Pages

30 de maig 2009

Fotografia d'Irene Spadacini
David (G.L. Bernini). Fotografia d'Irene Spadacini.


L’altre dia, el meu fill gran em va dir que anirien a passar aquest llarg cap de setmana a Roma amb la seva parella, i com que hi van per lliure, em va comentar que ja tenien més o menys feta una ruta, però que li digués què no em deixaria perdre jo si hi anés.

La resposta no es va fer esperar ni dos segons: Li vaig dir que aniria a la Galeria Borghese i, un cop dins, de pet cap a contemplar una de les escultures que des de sempre més m’ha impressionat: El David, de Gian Lorenzo Bernini (Nàpols, 1598Roma, 1680).

És gairebé impossible parlar d’aquesta figura bíblica que ha inspirat tants artistes sense haver de citar el l’excels David de Miquel Àngel, sense cap mena de dubte un dels cims més alts de l’Art de tots els temps i, com és del tot lògic, la joia més preuada que s’exhibeix a la Galeria de l’Acadèmia de Florència. Els més de quatre metres que fa d’alçada l’escultura del David, de Miquel Àngel, permeten adejctivar de colossal la perfecció d’una figura que el geni renaixentista va extreure d’una sola peça de marbre blanc de Carrara.



El posat segur, que res té a veure amb l’altivesa i, tot al contrari, molt amb la confiança de qui es sap vencedor, van fer que el David de Miquel Àngel esdevingués el símbol de la República de Florència del segle XVI.

Tant la figura del David de Miquel Àngel com la de Bernini tenen una marcadíssima influència dels models clàssics grecs (és important destacar que totes dues són obres de joventut, ja que tant Miquel Àngel com Bernini van escolpir el seus respectius David als vint-i-pocs anys), però la diferència entre els d’ambdós no solament rau en la mida (el cos del jove pastor israelita de Bernini és de tamany real), sinó també en l'impressionant pas endavant que va significar en la història de l’art, en aquest cas concret en l’escultura, de saber impregnar d’acció una figura esculpida en marbre allunyant-la, així, de l’estètica renaixentista i defugint, per tant, de la verticalitat i de la serenor tan pròpies del Renaixement.

Tot el pes de l’escultura del David de Bernini es recolza en el gruix del volum que l'artista va donar forma de l’armadura que el rei Saül va oferir al jove pastor per poder enfrontar-se amb al gegant Goliat, armadura que el noi va rebutjar perquè li venia massa grossa i, amb un minuciós realisme, Bernini va aconseguir el que avui en dia anomenaríem un flash: captar just l’instant en què tots i cadascun dels membres del cos de David són a punt per a un sol objectiu: el de llançar, mitjançat una fona i en el moment precís i al lloc certer, un roc contra el cap del gegantí Goliat, expressió de tot el cos, i aquí és on, per a mi, rau precisament tota la força que desprèn aquesta escultura, condensada en el front arrufat i amb el rictus de la boca decidit i mossegant-se, amb ràbia continguda, el llavi inferior.

Com que no sóc cap expert en Art –la veritat és que no sóc expert en res-, crec que no molestaré ningú si dic que l’expressió del rostre del David de Bernini denota clarament la mala bava que devia sentir el noi en aquell instant en què es jugava la llibertat del seu poble amenaçat pels filisteus, ja que a mi em fa l'efecte que talment pensi: "O tu o jo, nano!, però creu-me que si t'engalto aquest roc enmig de la clepsa ja has begut oli."

He triat algunes fotografies més amb diferents detalls d’aquesta genial escultura:


Aquesta primera és la d'un detall del rostre i una part del tors vists des del perfil dret.

La d'aqui sota, és del rostre agafat des del perfil esquerre, i en ella podem comprovar la força que arriba a despendre la concentració de l’esguard fixe en un sol punt: el cap de l’enemic.

  A sota, detall dels peus, on es pot observar l'armadura, volum que serveix com a recolzament de tot el pes de l'escultura, així com, en el primer pla, hi podem veure una lira, l'instrument amb què David apaivagava el nervis del sempre malhumorat rei Saül quan va entrar al seu servei, i amb la que, un cop coronat rei d’Israel, David compondria els seus Salms.

A les dues fotografies següents hi veiem en detall les cames dreta i esquerra de David, i ens serveixen per comprovar el realisme amb què està magníficament plasmada la tensa acció, el moviment que sembla tenir tota l’escultura.


Bernini, a més d’un grandiós escultor, va ser pintor i arquitecte. Algunes de les fonts que hi ha a les places romanes, com la Fontana dels Quatre rius, són obres d’ell, i no oblidem que la meravellosa plaça porticada del Vaticà, que fa l’efecte de dos braços disposats sempre a acollir els fidels és, també, obra seva, però de cap de les maneres voldria acabar aquest post sense una esplèndida fotografia d’una altra de les escultures de Bernini que hi ha, també, a la Galeria Borghese de Roma: És un detall d'El rapte de Proserpina, on podem observar la increïble tècnica del genial artista napolità a l’hora de plasmar en el marbre com les mans del déu Plutó s’enfonsen en la carn de la noia creant, malgrat la violència de l’acte del rapte, una imatge d’una gran sensualitat.

No sé si el meu fill i la seva parella decidiran anar a la Galeria Borghese (hi ha tantes coses per visitar a una ciutat com Roma!), però estic convençut que si hi van quedaran admirats amb les escultures de Gian Lorenzo Bernini.
Escultura

EL DAVID, DE BERNINI

Enviat per enric  |  8 comentaris

Fotografia d'Irene Spadacini
David (G.L. Bernini). Fotografia d'Irene Spadacini.


L’altre dia, el meu fill gran em va dir que anirien a passar aquest llarg cap de setmana a Roma amb la seva parella, i com que hi van per lliure, em va comentar que ja tenien més o menys feta una ruta, però que li digués què no em deixaria perdre jo si hi anés.

La resposta no es va fer esperar ni dos segons: Li vaig dir que aniria a la Galeria Borghese i, un cop dins, de pet cap a contemplar una de les escultures que des de sempre més m’ha impressionat: El David, de Gian Lorenzo Bernini (Nàpols, 1598Roma, 1680).

És gairebé impossible parlar d’aquesta figura bíblica que ha inspirat tants artistes sense haver de citar el l’excels David de Miquel Àngel, sense cap mena de dubte un dels cims més alts de l’Art de tots els temps i, com és del tot lògic, la joia més preuada que s’exhibeix a la Galeria de l’Acadèmia de Florència. Els més de quatre metres que fa d’alçada l’escultura del David, de Miquel Àngel, permeten adejctivar de colossal la perfecció d’una figura que el geni renaixentista va extreure d’una sola peça de marbre blanc de Carrara.



El posat segur, que res té a veure amb l’altivesa i, tot al contrari, molt amb la confiança de qui es sap vencedor, van fer que el David de Miquel Àngel esdevingués el símbol de la República de Florència del segle XVI.

Tant la figura del David de Miquel Àngel com la de Bernini tenen una marcadíssima influència dels models clàssics grecs (és important destacar que totes dues són obres de joventut, ja que tant Miquel Àngel com Bernini van escolpir el seus respectius David als vint-i-pocs anys), però la diferència entre els d’ambdós no solament rau en la mida (el cos del jove pastor israelita de Bernini és de tamany real), sinó també en l'impressionant pas endavant que va significar en la història de l’art, en aquest cas concret en l’escultura, de saber impregnar d’acció una figura esculpida en marbre allunyant-la, així, de l’estètica renaixentista i defugint, per tant, de la verticalitat i de la serenor tan pròpies del Renaixement.

Tot el pes de l’escultura del David de Bernini es recolza en el gruix del volum que l'artista va donar forma de l’armadura que el rei Saül va oferir al jove pastor per poder enfrontar-se amb al gegant Goliat, armadura que el noi va rebutjar perquè li venia massa grossa i, amb un minuciós realisme, Bernini va aconseguir el que avui en dia anomenaríem un flash: captar just l’instant en què tots i cadascun dels membres del cos de David són a punt per a un sol objectiu: el de llançar, mitjançat una fona i en el moment precís i al lloc certer, un roc contra el cap del gegantí Goliat, expressió de tot el cos, i aquí és on, per a mi, rau precisament tota la força que desprèn aquesta escultura, condensada en el front arrufat i amb el rictus de la boca decidit i mossegant-se, amb ràbia continguda, el llavi inferior.

Com que no sóc cap expert en Art –la veritat és que no sóc expert en res-, crec que no molestaré ningú si dic que l’expressió del rostre del David de Bernini denota clarament la mala bava que devia sentir el noi en aquell instant en què es jugava la llibertat del seu poble amenaçat pels filisteus, ja que a mi em fa l'efecte que talment pensi: "O tu o jo, nano!, però creu-me que si t'engalto aquest roc enmig de la clepsa ja has begut oli."

He triat algunes fotografies més amb diferents detalls d’aquesta genial escultura:


Aquesta primera és la d'un detall del rostre i una part del tors vists des del perfil dret.

La d'aqui sota, és del rostre agafat des del perfil esquerre, i en ella podem comprovar la força que arriba a despendre la concentració de l’esguard fixe en un sol punt: el cap de l’enemic.

