}

Pages

26 de setembre 2008

UN SECRET INCONFESSABLE

Enviat per glòria  |  11 comentaris

 
El dia 12 d’aquest mes de setembre, a Claremont (Califòrnia), se suïcidava en David Foster Wallace a l’edat de quaranta-sis anys. Feia temps que estava de baixa del taller d’escriptura que dirigia a la universitat de Pomona, en el mateix estat de Califòrnia. En David Foster Wallace s’havia medicat durant vint anys contra una depressió persistent i, últimament, havia decidit deixar els psicofàrmacs en els quals ja no creia. El dia 12, a la nit, la seva esposa el va trobar penjat a l’habitació que compartien i de seguida va avisar del fet a la policia. La notícia va consternar la comunitat universitària de Pomona, on David Foster Wallace era molt apreciat, tant pels seus alumnes de taller d’escriptura com pels seus col·legues, que estimaven molt l’escriptor, que ja des de ben jove s’havia manifestat precoç i trencador.

En David Foster Wallace, nascut el 21 de febrer de 1962 a Ithaca (Nova York), em porta, amb aquest lloc de naixament propi de mite clàssic, a associar-lo als Ulisses que tanta glòria i controvèrsia literària han atorgat a la seva figura, des del grec clàssic embaucat per sirenes seductores a les que burlarà per retornar intacte als braços incansables de la seva muller Penèlope, paradigma de la fidelitat, fins a l’audaç versió que va bastir, ja al segle XX, aquell home obsedit per l'aventura de ser diferent i original, l’irlandès
James Joyce.En David Foster Wallace, nascut a Ithaca per atzar tal vegada, fill de professors universitaris: El seu pare liderava un grup de pensadors i la mare ja feia anys que portava també un taller d'escriptura molt ben considerat. Al jove David mai no li va faltar de res, i en la seva família, d’intel·lectuals i de patrícis de lletra impresa de valor en alça, s'hi va sentir sempre com un peix a l'aigua perquè el jove talent n'era un d'ells.

Pocs detalls sé de la vida d'aquest home de quaranta-sis anys que, ja en una ocasió i empès per compulsives obsessions a tenir molt en compte, va suplicar a família i amics que l'ingressessin en un cetre especialitzat a fi de ser capaç de controlar les pulsions suïcides que, de cop, l'envaïen i que temia no poder controlar.

Un parell de vegades vaig adquirir llibres seus: relats que, al meu entendre, podien ser de bon llegir. Recordo el títol del primer volum: Entrevistas breves con hombres repulsivos (Mondadori, 1999). La traducció, molt acurada, era obra de l’escriptor Javier Calvo i, segons els experts, el treball d'aquest traductor era orfebreria atès el virtuosisme verbal de l’autor en el seu idioma. Es tractava d’una col·lecció de narracions curtes, resoltes amb l’envejable estil d’aquell que sap que, a poc a poc, d’una manera o altra anirá fent sentir el so, no necessàriament agradable, però sempre interessant, d’una veu que no volia ser confosa.

Vaig llegir totes i cada una de les narracions amb cert escepticisme: Jo reclamava, sense tenir-hi dret, que aquell talent me'l posès al servei d'altres històries que em fossin grates de llegir, però l'artista, molt encertadament, escrivia el que volia i el seu joc d’instruments expressiu, variat, verbalment virtuós, era tan ric com distants em resultaven les seves originals composicions. M'hauria agradat llegir del malaurat Foster Wallace una historia normal, però el mestre, molt legítimament, componia el que li venia de gust i la seva música sovint m'arribava com una promesa en la distància. Un dia escriuria el millor que guardava, allò que encara estava per venir. Tal vegada, de les memòries dels seus ordinadors, aflorarà aviat el que era d'esperar d'algú tan generosament dotat.

 

Com un secret inconfessable, mai no vaig recomanar a ningú la lectura de l’esplèndida i dúctil prosa del jove escriptor mort per voluntat pròpia fa dues setmanes justes. L’Enric i els escriptors anglòfons -i em sap molt greu– semblen matèries que es repelen. Bé, l’Enric diu que els respecta però que en tolera malament les traduccions, i és que aquesta oïda tan fina que l'Enric té per la música de les paraules fa que, segons quines, li grinyolin. En realitat, si explico aquest detall és perquè m'hauria agradat que l'Enric llegís, ni que fos un sol conte, d'en David Foster Wallace. Potser encara ho farà.

En el record, el monòleg brillant d’un home en fase terminal que, a l’hospital on roman ingressat, rep la visita del seu únic fill, un dramaturg de talent i prestigi. El monòleg silent d’aquell pare que, mentre mor, rememora quins desencadenants li han fet odiar al seu exitós fill des del seu naixement fins que esdevé adult, em varen semblar mestrívols, i més tenint en compte que quan en Foster Wallace va escriure aquest relat, o monòleg per ser més precisos, tenia molt poc més de trenta anys.

El seu estil gens complaent, amant més de la innovació que de reproduir els cànons literaris clàssics, feien d’ell un escriptor volgudament de culte. No li calia aquesta mort que, inevitablement, el mitificarà. Hereu de les tragèdies que, d'uns anys cap aquí, han assolat el seu país poderós i caòtic, en David Foster Wallace les sentia a l’esperit i n’estava malalt.

