Pages

28 d’agost 2008


Un cop més, la "Samfaina" es complau en comptar amb la col·laboració de la seva corresponsal sense sou Edipaa Mas, a la qual li agraïm aquesta magnífica crònica de l’exposició sobre l’emperador Adrià que es pot veure, fins el dia 26 d’octubre d’enguany, al British Museum de Londres.

Un cop més, doncs, moltes gràcies, Edipaa!



A aquestes alçades del calendari no té gaire sentit descriure l’exposició que el British Museum dedica a l’emperador Adrià (76-138), ja que quan es va inaugurar el proppassat 24 de juliol, es van publicar diverses ressenyes, com la signada per Jacinto Anton al diari El País, que expliquen més que bé el contingut i l’esperit d’aquesta mostra que, gràcies també a una magnífica campanya publicitària, va camí de convertir-se en el best-seller de la temporada expositiva, des de ja fa uns anys no exempta d’una forta competència.

En aquestes petites memòries comentaré, doncs, allò que m’ha cridat l’atenció, dient, ja per endavant, que l’exposició m’ha entusiasmat i que la recomano a tothom sense cap mena de reserva (estarà oberta fins al 26 d’octubre i, per assegurar la visita, podeu adquirir les
entrades per internet.


El personatge

La iniciativa de dedicar una exposició a l’emperador Adrià em sembla veritablement brillant. Encara que menys famós que Juli Cèsar o Octavi August i no tan mediàtic com Calígula, Claudi o Neró, la vida d’Adrià reuneix tots els ingredients per compondre una relat fascinant de valentia i grandesa, crueltat, riquesa, intriga i poder, cultura, arquitectura, poesia, bellesa, amor, espiritualitat i mort..., elements, tots ells, presents en la mostra, que els tracta amb naturalitat i elegància, i que han de contribuir a despertar l’interès del gran públic que, sense excloure els estudiosos, és, de ben segur, el destinatari d’una exposició com aquesta.

La dimensió històrica del personatge és immensa i va deixar empremta arreu de l’Imperi: l’origen bètic de la seva família el lliga a Andalucia; va néixer Roma, on encara es pot veure el Panteó (que va fer restaurar), el seu mausoleu (el castell Sant’Angelo) i, a prop de la capital, la seva vil·la de Tívoli; Gran Bretanya el té molt present per la muralla que hi va fer construir de costa a costa i que encara es conserva; va freqüentar Grècia, va fer estada a Egipte i es pot dir que va recórrer tot el territori imperial.

El fet d’haver començat el seu govern en un moment de greus conflictes amb l’Imperi dels Parts (justament els actuals territoris d’Iran i Irak), amb qui va establir la pau, o el fet que sufoqués amb duresa contundent una greu revolta dels jueus a Palestina posen Adrià en relació directa amb els problemes de l’actual panorama internacional.

Gràcies a la novel·la de Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià (que no s’oblida a l’exposició), també és un personatge conegut i apreciat pel públic amant de la literatura i, en un altre ordre de coses, una figura clau en l’univers gai a causa de la seva relació amb el bellíssim Antinous, a qui es dedica tot un apartat i que, com és ben sabut, va morir en circumstàncies misterioses i va arribar a ser deïficat per l’emperador.


L’autor

L’autor institucional, el British Museum, ofereix aquesta exposició com a segona d’una sèrie dedicada als grans forjadors del món actual, la primera de les quals va tractar de l’Imperi xinès. És un plaer constatar com aquest museu es manté en primera línia en el camp de la recerca (sense la qual no hagués estat possible la mostra) i que inverteixi tant esforç a divulgar-ne els resultats mitjançant l’exposició que ens ocupa i el catàleg que l’acompanya, tan erudit com ben il·lustrat, encara que no sempre pràctic per a la consulta. El conjunt és el resultat del treball d’un gran equip amb el comissari Thorsten Opper al capdavant. Conservador responsable d’escultura grega i romana del British Museum, al qual es va incorporar el 2001 procedent de l’Ashomolean Museum d’Oxford (lligat a la Universitat), on s’ocupava de la galeria de còpies d’escultura clàssica, Opper ha adquirit un remarcable protagonisme i m’atreviria a dir que fins i tot una certa fama per la seva labor en la mostra. Felicitats!

El discurs

He de confessar que sóc una devota admiradora de "la manera britànica" d’enfocar disciplines com la l’art, la biografia o la història en general, en les quals l’erudició, la descripció i el relat es fan sempre compatibles amb l’anàlisi i la interpretació crítica, portada a terme amb serietat i solvència, però sense excloure l’anècdota (el lòbul plegat de l’orella d’Adrià en seria un exemple).

Ens trobem, aquí, davant d’un guió molt ben travat, clar, ordenat, assequible i rigorós, que no vol escatimar res al públic i és capaç d’explicar el desacord dels estudiosos davant determinats temes sense perjudicar mai la comprensió del discurs. Un discurs que es construeix, doncs, a partir d’un guió esplèndid, i que es desenvolupa mitjançant textos molt sintètics i documents i peces originals (autèntiques protagonistes del conjunt, tal com ha de ser en una exposició), amb l’ajut d’algunes maquetes i espectaculars imatges fotogràfiques, a més d’un breu audiovisual que dóna inici a la mostra.


