Pages

26 de març 2009



Com si ens haguéssim posat d’acord, l’Eva, de El cullerot festuc; la Maria, de Menta fresca; la Mercè, de Cuina per a llaminers, així com, ja fa uns dies, la Dolça, de No tot són postres... a la Cuina, van fer propostes en els seus respectius blocs per aprofitar les clares d’ou que ens sobren en algunes receptes, com passa sempre, per exemple, quan fem la crema per Sant Josep.

En el meu cas, com que enguany Sant Josep va caure en divendres, i dijous al vespre no vaig tenir temps de fer la crema, vaig fer-la diumenge a la tarda per menjar-la de postres dilluns, i és per això que no he pogut, fins avui, penjar aquest post per proposar, també, una recepta per aprofitar les clares sobrants: un deliciós i esponjós pa de pessic que tant ens pot servir per acompanyar la crema, el cafè amb llet de l'esmorzar, o un tè a mitja tarda.

La recepta d'aquest pa de pessic és del llibre titulat Confitería y repostería, de María Mestayer de Echagüe (Bilbao, 1878-1956), una gran cuinera coneguda amb el títol honorífic de Marquesa de Parabere, malgrat que ella no ostentava aquest títol, sinó que era d’un cosí seu.





La primera edició d’aquest llibre -sento no saber-ne l'editorial- va ser publicada a Bilbao l’any 1930, pel que, tal com us podeu imaginar, a la gran majoria de cases en aquella època les cuines eren encara de carbó. Actualment, els drets de publicació d'aquest llibre són de l’Editorial Espasa-Calpe. Jo tinc la setzena edició, que data de 1986, però al 2005 l'editorial Espasa en va treure una primera edició en rústega i, per tant, amb un preu molt assequible.

L’autora dóna, a manera de pròleg, tota una sèrie d’explicacions, que si bé avui en dia no tenen gaire sentit, no deixen de ser curioses com, per exemple, dedicar tota una llarga pàgina a la manera de fer pujar les clares a punt de neu, aconsellant que s’utilitzin recipients de coure ben nets: "... sobre todo frotándolos con un trozo de limón, como debe hacerse siempre", o la manera de conservar fresca la mantega "para que no se vuelva rancia sin el empleo de sal", consell que no em puc estar de transcriure com a curiositat, i com a mostra d’enginy:

Échese la mantequilla en una vasija de porcelana o de barro vidriado, apisónese bien para que no queden huecos; encima de esta vasija póngase una cazuela de barro sin vidriar (sin barnizar) al objeto de que pueda filtrar el agua a través de sus poros; esta cazuela se llena de agua fresca, la que se irá reponiendo a medida que se vaya filtrando, dejando una separación de unos dos centímetros entre los dos recipientes; de este modo se establece una evaporación que produce el frío necesario para que la mantequilla esté libre de toda corrupción.

Consérvese en sitio fresco.

Nota.- Se haya filtrado o no, todos los días se cambiará el agua de la cazuela.


Fotografia acolorida de María Mestayer de EchagüeM’he entretingut a comptar només les receptes de bescuits i de pans de pessic (l'autora utilitza el nom genèric de bizcochos) que s’expliquen en aquest llibre, i n’hi ha setanta-sis!, entre elles aquesta que us presento i en la qual s'utilitzen només les clares de l'ou:

Ingredients:
4 clares d’ou.
165 gs. de sucre.
90 gs. de farina.
90 gs. de mantega.
La pell ratllada de mitja llimona.



Enceneu el forn a 180 graus i poseu al foc un cassó amb aigua a escalfar.

Unteu amb mantega un motlle, empolsimeu-lo amb farina i elimineu l'excés d'aquesta girant el motlle i colpejant-lo suaument sobre la pica.

Quan l'aigua del cassó sigui calenta, traieu aquest del foc i, en un altre cassó més petit a sobre, deixeu que, fora del foc, s'hi dissolgui la mantega perquè després pogueu utilitzar-la fosa però no calenta.

Bateu les clares a punt de neu molt fort i els hi afegiu, al final, una cullerada de sucre.

Barregeu la pell de la llimona ratllada amb la resta del sucre i, amb una cullera metàl·lica grossa, aneu afegint, amb moviments molt suaus i de dalt a baix, la resta del sucre. Tot seguit i a través d'un sedàs per evitar grumolls, aneu integrant la farina a les clares batudes, de la mateixa manera que ho heu fet amb el sucre i, ja finalment i amb les mateixes precaucions, afegiu, a rajolinets, la mantega fosa a la massa.

Aboque-ho dins el motlle, abaixeu la temperatura del forn a 160º, i deixeu que cogui uns trenta o trenta-cinc minuts. Sobretot no obriu la porta del forn per comprovar si el pa de pessic ja és cuit abans que no faci vint o vint-i-cinc minuts que es cou.

I ja, per acabar, transcric també el consell que l'autora dóna al final d'aquesta recepta:

Es mejor hecho la víspera, y se conserva bueno por espacio de mucho tiempo si, una vez bien frío (al día siguiente), se guarda en una caja de lata que cierre bien.

 A veure si us agrada!

(La recepta que vaig fer servir per a la crema de la fotografia és la que hi ha al llibre Cuinar és senzill, de la Montserrat Seguí, llibre al qual vam dedicar un MEME en el que en JosepB, del Bloc Menja de bacallà hi va participar quan encara no tenia bloc i ho va fer a través del Bloc dels sense bloc.)
Rebosteria

APROFITAR LES CLARES D'OU

Enviat per enric  |  19 comentaris



Com si ens haguéssim posat d’acord, l’Eva, de El cullerot festuc; la Maria, de Menta fresca; la Mercè, de Cuina per a llaminers, així com, ja fa uns dies, la Dolça, de No tot són postres... a la Cuina, van fer propostes en els seus respectius blocs per aprofitar les clares d’ou que ens sobren en algunes receptes, com passa sempre, per exemple, quan fem la crema per Sant Josep.

En el meu cas, com que enguany Sant Josep va caure en divendres, i dijous al vespre no vaig tenir temps de fer la crema, vaig fer-la diumenge a la tarda per menjar-la de postres dilluns, i és per això que no he pogut, fins avui, penjar aquest post per proposar, també, una recepta per aprofitar les clares sobrants: un deliciós i esponjós pa de pessic que tant ens pot servir per acompanyar la crema, el cafè amb llet de l'esmorzar, o un tè a mitja tarda.

La recepta d'aquest pa de pessic és del llibre titulat Confitería y repostería, de María Mestayer de Echagüe (Bilbao, 1878-1956), una gran cuinera coneguda amb el títol honorífic de Marquesa de Parabere, malgrat que ella no ostentava aquest títol, sinó que era d’un cosí seu.





La primera edició d’aquest llibre -sento no saber-ne l'editorial- va ser publicada a Bilbao l’any 1930, pel que, tal com us podeu imaginar, a la gran majoria de cases en aquella època les cuines eren encara de carbó. Actualment, els drets de publicació d'aquest llibre són de l’Editorial Espasa-Calpe. Jo tinc la setzena edició, que data de 1986, però al 2005 l'editorial Espasa en va treure una primera edició en rústega i, per tant, amb un preu molt assequible.

