}

Pages

13 de juny 2008

PHILIP ROTH - NEWARK: BIGGER THAN LIFE!

Enviat per glòria  |  12 comentaris



Jo vaig descobrir aquest gran escriptor llegint La mancha humana, novel·la que va ser publicada a l’Estat espanyol l’any 2000. Al cap de mesos, seguint una vella i injusta tradició, va sortir la versió en llengua catalana amb un títol tan sofisticat com és La marca de l'home. Val a dir que l’obra en castellà, traduïda per en Jordi Fibla, és molt més fidel a l’original i per tant a la intenció que l’autor li donà en llengua anglesa: The human stain.

Deixant a part les discussions sempre possibles sobre versions, adaptacions o traduccions, a mi La mancha humana em va semblar una novel·la magnífica en la que s’hi plantejaven, de manera brillant i cruenta, els conflictes racials i també el socials dels sempre poderosos Estats Units d’Amèrica. Aquesta agradable descoberta d’un autor, del qual en sabia el prestigi però que mai no havia llegit, em va portar a buscar de forma quasi compulsiva més obra seva i a devorar-la amb depredadora passió lletraferida. He de dir que hi ha uns quants llibres d’en Philip Roth que encara no he llegit. Són com els caves o vins de gran reserva: me'ls guardo i sé que, quan els necessiti, els tindré i m’ajudaran, com sempre, a obrir més els ulls.



A part de l’esmentada La mancha humana, citaré dos llibres més d’aquest autor de primeríssim ordre que em van colpir profondament. El primer és Patrimony, publicat als Estats Units l’any 1991 i guanyador del National Book Critic Circle Award. En aquest llibre, en Philip Roth hi explica la història de la seva família, i molt concretament la del seu pare a qui ret un homenatge que no és res més que un discurs bellíssim i commovedor sobre els amors paternal i filial, també sobre el respecte i sobre la decrepitud que, un mal dia, ens agredeix indefugible i constant, i és un presagi de la fi.

En aquest llibre hi trobem el Philip Roth més tendre i lúcid. Els records de la seva infantesa, la lluita del seus pares per aconseguir donar als fills la rica i adequada formació que els haurà de servir per escapar de feines dures i sempre frontereres amb la precarietat, queden tan meravellosament reflectits, i sonen tan savis i pensats que el llibre va guanyant-nos cap i cor, i ell mateix se situa per si sol a la llista de les nostres lectures cabdals més emotives i clarividents. Actualment Patrimonio es pot adquirir en llengua castellana, i sé de bones fonts que la versió publicada no desmereix ni una mica l’essència sagrada de l’original: l’amor dels pares cap als fills i la voluntat de corresopondre'l.

L’altra llibre que desitjo esmentar és Pastoral Americana, de l’any 1997, any en el qual va guanyar el, si voleu discutible, com tot, però també cobejat Premi Pulitzer. Aquesta és una història de ficció, però a mi cada paraula em va semblar d’un sagnant realisme. El protagonista, un home que aparentment ho té tot, ja que és ric, bona persona i, a més a més, portador d’una bellesa llegendària, s’enfronta al fet que la seva única filla, encara adolescent, sigui una terrorista. El retrat de la societat, a través dels molts personatges que desfilen per aquesta gran obra, és despietat, i tan vàlid ens resulta a Newark (Nova Jersey), com a Terrassa, Manresa o Badalona (Catalunya), per exemple.

El dolor d'un protagonista cridat al martiri hi està tan ben expressat que te n'arribes a fer càrrec i a sentir la tristesa com si el seu mal fos el d'algú que t'és proper i que aprecies molt. I aquest efecte es deu al geni de l’autor, que, com una ventosa, absorbeix el substrat de la naturalesa humana i les seves variants, i transforma, en paraules incanviables que componen una prosa riquíssima en matisos, la seva enorme capacitat de percepció del món i de l'especie humana que, junt amb d'altres, l'habita.

Un apunt biogràfic ens porta a recordar que en Philip Roth va néixer a la ciutat industrial de Newark, al costat de Nova York, el 19 de març de l’any 1933. Nét d’emigrants polonesos d’origen jueu, el seus pares pertanyien, doncs, a la primera generació de jueus nascuts als Estats Units. Mentre la seva mare era mestressa de casa i s’ocupava amb eficiència i calidesa del seu home i dels seus dos fills, el pare de l’escriptor, que no havia pogut acabar l’ensenyament primari , treballava des que era un noiet com a grum en una companyia d’assegurances. Amb els anys va arribar a ser director d’agència, i durant molt de temps va simultaniejar aquesta feina amb la de venedor de congelats, tasca que compartia amb el seu germà, conduïnt a les nits per lliurar les comandes.