La presentació

Estem davant d’una exposició que, feta amb uns mitjans pressupostaris notables -ha comptat amb el patrocini de la companyia petrolera BP (ja sé on ompliré el dipòsit a partir d’ara)-, reuneix, al costat d’algunes obres del propi British, un bon nombre de peces i documents procedents de museus i col·leccions d’arreu del món, per a les quals s’ha creat un mobiliari i una il·luminació específics.

Fugint tant de l’acumulació d’objectes, ja sigui efectista o rutinària, com de la megalomania a "l’estil parc temàtic" en què de vegades cauen aquestes grans exposicions, el disseny se supedita a les peces, algunes realment espectaculars i totes elles d’un valor incalculable en tant que testimonis irrepetibles del nostre passat.


No es poden deixar d’esmentar l’escultura colossal d’Adrià, trobada a l’agost del 2007 a Sagalassos, al sud-oest de Turquia; les nombroses i refinades escultures d’Antinous o, a l’altre extrem, el fràgil i minúscul fragment de papirus amb unes línies de la suposada autobiografia d’Adrià, document portat des de Chicago enmig, sense dubte, de fortes mesures de seguretat ambiental i contra robatoris.

Una excel·lent troballa és la integració de la sala on té lloc l’exposició, coronada per una gran cúpula, en el discurs de la mostra, ja que en l’apartat que es dedica a la relació d’Adrià amb l’arquitectura, hi ocupa un lloc important la restauració del Panteó de Roma, la cúpula del qual va servir de model a moltes cúpules posteriors, inclosa, tal com se’ns fa notar, la del mateix British, que podem admirar in situ.

Igualment remarcable és l’ús dels bustos esculpits d’alguns personatges per mostrar les relacions de parentesc de l’elit a què pertanyia Adrià... i a destacar la presència d’una peça excepcional (del propi museu), que es podria haver exposat de forma més afortunada: la copa Warren, feta de plata i decorada amb escenes de pràctiques homosexuals masculines, que només podem veure sencera amb una mica d’esforç gestual i que, de fet, requeriria la incorporació d’un mirall dins la vitrina o, encara millor, una col·locació exempta que permetés passejar-hi al voltant per admirar la peça des de tots els angles amb absoluta comoditat... Què hi farem? Ningú no és perfecte.

Edipa Maas
Exposicions

MEMÒRIES D'UNA EXPOSICIÓ. ADRIÀ, IMPERI I CONFLICTE

Enviat per enric  |  8 comentaris


Un cop més, la "Samfaina" es complau en comptar amb la col·laboració de la seva corresponsal sense sou Edipaa Mas, a la qual li agraïm aquesta magnífica crònica de l’exposició sobre l’emperador Adrià que es pot veure, fins el dia 26 d’octubre d’enguany, al British Museum de Londres.

Un cop més, doncs, moltes gràcies, Edipaa!



A aquestes alçades del calendari no té gaire sentit descriure l’exposició que el British Museum dedica a l’emperador Adrià (76-138), ja que quan es va inaugurar el proppassat 24 de juliol, es van publicar diverses ressenyes, com la signada per Jacinto Anton al diari El País, que expliquen més que bé el contingut i l’esperit d’aquesta mostra que, gràcies també a una magnífica campanya publicitària, va camí de convertir-se en el best-seller de la temporada expositiva, des de ja fa uns anys no exempta d’una forta competència.

En aquestes petites memòries comentaré, doncs, allò que m’ha cridat l’atenció, dient, ja per endavant, que l’exposició m’ha entusiasmat i que la recomano a tothom sense cap mena de reserva (estarà oberta fins al 26 d’octubre i, per assegurar la visita, podeu adquirir les
entrades per internet.


El personatge

La iniciativa de dedicar una exposició a l’emperador Adrià em sembla veritablement brillant. Encara que menys famós que Juli Cèsar o Octavi August i no tan mediàtic com Calígula, Claudi o Neró, la vida d’Adrià reuneix tots els ingredients per compondre una relat fascinant de valentia i grandesa, crueltat, riquesa, intriga i poder, cultura, arquitectura, poesia, bellesa, amor, espiritualitat i mort..., elements, tots ells, presents en la mostra, que els tracta amb naturalitat i elegància, i que han de contribuir a despertar l’interès del gran públic que, sense excloure els estudiosos, és, de ben segur, el destinatari d’una exposició com aquesta.

La dimensió històrica del personatge és immensa i va deixar empremta arreu de l’Imperi: l’origen bètic de la seva família el lliga a Andalucia; va néixer Roma, on encara es pot veure el Panteó (que va fer restaurar), el seu mausoleu (el castell Sant’Angelo) i, a prop de la capital, la seva vil·la de Tívoli; Gran Bretanya el té molt present per la muralla que hi va fer construir de costa a costa i que encara es conserva; va freqüentar Grècia, va fer estada a Egipte i es pot dir que va recórrer tot el territori imperial.

