}

Pages

18 de juny 2008

SOMNIAR AMB ELS ULLS OBERTS

Enviat per enric  |  13 comentaris




Veieu aquesta fotografia del Gran Teatre del Liceu completament buit?… Doncs bé: Us imagineu que un dissabte al matí i mentre esteu fent cua per comprar la fruita i la verdura a plaça, us truquen pel mòbil i us pregunten si a les 5 de la tarda voleu assistir a aquest teatre a un assaig general, sense públic, d’una òpera que us agrada tant que ja teniu les entrades des de fa gairebé un any?…

Oi que és difícil d’imaginar?… Doncs em va passar! Això mateix és el que em va passar aquest darrer dissabte i, com que em va fer tanta il·lusió poder-ho viure, quan li vaig explicar per telèfon ahir al vespre a la Glòria, em va animar perquè en fes un "post".

Doncs aquí el teniu:

Dissabte passat a la tarda, com deia, vaig tenir l'oportunitat de fruir d'una experiència que mai m'hauria imaginat poder viure, i és que, gràcies a un molt bon amic italià que va treballar durant gairebé quaranta anys com a cap de producció del Teatro Massimo de Palerm, vaig poder assistir a l'assaig general del primer repartiment de la Luisa Miller, l’òpera de Verdi que s’estrenarà el proper dia 19 al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, un assaig general, aquest, que no estava obert al públic i, per tant, el meu amic i jo en seríem els únics assitents aliens a la gent que treballa en la representació d'aquesta òpera.

Així és que, havent canviat tots els plans que tenia previstos de dinars i sopars pel cap de setmana, a les 5 en punt de la tarda un servidor va arribar davant les portes del teatre on, amb el meu amic i acompanyats per l’escenògraf i figurinista William Orlandi, que va fer les primeres passes en el món escènic a Palerm, i d'aquí ve, després de més de vint-i-cinc anys, la gran amistat entre aquesta amic meu i ell, vam entrar per dirigir-nos a la sala on hi ha els camerinos dels cantants protagonistes.

És una sala gran, rectangular i molt espaiosa on, al mig, hi ha unes còmodes butaques encarades a una gran pantalla de plasma per on, a través d’un circuit tancat de televisió, s’hi pot veure tot el que està passant dalt l’escenari i, just a l’altre costat, hi ha tota una sèrie de portes que són l’entrada als diferents camerinos.

Asseguts a aquelles butaques i xerrant de forma distesa, hi havia uns quants empleats de producció del teatre, responsables de la sastreria, perruqueria, maquillatge…, esperant, per si calia, oferir els seus serveis en algun retoc d’última hora.

Allà hi vaig poder veure com es passejava amunt i avall, concentrat i ja vestit per a la representació, Giacomo Prestia -alt com un Sant Pau!- mentre jo, amb el cap ple de cabòries i intentant a la vegada que no se m’escapés ni un sol detall, tot d’una -oh, déus!!!…-, vaig sentir que, a dins d’un dels camerinos, Samuel Ramey exercitava la veu!!!

La cara, barreja de sorpresa, d’incredulitat i, per què negar-ho, d’emoció que, suposo, vaig mostrar en aquell moment, va provocar un somriure al meu amic, que, burleta, amb el seu marcat accent italià del sud em va dir: "Ènric: no te desmayes ahora, por favor, que está a punto de comenssar la fúncsion!"

Deixeu que us digui que, anti-yankee convençut com tocava ser per poder-se allistar a les files dels "progres" durant la meva joventut –igual que molta gent d’aquella mateixa generació, que també hi estaven apuntats malgrat que avui en dia alguns d'ells s’han convertit en agressius executius de grans i petites multinacionals, en advocats de renom i, fins i tot, en polítics que branden banderes de colors molt més esvaïts que els llampants i encesos que hi figuraven en les que brandaven en aquella època…-, ara, de gran, faig broma dient que no em toca cap més remei que purgar-me i inclinar el cap davant aquest pòquer d'asos yankees que han estat Chris Merritt, Rockwell Blake i, naturalment i sobretot, Marilyn Horne i Samuel Ramey, el gran baix estadounidenc, aquest darrer, posseïdor d’una de les veus més boniques i impressionantment dúctils que jo hagi sentit mai a cantants d’aquesta corda.