L’autora dóna, a manera de pròleg, tota una sèrie d’explicacions, que si bé avui en dia no tenen gaire sentit, no deixen de ser curioses com, per exemple, dedicar tota una llarga pàgina a la manera de fer pujar les clares a punt de neu, aconsellant que s’utilitzin recipients de coure ben nets: "... sobre todo frotándolos con un trozo de limón, como debe hacerse siempre", o la manera de conservar fresca la mantega "para que no se vuelva rancia sin el empleo de sal", consell que no em puc estar de transcriure com a curiositat, i com a mostra d’enginy:

Échese la mantequilla en una vasija de porcelana o de barro vidriado, apisónese bien para que no queden huecos; encima de esta vasija póngase una cazuela de barro sin vidriar (sin barnizar) al objeto de que pueda filtrar el agua a través de sus poros; esta cazuela se llena de agua fresca, la que se irá reponiendo a medida que se vaya filtrando, dejando una separación de unos dos centímetros entre los dos recipientes; de este modo se establece una evaporación que produce el frío necesario para que la mantequilla esté libre de toda corrupción.

Consérvese en sitio fresco.

Nota.- Se haya filtrado o no, todos los días se cambiará el agua de la cazuela.


Fotografia acolorida de María Mestayer de EchagüeM’he entretingut a comptar només les receptes de bescuits i de pans de pessic (l'autora utilitza el nom genèric de bizcochos) que s’expliquen en aquest llibre, i n’hi ha setanta-sis!, entre elles aquesta que us presento i en la qual s'utilitzen només les clares de l'ou:

Ingredients:
4 clares d’ou.
165 gs. de sucre.
90 gs. de farina.
90 gs. de mantega.
La pell ratllada de mitja llimona.



Enceneu el forn a 180 graus i poseu al foc un cassó amb aigua a escalfar.

Unteu amb mantega un motlle, empolsimeu-lo amb farina i elimineu l'excés d'aquesta girant el motlle i colpejant-lo suaument sobre la pica.

Quan l'aigua del cassó sigui calenta, traieu aquest del foc i, en un altre cassó més petit a sobre, deixeu que, fora del foc, s'hi dissolgui la mantega perquè després pogueu utilitzar-la fosa però no calenta.

Bateu les clares a punt de neu molt fort i els hi afegiu, al final, una cullerada de sucre.

Barregeu la pell de la llimona ratllada amb la resta del sucre i, amb una cullera metàl·lica grossa, aneu afegint, amb moviments molt suaus i de dalt a baix, la resta del sucre. Tot seguit i a través d'un sedàs per evitar grumolls, aneu integrant la farina a les clares batudes, de la mateixa manera que ho heu fet amb el sucre i, ja finalment i amb les mateixes precaucions, afegiu, a rajolinets, la mantega fosa a la massa.

Aboque-ho dins el motlle, abaixeu la temperatura del forn a 160º, i deixeu que cogui uns trenta o trenta-cinc minuts. Sobretot no obriu la porta del forn per comprovar si el pa de pessic ja és cuit abans que no faci vint o vint-i-cinc minuts que es cou.

I ja, per acabar, transcric també el consell que l'autora dóna al final d'aquesta recepta:

Es mejor hecho la víspera, y se conserva bueno por espacio de mucho tiempo si, una vez bien frío (al día siguiente), se guarda en una caja de lata que cierre bien.

 A veure si us agrada!

(La recepta que vaig fer servir per a la crema de la fotografia és la que hi ha al llibre Cuinar és senzill, de la Montserrat Seguí, llibre al qual vam dedicar un MEME en el que en JosepB, del Bloc Menja de bacallà hi va participar quan encara no tenia bloc i ho va fer a través del Bloc dels sense bloc.)

11:00 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

19 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

20 de març 2009

Retrat de G.F. Händel, per Baltassar Denier (1727)
Per commemorar durant aquest 2009 l’any Händel (1685-1759), així com el bicentenari de la mort de Franz Joseph Haydn (1732-1809), vam quedar amb la Glòria que, ja que ella és una fan del primer, i jo, del segon (això de fan és una manera de dir, eh?), sense que aquesta mena de definició signifiqui, però, que ni ella ni jo valorem un dels dos músics per sobre de l’altre, cadascun de nosaltres aniríem dedicant espais a la Samfaina a aquests dos grans compositors: ella s’encarregaria d’anar escrivint posts sobre Händel, i jo, sobre Haydn.

El fet, però, de parlar darrerament tot sovint entre nosaltres d’aquests dos músics ens ha servit perquè ambdós hàgim anat descobrint i immergint-nos, a través de les recomancions mútues, en l’obra d’aquests compositors, pel que vam decidir que el proper post que faríem dedicat a cadascun d’ells ens canviaríem les tornes: Ella parlaria de la música de Haydn, i jo de la de Händel.

I aquí em teniu presentant-vos, si és que ja no el coneixíeu, el segon moviment de l’Oda que Händel va dedicar a la reina Anna I, la darrera hereva de la casa dels Estuard i primera reina ja de tota la Gran Bretanya i d'Irlanda, amb motiu del seu anniversari, poc després de l’esclatant èxit que el compositor havia obtingut a Londres amb l’estrena de l’òpera Rinaldo, de la qual la Glòria ja en va parlar en l’anterior post dedicat a Händel.

L’audició d’aquesta Oda a l’anniversari de la reina Anna va complaure tant a la sobirana britànica que aquesta va encarregar a Händel un Te Deum per celebrar la signatura del Tractat d’Utrecht –deixeu-me recordar que de funestes conseqüències per a la nostra història-, i que és la prova més evident de l’altíssima estima que la Cort britànica sentia envers el gran músic alemany, ja que les obres destinades a celebrar aconteixements a nivell nacional, com era el cas d’un Te Deum, no s’havien encarregat mai a cap músic estranger.



Retrat de la reina Anna I de Gran Bretanya i d'Irlanda, per William Wissing 
El tempo del segon moviment d’aquesta Oda que us proposem escoltar és un largo, és a dir, l’autor apunta que aquest moviment ha d’interpretar-se de forma lenta i amb un cert aire de gravetat. El largo més famós de la història de la música potser sigui el El largo de los cisnes, de Txaikovski... (Que és broma, que és broma!!!, però és que se m’acaba d’ocórrer i m’ha fet gràcia escriure-ho.)

Perdoneu, eh?... No, va!, ara parlant seriosament: Una de les més belles melodies de Händel, la de l’ària Ombra mai fu, de l’òpera Xerxes, és un largo, i és per això que també se la coneix, quan no s’interpreta cantada, amb el nom del tempo -el Largo, de Händel-, de la mateixa manera que, per posar un altre exemple, el cèlebre Minuet, de Boccherini, no és una peça per si sola, sinó que forma part d’un dels quintets per a corda d’aquest excel·lent compositor italià.

