}

Pages

24 de novembre 2008

JUGUEM AMB ELS SINÒNIMS (SOLUCIÓ)

Enviat per enric  |  16 comentaris


La veritat és que no han arribat gaires respostes al joc (que no pas concurs, eh?) que vam proposar en el post dedicat als sinònims, però val a dir, també, que les respostes van arribar gairebé de forma immediata i eren totes correctes.

Es tractava d’un fragment de l’inici de la novel·la La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, un fragment aquest que, malgrat els anys que ja fa –i és que, tot i que a mi no m’ho sembla, ja tinc més de mig peu a la seixantena-, encara recordo quan el vaig llegir per primer cop, ja que en aquella època de la que parlo jo no estava gens avesat a llegir en català i, ni molt menys, a escriure’l, i just aquest fragment, que venia després del primer punt i seguit de la novel·la, on la protagonista, amb la mateixa naturalitat com ho hauria fet la meva mare o qualsevol veïna del carrer de casa, explicava que al ball de la Festa Major que hi hauria a la Plaça del diamant, abans de rifar la toia, rifarien unes cafeteres: "precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols", em vaig quedar meravellat, i la prova és que vaig llegir aquest primer paràgraf de La plaça del diamant una vegada rere una altra, perquè, potser sense ser-ne massa conscient del tot, m’adonava que la bona literatura no necessàriament ha d’anar perfumada amb Chanel número 5, sinó que pot resultar fins i tot no tan empalagosa si fa olor d’aigua fresca i sabó.

"… amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols" era la senzillesa d’una llengua, la meva, la que ningú m’havia ensenyat a llegir ni a escriure, convertida en literatura, de tan alta qualitat com la que per aquella mateixa època hi havia descobert, posem per cas, a La familia de Pascual Duarte, d’aquell Camilo José Cela que havia irromput en la literatura castellana com un xàfec d’estiu aportant un aire fresc i respirable, i que ens van fer llegir a classe de Literatura de C.O.U., quan s'entenia que de literatura només n'hi havia en castellà.

La senzillesa d’una llengua que, segons deien alguns –i encara hi ha imbècils que ho mantenen-, només servia per parlar-la dins de la quotidianitat familiar, fins al punt que recordo perfectament que, ja sent president del govern central, l’Adolfo Suárez va deixar anar una perla d’antologia dient als mitjans de comunicació d’aquella època, en plena transició, que ell no hi tenia res en contra de l’ensenyament en català, però que dubtava que en aquesta llengua s’hi pogués ensenyar, per exemple, física.

"… amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols", és una descripció que, amb quatre delicades pinzellades de traç ferm i segur, ens aununcia que som al començament d’una gran obra, La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement.

A ella li dediquem aquest senzillíssim post.

Gràcies a tots els qui hi heu participat: Teresa, Francesc, Delfica, Anna, i Josep (el meu fill).


Jo no posseïa apetència (Jo no tenia ganes) d’acórrer (d’anar) a giravoltar (a ballar) ni posseïa apetència (ni tenia ganes) de partir (de sortir), per tal com m’havia passat el jorn (dia) diligenciant (despatxant) llamins (dolços) i els àpexs (i les puntes) dels dits em damnejaven (em feien mal) de tant circumdar (estrènyer) ficel·les àuries (cordills daurats) i de tant portar a cap (i de tant fer) ballestrinques (nusos) i aferralls (agafadors).

12:45 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

16 comentaris:

  1. Buffff... Jo ni idea, em meravello dels que ho han encertat!!

    ResponElimina
  2. Vaja! pensava que en lloc de posar els encertants, posarieu els seus sinònims...Per exemple, en el vostre cas, és el bloc de l'EnSomric i la Reconeixement

    ResponElimina
  3. Felicitats als encertants, jo no en tenia ni idea... :(
    Aquest post és una bona dedicatòria a la seva memòria :)

    ResponElimina
  4. oeee oeee oeee o eeeee, oeeee, oeeeeee

    ResponElimina
  5. Jo no en tenia ni idea.
    Magnific recordar el llibre de la Rodoreda i la cançó que va fer el Muntaner fa ... 30 anys?
    Una abraçada

    ResponElimina
  6. Jo no hi podia participar perquè no en sabia res.
    Mira,entrades com aquesta serveixen per saber una mica més, que sempre ve be.

    ResponElimina
  7. Jo ni idea, tot i que li vaig comentar a la Laia que em semblava que era de la Rodoreda, però ja localitzar el llibre ...buff!!

    ResponElimina
  8. we are the champions for ever! La nostra Rodoreda és un dels cims de la literatura catalana i, a més, és dona! iupiii!!!

    ResponElimina
  9. Per cert, seguint l'estela generosa d'en Francesc, jo també he repartit premis. Passeu per casa i recolliu el vostre.
    Petons.

    ResponElimina
  10. Bona tarda Samfaina Team! Ens sap greu no haver pogut participar. Esperem delerosos fer-ho en una pròxima ocasió.