Els que em coneixeu bé, bé sabeu que, de mena entusiasta com no puc evitar ser, se me’n va la xaveta quan sento interpretar, a Ramey, papers de Rossini (el seu Assur, de Semiramide i el seu Mustafà Bey, de L’italiana in Algeri son, per a mi, insuperables), o papers de Verdi, de Boito, de Gounod, de Donizetti, de Mozart…, pel que bé us podeu imaginar, doncs, quin posat deuria fer en aquell moment perquè el meu amic italià, adonant-se'n, em fes l’ullet amb aquella broma.

Malauradament, quan van avisar per megafonia que l'assaig era a punt de començar, Samuel Ramey encara no havia sortit, pel que em vaig quedar amb les ganes de veure'l, ni que fos de reüll, a menys d'un metre de distància, però el fet d'estar durant una bona estona en aquella sala em va permetre, no obstant, poder conèixer un personatge que em va semblar meravellós: el director d’escena Gilbert Deflo:



En Gilbert Deflo es va acostar a saludar al meu amic, i aquest me'l va presentar. Com si em conegués de tota la vida, amb una barreja de francès, italià, alemany, anglès, castellà i, fins i tot, català, i amb una vitalitat i simpatia fora de mida, va estar-se una bona estona xerrant amb nosaltres sobre les representacións d'aquesta mateixa producció a París, dels lògics i petits problemes d'última hora d'aquesta, així com d’altres produccions que recordava haver fet al Liceu i, d’una manera molt especial, de la de l’Orpheo, amb en Jordi Savall.

En Gilbert (què us sembla quines confiances, eh?) s’expressa amb els ulls, amb les celles, amb el front, amb les espatlles, amb els braços, amb les mans… És un entusiasta de la seva feina i un amant apassionat del teatre i, sobretot, de l’òpera.

Em va fer moltíssima gràcia quan, en un moment determinat, va referir-se a un dels cantants protagonistes, perquè es veu que és d'aquelles persones que hi troba pegues a tot: que si la màniga li venia un pèl massa curta, que si aquella tela li picava una mica darrere el coll, que si les sabates li venien una mica balderes... Fins i tot el gruix d'un clip que li subjectava la perruca que havia de dur es veu que no era del seu gust. "És una persona encantadora, afable i educadíssima...", va acabar dient Gilbert Deflo, però amb un còmplice somriure d'orella a orella va rematar, xiuixiuejant: "ma… e una rompi coglioni!!!", una expressió gairebé calcada a la nostra quan diem que algú és un "torradallonses".

Ja a la platea, i com que érem els únics espectadors, vam poder triar la que ens va semblar que era la millor localitat sense els temors afegits que no ens toqués com a veïns més pròxims ni estossegadors, ni calurosos ventant-se amb el programa de mà, ni sorollosos desembolicadors i paladejadors de caramels…

Quina sensació més estranya i, a la vegada, tan agradable aquella d'imaginar-te per un moment (que ja és imaginar, oi?) que tota aquella representació la faran només per a tu…Bé, també hi havia el meu amic, però com que ell també és del món de la faràndula segur que ho vivia d’una manera completament diferent.

Les llums de la sala es van apagar i l'orquestra, dirigida per Maurizio Benini, que anava amb mànigues de camisa, va interpretar la preciosa obertura i, en acabar, es va alçar el teló...

