EL GATÓ I LA JOIA DE FER MEMÒRIA

Vet aquí que l’Enric, el meu fill petit, va fer trenta anys dissabte passat. Volia, com és natural, fer-li un pastís que agradés sobretot a ell, però en lloc de preguntar-li de què se l’estimava més, vaig pensar fer-n’hi un que sabia que ell feia anys que no en menjava a casa, per allò tan natural que tenim els pares de voler satisfer els fills obsequiant-los amb el que sabem que no solament els agrada sinó també que els porti agradables records de quan encara vivien amb nosaltres.

Així és que em vaig decidir a fer un gató, un pastís que vaig conèixer gràcies a en Jaume Vidal Alcover, que me’l va recomanar per menjar de postres en un restaurant de Palma, on havíem anat a dinar per assistir, a la tarda, a la presentació del primer volum del llibre A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, que Vidal Alcover havia traduït al català i que, a part de ser, aquella traducció, una fita per a les nostres lletres, ho va ser també per als lectors cecs, ja que per primera vegada en la història de l’ONCE sortia al mateix temps un llibre publicat en tinta i en sistema braille.

Des d’aquell dia, i tal com a Proust li va passar amb la magdalena, el sabor del gató el tinc associat amb aquella feliç jornada, i va ser molt curiós veure com dissabte passat es repetia la cèlebre experiència olfactogustativa proustiana amb la magdalena però, en el nostre cas, amb el gató mallorquí, ja que, mentre l’assaboríem, van sortir immediatament a la conversa de taula tot un seguit d’anècdotes que vam viure la primera vegada que vam anar, l’Anna Maria, els dos "nanos" i jo, tots quatre junts, a Mallorca, on ells van tastar-lo per primera vegada, i els va encantar.

Des que havia menjat per primer cop un gató, sempre havia volgut saber-ne la recepta per intentar fer-lo a casa, però no va ser fins l’any 1987 que la vaig trobar en un llibre que va editar Edhasa, un llibre que, curiosament, no havia estat escrit ni per un pastisser ni per un cuiner, sinó pel joier i orfebre barceloní Alfons Serrahima i Bofill (1906-1988).

L'Alfons Serrahima provenia d'una família de prestigiosos advocats molt vinculada amb les arts i la cultura en general. El seu avi, Maurici Serrahima i Palà, un dels més il·lustres advocats barcelonins del segle XIX, però també un pintor frustrat, va ser l'instigador de la primera galeria d'art de Barcelona -la Sala Parés-, ubicada, des de 1877, al carrer de Petritxol, als baixos del que havia estat la casa familiar dels Serrahima.

L'Alfons Serrahima era el germà del polític i escriptor Maurici Serrahima (1902-1979) i, per tant, oncle de Lluís Serrahima, l’autor del manifest Ens calen cançons d’ara, la pedra de toc que va originar la creació dels Setze Jutges, i l’autor, d’entre d’altres, de la lletra de la cançó de Maria del Mar Bonet Què volen aquesta gent?

Però estem parlant de l'Alfons Serrahima, l’autor del llibre on vaig veure per primera vegada una recepta del gató, un joier i orfebre barceloní que va aportar, amb la seva sensibilitat, un canvi dràstic a l'art de la joieria que, a la meitat del passat segle XX, estava dominat pel manierisme i l’excessiva ostentació, característiques, aquestes, molt pròpies dels nous rics tan propis, a la vegada, de les èpoques de postguerres.



L'Alfons Serrahima, però, tenia també moltes altres inquietuds: A la seva joventut va ser un entusiasta esportista amateur, una estima cap a l’esport que el va dur a dissenyar esplèndids i novedosos trofeus, que de les típiques i tòpiques copes van esdevenir -i a ser elogiats, premiats i, naturalment, imitats des de l’aleshores i arreu- en obres d’art.

Mestre de joiers de la talla de Josep Maria Puig Doria, l'Alfons Serrahima va ser un dels grans impulsors i artífex de la recatalanització de Foment de les Arts Decoratives –en l’actualitat Foment de les Arts i el Disseny (FAD)-, associació de la qual en va ser president. Aficionat al cinema amateur, va promocionar-lo amb nombrosos premis. Ell va ser l'alma mater de la creació de l'Hogarotel –en l’actualitat Expohogar-, va ser també promotor operístic i..., i aquí és on volia arribar: I un gran aficionat a la pastisseria!

Aquesta afició, que va cultivar des de que es va casar, queda ben reflectida en el llibre de què parlàvem i que duu el títol de Els pastissos de l’Alfons Serrahima, un llibre on el patrici barceloní, a manera de dolces memòries, reuneix, tal com va escriure Manuel Vázquez Montalbán al pròleg, "... tot el seu saborós saber pastisser, relatant unes memòries del paladar. [...] Memòries innocents, i no pas dirigides a justificar una vida, sinó a enriquir un patrimoni."



Déu n'hi do si n'han anat sortint de coses gràcies a un gató, oi?..., però potser ja comença a ser hora que anem cap a la recepta. Aquí la teniu:


INGREDIENTS:

250 gs. d'ametlla marcona ratllada.

250 gs. de sucre.

6 ous.

un polsim de canyella (la justa per aromatitzar)

la ratlladura d'una llimona.

Enceneu el forn a 200º i unteu un motlle amb mantega.

Barregeu ben barrejades l'ametlla, la canyella i la ratlladura de la llimona.

En un bol bateu amb la batedora elèctrica el sucre amb els rovells d'ou fins que veieu que queda una massa blanquinosa (a punt d'empremta).

Afegiu-hi l'ametlla aromatitzada, integrant-la amb cura perquè els rovells i el sucre no perdin l'aire que els hi hem introduït al batre'ls.

En un altre bol, bateu les clares a punt de neu ben fort i, amb les mateixes precaucions, integreu-les a la pasta.

Abaixeu el forn a 180º, aboqueu la pasta resultant dins els motlle, i introduiu-lo dins el forn.

Es cou, al meu forn, eh?, en trenta o trenta-cinc minuts.

Quan sigui cuit, deixeu-lo refredar una mica i aboqueu-lo sobre una reixeta fins que es refredi.
Un cop fred, empolsimeu-lo amb sucre en pols.

I ja, per acabar, he de dir que estaré ben bé tot un mes sense poder publicar cap recepta, ja que demà, dilluns, vénen els paletes a casa a fer la cuina nova, o sigui que ja podeu imaginar-vos l'embolic que això suposarà, però de ben segur que pensarem que hauran valgut la pena les molèsties quan gaudirem amb els resultats.

1:08 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...