I ara al que anàvem ja que, sense adonar-me’n, sempre fujo d’estudi, perquè ara ja us anava a dir que no he acabat d’entendre mai el poc reconeixement de la ciutat de Madrid envers Boccherini, i no solament en vida del compositor, que hi va viure més de trenta anys i hi va morir gairebé oblidat, sinó fins i tot en la posteritat, ja que ni que només fos pel preciosíssim quintet que va compondre titulat Musica notturna della strade di Madrid, el nom de Boccherini hauria de figurar amb lletres d’or al nomenclàtor capitalí...

Òndia, ja he tornat a fugir d’estudi!... I és que no tinc remei! Va, vinga!, centrem-nos d’una vegada:

Parlàvem de l’Oda que Händel va dedicar a l’anniversari de la reina Anna, i més concretament ens estàvem referint al segon moviment, un largo que va ser escrit perquè l’interpretés un contratenor, les lloances cantades pel qual són seguides, com un eco, per la diàfana solemnitat que pot arribar a adquirir el so de la trompeta. En aquest cas, però, com podreu veure i escoltar, la interpretació vocal corre a càrrec d’una soprano, Kate Royal. El solista de trompeta (fantàstic!!!) utilitza l’anomenada trompeta barroca o natural, que, tal com va quedar dit al darrer post dedicat al Concert per a trompeta de Haydn, només podia produir els sons harmònics d’una sola nota.

I ja, i per acabar, només voldria comentar que és deliciós sentir la veu de la soprano bressolada pel dolcíssim so de fons del chitarrone, aquest imponent instrument de doble màstil, considerat el precursor del llaüt, i idoni per acompanyar, gairebé amanyagant-lo, el cant.


Chitarrone
Òndia!... Us podeu imaginar l’efecte que us faria si el dia del vostre anniversari, en havent dinat i quan s’apaguen les llums del menjador de casa perquè ha arribat l’hora en què heu de bufar les espelmes del pastís que teniu al davant, en lloc que la família comenci a cantar-vos el Capipota, o el Anys i anys per molts anys, o el Feliz, feliz en tu día..., us trobeu que la iaia comença a puntejar el chitarrone, la vostra parella es prepara per tocar la trompeta –una de barroca, naturalment-, i el vostre nebodet, amb veu angelical, us mira a la cara i comença a cantar-vos "Fonts eternes de llum divina!..."?... Com us quedaríeu, eh?... I és que no hi ha com ser rei perquè et trobin totes les gràcies, oi?

De tota manera, val a dir que, pel que m’he anat enterant mentre preparava aquest post, no tot van ser flors i violes per a la reina Anna: Va morir sense descendència, ja que va tenir dinou fills (inclosos dos abortaments), i cap dels nounats va arribar a l’edat de dos anys.

Però, en fi, això ja són figues d’un altre paner, perquè ara ja me les tindria amb la reialesa, i és que llegint la relació dels fills que va anar tenint aquesta sobirana, per les dates es pot comprovar que entre l’un i l’altre, gairebé tots es portaven... nou mesos!

Però val més que ho deixem córrer, tot això. Ara, si ja heu arribat a llegir fins aquí, escolteu, si us plau, aquest preciós Eternal sources of light divine!, de l'Ode for The Birthday Of Queen Anne, de Georg Friedrich Händel.


Teniu cinc minuts?

UNA ODA MUSICADA PER GEORG FRIEDRICH HÄNDEL

Enviat per enric  |  7 comentaris

Retrat de G.F. Händel, per Baltassar Denier (1727)
Per commemorar durant aquest 2009 l’any Händel (1685-1759), així com el bicentenari de la mort de Franz Joseph Haydn (1732-1809), vam quedar amb la Glòria que, ja que ella és una fan del primer, i jo, del segon (això de fan és una manera de dir, eh?), sense que aquesta mena de definició signifiqui, però, que ni ella ni jo valorem un dels dos músics per sobre de l’altre, cadascun de nosaltres aniríem dedicant espais a la Samfaina a aquests dos grans compositors: ella s’encarregaria d’anar escrivint posts sobre Händel, i jo, sobre Haydn.

El fet, però, de parlar darrerament tot sovint entre nosaltres d’aquests dos músics ens ha servit perquè ambdós hàgim anat descobrint i immergint-nos, a través de les recomancions mútues, en l’obra d’aquests compositors, pel que vam decidir que el proper post que faríem dedicat a cadascun d’ells ens canviaríem les tornes: Ella parlaria de la música de Haydn, i jo de la de Händel.

I aquí em teniu presentant-vos, si és que ja no el coneixíeu, el segon moviment de l’Oda que Händel va dedicar a la reina Anna I, la darrera hereva de la casa dels Estuard i primera reina ja de tota la Gran Bretanya i d'Irlanda, amb motiu del seu anniversari, poc després de l’esclatant èxit que el compositor havia obtingut a Londres amb l’estrena de l’òpera Rinaldo, de la qual la Glòria ja en va parlar en l’anterior post dedicat a Händel.

L’audició d’aquesta Oda a l’anniversari de la reina Anna va complaure tant a la sobirana britànica que aquesta va encarregar a Händel un Te Deum per celebrar la signatura del Tractat d’Utrecht –deixeu-me recordar que de funestes conseqüències per a la nostra història-, i que és la prova més evident de l’altíssima estima que la Cort britànica sentia envers el gran músic alemany, ja que les obres destinades a celebrar aconteixements a nivell nacional, com era el cas d’un Te Deum, no s’havien encarregat mai a cap músic estranger.



Retrat de la reina Anna I de Gran Bretanya i d'Irlanda, per William Wissing 
El tempo del segon moviment d’aquesta Oda que us proposem escoltar és un largo, és a dir, l’autor apunta que aquest moviment ha d’interpretar-se de forma lenta i amb un cert aire de gravetat. El largo més famós de la història de la música potser sigui el El largo de los cisnes, de Txaikovski... (Que és broma, que és broma!!!, però és que se m’acaba d’ocórrer i m’ha fet gràcia escriure-ho.)

Perdoneu, eh?... No, va!, ara parlant seriosament: Una de les més belles melodies de Händel, la de l’ària Ombra mai fu, de l’òpera Xerxes, és un largo, i és per això que també se la coneix, quan no s’interpreta cantada, amb el nom del tempo -el Largo, de Händel-, de la mateixa manera que, per posar un altre exemple, el cèlebre Minuet, de Boccherini, no és una peça per si sola, sinó que forma part d’un dels quintets per a corda d’aquest excel·lent compositor italià.

I ara al que anàvem ja que, sense adonar-me’n, sempre fujo d’estudi, perquè ara ja us anava a dir que no he acabat d’entendre mai el poc reconeixement de la ciutat de Madrid envers Boccherini, i no solament en vida del compositor, que hi va viure més de trenta anys i hi va morir gairebé oblidat, sinó fins i tot en la posteritat, ja que ni que només fos pel preciosíssim quintet que va compondre titulat Musica notturna della strade di Madrid, el nom de Boccherini hauria de figurar amb lletres d’or al nomenclàtor capitalí...

