}

Pages

06 de maig 2008

L'EFECTE VILLAZÓN

Enviat per glòria  |  17 comentaris



Dilluns, dia 28 d’abril, vaig tenir el plaer de ser a Madrid per assistir al recital que el tenor mexicà Rolando Villazón oferia al Teatro de la Zarzuela d’aquella capital.

En Rolando Villazón canta sempre empès per la passió. En ell no hi trobem el so potser trampós d’un disc compacte perquè, pel damunt de la seva important dotació vocal i dels estudis que deu haver anat fent sense parar per gestionar el seu envejable raig de veu d’infinites facetes, hi ha la força de la seva sang jove traduïda en una sensibilitat camaleònica que li permet cantar des d’una frívola i simpàtica Canción Guajira, accent andalús inclòs, fins a una Cielo e Mare de vegades massa sincopat, però dramàticament colpidor a causa d’aquella veritat que el tenor mexicà sap posar en cada nota quan totes les cèl·lules del seu organisme vibren apassionades al servei de la música.

En Rolando Villazón és sobretot un ser emocional que, de vegades, ha de lluitar perquè el seu prodigiós instrument vocal no se li independitzi amb inesperades rebel·lies, causa de sons de vegades obscurs, de flemes que amenacen la puresa de la seves inqüestionables virtuts mel·lòdiques, o bé de la irrupció de la seva deliciosa tosseta d’arcàngel delicat, tan propens als cops d’aire.

Duia en Rolando un vestit que podia ser gris fosc però que els retrats el mostren ben marró. La seva esprimatxada i sempre inquieta figura, el tarannà que a base de ganyotes i salts ens recorda el Chaplin que enamora, li donaven l’aire desenfadat i natural que li és inherent i que reforça tant el seu carisma escènic. En Rolando Villazón no es treu el somriure quasi mai, excepte, està clar, si la romança o l’ària que interpreta el requereix seriós quan no tràgic. Una vegada més cal remarcar la ductilitat interpretativa d’aquest jove tenor que canta amb facilitat i lleugeresa la "Madrileña Bonita", de La del manojo de rosas, i acaba el recital amb un sentit "No puede ser", de La Tabernera del puerto.

En tot l’espectacle només li hem pogut escoltar vuit cançons, més les escasses propines. Algú que li vol bé li deu dir allò de a poc a poc i bona lletra. No es pot jugar amb la veu, i menys quan aquesta ja assoleix el pes d’un do com és el cas d’aquest intèrpret, a hores d’ara ja, aclamat als principals escenaris operístics del món.

Va fer tres bisos i, si hagués volgut escoltar al públic, encara seríem a l’emblemàtic teatre del carrer Jovellanos de Madrid. Ressalto un "Quando le sere al placido", que em va agradar tant com fa més de vint anys m’ havia captivat el d’en Josep Maria Carreras, la llegenda de Sants, barri de Barcelona. En Rolando Villazón va estar sempre com calia quan a interpretació dramàtica, però en aquesta ària demostrava, si és que hi feia falta, tots els colors que la passió i la gelosia d'amor fan que la seva veu resulti tan completa que no ens deixi enyorar res mentre el sentim bocabadats. S’ha d’escoltar com diu cantant les sublims lletres de les àries, com fa ús d'una dicció gairebé subjugant. Les mans del públic han d’estar controlades perquè espetegarien pel seu compte en pluges d’ovacions inacabables.

No puc obviar el treball de la Orquesta de la Comunidad de Madrid a les ordres del director Daniele Callegari. En general varen sonar molt bé i, en especial, tocant l'"Intermedio", de La boda de Luis Alonso, on es podia gaudir perfectament de la riquesa sonora dels diferents grups de músics coronada per les obligades i alegres castanyoles, que ens feien desitjar la visió de, al menys, un parell de ballarins. Però això ja és demanar massa i el desig ve inspirat per la mateixa música festiva i balladora.

També va ser molt notable l’acompanyament que varen fer a Rolando Villazón de la romança "Ya mis horas felices" de la sarsuela La del soto del parral, on els violins hi tenen tant paper com la veu i, per acabar, també vull esmentar el preludi de El Tambor de Granaderos tocat amb la precisió que la peça exigeix.

Tant pel que fa al tenor Rolando Villazón com a l’orquestra, el Teatro de la Zarzuela no és el millor teatre que se’ls podia assignar. No és un teatre petit, però sí ho és per el nombre de músics que tocaven i, sobretot, per la veu d’en Rolando Villazón que de tan poderosa semblava que xoqués amb les parets, massa properes, i feia que el so es distorsionés a les notes més altes.

Celebro molt que en Rolando Villazón s’hagi recuperat després de l’ensurt que el gener passat ens va donar al Liceu, i espero que segueixi triomfalment la seva carrera però amb la veu... piano, piano per andare lontano. N’hem de gaudir molts anys d’aquesta joia.

