}

Pages

30 d’octubre 2008

UN FET REVISCUT

Enviat per enric  |  14 comentaris



Després d’aquest breu parèntesi degut al petit però, com tots, inoportú accident que va patir la Glòria, així com a la seva posterior absència de Badalona per a poder realitzar amb la seva germana un il·lusionat viatge a Xicago i, de passada, a Nova York, un viatge que de ben segur donarà els seus fruits en forma d’interessants posts per part de totes dues, voldria, per inaugurar el nou format del bloc -que gràcies un cop més a la bona voluntat d’en Josep Manuel Castel ha estat possible-, parlar d’un fet que durant aquests dies m’ha retornat a la memòria malgrat que mai m’havia desaparegut del tot d’ella, un fet que l’únic lligam que té, i encara agafant-lo amb pinces, amb la línia d’aquest bloc és el del menjar però, malauradament i tal i com comprovareu si voleu continuar llegint, no té res a veure, precisament, amb la gastronomia.

Fa trenta-cinc anys que em van donar una de les pitjors notícies que a un jove de poc més de vint anys, carregat d’il·lusions i, per què negar-ho, d’ocellets al cap pensant que podia canviar el món, li podien haver donat: Em va tocar fer "la mili" al Sàhara.

Com tots els nois que havíem de fer "la mili" de forma obligatòria –parlo de principis dels anys 70-, temia que en el sorteig em pogués tocar anar a l’Àfrica, però de debò us dic que mai, ni a mi ni a cap dels companys que també els hi va tocar anar al Sàhara i amb qui n’hem parlat moltes vegades, se m’havia ocorregut imaginar que l’Àfrica no s’acabava amb Ceuta o Melilla, sinó que hi havia, a més a més, un territori anomenat Sáhara Español, la capital del qual –segons vaig llegir aquell mateix dia a l’enciclopèdia Monitor- tenia l’estrafalari nom de L’Aaiún.

Va ser, per als meus pares, per a l’Anna Maria, amb qui ja sortia des de feia més de dos anys, i no cal dir que per a mi mateix, que era qui, en definitiva, havia de viure en pròpia pell durant quinze mesos -el temps que m’ha passat més a poc a poc de la meva vida- aquella experiència no desitjada per ningú, un bon tràngol.

No; no patiu, perquè no penso pas parlar-vos de les "batalletes" típiques que es solen sentir explicar en boca d’aquells que, tot i que no van ser més que simples soldats, sembla, quan en parlen, que manessin més que el Capità General, ja que, a vegades i segons qui s’explica, m’ha fet l’efecte que eren els oficials i no pas ells qui, per exemple, feien les inacabables guàrdies.

L’Hilari Joan d’Argila, i en Carles Porta i Fernández van ser dos dels també "afortunats" als qui, amb uns mesos de diferència respecte a mi, els va tocar fer "la mili" allà baix. El primer, l’Hilari, fa un temps que va tenir la iniciativa de crear un bloc perquè els "afortunats" en el sorteig d’aquella lleva hi tinguéssim un punt de trobada per poder explicar-hi les experiències reviscudes al cap de més de trenta anys, i en Carles, amb una passió i constància m’atreviria dir que d’arqueòleg, va anar trobant, mitjançant el telèfon i un darrere l’altre, una bona quantitat d’aquells joves que, molts d’ells ja avis, van haver de viure aquells quinze mesos com si fos un càstig.

