}

Pages

16 de maig 2008

PETITA RUTA OPERÍSTICA

Enviat per enric  |  8 comentaris

Ens fa molta il·lusió dir-vos que comptem amb una nova corresponsal, la Marina Soprano, la qual, segons ens ha dit, molt gustosament ha accedit a redactar-nos una petita crònica que ella mateixa ha titulat Petita ruta operística, on ens hi explica el seu recent viatge a Milà per seguir una ruta dedicada a Verdi i assistir, al Teatro alla Scala, a la representació de l’òpera 1984, de Lorin Maazel, basada en la novel·la del mateix títol de George Orwell.

Moltíssimes gràcies, Marina, i esperem que als lectors de la "Samfaina" aquesta crònica els resulti tan interessant com ens ha resultat a nosaltres:


A l’entorn de Milà, i en un radi de ben pocs quilòmetres, podem fer una magnífica ruta Verdi, ben coneguda, d’altra banda, i molt ben il·lustrada en aquella sèrie emesa per televisió ja fa uns quants anys, que ens obsequiava, al final de cada episodi, amb el quartet de Rigoletto, "Bella figlia dell’amore".

Una expressió mínima d’aquesta ruta comprèn la visita a l’antiga botiga i hostatgeria de Roncole, on va néixer Giuseppe Verdi, un edifici amb forma de masia, d’aspecte rústic però molt restaurada i força diferent de la imatge que me n’havien donat els llibres que jo coneixia, editats ja fa uns quants anys. A més, davant del cantó dret de la façana, s’hi ha col·locat, elevat sobre una peanya, un bust del mestre, tan desafortunat com desproporcionat i tan ben intencionat com poc digne d’una Itàlia que continua essent capdavantera en el bon gust.



Ben a prop, podem passejar per Busseto, la ciutat de l’adolescència i primera joventut de Verdi. A la Via Roma, on el dia 6 de maig hi havia mercat, no hi falta el restaurant amb aparadors que exhibeixen fotografies signades per grans cantants de la lírica, com Carlo Bergonzi o Plácido Domingo, i la plaça Giuseppe Verdi ens ofereix, davant de l’església i col·legiata de San Bartolomeo, el teatre, també de nom Giuseppe Verdi i, com no podia ser d’altra manera, una estàtua del músic, en aquest cas sedent i prou ben integrada al conjunt.



A continuació, cal acostar-se a Sant’Agata o Vil·la Verdi, on es poden veure, amb els mobles originals, les habitacions del mestre i la seva companya i després esposa Giuseppina Strepponi, el seu estudi, l’habitació on va morir (traslladada des del Grand Hotel de Milà, on s’apagà la vida del mestre el 1901), el celler, el garatge, ple de calesses i landós, i una part de l’extens jardí romàntic de la finca.



I, ja per acabar, anem a Milà, la gran ciutat que va permetre a Verdi desenvolupar-se professionalment, malgrat que li va negar l’accés al Conservatori a causa de la posició errònia de les mans a l’hora de tocar el piano, ja incorregible atesa la seva edat. El Teatro alla Scala, aleshores com ara un temple de l’òpera, va ser l’escenari d’algun fracàs, però sobretot dels grans èxits de Giuseppe. Per això ens hagués agradat molt veure-hi, per exemple, un bon Nabucco i rememorar l’estrena esclatant d’aquesta peça que va comptar amb la veu de la Strepponi, gran soprano i futura parella del mestre. Però el calendari mana i aquesta vegada l’il·lustre teatre ens va situar lluny de l’univers verdià per abocar-nos de ple en el món contemporani, amb la representació de l’òpera 1984, composta i dirigida per Lorin Maazel, amb llibret de J.D. McClatchy i Thomas Meehan, a partir de la novel·la de George Orwell, del mateix títol. Tot un canvi, certament, però no pas una experiència per deixar-se perdre.

Dividida en tres actes, 1984 és una òpera expressiva, en què tant la música com la interpretació han estat concebudes justament en funció de l’argument i del missatge que aporta el text original. Si l’ús de la llengua anglesa contribueix a donar una certa impressió de comèdia musical, aquest gènere (sigui dit amb tots els respectes) queda clarament superat per una orquestració molt complexa, unes majors exigències vocals i un clar distanciament de les melodies seductores, que aquí també hi són presents i ens atrauen, però que no es volen acabar de mostrar ni es recreen mai en elles mateixes, com si temessin abusar de la seva bellesa.

De la interpretació, en conjunt excel·lent, destaca sobretot l’intens i meritori treball del baríton Julian Tovey, protagonista indiscutible, mentre que la soprano, Nancy Gustafson, també va ser molt aplaudida. Com a anècdota, esmentarem la veu en off enregistrada del famosíssim i ja clàssic actor britànic Jeremy Irons. Cal al·ludir també a la posada en escena, amb uns decorats i una il·luminació en veritat brillants i diria que també rigorosos pel fet de ser molt coherents amb la trama i amb l’ambient d’aquell món opressiu i vigilat sense treva pel Big Brother, que George Orwell va voler imaginar per a un futur que ja és passat.

