}

Pages

19 de maig 2008

UN LLIBRE, UNA PEL·LÍCULA I UN VALS ( I )

Enviat per glòria  |  14 comentaris



El dia 23 de desembre de 1896 venia al món, a Palerm (Sicília - Itàlia), un nen que va ser batejat amb el nom de Giuseppe Tomasi, fill del príncep de Lampedusa i duc de Palma di Montechiario, i de la seva muller, la princesa de Mastrogiovanni Tasca di Cutò.

Amb aquests ingredients, el nounat jugava amb avantatges importants de les que, com tots els infants, n’era innocent. De moment no podia haver rebut un nom més regi: Giuseppe Tomasi di Lampedusa.
El jove aristòcrata va rebre una educació exquisida com convenia a un noi de noble estirp. Va estar molt influït per la sensibilitat i la cultura de la seva mare que, entre d’altres coses, li va ensenyar l’idioma francès. Va tenir també una institutriu a temps complert fins que va arribar l’hora d'acabar els seus estudis secundaris a Roma i a Palerm. A la Universitat de Roma va fer estudis de dret i quan va tornar a Palerm es va dedicar als estudis de lletres i de llengües estrangeres.


Durant la Primera Guerra va ser cridat a files, va caure presoner dels austríacs i va ser internat en un camp de concentració a Hongria del qual es va poder escapar. Va abandonar l’exèrcit amb el grau de tinent i va tornar a la antiga i vetusta Casa Lampedusa, a Palerm, on la família, i en especial la seva mare, l’acolliren amb immensa alegria. A Palerm, el jove senyoret de Lampedusa va alternar els viatges i el descans. Sempre anava acompanyat de la mare, que mai no el deixaria. També conreava l’estudi de la Literatura Universal.

L’any 1932 es va casar a Riga amb la Licy, noia, naturalment de casa noble, i estudiosa de la psicoanàlisi. Es deia Alexandra Wolff Stomersee i era letona. Mai no es va entendre amb la princesa de Mastrogiovanni, la seva sogra, que vivia amb ella i amb el signorino Giuseppe. La incompatibilitat de caràcters, no sé sí amb la princesa o amb el seu marit, va provocar una separació brusca però no definitiva.

L’any 1934, mor el príncep Giulio Tomasi, i el seu únic fill hereta els títols de noblesa: Príncep de Lampedusa i Duc de Palma de Montechiario, i tanta solemnitat comporta bons feixos d’escriptures de grandioses i fèrtils propietats agrícoles de la família. L’any 1940, el nou príncep es cridat a files però... el deixen tornar a Sicília perquè ha de regentar les propietats. Ell, la seva mare i la Licy, que ha tornat amb ell, es refugien en una propietat a la població siciliana de Capo d’Orlando.

Quan s’ha acabat la guerra, el príncep de Lampedusa comença a freqüentar cenacles literaris i cultiva l’amistat d’un seu cosí, poeta de cert renom a Sicília, Luccio Piccolo. Ambdós assisteixen a concessions de premis literaris i diuen que del frec amb aquestes atmosferes de pal lletraferit li ve el rampell d’escriure El guepard, que és, en gran manera, la història de la seva família.

La novel·la és de les que hauria de llegir tothom qui valorés l’escriptura com el que és: un art. El príncep de Lampedusa ens fa una meravellosa narració on s’hi reflecteix de forma quasi dolorosa el canvi dels temps. El protagonista és un aristòcrata a l’antiga que donant una lliçó d’intel·ligència viu com espectador el cisma social que s’està produïnt, l’enderrocament d’una classe, la seva, que està cridada a dil·luir-se en el gruix del poder entrant, representat per una burgesia tan adinerada com ordinària.

Així, el personatge de ficció protagonista d’El guepard, Fabrizio Corvera, príncep de Salina, segurament un alter ego de l’autor, contempla com el seu nebot predilecte, en Tancredi, s’uneix als garibaldins i s’enamora d’una noia tan formosa com rica, però d’ascendència popular, d’aquesta capa social inculta i poderosa, la burgesa, que a Sicília, en aquells temps, se la coneix com maffia. "És necessari que tot canvii perquè tot segueixi igual" és una de les frases lapidàries que l'autor fa dir al príncep de Salina i que ha quedat com un savi aforisme.

















