}

Pages

01 d’abril 2008

BUENOS AIRES - BORGES (i II)

Enviat per glòria  |  2 comentaris

Capvespre a Buenos Aires
L’any 1936, l’escriptor Borges inicia una sèrie de col·laboracions a la revista El Hogar on, cada quinze dies, hi publica ressenyes biogràfiques d’escriptors i assajos.

L’any següent, al 1937 i per recomanació d’algun conegut influent, troba una feina estable a la Biblioteca Nacional Miguel Cané, de Buenos Aires, on no només hi cataloga llibres sinó que pot llegir i escriure els seus primers contes. Aquesta feina fa sentir a Borges moralment degradat. S’ha vist obligat a treballar de modest funcionari perquè el tren de vida a l’Argentina ha pujat molt i la jubilació d’en Borges pare resulta molt minsa per subsistir-ne tota la família.

Curiosament la Biblioteca Nacional Miguel Cané té en catàleg diverses obres d’en Jorge Luis Borges però els empleats ho ignoren i fins i tot fan mofa de l’home solitari que no compartia amb ells certes bromes obscenes. Un dia, un dels funcionaris va classificar un llibre d’en Jorge Luis Borges i en cap moment li va passar pel cap que es tractava del seu company de feina. No cal ni dir que les classes intel·lectuals de Buenos Aires seguien considerant a l’escriptor com un valuós artista de les lletres.

El que de més positiu va poder treure en Borges quan anava a treballar a la Miguel Cané, va ser que havia d’anar-hi i tornar amb el tramvia número 7 que invertia una hora per viatge. Així, durant dues hores diàries, els dies hàbils, en Borges va llegir La Divina Comèdia.
El pare de l’escriptor mor d’una hemiplegia l’any 1938. Ell, en Borges és ingressat a causa d’una septicèmia Un cop refet, escriu el famós conte Pierre Menard autor del Quijote. Junt amb en Bioy, Borges compila l’Antología de la Literatura fantástica l’any següent, i el 1941 publica el seu llibre de contes El jardín de los senderos que se bifurcan. Al no resultar premiat en un concurs l’esmentat llibre, hi ha un important moviment de desagravi a l’autor.


Finalment, l’any 1942, El jardín de los senderos que se bifurcan i un altre conte titolat Artificios son premiats per la Sociedad Argentina de Escritores amb el Gran Premio de Honor.

Amb l’ascens d’en Perón al poder, Jorge Luis Borges ha de deixar forçosament el seu lloc a la Miguel Cané. L’escriptor s’havia clarament posicionat en contra del governant justicialista i aquesta actitud l’obliga a dedicar-se a dictar conferències, primer a Buenos Aires i més tard a d’altres provincies argentines i, finalment, a l’Uruguay.
L’any 1949 publica El Aleph, un dels seus llibres més importants de narrativa, i el 1952 surt el llibre d’assajos Inquisiciones.
Quan el 1955 cau el govern d’en Juan Domingo Perón, en Borges és anomenat Director de la Biblioteca Nacional Argentina de Letras.
L’any 1956 en Borges rep el Premio Nacional de Literatura i un doctorat Honoris Causa. A la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Buenos Aires, l’insigne escriptor dicta una càtedra de literatura anglosaxona. En aquestes dates la seva vista, ja delicada des de l’any 1938, ha arribat al seu límit i els metges oftalmòlegs li prohibeixen la lectura. Des d’aquell moment, en Jorge Luis Borges passa a dependre enterament de Leonor Acevedo, la seva mare, així com d’un cercle d’amistats que l’admira i estima. Segueix llegint a través dels altres i escriu dictant als amics i a alguna eventual secretària.

En Jorge Luis Borges, ja ho hem dit, havia estat molt enamoradís, noms com el de l’esmentada Victoria Ocampo, o el de la directora de la revista Hogar, Elvira de Alvear, són només el principi d’una llista en la que hi brillen dones intel·ligents i maques, i una falta total d’èxit per part d’ell, tan tímid, tan artista i tan intel·lectual. Va aconseguir fer un matrimoni amb la persona menys indicada. La unió va durar poc, per sort d’ambdós.