  A sota, detall dels peus, on es pot observar l'armadura, volum que serveix com a recolzament de tot el pes de l'escultura, així com, en el primer pla, hi podem veure una lira, l'instrument amb què David apaivagava el nervis del sempre malhumorat rei Saül quan va entrar al seu servei, i amb la que, un cop coronat rei d’Israel, David compondria els seus Salms.

A les dues fotografies següents hi veiem en detall les cames dreta i esquerra de David, i ens serveixen per comprovar el realisme amb què està magníficament plasmada la tensa acció, el moviment que sembla tenir tota l’escultura.


Bernini, a més d’un grandiós escultor, va ser pintor i arquitecte. Algunes de les fonts que hi ha a les places romanes, com la Fontana dels Quatre rius, són obres d’ell, i no oblidem que la meravellosa plaça porticada del Vaticà, que fa l’efecte de dos braços disposats sempre a acollir els fidels és, també, obra seva, però de cap de les maneres voldria acabar aquest post sense una esplèndida fotografia d’una altra de les escultures de Bernini que hi ha, també, a la Galeria Borghese de Roma: És un detall d'El rapte de Proserpina, on podem observar la increïble tècnica del genial artista napolità a l’hora de plasmar en el marbre com les mans del déu Plutó s’enfonsen en la carn de la noia creant, malgrat la violència de l’acte del rapte, una imatge d’una gran sensualitat.

No sé si el meu fill i la seva parella decidiran anar a la Galeria Borghese (hi ha tantes coses per visitar a una ciutat com Roma!), però estic convençut que si hi van quedaran admirats amb les escultures de Gian Lorenzo Bernini.

11:10 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

25 de maig 2009

Escola Anglesa. Segle XVII 
Se saben poques coses de la vida privada d’aquest compositor, poeta i instrumentista de llaüt, nascut aproximadament entre els anys 1562 i 1563. Anglaterra ressenya la figura de Dowland com la d’un artista nascut a Londres, mentre la majoria d’historiadors irlandesos el situen vingut al món a la seva illa, molt a la vora de Dublín, la capital.

El fet de que John Dowland s’hagués convertit al catolicisme el va fet antipàtic a la cort britànica a la qual va tardar molt a fer-s’hi un lloc. El 1588, John Dowland va obtenir una graduació en arts al Christ Church College d’Òxford. Atès que no trobava ocupació a Anglaterra, John Dowland va fer estada com a músic a les corts de Brunswik i de Hesse. Més tard va viatjar a Venècia i a Florència.


Malgrat que l’any 1597 Dowland es va graduar per la universitat de Cambridge, el músic va seguir privat de feina a les Illes Britàniques però va tenir la sort de ser contractat per la cort danesa a la qual hi regnava el rei Cristià IV per qui va treballar des del 1598 fins el 1607. John Dowland va haver de deixar Dinamarca acomiadat, aparentment, a causa de treballar de forma insatisfactoria. Va retornar a Angleterra on, sembla que la seva renúncia a la fe catòlica, li va obrir moltes portes que fins aquell moment havien romàs tancades per a ell. Va treballar al servei de Lord Walden fins que, finalment, el 1612 va ser cridat per la cort de Jaume I d’Anglaterra com a Music del Rei per la secció de llaüts. Va mantenir aquesta posició fins l’any 1626 i va ser substituït pel seu fill Robert.


Les quatre col·leccions de cançons de John Dowland mostren la seva mestria en un nou llenguatge musical d’harmonies directes que tallen les velles complexitats polifòniques. El seu maneig de les cançons era enormement sensible i excepcionalment dotat per les més belles i expressives melodies. Algunes de les seves cançons com Come again, sweet love i Lady if you so spite me mostren la vena alegre del compositor mentre d’altres peces ens porten a una cara diametralment oposada, per la que és més conegut, i on manifesta el seu art immers en la melancolia més profunda. En són exemple cançons com Sorrow stay o I saw my lady weep i també i sobretot la que portem avui aquí, Flow my tears interpretada pel gran contratenor alemany Andreas Scholl. El lema d’en John Dowland era: “Semper Dowland, semper dolens”, és a dir. “Sempre Dowland, sempre patint”.


Escola Anglesa. Segle XVIIJohn Dowland ha estat un compositor molt imitat i ha viscut un auge inesperat gràcies als estudis del professor australià Percy Grainger, historiador interessat en la música anterior a J.S. Bach. Grainged va transcriure determinades obres de John Dowland que varen donar lloc als primers enregistraments de la seva música. A partir d’aquest fet, John Dowland esdevé compositor de referència pels amants de la música antiga.

Els cantants de música moderna han mostrat la seva admiració per John Dowland tal com ho proven el treball de l’Sting, que engloba diverses àries, o una sola cançó que l’Elvis Costello inclou en un dels seus discos. La literatura tampoc no l’ha oblidat ja que el gran novel·lista Philip K. Dick, autor, entre moltes grans obres, de la famosa Blade Runner, escriptor de ciència ficció considerat per molts experts com una figura de força joyciana, va titular una de les seves obres: Flow my tears, the Policeman said. Philip K. Dick signava, de vegades, amb el pseudònim “J. Dowland”.

Fonts d’aquest text: http://www.answers.com/topic/john-dowland, amb esment especial al resum de la biografia de John Dowland publicada per Diana Poulton:

John Dowland,
Berkeley, Calif.University of California Press 1982.

Fluïu llàgrimes meves, brolleu de les vostres fonts!
Exiliat per sempre, permeteu-me plorar
On l’ocell negre de la nit canta la seva dolça infàmia.
Allà, jo podré viure abandonat i trist.

Atureu-vos llums vanes, no brilleu més!
No hi ha cap nit prou negre per aquells
Que, desesperats, enyoren la seva sort perduda.
La llum només descobreix la vergonya.

Les meves penes mai no seran calmades
Ja que ha fugit la pietat.
Llàgrimes i sospirs i laments
Han privat els meus dies de tota alegria.

Escolteu! Ombres que habiteu la foscor
Apreneu a menysprear la llum.
Feliços, feliços aquells que, a l’infern,
No han de sofrir els ultratges d’aquest món.


Flow my tears, by John Dowland.(Adaptació de Glòria A. sobre l’original anglès i una traducció al castellà d’Antonio Torralba, del bloc Experiencias musicales y otras...)

Música

JOHN DOWLAND: MELANGIÓS

Enviat per glòria  |  6 comentaris

Escola Anglesa. Segle XVII 
Se saben poques coses de la vida privada d’aquest compositor, poeta i instrumentista de llaüt, nascut aproximadament entre els anys 1562 i 1563. Anglaterra ressenya la figura de Dowland com la d’un artista nascut a Londres, mentre la majoria d’historiadors irlandesos el situen vingut al món a la seva illa, molt a la vora de Dublín, la capital.

El fet de que John Dowland s’hagués convertit al catolicisme el va fet antipàtic a la cort britànica a la qual va tardar molt a fer-s’hi un lloc. El 1588, John Dowland va obtenir una graduació en arts al Christ Church College d’Òxford. Atès que no trobava ocupació a Anglaterra, John Dowland va fer estada com a músic a les corts de Brunswik i de Hesse. Més tard va viatjar a Venècia i a Florència.


Malgrat que l’any 1597 Dowland es va graduar per la universitat de Cambridge, el músic va seguir privat de feina a les Illes Britàniques però va tenir la sort de ser contractat per la cort danesa a la qual hi regnava el rei Cristià IV per qui va treballar des del 1598 fins el 1607. John Dowland va haver de deixar Dinamarca acomiadat, aparentment, a causa de treballar de forma insatisfactoria. Va retornar a Angleterra on, sembla que la seva renúncia a la fe catòlica, li va obrir moltes portes que fins aquell moment havien romàs tancades per a ell. Va treballar al servei de Lord Walden fins que, finalment, el 1612 va ser cridat per la cort de Jaume I d’Anglaterra com a Music del Rei per la secció de llaüts. Va mantenir aquesta posició fins l’any 1626 i va ser substituït pel seu fill Robert.


Les quatre col·leccions de cançons de John Dowland mostren la seva mestria en un nou llenguatge musical d’harmonies directes que tallen les velles complexitats polifòniques. El seu maneig de les cançons era enormement sensible i excepcionalment dotat per les més belles i expressives melodies. Algunes de les seves cançons com Come again, sweet love i Lady if you so spite me mostren la vena alegre del compositor mentre d’altres peces ens porten a una cara diametralment oposada, per la que és més conegut, i on manifesta el seu art immers en la melancolia més profunda. En són exemple cançons com Sorrow stay o I saw my lady weep i també i sobretot la que portem avui aquí, Flow my tears interpretada pel gran contratenor alemany Andreas Scholl. El lema d’en John Dowland era: “Semper Dowland, semper dolens”, és a dir. “Sempre Dowland, sempre patint”.


Escola Anglesa. Segle XVIIJohn Dowland ha estat un compositor molt imitat i ha viscut un auge inesperat gràcies als estudis del professor australià Percy Grainger, historiador interessat en la música anterior a J.S. Bach. Grainged va transcriure determinades obres de John Dowland que varen donar lloc als primers enregistraments de la seva música. A partir d’aquest fet, John Dowland esdevé compositor de referència pels amants de la música antiga.

