Pages

22 de juny 2009




RECORDARE AMB PLAER EL QUE AQUEST BLOG HA ESTAT PER MI: SOBRETOT VIDA. AGRAEÏXO INFINITAMENT LES VOSTRES INCOMPTABLES ATENCIONS. SI LA SALUT NO EM FALLA, ESPERO RETROBAR-VOS AVIAT.


DE CAP MANERA US VULL DIR ADEU SINÓ A REVEURE'NS O, ENCARA MÉS PRECÍS: A REESCRIURE'NS.


GLÒRIA

PAUSA I CANVI DE LOCAL

Enviat per glòria  | 




RECORDARE AMB PLAER EL QUE AQUEST BLOG HA ESTAT PER MI: SOBRETOT VIDA. AGRAEÏXO INFINITAMENT LES VOSTRES INCOMPTABLES ATENCIONS. SI LA SALUT NO EM FALLA, ESPERO RETROBAR-VOS AVIAT.


DE CAP MANERA US VULL DIR ADEU SINÓ A REVEURE'NS O, ENCARA MÉS PRECÍS: A REESCRIURE'NS.


GLÒRIA

12:45 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

21 de juny 2009

Amb aquest darrer escrit a la "Samfaina" dono per finalitzat un periode que, després de sospesar-lo, estic convençut que m’ha resultat el suficientment engrescador com per voler començar-ne un altre amb el mateix esperit, però completament nou. Així és, doncs, que, amb un profund agraïment per les vostres nombroses mostres d’afecte durant aquest periode, m’acomiado d’aquest bloc..., però no pas de vosaltres.

Una abraçada, i tingueu la seguretat que ens tornarem a trobar tan aviat com pugui.

Enric.

L'ADÉU

Enviat per enric  | 

Amb aquest darrer escrit a la "Samfaina" dono per finalitzat un periode que, després de sospesar-lo, estic convençut que m’ha resultat el suficientment engrescador com per voler començar-ne un altre amb el mateix esperit, però completament nou. Així és, doncs, que, amb un profund agraïment per les vostres nombroses mostres d’afecte durant aquest periode, m’acomiado d’aquest bloc..., però no pas de vosaltres.

Una abraçada, i tingueu la seguretat que ens tornarem a trobar tan aviat com pugui.

Enric.

11:01 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

14 de juny 2009


 
Fa uns dies, participant en el concurs mensual que en Joaquim, del bloc In fernem Land, organitza cada mes, buscava a You Tube la preciosa ària de l’òpera Eugene Onegin, de Txaikovski, anomenada "l’ària del príncep Gremin", coneguda així degut a la dificultat que comporta anomenar-la pel títol original en rus (Lyubvi vsye vozrasti pokorni), una ària composta per a baix i que vaig buscar interpretada per un dels cantants d’aquesta corda que des de sempre més m’han agradat: Boris Christoff.

De la mateixa manera que, com suposo, li passa a gairebé tothom quan entra a You Tube, em vaig anar engrescant a escoltar més i més coses, en aquest cas cantades per aquest magnífic baix búlgar, i em vaig trobar amb el que em sembla una joia d’interpretació de la popular cançó russa Els remers del Volga, en el títol de la qual, sigui dit de passada, crec que en català seria molt més encertat utilitzar el mot sirgadors que no pas remers, però això ja serien figues d’un altre paner.

De les moltes versions que se n’han fet arreu, d’aquesta cançó popular russa, les més conegudes són, està clar, les cantades per les corals de l'exèrcit rus, molt efectistes, val a dir-ho, com ho són totes les interpretacions que fan.

No obstant això i malgrat que, com és gairebé sempre sempre habitual, no hi hagi un chor al darrere -encara que sí que hi ha una orquestra-, penso que en aquesta interpretació de Boris Christoff hi ha l’expressió de l’ànima i tot el sentiment d’aquells sirgadors que, de forma tan realista, va pintar Ilià Répin al quadre que duu el mateix nom de la cançó, Els remers del Volga, una pintura que es conserva al Museu Rus de Sant Petersburg i en la que, segons vaig llegir a la magnífica pàgina Museo ruso, aquella pobra gent esparracada que hi apareix no són figures imaginades per l’artista, sinó que són persones amb noms i cognoms que ell va conèixer i va decidir pintar. Si cliqueu aquí hi trobareu tota una interessantíssima informació que ofereix l'esmentada pàgina Museo ruso.

