}

Pages

30 de juliol 2008

LISPECTOR I BACHMAN: L'ENLLAÇ INVISIBLE ( i II )

Enviat per glòria  |  2 comentaris


La poeta Ingeborg Bachman va néixer a Àustria l’any 1926, concretament a la ciutat de Klagenfurt, capital de la regió coneguda amb el nom de Caríntia, indret immobilista i poderós en el qual hi han viscut des d’en Mahler fins en Peter Handke passant per l’Alban Berg.

Ingeborg Bachman, filla d’un director d’escola, nacionalsocialista convençut i afiliat al Partit Nazi des del 1932, va aprendre italià a través d’aquest pare d’idees radicals, característiques per altra banda, d’aquella regió austríaca.

Ingeborg va presenciar la invasió d’Àustria pels nazis coneguda com Anschluss, i recordava amb intens dolor l’entrada de l’exèrcit invasor a
Klagenfurt.
De molt jove marxa de casa seva per fer estudis de Filosofia, Psicologia, Filologia Germànica i Ciències Polítiques. La seva enorme capacitat per adquirir coneixements la porta per universitats diverses: Innsbruck, Graz i Viena. En aquesta última ciutat esdevé deixeble del filòsof Martin Heidegger i més tard freqüenta els cursos d’en Ludwig Wittegenstein, sobre el qual escriu un important assaig dedicat a les interessants teories del gran filosof arran del llenguatge i les seves limitacions.

Estem doncs al davant d’una intel·lectual de primeríssim ordre que, acabats els estudis, treballa com a periodista i així es dóna a conèixer pel Grup 47, fundat, és clar, l’any 1947 per Gunther Grass, Heinrich Böll, Paul Celan i Max Frisch entre d’altres. Es tracta d’un grup que vol exercitar una constant consciència contra els mals de la guerra tan recent, tan salvatge. Els austríacs poden saber que ells no han fet l’holocaust, però també han de saber que no són només els dolços descendents d’en Mozart, els rossos habitants d'un país d'opereta. La Bachman és la única dona entre aquells homes que admiren, amb raó, la seva lucidesa mental i el seu talent per expressar-la, ja sigui amb escrits filosòfics o a través de la seva poesia punyent i de difícil interpretació, però compromesa i carregada de força com un oracle grec.



Aproximadament des del 1949 fins al 1956, la Ingeborg Bachman manté una apassionada relació amb un membre del grup, Paul Celan, considerat un dels millors poetes de postguerra. Paul Celan, jueu alemany, va haver de suportar la deportació i mort dels seus pares. Més tard, ell mateix va estar empresonat en un camp de treball. Quan en va sortir, el gran poeta que era vivia encara en ell, però emmetzinat de bilis negra. La seva Todesfuge (Fuga de la mort), és un cruel doll de sang que brolla d'aquelles punyalades que li han marcat la vida i que mai no es tancaran. Sense comes ni punts, gemega malferit el gran artista: “la negra llet de l’alba que tot el dia bevem”. La seva relació amb la poeta Bachman va haver de ser sempre clandestina ja que en Celan era un home casat i no tenia intencions de trencar el seu matrimoni. En un moment donat en Paul Celan va deixar a la Ingeborg i, per aquelles coses de la vida, la seva esposa va trobar-li un poema en el qual la Bachman li manifestava la seva intensa estimació. L’esposa d’en Celan va quedar corpresa en llegir aquell text, i no va poder evitar dir al seu marit: "Però tu t’en adones de com aquesta noia t’estimava, pobreta?"

Al mateix temps, durant aquesta època, la Ingeborg Bachman no deixa mai d'escriure poemes i també emissions radiofòniques. És molt notable, com tot el que, d'altra banda, ella fa, la seva col·laboració amb el músic Hans Werner Henze per qui escriu els llibrets d'òpera d' El príncep d'Homburg (1960) i d'El petit Lord (1965). També conrrea, amb menys intensitat, el món del ballet. Les seves creacions són sempre aportacions, de gran alçada literària, a altres disciplines artístiques

L’any 1958, l’excel·lent escriptor suís Max Frisch, component també del Grup 47 i autor, entre d’altres magnífiques novel·les, d’ Homo Faber, Andorra i No soy Stiller, va iniciar una relació amb la Ingeborg Bachman que va durar fins a principis dels seixanta. D’ella diu més o menys: "La seva independència era el punt fort del seu encant i aquesta independència la vaig pagar amb escreix a causa de la gelosia".