Els cantants de música moderna han mostrat la seva admiració per John Dowland tal com ho proven el treball de l’Sting, que engloba diverses àries, o una sola cançó que l’Elvis Costello inclou en un dels seus discos. La literatura tampoc no l’ha oblidat ja que el gran novel·lista Philip K. Dick, autor, entre moltes grans obres, de la famosa Blade Runner, escriptor de ciència ficció considerat per molts experts com una figura de força joyciana, va titular una de les seves obres: Flow my tears, the Policeman said. Philip K. Dick signava, de vegades, amb el pseudònim “J. Dowland”.

Fonts d’aquest text: http://www.answers.com/topic/john-dowland, amb esment especial al resum de la biografia de John Dowland publicada per Diana Poulton:

John Dowland,
Berkeley, Calif.University of California Press 1982.

Fluïu llàgrimes meves, brolleu de les vostres fonts!
Exiliat per sempre, permeteu-me plorar
On l’ocell negre de la nit canta la seva dolça infàmia.
Allà, jo podré viure abandonat i trist.

Atureu-vos llums vanes, no brilleu més!
No hi ha cap nit prou negre per aquells
Que, desesperats, enyoren la seva sort perduda.
La llum només descobreix la vergonya.

Les meves penes mai no seran calmades
Ja que ha fugit la pietat.
Llàgrimes i sospirs i laments
Han privat els meus dies de tota alegria.

Escolteu! Ombres que habiteu la foscor
Apreneu a menysprear la llum.
Feliços, feliços aquells que, a l’infern,
No han de sofrir els ultratges d’aquest món.


Flow my tears, by John Dowland.(Adaptació de Glòria A. sobre l’original anglès i una traducció al castellà d’Antonio Torralba, del bloc Experiencias musicales y otras...)

2:20 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

6 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

19 de maig 2009


La Samfaina no pot deixar passar per alt la mort de l’excel·lent escriptor uruguaià Mario Benedetti, nascut a Tucuarembó (Uruguai) l’any 1920 i mort el 17 de maig de 2009 a Montevideo a l’edat de 88 anys. Com que la seva trajectòria personal i creativa és llarga i densa em limitaré a resumir-la tan bé com sàpiga:
En Mario Benedetti, per problemes econòmics, no va poder acabar els estudis secundaris però, no obstant i això, va anar seguint-los lliurement. A l’edat de catorze anys ja treballava en una empresa de recanvis per automòbils.

De l’any 1945 al 1974 es va integrar a l’equip de redacció del diari Marcha. L’any 1954 va ser anomenat director del suplement literari de l’esmentat periòdic. L’any 1946 es casa amb Luz López Alegre, la seva companya per sempre. Tenint en compte que l’Uruguai pateix la dictadura de Juan María Bordaberry, el diari Marcha es clausurat. Benedetti és un home compromés i lluitador que l’any 1949 ja es manifesta com a militant fervent en contra del tractat del seu país amb els
Estats Units.


Mario Benedetti ha escrit de tot i sobre tot: prosa i poesia, treballs periodístics, humor i crítica de cinema. Benedetti va fundar l’any 1971 el Movimiento de Independientes 26 de Marzo juntament amb membres del Movimiento de Liberación Nacional-Tupamaros. Benedetti va ser representant del Movimiento 26 de Marzo des del 1971 fins el 1973. També va ser nomenat director del Departamento de Literatura Hispanoamericana a la Facultad de Humanidades y Ciencias de la Universidad de la República, de Montevideo.

El cop d’estat del 27 de juny del 1973 el fa renunciar al seu càrrec a la universitat, malgrat ser escollit per integrar el claustre. Les seves posicions polítiques el porten a abandonar Uruguai. Viu a Buenos Aires (Argentina), passa al Perú, on es detingut, deportat i, finalment, amnistiat. L’any 1976 s’instal·la a Cuba. L’any següent recala a Madrid on s’hi queda deu anys, lluny de la seva pàtria i de la seva esposa que té cura de les mares d’ambdós.

A partir dels anys 80 fa una col·laboració setmanal al diari El País però l’any 1983 torna a l'Uruguai per a donar continuïtat al diari Marcha, com ja hem dit, interromput l’any 1974.


 
 

Benedetti rep quantitat de premis que reconeixen la seva valentia expressada tant en les seves posicions polítiques com en la seva obra literària, que conjuga un llenguatge proper i entenedor sostingut per una inqüestionable qualitat literària. Això fa que Mario Benedetti hagi estat sempre un escriptor de gran èxit al qual li han estat encarregats treballs poètics per artistes com en Joan Manuel Serrat per qui va escriure El Sur también existe i per la completíssima actriu i cantant argentina Nacha Guevara, a qui el seu marit en aquells dies, Alberto Favero, va musicar-li bells poemes, també encarregats a Benedetti.Com a mostra portem un video de l'actor cubà Hector Quintero interpretant un dels meus poemes preferits: Un Padrenuestro Latinoamericano. És interessant remarcar que el títol d'aquest poema era, en un principi: Un Padrenuestros Hispanoamericano. Curiosament la paraula "Hispano" ha quedat substituïda per la paraula "Latino" que és la que hi correspon. Si no el coneixeu, no us el perdeu. És una obra dramàtica, escrita fa trenta anys o més i, desgraciadament, tan actual com si el poeta, ara mort, l'hagués escrit ahir.

Mario Benedetti va rebre les més altes condecoracions literàries dels països de parla hispana. Ha publicat 40 llibres. Se l’ha traduït a 20 idiomes.

Aquest és un treball redactat de pressa amb l’esperança que no perdi força i quan el llegiu ja sigui vell. Els blocs són el periodisme domèstic que beu, inevitablement, del que els professionals ens ofereixen. És la nostra personal aportació a la notícia i també una manera de compartir-la amb els blocaires que visitem i que ens visiten i és, sobretot en aquest cas concret, un homenatge al poeta uruguaià de més ampli ressó.

Us deixo amb aquest colpidor Un Padrenuestro Latinoamericano que he escoltat desenes de vegades i que segueix parant-me la respiració. La seva lletra fa molt mal. I qui podria posar remei a aquest mal, de moment, no té intenció de fer-ho.


Literatura

MARIO BENEDETTI: CIAO POETA!

Enviat per glòria  |  8 comentaris


La Samfaina no pot deixar passar per alt la mort de l’excel·lent escriptor uruguaià Mario Benedetti, nascut a Tucuarembó (Uruguai) l’any 1920 i mort el 17 de maig de 2009 a Montevideo a l’edat de 88 anys. Com que la seva trajectòria personal i creativa és llarga i densa em limitaré a resumir-la tan bé com sàpiga:
En Mario Benedetti, per problemes econòmics, no va poder acabar els estudis secundaris però, no obstant i això, va anar seguint-los lliurement. A l’edat de catorze anys ja treballava en una empresa de recanvis per automòbils.

De l’any 1945 al 1974 es va integrar a l’equip de redacció del diari Marcha. L’any 1954 va ser anomenat director del suplement literari de l’esmentat periòdic. L’any 1946 es casa amb Luz López Alegre, la seva companya per sempre. Tenint en compte que l’Uruguai pateix la dictadura de Juan María Bordaberry, el diari Marcha es clausurat. Benedetti és un home compromés i lluitador que l’any 1949 ja es manifesta com a militant fervent en contra del tractat del seu país amb els
Estats Units.


Mario Benedetti ha escrit de tot i sobre tot: prosa i poesia, treballs periodístics, humor i crítica de cinema. Benedetti va fundar l’any 1971 el Movimiento de Independientes 26 de Marzo juntament amb membres del Movimiento de Liberación Nacional-Tupamaros. Benedetti va ser representant del Movimiento 26 de Marzo des del 1971 fins el 1973. També va ser nomenat director del Departamento de Literatura Hispanoamericana a la Facultad de Humanidades y Ciencias de la Universidad de la República, de Montevideo.

El cop d’estat del 27 de juny del 1973 el fa renunciar al seu càrrec a la universitat, malgrat ser escollit per integrar el claustre. Les seves posicions polítiques el porten a abandonar Uruguai. Viu a Buenos Aires (Argentina), passa al Perú, on es detingut, deportat i, finalment, amnistiat. L’any 1976 s’instal·la a Cuba. L’any següent recala a Madrid on s’hi queda deu anys, lluny de la seva pàtria i de la seva esposa que té cura de les mares d’ambdós.

A partir dels anys 80 fa una col·laboració setmanal al diari El País però l’any 1983 torna a l'Uruguai per a donar continuïtat al diari Marcha, com ja hem dit, interromput l’any 1974.


