}

Pages

05 de novembre 2008

SO LONG, CHICAGO

Enviat per enric  |  13 comentaris

Vista general de Chicago, mirant cap a la zona nord de la ciutat (Magnificent Mille), on es veu, al fons, l’immens llac Michigan.

Un cop més, la nostra corresponsal Edipaa Mas ens ha fet arribar un magnífic i interessant document, que aquesta vegada tracta de la importància de l'arquitectura a la ciutat de Chicago, i un cop més li agraïm la il·lusió amb què ha volgut compartir amb tots nosaltres els fruits d'un dels seus viatges, aquesta vegada a la capital d'Illinois. Les fotografies són també de l'autora.

Un tràgic incendi esdevingut el 1871, els mitjans materials adequats i el talent d’uns quants professionals, van portar a la construcció dels primers gratacels, una forma arquitectònica que naixia al segle XIX carregada de possibilitats i de futur, gràcies a l’ús de materials com l’acer, el formigó i el vidre, i gràcies a l’invent de l’ascensor. L’escenari dels fets, Chicago, conserva encara algunes mostres d’aquells primers edificis aleshores tan elevats, mentre que uns altres han estat destruïts pel creixement imparable de la metròpolis i ens han arribat només a través d’imatges fotogràfiques i d’algun testimoni material –reixes, vidres decorats de finestres- que es pot veure al magnífic Institut d’Art de la ciutat.

És obligat aquí citar alguns dels pares d’aquesta nova arquitectura: H.H. Richardson, un dels precursors; William Le Baron Jenney, l’enginyer considerat l’inventor del gratacels; Daniel Burnham, un dels arquitectes amb més ambició, autor també del pla d’eixample de Chicago, que amb el temps va evolucionar cap a posicions classicistes i, sobretot,

 Reliance Building, actual Hotel Burnham, construït per Attwood & Burnham i Shanklan el 1890, i convertit en gratacels el 1894-1895, quan Burnham hi va afegir deu pisos. 
Louis H. Sullivan, potser el més significatiu de l’anomenada escola de Chicago, capaç de fer compatible la funcionalitat de les seves elevades construccions amb una refinada profusió decorativa en la línia art nouveau, l’estil compartit per tota la cultura occidental en aquell pas del segle XIX al XX.Porta decorada de l’edifici dels grans magatzems Carson, Pirie, Scott & Co., actualment tancats i en restauració, projectats per L.H. Sullivan el 1899.Precisament un dels seus deixebles, Frank Lloyd Wright, acabaria essent un dels arquitectes més brillants i reconeguts de la història.
Encara que Wright va construir en diferents ciutats i països –pensem en la famosa Casa Kaufman, situada en un salt d’aigua a prop de Pittsburgh (Pensilvània), o en el museu Guggenheim de Nova York- va ser a Chicago on, inspirat per l’arquitectura japonesa, va formular un nou model de casa unifamiliar aïllada, que es caracteritza per una acusada horitzontalitat, la creació de grans espais sense portes, el disseny integral dels elements interiors –mobiliari, il·luminació-, l’aplicació, sòbria i mesurada, de motius decoratius sempre geomètrics, i una relació molt subtil amb la naturalesa dels jardins circumdants. La població d’Oak Park, a tocar de Chicago, conserva molt bones mostres de l’art del senyor Wright, incloent-hi la seva pròpia casa i estudi, de sostres molt baixos, sales de magnitud variable gràcies a l’ús de cortines, mobiliari de conjunt i bellíssimes decoracions que, en algun cas, són autèntics homenatges al seu mestre Sullivan. Dins la pròpia ciutat de Chicago, en el barri universitari, la Robie House se’ns presenta com un dels millors exemples d’aquest nou tipus de casa que l’arquitecte va crear.


La Robie House, de F.L. Wright. un perfecte exemple del tipus de casa de l’anomenat Prairie Style, creat per aquest arquitecte.

Perquè Wright era un artista gran i genial i alhora una persona agosarada i de fort caràcter, que va escandalitzar la societat quan va deixar dona i fills perquè es va enamorar de la dona d’un client. Diuen que ell va inspirar el protagonista de la novel·la El manantial d’Ayn Rand (1943), portada després al cine per King Vidor (1949), on Gary Cooper encarna el paper d’un arquitecte extremadament individualista que viu una intensa història d’amor amb una apassionada Patricia Neal. Wright n’havia de fer els projectes arquitectònics, però no va ser possible a causa de l’elevat cost que representava. No obstant això, la seva relació amb el cine no acaba aquí: d’una banda algunes de les seves construccions han estat escenari de pel·lícules (com la residència Walker, de Carmel, en el film A Summer Place) i, finalment, va ser l’avi de l’excel·lent actriu Anne Baxter. Tot això sense oblidar l’homenatge musical que li van retre Simon & Garfunkel amb la seva cançó So long, Frank, Lloyd Wright, de nostàlgica i malenconiosa melodia.


Els elements esmentats fins ara ja justifiquen un viatge a Chicago, però resulta que les seves meravelles arquitectòniques no s’aturen aquí, perquè la ciutat, plenament conscient de la seva riquesa en aquest camp, ha fet tot el possible per atreure bons arquitectes d’arreu. Així, va acollir el gran mestre exiliat de l’Alemanya nazi Mies van der Rohe, que hi va construir alguns edificis i va crear-hi escola. I mentre la pròpia ciutat no ha deixat de tenir figures brillants, tampoc no ha parat de cridar destacats arquitectes de tot el món perquè hi construeixin. En el primer apartat, cal citar Skidmore, Owings & Merrill, autors de les torres Sears –la més alta de tot Chicago i durant molt temps del món sencer- i Hancock, que ofereixen vistes fabuloses des dels seus pisos

La companyia d’assegurances John Hancock va promoure la construcció d’aquest edifici, inspirat en la Torre Eiffel, que va ser realitzat entre el 1965 i el 1969 per l’equip Skidmore, Owings & Merrill, amb seu a Chicago.més elevats; mentre que en l’àmbit dels artistes convidats, podem parlar del català Ricardo Bofill –autor del luxós R.R. Donnelley Building, de clares ressonàncies clàssiques-, Pei Com Freed & Partners, Rem Koolhaas, Frank O. Gehry o, més recentment, Santiago Calatrava que hi està construint una torre en forma d’espiral.

