DUBLÍN - JOYCE (i III)

NORA BARNACLE

El dia 16 de juny és conegut a Dublín com el Bloom’s Day i és la data en què Joyce situa l’acció del seu Ulisses l’any 1904. Així, l’esmentada Dublín i altres ciutats del món creuades per un riu recreen en aquest dia la ruta que segueix en Leopold Bloom durant les poques més de vint-i-quatre hores de durada que té el seu periple per la ciutat del Liffey.

Girona i Sevilla, entre d’altres, s’apunten a celebrar la Diada d’en Bloom al marge de si la gent que hi participa han llegit o no l’Ulisses. Es tracta de caminar, menjar, divertir-se perquè en Bloom té una feina que l’obliga a voltar pels carrers, i tot sovint s’atura, primer per esmorzar, més tard per beure un trago o, simplement, per fer-la petar amb els coneguts que va trobant.

En James Joyce no va escollir perquè sí aquest 16 de juny de l’any 1904. Ho va fer per raons sentimentals, ja que aquest va ser el primer dia en què va sortir amb la Nora Barnacle. S’havien conegut sis dies abans, el dia 10, caminant pel carrer. En Joyce havia vist a la noia i li havia somrigut. De seguida li va preguntar el nom i varen concertar una trobada. A partir del dia 16 ja varen ser parella fins que els va separar la mort.

La Nora Barnacle havia nascut a Galway, al comtat de Connemara , l’any 1885. Tenia quasi tres anys menys que en Joyce, nascut el 1882. La Nora era filla d’un forner i d’una cosidora. Va fer estudis primaris en una escola religiosa i després va treballar com a portera i també en una bugaderia. Era una noia de caràcter, i quan el seu oncle matern la va pegar amb la corretja del cinturó perquè arribava tard al vespre, va fer el farcell i va pujar en un tren en direcció a Dublín. La Nora Barnacle deixava a Galway un pare ja fora de casa, expulsat per la mare a causa del seu alcoholisme, la mare, una germana i l’oncle Tom, el germà de la mare que ara portava les regnes familiar. La Nora, no estava disposada a rebre les seves violentes envestides. A Galway, la Nora Barnacle hi deixava també un amant, un xicot de salut delicada que no va superar l’absència de la noia. Aquest és el principi de la història que el personatge de la Gretta explica a en Conroy en el relat Els Morts.


Paisatge del comtat de Connemara


A Dublín, la Nora Barnacle es va emprar de cambrera en un cèntric hotel. Diverses fonts coincideixen que era una noia bonica i de caràcter molt obert. El mateix any 1904 va marxar amb en Joyce cap a Trieste que en aquella època era una ciutat austríaca. A Trieste, l’escriptor tenia una plaça de professor d’anglès a l’acadèmia Berlitz i donava també classes particulars a fills de gent adinerada. Allà va néixer a l’any 1905 el seu fill Giorgio i al 1906 va arribar la Lucia.

La família Joyce va adoptar l’idioma italià per parlar en família. En Giorgio Joyce tenia condicions per convertir-se en un distingit tenor, però les constants borratxeres li ho varen impedir Va resultar un gandul que, mentre va poder, va viure dels diners de l’hereva estat unidenca amb qui s’havia casat. Va ser pare d’un nen a qui van posar el nom d’Stephen en memòria d’en Dedalus.

Menys desgraciada no ho va ser la Lucia, que presentava un quadre esquizofrènic que fàcilment podia ser pres per una intel·ligència verbal inusitada que hauria heretat del seu progenitor. La Lucia tenia una enorme habilitat amb el llenguatge i parlava diversos idiomes des de nena. Un mal dia es va enamorar del prestigiós escriptor Samuel Becket, també irlandès i gran admirador de James Joyce. La relació va ser breu i difícil i la Lucia Joyce va haver de rebre seriosos tractaments psiquiàtrics.

En aquells temps començava a brillar la psicoanàlisi, i tot i que Joyce n’era molt contrari, va fer que la Lucia fos visitada a Zuric pel famós doctor Jung. Quan l’escriptor va voler que el metge comprovés el talent que la seva filla tenia amb les paraules, i que creia haver-li transmès ell, en Jung va ser molt dràstic: "On tu nedes, ella s’ofega." L’escriptor va passar a sentir-se responsable de la malaltia de la seva filla. Pensava que degut als seus excessos amb l’alcohol des de ben jove així com a una sífilis atrapada quan de solter freqüentava els bordells, la noia havia nascut amb una tara mental irreversible. La Lucia Joyce va haver de ser internada en un centre psiquiàtric del que només en va sortir per ser enterrada.

Expliquem tot això sota el títol de Nora, i està clar que no ho podem obviar perquè aquesta va ser la seva vida. La Nora Barnacle va suportar un home que bevia massa, un fill que seguia el mateix exemple i una filla boja. Concretament, a la Lucia no va voler veure-la més un cop va ser tancada. Fins on va poder, i va ser molt, va ser una bona mare, una excel·lent esposa, una endreçada mestressa de la casa i, a més, va ser capaç de llegir els textos que el seu home escrivia i donar-ne’n l’opinió amb la puresa del que no porta cap maquillatge intel·lectual, guiada només pel seu sentit comú i la seva franquesa. Així els relats que componen Dublinesos li agradaven molt i a l’Ulisses hi posava moltes objeccions. Sovint deia a en James Joyce, a qui ella anomenava Jim: "Tan bé que escrius quan vols i ves per on fas coses ben estranyes".

