Pages

30 de juliol 2008


La poeta Ingeborg Bachman va néixer a Àustria l’any 1926, concretament a la ciutat de Klagenfurt, capital de la regió coneguda amb el nom de Caríntia, indret immobilista i poderós en el qual hi han viscut des d’en Mahler fins en Peter Handke passant per l’Alban Berg.

Ingeborg Bachman, filla d’un director d’escola, nacionalsocialista convençut i afiliat al Partit Nazi des del 1932, va aprendre italià a través d’aquest pare d’idees radicals, característiques per altra banda, d’aquella regió austríaca.

Ingeborg va presenciar la invasió d’Àustria pels nazis coneguda com Anschluss, i recordava amb intens dolor l’entrada de l’exèrcit invasor a
Klagenfurt.
De molt jove marxa de casa seva per fer estudis de Filosofia, Psicologia, Filologia Germànica i Ciències Polítiques. La seva enorme capacitat per adquirir coneixements la porta per universitats diverses: Innsbruck, Graz i Viena. En aquesta última ciutat esdevé deixeble del filòsof Martin Heidegger i més tard freqüenta els cursos d’en Ludwig Wittegenstein, sobre el qual escriu un important assaig dedicat a les interessants teories del gran filosof arran del llenguatge i les seves limitacions.

Estem doncs al davant d’una intel·lectual de primeríssim ordre que, acabats els estudis, treballa com a periodista i així es dóna a conèixer pel Grup 47, fundat, és clar, l’any 1947 per Gunther Grass, Heinrich Böll, Paul Celan i Max Frisch entre d’altres. Es tracta d’un grup que vol exercitar una constant consciència contra els mals de la guerra tan recent, tan salvatge. Els austríacs poden saber que ells no han fet l’holocaust, però també han de saber que no són només els dolços descendents d’en Mozart, els rossos habitants d'un país d'opereta. La Bachman és la única dona entre aquells homes que admiren, amb raó, la seva lucidesa mental i el seu talent per expressar-la, ja sigui amb escrits filosòfics o a través de la seva poesia punyent i de difícil interpretació, però compromesa i carregada de força com un oracle grec.



Aproximadament des del 1949 fins al 1956, la Ingeborg Bachman manté una apassionada relació amb un membre del grup, Paul Celan, considerat un dels millors poetes de postguerra. Paul Celan, jueu alemany, va haver de suportar la deportació i mort dels seus pares. Més tard, ell mateix va estar empresonat en un camp de treball. Quan en va sortir, el gran poeta que era vivia encara en ell, però emmetzinat de bilis negra. La seva Todesfuge (Fuga de la mort), és un cruel doll de sang que brolla d'aquelles punyalades que li han marcat la vida i que mai no es tancaran. Sense comes ni punts, gemega malferit el gran artista: “la negra llet de l’alba que tot el dia bevem”. La seva relació amb la poeta Bachman va haver de ser sempre clandestina ja que en Celan era un home casat i no tenia intencions de trencar el seu matrimoni. En un moment donat en Paul Celan va deixar a la Ingeborg i, per aquelles coses de la vida, la seva esposa va trobar-li un poema en el qual la Bachman li manifestava la seva intensa estimació. L’esposa d’en Celan va quedar corpresa en llegir aquell text, i no va poder evitar dir al seu marit: "Però tu t’en adones de com aquesta noia t’estimava, pobreta?"

Al mateix temps, durant aquesta època, la Ingeborg Bachman no deixa mai d'escriure poemes i també emissions radiofòniques. És molt notable, com tot el que, d'altra banda, ella fa, la seva col·laboració amb el músic Hans Werner Henze per qui escriu els llibrets d'òpera d' El príncep d'Homburg (1960) i d'El petit Lord (1965). També conrrea, amb menys intensitat, el món del ballet. Les seves creacions són sempre aportacions, de gran alçada literària, a altres disciplines artístiques

L’any 1958, l’excel·lent escriptor suís Max Frisch, component també del Grup 47 i autor, entre d’altres magnífiques novel·les, d’ Homo Faber, Andorra i No soy Stiller, va iniciar una relació amb la Ingeborg Bachman que va durar fins a principis dels seixanta. D’ella diu més o menys: "La seva independència era el punt fort del seu encant i aquesta independència la vaig pagar amb escreix a causa de la gelosia".

Acabada aquesta relació, la Bachman va fer cap a Roma, on s’hi va quedar a viure. Havia viatjat arreu del món i era amiga dels líders més progressistes. Contra totes les guerres, contra les injustícies i la fam, la Bachman sempre firmava, rubricava i escrivia poemes de traducció quasi impossible degut a la influència de les mètriques clàssiques grega i llatina que tan bé dominava, i que fa que la cerca de paraules equivalents a les escrites per ella en alemany puguin, rarament, sumar les síl·labes que els seus cants exigeixen. Hi ha algunes coses traduïdes en llengua castellana on, en aquest cas, les traductores ja ens avisen d’haver hagut de ser molt literals per respectar l’essència de les obres pel damunt dels mots.

Cal esmentar la novel·la Malina, que tenim traduïda al català. És molt original i en ella s’hi combina la prosa, sorpresa de vegades per un poema que el lector mai no hauria pressentit. A Malina, una narradora ens parla de l'home amb qui manté relacions, i d'un altra que viu a casa seva amb ella. Aquest últim és en Malina, algú que potser ni existeix, un desdoblament que fa l'autora-narradora creant un ser imaginat i imaginari amb qui comparteix la vida casolana. És també molt interessant el volum que compila la correspondència que la Bachman va mantenir amb en Paul Celan, però no en trobo notícia ni en català ni en castellà.


"L’any 1973, per culpa d’una son inesperada, la Ingeborg Bachman s’adorm, a casa seva, amb un cigarret encès a la mà. Es cala foc i l’escriptora és víctima de cremades importants a la cara i el cos." He copiat quasi literalment el paràgraf que en el post anterior vaig escriure per explicar el desgraciat accident sofert per la Clarice Lispector. Canvio solament l’any i el nom de la víctima. Són diferents també els cursos de les vides a partir d'aquest, diguem-ne, enllaç invisible. La poeta Bachman va ser hospitalitzada d’immediat i al cap de tres setmanes va morir a Roma, on, com ja hem dit, vivia feia temps.

Tampoc la Ingeborg Bachman és una escriptora popular. Assajos filosòfics i una poesia críptica i personal no ens la fan propera, però se sap que existeix i que, enarborada pel seu braç, va onejar sempre la bandera de la llibertat. Quan va morir només tenia quaranta set anys. Diuen que el seu pis romà era molt curiós i endreçat, propi d’una dona molt més més vella del que era.

Avui dia el premi literari Ingeborg Bachman és un dels més prestigiosos en llengua alemanya.

Recordem-la amb el posat enèrgic, la veu alta:

Desprès d’aquest diluvi
desitjo veure salvat
el colom
res més que el colom.
M'enfonsaria en aquesta mar
si ell no volés,
si ell no retornès amb la fulla
a l’hora final.
O bé aquest bell joc de paraules que es pot dir a mitja veu:
Ombres roses ombressota un cel estrangerombres rosesombres
sobre terra estrangeraentre roses i ombres
en una aigua estrangera
la meva ombra.
Literatura

LISPECTOR I BACHMAN: L'ENLLAÇ INVISIBLE ( i II )

Enviat per glòria  |  2 comentaris


La poeta Ingeborg Bachman va néixer a Àustria l’any 1926, concretament a la ciutat de Klagenfurt, capital de la regió coneguda amb el nom de Caríntia, indret immobilista i poderós en el qual hi han viscut des d’en Mahler fins en Peter Handke passant per l’Alban Berg.

Ingeborg Bachman, filla d’un director d’escola, nacionalsocialista convençut i afiliat al Partit Nazi des del 1932, va aprendre italià a través d’aquest pare d’idees radicals, característiques per altra banda, d’aquella regió austríaca.

Ingeborg va presenciar la invasió d’Àustria pels nazis coneguda com Anschluss, i recordava amb intens dolor l’entrada de l’exèrcit invasor a
Klagenfurt.
De molt jove marxa de casa seva per fer estudis de Filosofia, Psicologia, Filologia Germànica i Ciències Polítiques. La seva enorme capacitat per adquirir coneixements la porta per universitats diverses: Innsbruck, Graz i Viena. En aquesta última ciutat esdevé deixeble del filòsof Martin Heidegger i més tard freqüenta els cursos d’en Ludwig Wittegenstein, sobre el qual escriu un important assaig dedicat a les interessants teories del gran filosof arran del llenguatge i les seves limitacions.

Estem doncs al davant d’una intel·lectual de primeríssim ordre que, acabats els estudis, treballa com a periodista i així es dóna a conèixer pel Grup 47, fundat, és clar, l’any 1947 per Gunther Grass, Heinrich Böll, Paul Celan i Max Frisch entre d’altres. Es tracta d’un grup que vol exercitar una constant consciència contra els mals de la guerra tan recent, tan salvatge. Els austríacs poden saber que ells no han fet l’holocaust, però també han de saber que no són només els dolços descendents d’en Mozart, els rossos habitants d'un país d'opereta. La Bachman és la única dona entre aquells homes que admiren, amb raó, la seva lucidesa mental i el seu talent per expressar-la, ja sigui amb escrits filosòfics o a través de la seva poesia punyent i de difícil interpretació, però compromesa i carregada de força com un oracle grec.