 
 

Benedetti rep quantitat de premis que reconeixen la seva valentia expressada tant en les seves posicions polítiques com en la seva obra literària, que conjuga un llenguatge proper i entenedor sostingut per una inqüestionable qualitat literària. Això fa que Mario Benedetti hagi estat sempre un escriptor de gran èxit al qual li han estat encarregats treballs poètics per artistes com en Joan Manuel Serrat per qui va escriure El Sur también existe i per la completíssima actriu i cantant argentina Nacha Guevara, a qui el seu marit en aquells dies, Alberto Favero, va musicar-li bells poemes, també encarregats a Benedetti.Com a mostra portem un video de l'actor cubà Hector Quintero interpretant un dels meus poemes preferits: Un Padrenuestro Latinoamericano. És interessant remarcar que el títol d'aquest poema era, en un principi: Un Padrenuestros Hispanoamericano. Curiosament la paraula "Hispano" ha quedat substituïda per la paraula "Latino" que és la que hi correspon. Si no el coneixeu, no us el perdeu. És una obra dramàtica, escrita fa trenta anys o més i, desgraciadament, tan actual com si el poeta, ara mort, l'hagués escrit ahir.

Mario Benedetti va rebre les més altes condecoracions literàries dels països de parla hispana. Ha publicat 40 llibres. Se l’ha traduït a 20 idiomes.

Aquest és un treball redactat de pressa amb l’esperança que no perdi força i quan el llegiu ja sigui vell. Els blocs són el periodisme domèstic que beu, inevitablement, del que els professionals ens ofereixen. És la nostra personal aportació a la notícia i també una manera de compartir-la amb els blocaires que visitem i que ens visiten i és, sobretot en aquest cas concret, un homenatge al poeta uruguaià de més ampli ressó.

Us deixo amb aquest colpidor Un Padrenuestro Latinoamericano que he escoltat desenes de vegades i que segueix parant-me la respiració. La seva lletra fa molt mal. I qui podria posar remei a aquest mal, de moment, no té intenció de fer-ho.


11:15 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

15 de maig 2009



Sóc molt sincer –i la Glòria n’és testimoni- dient que, tot al contrari del que li va passar a Francisco Umbral el dia que Mercedes Milà el va entrevistar a la televisió i que, com de ben segur molts recordareu, ell volia que parlessin del seu llibre-, em fa certa angoixa parlar en el bloc d’un llibre l'autor del qual en sóc jo mateix. Es va publicar, l’any 1987, a la desapareguda Editorial Aliorna i, anys després i salvats els problemes legals entre els editors, va tornar a publicar-lo La Galera. (Les dues edicions -la d'Aliorna a una sola tinta i la de La Galera a tot color-van ser il·lustrades per Mercè Arànega).

I si, per fi, m’he decidit a parlar d'aquest llibre és per dues raons: La primera és perquè enguany es commemora el Segon Centenari del Naixament de Louis Braille, una efemèride a la qual ja vam dedicar un
primer post aquí , i la segona és perquè em va emocionar d’una manera molt especial que la gent del Centre de Recursos Educatius de l’ONCE a Catalunya (CREC) triessin, com a llibre de lectura per treballar en el segon trimestre d'enguany, un llibre escrit per mi: Sis punts a part, un llibre del que en van publicar, des del mateix CREC, una segona edició en braille, amb il·lustracions pensades i adequades per als nens i nenes cecs.

Per celebrar la passada Diada de Sant Jordi, es va organitzar una festa literària a una de les aules del CREC, on, entre d’altres activitats, els pares dels alumnes, així com tothom que hi va voler assistir, van poder fruir al comprovar com aquells nens i nenes cecs anaven llegint, gràcies al sistema braille, fragments d’un conte en el que els protagonistes eren, precisament, els sis punts que conformen el sistema de lectura tàctil, i en Louis Braille, l’home –en el conte encara un nen- que el va idear.

He vist molts autors emocinar-se quan, com a atenció, se’ls obsequia amb la transcripció al sistema braille d’algun llibre dels que han escrit, pel que, com es pot ben suposar, qui escriu aquest post i després de més de trenta-cinc anys fent la feina de transcriptor, ja hauria d’estar "vacunat" de la lògica emoció que produeix als autors quan, entre admirats i incrèduls, es miren el seu llibre transcrit al braille..., l’obren, i passen -
inútilment, tot s’ha de dir- els dits per aquella munió de punts en relleu que expressen, al tacte, exactament el mateix que les lletres de les paraules que ells van anar triant mentre anaven confegint el text...

...Però no; es veu que la "vacuna", producte dels anys, no m’havia fet prou efecte, perquè vaig ser incapaç del tot de dominar l’emoció tan bon punt, després del breu silenci que es va fer a l’aula, el primer dels nens, acaronant amb els dits el relleu dels punts del llibre que tenia damunt la taula, va començar a llegir en veu alta:


"Com cada disssabte, cap a les tres de la tarda, Louis esperava, impacient, la visita del seu bon amic Jean..."

De reüll, i mentre sentia que els nens continuaven amb la lectura del conte, jo anava observant, reflectida en els rostres dels pares presents, la il·lusió amb què la seguien, una il·lusió, però, no exempta de nervis, que exterioritzaven, quan un dels nens s’encallava en alguna de les paraules, amb els gairebé imperceptibles moviments cap endavant de tot el tors, com si amb aquell gest de reprimida empenta volguessin enviar la mica d’embranzida que necessitava el petit lector per sortir de l'entrebanc.

No cal dir la concentració que demostraven els mestres, els quals, com els mecànics que hi ha als bòxers dels circuits on s'hi fan les carreres de cotxes, estaven preparats per solucionar de forma immediata la més lleu de les eventualitats que pogués interrompre la lectura..., que va arribar a la seva fi.

Aplaudiments, petons de felicitació, rialles que acabaven d’empènyer i de fer fora els nervis... I una sorpresa per a tots els assistents: L’autor del llibre, que durant la lectura s’havia estat assegut discretament en un racó del fons de l’aula, era allà per saludar i felicitar els lectors i poder xerrar una estoneta amb ells.

Quina gràcia els arriba a fer als alumnes de les escoles, sobretot als que tenen entre 7 i 12 anys, conèixer l’autor d’un llibre que han llegit i treballat a classe!... Doncs ara imagineu-vos la reacció d'alegria que els va fer quan, sense que s’ho esperessin, els van dir que l’autor els havia anat a veure per sorpresa!

Un cop presentat, saludats d’un a un els petits lectors, i després d’unes breus i sentides paraules d'agraïment a tots els assistents, em vaig sotmetre al reguitzell de preguntes dels nens, unes preguntes que tenien, a diferència de les que normalment m’han fet a les escoles on hi he anat convidat perquè han treballat la lectura amb algun dels meus llibres, la gràcia afegida de la improvisació:


"Portes barba?"... "Tu fumes?"...


Un dels mestres m’havia advertit que era més que probable que una de les preguntes que em farien seria sobre un dubte que els havia quedat després de la lectura del llibre, i és que, al final del conte –i no crec que espatlli el final si ho explico-, Jacques, que representa que és un dels amics de carrer del poble on vivia Louis Braille, li duu, transcrit en el sistema que aquest va idear, un poema... Doncs bé, es veu que els nens volien saber, ja que al conte no ho deia, quin era aquell poema!, pel que, em va preveniir el mestre, seria bo que rumiés algun títol o bé m’empesqués alguna resposta prou convincent.

I la pregunta, està clar, va arribar...
-Em sap greu dir-vos –vaig contestar-, no saber quin va ser el primer poema que es va transcriure al braille, ja que quan vaig anar al País de la Imaginació i em van explicar aquest conte perquè us l’escrivís, no vaig atinar a preguntar-ho...


Vaig quedar-me uns instants callat per mirar-me les cares d’una mica de decepció que, com m'havia imaginat que passaria, feia tothom, mestres inclosos, i tot seguit vaig afegir: -Però precisament fa poc que vaig tornar a aquell País per investigar-ho, i allà em van dir que es tractava d’un poema molt i molt vell, ja que heu de pensar que Louis Braille era aleshores encara un nen, i avui ja tindria... dos-cents anys!... Em van indicar, molt amablement, on podia trobar aquell vell poema, però quan m'hi vaig presentar i li vaig preguntar com es deia, el poema em va contestar que, com que feia tant de temps que ningú se’l llegia, no solament no es recordava del nom, sinó que tampoc es recordava de cap ni un dels mots dels seus versos!

Que n’arriben a ser, de sublims, els moments en què estàs explicant una història i copses l’interès d’unes criatures que t’escolten amb deler per saber on anirà a parar tot allò que t’inventes!... I hauríeu d'haver vist, també, les cares d'intriga que feien la resta dels assistents!... I vaig continuar: -Doncs, noi; alguna cosa hauríem de fer –vaig dir, preocupat, al poema-, ja que ets una dada prou important a tenir en compte en aquella història, i hi ha molts lectors que m'han dit que els agradaria molt poder llegir-te...
El poema i jo vam estar rumiant estona i estona fins que, per fi, se’m va ocórrer proposar-li:

-Escolta una cosa... Mmmm... Em sembla... que ja ho tinc!... Mira, com que tu ja vas néixer poema, no crec que et costi gaire tornar a ser-ne un de nou... Un poema que expliqui què va sentir quan, per primera vegada, va ser llegit amb els dits i no amb els ulls!... Què et sembla la idea?
El poema, entusiasmat, s’hi va avenir de seguida...

Em vaig treure un full de paper de la butxaca, i els vaig llegir el poema que els hi havia escrit:

 
Em vaig perdre fa ja temps,
i de mi ningú es recordava:
Sóc el poema que en Louis
va, per primera vegada,
llegir tocant uns puntets,
i que entremig de riallades,
lletra a lletra anaven fent
que en sorgissin les paraules.