La Nora Barnacle va seguir sempre a en James Joyce: Trieste, Roma, Zuric, París... De vegades escrivia a la seva germana, a Galway, i es queixava de les borratxeres del seu home, de les hores i hores que passava tancat fent els seus llibres, de com el deixaria si se sentís capaç. Però no. No el va deixar mai i es va avenir, desinhibida com ho havia estat sempre, a mantenir amb l’escriptor unes relacions sexuals sovint desagradables objectivament perquè en Joyce era un home capriciós i sempre buscava noves sensacions per convertir-les en literatura. D’aquestes relacions res no n’hauríem de saber si no fos per les cartes que en Joyce li enviava a Trieste durant un temps que ell va passar a Irlanda. En aquestes cartes, l’escriptor recrea els records de la seva intimitat i la convida a seguir els seus jocs saltant amb l’imaginació, la distància que els separa.

Hi ha textos plens d’audàcia i tendresa i n’hi ha que podrien ser considerats d’un notable mal gust. No es poden fer judicis morals sobre cap relació consentida per dues persones adultes. L’únic inconvenient és que la intimitat escrita i descrita no està feta perquè hi entrin tercers que, en el millor dels casos, se sentiran espies i, en el pitjor, intrusos. Però la Nora les va publicar quan en Joyce ja era mort, per alleujar problemes econòmics. Algunes es varen subhastar a Sotheby’s a preus exorbitants.

La Nora es va adaptar sempre als mitjans força justos que l’escriptor tenia. Val a dir que ell va treballar tant com va poder per mantenir-la a ella i als seus fills. Quan, per sort, les mestresses de la llibreria Shakesperare and Co, de París, varen resoldre publicar l’Ulisses en un sol volum, i a causa de detractors i d’incondicionals, en Joyce va accedir a la fama, els ingressos varen anar a més.

Com a propina, una senyoreta moderadament rica, Harriet Shaw Weaver, de nacionalitat britànica, es va convertir en mecenes d’en Joyce. Era una dama soltera de més de quaranta anys i s’havia enamorat del Retrat de l’Artista Adolescent. Gaudia d’una herència del seu pare i estimava beatíficament que no li era necessària. Fins a la mort de la Nora, cada mes hi va haver un dipòsit important a favor dels Joyce procedent d’aquella senyoreta que mai no va poder entendre l’Ulisses.

Va ser en aquella època de sobtada alegria quan la noia de Galway es va començar a vantar d’aquell marit que més d’una vegada, i probablement amb raó, havia criticat. La criatura planera de franquesa rural es va cobrir de pells i joies. Si se li preguntava per altres escriptors que li poguessin agradar, responia que ella estava casada amb el millor del món i que cap altre podia despertar el seu interès. El que és cert és que la Nora mai no va ser aficionada a la lectura. A en Joyce li hauria agradat que llegís més però ella ja feia molt amb l’atenció que dispensava als escrits del seu Jim.

En James Joyce i la Nora Barnacle no es varen casar fins a l’any 1931 per evitar que els seus fills fossin considerats il·legítims. Malgrat ser legalment irlandesos des de l’any 1922 en què el país es desvincula de la corona britànica, varen romandre sempre ciutadans del Regne Unit. L’apatia política d’en Joyce era ben coneguda. Des d’infant als anys 80 del segle dinou, havia vist ja massa sang vessada. No creia que valgués la pena comprar la llibertat amb incomptables morts i sempre es va negar a fer cap manifestació de caràcter polític. La seva obra demostra que era irlandès fins al moll dels ossos. Havia estat educat en llengua anglesa quan la gaèlica de la que en tenia coneixements es parlava només en les zones rurals. És més que probable que si en Joyce hagués escrit la seva obra en gaèlic amb la mateixa qualitat, ni el coneixeríem atesa la debilitat de qualsevol llengua minoritària i, sobretot, davant d’un gegant com l’anglès.

L’any 1941 va morir en Joyce d’una úlcera de duodè. La Nora el va sobreviure deu anys. Ella havia estat la gran inspiradora de les dones creades per l’escriptor. La Molly Bloom, esposa del protagonista de l’Ulisses està físicament descrita com la Nora, i també l’Anna Livia Plurabelle del Finnegan’s wake i la Gretta de Els morts. La Nora Barnacle es va escapar sempre dels convencionalismes que regien la vida de les noies del seu temps, senyoretes victorianes i obstinadament catòliques que mai haurien agradat a en James Joyce, irreverent i sexualment alliberat de qualsevol tabú.

La Nora Barnacle va morir l’any 1955 a França, on hi vivia en una casa al camp, a causa d’una medicació mal dosificada. Fins a la fi dels seus dies va seguir essent alegre i divertida. Se la recorda com una persona encantadora, que sempre va tenir amics i és subratllada especialment la seva gran capacitat conversadora.


Bibliografia:

JAMES JOYCE
O’Brien, Edna
Weidenfeld and Nicholson
London 1999

NORA
Maddox, Brenda
Debolsillo-Ave Fénix
Barcelona 2001

CARTAS ESCOGIDAS
Joyce, James
Editorial Lumen

MI HERMANO JAMES JOYCE
Joyce, Stanislaus
Adriana Hidalgo Editora S.A.
Buenos Aires 2000

1:11 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...