}

Pages

21 de maig 2008

CALAMAR AMB SALSA PICANT

Enviat per enric  |  10 comentaris




Em passa tot sovint que els dissabtes vaig a plaça amb una idea més o menys prefixada de què fer per dinar diumenge (els dissabtes i els diumenges són els únics dies que dino a casa), i quan passo pel peix canvio a l’acte de plans.

Això mateix és el que em va passar dissabte passat, que no recordo ja què volia fer, però quan vaig veure que al cove de la “meva” peixetera hi havia uns calamars preciosos, i que no estaven gens malament de preu, vaig decidir que faria una de les receptes que vaig aprendre del llibre Àpats de fonda, de Jaume Carles Font, publicat per Cossetània Edicions, de Valls, un llibre del que en tinc pensat fer-ne un post ja que és una de les millors adquisicions que he fet de llibres de cuina.

El calamar que vaig comprar feia 650 grams (n’érem 3 a dinar), i me’l vaig fer tallar com si l’hagués de fer a la romana, però amb les rodelles un pèl més gruixudes.

Ingredients:

El calamar.
1 ceba mitjana.
3 tomàquets madurs.
1 gotet de vi blanc.
1 got d’aigua.
1 cullerada (de cafè) de pebre vermell dolç.
3 grans d’all.
1 bitxo (més gros o més petit, depenent de com us agradi de picant).
10 ametlles torrades.
6 grans de pebre, blanc o negre.
uns brins de safrà.
1 branca de julivert.
oli d’oliva.
sal.

En primer lloc, vaig netejar les rodelles i la resta del calamar, i vaig tallar les aletes i els tentacles a trossos regulars.

Vaig tallar la ceba ben fina, ratllar els tomàquets (sense les llavors), i picar, també ben fi, el julivert.

En una cassola amb oli ja calent, hi vaig fer sofregir a foc ben baix la ceba, i quan aquesta es va començar a fer transparent, hi vaig afegir el tomàquet ratllat, una mica de sal, i un polsim de sucre per treure l’acidesa del tomàquet.

Amb el foc encara ben baix, ho vaig anar coent fins que el tomàquet va estar al punt.

A aquest sofregit hi vaig tirar el calamar, el julivert picat, el pebre vermell dolç, i vaig anar remenant-ho tot durant un parell de minuts.

Passat aquest temps, vaig afegir-hi el gotet de vi blanc i l’aigua del got que em va semblar suficient.

Amb la cassola tapada, ho vaig deixar coure durant 10 minuts.

Mentrestant, vaig fer la picada amb els alls, les ametlles torrades, els grans de pebre, una mica de sal, els brins de safrà i el bitxo, la qual vaig abocar dins la cassola havent-la diluït dins el morter amb una mica de suc de la mateixa cuita.

Ben remenat, vaig deixar que s’acabés de coure tot plegat, amb la cassola tapada i a foc moderat.

Tinc el costum quan faig sípa o calamar guisats, d’estofar-los prèviament en un cassó que hi càpiguen bé però que no quedin tampoc massa folgats, amb una mica d’aigua –tot just la suficient perquè no se’ns enganxi- i un rajolinet d’oli durant vint o vint-i-cinc minuts amb el foc ben baix, ja que cuits prèviament d’aquesta manera tant la sípia com el calamar queden molt més tous que si es couen a la cassola amb el suc.

Per servir-lo, el vaig acompanyar amb un flamet d’arròs blanc.

De debò que trobo que és un plat que resulta exquisit.

10:05 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

10 comentaris:

  1. eva (terrassa)21/5/08 20:57

    Ai Enric!!!...Quines receptes tan suculentes que fas!!!...Doncs per només dinar el cap de setmana a casa...te'n surts a les mil meravelles!!!...Aquests calamars fan una pinta brutal...(i a més no tenen espines!)...així que m'apunto la recepta...bé...i el llibre Àpats de fonda que no el coneixia pas...i si dius que val la pena haurem d'anar a la llibreraia ben aviat!!!
    Petunets i fins demà!!!...Si o si???
    Petunets,
    Eva

    ResponElimina
  2. Realment Enric veig que la teva dèria són els fruits del mar. Els airets badalonins fan de les seves... perfecte!!! Prenc bona nota dels balls de l'espectacular calamar que vas trobar. A veure per quan una de bacallà!!!!
    Salutacions i bon profit sempre!! Per cert, què hi vas posar per postres???

