}

Pages

09 de maig 2008

UNA DE SOPA DE PEIX

Enviat per enric  |  10 comentaris



Diuen que qui menja sopes se les pensa totes, però crec que seria de justícia també afegir que la saviesa popular se les ha pensat totes a l’hora de fer sopes i convertir-les en autèntiques delícies gastronòmiques.

Aquest seria, si més no, el cas de les sopes de peix, una sopa que tant pot fer-se utilitzant aquelles espècies de peix que degut a la gran quantitat d’espines que tenen els fan giarebé inmenjables (serrans, cintes, pixots, rates, penegals…), així com amb les parts d'altres peixos rebutjades a l’hora de guisar-los com ara els caps (els del rap són idonis) o les espines (les del llenguado quan ens el fem tallar a filets, per exemple).

L’aroma de la sopa de peix, sense poder evitar-ho, em fa pensar en les flaires que cap al migdia, segons he sentit explicar, es bressolaven per l’aire de la Badalona marinera de principis del segle passat provinents dels humils fogons de les cases dels pescadors, i em recorda a casa, de petit, ja que la meva mare en feia tot sovint perquè era, i ho continua sent, val a dir-ho, un plat molt econòmic.


L’altre dia, per exemple, a plaça, la peixatera em va dir si volia aprofitar els caps d’unes gambes no massa grosses que una senyora es va fer treure perquè es veu que les volia per fer-ne un còctel. Quan vaig veure aquell bé de déu roig, encès i brillant, que em mostrava, vaig obrir uns ulls com unes taronges i immediatament vaig canviar els plans que tenia pel dinar de diumenge ja que vaig decidir just en aquell instant que, de primer plat, diumenge faria sopa amb els caps d’aquelles gambes.

A primera hora del matí de diumenge, doncs, amb el davantal posat vaig embarcar-me a la cuina de casa a preparar aquesta sopa amb els següents ingredients:

1 branca d’api .
1 nap grosset.
1 xirivia grossa.
2 pastanagues.
1 porro gros i 1 de mitjà.
1 tomàquet madur i gros.
2 bones branques de julivert.
1 fulla de llorer.
3 cebes de Figueres grosses.
1 patata.
1 culleradeta (de les de cafè amb llet) de pebre vermell dolç.
1 cullerada de tomàquet fregit.
1 clau d’espècie.
6 grans de pebre negre (o blanc).
1 didalet d’absenta.
I, està clar, els caps de les gambes (n’hi havia 450 gs.)




Vaig omplir d’aigua freda una olla, que vaig posar a escalfar al foc i a la qual hi vaig anar abocant el nap, la xirivia, les pastanagues i la patata (tot pelat i sencer); la branca d’api i el porro gros, ben nets per evitar trobar-hi la sorra que a vegades hi ha entre les fulles; el julivert, la fulla de llorer, els grans de pebre, una ceba pelada sencera i amb el clau d’olor clavat, i el tomàquet també ben net i sense pelar.

Mentrestant, en una altra olla de la mateixa mida i amb un rajolí d’oli d’oliva vaig fer sofregir, amb el foc ben baix i l’olla tapada, la ceba tallada en juliana i només la part blanca de l’altre porro tallat a rodelles de la mateixa mida que la ceba.

A mitja cocció, vaig tirar-hi una mica de sal.

Quan la ceba va fer-se transparent, vaig apujar el gas, vaig tirar dins l’olla un bon raig de vi blanc sec (un gotet, si fa o no fa, de xerès amontillat), i vaig anar remenant-ho amb una cullera de fusta fins que, per l’olor, vaig notar que l’alcohol del vi ja s’havia evaporat.

Amb el foc altra vegada abaixat, vaig afegir a la ceba i al porro una culleradeta de pebre vermell dolç, remenant-ho bé perquè el pebre no es cremés i, tot seguit i sense deixar-ho de remenar, la cullerada de tomàquet fregit. Al cap d’un minutet, el sofregit estava al punt…

…I en quest punt vaig abocar dins de l’olla els caps de les gambes que, amb la cullera de fusta anava aixafant perquè traguessin tota la substància a mida que s’anaven impregnat del gust del sofregit (uns dos o tres minuts).