Aproximadament des del 1949 fins al 1956, la Ingeborg Bachman manté una apassionada relació amb un membre del grup, Paul Celan, considerat un dels millors poetes de postguerra. Paul Celan, jueu alemany, va haver de suportar la deportació i mort dels seus pares. Més tard, ell mateix va estar empresonat en un camp de treball. Quan en va sortir, el gran poeta que era vivia encara en ell, però emmetzinat de bilis negra. La seva Todesfuge (Fuga de la mort), és un cruel doll de sang que brolla d'aquelles punyalades que li han marcat la vida i que mai no es tancaran. Sense comes ni punts, gemega malferit el gran artista: “la negra llet de l’alba que tot el dia bevem”. La seva relació amb la poeta Bachman va haver de ser sempre clandestina ja que en Celan era un home casat i no tenia intencions de trencar el seu matrimoni. En un moment donat en Paul Celan va deixar a la Ingeborg i, per aquelles coses de la vida, la seva esposa va trobar-li un poema en el qual la Bachman li manifestava la seva intensa estimació. L’esposa d’en Celan va quedar corpresa en llegir aquell text, i no va poder evitar dir al seu marit: "Però tu t’en adones de com aquesta noia t’estimava, pobreta?"

Al mateix temps, durant aquesta època, la Ingeborg Bachman no deixa mai d'escriure poemes i també emissions radiofòniques. És molt notable, com tot el que, d'altra banda, ella fa, la seva col·laboració amb el músic Hans Werner Henze per qui escriu els llibrets d'òpera d' El príncep d'Homburg (1960) i d'El petit Lord (1965). També conrrea, amb menys intensitat, el món del ballet. Les seves creacions són sempre aportacions, de gran alçada literària, a altres disciplines artístiques

L’any 1958, l’excel·lent escriptor suís Max Frisch, component també del Grup 47 i autor, entre d’altres magnífiques novel·les, d’ Homo Faber, Andorra i No soy Stiller, va iniciar una relació amb la Ingeborg Bachman que va durar fins a principis dels seixanta. D’ella diu més o menys: "La seva independència era el punt fort del seu encant i aquesta independència la vaig pagar amb escreix a causa de la gelosia".

Acabada aquesta relació, la Bachman va fer cap a Roma, on s’hi va quedar a viure. Havia viatjat arreu del món i era amiga dels líders més progressistes. Contra totes les guerres, contra les injustícies i la fam, la Bachman sempre firmava, rubricava i escrivia poemes de traducció quasi impossible degut a la influència de les mètriques clàssiques grega i llatina que tan bé dominava, i que fa que la cerca de paraules equivalents a les escrites per ella en alemany puguin, rarament, sumar les síl·labes que els seus cants exigeixen. Hi ha algunes coses traduïdes en llengua castellana on, en aquest cas, les traductores ja ens avisen d’haver hagut de ser molt literals per respectar l’essència de les obres pel damunt dels mots.

Cal esmentar la novel·la Malina, que tenim traduïda al català. És molt original i en ella s’hi combina la prosa, sorpresa de vegades per un poema que el lector mai no hauria pressentit. A Malina, una narradora ens parla de l'home amb qui manté relacions, i d'un altra que viu a casa seva amb ella. Aquest últim és en Malina, algú que potser ni existeix, un desdoblament que fa l'autora-narradora creant un ser imaginat i imaginari amb qui comparteix la vida casolana. És també molt interessant el volum que compila la correspondència que la Bachman va mantenir amb en Paul Celan, però no en trobo notícia ni en català ni en castellà.


"L’any 1973, per culpa d’una son inesperada, la Ingeborg Bachman s’adorm, a casa seva, amb un cigarret encès a la mà. Es cala foc i l’escriptora és víctima de cremades importants a la cara i el cos." He copiat quasi literalment el paràgraf que en el post anterior vaig escriure per explicar el desgraciat accident sofert per la Clarice Lispector. Canvio solament l’any i el nom de la víctima. Són diferents també els cursos de les vides a partir d'aquest, diguem-ne, enllaç invisible. La poeta Bachman va ser hospitalitzada d’immediat i al cap de tres setmanes va morir a Roma, on, com ja hem dit, vivia feia temps.

Tampoc la Ingeborg Bachman és una escriptora popular. Assajos filosòfics i una poesia críptica i personal no ens la fan propera, però se sap que existeix i que, enarborada pel seu braç, va onejar sempre la bandera de la llibertat. Quan va morir només tenia quaranta set anys. Diuen que el seu pis romà era molt curiós i endreçat, propi d’una dona molt més més vella del que era.

Avui dia el premi literari Ingeborg Bachman és un dels més prestigiosos en llengua alemanya.

Recordem-la amb el posat enèrgic, la veu alta:

Desprès d’aquest diluvi
desitjo veure salvat
el colom
res més que el colom.
M'enfonsaria en aquesta mar
si ell no volés,
si ell no retornès amb la fulla
a l’hora final.
O bé aquest bell joc de paraules que es pot dir a mitja veu:
Ombres roses ombressota un cel estrangerombres rosesombres
sobre terra estrangeraentre roses i ombres
en una aigua estrangera
la meva ombra.

9:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

2 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

27 de juliol 2008




Una de les receptes clau del llibre de la Seguí per a mi és, sense cap mena de dubte, la salsa démi-glacée, anomenada també salsa fosca o espanyola. L’autèntica, que es prepara a les cuines dels restaurants i que serveix com a base d’altres moltes salses, és llarga i complicada d’elaboració, i l’acostumen a fer, doncs, en grans quantitats. La que ella ens proposa i que, segons explica, la va aprendre a fer en els seus estudis a París, és molt senzilla però, a la vegada, molt aconseguida i pot fer-se servir, també, com a base d’altres salses.

Necessitem:
100 gs. de pastanagues.
100 gs. de cebes.
Un gra d’all gros.
20 gs. de farina.
1 ramet lligat, fet amb llorer, farigola i julivert.
1 cullerada rasa de tomàquet concentrat.
½ litre de brou.
30 gs. de mantega.

En una cassola preferentment de ferro i de fons gruixut, es sofregeixen amb la mantega i una mica d’oli d’oliva la pastanaga i la ceba tallades molt fines.

Tot just comencin a agafar color, hi tirarem la farina i ho remenarem una bona estona perquè la farina es torri una mica (d’aquí ve la importància del material de la cassola, ja que si és de fons prim, la farina es cremaria de seguida).

Acte seguit, hi afegirem el mig litre de brou, la cullerada de tomàquet concentrat, l’all picat i el ramet lligat. Ho salpebrarem (atenció amb la sal), taparem la casssola i ho deixarem coure molt lentament mitja hora.

Passat aquest temps, desgreixarem la salsa resultant i la passarem a través d’un colador xinès.

Amb aquestes quantitats indicades surt ¼ de litre de salsa.

És una de les grans troballes d’aquest llibre.
Meme Cuinar és senzill
Salses

SALSA DÉMI-GLACÉE

Enviat per enric  |  13 comentaris




Una de les receptes clau del llibre de la Seguí per a mi és, sense cap mena de dubte, la salsa démi-glacée, anomenada també salsa fosca o espanyola. L’autèntica, que es prepara a les cuines dels restaurants i que serveix com a base d’altres moltes salses, és llarga i complicada d’elaboració, i l’acostumen a fer, doncs, en grans quantitats. La que ella ens proposa i que, segons explica, la va aprendre a fer en els seus estudis a París, és molt senzilla però, a la vegada, molt aconseguida i pot fer-se servir, també, com a base d’altres salses.

Necessitem:
100 gs. de pastanagues.
100 gs. de cebes.
Un gra d’all gros.
20 gs. de farina.
1 ramet lligat, fet amb llorer, farigola i julivert.
1 cullerada rasa de tomàquet concentrat.
½ litre de brou.
30 gs. de mantega.

En una cassola preferentment de ferro i de fons gruixut, es sofregeixen amb la mantega i una mica d’oli d’oliva la pastanaga i la ceba tallades molt fines.

Tot just comencin a agafar color, hi tirarem la farina i ho remenarem una bona estona perquè la farina es torri una mica (d’aquí ve la importància del material de la cassola, ja que si és de fons prim, la farina es cremaria de seguida).

Acte seguit, hi afegirem el mig litre de brou, la cullerada de tomàquet concentrat, l’all picat i el ramet lligat. Ho salpebrarem (atenció amb la sal), taparem la casssola i ho deixarem coure molt lentament mitja hora.

Passat aquest temps, desgreixarem la salsa resultant i la passarem a través d’un colador xinès.

Amb aquestes quantitats indicades surt ¼ de litre de salsa.

És una de les grans troballes d’aquest llibre.
Meme Cuinar és senzill

11:55 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

13 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

25 de juliol 2008


Tot un clàssic, a casa, aquesta mousse d’escalivada -un dels plats predilectes de la meva dona- i que resulta molt més gustosa si l’escalivada és feta a la barbacoa que no pas al forn.

La vaig acompanyar amb una salsa démi-glacée, la recepta de la qual penjaré en el proper post, ja que és una salsa boníssima per si mateixa i que ens pot servir com a base d’altres salses. L’opció per elaborar-la que ens dóna la Seguí és molt interessant, ja que resulta senzillíssima de fer a casa.

Per fer la mousse necessitem:
2 albergínies grosses.
2 pebrots vermells grossos.
1 ceba.
5 ous.
200 cc. de crema de llet
125 cc. de llet.
sal, pebre blanc, nou moscada.
Encendrem a 200º el forn i hi posarem un recipient amb aigua on ens hi càpiga un motlle rectangular (dels de cake).

Untarem ben untat amb mantega el motlle de cake.

