}

Pages

09 d’abril 2008

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO

Enviat per glòria  |  8 comentaris






















EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO
Mendoza, Eduardo
Seix Barral
Biblioteca Breve
Marzo 2008

Aquesta no és només una novel·la de lectura divertida i ràpida. L’Eduardo Mendoza ens té molt acostumats al somriure i a la rialla. De fet és dels pocs escriptors que sap transmetre amb l’escriptura un sentit del humor que s’agraeix i que s’enyora quan l’autor ens deixa massa temps sense un nou llibre.

El asombroso viaje de Pomponio Flato és una obra tremendament divertida que ens transporta a la Palestina dels primers temps després del naixement de Crist. El protagonista, afectat de problemes de salut obertament escatològics, busca a Palestina unes aigües que, segons li han dit, poden curar la seva incòmoda, quasi constant i pudenta malaltia. Així, en el seu pelegrinatge, anirà a parar al poble de Natzaret, on un fuster bonhomiós ha de ser executat, acusat d’haver mort l’home més ric de la contrada. Pomponio Flato serà contractat pel fill del bon fuster, encara un nen, perquè l’ajudi a demostrar la innocència del seu pare.

I comencen així les aventures del romà Pomponio Flato, de cop i volta convertit en detectiu d’una novel·la negra d’ambient bíblic. La diversió, l’entreteniment i les sorpreses, n’hi ha més d’una, estan assegurades, i el lector ja s’atreveix a somniar que l’Eduardo Mendoza ens en podria escriure una sèrie de novel·les així. En Pomponio seria, amb diferències òbvies, un Carvalho romà en versió hilarant.

És bo no limitar-nos solament al brillant i distret contingut del llibre d’en Pomponio Flato. Cal valorar, i molt, quin sumptuós llenguatge basteix aquesta història, i amb quina mestria l’Eduardo Mendoza imita o calca la sintaxi de la prosa clàssica llatina, al cap de més de dos mil anys. I és que aquest escriptor, a qui s’han d’agrair entre d’altres coses que fugi dels acudits fàcils quan es mou en un camp tan procliu a fer-ho com és, en aquest cas, el món de l’Asterix i La vida de Brian. Ell mateix, en una entrevista que concedeix a la revista Qué leer d’aquest mes d’abril, ens dóna algunes claus sobre el procés de creació d’aquest intel·ligent romà, de nom Pomponio Flato, i de les diferents atmosferes en què el personatge es mou. Atmosferes, diguem-ho, genialment recreades i amb un vocabulari que ja no ens ve de nou en l’escriptor, però que no per això deixa de causar-nos altra vegada l’ admiració i el respecte merescuts.

Voldria acabar dient que l’Eduardo Mendoza és un dialogista excepcional. Per qüestions d’edat i de geografia, Hollywood no l’hauria pogut omplir de dòlars en els daurats quaranta. Hauria fet, de ben segur, memorables guions, i el seu nom, Eduardo Mendoza, estaria entre els grans d’aquells temps. Estic segura que ell sap que és portador d’aquest tresor que és l 'art de fer converses fictícies d’aquelles tan perfectes que no s’hi admetria ni el canvi d’una coma. Està a punt de sortir una obra de teatre de l’excel·lent Mendoza: Gloria, i esperem que, junt amb Restauración, en siguin moltes més.

Llarga vida a aquest patrici de les lletres.

11:50 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

  1. Me l'apunto fa molt bona pinta pel que dius, i s'acosta Sant Jordi. Gràcies

    ResponElimina
  2. Para mí siempre es una fiesta que publique Mendoza. Tanto sus "señoras novelas", obras de un peso literario indudable (como la última, "Mauricio o las elecciones primarias", su obra maestra "La ciudad de los prodigios" o la breve pero intensa "El año del diluvio") como sus desternillantes novelas lúdicas (la saga policíaca del detective loco, especialmente "La aventura del Tocador de Señoras", etc). Para mí, es uno de los grandes sin discusión del panorama literario contemporáneo y mi novelista favorito junto a Javier Marías.

    Como sólo queda un mes para mi cumpleaños he decidido aguantar y ponerlo facil, pero la espera será impacientísima...

    Besos :-)

    ResponElimina
  3. Hola Plugim,
    M'alegro que et faci peça. Ja me'n diràs alguna cosa. Contenta de llegir-te!

    Hola Papagena:
    Celebro que te guste Eduardo Mendoza y conozcas tan bien su obra.Eres tan joven como sensible...
    Oye: ¿Qué será que a mi me guste tanto Javier Marías y, en especial, Corazón tan blanco?
    Besos.

    ResponElimina
  4. Aquesta sí que és una crònica calenteta, calenteta, acabadeta de sortir del forn, eh?. Tot just ahir vaig veure al telenotícies la presentació que van fer amb l'autor del llibre al temple d'August, a Barcelona.

    Fins aviat

    ResponElimina
  5. Molt bona la crònica, dubto que la "resenya" de la contraportada l'arribi a igualar". Em venen ganes de llegir el llibre rapidament, l'afegiré a la llista per Sant Jordi.

    ResponElimina
  6. Glòria,
    Es coneix que t'agrada la cuina. Fins i tot t'imagines, molt divertidament, una crònica acabadeta de sortir del forn. Efectivament, la tinta era encara humida i jo ja m'estava llegint el llibre i a dir la meva al blog.
    Josep,
    Gràcies. Jo no sé si voldria fer ressenyes de contraportada perquè obliguen, tant sí com no, a lloar
    el llibre. El blog ens permet el lliure pensament.
    Estarem en contacte.

    ResponElimina
  7. Glòria, cómo no te va a gustar Corazón tan blanco, si es una obra maestra!!! Quizá la mejor de Marías, si hay que escoger una.

    Y por cierto, gracias por lo de joven, me has alegrado el día jejeje

    Un petò :-)

    ResponElimina
  8. Es verdad lo de obra maestra pero...podría no gustarme. Siento también gran predilección por El hombre sentimental y por El siglo.
    Un beso muy fuerte para agradecer una vez más tus visitas siempre bien recibidas.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top