Hem fet ja vàries trobades, i la primera va ser a l’Estació de França, que és el lloc des d’on tots vam partir dins el tren "borreguero" que ens va dur fins a Madrid per, al cap d’un parell de dies, embarcar-nos en uns avions, que la feina era d’ells per poder enlairar-se, i amb els que vam arribar, al cap de no sé quantes hores, al campament situat a un indret anomenat Playa del Aaiún on, durant tres mesos, hauríem d’aprendre a... Bé; val més que ho deixem córrer, perquè en realitat l’únic que els importava és que el dia de la jura de bandera desfiléssim sense que ningú perdés el pas.
Em podeu ben creure que no només jo, sinó tots els que vam haver d’estar-nos tres mesos en aquell campament, com a mínim una vegada no se’ns hagués escapat una llàgrima d’impotència en algun moment o un altre, ja que el més lleu error era motiu de sanció.
Per començar, gairebé dues setmanes sense poder-nos rentar ni canviar la roba que duiem posada quan vam marxar de casa, i tot per intentar que ens apuntéssim a La Legión, ja que els qui ho feien eren immediatament duts a la seva caserna, on es dutxaven i afaitaven i, impecablement ben uniformats, es passejaven davant nostre, tot cofois, menjant entrepans que, naturalment, anaven a càrrec del Tercio.Se'n reien i humiliaven els pobres nois que amb prou feines sabien escriure el seu nom, quan alguns dels sots-oficials amb prou feines sabien escriure el seu; gaudien veient com alguns dels xicots de constitució gens atlètica queien rendits i rodolaven una vegada rere l’altra abans d’aconseguir arribar, carregats amb tot l'armament, al capdamunt de la duna, i perquè tinguessis ben clar que no eres ningú, just al moment d’entrar a formar part d’aquell campament t’adjudicaven un número, i durant aquells tres inacabables mesos no eres ni l’Enric ni en Bayé: eres el vint-i-quatre.

Retornant al bloc, que era d’això del que volia parlar, en Carles Porta va enviar-hi un escrit on hi explicava un fet que a molts ens va tocar viure durant aquells mesos de campament, i va ser molt curiós, tal i com dic en un comentari que hi vaig enviar, que quan vaig llegir aquell escrit em fes el mateix efecte com si, de cop i volta, s’hagués obert una finestra en un racó oblidat de la meva memòria per on hi va entrar la llum que, a l’acte, me’l va fer reviure com si l’hagués viscut el dia abans.

Ho vaig recordar fil per randa tot a l’instant: la mateixa llum, el mateix horitzó, els mateixos colors..., i la mateixa barreja d'incredulitat i d'importència. Mai havia explicat a ningú aquest fet perquè tenia la sensació que ningú em creuria..., o potser no ho vaig explicar mai perquè, al cap i a la fi, era jo qui volia pensar que allò que vaig veure no havia passat mai...

Però aquell fet va passar, i no solament el dia que em va tocar viure’l a mi, o el dia que li va tocar, uns mesos més tard, viure'l a en Carles, i a l’Hilari, i segur que molts mesos abans i molts mesos després els hi va tocar viure a en Vicent, i a en Biel, i a l’Iñaki, i a en Fernando…

Us deixo
aquí l’enllaç al bloc de l’Hilari perquè hi llegiu l’escrit d’en Carles Porta de què us parlo (Les deixalles de la cuina del B.I.R., es titula), demanant-vos disculpes per haver trigat tant a arribar al final explicant-vos, entremig i ni que hagi estat de passada, alguna que altra "batalleta" de "la mili".

10:30 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

14 comentaris:

  1. No he tingut temps de llegir-me aquest post. Aquesta nit a casa i amb més tranquil•litat ho faré.
    De moment us informo que la Mei m’ha embolicat en això i jo a vosaltres

    http://ximo.wordpress.com/2008/10/30/i-tagged/

    ResponElimina
  2. Acabo de descubrir aquest bloc, que per cert està força bé, però que molt bé.

    Jo soc l'Hilari del que parla l'Enric en el post UN FET REVISCUT i confirmo que es totalment cert el que explica i posiblement encara s'ha quedat un pel curt.

    Salutacions i una forta abraçada

    ResponElimina
  3. Enric:

    En referència a: “Un fet viscut “.
    Et felicito, utilitzes les paraules de tal manera, que es com si els “nostres” records cobressin vida desprès de trenta-cinc anys. Esperem que quan ens
    posem d’acord, tots plegats, siguis el conductor de la nostra memòria en
    aquest llibre que volem fer els “cuiners” ex-saharians...