Amb la meitat de la crema de llet, triturarem amb el pímer les albergínies, els pebrots i la ceba, ja escalivats i pelats.

Hi afegirem l’altre meitat de la crema de llet, els ous, no massa batuts, amb sal, pebre blanc i nou moscada, i els 125 cc. de llet bullint.

Posarem tota aquesta barreja al motlle de cake, i aquest el posarem dins el recipient amb aigua que ja tenim al forn.

Abaixarem el forn a 180º, i ho deixarem coure en aquest bany maria durant gairebé una hora.

Un cop cuita, deixarem refredar del tot la mousse abans de desmotllar-la.

És molt millor fer-la d’un dia per l’altre.

Un magnífic i lleuger entrant, que ens combinarà amb qualsevol segon plat, sigui de carn o de peix, que hàgim de servir després.

Meme Cuinar és senzill
Primers plats

MOUSSE D'ESCALIVADA

Enviat per enric  |  15 comentaris


Tot un clàssic, a casa, aquesta mousse d’escalivada -un dels plats predilectes de la meva dona- i que resulta molt més gustosa si l’escalivada és feta a la barbacoa que no pas al forn.

La vaig acompanyar amb una salsa démi-glacée, la recepta de la qual penjaré en el proper post, ja que és una salsa boníssima per si mateixa i que ens pot servir com a base d’altres salses. L’opció per elaborar-la que ens dóna la Seguí és molt interessant, ja que resulta senzillíssima de fer a casa.

Per fer la mousse necessitem:
2 albergínies grosses.
2 pebrots vermells grossos.
1 ceba.
5 ous.
200 cc. de crema de llet
125 cc. de llet.
sal, pebre blanc, nou moscada.
Encendrem a 200º el forn i hi posarem un recipient amb aigua on ens hi càpiga un motlle rectangular (dels de cake).

Untarem ben untat amb mantega el motlle de cake.

Amb la meitat de la crema de llet, triturarem amb el pímer les albergínies, els pebrots i la ceba, ja escalivats i pelats.

Hi afegirem l’altre meitat de la crema de llet, els ous, no massa batuts, amb sal, pebre blanc i nou moscada, i els 125 cc. de llet bullint.

Posarem tota aquesta barreja al motlle de cake, i aquest el posarem dins el recipient amb aigua que ja tenim al forn.

Abaixarem el forn a 180º, i ho deixarem coure en aquest bany maria durant gairebé una hora.

Un cop cuita, deixarem refredar del tot la mousse abans de desmotllar-la.

És molt millor fer-la d’un dia per l’altre.

Un magnífic i lleuger entrant, que ens combinarà amb qualsevol segon plat, sigui de carn o de peix, que hàgim de servir després.

Meme Cuinar és senzill

10:20 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

15 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

23 de juliol 2008



Intentar resumir la vida de l’excel·lent escriptora Clarice Lispector és endinsar-se en un laberint de màscares, les que es posava aquesta dona que, probablement, la primera vegada que va pronunciar una síl·laba, sense saber-ho, es preparava ja per reinventar una manera nova de pensar l'escriptura, misteriosa, original i subjugant, que la conduiria a ser considerada la millor autora literària del Brasil al segle XX.

Clarice Lispector va néixer, no se sap amb certesa, entre els anys 1920 i 1925 en un petit poble d’Ucraïna on la seva família hi estava de pas, camí de l’exili. Tots plegats, els pares i les seves tres nenes, varen desembarcar al port d’Alagros, al Brasil. La família Lispector, d’origen jueu i condició modesta, es va instal·lar a Recife (Pernambuco). Clarice, els seus estudiosos i els seus admiradors, entre els que em conto, l’anomenen així, es va traslladar posteriorment, quan tenia onze anys , i sempre amb els seus, a
Rio de Janeiro.
Des de molt petita, Clarice escriu, inventa contes, els porta als diaris locals, que mai no els hi publiquen, atès que és només una nena i ja la seva redacció no es convencional. De més gran, a Rio, les seva capacitat pels idiomes l’ajuden a sobreviure com a traductora. Ingressa a la facultat de dret i acabarà la carrera que mai no exercirà. Mentre, s’ha casat amb un company d’estudis que ingressa al cos diplomàtic brasiler. Ja ha escrit una novel·la: Cerca del corazón salvaje, que es publica quan la Clarice està vivint a l’estranger amb el seu marit. L’obra entusiasma als crítics brasilers més exigents. El títol prové d’un paràgraf del Retrat de l’Artista Adolescent, d’en James Joyce, escriptor a qui se la compara. També li diuen que és una Virginia Woolf i un Franz Kafka femení. La Clarice insisteix fermament no haver llegit cap d’aquets autors. Reconeix només que la cita del Retrat de l’artista... la va anotar fullejant-ne el llibre. Afirma que ella escriu al dictat de la seva intensitat emocional. Quasi res.



Durant molts anys, la Clarice Lispector és pràcticament una desconeguda al seu propi país. És una escriptora d’elit, de culte, però mai no esdevindrà el que entenem per una autora popular. L’any 1960 és traduïda a l’anglès gràcies al llibre Lazos de familia, un conjunt de relats en els quals fa un escrutini de la vida a través dels drames quotidians. A partir d’aquesta obra li arriba, moderada, la fama que li atorguen crítics i escriptors així com estudiosos que defineixen el seu estil, tan peculiar i escadusser, de lacònic, comprimit i amb moments de gran intensitat psicològica. Ja és coneguda i reverenciada a les Amèriques i a
Europa.
La Clarice Lispector va viure , a causa de la carrera del seu marit, a diversos indrets del món: Itàlia, Suïssa, Estats Units. La parella té dos nois. L’any 1959 l'escriptora torna a Brasil després d’haver-se separat. La seva obra literària es va engruixint. Escriu novel·la, pensaments filosòfics, prosa poètica, contes breus:
Recordar el que no va existir

Un diumenge a la tarda sola a casa em vaig doblar en dos cap endavantcom si tingués dolors de part– i vaig veure que la nena que hi havia en mi s’estava morint. Vaig tardar dos dies a cicatritzar. I sóc aquí. Dura, silenciosa i heroica. Sense la nena a dins meu. (Del llibre Silencio.)
I referint-se a la seva passió per la lectura, i en especial a un llibre, des que va aprendre les primeres lletres a l’escola de Recife:
A l'arribar a casa no vaig començar a llegir. Feia veure que no el tenia, només per sentir més tard el sobresalt de no tenir-lo. Al cap d’unes hores el vaig obrir, vaig llegir algunes línies meravelloses, el vaig tornar a tancar, me’n vaig anar a passejar per la casa, el vaig retardar més anant-me’n a menjar pa amb mantega, vaig fer veure que no sabia on havia guardat el llibre, el trobava, l’obria per uns instants. Creava els obstacles més falsos per aquesta cosa clandestina que és la felicitat. (La felicitat clandestina, 1971.)
L’any 1966, per culpa d’una son inesperada, la Clarice Lispector s’adorm, a casa seva, amb un cigarret encès a la mà. Es cala foc i l'escriptora és víctima de cremades importants a la cara i al cos. Ha de restar molt temps a l’hospital i, miraculosament, la seva ma dreta, l'eina del seu treball, queda immune del foc devorador. Aquest fet la converteix en una dona que es tanca a casa seva. Solament surt en ocasions molt especials i ho fa acompanyada de l’Olga Borelli, secretària i companya sentimental durant els últims vuit anys de la seva vida.

Les màscares que es posa la Clarice, autora de la seva vida, com si fos una novel·la més, ens deixen saber, per exemple, que sempre va negar que parlés jiddish amb la seva família. Reconeixia l’impacte que de nena li havien causat les lectures de Dostoievski i Hermann Hesse, així com la impressió que li va fer la descoberta de la meravellosa escriptora neozelandesa Katherine Mansfield, en la que s’hi veia reflectida com en un mirall, malgrat les distàncies d'espai i d'idioma que les poguèssin separar.

L’any 1975, la Clarice Lispector va ser invitada al Congreso Mundial de Brujeria de Bogotà on hi assisteix amb una amiga. No deu ser en va que se li diu
l’encisera.
Tot i que, com ja hem apuntat, es manejava en diversos idiomes, sempre va dir que duia el portuguès en ella i que mai no havia escrit en cap altra llengua.

El cognom Lispector que a mi i a molta gent li sona a l’inspector és de clara arrel llatina segons ens fa notar la poeta uruguaiana Ida Vitale, gran coneixedora de la vida i de l’obra clariceana. Lispector , diu la Vitale, guarda un lliri i un pit en un sol mot.

És curiós remarcar que la Clarice Lispector també va treballar en premsa i, concretament, dirigint la pàgina femenina d'una revista en la que parlava de cosmètica i de les arts del maquillatge. La seva pàgina estava falsament signada per una actriu popular al Brasil, amb la qual la Clarice compartia la meitat dels seus guanys.

La Clarice es va morir l’any 1977 a causa d’un tumor cerebral. Podia tenir entre cinquanta i cinquanta-cinc anys. Ella no ho va aclarir mai. Una altra màscara de l'encisera.
Literatura

LISPECTOR I BACHMAN: L' ENLLAÇ INVISIBLE (I)

Enviat per glòria  |  9 comentaris



Intentar resumir la vida de l’excel·lent escriptora Clarice Lispector és endinsar-se en un laberint de màscares, les que es posava aquesta dona que, probablement, la primera vegada que va pronunciar una síl·laba, sense saber-ho, es preparava ja per reinventar una manera nova de pensar l'escriptura, misteriosa, original i subjugant, que la conduiria a ser considerada la millor autora literària del Brasil al segle XX.

