}

Pages

13 de febrer 2008

DUBLIN - JOYCE (I)

Enviat per glòria  |  4 comentaris


Primer, ja fa molts anys, per mi Dublin era la capital d’Irlanda. Després, quan em vaig descobrir lletraferida, vaig saber que tant la ciutat com tota la República eren, i són, un fèrtil jaciment d’importants escriptors.
No podem parlar de la literatura en llengua anglesa sense passar per en James Joyce, que segons els experts va revolucionar l’ idioma fins al punt que, a partir de la publicació del seu famós Ulisses, ja no es va escriure com abans. Aquell home, especialment dotat per jugar amb les paraules, i a través d’una obra tant controvertida com és l' Ulisses, va immortalitzar des del continent europeu on vivia, la petita, compacta i vibrant, ciutat illenca, més propera a les inquietants boires escandinaves que no pas als nostres territoris marcats a foc per Roma.

Tothom ha sentit a parlar de l’Ulisses, un llibre tan famós com poc llegit, i tanmateix trobem l’empremta del seu estil intencionadament innovador, en forma i fons, en gran part de la literatura posterior de tot Europa així com a la dels Estats Units. Cada llengua anhelava un Ulisses pel que significava de revolucionari en llur literatura.

Alemanya va tenir en l’escriptor Alfred Döblin i el seu Berlín Alexanderplatz una obra comparable, si bé l’autor germànic va negar sempre l’influencia de l’escriptor irlandès, i es va remetre als antics i molt elaborats clàssics del seu país per explicar l’origen i l’estil, tan poc convencional i, per tant, innovador també, de la seva novel·la.

Als Estats Units, el celebrat William Faulkner s’autoerigeix com el legítim hereu de James Joyce. Llibres com Llum d’Agost o Mentre agonitzo ho evidencien, si bé cal remarcar que l’escriptor del Sud d’Estats Units, distant i críptic, és home de geni per dret propi. A saber què hauria escrit de no haver llegit mai Joyce. Segur que una obra de la mateixa magnitud que la que ens ha deixat i que jo trobo dura i pedregosa, sense poder ignorar mai la força del talent del seu autor.

Algú va escriure un llibre titulat Ulisses no és una novel·la . És veritat, perquè l ’Ulisses té el defecte i la virtut d’allò que és inclassificable. El seu format és el d’un llibre, però qualsevol incursió total o parcial en el seu contingut ens fa sentir fàcilment que en realitat el que tenim davant dels ulls és una ciutat.

L’autor vol inventar una forma d’escriure i, per tant, de llegir i potser de parlar. El seu importantíssim coneixement de l’ idioma anglès i el seu do per compondre tenint en compte no només el sentit de les paraules sinó també el seu so, l’indueixen a omplir uns quants centenars de pàgines que, amb narrador o sense, vibren, criden, ploren, riuen, dormen, xerren i fan soroll, o parlen en veu baixa sota la pluja intermitent o en el refugi tèrbol i protector dels bars, i de les cases, i dels bordells, i de les biblioteques..., sense oblidar-nos de la Torre Marcello i de la universitat. I del riu Liffey, que persistent i pacífic va seguint el seu curs sense saber que algú va escriure el seu nom moltes vegades.

Quan un visita la ciutat, com em va passar a mi, sense conèixer ni una línia del famós Ulisses, però conscient que aquella i no cap altra és la ciutat que en Joyce va immortalitzar, ja pressent en l’atmosfera humida, en l’intens color plom que mostra el cel, en els carrers i els edificis que per causa de la pluja constant brillen com bronze i coure, la presència de l’home que va viure a Dublín poc més dels seus primers vint anys però que es va endur la ciutat i la va escriure per fer-la existir més.

En James Joyce, jove, inquiet i molt cansat de les convencions que li exigia la política i la força clerical que el seu país tenia, va escriure el seu Ulisses des de les llunyanes Trieste, Roma o París. Així va anar creant un llibre tant o més important per la seva influència que no pas per les coses que ens hi explica, tan quotidianes i tan poc lineals que inevitablement esdevenen un calc de les vides anònimes que dia a dia vaguen per oficines, restaurants i carrers.

La grandesa de l’Ulisses radica en el fet que l’heroi és un home comú, de nom Leopold Bloom, que durant una mica més d’un dia viu la seva particular odissea a imatge i semblança de la que va viure el clàssic, però en una versió urbana, obscura i modesta, despullada de qualsevol intenció èpica. En Leopold Bloom és un de tants, un ser inofensiu que surt cada matí d’Ítaca per retornar-hi quan ha fet la jornada i trobar-hi una Penélope abstreta i deslleial, la Molly Bloom, que fa veure que dorm mentre escolta com el seu pensament va recreant moments de la seva vida en un magistral soliloqui que sembla néixer sol, és a dir, no s'hi percep la mà de l’escriptor, i que entre racional i somniador, lineal i dispers la va portant a la son desitjada.

El seu marit, en Leopold Bloom, sap que ha estat enganyat per la seva muller. Ho lamenta però no ho pot arreglar. Aquell dia en Leopold ha tingut un incident a la platja. Una noia bonica i ell no han creuat cap paraula. Ell només la mirava. Ella l’ha castigat. Per què? També ha conegut el jove Stephan Dedalus. S’ha recordat del fill que ell i la Molly varen perdre fa anys. Això els va distanciar tant!

És una nit com una altra i un bon home de nom Leopold Bloom, jueu convers d’origen hongarès que, sense pretensions, podria simbolitzar la unió de les cultures i de les creences, dorm, com té per costum, capiculat al costat de la Molly a la que tant estima.

10:45 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

4 comentaris:

  1. Moltes felicitats, Glòria i Enric!
    Ja esteu en els meus preferits i espero gaudir del vostre coneixement d'ara en endavant!
    Com avança el món i les relacions humanes amb aquestes noves tecnologies! Fantàstic!
    Salut!

    ResponElimina
  2. Gràcies Núria,
    Sempre seras benvinguda en aquesta sanfaina.

    ResponElimina
  3. Felicidades por el blog!!!! Precioso diseño, además. Ánimo, y adelante. Menudo master en catalán me estoy haciendo con esto de los blogs, por cierto. Para que luego hablen de problemas lingüísticos.

    ResponElimina
  4. Salarino:

    Como diría Ximo: ¡Reclinatorio!… Sí; reclinatorio y, por qué no, incluso “la ola” para la primera visita de un bloger de tu categoría… ¿Ves como siempre parece que te esté haciendo la pelota?… Pues no. Me ha salido así.

    Gracias, Salarino: ya tenemos dos sitios donde encontrarnos.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top