L’escriptor Philip Roth va fer els estudis secundaris al seu barri de Weequahic, a Newark. Va ser un excel·lent estudiant, i això li va permetre accedir a la universitat de Bucknell, on hi va començar a estudiar Llengua i Literatura angleses. Finalment, el somni dels seus pares s’acomplia. Més tard, i gràcies a una beca, va fer la llicenciatura de la carrera a la universitat de Chicago, on s’hi va quedar un temps com a professor d'anglès.


També durant molts anys va ensenyar Escriptura Creativa a les universitats d’Iowa i Princeton, i va cloure a Pennsylvania la seva tasca com a docent, impartint classes, sempre a la universitat, de Literatura Comparada. Es va retirar l’any 1992 i se’n va anar a viure a un poble de Connecticut, on va poder lliurar-se a la Literatura a temps complet i a tenir cura del seu cor, que l'ha espantat varies vegades però segueix bategant i per molts anys.

En Philip Roth, que ha estat un home molt atractiu, ha tingut una vida sentimental, amorosa, eròtica d’alt voltatge. La seva obra en dóna compte però, com que és novel·lista, hauríem d’escoltar què en diuen les seves ex parelles.

Hi ha el testimoni escrit de l’actriu Claire Bloom, la noia que en Chaplin va escollir per fer amb ell Candilejas, i no el deixa massa bé. El llibret, que es titula Leaving a Doll’s House (1996), fent clara referència al paper de la Nora ibseniana que tantes vegades i tan bé havia representat la Claire Bloom als escenaris més importants del món anglòfon, va ser cruelment contestat l’any 1998 pel senyor Roth amb la novel·la Me casé con un comunista, on l’autor disfressa lliurement la seva llarga història amb la dama del teatre britànic. És un llibre curiós i distret que no ens dóna l'alçada del Roth habitual ja que està escrit des d’un desagradable sentiment personal de venjança que posa en evidència l’ego doblat i tortuós de l’escriptor.



El dia 19 de març d’aquest any 2008, en Philip Roth va complir setanta-cinc anys, que varen ser celebrats pels medis intel·lectuals estadounidencs amb tota la solemnitat que requereixen l'home i l'edat. Fa cinc anys, quan en va fer setanta, l’ajuntament de Newark el va obsequiar amb una Ruta per la ciutat, que ja ha quedat instituïda, i que es va fer a imatge i semblança de l’itinerari que en James Joyce va inspirar a Dublín.

En Philip Roth es mostra molt afalagat quan se li diu que ell és a Newark allò que en Joyce és a Dublín, i quan fa cinc anys va inaugurar la seva Ruta, va dir que, per ell, aquella festa era el seu Estocolm. I és que ja fa molts anys que es baralla el nom d’en Roth per un Nobel, que no se li dóna mai i que, sovint, el reben noms que conviden al dubte pel que fa a la justícia del desitjat guardó.

Per acabar, unes frases d’ell, que a l’Enric, el meu soci de blog i sempre amic, li varen provocar una dolça onada d’humitat als ulls:

Primer, la paraula.
Segon, la frase.
Tercer,
el paràgraf.Quart, el full escrit.Cinquè, el llibre.

1:15 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

12 comentaris:

  1. Inauguro solemne i alegrement el reguitzell de comentaris al teu magnífic post sobre Roth.
    És un dels autors que tinc pendents. No se que té la colleta d'escriptors nordamericans de mig segle XX que tenen una biografia d'allò més mogudeta.
    Comparteixo l'emoció de l'Enric per les línies que esmentes... i es que és tan difícil trobar l'essència d'allò essencial.
    Petons.

    ResponElimina
  2. Delfica,
    Com sempre, beinvinguda al blog. Espero que en Philip Roth et sigui un escriptor pendent per poc temps. M'agradaria molt que el posessis en llista d'espera ja que tinc la convicció de que la teva sensibilitat el sabrà valorar i en fruïrà.
    Això de la vida mogudeta crec que afecta a quasi tots els artistes de tots els temps i paísos. Pensa tres noms i ja ho veuràs.
    Petons, Delfica.