    ResponElimina
  11. Oi que si et dic que ara comprenc perfectament quan tu no saps ben bé la peça que et proposo en un dels malèfics concursos que preparo i no et decideixes a escriure’m, jo em pujo per les parets, em creuràs?
    Et diré més i ara no val. Vaig pensar, més per lògica que per altre cosa, la veritat. Això és de La Plaça del Diamant, però em vaig tenir mandra d’anar-ho a comprovar i ho vaig deixar corre.
    Lleig, si senyor, molt lleig, però penso i sense cap ànim de fer-me el lletraferit, per que no ho puc ser, que la sabia per intuïció o bruixeria (ja sabeu que darrerament està de moda)i no vaig fer ni un pas per no fer el ridícul.
    Amb aquesta confessió pública, vull penedir-me del pecat.
    Ara espero una espècie de ego te absolvo i au, a esperar la propera, tot i que estic segur que em caurà una penitència, que desitjo sigui lleu..

    ResponElimina
  12. Hola a tothom, i l’enhorabona als qui ho heu esbrinat, però dir-vos als qui no que, tal i com ja s’anunciava al començament del mateix "post", es tractava d’un joc i no pas d’un concurs.

    Fa molts anys, vaig conèixer un filòleg, en Francesc Escalé, un dels primers cecs que van obtenir una llicenciatura universitària i que, malauradament, va morir molt jove, el qual m’explicava un dia que TOTES les llengües tenien una ànima que els donava una entitat pròpia i que les feia úniques i diferents a la resta de les llengües per molt properes que aquestes fossin entre si, una ànima on s'hi reflecteix l'ànima de la gent que la parla i s’entèn amb aquesta llengua, fins al punt que una senzilla expressió sense cap sentit quan es tradueix literalment a una altra necessita un munt d’explicacions per fer-la entenedora.

    Em posava com a exemple quan en català utilitzem el “Déu n’hi do!”. Si traduïssim literalment aquesta expressió, per exemple, al castellà hauríem de dir: “Dios le dé!”, una expressió que en aquesta llengua no té cap mena de sentit. Així, doncs, quan diem:

    “Al meu germà li han tocat mil euros a la rifa de Nadal”
    “Noi… Déu n’hi do!”

    ho podríem traduir així:

    “A mi hermano le han tocado mil euros en la lotería de Navidad”
    “Hombre… ¡No está mal!”

    Fixeu-vos que el “noi”, en lloc de “chico”, ja l’hem de traduir com a “hombre”, però que el “Déu n’hi do” ho hem hagut de fer amb un entenedor i aproximatiu “No está mal”.

    Ara bé, la feina seria nostra si volguéssim traduir literalment:

    “Al meu germà li han tocat cinquanta euros a la rifa de Nadal”
    “Noi… Déu n’hi doret!”

    Aquí, en aquest diminutiu, per altra banda inexistent del tot en cap flexió del verb “donar”, rau l’ànima de la qual em parlava en Francesc Escalé, i d’aquí ve –i disculpeu el llarguíssim comentari- l’admiració que em provoca la Natàlia de “La plaça del diamant” (en Quimet encara no l’ha batejat amb el nom de Colometa) quan descriu les cafeteres que han de rifar abans del ball:

    “… precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols.”
    (“… preciosas, blancas, con un naranja pintada, partida en dos mitades, que enseñaba las pepitas.”)

    Horroròs, oi?

    Un bon diccionari de sinònims sens dubte ens pot resultar molt útil a l’hora d’escriure, però "rebuscar–hi" el mot més entrevessat ens pot dur a un escriptura completament des-animada.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  13. "rebuscar" per a fer-ho més intel·lectual ho fan constantment els poetes. Per això en moltes ocasions acaben sent absolutament incomprensibles.

    ResponElimina
  14. Estic d'acord amb el que diu en Ferran. També m'ha agradat molt la frase que dieu d’en Francesc Escalé : "les llengües tenen una ànima que dona una entitat pròpia, una ànima on s'hi reflecteix l'ànima de la gent que la parla…" Cert i bonic, m’ha agradat molt. Per això moltes vegades les traducciones literals perden el sentit.

    Us felicito, Enric i Gloria, per la feina tan maca que feu.

    Salutacions
    Anna

    ResponElimina
  15. Hola Ferran! Em sembla una mica dràstic dir que TOTS els poetes “rebusquen” els mots per obtenir un resultat més intel·lectual. No sóc cap expert en poesia, però hi ha grans poetes en la nostra llengua que utilitzen un llenguatge prou entenedor, i la prova és que tot i ser, la poesia, un gènere bastant minoritari, alguns llibres de poemes –el cas de Miquel Martí i Pol pot ser un bon exemple- han aconseguit arribar a moltíssima gent.

    Moltíssimes gràcies, Anna, pel teu encoratjament, i t’agraeixo de tot cor que em diguis que t’han agradat les paraules d’en Francesc Escalé, un home que va ser tot un exemple de superació –va quedar cec, de nen, a causa de l’explosió d’un bomba un cop acabada la Guerra Civil-, en una època en què els mitjans amb què comptaven els cecs per poder estudiar, sobretot pels poquíssims llibres, per no dir cap, especialitzats que hi havia transcrits al braille. Les vegades i vegades que he pensat en ell i com s’alegraria quan veiés l’ajut que tenen els joves cecs gràcies a la imformàtica.

    ResponElimina
  16. No és la mateixa novel·la, en tot cas una versió. Ni si ho haguesseu escrit en vers, ni català antic, esperanto o anglès. La Plaça del Diamant és de Rodoreda, en català. Tot el demés versions, adaptacions traduccions o destrosses com la que heu fet vosaltres.

    Jordi.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top