    Una forta abraçada de tot cor. Carles Porta. (204)

    ResponElimina
  4. He llegit l'article i m'ha semblat colpidor. És allò de "cuentan de un sabio que un dia..." la célebre dècima de Calderón però portada a extrems infecciosos.
    Aquestes coses s'han de saben. Encara en passen de coses així i pitjors.

    ResponElimina
  5. Amic Enric,

    Abans de res, felicitats pel nou format del bloc, ple d’elegància i distinció com els seus redactors; la Glòria i l’Enric.

    Una de les alegries més grans de la meva vida va ser el rebre el certificat que em declaraven “excluido total por defecto físico” per tant el meu contacte amb la “mili” ha estat sempre d’oïdor.

    El que si que recordo son les pors de la generació del meu germà de saber on els hi tocaria “servir a la patria” i l’experiència del meu pare que va fer la instrucció a Cartagena i després de trenta sis hores dins d’un tren de bestiar va rebre la bonica benvinguda de: “...¿catalanes, eh?...aqui pagareis el “nosaltres sols” cerdos separatistas...”.

    El relat del teu amic es colpidor i no m’estranya que l’hagis amagat en un racó de la teva memòria. En fi, per sort, les generacions actuals no han d’aprendre a desfilar.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Joaquim: Noi, això de l'anglès no se m'ha donat mai massa bé. Ahir no vaig poder parlar amb la Glòria, que suposo que me'n farà cinc cèntims i respondrem com cal. Et prego que em disculpis, i espero aquest cap de setmana fer-te arribar un mail. Una abraçada.

    Hilari i Carles: Benvinguts a la "Samfaina", on amb tant de gust he parlat de vosaltres dos com a agraïment a la vostra incansable tasca, gràcies a la qual hem retrobat, al cap de més de trenta anys, grans amics que vam viure junts aquelles experiències. És cert que la memòria és molt selectiva però, si us hi fixeu, quan ens trobem, sempre surt a relluir el suport que ens donàvem els uns als altres.

    Glòria: Ja et vaig avisar que el "post" que havia preparat era molt dur. Mira que n'hem arribat a xerrar, d'hores i hores, tu i jo, i de "la mili", si te n'he parlat, ho he fet molt de passada, i ja spas que d'aquest fet mai te n'havia parlat.

    Parella: Celebrem que us hagi agradat el nou format, que gràcies a en Josep Manel ha estat possible, i no pots pas imaginar-te, KIke, la sort que vas tenir de no haver de marcar el pas, i com vaig celebrar que cap dels meus dos fills tampoc ho haguessin de fer. El que sí és cert és que d'aquella experiència tots els bons records que en guardo són de la companyonia que ens fèiem els uns als altres, i és per això que tan agraït estic a l'Hilari i a en Carles per tot el que fan per intentar que els que vam estar allà ens retrobem tant de temps després.

    ResponElimina
  7. gracias Enric,Carles, Hilari, por refrescarnos la memoria.
    ¿Sabeis que me preocupa? que esto no solo sea una anecdota de "mili" de hace 30 años,me revuelve que sige pasando, que sige habiendo tantísima necesidad en Africa y que aquí estamos con nuestras óperas nuestros libros y nuestra buena vida sin inmutarnos...
    Me temo que esos "camiones" siguen llegando a una Africa destrozada, hambrienta, en guerras terribles, donde sus jóvenes "la élite" intentan escapar a Europa al mundo occidental al "paraiso de los camiones con comida" y a nosotros (la gran mayoría) solo se nos ocurre darles un buen portazo. No tenemos perdón...
    Muchos besos a los tres y gracias

    ResponElimina
  8. Enric, he leído con atención tu post y me parece magnífico el relato de tus memorias de esta época de tu vida. Leerlo me incita, como a Pilar, pensar que esto va de mal en peor... Y nosotros, en nuestro primer mundo (vivido con precareidad por muchos de nosotros) hacemos ostentación de conocimientos a los que hemos tenido acceso, de privilegios que las tres cuartas partes del mundo, no tiene. Para mí, el tesoro que encierran estos blogs, son la amistad y el renacer a una solidaridad... estamos en deuda, no lo olvidemos. También podríamos dedicar un tiempo a estas reflexiones...Gracias por tu magnífico blog.

