}

Pages

04 de setembre 2008

NI INVASIÓ NI SUBTIL

Enviat per enric  |  17 comentaris



Un dels contes que més m'agrada de Pere Calders és Invasió subtil, i una bona prova del que dic podria ser que, desmemoriat com sóc, d’aquest conte me’n recordo fins i tot del lloc on passen els fets: a l'Hostal Punta Marina, de Tossa:

"A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals."

Així, amb aquesta absoluta naturalitat, comença la primera narració pertanyent al recull de contes publicat per Edicions 62 amb el mateix títol d’aquest relat: Invasió subtil i altres contes.

I si m’ha vingut al cap aquesta narració tan caldersiana és perquè qui la protagonitza és un bon home a qui, en el menjador de l' hostal on s'està amb la seva dona, un dia que dinava tot sol, un altre home li demana permís per seure a la mateixa taula que ell a dinar, i un cop tots dos comparteixen taula, el primer s’"adona" que qui acaba d’asseure’s davant seu és un japonès.

Al protagonista d'aquesta història li estranya molt que el seu veí de taula japonès no tingui, emperò, cap ni un dels trets físics que caracteritzen les races orientals ja que "no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc."

Encuriosit per saber quins plats poc corrents o quines combinacions exòtiques encarregaria per dinar, no solament es sorprèn perquè aquell japonès demani "amanida -`amb força ceba´, digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.", sinó també perquè en lloc de menjar "amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria", es faci servir "del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques."

"D'altra banda –observa, capficat- parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa."

Però no acaben aquí les constants contrarietats amb què el protagonista de la història ha d’enfrontar-se per poder aconseguir, per minsa que sigui, una prova que corrobori la seva incontestable i contundent teoria que qui s’havia assegut a la seva taula era un japonès, ja que si bé ell creia "que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades...", el protagonista torna a quedar, un cop més, fora de joc quan el "japonès" li fa saber que es dedicava, com a representant, a vendre sants d’Olot "
a la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent."-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció.
"-Viviu al nostre país?
"-I doncs? On voleu que visqui?

"Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.
"

L'agudíssim sentit de l'humor d'en Pere Calders, que, amb una aparent afabilitat i senzillesa, utilitza una pulcrísima prosa per crear les situacions més absurdes que tenen com a protagonistes a personatges que les viuen amb tota naturalitat, queda palès en aquest magnífic relat on, al final, l’home que el protagonitza, convençudíssim que els japonesos han començat a invair-nos, es fa aquesta preocupada reflexió: "Mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina."


I tot això ve a tomb perquè, a part que la Glòria no em calla dient-me que quan ens vam engrescar a fer aquest bloc no vam pas quedar, segons les seves paraules, que jo només em dedicaria a "explicar sofregits, picades al morter i que si la carn queda més o menys eixareïda...", l’altre dia, mirant a You Tube ja sabeu què passa: que buscant alguna cosa en concret et trobes amb videos que no tenen res, o gairebé res, a veure amb el que buscaves i sempre tens una sorpresa o una altra que, en aquest cas, va ser el video que trobareu més avall.

"Mira que bé!", vaig dir-me tot satisfet, "Mataré dos ocells d'un tret: Faré un post que parlarà d'un conte i d'una música que m'encanten", i com que del conte ja n'he parlat, ara ho faré del video que vaig trobar a You Tube. (Contenta, "mi sargenta?"... Però el proper post serà de cuina, eh?, que tinc un bacallanet que em deleixo per explicar.)

Es tracta, el video de You Tube, d’una gravació feta l’any 2003 de l’actuació d’un dels guanyadors del prestigiós concurs internacional de cant Neuen Stimmen: el baríton sudcoreà Tae-Joong Yang, una gravació amb la qual i sense poder-ho evitar, em va semblar per un moment que a mi em passava el mateix que al protagonista del conte d'en Pere Calders..., però completament a l’inrevés.

Ni cal dir que no és, ni molt menys, el primer cas en què cantants d’òpera interpreten papers on, per lògica, els seus protagonistes haurien de ser blancs, i ells, en canvi, són d’altres races. Leontyne Price (1927), per exemple, va ser la primera soprano negra que va cantar en un gran teatre, l’any 1955, concretament el paper protagonista de Tosca, de Puccini, i a partir d’alehores seria reclamada a tots els grans teatres del món per acabar sent considerada unànimement una de les grans intèrprets del repertori verdià del passat segle XX.