Fixeu-vos, si us ve de gust escoltar i mirar aquesta magnífica interpretació, datada a Londres el 1959, en la postura que, ja des de bon principi, adopta Boris Christoff per cantar-la: Amb el tronc lleugerament inclinat cap endarrere, traient pit i, en un moment determinat i amb vigoria, Boris Christoff clou amb fermesa els punys en un clar i significatiu gest per indicar que ni una engruna de la força que necessita la colla per poder sirgar l’embarcació se’ls pot escapar, i fixeu-vos com, de mica en mica, la veu guanya en potència i tramet convicció per encomanar ànims a la resta de sirgadors, i com, al final, exhaust en haver acabat la feina, d’aquella veuassa només en resta un falset.




De debò us dic que m’emociona moltíssim més aquesta interpretació amb ànima, l’ànima de la pobra gent més desfavorida d’aquella Rússia d’insultants diferències socials, que no pas les efectistes interpretacions que en fan els chors de l’exèrcit rus. Perdre's o, millor dit, passejar per You Tube és com un vici, però tots els vicis fossin com aquest!

No sé, perquè mai n’hem parlat, si Boris Christoff és un cantant del gust d’un home que, sense voler jo de cap de les maneres fer-lo envermellir pel que d’ell diré, tinc en gran consideració per la seva senzillesa, amabilitat, bonhomia, i per la quantitat i quantitat de saviesa musical que ha acumulat i que, tot sovint, vessa com a comentarista al bloc In fernem Land que he citat abans. El seu nick és Colbran, com homenatge a la cèlebre mezzo madrilenya Isabel Colbran, la que fou esposa del compositor Gioachino Rossini, i és a tu, benvolgut Colbran, a qui, en agraïment a tot el que de tu he dit, em fa il·lusió dedicar-te aquest post.
Teniu cinc minuts?

ELS REMERS DEL VOLGA CANTADA PER BORIS CHRISTOFF

Enviat per enric  |  10 comentaris


 
Fa uns dies, participant en el concurs mensual que en Joaquim, del bloc In fernem Land, organitza cada mes, buscava a You Tube la preciosa ària de l’òpera Eugene Onegin, de Txaikovski, anomenada "l’ària del príncep Gremin", coneguda així degut a la dificultat que comporta anomenar-la pel títol original en rus (Lyubvi vsye vozrasti pokorni), una ària composta per a baix i que vaig buscar interpretada per un dels cantants d’aquesta corda que des de sempre més m’han agradat: Boris Christoff.

De la mateixa manera que, com suposo, li passa a gairebé tothom quan entra a You Tube, em vaig anar engrescant a escoltar més i més coses, en aquest cas cantades per aquest magnífic baix búlgar, i em vaig trobar amb el que em sembla una joia d’interpretació de la popular cançó russa Els remers del Volga, en el títol de la qual, sigui dit de passada, crec que en català seria molt més encertat utilitzar el mot sirgadors que no pas remers, però això ja serien figues d’un altre paner.

De les moltes versions que se n’han fet arreu, d’aquesta cançó popular russa, les més conegudes són, està clar, les cantades per les corals de l'exèrcit rus, molt efectistes, val a dir-ho, com ho són totes les interpretacions que fan.

No obstant això i malgrat que, com és gairebé sempre sempre habitual, no hi hagi un chor al darrere -encara que sí que hi ha una orquestra-, penso que en aquesta interpretació de Boris Christoff hi ha l’expressió de l’ànima i tot el sentiment d’aquells sirgadors que, de forma tan realista, va pintar Ilià Répin al quadre que duu el mateix nom de la cançó, Els remers del Volga, una pintura que es conserva al Museu Rus de Sant Petersburg i en la que, segons vaig llegir a la magnífica pàgina Museo ruso, aquella pobra gent esparracada que hi apareix no són figures imaginades per l’artista, sinó que són persones amb noms i cognoms que ell va conèixer i va decidir pintar. Si cliqueu aquí hi trobareu tota una interessantíssima informació que ofereix l'esmentada pàgina Museo ruso.

