}

Pages

25 de febrer 2008

JOSEP PALAU I FABRE (1917-2008)

Enviat per enric  |  5 comentaris


Acabo d’assabentar-me que Josep Palau i Fabre és mort, una mort que, malgrat que des de feia dies que es preveia, no deixa de ser dolorosa perquè amb ell se’n va una figura cabdal de la cultura catalana.

De ben segur que demà, avui per als lectors d’aquest bloc, tots el diaris en parlaran, de Palau i Fabre, així com del ressò que, gràcies a figures com ell, la Cultura -així, en majúscula- catalana pot vantar-se, encara, de tenir un lloc privilegiat.

A Internet hi ha –i a partir de demà segur que encara n'hi haurà més- la suficient informació perquè, si us interessa, busqueu informació sobre Josep Palau i Fabre, però m’agradaria deixar-vos aquests quatre versos que, a manera de concís autorretrat, defineixen perfectament el poeta:

Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?



Traducción castellana:

Verso: sé igual a mí.
Yo me veo en ti si me ves.
¿Somos una o dos voces?
¿Pero cuál es la de quién?


English:

Verse: be like me.
I see myself in you if you see me.
Are we one or two voices?
Which, however, is whose.


Reposi en pau, Josep Palau i Fabre.

2:38 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

5 comentaris:

  1. En la seva memòria, el seu poema COMIAT, escrit, però, al 1946.

    Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
    La tinta m’empastifa els dits, les venes…
    –He deixat al paper tota la sang.

    ¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
    la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
    la tempesta en la sang sinó en la sang,
    l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
    ¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
    morint-me?
    La resta són paraules…
    Res no sabré ja escriure de millor.
    Massa a prop de la vida visc.
    Els mots se´m moren a dins
    i jo visc en les coses.

    ResponElimina
  2. Nocturn

    He lluitat contra l'alba.
    L'alba m'ha rebatut,
    i m'he adormit, a l'alba.

    -

    Veuré les altes
    grans muntanyes nevades,
    que s'alcen, ara,
    per última vegada:
    oh suprem espectacle!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, Teresa i Ximo, per les vostres aportacions!

    Aquest matí, amb la Glòria, comentàvem sobre la poesia de Palau i Fabre, i ella m'ha dit que li agradava molt el seu "Cant espiritual", que tot seguit us copio:

    CANT ESPIRITUAL

    No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
    re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

    Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
    a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

    Però després em desperto, o penso que em desperto,
    i m'arvegonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
    contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis
    algú.

    ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
    ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
    tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
    ré algún dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
    veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

    No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
    llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
    Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
    em fa no poder dir-te: crec.

    No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-
    gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
    em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i
    sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

    París, 14 de maig 1950

    (De "Laberint")

    ResponElimina
  4. El meu preferit sens dubte és aquest:

    Jo em donaria a qui em volgués
    com si ni jo me n’adonés
    d’aquest donar-me: com si ho fes
    un jo de mi que m’ignorés.

    Jo em donaria a qui es donés
    a canvi meu per sempre més:
    que res de meu no me’n quedés
    en el no meu que jo en rebés.

    Jo em donaria per un bes,
    per un de sol, prò que besés
    i del besat em desbesés.

    Jo em donaria a qui em volgués
    com si ni jo me n’adonés:
    com una almoina que se’m fes.

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies, també, Mei, per la teva aportació. Estic d'acord amb tu que és un dels poemes més bonics i, a la vegada, més coneguts de Palau i Fabre.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top