Òndia, ja he tornat a fugir d’estudi!... I és que no tinc remei! Va, vinga!, centrem-nos d’una vegada:

Parlàvem de l’Oda que Händel va dedicar a l’anniversari de la reina Anna, i més concretament ens estàvem referint al segon moviment, un largo que va ser escrit perquè l’interpretés un contratenor, les lloances cantades pel qual són seguides, com un eco, per la diàfana solemnitat que pot arribar a adquirir el so de la trompeta. En aquest cas, però, com podreu veure i escoltar, la interpretació vocal corre a càrrec d’una soprano, Kate Royal. El solista de trompeta (fantàstic!!!) utilitza l’anomenada trompeta barroca o natural, que, tal com va quedar dit al darrer post dedicat al Concert per a trompeta de Haydn, només podia produir els sons harmònics d’una sola nota.

I ja, i per acabar, només voldria comentar que és deliciós sentir la veu de la soprano bressolada pel dolcíssim so de fons del chitarrone, aquest imponent instrument de doble màstil, considerat el precursor del llaüt, i idoni per acompanyar, gairebé amanyagant-lo, el cant.


Chitarrone
Òndia!... Us podeu imaginar l’efecte que us faria si el dia del vostre anniversari, en havent dinat i quan s’apaguen les llums del menjador de casa perquè ha arribat l’hora en què heu de bufar les espelmes del pastís que teniu al davant, en lloc que la família comenci a cantar-vos el Capipota, o el Anys i anys per molts anys, o el Feliz, feliz en tu día..., us trobeu que la iaia comença a puntejar el chitarrone, la vostra parella es prepara per tocar la trompeta –una de barroca, naturalment-, i el vostre nebodet, amb veu angelical, us mira a la cara i comença a cantar-vos "Fonts eternes de llum divina!..."?... Com us quedaríeu, eh?... I és que no hi ha com ser rei perquè et trobin totes les gràcies, oi?

De tota manera, val a dir que, pel que m’he anat enterant mentre preparava aquest post, no tot van ser flors i violes per a la reina Anna: Va morir sense descendència, ja que va tenir dinou fills (inclosos dos abortaments), i cap dels nounats va arribar a l’edat de dos anys.

Però, en fi, això ja són figues d’un altre paner, perquè ara ja me les tindria amb la reialesa, i és que llegint la relació dels fills que va anar tenint aquesta sobirana, per les dates es pot comprovar que entre l’un i l’altre, gairebé tots es portaven... nou mesos!

Però val més que ho deixem córrer, tot això. Ara, si ja heu arribat a llegir fins aquí, escolteu, si us plau, aquest preciós Eternal sources of light divine!, de l'Ode for The Birthday Of Queen Anne, de Georg Friedrich Händel.


2:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

7 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

16 de març 2009

Lolita Bosch és una escriptora barcelonina nascuda el 1970. Ha viscut a l’Empordà, a Estats Units, a Mèxic... Ha escrit literatura infantil i juvenil, i l’any 2004 va guanyar l’Òmnium Cultural d’Experimentació Literària amb el relat Això que veus és un rostre, obra que vaig llegir fa un parell d’anys i on hi vaig voler veure una escriptora excepcional mig amagada per la seva, tan obstinada com legítima, recerca d’un llenguatge propi, sovint críptic i tan interessant com poc entenedor.

Elisa Kiseljak apareix l’any 2005. Apareix en castellà dins del recull Tres historias europeas i s’edita en llengua catalana en un únic i petit volum perquè el seu nombre de pàgines obliga necessàriament a considerar aquesta obra un relat, llarg com a tal però massa breu per ser qualificat com a novel·la. Elisa Kiseljac és també una obra experimental com tot el que fins ara ens ha anat mostrant Lolita Bosch. Aquesta obreta –el diminutiu es refereix només al poc lloc que ocupa en els prestatges- ens explica la història d’una noia que en un determinat moment de la seva vida rep l’impacte d’un record d’infantesa brutal que la seva memòria semblava haver arraconat.

L’autora fa un treball delicat on assaja diverses formes de l’expressió humana davant del sofriment inesperat i en surt vencedora explicant-nos les cabòries d’Elisa d’una forma que, molt encertadament, pren reiteracions i tornades, ritmes i vibracions filles directes de la música i que de la forma en què Lolita Bosch les utilitza i atès el tema que es descabdella a causa del trauma de la protagonista, adquireixen en les mans de l’autora ecos sinistres, sons misteriosos que conformen l’estranya atmosfera molt pròpia de país de centre Europa, humida, gris metàl·lica, on Elisa Kiseljak reviu el seu tràgic record.

L’any 2006, Lolita Bosch publica el llibre Qui vam ser, que li suposa el premi Jove Talent FNAC. Qui vam ser és la memòria, sempre la memòria, dolorosa d’una noia que es recorda quan, molt unida a un noi, formava un tot amb ell fins que les circumstàncies desmembren la unió sense fissures aparents i cadascú retorna bruscament a la seva individualitat: la solitud.
Insòlit somni, insòlita veritat surt a les llibreries l’any 2007. No l’he llegit i d’ell només sé que és la història d’un home genial que pretenia crear sobre Ciutat de Mèxic una altra Ciutat de Méxic però, aquesta última, flotant en l’aire mitjançant sofisticats enginys recolzats, està clar, en les ciències físiques.


I arribem ja a l’últim llibre publicat de Lolita Bosch: La família del meu pare. Aquí tenim tres-cents trenta-un fulls plens del talent de l’escriptora, on de manera única i personal ens explica, a través de la seva nissaga familiar, fets importants ocorreguts a Catalunya durant els segles XIX i XX. Els ancestres de Lolita fins a cinc generacions endarrere s’han dit tots Rómulo i Remo. Curiós, no? Ella s’hauria hagut de dir Rómulo si hagués estat un noi. Per contra s’ho va dir el seu germà petit, en Romulito.

Aquest llibre excel·lent que és alhora un diari de la seva escriptura ens ofereix en plenitud la mestria de Lolita Bosch, fada del temps amb el qual sap jugar amb un art de funàmbula que camina segura i elegant des dels fils del primer avantpassat que esmenta, un Rómulo Bosch, alcalde de Barcelona, artífex del Moll de la Fusta, actualment Moll Ròmul Bosch, fins al seu pare, tendrament estimat per l’autora, mort als cinquanta-sis anys, a qui fa un homenatge manifest.


 

Lolita Bosch, en aquest llibre, ret també homentge a la ciutat de Barcelona i a la seva gent passant per les vides d’alguns prohoms de l’art, la indústria i la política, sense oblidar una interessant florista de les Rambles, i oferint-nos poemes d’en Joan Salvat Papasseït que, com sabeu, va guardar fusta al moll. S'enten al Moll de la Fusta, avui Moll Ròmul Bosch.

L’escriptura de Lolita Bosch és clara i bellíssima:

 
"Jo no vaig néixer en una ciutat sinó en una història. I quan em van trucar per dir-me que el meu pare havia mort era a deu mil quilòmetres d’aquí. En aquell instant la terra es va sacsejar i un fort terratrèmol
em va obligar a deixar-ho tot i sortir de casa. Corrent com si volgués perseguir les paraules de la meva mare: s’ha mort el papà." 

En aquest llibre, tan revelador d'una escriptura renovada, podem veure també quins costums regien la Barcelona de l’alta burgesia d’on l’autora prové, la seves relacions amb el servei, la mirada d’algú que ha nascut en un pis socialment superior i que mira avall amb educat respecte sabent que néixer en casa rica és només una qüestió de sort i que la sort mai no sabem on és.