Fixeu-vos, si us ve de gust escoltar i mirar aquesta magnífica interpretació, datada a Londres el 1959, en la postura que, ja des de bon principi, adopta Boris Christoff per cantar-la: Amb el tronc lleugerament inclinat cap endarrere, traient pit i, en un moment determinat i amb vigoria, Boris Christoff clou amb fermesa els punys en un clar i significatiu gest per indicar que ni una engruna de la força que necessita la colla per poder sirgar l’embarcació se’ls pot escapar, i fixeu-vos com, de mica en mica, la veu guanya en potència i tramet convicció per encomanar ànims a la resta de sirgadors, i com, al final, exhaust en haver acabat la feina, d’aquella veuassa només en resta un falset.




De debò us dic que m’emociona moltíssim més aquesta interpretació amb ànima, l’ànima de la pobra gent més desfavorida d’aquella Rússia d’insultants diferències socials, que no pas les efectistes interpretacions que en fan els chors de l’exèrcit rus. Perdre's o, millor dit, passejar per You Tube és com un vici, però tots els vicis fossin com aquest!

No sé, perquè mai n’hem parlat, si Boris Christoff és un cantant del gust d’un home que, sense voler jo de cap de les maneres fer-lo envermellir pel que d’ell diré, tinc en gran consideració per la seva senzillesa, amabilitat, bonhomia, i per la quantitat i quantitat de saviesa musical que ha acumulat i que, tot sovint, vessa com a comentarista al bloc In fernem Land que he citat abans. El seu nick és Colbran, com homenatge a la cèlebre mezzo madrilenya Isabel Colbran, la que fou esposa del compositor Gioachino Rossini, i és a tu, benvolgut Colbran, a qui, en agraïment a tot el que de tu he dit, em fa il·lusió dedicar-te aquest post.

8:15 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

10 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

06 de juny 2009

 
Diuen que un dels indrets més interessants de Nova York és el conegut “Cercle Viciós” de l’Algonquin Hotel. Durant més de setanta anys el “Cercle Viciós” format, en la seva majoria, per escriptors i periodistes dinava habitualment a l’entorn de la “Taula Rodona” –la “Round Table” del prestigiós i, ja un clàssic, restaurant de l’esmentat hotel.

L’hotel havia estat construït l’any 1902 i, en un principi, estava destinat a ser un conjunt d’apartaments al que, de seguida, varen ser les seves confortables cambres i altres dependències. El fet que l’hotel estés ubicat en el districte dels teatres va atraure una munió d’intel·lectuals que, volent o no, varen fer de l’Algonquin, o “Gonk”, un temple emblemàtic de certs ambients novaiorquesos compostos per artistes de la lletra, de la música o de l’escena, que durant anys es reunien amb freqüència gairebé diària al vol de la Round Table.


Cal destacar una de les líders del grup, l’escriptora, poeta i guionista Dorothy Parker, una dama benestant d’idees avançades que, fins i tot, va viatjar a les Espanyes, durant la guerra civil, per ajudar al bàndol republicà. Els seus excel·lents llibres de relats donen fe d’aquesta audaç experiència. La Dorothy Parker era la crítica literària de la revista, avui ja coneguda i editada aquí, Vanity Fair, i va ser una dona enormement implicada amb els fets del seu temps, sempre a favor dels febles.