La novel·la està, naturalment, editada en llengua castellana, però la tenim també en català, traduïda per un intèrpret d’excepció, l’excel·lent escriptor mallorquí Llorenç de Villalonga, esplèndid autor de Bearn i de tantes altres apreciables obres, que és com un germà espiritual del propi Lampedusa, nascuts ambdós en illes banyades per la Mediterrània, i en societats econòmicament afavorides.
Giuseppe Tomasi di Lampedusa va enviar El guepard a diverses editorials que el varen rebutjar, fet que el va deixar, lògicament, desanimat. Tot i així va escriure encara un altre llibre, aquest de relats i per desgràcia breu, conegut com El professor i la sirena, en el qual, malgrat la brevetat, s’albira perfectament quin talent ens escatimava aquest príncep que és definia solitari i més amant de les coses que de les persones.

L’any 1957 se li va detectar un tumor pulmonar i va morir sense saber que, un any més tard, l’editor Giorgio Bassani, autor de la cèlebre novela basada en fets reals, El jardí dels Finzi Contini, tindria El Guepard davant dels seus ulls de notable home de lletres i escriptor valorat, i el faria sortir a la llum, l’any 1958, editat per la prestigiosa casa Feltrinelli, que l’esmentat Giorgio Bassani regentava. S’ha dit, i amb raó, que Bassani va fer, almenys, dues coses importants per la història: La seva pròpia novel·la ja citada, un esfereïdor testimoni, un més, de l’holocaust comès pels nazis contra els jueus, i donar a conèixer al món una obra cabdal de la literatura italiana i universal que hauria pogut anar-se convertint en pols, abandonada en el fons d’un calaix d’alguna taula que ningú no obriria mai més.

L’any 1959, El guepard va guanyar el premi Stregga, un dels més importants d’Itàlia.

Quants secrets ens oculten les capricioses ironies de la vida...

12:55 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

14 comentaris:

  1. Com sempre un plaer llegir aquest article tant bé documentat i explicat. No he llegit el llibre i encara que sembli mentida no he vist la mai peli sensera. Salut!

    ResponElimina
  2. Dons jo he vist la película varies vegades (aquell ball !!!) però no he llegit mai el llibre...que ara, desprès s'aquest article encisador, "no tindré" més remei que llegir...i en la versió original italiana, molt millor....me'l poso a la llista, moltes gràcies !!!

    ResponElimina
  3. No, plugim de sal, no em sembla mentida, jo tampoc l'he vist mai sencera, però el ball si, quin ball!!!!quin goig que fan!!!

    ResponElimina
  4. Plugim de sal i Tosca,
    He sabut de molta gent que no havia vist mai la pel·lícula sencera. És més: Els he vistos marxar del cine mentre jo romania clavada a la butaca. Com que reconec que és llarga un es pot prendre la llicència de dividir-la com si es tractés d'El Padrí. En podeu fer un colobrot tan llar com faci falta. Tosca, celebro que aquell ball t'agradi tant com a mi.

    Teresa,
    El llibre resulta més lleuger que la pel·lícula. T'agradarà.
    Però aquell ball!!! s'ha de veure.

    Gràcies a totes per les vostres visites i paraules d'ànim.És un plaer escriure per lectores tan agraïdes. Petons!

    ResponElimina
  5. M'encanten aquests posts tan ben escrits. Vaig llegir la novel·la en català (ho confesse) després de veure'n la pel·lícula i enamorar-me'n. Les imatges de Luchino Visconti són d'una bellesa impressionant. A mi també m'agrada el ball. Tot l'ambient, amb eixa decadència mesurada, com una espelma que s'acaba, té el seu què. Salutacions

    ResponElimina
  6. Francesc,
    Feliç de que t'hagi agradat la pel·lícula i en facis un comentari tan encertat. Feliç de que t'hagi agradat el llibre, però ¿per què confesses haver-lo llegit en català com si fos un pecat?
    Finalment molt i molt feliç de que t'hagi agradat el post. Gràcies!

    ResponElimina
  7. Què divertit! No dona no, no volia dir això! Volia explicar que em vaig llegir la novel·la "després de veure'n la pel·lícula". Per suposat, el llibre en català. Quan hi ha algun llibre que pense que m'agradarà, de seguida busque la seua versió catalana si no és d'algun autor/a de casa nostra. Si no n'hi ha en català, intente que siga en versió original i si no l'entenc així, tire mà del castellà com a últim recurs. Per a mi el català és el meu "pecat" predilecte. Deu ser dels "pecats mortals" perquè passe un gust que no veges! ;D

    ResponElimina
  8. Gràcies per l'aclariment. Aquest matí, l'Enric, el meu co-blogger, em comentava el que jo havia sabut copsar. I és que som un poble tan traumatitzat, que la sensació de sentir-se culpable en allò que es refereix al català, és quasi automàtica.
    Salut!