El fet d’haver començat el seu govern en un moment de greus conflictes amb l’Imperi dels Parts (justament els actuals territoris d’Iran i Irak), amb qui va establir la pau, o el fet que sufoqués amb duresa contundent una greu revolta dels jueus a Palestina posen Adrià en relació directa amb els problemes de l’actual panorama internacional.

Gràcies a la novel·la de Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià (que no s’oblida a l’exposició), també és un personatge conegut i apreciat pel públic amant de la literatura i, en un altre ordre de coses, una figura clau en l’univers gai a causa de la seva relació amb el bellíssim Antinous, a qui es dedica tot un apartat i que, com és ben sabut, va morir en circumstàncies misterioses i va arribar a ser deïficat per l’emperador.


L’autor

L’autor institucional, el British Museum, ofereix aquesta exposició com a segona d’una sèrie dedicada als grans forjadors del món actual, la primera de les quals va tractar de l’Imperi xinès. És un plaer constatar com aquest museu es manté en primera línia en el camp de la recerca (sense la qual no hagués estat possible la mostra) i que inverteixi tant esforç a divulgar-ne els resultats mitjançant l’exposició que ens ocupa i el catàleg que l’acompanya, tan erudit com ben il·lustrat, encara que no sempre pràctic per a la consulta. El conjunt és el resultat del treball d’un gran equip amb el comissari Thorsten Opper al capdavant. Conservador responsable d’escultura grega i romana del British Museum, al qual es va incorporar el 2001 procedent de l’Ashomolean Museum d’Oxford (lligat a la Universitat), on s’ocupava de la galeria de còpies d’escultura clàssica, Opper ha adquirit un remarcable protagonisme i m’atreviria a dir que fins i tot una certa fama per la seva labor en la mostra. Felicitats!

El discurs

He de confessar que sóc una devota admiradora de "la manera britànica" d’enfocar disciplines com la l’art, la biografia o la història en general, en les quals l’erudició, la descripció i el relat es fan sempre compatibles amb l’anàlisi i la interpretació crítica, portada a terme amb serietat i solvència, però sense excloure l’anècdota (el lòbul plegat de l’orella d’Adrià en seria un exemple).

Ens trobem, aquí, davant d’un guió molt ben travat, clar, ordenat, assequible i rigorós, que no vol escatimar res al públic i és capaç d’explicar el desacord dels estudiosos davant determinats temes sense perjudicar mai la comprensió del discurs. Un discurs que es construeix, doncs, a partir d’un guió esplèndid, i que es desenvolupa mitjançant textos molt sintètics i documents i peces originals (autèntiques protagonistes del conjunt, tal com ha de ser en una exposició), amb l’ajut d’algunes maquetes i espectaculars imatges fotogràfiques, a més d’un breu audiovisual que dóna inici a la mostra.


La presentació

Estem davant d’una exposició que, feta amb uns mitjans pressupostaris notables -ha comptat amb el patrocini de la companyia petrolera BP (ja sé on ompliré el dipòsit a partir d’ara)-, reuneix, al costat d’algunes obres del propi British, un bon nombre de peces i documents procedents de museus i col·leccions d’arreu del món, per a les quals s’ha creat un mobiliari i una il·luminació específics.

Fugint tant de l’acumulació d’objectes, ja sigui efectista o rutinària, com de la megalomania a "l’estil parc temàtic" en què de vegades cauen aquestes grans exposicions, el disseny se supedita a les peces, algunes realment espectaculars i totes elles d’un valor incalculable en tant que testimonis irrepetibles del nostre passat.


No es poden deixar d’esmentar l’escultura colossal d’Adrià, trobada a l’agost del 2007 a Sagalassos, al sud-oest de Turquia; les nombroses i refinades escultures d’Antinous o, a l’altre extrem, el fràgil i minúscul fragment de papirus amb unes línies de la suposada autobiografia d’Adrià, document portat des de Chicago enmig, sense dubte, de fortes mesures de seguretat ambiental i contra robatoris.

Una excel·lent troballa és la integració de la sala on té lloc l’exposició, coronada per una gran cúpula, en el discurs de la mostra, ja que en l’apartat que es dedica a la relació d’Adrià amb l’arquitectura, hi ocupa un lloc important la restauració del Panteó de Roma, la cúpula del qual va servir de model a moltes cúpules posteriors, inclosa, tal com se’ns fa notar, la del mateix British, que podem admirar in situ.

Igualment remarcable és l’ús dels bustos esculpits d’alguns personatges per mostrar les relacions de parentesc de l’elit a què pertanyia Adrià... i a destacar la presència d’una peça excepcional (del propi museu), que es podria haver exposat de forma més afortunada: la copa Warren, feta de plata i decorada amb escenes de pràctiques homosexuals masculines, que només podem veure sencera amb una mica d’esforç gestual i que, de fet, requeriria la incorporació d’un mirall dins la vitrina o, encara millor, una col·locació exempta que permetés passejar-hi al voltant per admirar la peça des de tots els angles amb absoluta comoditat... Què hi farem? Ningú no és perfecte.