A la mateixa taula rodona s’hi asseia l’estupenda escriptora Edna Ferber. Edna és autora de novel·les com Magnolia, Cimarrón, o Gigante. De totes elles en varen sortir pel·lícules d’èxit. La primera, Magnolia, va donar lloc a un dels musicals més bells que mai s’hagin escrit amb cançons tan glorioses com Ol' man river, només per posar un sol exemple. L'autor era el famós Jerome Kern, compositor de gran categoria i un dels puntals del musical als Estats Units. També sovintejava aquell selecte i, alhora, bulliciós ambient, el fundador de la cèlebre revista New Yorker, el periodista
Harold Ross

 
Postal de l'Hotel Algonquin
 
Aquesta llarga introducció ha servit solament per presentar un lloc que va molt més enllà d’altres hotels i restaurants famosos pel seus decorats o per la seva cuina trencadora. L'Algonquin, sense dir-ho, ja ens avisa tan punt hi posem els peus que aquell és un lloc especial que s’ ha anat fent el seu segell, a poc a poc, amb la presència espontània de professionals i d'amants de les lletres i del cinema. Des del 1902, quan es va obrir, ningú podia suposar que seria el restaurant fix de firmes prominents de la ciutat i també l’hotel de molts actors, com per exemple en Laurence Olivier, que n’era un fidel parroquià quan recalava a NYC.

És molt curiós saber que per l’Algonquin hi corre sempre un gat. És una de les marques de la casa. És el gat de l’hotel des de temps immemorial. Quan és mascle se li diu Hamlet i quan és femella, obeeix al nom de Matilda. Al gat en qüestió, flonjo, refet i majestuós, té uns ulls asiàtics que, segurs de la seva autoritat, et claven les pupil·les groguenques des de qualsevol dels seus sofàs, mentre un recepcionista et busca taula i al mateix temps, a la barra, ja t’estan oferint el seu refinadíssim assortit d’aperitius. El més sofisticat és un Martini blanc amb un diamant al fons del got llarg de cristall. Com que no va ser l’aperitiu que vaig triar, ignoro si el diamant és adquirible o bé si el preu del Martini, on roman la preciosa pedra, ja hi va comptat el seu preu si te la vols quedar, o bé si algú te la regala, o si per una d'aquelles coses... te l'empasses.

Jo vaig sopar, ja fa uns quants anys, a la “Sala Rosa” de l’Algonquin, on temps enrere hi havia hagut la famosa “Round Table”, que actualment es troba en algun dels molts centres que el “Cercle Viciós” ha anat creant per diverses ciutats d'Estats Units. Recordo les tovalles que vestien les taules en aquell menjador tan deliciosament decadent. Tovalles que, està clar, eren d’un rosa intens que quasi feia olor. Els cambrers, homes de força edat, de negre i amb polits davantals blancs, ens servien platets d'una aromàtica amanida verda que no calia encarregar. Era un “appetizer” de la casa destinat a abreujar l'arribada del menú encomanat. Un d’ aquells cambrers se’ns va acostar per assabentar-nos de l’origen basc dels seus avantpassats. Varem parlar una estona. Ell no mostrava cap senyal que ens recordés Euzkadi. Era tan natural d’Estats Units com el bourbon i el Winston. En un racó discret, un senyor amb smoking teclejava un piano de cua, molt lluent, totalment integrat en l’ambient del sopar. De seguida va aparèixer un xicot elegant i clenxinat i, ara m’escanyo, ara m’ofego, ara quasi ho encerto, ens va oferir un romàntic recital de cançons dels anys 30 des de l’Isn’t it romantic? fins a As time goes by.


El restaurant de l’Algonquin fa plats tan senzills com deliciosos i sempre d’alta qualitat. La carta es podria resumir en bistecs i entrecots, peix fresc, pasta i varietat de pastissos. Aquestes excel·lents matèries bàsiques són cuinades de maneres diverses i sempre creatives. També hi ha, naturalment, varietat de vins i xampanys així com d’aigües minerals.

Tampoc està de més afegir que els dilluns de 18 h 30’ a 20 h hi ha “Sopar amb jazz, i que els diumenges, a la sala “Oak Room”, hi ha jazz en concert refrescat pels innombrables còctels que serveix un dels bars de l’Algonquin, el Blue Bar. A l’“Oak Room” hi solen actuar figures de renom, com la Diana Krall , la Jane Monheit, així com la Laura Fygi, de la que us deixo la seva cadenciosa interpretació d'un tema inoblidable: Dream a little dream.


Fins l’any 1984 les habitacions de l’Algonquin tenien fama d’estar ja molt atrotinades però, com era d’esperar, s’hi varen fer reformes i ara presenten un excel·lent aspecte.

