}

Pages

04 de maig 2009

EL GATÓ I LA JOIA DE FER MEMÒRIA

Enviat per enric  |  20 comentaris

Vet aquí que l’Enric, el meu fill petit, va fer trenta anys dissabte passat. Volia, com és natural, fer-li un pastís que agradés sobretot a ell, però en lloc de preguntar-li de què se l’estimava més, vaig pensar fer-n’hi un que sabia que ell feia anys que no en menjava a casa, per allò tan natural que tenim els pares de voler satisfer els fills obsequiant-los amb el que sabem que no solament els agrada sinó també que els porti agradables records de quan encara vivien amb nosaltres.

Així és que em vaig decidir a fer un gató, un pastís que vaig conèixer gràcies a en Jaume Vidal Alcover, que me’l va recomanar per menjar de postres en un restaurant de Palma, on havíem anat a dinar per assistir, a la tarda, a la presentació del primer volum del llibre A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, que Vidal Alcover havia traduït al català i que, a part de ser, aquella traducció, una fita per a les nostres lletres, ho va ser també per als lectors cecs, ja que per primera vegada en la història de l’ONCE sortia al mateix temps un llibre publicat en tinta i en sistema braille.

Des d’aquell dia, i tal com a Proust li va passar amb la magdalena, el sabor del gató el tinc associat amb aquella feliç jornada, i va ser molt curiós veure com dissabte passat es repetia la cèlebre experiència olfactogustativa proustiana amb la magdalena però, en el nostre cas, amb el gató mallorquí, ja que, mentre l’assaboríem, van sortir immediatament a la conversa de taula tot un seguit d’anècdotes que vam viure la primera vegada que vam anar, l’Anna Maria, els dos "nanos" i jo, tots quatre junts, a Mallorca, on ells van tastar-lo per primera vegada, i els va encantar.

Des que havia menjat per primer cop un gató, sempre havia volgut saber-ne la recepta per intentar fer-lo a casa, però no va ser fins l’any 1987 que la vaig trobar en un llibre que va editar Edhasa, un llibre que, curiosament, no havia estat escrit ni per un pastisser ni per un cuiner, sinó pel joier i orfebre barceloní Alfons Serrahima i Bofill (1906-1988).

L'Alfons Serrahima provenia d'una família de prestigiosos advocats molt vinculada amb les arts i la cultura en general. El seu avi, Maurici Serrahima i Palà, un dels més il·lustres advocats barcelonins del segle XIX, però també un pintor frustrat, va ser l'instigador de la primera galeria d'art de Barcelona -la Sala Parés-, ubicada, des de 1877, al carrer de Petritxol, als baixos del que havia estat la casa familiar dels Serrahima.

L'Alfons Serrahima era el germà del polític i escriptor Maurici Serrahima (1902-1979) i, per tant, oncle de Lluís Serrahima, l’autor del manifest Ens calen cançons d’ara, la pedra de toc que va originar la creació dels Setze Jutges, i l’autor, d’entre d’altres, de la lletra de la cançó de Maria del Mar Bonet Què volen aquesta gent?

Però estem parlant de l'Alfons Serrahima, l’autor del llibre on vaig veure per primera vegada una recepta del gató, un joier i orfebre barceloní que va aportar, amb la seva sensibilitat, un canvi dràstic a l'art de la joieria que, a la meitat del passat segle XX, estava dominat pel manierisme i l’excessiva ostentació, característiques, aquestes, molt pròpies dels nous rics tan propis, a la vegada, de les èpoques de postguerres.


Braçalet dissenyat per l'Alfons Serrahima

L'Alfons Serrahima, però, tenia també moltes altres inquietuds: A la seva joventut va ser un entusiasta esportista amateur, una estima cap a l’esport que el va dur a dissenyar esplèndids i novedosos trofeus, que de les típiques i tòpiques copes van esdevenir -i a ser elogiats, premiats i, naturalment, imitats des de l’aleshores i arreu- en obres d’art.

Mestre de joiers de la talla de Josep Maria Puig Doria, l'Alfons Serrahima va ser un dels grans impulsors i artífex de la recatalanització de Foment de les Arts Decoratives –en l’actualitat Foment de les Arts i el Disseny (FAD)-, associació de la qual en va ser president. Aficionat al cinema amateur, va promocionar-lo amb nombrosos premis. Ell va ser l'alma mater de la creació de l'Hogarotel –en l’actualitat Expohogar-, va ser també promotor operístic i..., i aquí és on volia arribar: I un gran aficionat a la pastisseria!