Edipa Maas

10:30 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

25 d’agost 2008

Visitants de la bloc-esfera: Ja som aquí!

Bé, en realitat, la Glòria ja fa dies que va tornar de Londres (suposo que ja ens en farà cinc cèntims), i jo no m’he mogut com aquell qui diu de casa, però tots dos coincidim que ens han anat rebé aquests petites vacances del bloc. Hem continuat, però, anant als blocs que normalment ens agrada visitar, i hem aprofitat per descobrir-ne de nous.

Per aquesta reentrée, hem pensat que estaria bé, tal i com ja vam fer al primer post que vam publicar a la "Samfaina", començar amb una obertura, en aquest cas una de les obertures més brillants de Gioachino Rossini, el compositor nascut a Pesaro, ciutat on precisament durant aquests darrers dies es va celebrar, tal i com fa ja vint-i-nou anys, el Festival-homenatge que duu el nom d’aquest genial músic italià. A més a més, Rossini s'hi avé molt amb aquest bloc, ja que era un entusiasta de la taula i de la cuina, tal i com podeu observar a la caricatura que encapçala aquest post i, per tant, ja era hora que n'hi dediquéssim un.

Sense cap mena de dubte, l’obertura més coneguda de Rossini és la de l’òpera Guillem Tell, la darrera que va compondre i que, gandulot i bon vivant com era, li va permetre retirar-se al dolce far niente a París.

D’aquella obertura, inclús els que no sou gaire, o gens, amants de l’òpera, segurament n’haureu sentit moltes vegades el darrer fragment, aquell que fa:

paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAAAAAAAAAA!, paraBAM!BAM!!BAM!!!

És tan rossinià aquest darrer fragment que…

... Que què què?… I tant que us ha de sonar!… Mira que jo no sóc, ni molt menys, un bon cantant, però algunes coses les entono prou bé, i aquesta, precisament, em fa l’efecte que no l’he desafinat gaire..., per no dir gens.

Doncs mira que m’estranya, eh?, els que dieu que no us sona…

Esta bé, està bé
, fem una cosa: Us poso aquest darrer fragment de l’obertura de Guillem Tell al You Tube d’aquí sota i, quan el sentiu, veureu com és gairebé clavadet a tal i com jo us l’he entonat.

Ei, però després continueu llegint aquest post, eh?, que ja veureu, sobretot els que no la coneixeu, si n’és també de genial l’obertura de l’òpera La gazza ladra (La garça lladre) que hem triat per tornar a la feina. A més a més, en el video, La gazza ladra l'interpreta l’Orquestra Filarmònica de Berlín dirigida per un dels grans directors rossinians: en Claudio Abbado. Tot un luxe, vaja!

Ah, una cosa, una cosa!: Abans d’escoltar, si voleu, està clar, aquest darrer fragment de l’obertura de Guillem Tell que alguns dieu que no us sona, us vull dir als qui no el conegueu que no feu massa cas de la cara tan seriota del director que condueix l’Orquestra de l’Scalla de Milà. És que és en Ricardo Muti, i sempre la fa, aquesta cara de pomes agres... I si em guardeu el secret us diré, ara que no ens sent, que, tot i així... (acosteuvos a la pantalla, que us ho diré fluixet): Tot i així a la Glòria li agrada molt, en Muti, però no només com a director, eh?... Oi que m'enteneu?... Un dia me'l va definir com un home... de físic poderós!..., però Xssst!!! Muts i a la gàbia, eh?... Encara que ella segurament diria: "Muti, passa a la gàbia!"... Òndia, tu! és que m'esvero sol com una mona... Si se n'assabenta d'això, em pela.




Què?… Ara l’he reconegut tots aquest fragment o no?... Ahhh! Ja us ho deia!... I oi que no n'hi ha per tant del que diu la Glòria d'en Muti?

Doncs bé, continuant amb el…

(Permeteu-me aquest petit parèntesi, però val a dir que m’he picat una miqueta, eh?, perquè tant, tant, tant no desafino…, Vaja, al menys a mi m'ho sembla. D’acord que no sóc el Pavarotti, a més a més, no tinc tampoc veu de tenor, i tot i que si cantés seria segurament un baix o un baríton tirant a baix, sóc molt i molt conscient que no li arribaria ni a la sola de la sabata d’en Samuel Ramey, continuo pensant tanmateix que tant, tant no he desafinat.)

ParaBAM!, paraBAM!, paraBAM!!BAM!!BAM!!…

En fi, al que anàvem…

L'obertura de La gazza ladra, de Rossini, l'hem triat per aquest post perquè és una meravella musical que, a part de quan s’interpreta, com és lògic, al començament de l’òpera en els teatres on es representa, s’acostuma a tocar, també, en molts concerts com a peça inicial, ja que no dura més de nou minuts, la qual cosa no vol pas dir, ni molt menys!, que ni l’orquestra ni el públic la considerin una peça "telonera", ja que es tracta d’una composició magistral digna de ser interpretada en qualsevol sala de concerts.