P.S. Lolita Bosch escriu les seves obres en català i en castellà, pel que ambdós textos es poden considerar originals d'ella.

Actualment Lolita Bosch publica a l'Editorial Empúries en llengua catalana, i a Mondadori en llengua castellana.
Literatura

SOBRE LOLITA BOSCH

Enviat per glòria  |  7 comentaris

Lolita Bosch és una escriptora barcelonina nascuda el 1970. Ha viscut a l’Empordà, a Estats Units, a Mèxic... Ha escrit literatura infantil i juvenil, i l’any 2004 va guanyar l’Òmnium Cultural d’Experimentació Literària amb el relat Això que veus és un rostre, obra que vaig llegir fa un parell d’anys i on hi vaig voler veure una escriptora excepcional mig amagada per la seva, tan obstinada com legítima, recerca d’un llenguatge propi, sovint críptic i tan interessant com poc entenedor.

Elisa Kiseljak apareix l’any 2005. Apareix en castellà dins del recull Tres historias europeas i s’edita en llengua catalana en un únic i petit volum perquè el seu nombre de pàgines obliga necessàriament a considerar aquesta obra un relat, llarg com a tal però massa breu per ser qualificat com a novel·la. Elisa Kiseljac és també una obra experimental com tot el que fins ara ens ha anat mostrant Lolita Bosch. Aquesta obreta –el diminutiu es refereix només al poc lloc que ocupa en els prestatges- ens explica la història d’una noia que en un determinat moment de la seva vida rep l’impacte d’un record d’infantesa brutal que la seva memòria semblava haver arraconat.

L’autora fa un treball delicat on assaja diverses formes de l’expressió humana davant del sofriment inesperat i en surt vencedora explicant-nos les cabòries d’Elisa d’una forma que, molt encertadament, pren reiteracions i tornades, ritmes i vibracions filles directes de la música i que de la forma en què Lolita Bosch les utilitza i atès el tema que es descabdella a causa del trauma de la protagonista, adquireixen en les mans de l’autora ecos sinistres, sons misteriosos que conformen l’estranya atmosfera molt pròpia de país de centre Europa, humida, gris metàl·lica, on Elisa Kiseljak reviu el seu tràgic record.

L’any 2006, Lolita Bosch publica el llibre Qui vam ser, que li suposa el premi Jove Talent FNAC. Qui vam ser és la memòria, sempre la memòria, dolorosa d’una noia que es recorda quan, molt unida a un noi, formava un tot amb ell fins que les circumstàncies desmembren la unió sense fissures aparents i cadascú retorna bruscament a la seva individualitat: la solitud.
Insòlit somni, insòlita veritat surt a les llibreries l’any 2007. No l’he llegit i d’ell només sé que és la història d’un home genial que pretenia crear sobre Ciutat de Mèxic una altra Ciutat de Méxic però, aquesta última, flotant en l’aire mitjançant sofisticats enginys recolzats, està clar, en les ciències físiques.


I arribem ja a l’últim llibre publicat de Lolita Bosch: La família del meu pare. Aquí tenim tres-cents trenta-un fulls plens del talent de l’escriptora, on de manera única i personal ens explica, a través de la seva nissaga familiar, fets importants ocorreguts a Catalunya durant els segles XIX i XX. Els ancestres de Lolita fins a cinc generacions endarrere s’han dit tots Rómulo i Remo. Curiós, no? Ella s’hauria hagut de dir Rómulo si hagués estat un noi. Per contra s’ho va dir el seu germà petit, en Romulito.

Aquest llibre excel·lent que és alhora un diari de la seva escriptura ens ofereix en plenitud la mestria de Lolita Bosch, fada del temps amb el qual sap jugar amb un art de funàmbula que camina segura i elegant des dels fils del primer avantpassat que esmenta, un Rómulo Bosch, alcalde de Barcelona, artífex del Moll de la Fusta, actualment Moll Ròmul Bosch, fins al seu pare, tendrament estimat per l’autora, mort als cinquanta-sis anys, a qui fa un homenatge manifest.


 

Lolita Bosch, en aquest llibre, ret també homentge a la ciutat de Barcelona i a la seva gent passant per les vides d’alguns prohoms de l’art, la indústria i la política, sense oblidar una interessant florista de les Rambles, i oferint-nos poemes d’en Joan Salvat Papasseït que, com sabeu, va guardar fusta al moll. S'enten al Moll de la Fusta, avui Moll Ròmul Bosch.

L’escriptura de Lolita Bosch és clara i bellíssima:

 
"Jo no vaig néixer en una ciutat sinó en una història. I quan em van trucar per dir-me que el meu pare havia mort era a deu mil quilòmetres d’aquí. En aquell instant la terra es va sacsejar i un fort terratrèmol
em va obligar a deixar-ho tot i sortir de casa. Corrent com si volgués perseguir les paraules de la meva mare: s’ha mort el papà." 

En aquest llibre, tan revelador d'una escriptura renovada, podem veure també quins costums regien la Barcelona de l’alta burgesia d’on l’autora prové, la seves relacions amb el servei, la mirada d’algú que ha nascut en un pis socialment superior i que mira avall amb educat respecte sabent que néixer en casa rica és només una qüestió de sort i que la sort mai no sabem on és.

P.S. Lolita Bosch escriu les seves obres en català i en castellà, pel que ambdós textos es poden considerar originals d'ella.

Actualment Lolita Bosch publica a l'Editorial Empúries en llengua catalana, i a Mondadori en llengua castellana.

1:14 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

7 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

09 de març 2009

“Aquell temps, Herodes, el tetrarca, tingué esment de la fama de Jesús i va dir als de la seva cort: Aquest és Joan Baptista; ha ressuscitat d’entre els morts, i per això el poder de fer miracles obra en ell. (...) ”

“... i l’havia encadenat i ficat a la presó per causa d’Herodies, la muller de Felip, el seu germà; ja que Joan li deia: No t’és lícit tenir-la. I volia fer-lo morir, però va témer la multitud, que el tenia per un profeta. (...)"

“... la filla d’Herodies dançà enmig de tothom, i va plaure a Herodes, per això, va prometre amb jurament que li donaria allò que li demanés. Ella, induïda per la seva mare, digué : Dóna’m, aquí
en una safata, el cap de Joan Baptista. (...)"
“... i va fer decapitar Joan a la presó; li dugueren el seu cap en una safata, i el va donar a la noia,
que el portà a la seva mare. (...)"
Mateu 14: 15

A partir d’aquesta breu història mil·lenària que trobem al principi del Nou Testament, escrita per Mateu, i que es limita a ser l’anotació d’uns fets despullats, per part de l’autor, de qualsevol esperit dramàtic o intenció literària, així com d'una segona ressenya d'aquest fet signada per Marc, evangelista com Mateu, Oscar Wilde crea, quasi dos mil anys més tard, una obra teatral tan celebrada com controvertida a causa del seu argument que, amb els anys, s’ha mantingut tan misteriós i tèrbol, com els esmentats Mateu i Marc, discretament, donen a entendre en llurs escuetes cròniques d'un succés on hi campen salvatges passions , incest i sang.

