}

Pages

04 d’abril 2008

RECORDS DE L'ALHAMBRA

Enviat per enric  |  7 comentaris


Ahir, tot esmorzant, la Glòria i jo vam tenir Consell de Redacció Samfainer, i entre les propostes que vam proposar tots dos, vam aprovar iniciar una nova secció que titularem Teniu cinc minuts? en la qual, de tant en tant, hi penjarem, ja bé sigui amb videos de You Tube o bé amb gravacions fetes per nosaltres mateixos, petites peces musicals clàssiques que als que us agrada la música potser feia temps que no sentíeu, a la vegada que pensem també que poden agradar fins i tot a aquells que creuen que no els agrada la música anomenada "clàssica". Res, ja ho veureu: seran cinc, sis…, set minutets, com a màxim!, i, en alguns casos, n’hi haurà que ni als cinc minuts arribaran.

Per començar, la Glòria em va dir que triés jo mateix la que vulgui, i he pensat fer-ho amb una de les més belles melodies creades pel gran guitarrista i compositor que fou Francesc Tàrrega.

Nat a la Vila-real, a la comarca de la Plana Baixa, l’any 1852, Francesc Tàrrega va tenir de molt petit un accident que li afectà seriosament la vista, i els seus pares, gent molt senzilla, van decidir fer-li estudiar música perquè si es quedava cec del tot pogués guanyar-se la vida tocant algun instrument.

Aquests casuals esdeveniments, doncs, foren la causa que la guitarra clàssica entrés uns anys més tard per la porta gran a les sales de concert de tot el món, ja que, gràcies al mecentage d’Antoni Conesa, un industrial de Borriana on Francesc Tàrrega, amb una formació gairebé encara autodidacte, tocava el piano al Casino, va oferir-li l’oprtunitat de poder anar al Conservatori de Música de Madrid on el jove Tàrrega hi estudià solfeig, piano i harmonia.

Tàrrega, però, s’havia endut a Madrid la guitarra que havia adquirit al guitarrer andalús Antonio de Torres, el qual havia fet els més importants canvis a aquest instrument fins al punt de ser considerat el pare de la guitarra moderna, i tot i que al Conservatori no hi havia encara càtedra de guitarra, van ser els mateixos professors qui, veient el virtuosisme de Tàrrega, van animar-lo a consagrar-se completament a aquest instrument.

I així fou con Tàrrega es convertí en un concertista d’alta anomenada, i la guitarra va deixar de ser un instrument menyspreat a les sales de concert.

L’obra de Tàrrega que he triat, Records de l’Alhambra, és, en realitat, un Estudi de trèmolo, com Estudis són moltes de les seves petites obres, però que l’exquisitesa melòdica de les quals les han convertit en peces que tots els grans solistes de guitarra es vanten de tenir en el seu repertori.

He escoltat a You Tube diferents interpretacions que hi ha d’aquesta peça, i des del primer moment em vaig quedar embadalit sentint la crital·lina i netíssima interpretació de la guitarrista japonesa Kaori Muraji:



No em direu que no és preciós, eh?

11:20 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

7 comentaris:

  1. Has triat una peça de guitarra preciosa, que fa posar la pell de gallina.
    Una gran amiga meva va estudiar guitarra clàssica i en les nostres èpoques xiruqueres d'esplai no em cansava mai de demanar-li que la toqués... m'has fet venir molts bons records :)

    ResponElimina
  2. Molt complerta la informació i molt bonica la peça seleccionada. També val la pena les peces “Las dos Hermanas” i “Pavana”, encara que més senzilletes que aquesta. Un altre compositor de guitarra molt recomenable és sens dubte Antonio Lauro m’agraden molt els Valsos veneçolans especialment el 2i el 3. El teu comentari ha fet que hagi rebuscat entre els meus discos per tornar a escoltar aquestes peces, gracies.

    ResponElimina
  3. Doncs sí, Gemma: La música, com les olors, tenen la virtud de transportar-nos, a l'acte, a qualsevol lloc o a qualsevol moment viscut per llunyans que aquests siguin. Celebro que aquesta música en concret t'hagi portat tants bons records.

    Plugim: La veritat és que d’Antonio Lauro només em sonava “El negrito”, i per això ahir al vespre vaig estar escoltant el que vaig anar trobant ben interpretat d’ell a You Tube. Ja miraré de “fer-me” amb més coses d’ell per un altre cantó. ;)

    Efectivament, les dues peces que anomenes de Tàrrega són precioses, i jo encara hi afegiria una de les que més m’agraden: “El columpi”.

    ResponElimina
  4. Enric i Glòria, felicitats per la nova secció, de la qual ja us avanço que en seré fervent seguidor. El "recods de l'Alhambra" ésgenial, de fet el vaig trobar genial fa molts anys quan ho vaig sentir per primera vegada i és una melodia que des d'aleshores sempre l'he tingut en lloc preferent. Friso esperant els propers "cinc minuts"

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies, Josep!, i ara que no ens sent ningú, et direm que aquesta secció ens la vam empescar bàsicament i sobretot per fer picar l'ham als lectors del bloc que es pensen que la música clàssica no els agrada, i és que hi ha peces, como ara aquesta primera que hem posat, que és gairebé impossible que hi hagi algú a qui no li pugui agradar, oi? ;)

    ResponElimina
  6. Enric! tenim cinc minuts, i deu, i tots els que facin falta!!
    Parlant de la virtut de transportació i d'evocació llegint el comentari de la Gemma m'ha transportat a la meva època xiruquera de l'esplai (el meu era l'esplai Tuareg)i de totes les músiques i cançons que vam aprendre, crec que el primer contacte real, del fruir amb la música fou a l'esplai quan compartiem moments, tots junts cantant i tocant la guitarra.
    Enric, gràcies per compartir amb nosaltres aquests sons i per aportarnos nous coneixements a la nostra vida.
    Mil petons,
    Txell i Kike

    ResponElimina
  7. Realment, parella, sou un veritable encant! Moltes gràcies, ja que és tot un goig fer les coses quan saps que algú les aprecia.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top