Aquesta afició, que va cultivar des de que es va casar, queda ben reflectida en el llibre de què parlàvem i que duu el títol de Els pastissos de l’Alfons Serrahima, un llibre on el patrici barceloní, a manera de dolces memòries, reuneix, tal com va escriure Manuel Vázquez Montalbán al pròleg, "... tot el seu saborós saber pastisser, relatant unes memòries del paladar. [...] Memòries innocents, i no pas dirigides a justificar una vida, sinó a enriquir un patrimoni."




Déu n'hi do si n'han anat sortint de coses gràcies a un gató, oi?..., però potser ja comença a ser hora que anem cap a la recepta. Aquí la teniu:


INGREDIENTS:

250 gs. d'ametlla marcona ratllada.

250 gs. de sucre.

6 ous.

un polsim de canyella (la justa per aromatitzar)

la ratlladura d'una llimona.


Enceneu el forn a 200º i unteu un motlle amb mantega.

Barregeu ben barrejades l'ametlla, la canyella i la ratlladura de la llimona.

En un bol bateu amb la batedora elèctrica el sucre amb els rovells d'ou fins que veieu que queda una massa blanquinosa (a punt d'empremta).

Afegiu-hi l'ametlla aromatitzada, integrant-la amb cura perquè els rovells i el sucre no perdin l'aire que els hi hem introduït al batre'ls.

En un altre bol, bateu les clares a punt de neu ben fort i, amb les mateixes precaucions, integreu-les a la pasta.

Abaixeu el forn a 180º, aboqueu la pasta resultant dins els motlle, i introduiu-lo dins el forn.

Es cou, al meu forn, eh?, en trenta o trenta-cinc minuts.

Quan sigui cuit, deixeu-lo refredar una mica i aboqueu-lo sobre una reixeta fins que es refredi.

Un cop fred, empolsimeu-lo amb sucre en pols.

I ja, per acabar, he de dir que estaré ben bé tot un mes sense poder publicar cap recepta, ja que demà, dilluns, vénen els paletes a casa a fer la cuina nova, o sigui que ja podeu imaginar-vos l'embolic que això suposarà, però de ben segur que pensarem que hauran valgut la pena les molèsties quan gaudirem amb els resultats.

1:08 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

20 comentaris:

  1. Enric, felicitats al teu fill!!
    I quina història darrera el gató!!
    Imagino que el teu fill devia quedar ben content amb aquest pastís!! Perquè té una pinta deliciosa!! I a més, vas aconseguir transportar-los a la primera visita que vau fer a Mallorca! :) Genial!!
    Gràcies per la recepta!
    Petons!

    ResponElimina
  2. Por fa
    un trozo pa la manchega!!

    Un placer como siempre!

    ResponElimina
  3. Que senzill i interessant, el pastís !
    Per cert, gató deu venir de "gateau", suposo, oi?

    ResponElimina
  4. Felicitats al teu fill, 30 anys és una edat molt maca de celbrar!
    Jo també m'he quedat parada que un simple gató pugui portar tanta història al darrera... Penso que aquestes receptes que tastem de petits són les que després ens porten més bons records de grans. Estic segura que el teu fill sabrà apreciar la recerca que has fet per poder dedicar-li aquest gató el dia del seu aniversari :)
    PD: Enric, amb 30 anys que fa, ja és una mica grandet per l'espelma del Mickey, no? Je je je...

    ResponElimina
  5. Si que porta cua això del gató, moltes felicitats a tota la família
    Ester

    ResponElimina
  6. Enric, felicitats al teu fill!!!! Quin postre més bo que li vas fer!!! No sé pq, pensava que el gató portava formatge, però ja vec que no!!!
    Jo com la Gemma, em pregunt-ho que va dir l'Enric al veure l'espelma amb el Mickey!!! jajaja!!

    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  7. Doncs molt be t'ha quedat el pastís i segur que al teu fill li va fer molta il.lusió.. I figura't, jo tenia el llibre que ensenyes, el que no se on para o si ja l'he regalat..

    ResponElimina
  8. Que bo aquest gató mallorquí i quina història arrossega al seu darrera!
    Felicitats al vostre fill!
    El meu sogre sempre diu que allò que has menjat de petit no ho oblides mai, i tot allò que de petit no has menjat perquè no t'ha agradat, mai més no ho has pogut menjar.
    No us desespereu amb els paletes,que s'ha de tenir molta paciència amb ells. I és que sempre estan en boca de la Mare de Déu: "Mare de Déu, quan vindran els paletes?" "Mare de Déu, quan se n'aniran ja?"
    Una abraçada.