    ResponElimina
  9. Quina tristesa més gran havia d'acompanyar l'estupefacció de veure com hi ha qui es baralla per les deixalles dels altres. Realment és d'aquelles coses que fan pensar i no s'esborren fàcilment.
    Felicitats per les reeixides obres al blog.
    Salutacions.

    ResponElimina
  10. Pilar, Josefina (molt benvinguda) i Delfica:

    ¿Em podeu creure que aficionat com sóc a la cuina i a la gastronomia, i llegint com faig sovint els magnífics blocs gastronòmics que hi ha per la xarxa ho feia sentint remordiments? Nosaltres, tot, i ells res! i, com molt bé diu la Pilar, a més a més els hi tanquem la porta pels morros.

    Gràcies per la vostra visita!

    ResponElimina
  11. Això de "la mili" i tota la pesca és molt empipador. Jo també en vaig patir les conseqüències de no ser espanyol "com cal" i haver hagut d'anar a servir una pàtria que no era la meua. Preferesc no parlar més del tema. Desitge que siga un malson tancat en un racó oblidat de la memòria. Espanya? No, gràcies. Tota per a ells.

    ResponElimina
  12. Enric,
    Estava convençut que dissabte t'havia deixat un missatge, però no!, és veu que això falla quan li rota. En primer lloc, felicitats per la nova imatge del bloc! m'agrada molt. Que n'opina la Glòria?. Després, sobre "un fet reviscut" ja he llegit un parell d'anécdotes (per descomptat la teva) i si en algun moment necessito diversió prometo seguir-ne llegint més.
    Una abraçada

    ResponElimina
  13. Amic Francesc: No era, malgrat l’obligada referència, el tema de “la mili” el que volia reflectir en aquest “post”, sinó el més que vexant tracte d’un exèrcit colonialista envers la població més desfavorida de la zona ocupada.

    Com molt bé explica en Carles Porta, així com l’Hilari Joan d’Argila en un posterior comentari en el bloc “La nostra `mili´ al Sàhara”, veure’t obligat a llençar una barreja infame de les deixalles del “ranxo” d’uns soldats damunt els cossos d’una població afamada és, tal i com reflexiona en Carles, no ja per posar en dubte, sinó per negar l’existència d’un Creador, al qual -jo afegeixo- cada diumenge ens vèiem en l’obligatorietat d’adorar en una missa oficiada per un capellà castrense, davant qui t’havies de quadrar quan te’l trobaves perquè tenia el rang de capità.

    A la trista experiència, doncs, d’haver passat quinze mesos “servint” una pàtria, en la que puc ben assegurar-te que jo tampoc allà ja no hi creia, s’hi va sumar haver protagonitzat un fet tan vexant com aquell.

    Josep: Celebro que t’agradi el “new loock” del bloc. Sí, i a la Glòria també li va agradar, i pel que fa a les anècdotes, tot i que n’hi ha de divertides, sobretot vistes després de tants anys, el que és més que evident és la companyonia que hi arribava a haver entre tots nosaltres, que ficats sense voler-ho ni saber per què en aquell racó de món, en els moments en què inevitablement queies en la desmoralització més absoluta (teníem vint anys!), ens donàvem tot el suport que calgués els uns als altres.

    ResponElimina
  14. Enric, m'he llegit el bloc que has enllaçat i és al·lucinant tot plegat. I aquelles xiques? Què les usaven com a objectes sexuals? Sembla tret d'una novel·la.
    Pel que fa a l'aspecte del bloc: enveja total. T'ha quedat molt "xulo". Salutacions

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top