Acaronades pels dits,
aquelles paraules... dringaven!,
i semblaven, llegides per Louis,
molt més felices que no pas les altres:
les que Louis no podia tocar,
o s’amagaven quan Louis les tocava.

I és que les paraules,
quan les toques amb els dits,
es senten molt més estimades.

Em vaig perdre fa ja temps,
i de mi ningú es recordava,
però m’heu volgut retrobar,
i jo us en dono les gràcies.

Sóc un poema –tan vell!-,
que ni recordo com em titulava,
però mai podré oblidar
l’emoció d’aquella tarda
mentre en Louis i els Sis Puntets,
divertits i fent gatzara,
duien una nova llum al món
tot acaronant les paraules.
.







A partir de la segona edició en braille del llibre Sis punts a part, dins d'un sobre enganxat a la part interior de la cotracoberta, els lectors hi trobaran aquest petit poema.

P.S. Vull agrair-vos, dedicant-vos aquest post, a tota la gent del Centre de Recursos Educatius de l'ONCE a Catalunya la il·lusió i la magnífica feina que dueu a terme, i sé que tots entendreu perfectament que esmenti d'una manera especial a Carlos Andrés Vallejo, que si bé va jubilar-se com a mestre actiu del CREC pocs dies després de l'acte del que s'ha parlat en aquest post, tots sabem que no hi haurà llei humana que li pugui jubilar l'empenta i l'entusiasme que el caracteritzen i que ha posat al servei de tota una vida dedicada a l'ensenyament.

També vull fer públic d'una manera molt especial el meu reconeixement a la senyora Maria Córdoba, que la fortuna i la casualitat van voler que fos la professora de Literatura que vam tenir a Batxillerat i a COU, sense que coincidíssim en el mateix curs i en una època en què encara no ens coneixíem, la Glòria i jo, i que va ser qui va encarregar-se de la impecable traducció al castellà de l'edició a La Galera d'aquest conte (Seis puntos aparte).

Bufa!... Sort que no volia "hablar de mi libro", oi?...

Bayé, Enric

Sis punts a part
Editorial La Galera

Bayé, Enric
Seis puntos aparte
Editorial La Galera
Literatura

LOUIS BRAILLE, SIS PUNTS A PART, I UNA TARDA INOBLIDABLE

Enviat per enric  |  18 comentaris



Sóc molt sincer –i la Glòria n’és testimoni- dient que, tot al contrari del que li va passar a Francisco Umbral el dia que Mercedes Milà el va entrevistar a la televisió i que, com de ben segur molts recordareu, ell volia que parlessin del seu llibre-, em fa certa angoixa parlar en el bloc d’un llibre l'autor del qual en sóc jo mateix. Es va publicar, l’any 1987, a la desapareguda Editorial Aliorna i, anys després i salvats els problemes legals entre els editors, va tornar a publicar-lo La Galera. (Les dues edicions -la d'Aliorna a una sola tinta i la de La Galera a tot color-van ser il·lustrades per Mercè Arànega).

I si, per fi, m’he decidit a parlar d'aquest llibre és per dues raons: La primera és perquè enguany es commemora el Segon Centenari del Naixament de Louis Braille, una efemèride a la qual ja vam dedicar un
primer post aquí , i la segona és perquè em va emocionar d’una manera molt especial que la gent del Centre de Recursos Educatius de l’ONCE a Catalunya (CREC) triessin, com a llibre de lectura per treballar en el segon trimestre d'enguany, un llibre escrit per mi: Sis punts a part, un llibre del que en van publicar, des del mateix CREC, una segona edició en braille, amb il·lustracions pensades i adequades per als nens i nenes cecs.

Per celebrar la passada Diada de Sant Jordi, es va organitzar una festa literària a una de les aules del CREC, on, entre d’altres activitats, els pares dels alumnes, així com tothom que hi va voler assistir, van poder fruir al comprovar com aquells nens i nenes cecs anaven llegint, gràcies al sistema braille, fragments d’un conte en el que els protagonistes eren, precisament, els sis punts que conformen el sistema de lectura tàctil, i en Louis Braille, l’home –en el conte encara un nen- que el va idear.

He vist molts autors emocinar-se quan, com a atenció, se’ls obsequia amb la transcripció al sistema braille d’algun llibre dels que han escrit, pel que, com es pot ben suposar, qui escriu aquest post i després de més de trenta-cinc anys fent la feina de transcriptor, ja hauria d’estar "vacunat" de la lògica emoció que produeix als autors quan, entre admirats i incrèduls, es miren el seu llibre transcrit al braille..., l’obren, i passen -
inútilment, tot s’ha de dir- els dits per aquella munió de punts en relleu que expressen, al tacte, exactament el mateix que les lletres de les paraules que ells van anar triant mentre anaven confegint el text...

...Però no; es veu que la "vacuna", producte dels anys, no m’havia fet prou efecte, perquè vaig ser incapaç del tot de dominar l’emoció tan bon punt, després del breu silenci que es va fer a l’aula, el primer dels nens, acaronant amb els dits el relleu dels punts del llibre que tenia damunt la taula, va començar a llegir en veu alta:


"Com cada disssabte, cap a les tres de la tarda, Louis esperava, impacient, la visita del seu bon amic Jean..."

De reüll, i mentre sentia que els nens continuaven amb la lectura del conte, jo anava observant, reflectida en els rostres dels pares presents, la il·lusió amb què la seguien, una il·lusió, però, no exempta de nervis, que exterioritzaven, quan un dels nens s’encallava en alguna de les paraules, amb els gairebé imperceptibles moviments cap endavant de tot el tors, com si amb aquell gest de reprimida empenta volguessin enviar la mica d’embranzida que necessitava el petit lector per sortir de l'entrebanc.

No cal dir la concentració que demostraven els mestres, els quals, com els mecànics que hi ha als bòxers dels circuits on s'hi fan les carreres de cotxes, estaven preparats per solucionar de forma immediata la més lleu de les eventualitats que pogués interrompre la lectura..., que va arribar a la seva fi.

Aplaudiments, petons de felicitació, rialles que acabaven d’empènyer i de fer fora els nervis... I una sorpresa per a tots els assistents: L’autor del llibre, que durant la lectura s’havia estat assegut discretament en un racó del fons de l’aula, era allà per saludar i felicitar els lectors i poder xerrar una estoneta amb ells.

Quina gràcia els arriba a fer als alumnes de les escoles, sobretot als que tenen entre 7 i 12 anys, conèixer l’autor d’un llibre que han llegit i treballat a classe!... Doncs ara imagineu-vos la reacció d'alegria que els va fer quan, sense que s’ho esperessin, els van dir que l’autor els havia anat a veure per sorpresa!

Un cop presentat, saludats d’un a un els petits lectors, i després d’unes breus i sentides paraules d'agraïment a tots els assistents, em vaig sotmetre al reguitzell de preguntes dels nens, unes preguntes que tenien, a diferència de les que normalment m’han fet a les escoles on hi he anat convidat perquè han treballat la lectura amb algun dels meus llibres, la gràcia afegida de la improvisació:


"Portes barba?"... "Tu fumes?"...


Un dels mestres m’havia advertit que era més que probable que una de les preguntes que em farien seria sobre un dubte que els havia quedat després de la lectura del llibre, i és que, al final del conte –i no crec que espatlli el final si ho explico-, Jacques, que representa que és un dels amics de carrer del poble on vivia Louis Braille, li duu, transcrit en el sistema que aquest va idear, un poema... Doncs bé, es veu que els nens volien saber, ja que al conte no ho deia, quin era aquell poema!, pel que, em va preveniir el mestre, seria bo que rumiés algun títol o bé m’empesqués alguna resposta prou convincent.

I la pregunta, està clar, va arribar...
-Em sap greu dir-vos –vaig contestar-, no saber quin va ser el primer poema que es va transcriure al braille, ja que quan vaig anar al País de la Imaginació i em van explicar aquest conte perquè us l’escrivís, no vaig atinar a preguntar-ho...


Vaig quedar-me uns instants callat per mirar-me les cares d’una mica de decepció que, com m'havia imaginat que passaria, feia tothom, mestres inclosos, i tot seguit vaig afegir: -Però precisament fa poc que vaig tornar a aquell País per investigar-ho, i allà em van dir que es tractava d’un poema molt i molt vell, ja que heu de pensar que Louis Braille era aleshores encara un nen, i avui ja tindria... dos-cents anys!... Em van indicar, molt amablement, on podia trobar aquell vell poema, però quan m'hi vaig presentar i li vaig preguntar com es deia, el poema em va contestar que, com que feia tant de temps que ningú se’l llegia, no solament no es recordava del nom, sinó que tampoc es recordava de cap ni un dels mots dels seus versos!

