}

Pages

25 d’agost 2008

paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!

Enviat per enric  |  17 comentaris

Visitants de la bloc-esfera: Ja som aquí!

Bé, en realitat, la Glòria ja fa dies que va tornar de Londres (suposo que ja ens en farà cinc cèntims), i jo no m’he mogut com aquell qui diu de casa, però tots dos coincidim que ens han anat rebé aquests petites vacances del bloc. Hem continuat, però, anant als blocs que normalment ens agrada visitar, i hem aprofitat per descobrir-ne de nous.

Per aquesta reentrée, hem pensat que estaria bé, tal i com ja vam fer al primer post que vam publicar a la "Samfaina", començar amb una obertura, en aquest cas una de les obertures més brillants de Gioachino Rossini, el compositor nascut a Pesaro, ciutat on precisament durant aquests darrers dies es va celebrar, tal i com fa ja vint-i-nou anys, el Festival-homenatge que duu el nom d’aquest genial músic italià. A més a més, Rossini s'hi avé molt amb aquest bloc, ja que era un entusiasta de la taula i de la cuina, tal i com podeu observar a la caricatura que encapçala aquest post i, per tant, ja era hora que n'hi dediquéssim un.

Sense cap mena de dubte, l’obertura més coneguda de Rossini és la de l’òpera Guillem Tell, la darrera que va compondre i que, gandulot i bon vivant com era, li va permetre retirar-se al dolce far niente a París.

D’aquella obertura, inclús els que no sou gaire, o gens, amants de l’òpera, segurament n’haureu sentit moltes vegades el darrer fragment, aquell que fa:

paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAAAAAAAAAA!, paraBAM!BAM!!BAM!!!

És tan rossinià aquest darrer fragment que…

... Que què què?… I tant que us ha de sonar!… Mira que jo no sóc, ni molt menys, un bon cantant, però algunes coses les entono prou bé, i aquesta, precisament, em fa l’efecte que no l’he desafinat gaire..., per no dir gens.

Doncs mira que m’estranya, eh?, els que dieu que no us sona…

Esta bé, està bé
, fem una cosa: Us poso aquest darrer fragment de l’obertura de Guillem Tell al You Tube d’aquí sota i, quan el sentiu, veureu com és gairebé clavadet a tal i com jo us l’he entonat.

Ei, però després continueu llegint aquest post, eh?, que ja veureu, sobretot els que no la coneixeu, si n’és també de genial l’obertura de l’òpera La gazza ladra (La garça lladre) que hem triat per tornar a la feina. A més a més, en el video, La gazza ladra l'interpreta l’Orquestra Filarmònica de Berlín dirigida per un dels grans directors rossinians: en Claudio Abbado. Tot un luxe, vaja!

Ah, una cosa, una cosa!: Abans d’escoltar, si voleu, està clar, aquest darrer fragment de l’obertura de Guillem Tell que alguns dieu que no us sona, us vull dir als qui no el conegueu que no feu massa cas de la cara tan seriota del director que condueix l’Orquestra de l’Scalla de Milà. És que és en Ricardo Muti, i sempre la fa, aquesta cara de pomes agres... I si em guardeu el secret us diré, ara que no ens sent, que, tot i així... (acosteuvos a la pantalla, que us ho diré fluixet): Tot i així a la Glòria li agrada molt, en Muti, però no només com a director, eh?... Oi que m'enteneu?... Un dia me'l va definir com un home... de físic poderós!..., però Xssst!!! Muts i a la gàbia, eh?... Encara que ella segurament diria: "Muti, passa a la gàbia!"... Òndia, tu! és que m'esvero sol com una mona... Si se n'assabenta d'això, em pela.




Què?… Ara l’he reconegut tots aquest fragment o no?... Ahhh! Ja us ho deia!... I oi que no n'hi ha per tant del que diu la Glòria d'en Muti?

Doncs bé, continuant amb el…

(Permeteu-me aquest petit parèntesi, però val a dir que m’he picat una miqueta, eh?, perquè tant, tant, tant no desafino…, Vaja, al menys a mi m'ho sembla. D’acord que no sóc el Pavarotti, a més a més, no tinc tampoc veu de tenor, i tot i que si cantés seria segurament un baix o un baríton tirant a baix, sóc molt i molt conscient que no li arribaria ni a la sola de la sabata d’en Samuel Ramey, continuo pensant tanmateix que tant, tant no he desafinat.)