    ResponElimina
  3. Provaré aquest truc d'estofar la sípia o el calamar abans de posar-ho a la cassola, a veure com em va.

    Ens veiem demà, oi que sí?

    ResponElimina
  4. Ai, aquesta gent de l'"interior", Eva!... Quina mania teniu amb les espines! :) i, pel que fa al llibre, creu-me que val la pena, ja que les receptes estan TOTES provades.

    Jo vaig dir que demà (avui ja per a mi) vindria, i com que sóc -no com altres que diuen que faran un bloc i no el fan- persona de paraula, allà estaré. I tant!

    Un petó, guapíssima!

    Delfica: Doncs, sí... Hi tinc una gran tirada sobre tot allò que ens dóna la mar, i és que cada peix -i mira que n'hi arriba a haver de diferents!- té el seu gust característic i, per tant, pots variar molt més que amb la carn. Avui mateix, per sopar, he menjat un plat de mongeta tendra i patata bullides amb una cua de bròtola, i estava de mort!!!

    Ja vindrà el bacallà, ja... :)

    De postres no en vaig fer. Vaig comprar 3 tornem-his a can Bertran.

    Glòria:

    Demà, que si que ens veurem, ja t'especificaré una mica més com ho faig. La meva mare i la meva sogra sempre ho feien (fins i tot la sípia que va a l'arròs), i queda tova tova però conserva el cos.

    I tant que ens tornarem a veure! Tinc moltes ganes, també, de conèixer en persona a en Josep.

    ResponElimina
  5. Això que expliques que canvies de recepta quan passes per davant la parada de peix, a mi també em passa molt sovint ;)
    A casa no tenim costum de cuinar picant, però és una de les meves assignatures pendents... un toc de picant queda molt bé en segons quins plats, oi? I en aquest calamars li deu anar de fàvula, que tenen una pinta boníssima!

    ResponElimina
  6. Gemma: Jo no sóc gens, però gens amant dels picants, però com molt bé dius, un toquet en segons quins plats, com ara en aquest o, posem per cas, en uns musclos a la marinera, li van com anell al dit. Jo n'hi vaig posar un troset molt petit, de bitxo. De tota manera, com ja avisa l'autor del llibre al començar l'explicació de la recepta, es pot obviar el bitxo i el plat no perd gens de caràcter.

    ResponElimina
  7. Enric, estimat amic! Ostres podríem muntar una sortida a una llibreria per remenar entre llibres de cuina i del que sigui, i tu com amfitrio ens podries anar explicant les anecdotes de tots els Sants Jordis a la parada! Què et sembla? Ens encanta tot el que fas. Ens veiem en una estona.
    Mil petons!

    ResponElimina
  8. És que em mireu amb bons ulls, bons amics! Gràcies.

    ResponElimina
  9. Quin plat més bo! A més, m'encanten els calamars (i el coent, tembé). Per cert, a diversos llocs de València, a més de "bitxo" en diem "vitet" o "ditet". Salutacions.

    ResponElimina
  10. Francesc:

    M’encanta l’expressió “coent” per significar el que aquí dalt denominem “picant”. A més a més, la definició que l’”Alcover-Moll” fa del mot “bitxo” és: “Espècie de pebre molt llarg i prim, vermell i molt `coent´” (no pas “picant”).

    Desconeixia completament els mots “vitet” i “ditet”, dos termes que també, com és lògic, figuren a l’”Alcover-Moll”.

    No saps com t’agraeixo aquestes aportacions lingüístiques, Francesc!

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top