L'escenografia i el vestuari de William Orlandi em van semblar que complien la funció que haurien de complir sempre: no fer nosa. No vull dir amb això que no m'agradin les escenografies més complexes, però amb l'esquemàtic interior d'una casa pairal amb la finestra oberta on, al fons, pintat sobre tela, hi apareix un esponerós paisatge propi d'alta muntanya, i amb unes columnes que sostenen uns arcs gòtics, jo ja en tinc ben bé prou per ubicar-me als paratges on viuen els Miller, o a les possessions del comte Walter, que són els llocs on transcorren les diferents escenes d’aquesta òpera.



Vaig sentir el chor molt segur i còmode, i em va agradar molt especialment sentir una bona potència en la veu dels baixos.

Pel que fa als cantants, estic segur que cap d'ells va tenir res a veure com quan actuaran en les funcions públiques, ja que ni Krassimira Stoyanova -a qui en aquell tan preciós "Lo vidi e'l primo palpito" inicial gairebé no la vaig sentir-, ni Aquiles Machado van esforçar-se ni una gota.

Em va causar una magnífica impressió, però, Roberto Frontali fent de Miller, que va ser l'únic, a parer meu, està clar, que vivia la representació com si el teatre estigués ple de gom a gom: quina passió i quina entrega!

Obvio dir massa coses sobre què em va semblar el meu admirat Samuel Ramey, perquè els tremolors que surten d'aquella veuassa que tant m'ha fet gaudir, sobretot cantant Rossini, em feien, i no exagero, entristir.

El meu amic i jo, cada cop que acabava alguna de les seves intervencions, ens miràvem a la cara com volent dir: "Mare meva!"… I és que si Samuel Ramey no hagués estat tan, però tan! gran en la seva plenitud, ara no ens faria tant de mal el contrast actual.

En fi..., com totes les coses bones que ens passen, els tres actes d'aquella Luisa Miller van passar-me volant, i com a la Ventafocs quan li van tocar les 12 en punt de la nit, a mi em va tocar l'hora de despertar d'aquell somni viscut amb els ulls oberts de bat a bat, així és que, un cop acabada l'òpera, el meu amic i jo vam acomiadar-nos de William Orlandi i de Gilbert Deflo, i mentre caminàvem per la Rambla camí de la plaça de Catalunya per anar a agafar el tren, vaig encendre'm una cigarreta, i va ser aleshores quan vaig adonar-me... que ni m'havia enrecordat de fumar en cap dels dos entreactes!

1:40 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

13 comentaris:

  1. Enric,

    Qualsevol diu que no a una invitació així, eh?.

    Quin privilegi poder assistir a un assaig general que no era obert al públic, i acompanyat de gent propera als cantants, encara que aquests no cantessin a plena veu, cosa que acostuma a passar als assajos.

    De totes maneres, l'oportunitat de veure'ls entre bastidors, no la té tothom. No m'estranya que obrissis bé els ulls per no perdre detall.

    Fas una descripció tan detallada, que quan veiem Luisa Miller, ja ens serà familiar.

    Nosaltres varem tenir l'ocasió de poder veure aquesta producció de l'Orpheo tan especial de què parlava el Gilbert Deflo. Ens van convidar a assistir-hi el dia que la van enregistrar en DVD i com a anècdota, t'explicaré que el Jordi Savall, fart dels estossecs, en un moment determinat va parar la música, es va dirigir al públic i va demanar que la gent que tossia, fes servir el mocador per tapar-se la boca i esmorteir el soroll!!!!.

    Fins dijous

    ResponElimina
  2. Quina sort, Enric...! Les oportunitats s'han d'agafar al vol... Veure de prop les interioritats del teatre sempre ajuda a entendre el complicat que és posar una òpera en escena...

    ResponElimina
  3. Hola! Ja sé que no toca parlar-ne ací, però ja tinc penjat el logo del MEME i la meua recepta amb les fotos al meu bloc. Gràcies per tot. Més tard, si puc, ja comentaré aquest post. Besades.

