}

Pages

30 de juny 2008

SAFAREIG D'ANIVERSARI LIRIC

Enviat per glòria  |  11 comentaris


Celebració del 50è aniversari del debut del gran tenor JOSEP CARRERAS al Gran Teatre del Liceu de Bacelona

Quan ja s'ha anat apavaigant l'eufòria de la nit en què en Josep Carreras va cantar a l'escenari del mateix gran teatre d'òpera, el Liceu, que cinquanta anys abans, quan encara era un nen, l'havia vist debutar, a mi em queden les ganes de parlar de tot el que no he dit d'un dels artistes que més va fer, sense saber-ho, perquè el bell cant prengués en mi per sempre. Escoltant la seva clara veu privilegiada, podia percebre com la vida em mostrava un camí més, per gaudir del sentiment i la bellesa.

Així que, procurant no repetir el que ja s'ha dit, recrearé uns quants records que amb plaer i amb dolor despenjaré de la memória on després tornaran:

Jo recordo un Josep Carreras tibat com un paó reial i amb l’altivesa pròpia d’aquesta au tan bella i presumida.

I dèiem :

-És tan maco, i tan jove, i com canta!
-Li heu escoltat el Nessun dorma?
-I tant! I l’Addio a la vita. L’altra nit tenia febre, i tot i així va haver de fer el bis d’en Mario
-Vols dir E lucevan le stelle?
-Sí, és clar que vull dir aquest. Va arrasar. Li heu sentit en Rodolfo?
-I tant! Fa oblidar tots els Rodolfos anteriors. Per cert, s’ha aparellat amb la soprano Katia Ricciarelli.




-Sí, això diuen. És clar, un home atractiu com ell i que no és mai a casa. Què vols? Canten junts, no?
-Fan una Lucia que diuen que és de somni. No els cal fingir l’amor que senten. De totes maneres, la Ricciarelli no és bona de bon tros com ell...
-Ah no?
-Canta molt bé. Té una veu dolça, fràgil, ideal per cantar Mozart, però no és de la talla d'ell. Diuen que quan en Karajan va cridar-lo per enregistrar amb ell, en Carreras vaimposar-la a ella tant si com no i el director austríac va haver d'acceptar la condició. Ei! Això és el que es diu, eh? I no sé si és veritat. Se'n diuen tantes.
-Com la de París.
-Què vols dir? A París també hi té una xicota?
-No, que se sàpiga. Vull dir la botifarra que va fer al públic de París durant l’assaig general de Un ballo in maschera. Ho han publicat els diaris i ho han dit les notícies. Això sí que se sap del cert.
-Aquest home és massa presumit. Ha triomfat tan jove! Li deuen haver pujat els fums al cap. Acostumat a veure com els millors teatres d’òpera del món se li rendeixen, es pot permetre el luxe d’enfadar-se a París i ser groller amb el públic. Vés a saber què el devia molestar...
-Que bé canta per això! Mira, jo li ho perdono tot. Té dret a treure el mal geni si també ho fan els homes i les dones que no saben cantar i a més a més no tenen cap gràcia.
-Vine demà a prendre el cafè. Tinc l’enregistrament de L’Elisir d’amore. Quin Nemorino! Déu meu, quin Nemorino!
-És de la ràdio l’enregistrament?
-És clar, és una cinta. Si vols te la deixo copiar. El so és defectuós però... ell hi canta i com!

I així, com passa sempre, el temps va anar passant. I de la Katia va arribar la Jutta Jaegger, una hostessa d’avió austríaca força més jove que ell amb qui no es va casar, si bé ella sí que ho va fer amb un altre, cansada d'esperar el divordi del tenor, i ara torna a estar amb ell que, de totes maneres, no s'ha quedat mai sol del tot. La Jutta va ser qui va estar al seu costat quan va caure malalt. Casada i amb tres fills, vivia a Àustria fins que va quedar viuda, i va retrobar el tenor i altre cop l'amor. Actualment, la Jutta Jaegger, en Josep Carreras i els tres fills d'ella viuen a Barcelona.



Ell era un noi de barri, del barri de Sants de Barcelona, amb una veu destinada a fer-se escoltar per tot el món, i allà, a Sants, varen quedar-hi la seva dona i els seus dos fills. Agradi o no, és la vida.

L’any 1987 no va ser un bon any ni pel tenor ni per mi. Ambdós vàrem inaugurar l’estiu, i era ara, pels volts de Sant Joan, víctimes de la mateixa malaltia, si bé va afectar-nos punts diferents dels nostres organismes. Mentre en Josep Carreras descobria que estava malalt en l’evidència que li mostrava una analítica de sang, a mi, una mamografia m’obligava d’urgència a visitar el quiròfan i a tractar-me sense dilació amb ràdio de la que no fa música, i amb pastilles d’aquelles tan potents que entre d’altres coses fan caure cabelleres.