Guardo el seu llibre en un calaix i, tot i que no és res de mal fet, allà segueix com un secret inconfessable que no m’atreviria a recomanar a ningú. Apunto solament que si alguna ment inquieta s'hi vol incursionar, en tastarà els talents i, com jo, lamentarà que no els emprés en obres menys oblíqües i amb els afanys innovadors i experimentals destinats a ser entesos pels lectors, fet que no sempre aconseguia i que, segurament, li era indiferent.

1:40 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

11 comentaris:

  1. Hi ha altres lligams entre David Wallace i James Joyce... El seu llibre La broma infinita (Infinite Jest) on en més de 1000 planes, de l'any 1996, on presenta una visió molt personal del futur dels Estats Units...

    La revista Time la va incloure a la seva llista de millors novel.les en llengua anglesa entre 1923 i 2005...

    És un llibre recomanable però s'ha de tenir paciència, tanta com la que ens demana Joyce...

    ResponElimina
  2. Glòria, he llegit atentament la interessant crònica que has fet sobre en David Wallace.
    A banda de l'article, el que m'ha agradat i molt es tornar-te a llegir. Suposo que escrius a lo "Cervantes", es a dir, amb una sola mà, però el que importa es que has tornat i això ens omple de joia.
    Una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  3. Coneixia aquest autor a rel de la publicació de La broma infinita, obra que, en el seu moment, va generar polseguera que va transcendir crítica i lectors. Auguro un futur mític i de culte per aquest autor que, molt probablement, es recuperarà per l'olimp particular de la seva Íthaca natal i per la història de la literatura contemporània en general. Molt bona tria a tall d'homenatge, Glòria.
    (Celebro la teva tornada!!)

    ResponElimina
  4. Fantàstic Glòria. Has tingut un “negre” que t'ha picat el text o tu ja has començat a desobeir les ordres mèdiques?
    No conec res d’aquest senyor. Quan vaig llegir la noticia de la seva mort al diari vaig pensar, i no és broma, a la Samfaina te’n faran cinc cèntims, però has estat molt més generosa.
    Moltes gràcies

    ResponElimina
  5. Mei,
    Gràcies per les teves aportacions. Un dia em revestiré de forces i emprendré la lectura d'Infinite Jest.

    Josep,
    Efectivament escric en condicions, que no en talent, que El manco de Lepanto. Fins que no em desenguixin escriuré menys i més curt però seguirà essent un plaer estar en contacte amb vosaltres, Cafeters.

    Delfica,
    Ja m'imaginava que coneixies aquest autor i els teus auguris, de ben segur, seran realitat. Gràcies per la teva generosa valoració així com per fer-me sentir ben retornada.


    Ximo,
    Celebro que la teva sospita de que a la Samfaina parlariem d'aquest autor fos premonitòria. Gràcies per dir-me generosa però t'asseguro que jo encara hauria escrit més sobre el sorprenent i malaurat David Foster Wallace.

    ResponElimina
  6. Glòriaaa! Quin goig retrobar-te! Escolta no en sabia res d'aquest xicot. Què deu tindre aquella societat nordamericana que fa del suïcidi una via d'escapament, tràgicament efectiva? Em fa molta ràbia que passen eixes coses. Això de les depressions... mala cosa. Es nota que t'ho treballes molt a l'hora dels posts literaris. A Oreto i a mi ens agrada molt llegir-te perquè sempre hi aprenem coses. Salutacions.

    ResponElimina
  7. el suicidio como enfermedad...supongo que trascendera en sus obras por lo que nos cuentas. Me temo que de momento no lo leo. Que bien tenerte de nuevo Gloria... besos y fantastica tu rentree

    ResponElimina
  8. Fracesc,
    Gràcies per la teva afectuosa manera d'escriure el meu nom i fer-me sentir ben tornada. Celebro que el post, trist, us hagi agradat a tu i a Oreto.
    Mil besades.

    Pilar,
    A tu també gràcies per la teva calidesa. Si penso en com t'agraden les avantguardes artístiques, crec que, un dia o un altra, hauràs de llegir alguna mostra del que ens ha deixat el desgraciat protagonista del meu últim post.
    Un petó molt afectuós, Pilita.

    ResponElimina
  9. pues si, Pilita, ¿que te parece Gloria?, toda la vida intentando lo de Pilar, pero siempre se cuela la "Pilita de la niñez" a la gente en general le encanta y cuando se enteran, se acaba "Pilar".
    Oye, que me digas que leo de este hombre, ahora estoy con Yukio Mishima, no me parece una superliteratura pero dada mi reciente experiencia japonesil me está interesando bastante. También he comprado a Yasunari Kawabata, el premio Nobel, a ver si saco tiempo para todo. Te contaré. Reponte. Si lo de mi madre va bien, voy el 11 a Bcn. me gustaría verte y a Enric. Besos Pilita

    ResponElimina
  10. Pilita pues,
    Espero que vaya bien de lo de tu señora madre. De corazón te lo deseo.
    De Foster Wallace sólo puedo llevarte al libro del que hablo en el post: Entrevistas breves con hombres repulsivos. Algunas ni las entiendo pero las que sí, me gustan.Tenía un enorme talento.
    Me encantaría verte el 11. Dependo de la íncomoda férula que inmoviliza mi brazo izquierdo así como de que mis dolores de cadera vayan a menos y es que, Pilar, me encantaria estar en forma para verte! Haré lo que pueda. De todos modos espero que hagas tu viaje porque querrá decir que todo va bien.
    Un abrazo!

    ResponElimina
  11. Pilar: Serà un veritable plaer poder-te conèixer si véns a Barcelona, i més content estaré encara perquè, com diu la Glòria, serà el senyal que tot anirà be.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top