ParaBAM!, paraBAM!, paraBAM!!BAM!!BAM!!…

En fi, al que anàvem…

L'obertura de La gazza ladra, de Rossini, l'hem triat per aquest post perquè és una meravella musical que, a part de quan s’interpreta, com és lògic, al començament de l’òpera en els teatres on es representa, s’acostuma a tocar, també, en molts concerts com a peça inicial, ja que no dura més de nou minuts, la qual cosa no vol pas dir, ni molt menys!, que ni l’orquestra ni el públic la considerin una peça "telonera", ja que es tracta d’una composició magistral digna de ser interpretada en qualsevol sala de concerts.

Ara bé, també val a dir que aquestes peces curtes que s’acostumen a posar en molts concerts de música simfònica serveixen per fer un favor als que arriben tard, ja que, gràcies a l’estoneta que duren els aplaudiments, els TOCATARDANS DE GAIREBÉ SEMPRE aprofiten per poder entrar a la sala i ocupar els seus llocs.

Jo recordo molt especialment haver escoltat per darrera vegada aquesta obertura, en directe, fa ja bastantes temporades a l’Auditori de Barcelona i interpretada per l'OBC (l’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya), dirigida pel que en aquella època n’era el director titular, en Lawrence Foster, i recordo, també, que em vaig fixar mentre la interpretaven que director i músics semblaven disfrutar com nens petits davant un pastís de xocolata ja que, com podreu comprovar, hi ha moments que són absolutament delirants.

I és que Rossini té una forma de compondre, no sé com dir-ho…, molt…, molt rossiniana, vet-ho aquí! A mi, fins i tot a les seves òperes més serioses i en els moments més dramàtics, sempre em fa l’efecte que en un moment o un altre em farà l’ullet i, mirant-me amb aquell somriure mofeta que, pel que d’ell s’explica, tant el caracteritzava, em dirà: "Ei!, no pateixis, home!, que no ho veus que sóc jo?"

En fi, quí la teniu:




ParabaramPAM!PAM!PAM!!!
ParabaramPAM!PAM!PAM!!!,
parabarAAAAAA, parabarAAAAAA, parabarabarAAAAAAbarabaraBARAM!…


Aquesta sí que us sona, eh?… És clar: com que és el tros que més s’enganxa de l’obertura de La gazza ladra que acabeu d’escoltar!

12:55 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

17 comentaris:

  1. Ja era hora! estem enyorats de la Samfaina i dels samfaineros des del 5 d'agost!!!Ais, tot s'acaba eh?! Esperem que el viatge de la Glòria hagi estat fantàstic (volem crònica!) i que la teva estada a casa, Enric hagi estat del més profitosa, divertida i de descans.
    La cuina vermella no fa vacances fins l'octubre, de moment haurem d'anar tirant gràcies a les vostres piles carregades.
    Mil petons i interessant post!

    ResponElimina
  2. Jajajaja:)) Enric, veig que aquestes vacences t'han omplert d'energia, bon humor i ganes d'escriure!!!!!!!!
    Esperem la crònica de la Glória, segur molt interessant i ens alegrem de tornar-us a tenir per aquí.

    ResponElimina
  3. Benvinguts Enric i Glòria!!!!!!! Que bé que bé...la blocosfera va tornant al seu ritme habitual!!!!
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  4. No podíeu tornar de millor manera.
    Després de quatre dies rossinians al bressol, engegar la samfaina amb Rossini és un regal preciós.

    ResponElimina
  5. Jo vaig tenir la ocasió de anar a veure la orquestra del Liceu al Museu Nacional d'Art de Catalunya i una de les obres que van interpretar va ser l'obertura de Guillem Tell.

    JOSEP.