El brou de les verdures ja estava força calent, pel que vaig traspassar-lo, amb les verdures incloses, a l’altra olla. Vaig tirar-hi una mica de sal i vaig apujar el gas perquè arrenqués el bull.


Mentre ho controlava, vaig anar escumant les impureses que pugen dalt de l’olla i quan aquesta va començar a bullir, vaig abaixar el fogó fins a mig gas perquè l’olla fes xup-xup durant una horeta amb la tapadora posada però deixant una obertura perquè el brou respirés.

Un quart d’hora abans, vaig tirar-hi el didalet d’absenta (jo utilitzo com a mida el mateix tap de rosca de l’ampolla), i deu minuts abans vaig rectificar-ho de sal.

Un cop el brou va estar al punt, vaig passsar-ho tot a l’altra olla a través d’un colador xinès.

Aquesta sopa la vaig servir com a primer plat amb, simplement, quatre granets d’arròs, i mentre me la menjava no exagero gens ni gota si dic que pel meu paladar s’hi passejava tota la vella Badalona menestral.



Les dues fotografies que il·lustren aquest post son:

Arribada de les barques a la platja de Badalona (1900). Arxiu Històric de la Ciutat.
Sargint xarxes a la Rambla de Badalona (1950). Fotografia de Josep Cortinas.

11:40 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

10 comentaris:

  1. Llegint la història del naixement de la teva sopa de peix també m'he arribat a la Badalona dels pescadors. Aquella tan diferent a la que ma mare recorda del dia que vaig néixer... a la desapareguda Sant Cosme i Damià.
    El didalet d'absenta es substitueix a vegades per anís o bé per fonoll, oi??
    Ma mare m'explica que ella sovint fa servir pel sofregit el fetge del rap i hi posa allò que en diu "sopa torrada", o farina de galeta, tan se val.
    Gràcies per la recepta, en prenc nota.

    ResponElimina
  2. I per postres un regal...

    "Badiu de llimoners,
    a l'aixopluc de les branques
    albirava la polpa".

    Un poema publicat en algun llibre de fa temps.
    Salutacions.

    ResponElimina
  3. Caram, aquesta sopa deu estar per a llepar-se'n els dits! Per cert, he ampliat el meu bloc amb nous llocs per visitar i t'hi he inclòs.

    El fetge de rap m'agrada molt. Quan jo era petit, ma mare el comprava ben fresc de la peixateria i, en arribar a casa, el deixava uns moments en aigua freda mesclada amb unes gotes de vinagre. Llavors, le'n treia i el feia ben sec amb un drap de cotó. Deprés el feia a rodanxes de dit de grosses i les passava per farina, ou i, finalment, per una barreja de pa (o galeta Maria) ratllada, all i julivert i ho fregia en oli ben calent. Mentrestant, preparava un bon allioli per acompanyar el plat amb creïlles (patates) menudetes bullides amb pell i tot. No t'imagines la festa que en féiem mon pare i jo. Salutacions.

    ResponElimina
  4. Hola Enric!!!...Amb aquesta pluja que fa avui ve de gust un plat calentó...i que millor que aquesta spa de peix...ja sento la olor!!!...mmmmmm...
    X cert...l'absenta no és alucinogena???!!!!... ;)^
    Petunets,
    Eva (terrassa)

    ResponElimina
  5. Delfica: Veig que vas néixer al mateix carrer on jo ara visc. :)

    Efectrivament, hi ha qui hi posa anís i hi ha qui hi posa fonoll. Jo, com feia la meva mare, sempre he fet servir l’absenta ja que el meu avi, que era peixater i, pel que expliquen, un magnífic cuiner de plats de peix, era el que feia servir. De tota manera, facis servir el que facis servir, com deia la meva mare “només ha d’aromatitzar i no pas donar gust”.