Quan es va acabar l’espectacle, una pluja de pètals queia amorosa i mansa des d’un extrem del segon pis, quasi al damunt del cap del gran tenor. Va ser un bell final. La Teresa, la seva jove filla, la Tosca, la Judit, la Carme, la Fedora, totes elles fans d’en Rolando Villazón, com jo, i que vaig tenir el gust de saludar en el teatre, són les responsables d’aquest detall tan delicat i, d’altra banda, únic aquell dia i en aquella sala.

La Teresa m'ha fet arribar les fotografies que il·lustren aquest post.
















Espero tenir ocasió de tornar a gaudir del tenor mexicà, i compartir el seu art amb tothom, però especialment amb "les Villazonianes" que he esmentat. Inclosa jo, és clar.

1:50 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

17 comentaris:

  1. Ahhhh, l'únic "fallo" d'aquella nit va ser que no estiguessim juntes al palco, Glòria...però juro pel NEN (hauriem de "registrar" aquesta denominació, no?)que això no tornarà a pasar !!!
    M'encanta la teva crónica i la sensibilitat amb que descrius la manera de cantar i de mostrar-se del Rolando. És algú molt especial...i en persona...ni et dic...El proper dia t'agafarem entre totes i t'arrastrarem, tant si vols com si no, a la sortida d'artistes...I ara ens estem pensant que li tirarem al proper concert, que ho dels pètals ja està vist...

    ResponElimina
  2. Magnífica crònica que mostra, això si, entre línies que no se pas si de manera objectiva o subjectiva, algun detall preocupant.
    FLEMES! això abans del recés no ho tenia i ningú que ha parlat del concert madrileny s’ha atrevit a dir-ho, bé algú si, he llegit coses en els foros de la xarxa per a tots els gustos.
    Ens descrius molt bé la forma de cantar del Villazón, però del estat vocal en passes una mica de puntetes i això em preocupa, doncs l’únic signe clar que dones al respecte, tot i que si que dius que ha millorat en front el concert del Liceu (aniríem apanyats si no fos així, són les maleïdes flemes.
    Saps si hi haurà constància sonora del esdeveniment?
    Un petó

    ResponElimina
  3. Gloria, no podías haberlo titulado mejor :El efecto Villazón. Como si del famoso elixir se tratara, es escucharle, verle y producirse el milagro: felicidad !!!!

    Fue una gran fiesta y disfrutada a tope como corresponde.

    ResponElimina
  4. Teresa,
    Mercès pel teu entusiasme que està clarament inspirat pel NEN. Sí, hauríem de registrar la denominació. Ja he pogut veure per les fotografies la seva gran simpatia personal. Petons.

    Ximo,
    Les flemes amenaçaven. En la meva crònica pretinc donar a entendre que en en Villazón sempre hi ha la passió per sobre de la perfecció. No està en ell això. Només cap veure'l dos minuts per veure com n'és de nerviós.
    No m'he atrevit a fer un judici de l'estat de la seva veu perquè em falten coneixements tècnics que, alerta, admiro molt en tu però no sabria ni plaguar. Jo escric des de l'emoció i creu que no hauria gaudit si no l'haguès vist i sentit en plena forma. De totes maneres, un repertori de vuit peces amb intervencions intercalades de l'orquestra que permetien el repós de la veu del tenor, em fa pensar que li aconsellen sabiament que es dosifiqui.
    No vaig saber veure si l'esdeveniment s'enregistrava.
    Veig que té un calendari molt repartidet, el juliol cantarà a París amb en Juan Diego Flóres! i també actuarà força amb la Netrebko.
    M'he allargat molt. Disculpa, Ximo i un petò.

    Tosca,
    Celebro que t'hagi agradat el post. Ti sí que vares prendre l'elixir amb en Rolando. Sé el que em dic i en tinc constància gràfica.
    A reveure i petons.

    ResponElimina
  5. Glòria, no puc dir res més que no hagis dit tu. Villazón arrossega des del primer moment que comença a cantar. Llegint la teva crònica, he retrocedit una setmana i he tornat a emocionar-me. Gràcies, un petó.

    ResponElimina
  6. Glòria, t'agraeixo enormement la teva entrada al meu bloc. Igual que a l'Enric. Veig que entre els dos amaniu una samfaina interessantísima i que aniré visitant per veure quin nou ingredient hi poseu.
    Ah, l'òpera! també l'enyoro, però ara no disposo de temps per gaudir-la comme il faut!!!! La meva estrena va ser al 84, al Liceu, Tosca.... Eva Marton... quins temps!!
    Salutacions

    ResponElimina
  7. Felicitats per la detallada crònica del concert del Rolando Villazón (llegint-la sembla que hi haguem estat). Jo també penso com tu, el Villazón és més passió que perfecció i també crec que tens raó quan dius que es va reservar per anar recuperant-se poc a poc. Suposo que la Glòria també et farà algun comentari ja que ella és la "Villazoniana" de la família.
    Fins una altra.