Clarice Lispector va néixer, no se sap amb certesa, entre els anys 1920 i 1925 en un petit poble d’Ucraïna on la seva família hi estava de pas, camí de l’exili. Tots plegats, els pares i les seves tres nenes, varen desembarcar al port d’Alagros, al Brasil. La família Lispector, d’origen jueu i condició modesta, es va instal·lar a Recife (Pernambuco). Clarice, els seus estudiosos i els seus admiradors, entre els que em conto, l’anomenen així, es va traslladar posteriorment, quan tenia onze anys , i sempre amb els seus, a
Rio de Janeiro.
Des de molt petita, Clarice escriu, inventa contes, els porta als diaris locals, que mai no els hi publiquen, atès que és només una nena i ja la seva redacció no es convencional. De més gran, a Rio, les seva capacitat pels idiomes l’ajuden a sobreviure com a traductora. Ingressa a la facultat de dret i acabarà la carrera que mai no exercirà. Mentre, s’ha casat amb un company d’estudis que ingressa al cos diplomàtic brasiler. Ja ha escrit una novel·la: Cerca del corazón salvaje, que es publica quan la Clarice està vivint a l’estranger amb el seu marit. L’obra entusiasma als crítics brasilers més exigents. El títol prové d’un paràgraf del Retrat de l’Artista Adolescent, d’en James Joyce, escriptor a qui se la compara. També li diuen que és una Virginia Woolf i un Franz Kafka femení. La Clarice insisteix fermament no haver llegit cap d’aquets autors. Reconeix només que la cita del Retrat de l’artista... la va anotar fullejant-ne el llibre. Afirma que ella escriu al dictat de la seva intensitat emocional. Quasi res.



Durant molts anys, la Clarice Lispector és pràcticament una desconeguda al seu propi país. És una escriptora d’elit, de culte, però mai no esdevindrà el que entenem per una autora popular. L’any 1960 és traduïda a l’anglès gràcies al llibre Lazos de familia, un conjunt de relats en els quals fa un escrutini de la vida a través dels drames quotidians. A partir d’aquesta obra li arriba, moderada, la fama que li atorguen crítics i escriptors així com estudiosos que defineixen el seu estil, tan peculiar i escadusser, de lacònic, comprimit i amb moments de gran intensitat psicològica. Ja és coneguda i reverenciada a les Amèriques i a
Europa.
La Clarice Lispector va viure , a causa de la carrera del seu marit, a diversos indrets del món: Itàlia, Suïssa, Estats Units. La parella té dos nois. L’any 1959 l'escriptora torna a Brasil després d’haver-se separat. La seva obra literària es va engruixint. Escriu novel·la, pensaments filosòfics, prosa poètica, contes breus:
Recordar el que no va existir

Un diumenge a la tarda sola a casa em vaig doblar en dos cap endavantcom si tingués dolors de part– i vaig veure que la nena que hi havia en mi s’estava morint. Vaig tardar dos dies a cicatritzar. I sóc aquí. Dura, silenciosa i heroica. Sense la nena a dins meu. (Del llibre Silencio.)
I referint-se a la seva passió per la lectura, i en especial a un llibre, des que va aprendre les primeres lletres a l’escola de Recife:
A l'arribar a casa no vaig començar a llegir. Feia veure que no el tenia, només per sentir més tard el sobresalt de no tenir-lo. Al cap d’unes hores el vaig obrir, vaig llegir algunes línies meravelloses, el vaig tornar a tancar, me’n vaig anar a passejar per la casa, el vaig retardar més anant-me’n a menjar pa amb mantega, vaig fer veure que no sabia on havia guardat el llibre, el trobava, l’obria per uns instants. Creava els obstacles més falsos per aquesta cosa clandestina que és la felicitat. (La felicitat clandestina, 1971.)
L’any 1966, per culpa d’una son inesperada, la Clarice Lispector s’adorm, a casa seva, amb un cigarret encès a la mà. Es cala foc i l'escriptora és víctima de cremades importants a la cara i al cos. Ha de restar molt temps a l’hospital i, miraculosament, la seva ma dreta, l'eina del seu treball, queda immune del foc devorador. Aquest fet la converteix en una dona que es tanca a casa seva. Solament surt en ocasions molt especials i ho fa acompanyada de l’Olga Borelli, secretària i companya sentimental durant els últims vuit anys de la seva vida.

Les màscares que es posa la Clarice, autora de la seva vida, com si fos una novel·la més, ens deixen saber, per exemple, que sempre va negar que parlés jiddish amb la seva família. Reconeixia l’impacte que de nena li havien causat les lectures de Dostoievski i Hermann Hesse, així com la impressió que li va fer la descoberta de la meravellosa escriptora neozelandesa Katherine Mansfield, en la que s’hi veia reflectida com en un mirall, malgrat les distàncies d'espai i d'idioma que les poguèssin separar.

L’any 1975, la Clarice Lispector va ser invitada al Congreso Mundial de Brujeria de Bogotà on hi assisteix amb una amiga. No deu ser en va que se li diu
l’encisera.
Tot i que, com ja hem apuntat, es manejava en diversos idiomes, sempre va dir que duia el portuguès en ella i que mai no havia escrit en cap altra llengua.

El cognom Lispector que a mi i a molta gent li sona a l’inspector és de clara arrel llatina segons ens fa notar la poeta uruguaiana Ida Vitale, gran coneixedora de la vida i de l’obra clariceana. Lispector , diu la Vitale, guarda un lliri i un pit en un sol mot.

És curiós remarcar que la Clarice Lispector també va treballar en premsa i, concretament, dirigint la pàgina femenina d'una revista en la que parlava de cosmètica i de les arts del maquillatge. La seva pàgina estava falsament signada per una actriu popular al Brasil, amb la qual la Clarice compartia la meitat dels seus guanys.

La Clarice es va morir l’any 1977 a causa d’un tumor cerebral. Podia tenir entre cinquanta i cinquanta-cinc anys. Ella no ho va aclarir mai. Una altra màscara de l'encisera.

8:25 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

9 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

19 de juliol 2008


Aquesta és la meva primera aportació al meme Cuinar és senzill.

Quan a un li agrada cuinar, ha de ser el suficientment generós per intentar també fer gaudir als seus comensals d’un àpat pensant més en ells que no pas en un mateix.

Això és exactament el que em passa amb aquest rap a la pompadon cada cop que el faig perquè, com que tinc la teoria que el peix no vol massa mandangues, a mi, particularment, no m’entusiasma, però sé que a casa els agrada moltíssim.

Ingredients:
3 filets de rap per persona.
500 gs. de tomàquets madurs.
40 gs. de mantega.
1 ou.
1 cullerada de vinagre (preferible un vinagre suau, tipus vinagre de cava o de mel, per exemple)
Farina de galeta.
Farina.
Llimona.
Prepararem els filets de rap amb sal i una mica de suc de llimona; els passarem tot seguit per la farina, per la clara de l’ou (no massa batuda), per la farina de galeta, i els fregirem amb l’oli ben calent.

En una cassoleta amb la meitat de la mantega (20 gs.), hi posarem els tomàquets ben nets i tallats a trossets, i deixarem que es facin a poc a poc.

Un cop feta la salsa de tomàquet, la passarem pel colador xinès.

Altre cop a la cassoleta i amb el foc no massa fort, afegirem a la salsa de tomàquet el rovell d’ou, la cullerada de vinagre, els altres 20 gs. de mantega i una mica de sal, remenant-ho ben remenat, mentre es cou, amb un batedor manual. No ha de bullir.

Presentarem els filets de rap coberts amb aquesta salsa, i amb uns pèsols bullits al voltant.
Meme Cuinar és senzill
Segons plats

RAP A LA POMPADON

Enviat per enric  |  13 comentaris


Aquesta és la meva primera aportació al meme Cuinar és senzill.

Quan a un li agrada cuinar, ha de ser el suficientment generós per intentar també fer gaudir als seus comensals d’un àpat pensant més en ells que no pas en un mateix.

Això és exactament el que em passa amb aquest rap a la pompadon cada cop que el faig perquè, com que tinc la teoria que el peix no vol massa mandangues, a mi, particularment, no m’entusiasma, però sé que a casa els agrada moltíssim.

Ingredients:
3 filets de rap per persona.
500 gs. de tomàquets madurs.
40 gs. de mantega.
1 ou.
1 cullerada de vinagre (preferible un vinagre suau, tipus vinagre de cava o de mel, per exemple)
Farina de galeta.
Farina.
Llimona.
Prepararem els filets de rap amb sal i una mica de suc de llimona; els passarem tot seguit per la farina, per la clara de l’ou (no massa batuda), per la farina de galeta, i els fregirem amb l’oli ben calent.

En una cassoleta amb la meitat de la mantega (20 gs.), hi posarem els tomàquets ben nets i tallats a trossets, i deixarem que es facin a poc a poc.

Un cop feta la salsa de tomàquet, la passarem pel colador xinès.

Altre cop a la cassoleta i amb el foc no massa fort, afegirem a la salsa de tomàquet el rovell d’ou, la cullerada de vinagre, els altres 20 gs. de mantega i una mica de sal, remenant-ho ben remenat, mentre es cou, amb un batedor manual. No ha de bullir.