    I sí, quan faig sopa de rap, jo també hi sofregeixo el fetge, i quan la faig només de crancs m'encanta menjar-me-la amb sèmola.

    Les sopes de peix són tot un món i cadascú les fa a la seva manera. Ara bé, el que jo mai faria és com acostumen a fer al nord d'Espanya que a la sopa de peix acostumen a afegir-li, al moment de servir-la, ou dur ratllat.

    Gràcies per les postres que, a més a més, estan dedicades al meu bon amic Joan Argenté.


    Francesc: Et prometo que avui he anat a plaça amb la dèria de comprar fetge de rap per fer-lo exactament com expliques que us el feia la teva mare. No n’he trobat, però m’han assegurat que la setmana entrant me’n guardaran, i t'asseguro que me'l prepararé seguint aquesta recepta.

    Quina enveja (i no de la sana) em feu els valencians a l’hora d’utilitzar els pronoms febles! Quan algun idiota (perquè no mereixen altre nom) m’ha posat en dubte que el valencià i el català no són la mateixa llengua, sempre li dic que la gran diferència que hi ha entre les dues parles és que vosaltres utilitzeu CORRECTÍSSIMAMENT els pronoms febles i nosaltres no.

    Evaaaaaaaa:

    Que no, dona, que no!!! Que l’absenta és tan al·lucinògena com ho pot ser el whisky, que si en beus més del comte també et pot fer veure visions.

    Per cert, ara que parlo amb tu… Com tenim el bloc?

    Un petó, guapíssima!

    ResponElimina
  6. Hola, Enric

    Moltes gràcies per la recepta i per aquesta evocació fotogràfica de la Badalona marinera del segle passat.

    Fins aviat!

    ResponElimina
  7. Amic!

    quina sopeta de peix ens has regalat. A més a més el toc de l'absenta es digne d'un bibliofil, no gensmenys a aquest exquisit elixir li hem d'agraïr molts dels inovidables versos de Rimbaud i Baudaleire.

    Petons vermells!

    ResponElimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Gràcies pels teus comentaris elogiosos. Mira, malauradament, al País Valencià ens han enverinat molt la qüestió lingüística. Jo no tinc cap dubte que parle català a la manera valenciana (en "valencià", diem per ací). Tanmateix, hi ha una bona part de valencianes i valencians totalment contraris a aquesta idea. Segurament per ignorància o perquè els han manipulats (o totes dues coses a la vegada). Jo aplique el que deia Josep Pla (més o menys): "el meu país és aquell lloc on en dir "bon dia" em responen "bon dia"". A mi em fa molt de goig poder considerar "meu" des d'Ausiàs March a Llorenç Villalonga, Joan Fuster o a la Mercè Rodoreda.
    Quant als pronoms febles... bé, el sistema pronominal de Catalunya és una mica diferent del de València o Mallorca, però no és tan difícil, si es té bona voluntat, de conèixer una mica les varietats de la llengua que tots/es parlem. Salutacions des del sud del País Valencià

    ResponElimina
  10. Als badalonins, Glòria, ens passa una mica com a l’Espriu de l’”Assaig de càntic al temple”, que a vegades voldríem marxar nord enllà, però ens estimem massa aquesta “petita pàtria”.

    Parella: Ells, els dos grans poetes que citeu, amb l’absenta –i amb altres substàncies molt més nocives, val a dir-ho-, van crear un fantàstic món que ens complau visitar…, però des de la barana, eh? Aquí, l’absenta hi passa gairebé desapercebuda, però hi dóna aquell toquet tan especial que, si no ho dius, ningú sap d’on ve.

    Francesc: No són elogis; és la franquesa, que sempre procuro tenir amb la gent que aprecio, la que em va fer dir tot el que et vaig dir, i és aquesta mateixa franquesa la que em fa dir-te ara com admiro la lluita constant, dia a dia, amb què defenseu al País Valencià la vostra identitat.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top