Vam poder gaudir, doncs, d’una peça capaç de mantenir l’atenció del públic no iniciat, sense caure en la pedanteria ni en el kitsch; una òpera plenament contemporània dirigida pel seu propi autor en una experiència no tan diferent, al capdavall, de la que es podia tenir fa més d’un segle, quan era Verdi qui presentava les seves òperes al teatre milanès.

Finalment, la nostra petita volta pel nord d’Itàlia encara ens guardava una sorpresa molt agradable, una mena d’inesperat valor afegit amb què ens va obsequiar la ciutat de Verona: just al costat d’una de les entrades de l’Arena vam poder veure uns decorats, probablement de Rigoletto (Verdi, per fi!) i, ja a dins del recinte, vam coincidir amb un assaig d’Aida (Verdi un altre cop!), l’òpera que s’hi estrenarà el proper mes de juny. Sense cap obstacle ni impediment, vam poder veure el decorat i sentir un triomfant "Gloria all’Egitto" enregistrat, mentre una bona colla de figurants, vestits de carrer però portant un tron, un carro i tota mena d’estendards, es distribuïen per l’escenari, que acollia també alguns genets muntant a cavall. A la nit, aquest cop espiant l’Arena des de fora, vam sentir que ja era un piano qui entonava la melodia, mentre el cor i els figurants anaven entrant i sortint, deixant-nos participar, sense saber-ho, de la preparació del que sens dubte serà un dels grans espectacles de la temporada.


Text i fotografies: Marina Soprano.

2:25 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

  1. Magnífica crónica, gràcies! Per cert...ho de Marina "Soprano"... deu ser un pseudònim, ¿no?

    ResponElimina
  2. VIVA VERDI !!!!

    Gracias por tu crónica, Marina.Ha sido un hermoso viaje.

    Por cierto ¿ No os pasa a vosotros que, desde que emitieron la vida de Verdi, Don Giuseppe tiene la cara de Ronald Pickup ?

    ResponElimina
  3. Marina, ja és prou pena fer tot el magnífic i estimulant peregrinatge verdià per rematar-ho a la Scala amb una òpera de Maazel.
    Gràcies per la crònica, una mica d'enveja sanota si que m'ha fet.
    El Duomo encara està tapat (veig per la foto). Porten més de dos anys, quan hagin acabat hauran de tornar a començar.

    ResponElimina
  4. Quina enveja (sana) de poder gaudir d'experiències musicals, visuals i de tota mena com aquestes! Jo m'haig d'acontentar amb algun DVD o algun CD. Les entrades del Palau de la Música de València són prohibitives. Coses de la Generalitat que, en casos com aquests, s'hauria d'anomenar "Unspocsnomésitat", és a dir, d'aquells/es que s'ho poden permetre.
    Per cert, com t'ha eixit el fetge de rap?
    Salutacions.

    ResponElimina
  5. Molt interessant la ruta "verdiana", llàstima que la representació d'Aida no coincïdís amb els dies d'estada, però suposo que ja seria demanaar massa.

    ResponElimina
  6. Marina Soprano18/5/08 23:44

    Teresa: Hola i gràcies! Marina era el nom de la meva padrina i Soprano, a banda, de definir la més aguda de les veus humanes, ja deus saber que és el cognom d'una família mafiosa, protagonista d'una sèrie que justament porta aques nom. Em va semblar divertit...

    Tosca: gràcies pel teu comentari. Coincidim del tot pel que fa a la imatge de Verdi. No obstant això, sovint el veig tal com apareix en el retrat que just avui surt penjat a In Fernem Land, en el qual ja és gran, però molt atractiu.

    Ximo: sóc una admiradora incondicional del teu blog. Espero que en un futur no molt llunyà podré tornar a l'Scala i veure alguna òpera més seductora que 1984, però sóc de bon conformar i ja estic prou contenta d'haver-hi pogut posar els peus. Pel que fa al duomo, què vols que et digui... són les obres de la seu. Gràcies per tot.

    Josep: sí que és una llàstima, però, com que no m'esperava trobar-hi res (ho havia consultat i sabia que la temporada no començava fins entrat el juny), veure l'assaig em va fer sentir la mar de bé. De totes maneres també espero tornar algun dia a Verona i assistir a una representació a l'Arena. Ha de ser emocionant. Gràcies i fins ben aviat.

    ResponElimina
  7. Realment, Francesc, surt molt car el “vici” de la bona música. A mi mateix, enguany, em ve, com tu dius, molta salivera quan sé de concerts als quals la meva economia no hi és accessible, però gaudeixo, gràcies als blocs, llegint les experiències i les sensacions dels qui hi escriuen i, d’una manera o una altra, ens les fan compartir.

    El fetge de rap, BONÍSSIM, el que ha passat, però, és que me’n va guardar un de molt petit i gairebé no li he trobat el gust. Ja vaig quedar amb la peixatera que la setmana vinent me’n guardés un de més gros, i et prometo fer-ne un post.

    Per cert, m’agradaria tenir el teu mail. Per què no m’escrius quatre lletres al meu?

    (enricbaye@gmail.com)

    ResponElimina
  8. La veritat és que ara no és fàcil de trobar bons fetges de rap. Quan era petit la meua mare en duia de tant en tant quan anava a plaça a comprar. Salutacions.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top