Presentarem els filets de rap coberts amb aquesta salsa, i amb uns pèsols bullits al voltant.
Meme Cuinar és senzill

1:03 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

13 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

17 de juliol 2008


OPERA: ELS ORIGENS. L'incoronazione di Poppea

Si ens remuntem als anys 1570 i 1580 a la ciutat de Florència, sempre bella i poderosa, sabrem que entre d’altres fets històrics cal esmentar la formació del grup conegut com la Camerata de Bardi format per artistes, intel·lectuals i humanistes que es reunien a l’entorn del comte Giovanni Bardi. D’aquí el nom d’aquesta colla tan selecta en la qual s’hi comptaven els músics Jacopo Peri i Vincenzo Galilei, pare del astrònom, així com el cantant i compositor Giovanni Caccini. L’any 1590 s’hi afegeix un altre grup que es mou a l’entorn del potent comerciant i aristòcrata Jacopo Corsi. Aquesta afortunada conjunció d’artistes i mecenes, sense ser-ne conscients, comencen a crear els anomenats dramme per musica, favole per musica i els intermedi, que esdevindran la llavor del que ara en diem òpera, obra en llengua llatina.

Malgrat la procedència benestant d’aquests nobles i artistes, el seu interès se sent profundament atret pels temes bucòlics més que per la tragèdia. Així neix Dafne, extreta de la Metamorfosi, de l’Ovidi, dramma per musica del que només ens en queda el nom per la història i el del seu compositor, Jacopo Peri, que al 1600 va estrenar la seva Euridíce, amb llibret del poeta Rinuccini i amb motiu de la celebració de les noces de l’Enric IV de França amb la Maria de
Medici.

Fins el 1650 els dramme per musica, les favole i els intermedi se segueixen representant amb aquests noms i tenen un gran èxit a les festes de bateig, de prometatge, de noces i similars que acostumen a celebrar sovint els poderosos prínceps italians.

Els Festivals d’Estiu a casa no són res més que un costum del que espero fer-ne tradició i que només descriuen, amb el nom disfressat, el plaer de gaudir de DVD's diversos d’òpera seguint una determinada pauta.

Aquest any, en el cicle ELS ORIGENS he programat L’incoronazione di Poppea, d’en Claudio Monteverdi, així com Agrippina i Tamerlano, d’en Händel. Com a record d’aquest esdeveniment, em centraré en la primera obra esmentada i en el seu autor i deixaré una mostra de la seva bellesa en el duo final de Nerone i Poppea, Pur ti miro, un duet d’amor considerat un dels més macos del món. Cal remarcar que els treballs fets pels artistes de la Camerata de Bardi posaven la paraula pel damunt de la música: Es tracta de teatre, text, subratllat per un grup d’instruments molt discrets o bé un baix continuat on s’hi exigien, sobretot, veus clares i belles i una declamació, recitatiu, cançó, perfectament executats. En aquesta estela va treballar el Maestro Monteverdi com podreu observar si escolteu
Pur ti miro.

Claudio Monteverdi va néixer a la ciutat dels luthiers, Cremona, l’any 1567. Coetani de Shakespeare era tres anys més jove que el gran poeta anglès. De molt jovenet, en Monteverdi ja componia madrigals i per exercir de músic va deixar la ciutat de Cremona per la de Mantua, on a la cort dels Gonzaga va ser de seguida apreciat. L’any 1601 Monteverdi era Maestro di capella d’aquests nobles mantuans. El 24 de Març de 1607, Monteverdi estrena a Mantua l’Orfeo, favola per musica, amb text d’un funcionari de la cort, Antonio Striggio. L’Orfeo està considerada una fita en la història de la música i, segons els estudiosos, té un deute molt notable amb l’Orfeo anterior que havia compost en Jacopo Peri, el primer en abordar aquest mite. L’any següent, 1608, Monteverdi estrena Il lamento d’Arianna, de la que tan sols queda l’estremidora ària que canta la protagonista:
Lasciatemi morire.

A partir de l’any 1618 cau la desgràcia a Mantua. La ciutat dels Gonzaga és saquejada i es crema gran part de l’obra d’en Monteverdi. Comença la Guerra dels Trenta Anys. La relació del músic amb els seus patrons es fa tensa i, a més a més, se l’hi mor la muller. Monteverdi abandona Mantua i fa cap a Venècia on l’any 1613 és designat Director de Música de la Capella de San Marco, un dels llocs musicals més importants d’aquella Itàlia. El 1641 es representa a Venècia Il ritorno d’Ulisse in patria, un altra mite celebrat i, finalment l’any següent, el 1642, en Monteverdi estrena L’incoronazione di Poppea, una de les primeres òperes que aborda el tema històric i que obre el camí perquè la història universal entri a l’escena operística.

Claudio Monteverdi mor a Venècia l’any 1643, víctima de la pesta. El seu geni es considera inqüestionable i es fa evident quan el modern oïdor comprova amb quin talent ha sabut donar veu als personatges sempre amb l'entonació o melodia adequats.

Si concretem, en aquesta Incoronazione que he escoltat i vist amb tant plaer, haig de dir que, desconeixedora d’aquesta obra, m’ha seduït molt fàcilment: Imagineu un Nerone que només té amb comú amb el de Quo Vadis la maldat, aquí és sobretot un boig enamorat. La Poppea, una meuca, és càlida, promíscua, intrigant i ambiciosa, en Senecca, malaguanyat mentor d’aquell eixelebrat que va incendiar la Roma Imperial, en Senneca, deia, furiós i moralista en contra del seu lasciu emperador i deixeble de qui rebrà venjança. Desprès, el pobre Claudio, l'Ottavia i la Drusilla, les nodrisses plebees i celestinesques, i uns servents que inauguren els rols desenfadats i luxuriosos que l’òpera futura farà durar per sempre més. En resum, una vetllada deliciosa que regala els sentits.

El DVD del que he pogut gaudir és una versió conduïda l’any 1979 pel prestigiós director Nikolaus Harnoncourt, un expert erudit en música barroca, que sempre utilitza els instruments adients a l’època, alguns autèntics i, d’altres, còpies fidels. La posada en escena es deu al mèrit del director artístic Jean Pierre Ponelle que, eclèctic i imaginatiu com ha de ser un mestre d’escena que alhora també és music, vesteix els personatges com li dóna la gana, amb una mena d’aire versallesc prou divertit i un fons d’estàtues, bustos i monedes d’inspiració romana que fan un tot tan discutible com divertit. La influència d'en Fellini hi és encertada. No posaré els noms dels intèrprets. Ja m’he allargat massa. Això sí: Són molt bons.




Qui encara no hagi vist l’Incoronazione que la tingui en compte sense cap temor. És una de les mares de totes les batalles líriques.
Òpera

FESTIVALS D'ESTIU A CASA ( I )

Enviat per glòria  |  6 comentaris


OPERA: ELS ORIGENS. L'incoronazione di Poppea

Si ens remuntem als anys 1570 i 1580 a la ciutat de Florència, sempre bella i poderosa, sabrem que entre d’altres fets històrics cal esmentar la formació del grup conegut com la Camerata de Bardi format per artistes, intel·lectuals i humanistes que es reunien a l’entorn del comte Giovanni Bardi. D’aquí el nom d’aquesta colla tan selecta en la qual s’hi comptaven els músics Jacopo Peri i Vincenzo Galilei, pare del astrònom, així com el cantant i compositor Giovanni Caccini. L’any 1590 s’hi afegeix un altre grup que es mou a l’entorn del potent comerciant i aristòcrata Jacopo Corsi. Aquesta afortunada conjunció d’artistes i mecenes, sense ser-ne conscients, comencen a crear els anomenats dramme per musica, favole per musica i els intermedi, que esdevindran la llavor del que ara en diem òpera, obra en llengua llatina.

Malgrat la procedència benestant d’aquests nobles i artistes, el seu interès se sent profundament atret pels temes bucòlics més que per la tragèdia. Així neix Dafne, extreta de la Metamorfosi, de l’Ovidi, dramma per musica del que només ens en queda el nom per la història i el del seu compositor, Jacopo Peri, que al 1600 va estrenar la seva Euridíce, amb llibret del poeta Rinuccini i amb motiu de la celebració de les noces de l’Enric IV de França amb la Maria de
Medici.

Fins el 1650 els dramme per musica, les favole i els intermedi se segueixen representant amb aquests noms i tenen un gran èxit a les festes de bateig, de prometatge, de noces i similars que acostumen a celebrar sovint els poderosos prínceps italians.

Els Festivals d’Estiu a casa no són res més que un costum del que espero fer-ne tradició i que només descriuen, amb el nom disfressat, el plaer de gaudir de DVD's diversos d’òpera seguint una determinada pauta.

Aquest any, en el cicle ELS ORIGENS he programat L’incoronazione di Poppea, d’en Claudio Monteverdi, així com Agrippina i Tamerlano, d’en Händel. Com a record d’aquest esdeveniment, em centraré en la primera obra esmentada i en el seu autor i deixaré una mostra de la seva bellesa en el duo final de Nerone i Poppea, Pur ti miro, un duet d’amor considerat un dels més macos del món. Cal remarcar que els treballs fets pels artistes de la Camerata de Bardi posaven la paraula pel damunt de la música: Es tracta de teatre, text, subratllat per un grup d’instruments molt discrets o bé un baix continuat on s’hi exigien, sobretot, veus clares i belles i una declamació, recitatiu, cançó, perfectament executats. En aquesta estela va treballar el Maestro Monteverdi com podreu observar si escolteu
Pur ti miro.