    ResponElimina
  6. Com dius tu Enric en aquest bloc hi estaría a gust, doncs era un gran amant de la cuina.
    Una vegada va anar ell sol a un restaurant i va demanar plats per a dos començals, el cambrer els hi possar. Mentres tant el cambrer anava servint les altres taules, quànt al cap de molta estona Rossini va avisar el cambrer, dient-li que feia que no el servía.
    El cambrer va dir que esperava l'altre començal.
    Rossini l'hi va dir que el servis, doncs els dos plats eren per a ell.
    De segur que es mengería la salsa "deglacé", acompanyada amb tots el plats que han anat apareixen de tots el blocaires¡¡ Josep

    ResponElimina
  7. Enric, entones molt i molt bé. Ai quin riure! És un post divertidíssim. La veritat és que, com han dit quasi tots/es, us enyoràvem un miqueta. Bé, això dels "gustos", cadascú se'ls tria i hi disfruta. Si a la Glòria el Ricardo Muti li sembla "bocatto de cardinale", és que li deu haver sabut trobar "el què". Per cert, per què hi ha gent que sempre fa cara de pomes agres? En conec unes quantes i sembla que tinguen un pebre coent al cul (perdona'm la brofegada). L'obertura de "La gazza ladra" un plaer. Quina sort el Rossini, poder-se dedicar a rascar-se la panxa i no haver de patir per treballar... Salutacions ;D

    ResponElimina
  8. amcs,
    Vull que d'una vegada per totes sàpigueu que el gran Giochuno Rossini que l'Enric titlla de "gandulot" era un malalt de depressió.
    Compondre li era una feina dura i, amb la saviesa que el caracteritzava, va oblidar-se del paper pautat a l'edat, si no ho tinc mal entès, de trenta set anys per dedicar-se al "dolce far niente" fugint d'ansietats pròpies del mòn en el qual es movia.
    Salutacions.

    ResponElimina
  9. Enric,
    Fantàstica rentrée, Rossini és mmmm... inigualable, genial, únic, no se que més dir (tot em semblaria poc), només que ell gaudia i volia que els que escoltaven les seves òperes també ho fessin, pel que sembla ho va aconseguir plenament. Ah! Els canelons també boniiiissims.
    Pel que fa a les teves dots canatires, penso que no desafines, excepte en el "parabarabarAAAAAAbarabaraBARAM!… " final de “la gazza ladra” que t’has quedat un peeeeel curt, però s’ha de reconèixer que ho fas força bé tot i no ser el Samuel Ramey (el dels 80 eh!). En quant a la cara de pomes agres del Mutti, penso que és per a infondre respecte als músics (el senyor Ricard sembla ser que té un caràcter que Déu n’hi do).
    Felicitats “samfainers” us trobàvem a faltar!.
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Parella: Vinga, va, que encara que estava de vacances no he deixat de fer costat als que no en teniu, eh?, perquè jo, gairebé cada dia, com un clau: Favoritus… La cuina vermella… Doble clic!

    Xaro: Per ganes, que no quedi, i si com a mínim us faig somriure ja n’estic més que satisfet. Gràcies, Xaro!

    Eva: Ui, ui, ui… No sé per què m’ensumo que em sembla que no has fet els deures, oi?… Has escoltat el You tube de Rossini?… Ui, ui, ui…, que em sembla que estic veient que se t’esapa el riure per sota el nas… Que l’òpera no mossega, dona! (em sentiu aquí dalt, parella?), i la música de Rossini és tan deliciosament italiana com la pasta. Petunets per tu també, guapíssima!

    Senyor Ximo: Ja ho veu, jo, aquí fent proselitisme, però no sé si me’n surto massa bé, no… Ei, tots!: Si no el coneixeu, aquest senyor, el senyor Ximo, sí que en sap un munt, de música, i té un bloc fantàstic, on fins i tot hi penja, de tant en tant, autèntiques joies enregistrades. Feu-li un cop d’ull i veureu com no us enganyo.

    Un plaer sempre tenir-te a al "Samfaina", Ximo! (És que jo el tutejo, eh?) :))

    Josep (germanet): Te’n recordes que, a casa, de petits, un dels primers discs que vam tenir (de vinil, està clar!) quan els pares van comprar aquell tocadiscs tipus maleta era un disc d'aquells petits, que en deien “single” (es pronunicava singuel), i que hi havia l’obertura de “Guillem Tell”?

    Sí; d’anècdotes de Rossini, unes més històricament certes que unes altres, n’hi ha un munt.