    ResponElimina
  9. Fantàstic Glòria.
    Jo vaig llegir el llibre després d’haver visionat sencera i vàries vegades la pel•lícula. Lleig, molt lleig.
    Això condiciona molt la lectura, però les coses van com van.

    El llibret és extraordinari, la pel•lícula més.
    Aquella parella jove, el príncep, el ball, la música del més gran NINO ROTA i el detall minuciós de Visconti i la seva prodigiosa càmera.
    Ara que estem visionant i patint la Death in Venice al Liceu, tan sols puc dir que Il Gattopardo em sembla molt superior a la Mort a Venècia, que sempre m'ha semblat feixuga, llarguíssima i poc creïble. No puc amb el Tadzio.
    Em sabreu perdonar l'heretgia oi?

    ResponElimina
  10. Ximo: Suposo que la Glòria em perdonarà la "intromissió", però reventaria si no et digues que pel que fa a "La mort a Venècia": "Ego te absolvo in Nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti" Hahahaha!

    (I és que en un petit cercle d'amistats em coneixen amb el sobrenom de "mossèn".)

    ResponElimina
  11. Ximo,
    Hauria jurat que t'agradava Il gatopardo, llibre, pel·lícula, vals etc..
    La intromissió de l'Enric no és tal, ja que aquest és també el seu blog, i pel que fa a Mort a Venecia, la pel·lícula, és un rajol de pesada. En Tadzio em sembla una tòtila, el professor Aschenbach no podia tenir aquella cara d'encantat que feia en Dirk Bogarde...en fi, que em quedo amb tres o quatre jerros, un parell de cortines, l'elegancia de la signora Mangano i...l'Adagietto.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  12. Hola Gloria, voy mirando tú blog despacio por que me encantan tus recomendaciones y he encontrado esta entrada. Soy fan total de esta novela, la he leido varias veces y la he hecho leer a toda la familia y amistades, no se han arrepentido, la película también vista y comprada, la veo de tanto en tanto, sobre todo me gusta cuando comienza, cuando se oye rezar el rosario y se mueven los visillos maravillosos del salón hacia la terraza, bueno no me pongo pesada... Encima voy y me encuentro una referencia del autor del "Jardín de los Finzi... que solo he visto una vez y que no he leido, ¡vaya suerte¡. Al que si he leido y en mallorquín es a LLorenc de Villalonga, Bearn pero mi favorita es "Mort de una dama", para mi GENIAL.
    Todo esto por que acabo de leer Nada y miraba si tenias alguna referencia. No me alargo más que me envalo. Por cierto, no hablo ni escribo catalán pero si lo leo y con gran placer, así que si te plau me contestas en catalán. Petons

    ResponElimina
  13. Pilar,
    Ja m'havia adonat de que entenies el català i, com que tu m'ho dius, t'hi escric.
    Et dono les gràcies per mirar-te el blog amb tant d'interès.Em fa molt feliç, i no m'extranya gens, que t'agradi El gatopardo. Quan has rememorat el rosari del principi he tornat a imaginar aquell casal sumptuós i la meravellosa atmosfera que es respira en aquells salons...
    Bearn em va agradar molt i pel que fa a Mort de Dama la vaig veure en teatre al Romea cinc o sis anys abans de morir el dictador, interpretada per l'estupenda Montserrat Carulla.
    El jardí dels Finzi-Contini és una bona novel·la i la pel·lícula també em va agradar molt...
    Com pots veure, jo també m'embalo. Sento no haver llegit Nada, i la tinc, però al prestatge de llibres pendents. Ha tingut sempre molta fama i s'ha parlat molt bé de la Carmen Laforet que, per desgràcia, poca cosa més ha escrit.
    Espero que seguim fent tertúlia!
    Un beso muy fuerte, Pilar.

    ResponElimina
  14. solo decirte que despues de Nada (que me ha gustado mucho aunque podría titularse "Pesadilla") he cogido a Esther Tusquets "Habiamos ganado la guerrra", empecé ayer noche ya te diré, de momento me esta encantando, tengo al Roth a la cola, ya esta el primero despues de la Esther.
    Soy muy dersordenada para la lectura, (para mi armario también no creas)besos y sigo navegando por tú blog

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top