    ResponElimina
  9. Moltes felicitats per al teu fill. Per cert, la recepta és calcada del pastís d'ametla que fem a Beneixama i fa el mateix gust i tot. La diferència és que nosaltres no pelem les ametles i les molem amb pell i to. Oreto el fa boníssim, amb la recepta casolana de la meua tieta. Salutacions

    ResponElimina
  10. Aquest llibre el tinc de fa anys i sempre m¡inspire. Que no farem el pares per els fills.

    ResponElimina
  11. Hola estimat amic, i genial pare! Felicitats a la criatura que ja ha fet els 30! magnífic gató, magnífica història.
    Per cert, la cuina com va?

    ResponElimina
  12. Enric, quina història més bonica, la cuina ens transporta a tants i tants records...

    Els fills encara que es facin grans, sempre són fills, és per això que m' ha agradat tant el detall de l' espelma del Mickey!

    Un petó!
    Beth

    ResponElimina
  13. Quin text més sentit i bonic. Felicitats al fill i una abraçada per a tu.

    ResponElimina
  14. Ei, quin post més xul·lo!
    tant per la part personal (quin detallàs, el pas´tis al gust!) com per tot el què après sobre el "clan" Sarrahima...

    Quantes coses saps, Enric...

    Salut i felicitats a pare i fill!

    ResponElimina
  15. Hola Enric,

    Jo som d'Alcúdia ( Mallorca) i m'ha agradat molt aquesta història del Gató. Aqui a nosaltres és un dels pastissos que després de l'ensaïmada ens agraden més . Normalment el solem acompanyar de gelat d'ametlla, a moltes bodes és el postre ( gató amb gelat d'ametlla) i et recomano que quan tornis a Mallorca vagis a "Can Joan de s'Aigo" és una antiquissima gelateria i xocolateria que fan el gelat ells i l'acompanyen de "quarto" és un altre dolç que els mallorquins també ens agrada molt.

    ResponElimina
  16. Mercè: Moltes gràcies pels teus sempre entusiastes comentaris. M’imagino que a tu, vivint tant lluny de casa, et passarà tot sovint això de sentir-te transportada pels records que ens transmeten les sensacions olfacto-gustatives, oi? Una abraçada.

    Su: Eso no es nada, mujer, comparado con tus magníficas recreaciones (y sabes que no te hago "la pelota"). Gracias por todo.

    Teresa: Sí, es evidentíssim que "gató" ve del francès "gâteux", i el curiós del cas és que al diccionari Alcover-Moll apunta que, a part de a les Illes, també se’n diu gató a Sabadell, a Arenys i a Cullera.

    Sí, Gemma: Trenta anys és una magnífica edat per celebrar, tot i que cada cop que cada cop que es canvia de xifra és cert que sempre fa molt de respecte.

    La veritat és que dissabte em vaig descuidar de comprar les espelmes, i vaig haver d’anar a l’OpenCor, on de les vermelles com el zero no en tenien cap del tres, i per no agafar-ne dues d’iguals d’un altre model que no em va agradar gens, vaig pensar que la del Mickey li donava un to simpàtic. I a ell li va encantar.

    Moltes gràcies, Ester, pels teus bons desitjos.

    Eva: No, no... El gató, molt popular a les Illes, sempre ha sigut d’ametlles (ammetles, tal com més o menys ho pronuncien) i, com he dit a la Gemma, a l’Enric li va fer molta gràcia.

    Maria: Sempre li havia agradat molt, el gató, i no se l’esperava, la veritat. Pel que dius del llibre, si el vas perdre em sap greu dir-te que està exhaurit. Si en vols alguna recepta que recordis que vulguis fer, diga’m-ho i, amb molt de gust, te l’escanejaré.

    Margarida: Gràcies per les felicitacions. Celebro que t’hagi agradat l’escrit i, pel que fa als paletes, ja se sap: paciència. De moment tot va a bon ritme, però. (Mare de Déu: i que continuï aquest bon ritme!) :))

    Francesc: Sí; em sembla recordar que un dia ja en vau parlar amb en Kike de La cuina vermella d’aquest pastís que feu amb l’ametlla mòlta amb pell i tot, oi?, i que si no recordo malament ell n’havia menjat per la zona d’Ibi. Estic segur que l’Oreto el fa bonísim.