Ara bé, també val a dir que aquestes peces curtes que s’acostumen a posar en molts concerts de música simfònica serveixen per fer un favor als que arriben tard, ja que, gràcies a l’estoneta que duren els aplaudiments, els TOCATARDANS DE GAIREBÉ SEMPRE aprofiten per poder entrar a la sala i ocupar els seus llocs.

Jo recordo molt especialment haver escoltat per darrera vegada aquesta obertura, en directe, fa ja bastantes temporades a l’Auditori de Barcelona i interpretada per l'OBC (l’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya), dirigida pel que en aquella època n’era el director titular, en Lawrence Foster, i recordo, també, que em vaig fixar mentre la interpretaven que director i músics semblaven disfrutar com nens petits davant un pastís de xocolata ja que, com podreu comprovar, hi ha moments que són absolutament delirants.

I és que Rossini té una forma de compondre, no sé com dir-ho…, molt…, molt rossiniana, vet-ho aquí! A mi, fins i tot a les seves òperes més serioses i en els moments més dramàtics, sempre em fa l’efecte que en un moment o un altre em farà l’ullet i, mirant-me amb aquell somriure mofeta que, pel que d’ell s’explica, tant el caracteritzava, em dirà: "Ei!, no pateixis, home!, que no ho veus que sóc jo?"

En fi, quí la teniu:




ParabaramPAM!PAM!PAM!!!
ParabaramPAM!PAM!PAM!!!,
parabarAAAAAA, parabarAAAAAA, parabarabarAAAAAAbarabaraBARAM!…


Aquesta sí que us sona, eh?… És clar: com que és el tros que més s’enganxa de l’obertura de La gazza ladra que acabeu d’escoltar!

Teniu cinc minuts?

paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!

Enviat per enric  |  17 comentaris

Visitants de la bloc-esfera: Ja som aquí!

Bé, en realitat, la Glòria ja fa dies que va tornar de Londres (suposo que ja ens en farà cinc cèntims), i jo no m’he mogut com aquell qui diu de casa, però tots dos coincidim que ens han anat rebé aquests petites vacances del bloc. Hem continuat, però, anant als blocs que normalment ens agrada visitar, i hem aprofitat per descobrir-ne de nous.

Per aquesta reentrée, hem pensat que estaria bé, tal i com ja vam fer al primer post que vam publicar a la "Samfaina", començar amb una obertura, en aquest cas una de les obertures més brillants de Gioachino Rossini, el compositor nascut a Pesaro, ciutat on precisament durant aquests darrers dies es va celebrar, tal i com fa ja vint-i-nou anys, el Festival-homenatge que duu el nom d’aquest genial músic italià. A més a més, Rossini s'hi avé molt amb aquest bloc, ja que era un entusiasta de la taula i de la cuina, tal i com podeu observar a la caricatura que encapçala aquest post i, per tant, ja era hora que n'hi dediquéssim un.

Sense cap mena de dubte, l’obertura més coneguda de Rossini és la de l’òpera Guillem Tell, la darrera que va compondre i que, gandulot i bon vivant com era, li va permetre retirar-se al dolce far niente a París.

D’aquella obertura, inclús els que no sou gaire, o gens, amants de l’òpera, segurament n’haureu sentit moltes vegades el darrer fragment, aquell que fa:

paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAAAAAAAAAA!, paraBAM!BAM!!BAM!!!

És tan rossinià aquest darrer fragment que…

... Que què què?… I tant que us ha de sonar!… Mira que jo no sóc, ni molt menys, un bon cantant, però algunes coses les entono prou bé, i aquesta, precisament, em fa l’efecte que no l’he desafinat gaire..., per no dir gens.

Doncs mira que m’estranya, eh?, els que dieu que no us sona…

Esta bé, està bé
, fem una cosa: Us poso aquest darrer fragment de l’obertura de Guillem Tell al You Tube d’aquí sota i, quan el sentiu, veureu com és gairebé clavadet a tal i com jo us l’he entonat.

Ei, però després continueu llegint aquest post, eh?, que ja veureu, sobretot els que no la coneixeu, si n’és també de genial l’obertura de l’òpera La gazza ladra (La garça lladre) que hem triat per tornar a la feina. A més a més, en el video, La gazza ladra l'interpreta l’Orquestra Filarmònica de Berlín dirigida per un dels grans directors rossinians: en Claudio Abbado. Tot un luxe, vaja!

Ah, una cosa, una cosa!: Abans d’escoltar, si voleu, està clar, aquest darrer fragment de l’obertura de Guillem Tell que alguns dieu que no us sona, us vull dir als qui no el conegueu que no feu massa cas de la cara tan seriota del director que condueix l’Orquestra de l’Scalla de Milà. És que és en Ricardo Muti, i sempre la fa, aquesta cara de pomes agres... I si em guardeu el secret us diré, ara que no ens sent, que, tot i així... (acosteuvos a la pantalla, que us ho diré fluixet): Tot i així a la Glòria li agrada molt, en Muti, però no només com a director, eh?... Oi que m'enteneu?... Un dia me'l va definir com un home... de físic poderós!..., però Xssst!!! Muts i a la gàbia, eh?... Encara que ella segurament diria: "Muti, passa a la gàbia!"... Òndia, tu! és que m'esvero sol com una mona... Si se n'assabenta d'això, em pela.