    ResponElimina
  4. Ostres Enric quina enveja! Nosaltres hem tingut la sort d'anar varies vegades a assajos generals d'òperes però sempre amb públic i és què la majòria no tenim amics italians tan bons que et truquen mentre estàs comprant la verdura i et conviden a un assaig privat al Liceu. Demà en seguirem parlant oi?

    ResponElimina
  5. Primer de tot, gràcies a la Glòria, per haver-te convençut de fer aquest comentari, i a tú, d’haver-te deixat, és clar!

    Debia ser tot un privilegi, asistir-hi en aquestes condicions. Jo tenia plaça per anar-hi el dia del assaig general, però finalment es va fer a porta tancada.

    Ara hi aniré, perquè em toca a l’abonament, dijous, el dia de l’estrena!. Em vé molt de gust veure aquest òperà, perquè és una de les de Verdi menys representades, perquè és la darrera de la temporada (d’abonament) i perquè conec les seves millors aries a través del Cielo e mar del nostre (oi, Glòria?) estimat Rolando Villazón.

    La escenografia deu ser simple, però m’imagino que molt suggerent i diuen que està inspirada en la pintura paisatgística de la gran figura del romanticisme alemany, Caspar Friedrich (http://es.wikipedia.org/wiki/Caspar_David_Friedrich)

    El Ramey era ahir, al concert del Carreras, a quarta fila de platea i, al finalitzar, estava de peu a primera fila, aplaudint enfevoridament, enmig de la munió d’emocionats carristes.

    ResponElimina
  6. ejem, carreristes, volia dir...

    ResponElimina
  7. Quin titol més bonic que has triat: somiar amb els ulls oberts! Fantàstic!..QUina amics que tens...això deu ser pq tu tb els cuides molt i molt!
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  8. Caray Enric, Eso es amistad y lo demás son tonterías ¡!! Fantástica crónica llena de humor, sensibilidad, emoción y sinceridad. Como no ibas a compartirla con nosotros hombre ! Tienes una cita pendiente : contarnos que te ha parecido la representación y que se ha mejorado de lo visto en el ensayo. No te olvides, la esperamos ¡!!

    ResponElimina
  9. Quina sort poder gaudir d'una experiència com aquesta! És d'aquell tipus de coses que no oblidaràs mai...
    Si mai tornes a tenir una oportunitat així, pensa que alguns també voldríem venir... ;) (vaya indirecta, quin morro que tinc!)

    ResponElimina
  10. Això de l'òpera té moltes sorpreses. M'ha encantat el teu post. Quina envejassa! (Sana, però!). Si a mi em fan una proposta com eixa, faig com tu: no m'ho pense ni una mil·lèsima de segon. El que t'ha passat trobe que és un privilegi molt gros. Enhorabona!! Mira, quan més llig posts de música, més m'adone de com sóc d'ignorant en tots eixos temes i de la sort que tinc de poder fruir-ne a través dels vostres comentaris. Pense que, potser, un bloc dedicat a la música que explique amb eixa sinceritat tot el que s'experimenta amb el diversos camps musicals faria que molts estudiants l'entengueren millor, la música. Salutacions.

    ResponElimina
  11. Glòria: I tant que va ser un privilegi! El que expliques d'en Jordi Savall, malauradament, és un fet que es repeteix massa sovint. Ja és ben trist anar sempre amb la por que al costat no et toqui gent mal educada.

    Mei: Qualsevol la deixa escapar, una oportunitat així! A part, i tens raó, que conèixer les interioritats del teatre fa adonar-te de si n’és, de complexe, dur a escena una òpera, poder sentir les explicacions de qui en podríem dir l’”ànima mater” de tot el que succeirà dalt l’escenari va ser per a mi, aliè del tot a aquest món, una experiència interessantíssima.