L’Algonquin, o “Gonk”, té també forces referències cinematogràfiques. N’esmentaré dues: És l’hotel on esmorzen Gene Tierney i Clifton Webb a l’excel·lent pel·lícula Laura del director Otto Preminger i, a la deliciosa pel·lícula Ricas y Famosas, el personatge que interpreta la bella Jacqueline Bisset s’hostatja en una cambra de l’Algonquin, hotel que ella escull, com a escriptora que és, a la pel·lícula amb què el gran George Cukor es va acomiadar del cinema.

Fa gràcia saber que l’any 1902, quan es va inaugurar l’hotel, aquest va rebre el nom de The Puritan. Més tard, un propietari posterior que sabia que els indis algonquins havien viscut a Manhattan els va dedicar el nom del seu hotel, hotel que surt a tota bona guia i que figura a la llista de llocs de visita obligada encara que només sigui per fer-li una fotografia.
Viatges

L'HOTEL ALGONQUIN , TOT UN CLÀSSIC

Enviat per glòria  |  5 comentaris

 
Diuen que un dels indrets més interessants de Nova York és el conegut “Cercle Viciós” de l’Algonquin Hotel. Durant més de setanta anys el “Cercle Viciós” format, en la seva majoria, per escriptors i periodistes dinava habitualment a l’entorn de la “Taula Rodona” –la “Round Table” del prestigiós i, ja un clàssic, restaurant de l’esmentat hotel.

L’hotel havia estat construït l’any 1902 i, en un principi, estava destinat a ser un conjunt d’apartaments al que, de seguida, varen ser les seves confortables cambres i altres dependències. El fet que l’hotel estés ubicat en el districte dels teatres va atraure una munió d’intel·lectuals que, volent o no, varen fer de l’Algonquin, o “Gonk”, un temple emblemàtic de certs ambients novaiorquesos compostos per artistes de la lletra, de la música o de l’escena, que durant anys es reunien amb freqüència gairebé diària al vol de la Round Table.


Cal destacar una de les líders del grup, l’escriptora, poeta i guionista Dorothy Parker, una dama benestant d’idees avançades que, fins i tot, va viatjar a les Espanyes, durant la guerra civil, per ajudar al bàndol republicà. Els seus excel·lents llibres de relats donen fe d’aquesta audaç experiència. La Dorothy Parker era la crítica literària de la revista, avui ja coneguda i editada aquí, Vanity Fair, i va ser una dona enormement implicada amb els fets del seu temps, sempre a favor dels febles.

A la mateixa taula rodona s’hi asseia l’estupenda escriptora Edna Ferber. Edna és autora de novel·les com Magnolia, Cimarrón, o Gigante. De totes elles en varen sortir pel·lícules d’èxit. La primera, Magnolia, va donar lloc a un dels musicals més bells que mai s’hagin escrit amb cançons tan glorioses com Ol' man river, només per posar un sol exemple. L'autor era el famós Jerome Kern, compositor de gran categoria i un dels puntals del musical als Estats Units. També sovintejava aquell selecte i, alhora, bulliciós ambient, el fundador de la cèlebre revista New Yorker, el periodista
Harold Ross

 
Postal de l'Hotel Algonquin
 
Aquesta llarga introducció ha servit solament per presentar un lloc que va molt més enllà d’altres hotels i restaurants famosos pel seus decorats o per la seva cuina trencadora. L'Algonquin, sense dir-ho, ja ens avisa tan punt hi posem els peus que aquell és un lloc especial que s’ ha anat fent el seu segell, a poc a poc, amb la presència espontània de professionals i d'amants de les lletres i del cinema. Des del 1902, quan es va obrir, ningú podia suposar que seria el restaurant fix de firmes prominents de la ciutat i també l’hotel de molts actors, com per exemple en Laurence Olivier, que n’era un fidel parroquià quan recalava a NYC.