Què?… Ara l’he reconegut tots aquest fragment o no?... Ahhh! Ja us ho deia!... I oi que no n'hi ha per tant del que diu la Glòria d'en Muti?

Doncs bé, continuant amb el…

(Permeteu-me aquest petit parèntesi, però val a dir que m’he picat una miqueta, eh?, perquè tant, tant, tant no desafino…, Vaja, al menys a mi m'ho sembla. D’acord que no sóc el Pavarotti, a més a més, no tinc tampoc veu de tenor, i tot i que si cantés seria segurament un baix o un baríton tirant a baix, sóc molt i molt conscient que no li arribaria ni a la sola de la sabata d’en Samuel Ramey, continuo pensant tanmateix que tant, tant no he desafinat.)

ParaBAM!, paraBAM!, paraBAM!!BAM!!BAM!!…

En fi, al que anàvem…

L'obertura de La gazza ladra, de Rossini, l'hem triat per aquest post perquè és una meravella musical que, a part de quan s’interpreta, com és lògic, al començament de l’òpera en els teatres on es representa, s’acostuma a tocar, també, en molts concerts com a peça inicial, ja que no dura més de nou minuts, la qual cosa no vol pas dir, ni molt menys!, que ni l’orquestra ni el públic la considerin una peça "telonera", ja que es tracta d’una composició magistral digna de ser interpretada en qualsevol sala de concerts.

Ara bé, també val a dir que aquestes peces curtes que s’acostumen a posar en molts concerts de música simfònica serveixen per fer un favor als que arriben tard, ja que, gràcies a l’estoneta que duren els aplaudiments, els TOCATARDANS DE GAIREBÉ SEMPRE aprofiten per poder entrar a la sala i ocupar els seus llocs.

Jo recordo molt especialment haver escoltat per darrera vegada aquesta obertura, en directe, fa ja bastantes temporades a l’Auditori de Barcelona i interpretada per l'OBC (l’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya), dirigida pel que en aquella època n’era el director titular, en Lawrence Foster, i recordo, també, que em vaig fixar mentre la interpretaven que director i músics semblaven disfrutar com nens petits davant un pastís de xocolata ja que, com podreu comprovar, hi ha moments que són absolutament delirants.

I és que Rossini té una forma de compondre, no sé com dir-ho…, molt…, molt rossiniana, vet-ho aquí! A mi, fins i tot a les seves òperes més serioses i en els moments més dramàtics, sempre em fa l’efecte que en un moment o un altre em farà l’ullet i, mirant-me amb aquell somriure mofeta que, pel que d’ell s’explica, tant el caracteritzava, em dirà: "Ei!, no pateixis, home!, que no ho veus que sóc jo?"

En fi, quí la teniu:




ParabaramPAM!PAM!PAM!!!
ParabaramPAM!PAM!PAM!!!,
parabarAAAAAA, parabarAAAAAA, parabarabarAAAAAAbarabaraBARAM!…


Aquesta sí que us sona, eh?… És clar: com que és el tros que més s’enganxa de l’obertura de La gazza ladra que acabeu d’escoltar!

12:55 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

17 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

05 d’agost 2008

Doncs sí: Tant la Glòria, que marxa i no tornarà fins passada la Festa Major (que a Badalona és el 15 d’agost), com jo que, encara que passaré les vacances a casa, tot i que aniré traient de tant en tant el cap per aquí i per alguns altres blocs, sobretot per uns quants que crec interessantíssims i que només he pogut visitar de resquitllada, hem pensat que serà bo un petit descans a les entrades de la "Samfaina".

Ens tornarem a trobar a finals d’agost. Salut a tothom!

Glòria i Enric.

TANQUEM UNS QUANTS DIES

Enviat per enric  |  17 comentaris

Doncs sí: Tant la Glòria, que marxa i no tornarà fins passada la Festa Major (que a Badalona és el 15 d’agost), com jo que, encara que passaré les vacances a casa, tot i que aniré traient de tant en tant el cap per aquí i per alguns altres blocs, sobretot per uns quants que crec interessantíssims i que només he pogut visitar de resquitllada, hem pensat que serà bo un petit descans a les entrades de la "Samfaina".

Ens tornarem a trobar a finals d’agost. Salut a tothom!

Glòria i Enric.

10:58 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

17 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

01 d’agost 2008

Bé, doncs..., tal i com ho diríem si això fos un conte explicat a la manera d’abans: Vet aquí un gos, vet aquí un gat, i aquest meme s’ha acabat!