No; el que em va passar amb aquest video la primera vegada que el vaig veure és que m’ha demostrat si n’és, de difícil, superar tots els tòpics que per un motiu o un altre tots conservem en l’inconscient, ja que a mi, a l’inrevés del que li passa al protagonista del conte d’en Pere Calders, confesso que se'm va fer estrany, tot just vaig començar a mirar-me aquest video, que un joveníssim xicot sudcoreà i, per tant, de marcats trets físics orientals i amb una cara, sigui dit amb tots els respectes, de xitxarel·lo més que evident, pogués esdevenir un esplèndid Fígaro, un dels rols més característics i desitjats per qualsevol baríton.

De tota manera, però, puc assegurar que vaig "superar" -si se’n pot dir així- immediatament aquesta tòpica impressió inicial, i la prova és que m’encantaria, si tingués uns quants calerons més dels que no tinc, assistir, el dia 14 d’abril de l’any vinent, a l’Staatsoper de Viena per poder veure'l cantar en directe en un Barbiere di Siviglia, la Rosina del qual serà, ni més ni menys, que la gran Joyce DiDonato.





Han passat cinc anys d’aquesta interpretació gravada i, pel que he anat veient a Internet, Tae-Joong Yang, del qual i per cert a You Tube només he trobat un altre video corresponent, també, a la mateixa gala, ha guanyat altres prestigiosos concursos internacionals de cant, entre ells l’Operalia 2007, pel que suposo que en aquest transcurs de temps la veu li haurà madurat una mica més, i les lògiques i petites inseguretats que encara demostra en aquest video les tindrà ja molt superades.

1:30 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

17 comentaris:

  1. Enric,

    En primer lloc, dir-te que m'ho he passat molt bé llegint aquest post. Per començar, fragments d'en Pere Calders, que sempre són benvinguts.

    Pel que fa al paral·lelisme que fas entre el protagonista del conte i tu, quan escoltes intèrprets orientals cantant papers occidentals, t'asseguro que després d'assistir a unes quantes edicions del Concurs Viñas, nosaltres ja hem superat aquesta contradicció, perquè hi
    ha tants cantants coreans, especialment barítons, que ja ens hi hem acostumat.

    Me'n alegro que la Glòria t'hagi empès a escriure sobre llibres (acompanyat de música, millor). Li devies, després que ella posés el post dels calamars, ja, ja.

    ResponElimina
  2. La Glòria (cafetera)se m'ha colat!!. Enric et vull felicitar per aquest post on queda palés la irónia i el fi sentit de l'humor d'en Pere Calders. I és que encara que no ho volguem, ens sentim retratats, ja que per molt que els rebutgem, estem estigmatitzats pels maleits tòpics.

    Pel que fa al "xitxarel·lo" (amb tots els respectes) Déu n'hi do com ho pela això del barber sevillà, i el molt .... encara és permet fer "floritures" per acabar-ho d'arrodonir. "La calunnia è un venticello" pels que diuen que els orientals no saben cantar òpera italiana. Seria bó anar-lo a veure a Viena amb la DiDonato, però com molt bé dius, cal tenir uns quants calerons més dels que disposem.

    Una abraçada (i visca Rossini!)

    ResponElimina
  3. En Pere Calders un reclinatori.
    En Tae-Joong Yang, ves, un més. Tots ells tenen unes veus notables, però tot és molt mecànic, fins hi tot la pretesa espontaneïtat, de gestos i inflacions vocals.
    Lo veritablement antològic (i va en conya)és la foto de la gran (en tots els sentits) Leontyne Price vestida de Cio Cio San, una mica encorbadeta per tal de semblar més petitona, més japonesa i més Lolita (recordeu que la dolça geisha pucciniana té quinze anys)que la mateixa Victòria de los Ángeles.
    Ah!com n'és de cruel el món de l'òpera que per fer d’innocent geisha hagis de tenir veu de maggiorata napolitana.
    Jo com la Glòria, també crec que has d’alternar els fogons amb altres delicatessen, musicals o narratives.