Que n’arriben a ser, de sublims, els moments en què estàs explicant una història i copses l’interès d’unes criatures que t’escolten amb deler per saber on anirà a parar tot allò que t’inventes!... I hauríeu d'haver vist, també, les cares d'intriga que feien la resta dels assistents!... I vaig continuar: -Doncs, noi; alguna cosa hauríem de fer –vaig dir, preocupat, al poema-, ja que ets una dada prou important a tenir en compte en aquella història, i hi ha molts lectors que m'han dit que els agradaria molt poder llegir-te...
El poema i jo vam estar rumiant estona i estona fins que, per fi, se’m va ocórrer proposar-li:

-Escolta una cosa... Mmmm... Em sembla... que ja ho tinc!... Mira, com que tu ja vas néixer poema, no crec que et costi gaire tornar a ser-ne un de nou... Un poema que expliqui què va sentir quan, per primera vegada, va ser llegit amb els dits i no amb els ulls!... Què et sembla la idea?
El poema, entusiasmat, s’hi va avenir de seguida...

Em vaig treure un full de paper de la butxaca, i els vaig llegir el poema que els hi havia escrit:

 
Em vaig perdre fa ja temps,
i de mi ningú es recordava:
Sóc el poema que en Louis
va, per primera vegada,
llegir tocant uns puntets,
i que entremig de riallades,
lletra a lletra anaven fent
que en sorgissin les paraules.

Acaronades pels dits,
aquelles paraules... dringaven!,
i semblaven, llegides per Louis,
molt més felices que no pas les altres:
les que Louis no podia tocar,
o s’amagaven quan Louis les tocava.

I és que les paraules,
quan les toques amb els dits,
es senten molt més estimades.

Em vaig perdre fa ja temps,
i de mi ningú es recordava,
però m’heu volgut retrobar,
i jo us en dono les gràcies.

Sóc un poema –tan vell!-,
que ni recordo com em titulava,
però mai podré oblidar
l’emoció d’aquella tarda
mentre en Louis i els Sis Puntets,
divertits i fent gatzara,
duien una nova llum al món
tot acaronant les paraules.
.







A partir de la segona edició en braille del llibre Sis punts a part, dins d'un sobre enganxat a la part interior de la cotracoberta, els lectors hi trobaran aquest petit poema.

P.S. Vull agrair-vos, dedicant-vos aquest post, a tota la gent del Centre de Recursos Educatius de l'ONCE a Catalunya la il·lusió i la magnífica feina que dueu a terme, i sé que tots entendreu perfectament que esmenti d'una manera especial a Carlos Andrés Vallejo, que si bé va jubilar-se com a mestre actiu del CREC pocs dies després de l'acte del que s'ha parlat en aquest post, tots sabem que no hi haurà llei humana que li pugui jubilar l'empenta i l'entusiasme que el caracteritzen i que ha posat al servei de tota una vida dedicada a l'ensenyament.

També vull fer públic d'una manera molt especial el meu reconeixement a la senyora Maria Córdoba, que la fortuna i la casualitat van voler que fos la professora de Literatura que vam tenir a Batxillerat i a COU, sense que coincidíssim en el mateix curs i en una època en què encara no ens coneixíem, la Glòria i jo, i que va ser qui va encarregar-se de la impecable traducció al castellà de l'edició a La Galera d'aquest conte (Seis puntos aparte).

Bufa!... Sort que no volia "hablar de mi libro", oi?...

Bayé, Enric

Sis punts a part
Editorial La Galera

Bayé, Enric
Seis puntos aparte
Editorial La Galera

2:25 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

18 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

08 de maig 2009

Vladimir Vasiliev Avui sóc feliç de portar al nostre blog una visió només fugaç de l’únic home que ha estat anomenat “el millor ballarí del món” per l’Acadèmia de Dansa de París. Es tracta de l’extraordinari Vladimir Vasiliev, nascut a Moscou l’any 1940.

Vladimir era fill d’un conductor de camions i ja de ben petit va mostrar la seva inclinació pel ballet clàssic: A l’edat de sis anys es va apuntar a una escola, i quan en va tenir divuit va entrar a formar part del mític Bolshoi, on de seguida va esdevenir-hi primer ballarí fent innombrables aportacions als rols masculins.

Fins aquell moment, els dansaires havien estat extremament delicats i quasi femenins. Vladimir Vasiliev, com podreu comprovar si és que no l'heu vist mai, balla amb una aclaparadora virilitat. S’han dit d’ell moltes coses i totes bones que queden resumides en l’opinió d’un crític dels Estats Units quan afirma que Vassiliev balla amb totes i cada una de les cèl•lules del seu cos.

Aquesta magistral figura de les arts és molt menys conegut que Nureyev o Baryshnikov pel fet de no haver deixat mai el seu país d'origen. Es va casar amb la seva primera parella de ball, Ekaterina Maximova, una ballarina del seu mateix nivell si és que això era possible. El seu debut, quan encara eren nòvius, en una actuació del Bolshoi a la ciutat de Nova York l’any 1959 és recordat pels crítics més exigents en la matèria com un fet memorable atesa la conjunció de joventut i geni que la jove parella va fer palesa en cada representació. A part de la seva esposa, Vladimir Vasiliev va ser parella artística de figures com Maya Plisetskaya i Alicia Alonso, sempre com a primer ballarí del Bolshoi moscovita.

 
V. Vasiliev i E. Maximova 

El prestigiós Yuri Grigorovich va crear per Vasiliev bellíssimes coreografies. Es recorden, en especial, les d'Ivan el Terrible, El Trencanous i, sobretot, Spartacus, de la que avui en porto un breu fragment del que no en penso fer cap comentari perquè el ballarí, amb els seus gestos d’alta definició, ja expressa el dramatisme que requereix la tragèdia d’aquell esclau de Tràcia, que es va revelar, junt amb els seus companys, en contra dels tirans que el sotmetien obligant-lo a exercir de gladiador.
Tots recordem l'Spartacus interpretat per un rabiós Kirk Douglas a les ordres del gran director Stanley Kubrick en l'excel·lent pel·lícula que, com el ballet, porta el nom d’aquell valent i malaurat esclau considerat un precedent de l’ideal marxista i, per això mateix, tan valorat per les autoritats soviètiques.

La partitura va ser encomanada al compositor Aram Ilich Khatxaturian (1903-1978), d’origen armeni. Nascut en una humil família, Khatxaturian va manifestar des de molt jove la seva habilitat per la música i va estudiar solfeig, violoncel i composició a Moscou. Va escriure més de quaranta bandes sonores i és també l’autor de la cèlebre Dansa del sabre. Khatxaturian va destacar també com entusiasta simfonista de les músiques populars d’Armènia i de Geòrgia, inspiradores d'infinitat de danses que l'autor va compondre.

 
Aram Ilich Khatxaturian 

Khatxaturian va discrepar sovint de les normes que li venien imposades per les autoritats del Soviet Suprem. Se’l titllava de “massa músic” el que significava, segons aquells criteris tan austers, una molt reprobable tendència a l’aburgesament. Junt amb ell també varen ser criticats i castigats per la mateixa causa Prokofief i Xostakovitx. Ara tots tres compositors són els més resplendents astres de la música russa del segle XX.

Quan va morir Stalin, Khatxaturian va fer pública la repressió que havia sofert. Va viure encara anys exercint de professor al Conservatori de Moscou i ostentant, al mateix temps, el càrrec de diputat del Soviet Suprem.

Per acabar, i tornant al ballarí que motiva aquest post, afegirem que l’any 1995 l'immens Vladimir Vasiliev va esdevenir director del Bolshoi per designi de Boris Yelsin, i l’any 2000 en va ser cessat per ordre de Putin. L’artista es va assabentar de la notícia per la ràdio. Lliberat de càrrecs i de responsabilitats envers el Bolshoi, va formar companyia i es va donar a conèixer, encara que breument, en alguns paísos europeus.

El ballet Spartacus, compost el 1942, existeix en DVD i, tot i la visió defectuosa, la inversió, que no és excessiva, val la pena, ja que hi sentim i hi veiem divinament ballats l’ “Adagio” o “Duo d’amor”, d'incomparable lirisme, passant pel fragment conegut com “L’orgia”, tan descaradament voluptuós, sense oblidar les embranzides d’aire netament militar que ballen els romans, acarnissats perseguidors del nostre heroi. I sobretot, en aquest DVD, fruïm de Vladimir Vassiliev i descobrim, a través dels seus gestos canònics, el que ja és el ballet modern posant dempeus i fent inclinar el cap d'admiració a molts dels que estan convençuts que el ballet no els agrada.

Aquests dos fragments que podeu veure no necessiten cap aval, però jo n'hi vull afegir un. L’Enric es va rendir entusiasmat amb tota l’obra: La música sempre adequada al moment en què el ballet representa i aquest Vladimir Vassiliev que, més que ballar, vola, rebel i enfurismat, fins a caure i morir capturat pels seus perseguidors com un déu necessari pel seu poble i per a tots aquells pobles que encara són esclaus.






Música

VLADIMIR VASILIEV: CAMINAR, SALTAR, BALLAR I...VOLAR

Enviat per glòria  |  5 comentaris

Vladimir Vasiliev Avui sóc feliç de portar al nostre blog una visió només fugaç de l’únic home que ha estat anomenat “el millor ballarí del món” per l’Acadèmia de Dansa de París. Es tracta de l’extraordinari Vladimir Vasiliev, nascut a Moscou l’any 1940.