No cal que us digui que aquest ha estat el primer meme promogut des de la Samfaina, i la prova més evident és que quan vaig insinuar-ne la iniciativa a través d’un comentari al bloc El cafè de nit, ni tan sols sabia que d’aquest tipus de participació entre blocaires dedicat a un tema en concret se’n deia "meme", sinó que a mi em sonava que se’n deia alguna cosa així com "mec". Sort de la senyu, coneguda també com Gemma la dolça, que va intuir de seguida de què es tractava i em va fer saber quin era el nom correcte, i així va ser com, amb l’ajut i consells dels cafeters noctàmbuls i de la mateixa Gemma, va endegar-se aquest meme, que, tal i com us podeu imaginar, hauria sigut la riota de tothom si arriba a sortir batejat amb el nom de "Mec Cuinar és senzill"… Buf!... Només d’imaginar-m’ho, sento que em pugen tots els colors a la cara.

Les primeres i entusiastes adhesions en forma de comentari no es van fer esperar i, de mica en mica, s’hi van anar afegint més i més blocaires que van fer-hi arribar les seves receptes fins a un total definitiu de trenta-nou!

Un dels problemes que es van plantejar va ser que hi havia blocaires que no tenien el llibre de la Montserrat Seguí a qui anava dedicat el meme, i un altre problema que també es va plantejar va ser que hi havia gent que hi volia participar però no tenia bloc...

Tots dos problemes van poder-se solucionar gràcies, de nou, a la senyu i als cafeters noctàmbuls, ja que la primera va penjar al seu bloc, La cuina de casa, l’índex del llibre escanejat, oferint-se, a la vegada, a enviar per e-mail a qui li demanés qualsevol de les receptes que triés, i els cafeters noctàmbuls van crear un bloc especialment pensat perquè els que no tinguessin bloc hi poguessin també participar i que van batejar amb l’encertadíssim nom de El bloc dels sense bloc. No cal dir que gràcies a aquestes dues iniciatives el meme n’ha sortit molt beneficiat.

Aquest meme ha servit perquè molta gent hagi conegut aquest magnífic llibre de cuina i també, per als qui ja el coneixien, per descobrir-hi interessants receptes que potser els havien passat per alt o que potser no s’havien atrevit a fer imaginant-se que eren més complicades del que semblaven a primer cop d’ull.

És per tot això que acabo d’explicar que m’agradaria donar de tot cor les gràcies a tots i a cadascun dels participants i comentaristes, i permeteu-me que faci públic també un especial agraïment a en Josep Manel Castel, artífex del disseny del bloc, del logo del meme, i l'ajut sempre a punt per a qualsevol dificultat tècnica, així com a la Maria Jesús, del bloc Sabores dulces, que va tenir la sort de conèixer en persona Montserrat Seguí i la gentilesa d’enviar-me un llarg i interessant e-mail on m’ho explicava amb detall i que, sens dubte, anirà molt bé per poder fer una petita introducció si es decideix publicar en format PDF les receptes d’aquest meme.

I ja, per acabar, no em puc estar d'explicar-vos una curiositat: Per intentar que la traducció al castellà del post on es convocava aquest meme fos el més fidel possible a l’original en català, anava fent servir el traductor del bloc mirant de canviar algun mot que, o bé el traductor no tenia en el seu diccionari, o bé en donava una definició errònia quan la paraula en català podia tenir més d’un sentit… Doncs bé, això últim va passar sense que ho pogués evitar amb el cognom de la protagonista del meme: "Seguí" i, si feu la prova, veureu que, malgrat ser un cognom, el traductor també el tradueix, però ho fa com si fos la primera persona del singular del pretèrit perfet del verb "seure" . Per tant, la Montserrat Seguí queda "batejada", en castellà, com la Montserrat Senté… Ja és ben cert que, com cantaven els de La Trinca, "són coses de l’idioma".

Però encara no he acabat, ja que em guardava pel final del tot la cirereta que culmina el pastís: La prova més evident que aquest meme ha servit fins i tot per animar a gent per a qui la cuina de casa no és un lloc on els agradi massa feinejar, la tinc en aquesta fotografia:




No diríeu mai qui va fer aquest magnífic plat de calamars, eh?...

Tatxan, tatxan…

Doncs bé, l’autora d’aquest magnífic plat de calamars que veieu en aquesta fotografia és ni més ni menys que… la Glòria!!! Sí, sí!, la Glòria, la Glòria!!!…, però la Glòria samfainera, eh?, a la qual i després d’haver llegit la recepta de la Seguí al bloc El cafè de nit li va semblar tan apetitosa que es va animar a fer-la, i amb el seu estil tan lacònic quan parla de cuina –i tan diferent de quan parla de llibres, de música, de cinema…-, em va enviar un e-mail on em deia textualment (faig un copia i enganxa de TOT el text d’aquell mail): "Contribueixo al "meme". Apa! Eren boníssims."

Què?… Bocabadats us heu quedat tots, oi?

Gràcies de nou a tots, amics!
Articles varis cuina

I AQUEST MEME S'HA ACABAT

Enviat per enric  |  19 comentaris

Bé, doncs..., tal i com ho diríem si això fos un conte explicat a la manera d’abans: Vet aquí un gos, vet aquí un gat, i aquest meme s’ha acabat!