Ell ha seguit cantant per tot el món. Ha hagut d’aprendre a dosificar les seves energies. Ha assumit que els bellíssims i romàntics rols que fa vint-i-cinc anys brodava es neguen a ser reproduïts per la seves, en altres temps, prodigioses cordes vocals. Però digueu-me: amb malaltia o sense, ¿sabeu d’algun atleta del cos, de la veu, del que sigui, que no vagi deixant-se les forces a travès de l’indefugible pas dels anys? Per la vida es dóna la vida, deia el meu pare, i no hi falta res. ¿No és meravellós poder mirar endarrere i tenir consciència d'haver estat un dels grans del seu temps, i un referent pels joves d'ara, cantants o simplement, entusiastes de l'òpera? Com li va passar a ell veient la pel·lícula Caruso interpretada pel gran Mario Lanza, més d'un jovincell pot haver descobert ja, escoltant en Carreras, el verí de la música.

A poc a poc, d’en Carreras n’ha nascut el gran senyor que sempre devia haver portat a dins. Ha fet i fa una important labor humanitària entorn de la leucèmia, i la seva fama i gran prestigi han permès que la beneïda Fundació que porta el seu nom es vagi extenent arreu del món i fomenti la investigació i la cura d’aquest mal que a tanta gent arriba, i que ell va poder vèncer.

L’he escoltat molt, l’he vist força vegades. Era grassó com un infant que provoca pessics i pessigolles immediates. Tenia , encara té, un bell rostre d’harmòniques faccions entre les que destaca el nas que, vist de perfil, mostra el cavallet prim i suaument enfilat d’una antiga moneda.

I com que ell és encara aquí, i jo també, i esperem que per a molts anys, invoquem la vida cada nit amb força i diguem o cantem:

AL ALBA VINCERO!

1:38 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

11 comentaris:

  1. Glòria, el el teu post m'ha deixat impressonada i conmoguda, a part iguals...es nota que l'has fet des de l'emoció i la vivència...i moltes gràcies!!!

    I ara el "cotilleo": jo tenia entés que la Jutta no era pas vidua, que s'havia separat del seu home, quan el Carreras "la va tornar a cridar".

    I una petita aportació meva, un youtube de la mítica Furtiva del Carreras del 82 que vaig fer amb moltes fotos (i surt ben guapo!) i una gravació facilitada per uns amics comuns:

    http://es.youtube.com/watch?v=KHqUhKlCpTk

    ResponElimina
  2. La veritat és que una mica de safareig alegra la vida, i saber alguna cosa més de les persones que admires les fa més properes.
    També admiro la teva victòria damunt la malaltia i t'acompanyo en la mirada enrera però sense perdre de vista moltes coses. Ma mare va passar pel mateix, i ho tinc molt present, però amb optimisme i ganes de veure, sempre, què passarà demà.
    Petons guapa.

    ResponElimina
  3. Francesc,
    Ja veig que el safareig t'ha divertit. Me'n pensaré algun altra.
    Ets murri, eh xiquet?

    Teresa,
    Tens raó Teresa. he recordat molt aquell estiu i el trajecte diari a la Quiron amb la meva germana que en deia "Radio Days". Mentre tant no podia evitar pensar que el gran tenor es trobava enllitat al Clínic,gens lluny físicament de mi, i la gent feia cues llarguíssimes per donar-li sang...
    Tornant al safareig, és possible que, inconscientment, m'hagi carregat el marit de la Jutta...però segur que ho vaig llegir. Ara bé, millor que m'hagi equivocat. Si és així demano disculpes. Ja ho diu la Patiño que s'ha de contrastar la informació i anar a hemeroteca...
    Gràcies per la fantàstica aportació de la "furtiva" al you tube.
    Molts petons, Teresa.

    Delfica,
    M'alegro que una mica de "frivolité" t'hagi complagut. A mi m'encanta saber coses de les vides dels artistes. Els tinc com de la família i saber que l'amant d'en Verdi tenia fills de soltera en aquella època, o que en Puccini era un perdulari caradura és com saber les aventures de tiets i cosins...
    La meva victòria, com dius, davant la malaltia va ser també una qüestió de sort. Un diagnòstic precoç, un seguiment sistemàtic són un tant per cent molt elevat per l'èxit. Familiars, amics i psicòlegs també hi tenen un rol molt important.
    Gràcies pels teus ànims i molts petons!

    ResponElimina
  4. Qué sería de nosotros sin un poco de frivolidad??? Todo en la vida necesita ser observado a través del tamiz de la frivolidad y el buen humor y mira un poco de "safareig!" era lo que faltaba en toda la información que había leído hasta ahora sobre este particular, así que… gracias por darme otra visión de la jugada!!!

