TROBADA AL MUSEU EGIPCI

A l’hora de buscar adjectius que compleixin amb la seva funció, que no és altra, en aquest cas, que la de, simplement, qualificar una experiència com va ser la de la Trobada que vam viure divendres passat al vespre un bon grup de blocaires al Museu Egipci de Barcelona, me’n ronden pel cap tot un seguit, que sí bé poden semblar, més que qualificatius, afalagadors o autocomplaents, la veritat és que les més de tres hores que vam passas junts -al carrer, entre que vam anar arribant, abans de les 9, i ens vam saludar i fent conèixer els que no ens havíem vist encara mai; la visita a les interessantíssimes sales del museu; el distès ambient que es va formar al tast en l’espaiosa, agradable i tan barcelonina terrassa a l’illa interior de l’edifici, així com el llarg comiat altre cop al carrer-, només poden ser descrites amb adjectius que poden semblar afalagadors o autocomplaents, perquè tant l’Anna Maria com jo, tornant amb taxi cap a casa, ens sentíem més que satisfets d’haver assistit a aquella Trobada, completament afalagats pel magnífic ambient que hi va haver durant aquelles més de tres hores, un ambient del qual ens autocomplaïem d’haver-ne formar part.

Interessantíssima –i no exagero gens ni gota el qualificatiu- va resultar la visita al Museu, guiada per l’entusiasta egiptòloga Núria Castro, especialitzada en vida quotidiana a l’Antic Egipte, una guia que, atenent a la nostra gairebé i generalitzada ignorància en egiptologia, va saber transmetre’ns amb una afabilitat fora de mida -i aquí torno a remarcar que no exagero gens ni gota- els seus coneixements, fent que cap moment del recorregut se’ns fes àrid a causa de la nomenclatura utilitzada o d’unes explicacions, per a nosaltres, farragosament llargues.

Des d’un bon principi vam saber, per exemple, i a mi això em va semblar una dada molt destacable, que la dona, a l’Antic Egipte, tenia la mateixa consideració social, com a persona que sempre ha sigut, que l’home. Heròdot (484-425 A.C.), considerat com el pare de la història, va deixar remarcada en la seva obra aquesta significativa dada, de tal manera que fins i tot li va servir per deixar escrit que a l’Antic Egipte tot anava a l’inrevés de la resta del món conegut fins aleshores, i la prova més evident la tenim en el fet que algunes dones van arribar a l’estatus de faraones.

Com que la visita estava basada en la importància de l’alimentació a l’Antic Egipte, vam haver de passar per alt algunes de les seccions, sense cap mena de dubte també interessantíssimes, però vam anar coneixent el grau de refinament que, degut a la summa importància que donaven a la alimentació i la qual ja relacionaven amb la salut, aquesta antiquíssima civilització va arribar, malgrat el desconeixement en aquella època de productes tan bàsics com avui en dia ho són el sucre (per endolcir utilitzaven mel, garrofes o dàtils) o els cítrics.

La seva dieta estava fonamentada en els cereals (durant la dominació romana Egipte era considerat el graner del seu imperi), llegums, fruites i verdures. Menjaven, també, carn d’oca, de guatlla i de tota mena d’ocells, i només les altes esferes tenien a l’abast poder menjar carn de bou, ja que les vaques eren utilitzades sobretot per a l’obtenció de la llet i dels seus derivats. També s’alimentaven de peixos, però només de riu, ja que consideraven la mar com un niu de problemes. La cervesa i el pa, dels quals se’n sap que en feien de molts i variats tipus, eren, sense cap mena de dubte, dos dels pilars de la seva alimentació.



De debò que la visita, només d’una hora de duració, es va fer curtíssima, com curtíssima, també, es va fer l’hora en què, ja entaulats per degustar el tast preparat per intentar acostar-nos a paladejar els costums alimenticis de l’Antic Egipte, ens va passar, xerrant els uns amb els altres, volant, tant és així que jo, ensumant-me que la Txell i en Kike no ens cantarien el duet que van dir que assajaven cada matí, se’m va ocórrer escriure a corre-cuita un brindis per a tal ocasió, però que no vaig gosar ja llegir quan, ja prou tard i també a corre-cuita, ens vam fer les fotografies de grup abans de marxar.