Acabada aquesta relació, la Bachman va fer cap a Roma, on s’hi va quedar a viure. Havia viatjat arreu del món i era amiga dels líders més progressistes. Contra totes les guerres, contra les injustícies i la fam, la Bachman sempre firmava, rubricava i escrivia poemes de traducció quasi impossible degut a la influència de les mètriques clàssiques grega i llatina que tan bé dominava, i que fa que la cerca de paraules equivalents a les escrites per ella en alemany puguin, rarament, sumar les síl·labes que els seus cants exigeixen. Hi ha algunes coses traduïdes en llengua castellana on, en aquest cas, les traductores ja ens avisen d’haver hagut de ser molt literals per respectar l’essència de les obres pel damunt dels mots.

Cal esmentar la novel·la Malina, que tenim traduïda al català. És molt original i en ella s’hi combina la prosa, sorpresa de vegades per un poema que el lector mai no hauria pressentit. A Malina, una narradora ens parla de l'home amb qui manté relacions, i d'un altra que viu a casa seva amb ella. Aquest últim és en Malina, algú que potser ni existeix, un desdoblament que fa l'autora-narradora creant un ser imaginat i imaginari amb qui comparteix la vida casolana. És també molt interessant el volum que compila la correspondència que la Bachman va mantenir amb en Paul Celan, però no en trobo notícia ni en català ni en castellà.


"L’any 1973, per culpa d’una son inesperada, la Ingeborg Bachman s’adorm, a casa seva, amb un cigarret encès a la mà. Es cala foc i l’escriptora és víctima de cremades importants a la cara i el cos." He copiat quasi literalment el paràgraf que en el post anterior vaig escriure per explicar el desgraciat accident sofert per la Clarice Lispector. Canvio solament l’any i el nom de la víctima. Són diferents també els cursos de les vides a partir d'aquest, diguem-ne, enllaç invisible. La poeta Bachman va ser hospitalitzada d’immediat i al cap de tres setmanes va morir a Roma, on, com ja hem dit, vivia feia temps.

Tampoc la Ingeborg Bachman és una escriptora popular. Assajos filosòfics i una poesia críptica i personal no ens la fan propera, però se sap que existeix i que, enarborada pel seu braç, va onejar sempre la bandera de la llibertat. Quan va morir només tenia quaranta set anys. Diuen que el seu pis romà era molt curiós i endreçat, propi d’una dona molt més més vella del que era.

Avui dia el premi literari Ingeborg Bachman és un dels més prestigiosos en llengua alemanya.

Recordem-la amb el posat enèrgic, la veu alta:

Desprès d’aquest diluvi
desitjo veure salvat
el colom
res més que el colom.
M'enfonsaria en aquesta mar
si ell no volés,
si ell no retornès amb la fulla
a l’hora final.
O bé aquest bell joc de paraules que es pot dir a mitja veu:
Ombres roses ombressota un cel estrangerombres rosesombres
sobre terra estrangeraentre roses i ombres
en una aigua estrangera
la meva ombra.

9:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

2 comentaris:

  1. Glòria m'encanten aquestes entrades literàries teues on sempre em descobreixes autores i autors que ni sabia que existien. Això d'eixamplar els límits literaris coneguts tan còmodament és tot un luxe que ens poses generosament a les mans. Gràcies, de veritat.

    ResponElimina
  2. Francesc,
    És un plaer compartir les petites coses que s'aburririen dintre meu fins a caure en un injust oblit.
    Val la pena recrear el que trobo interessant si ha de ser gaudit per persones com tu.
    Com dius tu: Besades que són petons i a l'inrevès.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top