    ResponElimina
  4. enric, m'ha agradat molt aquest apunt, sobretot perquè em passa com a tu: sóc admirador de calders i la invasió subtil em sembla un dels millors contes; i a més és dels pocs que puc explicar perquè a desmemoriat em sembla que et guanyo, i em sap greu perquè lleigeixo molt i gaudeixo de la lectura, però moltes vegades, en agafar un llibre que ja he llegit i que sé que em va agradar molt, sóc incapaç de recordar-ne el contingut.
    potser també té un costat bo, perquè si algun dia se m'acabessin les lectures, sempre podria tornar a començar sense avorrir-me.
    fins aviat.

    ResponElimina
  5. Enric ets un crack ! I divertit com pocs.

    Si, jo també et demano que, entre plat i plat, ens regalis una perla d’aquest tipus.

    Visca en Calders i els “ invasors coreans” !!!

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies, Glòria i Josep! Efectivament, llegir –i rellegir- Calders sempre és un plaer, i tot i que és cert –i d’això ja en vam parlar i força en el vostre bloc- que l’òpera ja ho té això de veure aquestes diem-ne que contradiccions, em va fer gràcia enfocar el post amb aquest paral·lelisme, una mica absurd, si voleu, per reivindicar la figura de Pere Calders, rei i senyor de l’absurd convertit, amb la seva mestria, en Literatura i, de pas, tornar a fer l’ullet a Rossini.

    Ximo, Ximo…”Déumusenguard” de portar-te la contrària ja que, i saps que no et respallo si et dic que tens l'o’rella moltíssim més fina que no pas jo (les respostes que t’envio als concursos del teu bloc en donen fe), però a mi, què vols què et digui?, aquest xicot m’ha agradat molt, i si pogués anar-lo a veure a Viena cantant (ell, eh?, i no pas jo) amb la DiDonato, que ja saps que em té el cor robatto (ho escric amb dues “t” perquè fa més italià) no em faria pas res. :))

    No sabia què volia dir això de la “maggiorata”: Molt bo!

    Manel: Amb la definició que t’has fet de tu mateix, has fet un calc de mi! Mira que n’he arribat a llegir, de llibres (a més a més és la meva feina), i mira que hi ha llibres que m’han entusiasmat, però tinc una memòria (tot al contrari de la Glòria) d’ocellet. Serà perquè a tots dos ens agrada tant la cuina que tots dos som així de desmemoriats? :))

    Floria: Moltes gràcies, però res de “crack”, eh? El “NEN”, tot i que ara el teniu una mica espatllat, sí que ho és. :))

    I a tots us dic que sí, que ja procuraré posar més “posts” d’aquest tipus. Gràcies pels ànims, de debò!... Però al proper “post” una recepta de bacallà, eh? :)

    ResponElimina
  7. Je je je, genial la combinació gastronòmica-literària que has fet... molt bona excusa per un post com aquest!
    L'altre dia precisament, va sortir al TN de TV3 que es publicava una novel·la inacabada d'en Calders ("la ciutat cansada" o quelcom semblant) i van ensenyar imatges d'en Pere Calders de quan era jove... n'hi va haver una per flipar, era un friki avançat al seu temps... quin tip de riure que em vaig fer!
    Ara la Glòria ja no es podrà queixar, eh? ;)

    ResponElimina
  8. Hola de nou. Molt bo el post de desconcerts i concertants. La veritat és que la sorpresa és una de les matèries de les que està feta la vida... vinguin les que vulguin, sempre que ens facin remoure per be.
    Petons.

    ResponElimina
  9. Amic Enric, en aquesta entrada que has fet es aplicable la frase que m’etziba la Txell: “com t’ho fas venir bé tot!”

    Et dic més estic convençut que, des de el purgatori dels murris, el Pere i el Tísner s’estan fent un fart de riure amb el text que ens has regalat.

    Sempre he pensat que el talent d’en Calders (i del seu cunyat l amic Avel•lí Artís Gener) es una de les més grans víctimes del General Franco. Per culpa de la seva dèria de salvar-nos a bastonades, l’humanitat s’ha perdut una de les grans plomes de la literatura universal.

    En fi, això de formar part d’un poble dissortat te aquestes coses.

    Gràcies una vegada pel teu sentit de l’humor i per regalar-nos coneixement a cullerades dolces.

    Kike

    Ara m’acaben de dir a cau d’orella: “com t’ho fas venir be tu tot!”

    ResponElimina
  10. Gemma:

    Efectivament, “La ciutat cansada” és el títol de la novel·la inèdita d’en Pere Calders que ha sortit aquesta setmana mateix. Quan dissabte me la vaig anar a comprar, a la llibreria ja me la guardaven perquè sabien que no trigaria a anar-hi a buscar-la, i és que Calders és per a mi tot un referent.