Claudio Monteverdi va néixer a la ciutat dels luthiers, Cremona, l’any 1567. Coetani de Shakespeare era tres anys més jove que el gran poeta anglès. De molt jovenet, en Monteverdi ja componia madrigals i per exercir de músic va deixar la ciutat de Cremona per la de Mantua, on a la cort dels Gonzaga va ser de seguida apreciat. L’any 1601 Monteverdi era Maestro di capella d’aquests nobles mantuans. El 24 de Març de 1607, Monteverdi estrena a Mantua l’Orfeo, favola per musica, amb text d’un funcionari de la cort, Antonio Striggio. L’Orfeo està considerada una fita en la història de la música i, segons els estudiosos, té un deute molt notable amb l’Orfeo anterior que havia compost en Jacopo Peri, el primer en abordar aquest mite. L’any següent, 1608, Monteverdi estrena Il lamento d’Arianna, de la que tan sols queda l’estremidora ària que canta la protagonista:
Lasciatemi morire.

A partir de l’any 1618 cau la desgràcia a Mantua. La ciutat dels Gonzaga és saquejada i es crema gran part de l’obra d’en Monteverdi. Comença la Guerra dels Trenta Anys. La relació del músic amb els seus patrons es fa tensa i, a més a més, se l’hi mor la muller. Monteverdi abandona Mantua i fa cap a Venècia on l’any 1613 és designat Director de Música de la Capella de San Marco, un dels llocs musicals més importants d’aquella Itàlia. El 1641 es representa a Venècia Il ritorno d’Ulisse in patria, un altra mite celebrat i, finalment l’any següent, el 1642, en Monteverdi estrena L’incoronazione di Poppea, una de les primeres òperes que aborda el tema històric i que obre el camí perquè la història universal entri a l’escena operística.

Claudio Monteverdi mor a Venècia l’any 1643, víctima de la pesta. El seu geni es considera inqüestionable i es fa evident quan el modern oïdor comprova amb quin talent ha sabut donar veu als personatges sempre amb l'entonació o melodia adequats.

Si concretem, en aquesta Incoronazione que he escoltat i vist amb tant plaer, haig de dir que, desconeixedora d’aquesta obra, m’ha seduït molt fàcilment: Imagineu un Nerone que només té amb comú amb el de Quo Vadis la maldat, aquí és sobretot un boig enamorat. La Poppea, una meuca, és càlida, promíscua, intrigant i ambiciosa, en Senecca, malaguanyat mentor d’aquell eixelebrat que va incendiar la Roma Imperial, en Senneca, deia, furiós i moralista en contra del seu lasciu emperador i deixeble de qui rebrà venjança. Desprès, el pobre Claudio, l'Ottavia i la Drusilla, les nodrisses plebees i celestinesques, i uns servents que inauguren els rols desenfadats i luxuriosos que l’òpera futura farà durar per sempre més. En resum, una vetllada deliciosa que regala els sentits.

El DVD del que he pogut gaudir és una versió conduïda l’any 1979 pel prestigiós director Nikolaus Harnoncourt, un expert erudit en música barroca, que sempre utilitza els instruments adients a l’època, alguns autèntics i, d’altres, còpies fidels. La posada en escena es deu al mèrit del director artístic Jean Pierre Ponelle que, eclèctic i imaginatiu com ha de ser un mestre d’escena que alhora també és music, vesteix els personatges com li dóna la gana, amb una mena d’aire versallesc prou divertit i un fons d’estàtues, bustos i monedes d’inspiració romana que fan un tot tan discutible com divertit. La influència d'en Fellini hi és encertada. No posaré els noms dels intèrprets. Ja m’he allargat massa. Això sí: Són molt bons.




Qui encara no hagi vist l’Incoronazione que la tingui en compte sense cap temor. És una de les mares de totes les batalles líriques.

8:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

6 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

11 de juliol 2008



El poeta Narcís Comadira i Moragriega, com hem pogut comprovar llegint Auden en la nostra llengua, és, a més a més d' excel·lent traductor, pintor i escenògraf justament valorat. I per si això fos poc, també és un cuiner de primer ordre que ha fet divulgació directe de les seves receptes a través de mitjans radiofònics, fòrums i conferències.

En Narcís Comadira va venir al món a Girona l’any 1942 i ha conreat, per damunt de les altres disciplines, la seva poesia, que es caracteritza pel seu rigor mètric i lingüístic. Els estudiosos diuen que en Narcís Comadira poeta tendeix cada cop més a les formes clàssiques i a la contemplació, la reflexió i la ironia. De la seva obra en podem destacar el recull La llibertat i el terror (1970-1980), editat l’any 1981, i tot i que sempre ha anat publicant amb constància, podem saltar a dos reculls: Enigma (1985), premis de la Critica Serra d’Or i de la Generalitat de Catalunya, i En quarantena (1990), Lletra d’Or i Premi de la Critica 1991.


Aquest poeta, que sembla venir directament de la gloriosa Itàlia del Renaixement, és també autor dels textos de la Guia de l’arquitectura dels segles XIX i XX a Girona (1978).

Com a traductor ens ha fet conèixer en català poetes sublims com Leopardi i escriptors tan importants com Pavese, Bassani i Montale. De W. H. Auden ja n’hem deixat una lloable prova a la primera part d'aquest
post.
A partir de l’any 1991, en Narcís Comadira s’ha iniciat com a dramaturg amb La vida perdurable, Neva (1992) i L’hora dels adéus (1995). També va escriure, l’any 1997, Un oratori per a Josep Pla. Com podem veure és tracta d’un artista infatigable.



La seves pintures o dibuixos, freqüentment exposats i molt reconeguts pel públic i la crítica, es caracteritzen per la simplificació de les formes, la recerca de la geometria dels objectes, l’us, a vegades, de tons obscurs pels quals emplea el llapis de grafit, i d’altres, de colors plens de força, fins i tot estridents, sigui dit aquest últim adjectiu com un senyal al seu favor. El Comadira pintor és un enamorat de l'enigma, de la recreació d’atmosferes estranyes, que planen damunt de la seva diversa obra plàstica, segons ens fa notar la crítica d’art Marie-Claire Uberquoi.
Parlar d’en Narcís Comadira i no fer-ho de la seva esposa Dolors Oller seria tant com voler ocultar el far potent i lluminós sense el qual, nosaltres, embarcacions petites, no albiraríem des del mar aquest port sorprenent d’ombres i de colors, de paraules curosament triades i de silencis que pesen tant com les paraules, que és aquest artista universal de llàpissos, pinzells, colors, espais i mots. La Dolors Oller ha analitzat profundament l’obra d’en Narcís Comadira al costat del qual viu des de ja fa molts anys. La Dolors Oller és doctora en Humanitats i ensenya Teoria de la Literatura Comparada a la universitat Pompeu Fabra de la ciutat de Barcelona.

Quan al principi he fet esment de la faceta culinària d’en Narcís Comadira a través de la ràdio, sabia que més avall, ara, seria el moment de dir que ella, la Dolors Oller sempre l’acompanyava fent una desgraciadament breu secció de crítica literària que podia convidar a aprendre a llegir més bé als oïdors lletraferits. La seva sensibilitat i els seus coneixements feien, i encara fan, de la Dolors Oller una segura i rica guia de lectures que desprenia credibilitat i un gran, imprescindible amor als llibres. La seva parla incisiva, producte de reflexions argumentades ens orientava de seguida d'una forma claríssima si el llibre, o llibres que ens estava ressenyant podien ser del nostre interès.

Un poema dedicat a la Dolors Oller:
ANIVERSARI AMB MARGARIDES GROGUES
Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
I ni això. Sento ara aquesta joia forta
Que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
D’adolescent, pressent per l’endemà trobar-te
Nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,

D’estacions madures, de setembres eterns,
On es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
Els records i l’espera.
No fa ni un dia encara,
Encara no et conec i et tinc sabuda i vista
I et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
Cada dia la sang s’incendia i fulgura,
I la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.

De la vida n’has fet un jardí de delícies:
Tenim mil anys encara, i aquestes margarides
Narcís Comadira, LA LLIBERTAT I EL TERROR
Literatura

EL POETA AUDEN VIA EL POETA COMADIRA (i II)

Enviat per glòria  |  11 comentaris



El poeta Narcís Comadira i Moragriega, com hem pogut comprovar llegint Auden en la nostra llengua, és, a més a més d' excel·lent traductor, pintor i escenògraf justament valorat. I per si això fos poc, també és un cuiner de primer ordre que ha fet divulgació directe de les seves receptes a través de mitjans radiofònics, fòrums i conferències.

En Narcís Comadira va venir al món a Girona l’any 1942 i ha conreat, per damunt de les altres disciplines, la seva poesia, que es caracteritza pel seu rigor mètric i lingüístic. Els estudiosos diuen que en Narcís Comadira poeta tendeix cada cop més a les formes clàssiques i a la contemplació, la reflexió i la ironia. De la seva obra en podem destacar el recull La llibertat i el terror (1970-1980), editat l’any 1981, i tot i que sempre ha anat publicant amb constància, podem saltar a dos reculls: Enigma (1985), premis de la Critica Serra d’Or i de la Generalitat de Catalunya, i En quarantena (1990), Lletra d’Or i Premi de la Critica 1991.


Aquest poeta, que sembla venir directament de la gloriosa Itàlia del Renaixement, és també autor dels textos de la Guia de l’arquitectura dels segles XIX i XX a Girona (1978).

Com a traductor ens ha fet conèixer en català poetes sublims com Leopardi i escriptors tan importants com Pavese, Bassani i Montale. De W. H. Auden ja n’hem deixat una lloable prova a la primera part d'aquest
post.
A partir de l’any 1991, en Narcís Comadira s’ha iniciat com a dramaturg amb La vida perdurable, Neva (1992) i L’hora dels adéus (1995). També va escriure, l’any 1997, Un oratori per a Josep Pla. Com podem veure és tracta d’un artista infatigable.