Oscar Wilde confereix vida als personatges bíblics, sense fer concessions a la moral regnant, en un d’aquells actes de valentia artística que sempre varen caracteritzar l’escriptor irlandès.

A causa de problemes personals, Oscar Wilde se’n va anar a París, on va fer de seguida la coneixença del jove i magistral escriptor francès Marcel Proust. Era l’any 1891 i Wilde vivia un moment de triomf absolut ja que tenia èxit com a dramaturg, els seus llibres deixaven estupefacte el públic i era considerat un home de gran atractiu físic. En aquella època, alguns el comparaven a un emperador romà, a un Bacus asiàtic i, fins i tot, a Apol·lo.

Quan dos mesos després, i deixant molt disgustat a Proust, va tornar a Londres, Oscar Wilde duia de cap escriure una obra de teatre sobre el rey Herodes embadocat amb la dança de Salomé i el posterior deliri de la princesa besant la boca del Baptista, en un cap sangonós ja separat del tronc, damunt de la safata on ella havia exigit a Herodes que li fos presentat un cop hagués ballat davant la seva mirada de vell sàtir, llançant set vels del seu sumptuós vestit fins a mostrar, entre transparències, la seva nuesa que ja abandonava les formes infantils i s'anunciava gloriosament sexual.

Oscar Wilde, seduït per l’obscura història que La Bíblia li proporciona en poques línies, va saber el drama que escriuria fascinat per la pintura Salomé, de Gustave Moreau. Per Oscar Wilde, Salomé és una jove innocent, quasi una nena, manipulada per la seva mare, Herodies, dona malvada que utilitzaria a la seva joveníssima filla per obtenir el cap tallat de Joan Baptista, cosí de Jesús, predicador que s'erigeix en fill de déu.

Joan Baptista, Jokanaan, fidel seguidor de la doctrina de Jesús fa constant retret a Herodes el Tetrarca que estigui casat amb Herodies, abans esposa de Felip, germà d'Herodes a qui ella hauria assassinat per tal d'esdevenir reina consort. Herodes té presoner a Jokanaan com a cristià però, alhora, sent pel Baptista una estranya fascinasció. Herodies està sola en aquesta batalla i no li dol utilitzar la seva filla, encara adolescent, per encendre les passions del tetrarca, el seu cunyat i ara marit. Així doncs, Herodies, té el camí pla per venjar-se del Baptista, que la voldria veure repudiada, i del mateix Herodes, que ja poca atenció li presta i, en canvi, perd el senderi darrere de la nena Salomé, la seva neboda, la seva fillastra.

A Oscar Wilde li hauria entusiasmat que la mítica actriu de teatre Sarah Bernhardt fos la protagonista d’aquella Salomé, on les passions són portades al límit per tots els personatges. Per aquesta raó, l’escriptor dublinés va escriure Salomé en llengua francesa i va explicar a la Bernhardt que la protagonista real de la tragèdia era la lluna, un element constant en l’atmosfera enrrarida en què es desenvolupa l'acció.

Salomé va començar a assajar-se l’any 1892. S’havia creat una escenenografia plena de misteri, presidida per la llum malaltissa d’una lluna fatal, i també s’havia fet un vestuari teatralment sorprenent per la Sarah Bernhardt que, en aquella època, tenia quaranta-vuit anys. L’obra no es va poder estrenar perquè, ja abans, l’oficina de Lord Chamberlain va intervenir i vetar bruscament la producció al·legant irreverència pels personatges bíblics.

L’autor va dir: “Si Anglaterra rebutja Salomé, me n'aniré a França, on m’hi nacionalitzaré i m’hi establiré. No em puc consentir ser un ciutadà d’un país de mires tan estretes pel que fa a judicis artístics. Jo no sóc anglès, sóc irlandès, que és tota un altra cosa”.
D’aquesta peça teatral “escandalosa” en surt una òpera sensual i violenta composta per Richard Strauss l’any 1905 i que, el mes de juny d’aquest any 2009, es representarà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona a partir del dia 19.


Parlarem d’aquest compositor, un dels més importants del segle XX i, en especial, de la seva prestigiosa i tràgica Salomé wildeana.

No us ho perdeu : Properament en aquesta pantalla!!!

Que estranya sembla la lluna. És com una dona sortint d’una tomba. És com una dona
morta... Té un aspecte estrany. És una princeseta amb un vel groc, i els seus peus són de plata. És com una princesa que, en lloc de peus, té petits coloms blancs. Podries creure que està dançant. (...)”

Fragment de Salomé, d’Oscar Wilde(Traducció, Glòria)
Òpera

SALOMÉ: PARAULA I MÚSICA ( I )

Enviat per glòria  |  5 comentaris

“Aquell temps, Herodes, el tetrarca, tingué esment de la fama de Jesús i va dir als de la seva cort: Aquest és Joan Baptista; ha ressuscitat d’entre els morts, i per això el poder de fer miracles obra en ell. (...) ”

“... i l’havia encadenat i ficat a la presó per causa d’Herodies, la muller de Felip, el seu germà; ja que Joan li deia: No t’és lícit tenir-la. I volia fer-lo morir, però va témer la multitud, que el tenia per un profeta. (...)"

“... la filla d’Herodies dançà enmig de tothom, i va plaure a Herodes, per això, va prometre amb jurament que li donaria allò que li demanés. Ella, induïda per la seva mare, digué : Dóna’m, aquí
en una safata, el cap de Joan Baptista. (...)"
“... i va fer decapitar Joan a la presó; li dugueren el seu cap en una safata, i el va donar a la noia,
que el portà a la seva mare. (...)"
Mateu 14: 15

A partir d’aquesta breu història mil·lenària que trobem al principi del Nou Testament, escrita per Mateu, i que es limita a ser l’anotació d’uns fets despullats, per part de l’autor, de qualsevol esperit dramàtic o intenció literària, així com d'una segona ressenya d'aquest fet signada per Marc, evangelista com Mateu, Oscar Wilde crea, quasi dos mil anys més tard, una obra teatral tan celebrada com controvertida a causa del seu argument que, amb els anys, s’ha mantingut tan misteriós i tèrbol, com els esmentats Mateu i Marc, discretament, donen a entendre en llurs escuetes cròniques d'un succés on hi campen salvatges passions , incest i sang.

Oscar Wilde confereix vida als personatges bíblics, sense fer concessions a la moral regnant, en un d’aquells actes de valentia artística que sempre varen caracteritzar l’escriptor irlandès.

A causa de problemes personals, Oscar Wilde se’n va anar a París, on va fer de seguida la coneixença del jove i magistral escriptor francès Marcel Proust. Era l’any 1891 i Wilde vivia un moment de triomf absolut ja que tenia èxit com a dramaturg, els seus llibres deixaven estupefacte el públic i era considerat un home de gran atractiu físic. En aquella època, alguns el comparaven a un emperador romà, a un Bacus asiàtic i, fins i tot, a Apol·lo.