    Gràcies, Francesc: T’hi has fixat, oi, que bé que afino? Home, però si estava claríssim quina melodia era! La brofegada amb què descrius als qui fan cara de pomes agres m’encanta!!!!, i pel que fa als gustos de la Glòria i els meus, noi, tan amics que som i si bé ens avenim en moltes coses, n’hi ha d’altres, en canvi, que a vegades sembla que siguem enemics… Però la sang no ha arribat mai al riu, eh? :))

    Glòria: Amb el que dius d’en Rossini, jo no hi estic d’acord del tot. He utilitzat el terme “gandulot” i no pas “gandul” a l’hora d’adjectivar Rossini per la bonhomia que crec que el mot té.

    A part de la crisi creativa que evidentment va patir, malgrat que, tot i així i amb molt d’esforç, val a dir-ho, va acabar component el “Guillem Tell”, Rossini, amb prou diners per poder viure amb totes les comoditats, va dir prou i va decidir plegar. Les fortes crisis nervioses van venir més endavant i agreujades, a més a més, pels seriosos problemes de salut que li va ocasionar la sífilis que havia arreplegat, precisament, durant aquella època, a París.

    Josep (cafeter noctàmbul): Gràcies, noi! Tu i en Francesc heu estat els únics que heu sabut valorar les meves dots d’entonador, i t’agraeixo, fins i tot, la petita crítica que em fas respecte el final de “La gazza ladra”, ja que m’he tornat a escoltar, i sí, sí: un pèl curt si que em va quedar.

    Pel que fa a Rossini, com molt bé saps, estem completament d’acord, i respecte a Mutti, es veu que sí, que és un home molt i molt exigent i seriós amb la seva feina, i això ho exterioritza de tal manera que, com molt bé diu en Francesc, "sembla que tinga un pebre roent al cul" (No em diguis que no és boníssim!) :))

    ResponElimina
  11. Una cosa Enric :la Gloria no és l'unica que "voldria fer passar a la gàbia" al senyor Muti.

    ResponElimina
  12. Benvolguda Floria: I ja ho sap això el senyor Villazón?... Ai, ai, ai... :))

    ResponElimina
  13. El disc que hem parles,Enric crec que si el busco encara el tenim suposo que s'escoltaria aquel soroll dels discos antics gg gg gg... Estic d'acord amb l'expressió del Francesc amb el pebre coent al cul. Josep

    ResponElimina
  14. Ben tornats! De mica en mica tots anem acabant les vacances i retornant al ritme propi de durant l'any... Sort que vosaltres sabeu fer-ho amb bon humor i ajudeu a la resta a super millor la crisi post-vacional :)
    Espero que les noves receptes d'aquesta temporada siguin tan paraBAM, paraBAM, paraBAM com promet aquest inici de curs!

    ResponElimina
  15. Josep: D'aquest disc, encara me'n recordo que a la segona cara hi havia l'Intermezzo de la "Cavalleria rusticana", oi?

    Gemma: Vinc de saludar-te ara mateix del teu bloc, i sí, jo també espero que el bon humor continuï acompanyant-nos al bon ritme del paraBAM paraBAM paraBAMBAMBAM (t'havies deixat el BAMBAM final) ;)

    ResponElimina
  16. Ostres Enric, entre els paraBAM, els paraBUM o els paraBAMBAMBAM, ja m'he perdut! ;)
    I això que fins ara no us havia confessat mai que vaig cantar en una coral molts anys, fins que vaig necessitar la veu per altres menesters laborals... je je je, però ja veig que he perdut la pràcitca i hauré de practicar els paraBAMs ;) Així el proper cop podrem fer un duet baríton-soprano amb l'obertura d'en Guillem Tell, què et sembla?
    Ja ja ja, només d'imaginar-m'ho ja em faig un tip de riure!

    ResponElimina
  17. Gemma: Ja ho veig, millor dit: ja ho sento, ja, que estàs una mica rovellada, i pel que fa al duet, ja ho veig més complicat, perquè sóc dels que se'n van de seguida a la veu de qui té al costat, i pel que dius que vas necessitar la veu per altres menesters laborals, et diré que "déunostrusenyor" va crear els peus perquè toquéssim el terra i no pas per grimpar com les sargantanes, que mira que em fas patir cada cop que dius que vas a fer un cim d'aquells que aneu. "Vergepuradelremei"!, només de pensar-hi ja m'agafa vertigen. ;)

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top