La seves pintures o dibuixos, freqüentment exposats i molt reconeguts pel públic i la crítica, es caracteritzen per la simplificació de les formes, la recerca de la geometria dels objectes, l’us, a vegades, de tons obscurs pels quals emplea el llapis de grafit, i d’altres, de colors plens de força, fins i tot estridents, sigui dit aquest últim adjectiu com un senyal al seu favor. El Comadira pintor és un enamorat de l'enigma, de la recreació d’atmosferes estranyes, que planen damunt de la seva diversa obra plàstica, segons ens fa notar la crítica d’art Marie-Claire Uberquoi.
Parlar d’en Narcís Comadira i no fer-ho de la seva esposa Dolors Oller seria tant com voler ocultar el far potent i lluminós sense el qual, nosaltres, embarcacions petites, no albiraríem des del mar aquest port sorprenent d’ombres i de colors, de paraules curosament triades i de silencis que pesen tant com les paraules, que és aquest artista universal de llàpissos, pinzells, colors, espais i mots. La Dolors Oller ha analitzat profundament l’obra d’en Narcís Comadira al costat del qual viu des de ja fa molts anys. La Dolors Oller és doctora en Humanitats i ensenya Teoria de la Literatura Comparada a la universitat Pompeu Fabra de la ciutat de Barcelona.

Quan al principi he fet esment de la faceta culinària d’en Narcís Comadira a través de la ràdio, sabia que més avall, ara, seria el moment de dir que ella, la Dolors Oller sempre l’acompanyava fent una desgraciadament breu secció de crítica literària que podia convidar a aprendre a llegir més bé als oïdors lletraferits. La seva sensibilitat i els seus coneixements feien, i encara fan, de la Dolors Oller una segura i rica guia de lectures que desprenia credibilitat i un gran, imprescindible amor als llibres. La seva parla incisiva, producte de reflexions argumentades ens orientava de seguida d'una forma claríssima si el llibre, o llibres que ens estava ressenyant podien ser del nostre interès.

Un poema dedicat a la Dolors Oller:
ANIVERSARI AMB MARGARIDES GROGUES
Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
I ni això. Sento ara aquesta joia forta
Que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
D’adolescent, pressent per l’endemà trobar-te
Nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,

D’estacions madures, de setembres eterns,
On es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
Els records i l’espera.
No fa ni un dia encara,
Encara no et conec i et tinc sabuda i vista
I et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
Cada dia la sang s’incendia i fulgura,
I la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.

De la vida n’has fet un jardí de delícies:
Tenim mil anys encara, i aquestes margarides
Narcís Comadira, LA LLIBERTAT I EL TERROR

1:25 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

11 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

08 de juliol 2008



El poeta britànic W.H Auden (1907-1973) va néixer a York (Anglaterra) on, degut a la professió de físic del seu pare, es va iniciar en l’estudi de les ciències, però l’any 1925 i de forma gairebé sobtada va prendre un interès total cap a la poesia, que ja mai més no va abandonar. En W.H. Auden, en aquest gir tan aparentment brusc, va passar d’estudiant de ciències físiques a alumne del Christ Church College a la Universitat d’Oxford. Allà va esdevenir immediatament el centre d’una comunitat intel·lectual on també hi figuren l’escriptor Christopher Isherwood, autor de la novel·la Adéu a Berlín que va inspirar la pel·lícula de Bob Fosse Cabaret, protagonitzada per la Liza Minelli, en Joel Grey i en Michael York, entre d’altres. Un altra dels companys de l’Auden al campus oxfordià va ser el també poeta C. Day Lewis, pare del famós actor Daniel Day Lewis.

Un cop graduat a Oxford, Auden va treballar com a mestre d’escola a Escòcia i a Anglaterra. A principi dels anys 30, a Londres, Auden ja era considerat una figura, sobretot entre els joves poetes de l’extrema esquerra, ja que, a través de la seva obra, feia una crítica molt àcida de les classes capitalistes britàniques i, al mateix temps, hi mostrava com els defectes d’aquestes classes naixien d’obscurs i molt profunds problemes psicològics. Va escriure tres obres de teatre junt amb l’esmentat Christopher Isherwood, totes de dens contingut político-social. L’any 1937 va prendre partit pels republicans de la Guerra Civil Espanyola i va contribuir a la causa conduïnt ambulàncies. Aquell mateix any va ser guardonat amb el King’s Gold Medal for Poetry. També va viatjar a Islàndia i a Xina amb l’escriptor McNeice i amb l’Isherwood respectivament. D’aquells viatges varen sorgir dos llibres escrits conjuntament amb cada acompanyant: Letter from Iceland i
Journey to a war.


L’any 1939, Auden es va traslladar als Estats Units, país del que de seguida va obtenir-ne la nacionalitat. Allà va continuar escrivint poesia i crítica literària així com donant conferències, en especial sobre el seu compatriota William Shakespeare del quan en coneixia l’obra en profunditat ja que hi havia dedicat anys d’anàlisi fins al punt de ser considerat en medis universitaris un vertader erudit pel que feia a l’obra del poeta i dramaturg d’Stratfford.

És curiós remarcar que l’Auden va marxar cap als Estats Units casat amb l’Erika Mann, la filla del brillant autor, entre d’altres llibres, de La muntanya màgica, l’imponderable Thomas Mann. Ambdós eren homosexuals però atès que Erika hauria pogut tenir problemes a Alemanya perquè, malgrat no ser jueva, tampoc mostrava tendències filo nazis, aquest casament de conveniència i fet per amistat entre els dos contraents, va permetre a Erika Mann fugir d’aquella guerra que va devastar Europa.


Als Estats Units, Auden va convertir els seus ideals comunistes en religiosos ja que va descobrir en el cristianisme una solució molt més adient als seus problemes existencials. L’any 1948 va guanyar el premi Pulitzer amb The Age of Anxiety. També va col·laborar en diversos llibrets de musicals del compositor Chester Kallman.

Va retornar a Oxford el 1956 per fer-hi de professor de poesia, i el 1972 va ser nomenat escriptor resident a Christ Church College on anys endarrere havia estudiat. Va morir a Viena el 28 de Setembre de 1973.

La seva poesia es caracteritza per la ironia, la consciència social i també per la intensitat lírica acompanyada els últims anys d’una fe religiosa inamovible. Auden és considerat pels estudiosos amants de la poesia com un artista excepcionalment dotat.

Transcrivim el cèlebre poema recitat a la pel·lícula Cuatro bodas y un funeral i ho fem en l’original anglès de l’Auden i en català traduït per Narcís Comadira, a fi i a efecte que quedi palesa l'habilitat ja prou reconeguda com a traductor del interessant poeta gironí, del qual en parlarem en la segona part d’aquest post.


FUNERAL BLUES

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianosa and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midninght, my talk, my song;
I thought that love would las forever: I was wrong.
The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;

For nothing now can ever come to any good.

W. H. Auden

FUNERAL BLUES

Fora tots els rellotges I el telèfon odiós, doneu perquè no bordi, un os sucós al gos,tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts,
traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts.


Que els avions voltegin pel cel gemegant fort, que hi guixin un missatge: El Meu Amor és Mort.
Que portin els coloms llaçades de crespó
I els guàrdies de tràfic guants negres de cotó.

Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent,
Migdia i mitjanit, la parla i la cançó,
Jo em creia que l’amor durava sempre: no.

No em vingueu amb estrelles, no en deixeu cap ni una; desmantelleu el sol i empaqueteu la lluna;
buideu els oceans, talleu el bosc arran,
perquè res ja des d’ara no podrà fer-se gran.
Traducció de Narcís Comadira
W.H. Auden, Digue’m la veritat sobre l’amor, Barcelona, Empuries, 1997.
Literatura

EL POETA AUDEN VIA EL POETA COMADIRA (I)

Enviat per glòria  |  3 comentaris



El poeta britànic W.H Auden (1907-1973) va néixer a York (Anglaterra) on, degut a la professió de físic del seu pare, es va iniciar en l’estudi de les ciències, però l’any 1925 i de forma gairebé sobtada va prendre un interès total cap a la poesia, que ja mai més no va abandonar. En W.H. Auden, en aquest gir tan aparentment brusc, va passar d’estudiant de ciències físiques a alumne del Christ Church College a la Universitat d’Oxford. Allà va esdevenir immediatament el centre d’una comunitat intel·lectual on també hi figuren l’escriptor Christopher Isherwood, autor de la novel·la Adéu a Berlín que va inspirar la pel·lícula de Bob Fosse Cabaret, protagonitzada per la Liza Minelli, en Joel Grey i en Michael York, entre d’altres. Un altra dels companys de l’Auden al campus oxfordià va ser el també poeta C. Day Lewis, pare del famós actor Daniel Day Lewis.

Un cop graduat a Oxford, Auden va treballar com a mestre d’escola a Escòcia i a Anglaterra. A principi dels anys 30, a Londres, Auden ja era considerat una figura, sobretot entre els joves poetes de l’extrema esquerra, ja que, a través de la seva obra, feia una crítica molt àcida de les classes capitalistes britàniques i, al mateix temps, hi mostrava com els defectes d’aquestes classes naixien d’obscurs i molt profunds problemes psicològics. Va escriure tres obres de teatre junt amb l’esmentat Christopher Isherwood, totes de dens contingut político-social. L’any 1937 va prendre partit pels republicans de la Guerra Civil Espanyola i va contribuir a la causa conduïnt ambulàncies. Aquell mateix any va ser guardonat amb el King’s Gold Medal for Poetry. També va viatjar a Islàndia i a Xina amb l’escriptor McNeice i amb l’Isherwood respectivament. D’aquells viatges varen sorgir dos llibres escrits conjuntament amb cada acompanyant: Letter from Iceland i
Journey to a war.