    ResponElimina
  8. Carme,
    Un cop més haig d'escriure que AVUI ESTIC CONTENTA.ràcies per la visita i esperem que no sigui l'ultima. Un petò.

    Delfica,
    He entrat perquè l'Enric m'ha parlat de tu. He trobat el blog molt interessant. Quan tornis a tenir temps per l'òpera fes un cop d'ull al blog dels blogs: IN FERNEM LAND. Tant l'Enric com jo hi treiem molt el cap.
    Salutacions.

    Josep,
    No em podies faltar! Si t'ha complagut la crònica em dono per satisfeta. És normal que la Glòria sigui "villazoniana". ¿Com es fa per no ser-ho?
    Ciao!

    ResponElimina
  9. Hola novament. A mi també m'agrada molt l'òpera i la música clàssica (sí, ja ho sé, sóc d'eixos éssers estranys que s'ho passa pipa escoltant com pateix madama Butterfly, per exemple).
    Pel que em deies al meu bloc, també pense que és una mica "perillós" que els llops canvien a bens disfressats. Salutacions.

    ResponElimina
  10. Glòria, oooh! quina nit més fantàstica vareu passar i que bonic això d'homenatjar al vostre NEN amb pètals de rosa!
    Com sempre felcitar-te i dir-te que em gaudit molt i ens hem emocionat llegint l'Efecte Villazón!
    Petons

    ResponElimina
  11. Glòria,

    Tal com deia el Josep, i tant que et faig un comentari!.

    Primer de tot, dir-te que el dia del concert, més d'una vegada vaig pensar, mira, la Glòria ja deu ser a Madrid, mira, el concert deu ser a punt de començar, mira, el Rolando Villazón ja deu cantar!.

    M'alegra veure que t'hagi fet la impressió que ja s'està recuperant, amb prudència. Potser per això el repertori no va ser més extens. Per cert, pel que he llegit, potser una mica massa de sarsuela?. Trobo que encara que hi ha fragments de sarsuela molt bonics, al cosat de l'òpera, queda una mica com la "parenta pobra".

    Bé, ara a comptar els dies que falten per poder gaudir del recital del Josep Carreras al Liceu!

    Fins aviat

    ResponElimina
  12. Parella vermella,
    He intentat transmetre que va ser una nit memorable i pels vostres gentils comentaris m'adono que ho he aconseguit força...i és que el mexicà inspira, eh?
    Petons.

    ResponElimina
  13. Glòria, desvetlla el secret millor guardat de la temporada: quina de les guapíssimes doncelles ets tu??
    Estem intrigats! Ens desvetllaràs el secret?

    ResponElimina
  14. Gent de la Cuina Vermella,
    JO NO HI ERA !!!
    Quan les formoses donzelles em varen proposar amablement d'anar amb elles a la sortida d'artistes i retratar-se amb el gran Rolando i demanar-li autògrafs...jo vaig rebutjar educadament adduint que est5ava canasda. La veritat és que no m'hauria agradat gens haver-lo de compartir. Ja ho he dit.
    Petons,

    ResponElimina
  15. Glòria,
    Gràcies per pensar en mi i en en Rolando el passat dia 28 d'Abril.

    Quan a que cantés sarsuela ho vaig trobar adequat: la ciutat era Madrid i el teatre el de "la Zarzuela". Tocava.

    Jo també veig que la sarsuela no assoleix la grandesa de l'òpera. Acostumo a comparar-la al gènere musical. Ambdós tenen inoblidables melodies que també exigeixen veus amb bona escola.

    No podia esperar que ens cantés la "Rosó" com va fer al Liceu...je je je

    Si aneu a veure en Carreras ja me'n fareu cinc cèntims. Jo l'havia gaudit tant amb la Caballé, i els dec a tots dos una gran part de la meva afició a l'òpera que d'un temps cap aquí no els vaig a veure mai ni a l'un, ni a l'altra. Prefereixo viure del record d'aquelles Bohèmes, Toscas etc.
    Petons

    ResponElimina
  16. Francesc:

    Em permeto obrir-me una mica d’espai entre totes aquestes “fans” d’en Villazón (ja veus que en són munió), i dir-te que som molts els que també ens ho "passem pipa" amb els sofriments de la pobra Butterfly, entre els quals ens hi comptem la Glòria -la meva companya de fatigues del bloc-i jo que, a més a més, sóc dels que acaba fet una vall de llàgrimes perquè tot i que sempre intento convèncer a la Cio-Cio-San que no sigui bleda, que tregui el geni i que enviï a fer punyetes aquell yankee i la seva dona… ella no em vol fer mai cas. :))

    Pel que fa als llops i als bens, només et diré que és una veritat com un temple allò que diuen: "Que els déus em guardin dels amics, que del enemics ja me'n guardo prou jo."

    Una abraçada!

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top