    Josep: A vegades, la fortuna fa que puguis conèixer persones meravelloses com, en aquest cas, el meu bon amic itailià, el qual ha viscut tota la vida dins d’aquest món tan apassionant per a nosaltres que és el de l’òpera, i em quedo bocabadat quan, a vegades, enmig de la conversa m’explica amb tota naturalitat, per exemple, que mentre un dia feia les proves de vestuari a Pavarotti o a Renato Brusson, o quan Enzo Dara, o Magda Oliveros, o Giulietta Simionato li van dir tal cosa, o si n’arriba a ser, d’agradable i encantadora, Renée Fleming…, i és que a tots ens agrada saber coses de la part humana dels artistes que tant admirem.

    Teresa: De res, de part de la Glòria i meva! ;) Desitjo que haguessis disfrutat ahir a l’estrena d’aquesta òpera de Verdi tan poc representada. Jo tinc entrades pel segon repartiment, el dia 26, ja que tinc moltes ganes de sentir en directe a l’Ángeles Blancas. Pel que fa a l’escenografia, et dono tota la raó –jo no ho havia advertit-, ja que sí recorda, sobretot amb la magnífica il·luminació de les llargues columnes que sostenen els arts gòtics de les possessions del comte Walter, els paisatges romàntics de Friedrich. Sí, ja vaig sentir al locutor de Radio Clásica, el qual semblava un nen petit llegint amb tant de titubeig els títols italians i napolitans de les cançons del programa, que hi havia en Ramey a les primeres files de platea del Palau. De ben segur que deu ser un bon carrerista i un excel·lent amic.

    Evaaaaaa!: I és clar que en tinc molts, i bons, d’amics, i no et càpiga cap dubte que m’agrada cuidar-los, però com que sembla que no en tingui mai prou, d’un temps ençà n’he anat fent, de mica en mica, uns quants més, dels quals, com és el teu cas, me’n sento mooooolt satisfet!

    Tosca: Moltes gràcies pels teus amables mots. Celebro que t’hagi agradat aquesta “crònica” (així, entre cometes) feta més amb el cor que no pas amb el cap, ja que les bones cròniques (aquestes escrites sense cometes) ja les llegirem als blocs d’en Ximo, de la Mei i del Foll pur (sense oblidar el que de ben segur ens hi afegirà en Colbran). Jo hi aniré el 26, i suposo que ja els enviaré algun comentari. Una abraçada, Floria!

    Gemma: Sí que va ser una sort, sí, poder viure una tarda com la d’aquell dissabte! De tota manera, tu ho tindries molt bé per fer-te amiga del meu amic italià, perquè no he conegut mai, i mira que n’he conegut!, a una persona tan llaminera com ell. Un dia m’explicava que havia anat al dentista i, com que aquest li havia dit que mengés coses fredes, per sopar s’havia menjat un gelat…, però tota una barra!!!

    Francesc: És cert que em vaig sentir un privilegiat podent assitir a aquell assaig, i celebre que t’hagi agradat el “post”. Pel que fa al que comentes de blocs on els seus autors parlen del que experimenten amb els diversos camps musicals, m’agradaria que donessis un cop d’ull als blocs “In fernem land”, “GTL Torn T” i “El foll pur”. A més a més, en aquests blocs hi trobaràs altres “links” que et duran a altres blocs, on coneixeràs a gent que en sap un munt i són una font inesgotable de coneixements.

    ResponElimina
  12. Marina Soprano21/6/08 00:06

    Això sí que és un privilegi, Enric! La casualitat, com bé saps, va voler que jo pogués sentir de viva veu la teva crònica quan tot just acabaves de sortir del Liceu i encara no havia estat escrita. Ara m'ha agradat molt llegir el teu post i t'agraeixo que hagis volgut compartir amb els altres una experiència tan estupenda. Fins ben aviat. Marina Soprano

    ResponElimina
  13. Marina: Efectivament, vas ser testimoni de l'estat d'excitació que duia a sobre, pel que pots donar fe que no he exagerat gens res del que he escrit. :))

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top