Tant li fa, però, perquè la intenció ja hi era, i així aquest brindis fet a base de rodolins (i que em perdonin els poetes de debò, com en Josep Carner i en Pere Quart, oi, "Senyu" i Francesc?) em servirà per acabar el post:


Ra, Amon, Isis, Tutankamon, Osiris…i tota la rastellera
d’il·lustres divinitats:
Com que som d’una altra era,
esperem ser perdonats
per no saber la manera
de com heu de ser invocats.

Al Google, on tot ho trobes,
vam buscar-ho…, però en va!
i per no pifiar-la amb proves
que us podrien fer enfadar,
ens deixarem ja d’històries
i anirem de cap al gra:

Sota aquest mantell clement
de deïtats tan distingides
per fi ha arribat el moment
de fer el brindis, amics i amigues.

I farem dringar ben fort
les nostres copes alçades
agraïnt al fat la sort
que ens permet fer les trobades
de bona gent que, en un bloc,
un –o set!- cops per setmana
es transmuta i fa de coc,
i a canvi res no demana,
però que rep, i no és poc,
amistat a carretades.

I a vosaltres, déus insignes,
ja que us tenim invocats
us farem una darrera
pregària entre tots plegats:

Som blocaires dels que mengen,
i és ben trista realitat
que els quilets no se’ns despengen
a menys que no fem bondat…

No tindríeu pas la forma
de poder-nos concedir
menjar sense que fos norma
després haver de patir?

I és que notem, a vegades,
que la roba ens ha minvat. (Vers dedicat a la Txell i a en Kike)
No ho voldríem!, i és debades
voler atribuir-ho al fat!

Si llegir és un plaer
i ballar, i anar al cinema
ara digueu-nos per què
el menjar és anatema,

Si hi ha qui gaudeix escalant (vers dedicat a la "Senyu")
i hi ha qui ho fa anant amb bici, (vers dedicat a en Manel)
per què els que gaudim menjant
se’ns diu que tenim un vici,
i ja ens tens de tant en tant,
havent de fer el sacrifici
de menjar fulles d'enciam?

Si el menjar és germanor,
entaular-se no és cap vici,
no seria, doncs, millor
poder menjar a desfici
estofats, suquets de peix,
i postres de tota mena,
i que en lloc de criar greix
criéssim... amor a balquena?

Vinga! Alcem les notres copes,
blocaires vinguts d’arreu
i, agermanats, tots i totes
diguem a una sola veu:

Brindem pels blocs que mostren
de la seva cuina el millor,
i si les peces de roba minven,
és problema de la roba: Nostre, no!!!

La darrera estrofa (per dir-ho d’alguna manera), la vam confegir entre en Manel i jo a partir d’uns versos enviats per la Txell i en Kike, de “La cuina vermella” al bloc d’en Manel, “Cuinar és generós”. (Et vam trobar a faltar, Manel, així com a l’Ester de “Cuinar per fer feliç”, i a tu, Boston, i a tu, Gemma “de les trenes”, però com que hi ha més dies que llangonisses, de ben segur que ens veurem en una propera trobada, oi que sí?)

I no voldira acabar aquest post sense fer una especial referència a l’Oreto i a en Francesc, que es van desplaçar expressament des del País Valencià i a qui tantes ganes teníem tots de poder-vos conèixer i, està clar, donar les gràcies més efusives a la Glòria i a en Josep (els cafeters noctàmbuls) per la magnífica organització d’aquesta Trobada de Blocaires.


Però acabem amb música, i cap de més adient per a l'ocasió que aquest fragment de La corte del faraón, una sarsuela censurada durant molts anys del franquisme (no us podeu imaginar, els que sou molt joves, les bajanades que en nom de la "moral" van arribar a dictar els censors de torn) i que penso que serà un bon remat fina, i més tenint en compte que qui la interpreta és ni més ni menys que la guapíssima soprano romanesa Angela Gheorghiu.

10:40 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...