Vladimir era fill d’un conductor de camions i ja de ben petit va mostrar la seva inclinació pel ballet clàssic: A l’edat de sis anys es va apuntar a una escola, i quan en va tenir divuit va entrar a formar part del mític Bolshoi, on de seguida va esdevenir-hi primer ballarí fent innombrables aportacions als rols masculins.

Fins aquell moment, els dansaires havien estat extremament delicats i quasi femenins. Vladimir Vasiliev, com podreu comprovar si és que no l'heu vist mai, balla amb una aclaparadora virilitat. S’han dit d’ell moltes coses i totes bones que queden resumides en l’opinió d’un crític dels Estats Units quan afirma que Vassiliev balla amb totes i cada una de les cèl•lules del seu cos.

Aquesta magistral figura de les arts és molt menys conegut que Nureyev o Baryshnikov pel fet de no haver deixat mai el seu país d'origen. Es va casar amb la seva primera parella de ball, Ekaterina Maximova, una ballarina del seu mateix nivell si és que això era possible. El seu debut, quan encara eren nòvius, en una actuació del Bolshoi a la ciutat de Nova York l’any 1959 és recordat pels crítics més exigents en la matèria com un fet memorable atesa la conjunció de joventut i geni que la jove parella va fer palesa en cada representació. A part de la seva esposa, Vladimir Vasiliev va ser parella artística de figures com Maya Plisetskaya i Alicia Alonso, sempre com a primer ballarí del Bolshoi moscovita.

 
V. Vasiliev i E. Maximova 

El prestigiós Yuri Grigorovich va crear per Vasiliev bellíssimes coreografies. Es recorden, en especial, les d'Ivan el Terrible, El Trencanous i, sobretot, Spartacus, de la que avui en porto un breu fragment del que no en penso fer cap comentari perquè el ballarí, amb els seus gestos d’alta definició, ja expressa el dramatisme que requereix la tragèdia d’aquell esclau de Tràcia, que es va revelar, junt amb els seus companys, en contra dels tirans que el sotmetien obligant-lo a exercir de gladiador.
Tots recordem l'Spartacus interpretat per un rabiós Kirk Douglas a les ordres del gran director Stanley Kubrick en l'excel·lent pel·lícula que, com el ballet, porta el nom d’aquell valent i malaurat esclau considerat un precedent de l’ideal marxista i, per això mateix, tan valorat per les autoritats soviètiques.

La partitura va ser encomanada al compositor Aram Ilich Khatxaturian (1903-1978), d’origen armeni. Nascut en una humil família, Khatxaturian va manifestar des de molt jove la seva habilitat per la música i va estudiar solfeig, violoncel i composició a Moscou. Va escriure més de quaranta bandes sonores i és també l’autor de la cèlebre Dansa del sabre. Khatxaturian va destacar també com entusiasta simfonista de les músiques populars d’Armènia i de Geòrgia, inspiradores d'infinitat de danses que l'autor va compondre.

 
Aram Ilich Khatxaturian 

Khatxaturian va discrepar sovint de les normes que li venien imposades per les autoritats del Soviet Suprem. Se’l titllava de “massa músic” el que significava, segons aquells criteris tan austers, una molt reprobable tendència a l’aburgesament. Junt amb ell també varen ser criticats i castigats per la mateixa causa Prokofief i Xostakovitx. Ara tots tres compositors són els més resplendents astres de la música russa del segle XX.

Quan va morir Stalin, Khatxaturian va fer pública la repressió que havia sofert. Va viure encara anys exercint de professor al Conservatori de Moscou i ostentant, al mateix temps, el càrrec de diputat del Soviet Suprem.

Per acabar, i tornant al ballarí que motiva aquest post, afegirem que l’any 1995 l'immens Vladimir Vasiliev va esdevenir director del Bolshoi per designi de Boris Yelsin, i l’any 2000 en va ser cessat per ordre de Putin. L’artista es va assabentar de la notícia per la ràdio. Lliberat de càrrecs i de responsabilitats envers el Bolshoi, va formar companyia i es va donar a conèixer, encara que breument, en alguns paísos europeus.

El ballet Spartacus, compost el 1942, existeix en DVD i, tot i la visió defectuosa, la inversió, que no és excessiva, val la pena, ja que hi sentim i hi veiem divinament ballats l’ “Adagio” o “Duo d’amor”, d'incomparable lirisme, passant pel fragment conegut com “L’orgia”, tan descaradament voluptuós, sense oblidar les embranzides d’aire netament militar que ballen els romans, acarnissats perseguidors del nostre heroi. I sobretot, en aquest DVD, fruïm de Vladimir Vassiliev i descobrim, a través dels seus gestos canònics, el que ja és el ballet modern posant dempeus i fent inclinar el cap d'admiració a molts dels que estan convençuts que el ballet no els agrada.

Aquests dos fragments que podeu veure no necessiten cap aval, però jo n'hi vull afegir un. L’Enric es va rendir entusiasmat amb tota l’obra: La música sempre adequada al moment en què el ballet representa i aquest Vladimir Vassiliev que, més que ballar, vola, rebel i enfurismat, fins a caure i morir capturat pels seus perseguidors com un déu necessari pel seu poble i per a tots aquells pobles que encara són esclaus.






2:25 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

5 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

04 de maig 2009

Vet aquí que l’Enric, el meu fill petit, va fer trenta anys dissabte passat. Volia, com és natural, fer-li un pastís que agradés sobretot a ell, però en lloc de preguntar-li de què se l’estimava més, vaig pensar fer-n’hi un que sabia que ell feia anys que no en menjava a casa, per allò tan natural que tenim els pares de voler satisfer els fills obsequiant-los amb el que sabem que no solament els agrada sinó també que els porti agradables records de quan encara vivien amb nosaltres.

Així és que em vaig decidir a fer un gató, un pastís que vaig conèixer gràcies a en Jaume Vidal Alcover, que me’l va recomanar per menjar de postres en un restaurant de Palma, on havíem anat a dinar per assistir, a la tarda, a la presentació del primer volum del llibre A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, que Vidal Alcover havia traduït al català i que, a part de ser, aquella traducció, una fita per a les nostres lletres, ho va ser també per als lectors cecs, ja que per primera vegada en la història de l’ONCE sortia al mateix temps un llibre publicat en tinta i en sistema braille.

Des d’aquell dia, i tal com a Proust li va passar amb la magdalena, el sabor del gató el tinc associat amb aquella feliç jornada, i va ser molt curiós veure com dissabte passat es repetia la cèlebre experiència olfactogustativa proustiana amb la magdalena però, en el nostre cas, amb el gató mallorquí, ja que, mentre l’assaboríem, van sortir immediatament a la conversa de taula tot un seguit d’anècdotes que vam viure la primera vegada que vam anar, l’Anna Maria, els dos "nanos" i jo, tots quatre junts, a Mallorca, on ells van tastar-lo per primera vegada, i els va encantar.

Des que havia menjat per primer cop un gató, sempre havia volgut saber-ne la recepta per intentar fer-lo a casa, però no va ser fins l’any 1987 que la vaig trobar en un llibre que va editar Edhasa, un llibre que, curiosament, no havia estat escrit ni per un pastisser ni per un cuiner, sinó pel joier i orfebre barceloní Alfons Serrahima i Bofill (1906-1988).

L'Alfons Serrahima provenia d'una família de prestigiosos advocats molt vinculada amb les arts i la cultura en general. El seu avi, Maurici Serrahima i Palà, un dels més il·lustres advocats barcelonins del segle XIX, però també un pintor frustrat, va ser l'instigador de la primera galeria d'art de Barcelona -la Sala Parés-, ubicada, des de 1877, al carrer de Petritxol, als baixos del que havia estat la casa familiar dels Serrahima.

L'Alfons Serrahima era el germà del polític i escriptor Maurici Serrahima (1902-1979) i, per tant, oncle de Lluís Serrahima, l’autor del manifest Ens calen cançons d’ara, la pedra de toc que va originar la creació dels Setze Jutges, i l’autor, d’entre d’altres, de la lletra de la cançó de Maria del Mar Bonet Què volen aquesta gent?

Però estem parlant de l'Alfons Serrahima, l’autor del llibre on vaig veure per primera vegada una recepta del gató, un joier i orfebre barceloní que va aportar, amb la seva sensibilitat, un canvi dràstic a l'art de la joieria que, a la meitat del passat segle XX, estava dominat pel manierisme i l’excessiva ostentació, característiques, aquestes, molt pròpies dels nous rics tan propis, a la vegada, de les èpoques de postguerres.


Braçalet dissenyat per l'Alfons Serrahima

L'Alfons Serrahima, però, tenia també moltes altres inquietuds: A la seva joventut va ser un entusiasta esportista amateur, una estima cap a l’esport que el va dur a dissenyar esplèndids i novedosos trofeus, que de les típiques i tòpiques copes van esdevenir -i a ser elogiats, premiats i, naturalment, imitats des de l’aleshores i arreu- en obres d’art.