Quan dos mesos després, i deixant molt disgustat a Proust, va tornar a Londres, Oscar Wilde duia de cap escriure una obra de teatre sobre el rey Herodes embadocat amb la dança de Salomé i el posterior deliri de la princesa besant la boca del Baptista, en un cap sangonós ja separat del tronc, damunt de la safata on ella havia exigit a Herodes que li fos presentat un cop hagués ballat davant la seva mirada de vell sàtir, llançant set vels del seu sumptuós vestit fins a mostrar, entre transparències, la seva nuesa que ja abandonava les formes infantils i s'anunciava gloriosament sexual.

Oscar Wilde, seduït per l’obscura història que La Bíblia li proporciona en poques línies, va saber el drama que escriuria fascinat per la pintura Salomé, de Gustave Moreau. Per Oscar Wilde, Salomé és una jove innocent, quasi una nena, manipulada per la seva mare, Herodies, dona malvada que utilitzaria a la seva joveníssima filla per obtenir el cap tallat de Joan Baptista, cosí de Jesús, predicador que s'erigeix en fill de déu.

Joan Baptista, Jokanaan, fidel seguidor de la doctrina de Jesús fa constant retret a Herodes el Tetrarca que estigui casat amb Herodies, abans esposa de Felip, germà d'Herodes a qui ella hauria assassinat per tal d'esdevenir reina consort. Herodes té presoner a Jokanaan com a cristià però, alhora, sent pel Baptista una estranya fascinasció. Herodies està sola en aquesta batalla i no li dol utilitzar la seva filla, encara adolescent, per encendre les passions del tetrarca, el seu cunyat i ara marit. Així doncs, Herodies, té el camí pla per venjar-se del Baptista, que la voldria veure repudiada, i del mateix Herodes, que ja poca atenció li presta i, en canvi, perd el senderi darrere de la nena Salomé, la seva neboda, la seva fillastra.

A Oscar Wilde li hauria entusiasmat que la mítica actriu de teatre Sarah Bernhardt fos la protagonista d’aquella Salomé, on les passions són portades al límit per tots els personatges. Per aquesta raó, l’escriptor dublinés va escriure Salomé en llengua francesa i va explicar a la Bernhardt que la protagonista real de la tragèdia era la lluna, un element constant en l’atmosfera enrrarida en què es desenvolupa l'acció.

Salomé va començar a assajar-se l’any 1892. S’havia creat una escenenografia plena de misteri, presidida per la llum malaltissa d’una lluna fatal, i també s’havia fet un vestuari teatralment sorprenent per la Sarah Bernhardt que, en aquella època, tenia quaranta-vuit anys. L’obra no es va poder estrenar perquè, ja abans, l’oficina de Lord Chamberlain va intervenir i vetar bruscament la producció al·legant irreverència pels personatges bíblics.

L’autor va dir: “Si Anglaterra rebutja Salomé, me n'aniré a França, on m’hi nacionalitzaré i m’hi establiré. No em puc consentir ser un ciutadà d’un país de mires tan estretes pel que fa a judicis artístics. Jo no sóc anglès, sóc irlandès, que és tota un altra cosa”.
D’aquesta peça teatral “escandalosa” en surt una òpera sensual i violenta composta per Richard Strauss l’any 1905 i que, el mes de juny d’aquest any 2009, es representarà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona a partir del dia 19.


Parlarem d’aquest compositor, un dels més importants del segle XX i, en especial, de la seva prestigiosa i tràgica Salomé wildeana.

No us ho perdeu : Properament en aquesta pantalla!!!

Que estranya sembla la lluna. És com una dona sortint d’una tomba. És com una dona
morta... Té un aspecte estrany. És una princeseta amb un vel groc, i els seus peus són de plata. És com una princesa que, en lloc de peus, té petits coloms blancs. Podries creure que està dançant. (...)”

Fragment de Salomé, d’Oscar Wilde(Traducció, Glòria)

3:50 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

5 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

03 de març 2009



No, no us espanteu, perquè si bé és cert que el temps passa volant, tampoc han passat vuitanta-vuit anys, tal com ho indiquen les espelmes d’aquest pastís, ja que és el mateix que va servir per il·lustrar el post anterior per celebrar el primer anniversari de la "Samfaina", però en realitat a qui anava destinat era a la meva sogra, que el passat dia 22 de febrer va fer vuitant-vuit anys!

I és que a casa, quan algú fa anys i li pregunto quin pastís vol que li faci, TOTS responen que aquest de formatge, el que jo, en broma, anomeno la joia de la meva corona culinària, i crec que compartir la recepta d’aquest pastís amb tots vosaltres és la millor manera de celebrar el nostre primer anniversari de bloc.

No us espanteu perquè veieu que l’explicació és una mica llarga, però és que, a part que, per escrit, sóc "rollista" de mena, he mirat d’explicar aquesta recepta com si fos un pas a pas i...

... I millor que ja pari de xerrar perquè si no aquest post serà més llarg que l’obra completa d’en Galdós. Anem per feina, doncs!

INGREDIENTS:
Per a la pasta:
125 g. de farina
60 g. de sucre
1 llimona
1 rovell d'ou
125 g. de mantega.

Per a la massa:
1 quilo de formatge Philadelphia
400 g. de sucre
3 cullerades rases (soperes) de farina
1 llimona
5 ous
2 rovells d'ou
6 cullerades soperes de crema de llet.

Necessitareu un motlle rodó, alt, i dels desmuntables.
Començarem a elaborar la pasta:

Passem la farina a través d'un sedàs (un colador gran i fi de malla ens farà el fet), i formem sobre el marbre de la cuina un volcà. Al bell mig hi posem el sucre, el rovell d'ou, la mantega tallada a trossets petits i la pell ratllada de mitja llimona (sobretot penseu que la pasta només s'ha d'aromatitzar, per tant, eviteu ratllar la part blanca de la pell, ja que això provocaria que la massa agafés un gust amargant).

Amb una forquilla metàl·lica comencem a xafar la mantega, barrejant-la, com més ràpid millor, amb la resta dels ingredients fins que veiem, per la textura, que ja es pot treballar amb els mans fins a poder fer-ne una bola, que posarem, embolicada amb paper film, a la nevera durant mitja hora perquè reposi.

Encenem el forn a 180 graus.

Untem la base del motlle amb mantega i, amb el corró enfarinat, estenem, si fa o no fa, la meitat de la massa sobre el marbre de la cuina, també enfarinat, fins a obtenir una fina làmina de pasta de la mateixa circumferència que la base del motlle. La posarem al forn ja calent i la treurem quan la veiem rosseta. (uns deu mintus). La Deixarem refredar del tot.

Anem per la massa:

Encenem el forn a la màxima temperatura que ens arribi.

És convenient que el formatge no el tingueu fins a l'últim moment abans de fer-lo servir a la nevera, ja que us serà molt més fàcil treballar-lo. Amb un parell o tres d'hores a l'estiu, o unes quantes més a l'hivern, fora de la nevera el formatge adquirirà una textura per poder-lo treballar sense cap esforç.

En un bol gran treballem amb una cullera de fusta el formatge i el sucre fins que estiguin ben units.