    Ah!!! Vencisteis y seguiréis venciendo al alba, faltaría más ! o es que vais a ser menos que Calaf ?

    ResponElimina
  5. Glòria, he de confessar-te una cosa: no m'havia llegit bé el teu post. Me'l vai llegir molt de pressa i només em vaig quedar amb la qüestió purament "del safareig" del Carreras. No vaig llegir bé això teu. Quan he vist el teu comentari i m'he tornat a llegir prim el comentari he entés perquè m'has dit "murri". Has estat molt educada (massa, potser i tot) després del meu comentari tan desafortunat. Sent que t'hages trobat malament per culpa meua. No puc ser insensible ni malintencionat amb una cosa tan greu i tan difícil com el càncer. Aquesta malaltia ha colpejat sense solució i rapidesa persones molt acostades de la meua vida: ma mare, la meua àvia. A d'altres les ha respectades (fins ara), a base d'operacions i quimioteràpia: la germana de ma mare, un cosí germà seu i una altra cosina germana... no pretenia semblar insensible ni fer-te mal. De veritat. Quan sent la paraula "càncer" em ve molta pena al cor. Glòria, si t'he ferit d'alguna manera, no era la meua intenció. Et demane les meues disculpes més sinceres. Reconec que no he tingut gens de tacte amb el meu comentari inicial. Ho sent.

    ResponElimina
  6. Toschetta,
    Benvinguda al safareig on rentem amb escuma Christian Dior, oh la la! Gràcies pel teu comentari i també per les teves paraules d'ànim.
    No, no serem la Liu ni en Radamés.
    Calaf, Calaf, Calaf!
    Besos

    Francesc,
    M'acabes d'emocionar amb el teu segon comentari. És com si t'hagués sentit parlar en veu alta i amb aquest bell accent valencià!
    T'he dit "murri" perquè he comprès que el safareig et divertia.
    Escolta bé: En cap moment he pensat que parlaves de cap altra cosa que no fos els comentaris sobre la vida del nostre admirat tenor.
    Tampoc he pensat que passaves per alt premeditadament el meu "cas".
    Ha valgut la pena aquest malentès per part teua perquè el comentari que em deixes és un poema en prosa.
    Aprofito per trencar una llança contra el temor al càncer. A totes les famílies n'hi pot caure algun, però em refrendo en el que vaig dir a la Delfica: Diagnòstic precoç i seguiment sistemàtic. Convé creure'ns, perquè és cert, que es tracta d'una malaltia més. És molt dolenta però tenim eines per lluitar. Moltes vegades penso, ara a la nit, quanta gent estarà estudiant silenciosament, una forma d'ajudar-nos a estar sans i a patir menys?
    Francesc, rep la més afectuosa de les abraçades!

    ResponElimina
  7. Gràcies Glòria per la teua bondat. Sense aquest comentari teu, quimerós com sóc, no sé si m'hauria pogut adormir. Estic completament d'acord amb tu i amb la Dèlfica. És una malaltia que s'ha d'encarar amb força. Sé que, per antecedents familiars (a les dues bandes), tinc tots els números per a desenvolupar-ne algun quan Déu vulga. Només espere, si és el cas, tindre l'enteresa i el valor que tu has demostrat i el d'altra gent que també ho ha fet per a enfrontar-m'hi. Besades afectuoses des de Beneixama.

    ResponElimina
  8. Francesc,
    Com si res no hagués passat.
    Besades.

    ResponElimina
  9. Glòria,

    Avui he tornat d'uns dies de vacances i acabo de llegir el teu post.
    D'una banda m'ha agradat el "safereig", mai està de més posar una pinzellada lúdico-festiva a la vida, i d'altra banda m'alegra molt que, tant ell com tu interpretessiu gairebé al mareix temps, i després d'una dura lluita, el "ritorna vincitor" i ara puguem seguir gaudint de la seva veu i la teva amistat.
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Hola Josep!
    Veig que les vacances t'han anat bè i me'n alegro com no podria ser d'altra manera.
    Gràcies pel teu animós comentari, dit amb la traça que t'és característica.
    Salutacions per tu i la Glòria!
    i petons.

    ResponElimina
  11. Glòria,

    Després d'aquests dies de vacances, m'estic posant al dia dels blocs i ara he llegit aquest comentari teu.

    Per una banda, crec que el safareig ben intencionat, com és aquest cas, és molt gratificant i ens ajuda a fer més properes les persones que admirem.

    I pel que fa a la teva malaltia, i casualitats de la vida, paral·lela en el temps a la del Josep Carreras, les teves paraules em suggereixen que la vas afrontar amb serenor i optimisme, cosa que no sempre ha de ser fàcil.

    Afortunadament, podem seguir sentint cantar el Josep Carreras i em tingut l'portunitat de conèixer-nos a través dels blocs, i segur que ho farem personalment.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top