    Tens raó, Boston: què no farem pels fills!, i pel que fa al llibre, veig que ja en tenim uns quants de “repes” tu i jo, eh?, ja que recordo que un dia vam parlar del “Sabores”, que també el teníem tots dos. Desitjo que estiguis bé del tot. Una abraçada.

    Hola, estimats i genials amics vermells: Moltes gràcies per les vostres felicitacions i, pel que fa a la cuina, em va quedar molt clar que és molt més fàcil destruir que no pas crear, ja que en un tancar i obrir d’ulls, en un sol dia, no en va quedar ni rastre, de la vella. Porten només una setmana però..., de totes maneres, penso que la setmana entrant ja començará a agafar forma la nova. Una abraçada. Ah! I ens hem decidit per la d'induccíó.

    Moltes gràcies, Beth, per les teves felicitacions, i aprofito per agrair-te des d’aquí que incloguessis les dues mones que vaig fer per Pasqua al teu mangífic bloc, que bé mereix una visita amb més tranquil·litat de la que disposo.

    Moltes gràcies, Oreto, pels teus mots envers el meu escrit, que, com em passa sovint, sabia com començaria però no com ni quan acabaria. Una forta abraçada per a tu, també!

    Hola Massitet! Celebro que t’hagi agradat el post, i sí, els Serrahima sempre han estat molt lligats, cultural i políticament, amb la nostra història, pel que em va semblar interessant mostrar d’ells aquests breus apunts. Moltíssimes gràcies per la teva visita.

    Xisca: Moltes gràcies per la teva visita! Som un enamorat de Mallorca: de la gent, dels costums, de la parla, de la música, del paisatge... i de la cuina! Conec a “Can Joan de s’Aigó”, ja que des de la primera vegada que hi vaig anar, sempre que he tornat a Palma no falla mai una visita a aquell preciós local (sempre ple de gent, però, eh?), i em pots ben creure que vagi al restaurant que vagi de Mallorca, tant si és per dinar com si és per sopar, les meves postres sempre són el gató amb gelat d’ametlla, que vosaltres pronuncieu de manera tan dolça. Una abraçada!

    ResponElimina
  17. Enric Fill9/5/09 18:01

    Gràcies a tots per les felicitacions i gràcies sobretot el meu pare per fer-me aquest magnífic gató, que tant de temps feia que no en menjava i ús ho asseguro que estava boníssim. Moltes gràcies per aquest magnífic post pare un petó ben fort!

    ResponElimina
  18. m'afegeixo a les felicitacions a l'enric fill per l'aniversari i a l'enric pare pel gató i la seva magnífica història. i agrair-te que m'hagis recordat l'existència d'aquest llibre de l'alfons serrahima, fa anys que el tinc i em fa una mica de vergonya dir que gairebé ni l'he obert.
    el nostre comú amic francesc 'l'abellidor' no ha parat fins que l'ha localitzat i se l'ha fet portar a casa, i ja n'ha tret la primera recepta al bloc, i jo que el tinc no el valoro.
    és clar que després d'aquesta magnífica explicació teva, me'l miraré amb altres ulls quan li tregui la pols.
    una abraçada.

    ResponElimina
  19. Enric: Ara me n’adono que si bé et vaig agrair per telèfon el teu comentari, no et vaig contestar per escrit al bloc, pel que et demano perdó mil vegades (hi ha una confiança que fa fàstic, oi?), però mira, també ho aprofito per tornar-te a donar les gràcies.

    Manel: A mi també em passa, això de tenir llibres de cuina als que he de treure la pols. De tota manera, però, m’ha fet il·lusió que tant la Maria de la Menta, com la Boston, i com tu mateix, també el tinguéssiu, aquest llibre, ja que en l’època en què va sortir no hi havia al mercat la prol·liferació de llibres de cuina que hi ha ara, i que entre tots plegats hem fet néixer el cuquet de la curiositat i fer-lo conèixer a més blocaires gastronòmics, i és això el que sempre dic que és l’esperit blocaire: el gust per compartir amb tothom el que tant ens agrada a nosaltres.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  20. Som mallorquina. M'ha encantat la presentació que fas de la recepta del gató. Totes aquestes notes culturals tan enriquidores són també saboroses com el pastís. Nosaltres en tenim una recepta publicada al nostre bloc, també. Si la vols consultar, aquí la tens
    http://www.bojosperlacuina.com/seccions/receptes/gato/
    Una abraçada!

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top