L’any 1939, Auden es va traslladar als Estats Units, país del que de seguida va obtenir-ne la nacionalitat. Allà va continuar escrivint poesia i crítica literària així com donant conferències, en especial sobre el seu compatriota William Shakespeare del quan en coneixia l’obra en profunditat ja que hi havia dedicat anys d’anàlisi fins al punt de ser considerat en medis universitaris un vertader erudit pel que feia a l’obra del poeta i dramaturg d’Stratfford.

És curiós remarcar que l’Auden va marxar cap als Estats Units casat amb l’Erika Mann, la filla del brillant autor, entre d’altres llibres, de La muntanya màgica, l’imponderable Thomas Mann. Ambdós eren homosexuals però atès que Erika hauria pogut tenir problemes a Alemanya perquè, malgrat no ser jueva, tampoc mostrava tendències filo nazis, aquest casament de conveniència i fet per amistat entre els dos contraents, va permetre a Erika Mann fugir d’aquella guerra que va devastar Europa.


Als Estats Units, Auden va convertir els seus ideals comunistes en religiosos ja que va descobrir en el cristianisme una solució molt més adient als seus problemes existencials. L’any 1948 va guanyar el premi Pulitzer amb The Age of Anxiety. També va col·laborar en diversos llibrets de musicals del compositor Chester Kallman.

Va retornar a Oxford el 1956 per fer-hi de professor de poesia, i el 1972 va ser nomenat escriptor resident a Christ Church College on anys endarrere havia estudiat. Va morir a Viena el 28 de Setembre de 1973.

La seva poesia es caracteritza per la ironia, la consciència social i també per la intensitat lírica acompanyada els últims anys d’una fe religiosa inamovible. Auden és considerat pels estudiosos amants de la poesia com un artista excepcionalment dotat.

Transcrivim el cèlebre poema recitat a la pel·lícula Cuatro bodas y un funeral i ho fem en l’original anglès de l’Auden i en català traduït per Narcís Comadira, a fi i a efecte que quedi palesa l'habilitat ja prou reconeguda com a traductor del interessant poeta gironí, del qual en parlarem en la segona part d’aquest post.


FUNERAL BLUES

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianosa and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midninght, my talk, my song;
I thought that love would las forever: I was wrong.
The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;

For nothing now can ever come to any good.

W. H. Auden

FUNERAL BLUES

Fora tots els rellotges I el telèfon odiós, doneu perquè no bordi, un os sucós al gos,tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts,
traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts.


Que els avions voltegin pel cel gemegant fort, que hi guixin un missatge: El Meu Amor és Mort.
Que portin els coloms llaçades de crespó
I els guàrdies de tràfic guants negres de cotó.

Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent,
Migdia i mitjanit, la parla i la cançó,
Jo em creia que l’amor durava sempre: no.

No em vingueu amb estrelles, no en deixeu cap ni una; desmantelleu el sol i empaqueteu la lluna;
buideu els oceans, talleu el bosc arran,
perquè res ja des d’ara no podrà fer-se gran.
Traducció de Narcís Comadira
W.H. Auden, Digue’m la veritat sobre l’amor, Barcelona, Empuries, 1997.

2:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

3 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

05 de juliol 2008

El fet d’haver de dinar cada dia fora de casa, amb l’afegit que a l’hora de sopar mai em vingui de gust menjar plats massa elaborats, fa que quan arriba el diumenge procuri revenjar-me preparant un dinar que tingui, com dèiem quan era petit, gust de festa.

Diumenge passat, doncs, i aprofitant que el meu fill petit, a qui li encanta aquest plat, venia a dinar amb nosaltres, vaig preparar aquest pollastre amb escamarlans.


Ingredients:



Un quart de pollastre i un parell, o tres…, o quatre (depenent de la mida) escamarlans per persona.
1 ceba grossa.
3 pastanagues.
3 tomàquets madurs.
1 got de vi blanc sec.
1 copa de brandi.
1 fulla de llorer.
1 branqueta de farigola.
1 branqueta de julivert.
pebre negre.
oli d’oliva.
sal.
Per a la picada (2 grans d’all, ametlles torrades, pinyons, 1 llesqueta de pa torrat, 1/2 presa de xocolata negra).

Ratlleu els tomàquets als que, abans, els hi haureu tret les llavors.

Salpebreu el talls de pollastre i enrossiu-los per tots els cantons en una cassola amb oli d’oliva.

Retireu els trossos de pollastre, i en el mateix oli fregiu-hi els escamarlans tot just fins que canviïn de color.

Traieu els escamarlans, i aboqueu a la cassola la ceba tallada en juliana i la pastanaga, pelada i tallada a rodelles no massa gruixudes.

Abans que la ceba s’enrosseixi, torneu a posar dins la cassola els escamarlans, apugeu el foc, i regueu-los amb el brandi.

Abaixeu el foc quan s’hagi evaporat l’alcohol, retireu de nou els escamarlans i tireu-hi els tomàquets ratllats. Afegiu-hi sal i un polsimet de sucre, per matar l’acidesa, i deixeu-ho coure molt lentament fins que us quedi ben sofregit.

Quan tingueu al punt el sofregit, apugeu de nou el foc i tireu-hi el got de vi blanc sec.

Un cop s’hagi reduït el vi, poseu dins la cassola els trossos de pollastre, els escamarlans, la fulla de llorer, les branquetes de farigola i de julivert, i un parell de cullerots d’aigua calenta.

Deixeu que cogui a foc moderat i, mentrestant, feu la picada amb els grans d’all, les ametlles torrades, els pinyons, el pa torrat i la mija presa de xocolata negra. (Ha de quedar una massa molt compacta.)

Quan el suc de la cassola comenci a bullir, tireu-hi la picada, que diluireu al mateix morter amb una mica del suc de la cassola i, amb aquesta ben tapada i amb el foc ben baix, deixeu que cogui una mitja horeta.


El resultat final d’aquest guisat, barreja de mar i de muntanya, és una exquisitesa digna d’un dinar... amb gust de festa!

La recepta està extreta del llibre Àpats de fonda, de Jaume Carles Font (Cossetània Edicions).

Segons plats

POLLASTRE AMB ESCAMARLANS

Enviat per enric  |  15 comentaris

El fet d’haver de dinar cada dia fora de casa, amb l’afegit que a l’hora de sopar mai em vingui de gust menjar plats massa elaborats, fa que quan arriba el diumenge procuri revenjar-me preparant un dinar que tingui, com dèiem quan era petit, gust de festa.

Diumenge passat, doncs, i aprofitant que el meu fill petit, a qui li encanta aquest plat, venia a dinar amb nosaltres, vaig preparar aquest pollastre amb escamarlans.


Ingredients:



Un quart de pollastre i un parell, o tres…, o quatre (depenent de la mida) escamarlans per persona.
1 ceba grossa.
3 pastanagues.
3 tomàquets madurs.
1 got de vi blanc sec.
1 copa de brandi.
1 fulla de llorer.
1 branqueta de farigola.
1 branqueta de julivert.
pebre negre.
oli d’oliva.
sal.
Per a la picada (2 grans d’all, ametlles torrades, pinyons, 1 llesqueta de pa torrat, 1/2 presa de xocolata negra).

Ratlleu els tomàquets als que, abans, els hi haureu tret les llavors.

Salpebreu el talls de pollastre i enrossiu-los per tots els cantons en una cassola amb oli d’oliva.

Retireu els trossos de pollastre, i en el mateix oli fregiu-hi els escamarlans tot just fins que canviïn de color.

Traieu els escamarlans, i aboqueu a la cassola la ceba tallada en juliana i la pastanaga, pelada i tallada a rodelles no massa gruixudes.

Abans que la ceba s’enrosseixi, torneu a posar dins la cassola els escamarlans, apugeu el foc, i regueu-los amb el brandi.

Abaixeu el foc quan s’hagi evaporat l’alcohol, retireu de nou els escamarlans i tireu-hi els tomàquets ratllats. Afegiu-hi sal i un polsimet de sucre, per matar l’acidesa, i deixeu-ho coure molt lentament fins que us quedi ben sofregit.

Quan tingueu al punt el sofregit, apugeu de nou el foc i tireu-hi el got de vi blanc sec.

Un cop s’hagi reduït el vi, poseu dins la cassola els trossos de pollastre, els escamarlans, la fulla de llorer, les branquetes de farigola i de julivert, i un parell de cullerots d’aigua calenta.

Deixeu que cogui a foc moderat i, mentrestant, feu la picada amb els grans d’all, les ametlles torrades, els pinyons, el pa torrat i la mija presa de xocolata negra. (Ha de quedar una massa molt compacta.)

Quan el suc de la cassola comenci a bullir, tireu-hi la picada, que diluireu al mateix morter amb una mica del suc de la cassola i, amb aquesta ben tapada i amb el foc ben baix, deixeu que cogui una mitja horeta.


El resultat final d’aquest guisat, barreja de mar i de muntanya, és una exquisitesa digna d’un dinar... amb gust de festa!

La recepta està extreta del llibre Àpats de fonda, de Jaume Carles Font (Cossetània Edicions).

2:25 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

15 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top