Victoria Ocampo


L’any 1972 va aterrar a Buenos Aires una mena de príncep del Renaixement: Franco Maria Ricci. Arribava amb l’única voluntat de conèixer el vell escriptor cec i fer-se amb la seva obra, especialment amb el conte La biblioteca de Babel . En Borges era editat a Itàlia per les grans Feltrinelli, Rizzoli, etc., però Franco Maria Ricci tenia molt clar que es volia fer seva l’obra de l’argentí . Per aconseguir el que volia, Ricci va pagar bitllo bitllo importants quantitats a les editorials italianes, i a l’autor per enriquir la seva pròpia amb la col·lecció coneguda com Bibliotecca Borges.

La Biblioteca de Babel
va inspirar de forma inqüestionable el llibre de l’Umberto Eco, El nom de la rosa. La biogràfa i antiga adjunta d’en Borges, Maria Ether Vàzquez, ho demostra amb raonaments molt ben fonamentats en el seu llibre Borges, Esplendor y Derrota (Editorial Tusquets 1996).


La llarga vellesa del gran escriptor i poeta argentí li va permetre assaborir l’èxit i el reconeixement de moltes universitats del món. Fins i tot els anglesos varen voler sentir-lo dissertar sobre l’anglès antic o anglosaxó, llengua en la que en Borges era un autodidacta profundament rigorós. També durant aquests últims anys va viure acompanyat d’una jove alumna, argentina d’origen japonès, Maria Kodama. Amb ella, quan ja era un escriptor amb medis però es veia privat de la vista, va visitar mig món essent rebut amb grans honors per les universitats més prestigioses. Maria Kodama, lloada per alguns i atacada per d’altres, va ser els ulls del vell poeta cec fins a la mort d’aquest. De fet Maria Kodama es va casar amb en Borges en el seu llit de mort. L’endemà l’enterraven a Ginebra. La vídua vestia d’un blanc rigorós.

Per acabar, dir que en Borges no era un gran amant de la literatura hispànica. Preferia El Quixot en llengua anglesa i lloava el poeta Manuel Machado fent veure que no sabia que tenia un germà...

Tampoc podem deixar d'esmentar que el seu coneixement de l'anglés li va permetre fer la traducció de l'Ulisses d'en James Joyce així com la de l'Orlando de Virginia Woolf, aquest últim prologat per la seva gran amiga Victoria Ocampo.

Tanquem aquesta segona i última part pensant que ens deixem pel camí molts fets importants en la vida d'en Jorge Luis Borges. Voldríem que féssiu, si és que no el coneixeu ja, ni que fos un tastet d'aquest gran escriptor que argumentava no haver escrit cap novel·la perquè la seva capacitat de síntesi li permetia dir amb deu pàgines el que un altre escriptor hauria necessitat dir amb cent. Aquestes coses sempre les deia amb un somriure irònic. Hi ha filmacions passades a video que ho confirmen.

Deixem un bellíssim poema. Si decidiu llegir-lo, feu-ho en veu alta..., i escolteu al poeta.


LA LLUVIA

Bruscamente la tarde se ha aclarado
Porque ya cae la lluvia minuciosa.
Cae o cayó. La lluvia es una cosa
Que sin duda sucede en el pasado.

Quien la oye caer ha recobrado
El tiempo en que la suerte venturosa
Le reveló una flor llamada rosa
Y el curioso color del colorado.

Esta lluvia que ciega los cristales
Alegrará en perdidos arrabales
Las negras uvas de una parra en cierto

Patio que ya no existe. La mojada
Tarde me trae la voz, la voz deseada,
De mi padre que vuelve y que no ha muerto.


Tomba de Jorge Luis Borges,
al cementiri de Planpalais (Ginebra)

7:16 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

2 comentaris:

  1. Hola, amics

    Quan tingueu un moment, passeu per casa nostra. Hi ha una coseta per a vosaltres.

    Josep i Glòria

    ResponElimina
  2. Mil gràcies! Tant l'Enric com jo estem molt contents.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top