    ResponElimina
  3. No havia sentit parlar mai d'aquest autor i, la veritat, tot el que expliques d'ell fa ganes de llegir-lo. M'agraden molt els posts del bloc. M'apunte aquest autor per a l'estiu. Salutacions

    ResponElimina
  4. Hola Francesc,
    Em farà molt feliç que quan hagis llegit Patrimony o Patrimonio, per exemple, m'ho facis saber. Estic seguríssima de que no serà l'únic llibre d'ell que llegiràs.
    Prendre nota d'algú com el gran Philip Roth, que sobretot és un gran humanista, crea un haver important en la cultura de tothom.
    Gràcies un cop més per lloar els nostres posts. Val la pena fer-los per a gent com vosaltros, com tu.
    Un bes!

    ResponElimina
  5. HOLA: tinc un problema amb el MEME. He intentar copiar l'enllaç al meu bloc i no em deixa. Diu que una llista d'enllaços no pot contindre el els símbols <> i no hi ha manera. Em podríeu explicar, pas a pas, com es fa per a posar eixe enllaç? Gràcies de bestreta per la vostra col·laboració.

    ResponElimina
  6. Francesc,
    Jo no sé com va però ara em poso en contacte amb l'Enric i espero que t'ho pugui explicar.
    Besos

    ResponElimina
  7. Hola, Glòria! Totalment d'acord amb els teus comentaris sobre Roth. M'atreviria fins i tot a dir que Pastoral americana és una obra mestra. A més, també voldria recomanar El lamento de Portnoy, una obra de joventut que va causar un cert escàndol entre la comunitat jueva i que, a diferència de Pastoral, és plena de sentit de l'humor, lleugera i desenfadada, encara que no tan bona. Ah... molt interessant la comparació entre Newark i les ciutats industrials de l'entorn de Barcelona. Edipa Maas

    ResponElimina
  8. Gràcies Edipeta pel teu generós comentari.
    Tens raó una vegada més: El lament de Portnoy, que jo no he llegit, va agradar molt a la meva germana.
    Vinen's a veure més sovint senyoreta Maas.

    ResponElimina
  9. hola Gloria aquí Pilar infernemlandeira como tú, hace tiempo que tomé nota de un suquet que tenía una pinta increible y que tengo pendiente de hacer cuando tenga quorum, ahora me encuentro con el Roth que tengo pendiente también y que me has acabado de animar con tú brillante entrada, te sigo, un abrazo

    ResponElimina
  10. racias por correspondernos, Pilar. Seguro que el suquet d'Enric será un triunfo. Mi estupendo amigo y compañero de blog es un hombre muy completito si bien, por el momento,se manifiesta más como cocinero que como otras cosas que, con el tiempo, ya le iréis conociendo.
    Celebro que tengas a Roth pendiente! No sabes qué placer te va a resultar leerlo. Vaya, eso creo yo.
    Saludos agradecidos

    ResponElimina
  11. JAJAJAJAJA!!! Hola, Pilar:

    Como puedes haber comprobado, mi co-blogger samfainera siempre me tira a dar, ya que no hay reunión o conversación telefónica entre los dos en las que no me dé la tabarra con lo de “Enric: sembla que només sàpigues parlar de llobarros, de pollastres i de rajolinets d’oli”, y ahora, en su respuesta, veo que me define, para continuar picándome, sin duda, como un hombre “muy completito”… Pues bien, como venganza, esta misma semana voy a publicar la receta de un pato con cerezas que le voy a dedicar a ella puesto que, a pesar de ser nativa de las tierras gerundenses, no soporta la exquisitez de esta ave con la que sus paisanos hacen auténticas maravillas combinándolas con diferentes tipos de fruta… Ah!, y cuando vuelva a hacer fricandó (el mejor que ha comido nunca, según sus propias palabras), en lugar de invitarla a comer le regalaré un libro de esos autores “yankees” que tanto le gustan. :))

    Hablando en serio: Bienvenida al bloc, Pilar, i gracias por tu visita.

    ResponElimina
  12. Hola Enric, no pienso perderme ese pato con cerezas, de la cocina catalana me gusta TODO, pero cuando utilizais las frutas con las aves, el cordero, o el cerdo, estais inmensos.
    Quedo a la espera, aunque no seas completito como dice Gloria, a mi con que guises bien ya me tienes en el bolsillo.
    Saludos a los dos

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top