Afegim, (sobretot d'una a una!) les tres cullerades de farina tot evitant que se'ns facin grumolls.
D'un a un, també, aboquem els cinc ous sencers i els dos rovells (no n'afegiu un altre fins que l'anterior no estigui ben incorporat), aromatitza-ho, després, amb pell la pell d'una llimona no massa grossa i ja, per fi, aboca-hi les sis cullerades de crema de llet.

Muntem el motlle i folrem, amb la pasta que ens ha quedat, les parets, que haurem untat amb mantega.

(Això darrer és el més complicat de tot. Jo, que sóc un manasses, estenc amb el corró petites porcions (un pam, un pam i mig) de l'alçada de les parets del motlle, i les hi vaig enganxant de manera, però, que cobreixi una mica, res, molt poc, també, la base, i més que res ho faig perquè, quan hi tiri la massa a dins, com que és bastant líquida, no em vessi.)

Aboquem la massa a dins el motlle i posem el pastís inmediatament al forn, que ja tindrem a la temperatura màxima. Quan veiem que per sobre es comença a enrossir (un quart d'hora, si fa o no fa), posarem el termòstat a 100 graus i, aproximadament al cap d'una mica més d'una hora, ja estarà cuit, cosa que comprovarem punxant-lo.

El deixarem refredar a temperatura ambient i, un cop fred, el posarem a la nevera. Poc abans de servir-lo el desemotllarem.

Aquest pastís es més bo encara si ha estat, com a mínim, tot un dia sencer a la nevera.

Fa molts anys que el faig, aquest pastís, tant és així que recordo que quan aquí no es comercialitzava el formatge mascarpone vaig encarregar, per provar-lo, un quilo d'aquest formatge que els hi portaven, i només per encàrrec, a una xarcuteria de la "jet-set" que hi ha a Badalona.
A part que em va costar un ull de la cara, el resultat no va ser, ni de bon tros!, tan exquisit com ho és fet amb Philadelphia. Sempre més, doncs, l'he fet amb aquest formatge.
Rebosteria

PASTÍS DE FORMATGE

Enviat per enric  |  18 comentaris



No, no us espanteu, perquè si bé és cert que el temps passa volant, tampoc han passat vuitanta-vuit anys, tal com ho indiquen les espelmes d’aquest pastís, ja que és el mateix que va servir per il·lustrar el post anterior per celebrar el primer anniversari de la "Samfaina", però en realitat a qui anava destinat era a la meva sogra, que el passat dia 22 de febrer va fer vuitant-vuit anys!

I és que a casa, quan algú fa anys i li pregunto quin pastís vol que li faci, TOTS responen que aquest de formatge, el que jo, en broma, anomeno la joia de la meva corona culinària, i crec que compartir la recepta d’aquest pastís amb tots vosaltres és la millor manera de celebrar el nostre primer anniversari de bloc.

No us espanteu perquè veieu que l’explicació és una mica llarga, però és que, a part que, per escrit, sóc "rollista" de mena, he mirat d’explicar aquesta recepta com si fos un pas a pas i...

... I millor que ja pari de xerrar perquè si no aquest post serà més llarg que l’obra completa d’en Galdós. Anem per feina, doncs!

INGREDIENTS:
Per a la pasta:
125 g. de farina
60 g. de sucre
1 llimona
1 rovell d'ou
125 g. de mantega.

Per a la massa:
1 quilo de formatge Philadelphia
400 g. de sucre
3 cullerades rases (soperes) de farina
1 llimona
5 ous
2 rovells d'ou
6 cullerades soperes de crema de llet.

Necessitareu un motlle rodó, alt, i dels desmuntables.
Començarem a elaborar la pasta:

Passem la farina a través d'un sedàs (un colador gran i fi de malla ens farà el fet), i formem sobre el marbre de la cuina un volcà. Al bell mig hi posem el sucre, el rovell d'ou, la mantega tallada a trossets petits i la pell ratllada de mitja llimona (sobretot penseu que la pasta només s'ha d'aromatitzar, per tant, eviteu ratllar la part blanca de la pell, ja que això provocaria que la massa agafés un gust amargant).

Amb una forquilla metàl·lica comencem a xafar la mantega, barrejant-la, com més ràpid millor, amb la resta dels ingredients fins que veiem, per la textura, que ja es pot treballar amb els mans fins a poder fer-ne una bola, que posarem, embolicada amb paper film, a la nevera durant mitja hora perquè reposi.

Encenem el forn a 180 graus.

Untem la base del motlle amb mantega i, amb el corró enfarinat, estenem, si fa o no fa, la meitat de la massa sobre el marbre de la cuina, també enfarinat, fins a obtenir una fina làmina de pasta de la mateixa circumferència que la base del motlle. La posarem al forn ja calent i la treurem quan la veiem rosseta. (uns deu mintus). La Deixarem refredar del tot.

Anem per la massa:

Encenem el forn a la màxima temperatura que ens arribi.

És convenient que el formatge no el tingueu fins a l'últim moment abans de fer-lo servir a la nevera, ja que us serà molt més fàcil treballar-lo. Amb un parell o tres d'hores a l'estiu, o unes quantes més a l'hivern, fora de la nevera el formatge adquirirà una textura per poder-lo treballar sense cap esforç.

En un bol gran treballem amb una cullera de fusta el formatge i el sucre fins que estiguin ben units.

Afegim, (sobretot d'una a una!) les tres cullerades de farina tot evitant que se'ns facin grumolls.
D'un a un, també, aboquem els cinc ous sencers i els dos rovells (no n'afegiu un altre fins que l'anterior no estigui ben incorporat), aromatitza-ho, després, amb pell la pell d'una llimona no massa grossa i ja, per fi, aboca-hi les sis cullerades de crema de llet.

Muntem el motlle i folrem, amb la pasta que ens ha quedat, les parets, que haurem untat amb mantega.

(Això darrer és el més complicat de tot. Jo, que sóc un manasses, estenc amb el corró petites porcions (un pam, un pam i mig) de l'alçada de les parets del motlle, i les hi vaig enganxant de manera, però, que cobreixi una mica, res, molt poc, també, la base, i més que res ho faig perquè, quan hi tiri la massa a dins, com que és bastant líquida, no em vessi.)

Aboquem la massa a dins el motlle i posem el pastís inmediatament al forn, que ja tindrem a la temperatura màxima. Quan veiem que per sobre es comença a enrossir (un quart d'hora, si fa o no fa), posarem el termòstat a 100 graus i, aproximadament al cap d'una mica més d'una hora, ja estarà cuit, cosa que comprovarem punxant-lo.

El deixarem refredar a temperatura ambient i, un cop fred, el posarem a la nevera. Poc abans de servir-lo el desemotllarem.

Aquest pastís es més bo encara si ha estat, com a mínim, tot un dia sencer a la nevera.

Fa molts anys que el faig, aquest pastís, tant és així que recordo que quan aquí no es comercialitzava el formatge mascarpone vaig encarregar, per provar-lo, un quilo d'aquest formatge que els hi portaven, i només per encàrrec, a una xarcuteria de la "jet-set" que hi ha a Badalona.
A part que em va costar un ull de la cara, el resultat no va ser, ni de bon tros!, tan exquisit com ho és fet amb Philadelphia. Sempre més, doncs, l'he fet amb aquest formatge.

11:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

18 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top