Mestre de joiers de la talla de Josep Maria Puig Doria, l'Alfons Serrahima va ser un dels grans impulsors i artífex de la recatalanització de Foment de les Arts Decoratives –en l’actualitat Foment de les Arts i el Disseny (FAD)-, associació de la qual en va ser president. Aficionat al cinema amateur, va promocionar-lo amb nombrosos premis. Ell va ser l'alma mater de la creació de l'Hogarotel –en l’actualitat Expohogar-, va ser també promotor operístic i..., i aquí és on volia arribar: I un gran aficionat a la pastisseria!

Aquesta afició, que va cultivar des de que es va casar, queda ben reflectida en el llibre de què parlàvem i que duu el títol de Els pastissos de l’Alfons Serrahima, un llibre on el patrici barceloní, a manera de dolces memòries, reuneix, tal com va escriure Manuel Vázquez Montalbán al pròleg, "... tot el seu saborós saber pastisser, relatant unes memòries del paladar. [...] Memòries innocents, i no pas dirigides a justificar una vida, sinó a enriquir un patrimoni."




Déu n'hi do si n'han anat sortint de coses gràcies a un gató, oi?..., però potser ja comença a ser hora que anem cap a la recepta. Aquí la teniu:


INGREDIENTS:

250 gs. d'ametlla marcona ratllada.

250 gs. de sucre.

6 ous.

un polsim de canyella (la justa per aromatitzar)

la ratlladura d'una llimona.


Enceneu el forn a 200º i unteu un motlle amb mantega.

Barregeu ben barrejades l'ametlla, la canyella i la ratlladura de la llimona.

En un bol bateu amb la batedora elèctrica el sucre amb els rovells d'ou fins que veieu que queda una massa blanquinosa (a punt d'empremta).

Afegiu-hi l'ametlla aromatitzada, integrant-la amb cura perquè els rovells i el sucre no perdin l'aire que els hi hem introduït al batre'ls.

En un altre bol, bateu les clares a punt de neu ben fort i, amb les mateixes precaucions, integreu-les a la pasta.

Abaixeu el forn a 180º, aboqueu la pasta resultant dins els motlle, i introduiu-lo dins el forn.

Es cou, al meu forn, eh?, en trenta o trenta-cinc minuts.

Quan sigui cuit, deixeu-lo refredar una mica i aboqueu-lo sobre una reixeta fins que es refredi.

Un cop fred, empolsimeu-lo amb sucre en pols.

I ja, per acabar, he de dir que estaré ben bé tot un mes sense poder publicar cap recepta, ja que demà, dilluns, vénen els paletes a casa a fer la cuina nova, o sigui que ja podeu imaginar-vos l'embolic que això suposarà, però de ben segur que pensarem que hauran valgut la pena les molèsties quan gaudirem amb els resultats.
Rebosteria

EL GATÓ I LA JOIA DE FER MEMÒRIA

Enviat per enric  |  20 comentaris

Vet aquí que l’Enric, el meu fill petit, va fer trenta anys dissabte passat. Volia, com és natural, fer-li un pastís que agradés sobretot a ell, però en lloc de preguntar-li de què se l’estimava més, vaig pensar fer-n’hi un que sabia que ell feia anys que no en menjava a casa, per allò tan natural que tenim els pares de voler satisfer els fills obsequiant-los amb el que sabem que no solament els agrada sinó també que els porti agradables records de quan encara vivien amb nosaltres.

Així és que em vaig decidir a fer un gató, un pastís que vaig conèixer gràcies a en Jaume Vidal Alcover, que me’l va recomanar per menjar de postres en un restaurant de Palma, on havíem anat a dinar per assistir, a la tarda, a la presentació del primer volum del llibre A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, que Vidal Alcover havia traduït al català i que, a part de ser, aquella traducció, una fita per a les nostres lletres, ho va ser també per als lectors cecs, ja que per primera vegada en la història de l’ONCE sortia al mateix temps un llibre publicat en tinta i en sistema braille.

Des d’aquell dia, i tal com a Proust li va passar amb la magdalena, el sabor del gató el tinc associat amb aquella feliç jornada, i va ser molt curiós veure com dissabte passat es repetia la cèlebre experiència olfactogustativa proustiana amb la magdalena però, en el nostre cas, amb el gató mallorquí, ja que, mentre l’assaboríem, van sortir immediatament a la conversa de taula tot un seguit d’anècdotes que vam viure la primera vegada que vam anar, l’Anna Maria, els dos "nanos" i jo, tots quatre junts, a Mallorca, on ells van tastar-lo per primera vegada, i els va encantar.

Des que havia menjat per primer cop un gató, sempre havia volgut saber-ne la recepta per intentar fer-lo a casa, però no va ser fins l’any 1987 que la vaig trobar en un llibre que va editar Edhasa, un llibre que, curiosament, no havia estat escrit ni per un pastisser ni per un cuiner, sinó pel joier i orfebre barceloní Alfons Serrahima i Bofill (1906-1988).

L'Alfons Serrahima provenia d'una família de prestigiosos advocats molt vinculada amb les arts i la cultura en general. El seu avi, Maurici Serrahima i Palà, un dels més il·lustres advocats barcelonins del segle XIX, però també un pintor frustrat, va ser l'instigador de la primera galeria d'art de Barcelona -la Sala Parés-, ubicada, des de 1877, al carrer de Petritxol, als baixos del que havia estat la casa familiar dels Serrahima.

L'Alfons Serrahima era el germà del polític i escriptor Maurici Serrahima (1902-1979) i, per tant, oncle de Lluís Serrahima, l’autor del manifest Ens calen cançons d’ara, la pedra de toc que va originar la creació dels Setze Jutges, i l’autor, d’entre d’altres, de la lletra de la cançó de Maria del Mar Bonet Què volen aquesta gent?

Però estem parlant de l'Alfons Serrahima, l’autor del llibre on vaig veure per primera vegada una recepta del gató, un joier i orfebre barceloní que va aportar, amb la seva sensibilitat, un canvi dràstic a l'art de la joieria que, a la meitat del passat segle XX, estava dominat pel manierisme i l’excessiva ostentació, característiques, aquestes, molt pròpies dels nous rics tan propis, a la vegada, de les èpoques de postguerres.


Braçalet dissenyat per l'Alfons Serrahima

L'Alfons Serrahima, però, tenia també moltes altres inquietuds: A la seva joventut va ser un entusiasta esportista amateur, una estima cap a l’esport que el va dur a dissenyar esplèndids i novedosos trofeus, que de les típiques i tòpiques copes van esdevenir -i a ser elogiats, premiats i, naturalment, imitats des de l’aleshores i arreu- en obres d’art.

Mestre de joiers de la talla de Josep Maria Puig Doria, l'Alfons Serrahima va ser un dels grans impulsors i artífex de la recatalanització de Foment de les Arts Decoratives –en l’actualitat Foment de les Arts i el Disseny (FAD)-, associació de la qual en va ser president. Aficionat al cinema amateur, va promocionar-lo amb nombrosos premis. Ell va ser l'alma mater de la creació de l'Hogarotel –en l’actualitat Expohogar-, va ser també promotor operístic i..., i aquí és on volia arribar: I un gran aficionat a la pastisseria!

Aquesta afició, que va cultivar des de que es va casar, queda ben reflectida en el llibre de què parlàvem i que duu el títol de Els pastissos de l’Alfons Serrahima, un llibre on el patrici barceloní, a manera de dolces memòries, reuneix, tal com va escriure Manuel Vázquez Montalbán al pròleg, "... tot el seu saborós saber pastisser, relatant unes memòries del paladar. [...] Memòries innocents, i no pas dirigides a justificar una vida, sinó a enriquir un patrimoni."




Déu n'hi do si n'han anat sortint de coses gràcies a un gató, oi?..., però potser ja comença a ser hora que anem cap a la recepta. Aquí la teniu:


INGREDIENTS:

250 gs. d'ametlla marcona ratllada.

250 gs. de sucre.

6 ous.

un polsim de canyella (la justa per aromatitzar)

la ratlladura d'una llimona.


Enceneu el forn a 200º i unteu un motlle amb mantega.

Barregeu ben barrejades l'ametlla, la canyella i la ratlladura de la llimona.

En un bol bateu amb la batedora elèctrica el sucre amb els rovells d'ou fins que veieu que queda una massa blanquinosa (a punt d'empremta).

Afegiu-hi l'ametlla aromatitzada, integrant-la amb cura perquè els rovells i el sucre no perdin l'aire que els hi hem introduït al batre'ls.

En un altre bol, bateu les clares a punt de neu ben fort i, amb les mateixes precaucions, integreu-les a la pasta.

Abaixeu el forn a 180º, aboqueu la pasta resultant dins els motlle, i introduiu-lo dins el forn.

Es cou, al meu forn, eh?, en trenta o trenta-cinc minuts.

Quan sigui cuit, deixeu-lo refredar una mica i aboqueu-lo sobre una reixeta fins que es refredi.

Un cop fred, empolsimeu-lo amb sucre en pols.

I ja, per acabar, he de dir que estaré ben bé tot un mes sense poder publicar cap recepta, ja que demà, dilluns, vénen els paletes a casa a fer la cuina nova, o sigui que ja podeu imaginar-vos l'embolic que això suposarà, però de ben segur que pensarem que hauran valgut la pena les molèsties quan gaudirem amb els resultats.

1:08 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

20 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top