No cal que us digui que aquest ha estat el primer meme promogut des de la Samfaina, i la prova més evident és que quan vaig insinuar-ne la iniciativa a través d’un comentari al bloc El cafè de nit, ni tan sols sabia que d’aquest tipus de participació entre blocaires dedicat a un tema en concret se’n deia "meme", sinó que a mi em sonava que se’n deia alguna cosa així com "mec". Sort de la senyu, coneguda també com Gemma la dolça, que va intuir de seguida de què es tractava i em va fer saber quin era el nom correcte, i així va ser com, amb l’ajut i consells dels cafeters noctàmbuls i de la mateixa Gemma, va endegar-se aquest meme, que, tal i com us podeu imaginar, hauria sigut la riota de tothom si arriba a sortir batejat amb el nom de "Mec Cuinar és senzill"… Buf!... Només d’imaginar-m’ho, sento que em pugen tots els colors a la cara.

Les primeres i entusiastes adhesions en forma de comentari no es van fer esperar i, de mica en mica, s’hi van anar afegint més i més blocaires que van fer-hi arribar les seves receptes fins a un total definitiu de trenta-nou!

Un dels problemes que es van plantejar va ser que hi havia blocaires que no tenien el llibre de la Montserrat Seguí a qui anava dedicat el meme, i un altre problema que també es va plantejar va ser que hi havia gent que hi volia participar però no tenia bloc...

Tots dos problemes van poder-se solucionar gràcies, de nou, a la senyu i als cafeters noctàmbuls, ja que la primera va penjar al seu bloc, La cuina de casa, l’índex del llibre escanejat, oferint-se, a la vegada, a enviar per e-mail a qui li demanés qualsevol de les receptes que triés, i els cafeters noctàmbuls van crear un bloc especialment pensat perquè els que no tinguessin bloc hi poguessin també participar i que van batejar amb l’encertadíssim nom de El bloc dels sense bloc. No cal dir que gràcies a aquestes dues iniciatives el meme n’ha sortit molt beneficiat.

Aquest meme ha servit perquè molta gent hagi conegut aquest magnífic llibre de cuina i també, per als qui ja el coneixien, per descobrir-hi interessants receptes que potser els havien passat per alt o que potser no s’havien atrevit a fer imaginant-se que eren més complicades del que semblaven a primer cop d’ull.

És per tot això que acabo d’explicar que m’agradaria donar de tot cor les gràcies a tots i a cadascun dels participants i comentaristes, i permeteu-me que faci públic també un especial agraïment a en Josep Manel Castel, artífex del disseny del bloc, del logo del meme, i l'ajut sempre a punt per a qualsevol dificultat tècnica, així com a la Maria Jesús, del bloc Sabores dulces, que va tenir la sort de conèixer en persona Montserrat Seguí i la gentilesa d’enviar-me un llarg i interessant e-mail on m’ho explicava amb detall i que, sens dubte, anirà molt bé per poder fer una petita introducció si es decideix publicar en format PDF les receptes d’aquest meme.

I ja, per acabar, no em puc estar d'explicar-vos una curiositat: Per intentar que la traducció al castellà del post on es convocava aquest meme fos el més fidel possible a l’original en català, anava fent servir el traductor del bloc mirant de canviar algun mot que, o bé el traductor no tenia en el seu diccionari, o bé en donava una definició errònia quan la paraula en català podia tenir més d’un sentit… Doncs bé, això últim va passar sense que ho pogués evitar amb el cognom de la protagonista del meme: "Seguí" i, si feu la prova, veureu que, malgrat ser un cognom, el traductor també el tradueix, però ho fa com si fos la primera persona del singular del pretèrit perfet del verb "seure" . Per tant, la Montserrat Seguí queda "batejada", en castellà, com la Montserrat Senté… Ja és ben cert que, com cantaven els de La Trinca, "són coses de l’idioma".

Però encara no he acabat, ja que em guardava pel final del tot la cirereta que culmina el pastís: La prova més evident que aquest meme ha servit fins i tot per animar a gent per a qui la cuina de casa no és un lloc on els agradi massa feinejar, la tinc en aquesta fotografia:




No diríeu mai qui va fer aquest magnífic plat de calamars, eh?...

Tatxan, tatxan…

Doncs bé, l’autora d’aquest magnífic plat de calamars que veieu en aquesta fotografia és ni més ni menys que… la Glòria!!! Sí, sí!, la Glòria, la Glòria!!!…, però la Glòria samfainera, eh?, a la qual i després d’haver llegit la recepta de la Seguí al bloc El cafè de nit li va semblar tan apetitosa que es va animar a fer-la, i amb el seu estil tan lacònic quan parla de cuina –i tan diferent de quan parla de llibres, de música, de cinema…-, em va enviar un e-mail on em deia textualment (faig un copia i enganxa de TOT el text d’aquell mail): "Contribueixo al "meme". Apa! Eren boníssims."

Què?… Bocabadats us heu quedat tots, oi?

Gràcies de nou a tots, amics!

11:55 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

19 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top