És molt curiós saber que per l’Algonquin hi corre sempre un gat. És una de les marques de la casa. És el gat de l’hotel des de temps immemorial. Quan és mascle se li diu Hamlet i quan és femella, obeeix al nom de Matilda. Al gat en qüestió, flonjo, refet i majestuós, té uns ulls asiàtics que, segurs de la seva autoritat, et claven les pupil·les groguenques des de qualsevol dels seus sofàs, mentre un recepcionista et busca taula i al mateix temps, a la barra, ja t’estan oferint el seu refinadíssim assortit d’aperitius. El més sofisticat és un Martini blanc amb un diamant al fons del got llarg de cristall. Com que no va ser l’aperitiu que vaig triar, ignoro si el diamant és adquirible o bé si el preu del Martini, on roman la preciosa pedra, ja hi va comptat el seu preu si te la vols quedar, o bé si algú te la regala, o si per una d'aquelles coses... te l'empasses.

Jo vaig sopar, ja fa uns quants anys, a la “Sala Rosa” de l’Algonquin, on temps enrere hi havia hagut la famosa “Round Table”, que actualment es troba en algun dels molts centres que el “Cercle Viciós” ha anat creant per diverses ciutats d'Estats Units. Recordo les tovalles que vestien les taules en aquell menjador tan deliciosament decadent. Tovalles que, està clar, eren d’un rosa intens que quasi feia olor. Els cambrers, homes de força edat, de negre i amb polits davantals blancs, ens servien platets d'una aromàtica amanida verda que no calia encarregar. Era un “appetizer” de la casa destinat a abreujar l'arribada del menú encomanat. Un d’ aquells cambrers se’ns va acostar per assabentar-nos de l’origen basc dels seus avantpassats. Varem parlar una estona. Ell no mostrava cap senyal que ens recordés Euzkadi. Era tan natural d’Estats Units com el bourbon i el Winston. En un racó discret, un senyor amb smoking teclejava un piano de cua, molt lluent, totalment integrat en l’ambient del sopar. De seguida va aparèixer un xicot elegant i clenxinat i, ara m’escanyo, ara m’ofego, ara quasi ho encerto, ens va oferir un romàntic recital de cançons dels anys 30 des de l’Isn’t it romantic? fins a As time goes by.


El restaurant de l’Algonquin fa plats tan senzills com deliciosos i sempre d’alta qualitat. La carta es podria resumir en bistecs i entrecots, peix fresc, pasta i varietat de pastissos. Aquestes excel·lents matèries bàsiques són cuinades de maneres diverses i sempre creatives. També hi ha, naturalment, varietat de vins i xampanys així com d’aigües minerals.

Tampoc està de més afegir que els dilluns de 18 h 30’ a 20 h hi ha “Sopar amb jazz, i que els diumenges, a la sala “Oak Room”, hi ha jazz en concert refrescat pels innombrables còctels que serveix un dels bars de l’Algonquin, el Blue Bar. A l’“Oak Room” hi solen actuar figures de renom, com la Diana Krall , la Jane Monheit, així com la Laura Fygi, de la que us deixo la seva cadenciosa interpretació d'un tema inoblidable: Dream a little dream.


Fins l’any 1984 les habitacions de l’Algonquin tenien fama d’estar ja molt atrotinades però, com era d’esperar, s’hi varen fer reformes i ara presenten un excel·lent aspecte.

L’Algonquin, o “Gonk”, té també forces referències cinematogràfiques. N’esmentaré dues: És l’hotel on esmorzen Gene Tierney i Clifton Webb a l’excel·lent pel·lícula Laura del director Otto Preminger i, a la deliciosa pel·lícula Ricas y Famosas, el personatge que interpreta la bella Jacqueline Bisset s’hostatja en una cambra de l’Algonquin, hotel que ella escull, com a escriptora que és, a la pel·lícula amb què el gran George Cukor es va acomiadar del cinema.

Fa gràcia saber que l’any 1902, quan es va inaugurar l’hotel, aquest va rebre el nom de The Puritan. Més tard, un propietari posterior que sabia que els indis algonquins havien viscut a Manhattan els va dedicar el nom del seu hotel, hotel que surt a tota bona guia i que figura a la llista de llocs de visita obligada encara que només sigui per fer-li una fotografia.

5:00 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

5 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top