    M’imagino que la fotografia que vas veure i que tanta gràcia et va fer és aquesta...

    Oi que sí? :))

    I, pel que fa a la Glòria, jo me la imagino llegint aquest “post” i dient-se a si mateixa: “Ja era hora!”

    Delfica:

    Celebro que tornis a ser aquí entre nosaltres. Sé que pot semblar que ho digui per allò del “quedar bé”, però de debò que t’hem trobat a faltar.

    Kike:

    Parlant de murris, tu?... Però si en aquest teu comentari n’hi has vessat un bon grapat de la teva murrieria! :)

    Estic completament d’acord amb tu respecte a aquestes dues figures de la nostra història i literatura, encara que si bé en Calders va poder fruir del reconeixement públic que mereixia, crec que a en Tísner no se l’ha valorat com es mereixeria. Té, per exemple, una novel·la titulada “Paraules d’Opoton el Vell”, que ni que fos pel pròleg (sí, sí; el pròleg!, allò que tothom es salta) ja val la pena llegir.

    Ah!, i no oblidem que en Calders va ser el primer que va creure en la prosa d’un dels millors narradors del passat segle XX i que, per desgràcia, va morir amb poc més de seixanta anys, arrabassant-nos, el mal fat, la joia de poder continuar gaudint d’una prosa del més alt nivell. Em refereixo, naturalment, a Jesçus Moncada.

    No exagero gens ni gota si dic que hauria pogut ser el nostre primer i tan desitjat, i tan just!, Premi Nobel de Literatura.

    Encara recordo la ràbia que ens va fer assabentar-nos de la mala notícia a la Glòria i a mi justament el dia en què ella i jo vam fer un dels nostres setmanals “esmorzars literaris”.

    ResponElimina
  11. Sí! Era aquesta foto! Tot un friki, oi? incre¨ble...

    ResponElimina
  12. He clicat la fotografia del jove Calders que, naturalment, havia vist moltes vegades, i on el trobo irresistiblement simpàtic i amb un indissumulable aspecte d'artista.
    Em resulta difícil connectar amb la seva obra. Ho tornaré a intentar.
    Petons!!!

    ResponElimina
  13. Gemma i Glòria (samfainera): Durant les vacances, vaig descobrir aquesta bellugadissa pàgina web dedicada a Pere Calders on, per fi, vaig assabentar-me que aquesta fotografia de què parlem i que a mi sempre m'havia cridat l'atenció li van fer després de guanyar un campionat d'escacs.

    Si us fixeu bé, a la mà dreta Pere Calders hi llueix una copa (el trofeu), i a l'altra hi té la figura d'un rei.

    Cert és que Pere Calders va ser un home molt polifacètic, però és de suposar que si bé deuria jugar bé als escacs, tampoc no és que fos cap mestre, tal i com anomenen als gran campions d'aquest joc, i és que al campionat on va guanyar aquesta copa hi havia dos únics participants: El seu cunyat Avel·lí Artís (Tísner), i ell.

    ResponElimina
  14. Òndia!... M'havia deixat l'adreça de la pàgina:

    http://www.iec.cat/perecalders

    (Ho veieu com ja necessito la jubilació?) :))

    ResponElimina
  15. Molt bo aquest post i ben divertit. Calders sempre és una garantia. Per cert, sabies que hi ha un bloc que es diu, precisament, "Invasió subtil"? La guitza és que el meu ordinador es nega a deixar-me veure i escoltar el vídeo del xicot sudcoreà. Ja veurem si un altre dia m'hi deixa. Salutacions

    ResponElimina
  16. Acabe de veure, finalment, el vídeo. Quan te l'estàs escoltant un moment, tant fa que siga sudcoreà com de la serra de Mariola o de Binissalem. Té una veu molt bonica.

    ResponElimina
  17. Francesc:

    Efectivament, Calders és sempre una garantia.

    No; no sabia que hi havia un bloc amb aquest nom. Ja me'l miraré (vaig una mica de bòlit aquests dies post-vacances).

    Celebro que poguessis veure el video i escoltar en Tae Joong-Yang. Si trec la rifa, us convido a tu i a l'Oreto a la Staatsoper a veure "Il barbiere...". No sé què tal Fígaro farà en Tae, però la DiDonato és garantia d'una esplèndida Rosina.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top