L’edifici d’oficines R.R. Donnelley, de 49 plantes i un total de 204 metres d’alçada, projectat per Ricardo Bofill el 1992.
També són excel·lències de la ciutat les obres d’art al carrer d’autors com Pablo Picasso, Joan Miró, Marc Chagall, Alexander Calder, Jean Dubuffet o Richard Serra o, en un altre ordre de coses, les zones verdes i ajardinades, els grans parcs, naturalment, i un mobiliari urbà sempre discret, ben construït i elegant.

En la seva bellesa, el centre de Chicago pot arribar a resultar una mica fred, però també té un cert component d’utopia feta realitat en la mesura que reflecteix un món presidit per un estètica feta d’harmonia i bons materials, que constitueix un entorn molt adequat per al desenvolupament d’una humanitat intel·ligent i civilitzada, filla d’aquella Il·lustració que, ja fa més de dos segles, va donar lloc a la societat contemporània, que, massa sovint, oblida aquests orígens tan nobles.

Edipa Maas







1:30 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

13 comentaris:

  1. Enric, quina enveja em fas amb aquest viatge. Trobo en F.LL.Wright un artista complet, perquè no sols s'encarregava dels habitatges sino de tot el que s'hi relacionava, mobles, vaixelles, vitralls.
    Tinc llibres sobre ell i em fascina.
    L'enhorabona per la crònica.

    ResponElimina
  2. Em permeto respondre't en nom de l'Enric: Ell no ha fet aquest viatge. L'ha fet la nostra corresponsal Edipa Maas i jo, Glòria, la co-blogger del Samfaina.
    Efectivament tot el que dius en F. Ll. Wright és cert. Era un artista total i, per sort, les seves obres en deixen constància.
    Salutacions!

    ResponElimina
  3. Tens rao, Gloria. Mira que ho poseu al principi però a mida que anava llegint-ho tot, era tan bo el viatge, que ja m'havia oblidat de qui l'havia fet.
    Doncs res, com si també fos vostre per haver-lo penjat per tots nosaltres.

    ResponElimina
  4. Crec que aquest post ens farà les dents llargues a tots els qui el llegirem. Magnífic tot: les fotos, els textos, les dades... El mèrit crec que us el podríeu repartir els tres: la Glòria, l'Edipa i l'Enric. Feu un bon equip, i a la vista estan els resultats. Enhorabona

    ResponElimina
  5. Com diu el Francesc, se'ns posen les dents llargues llegint i veient les fotos de l'arquitectura d'aquesta gran ciutat. M'encanta l'arquitectura moderna i pel que veig Xicago és encara molt més interessant del que m'imaginava. La cirereta, la magnifica cançó que Simon & Garfunkel (crec que de l'album "Bridge over troubled water") van dedicar aquest geni de l'arquitectura moderna Frank Lloyd Wright.
    Felicitats a les dues!

    ResponElimina
  6. Hola Francesc,
    Com que l'Edipa no t'ho dirà ja ho faig jo: El text, les fotografies i el video, tot és obra de l'Edipa Maas. L'Enric ha actuat amb l'Edipa de maquetador i ha llançat l'edició i jo l'he llegit quan ha sortit publicat.
    Al Cèsar...
    Celebro que t'hagi agradat.
    Besades!

    ResponElimina
  7. Edipa Maas que placer leerte, hace ya unos cuantos años disfruté también yo de unos día en Chicago, y has hecho que volviera a mi recuerdo esta ciudad extraordinaria. Estoy con vosotras Gloria y tú tú y Gloria, la arquitectura en esta ciudad levanta pasión y Wright sin duda fué extraordinario. Lo que nunca había relacionado es la cancion de S&G (y mira que lo dicen clarito).

    Sigo a la espera de las próximas crónicas. Un chollo viajar con vosotras. Besos a las dos.(también para tí Enric)

    ResponElimina
  8. Ei, la casa de les cascades és una de les obres de l'arquitectura contemporània que més em fascinen. Quin privilegi contemplar Wright!!!!!!

    ResponElimina
  9. Felicitats Edipaa! Quin post més fascinant. A cal's vermells en som uns fanàtics d'aquest tipus d'arquitectura. Com afagitó curiós comentar que a les cróniques barcelonines d'en Sempronio, explica que quan es va obrir la Via Laietana l'ajuntament de Barcelona és va inspirar en l'arquitectura de Chicago, aleshores el summum de la modernitat.
    L'únic que us podem recriminar és el desig irrefrenable d'anar a Chicago que ha crescut dins nostre ;-)

    ResponElimina
  10. Ara mateix feria la maleta per anar, amb aquest post com a guia, a Chicago.
    Fantàstic recull Edipa.
    Una de les moltes frustracions que arrossego és la de l’arquitectura. Si hagués nascut més intel•ligent, més rigorós i molt més estudiós, de ben segur hagués provat la carrera d’arquitectura.
    La suma de l’art i la tècnica em fascina.
    Potser en un tercera o quarta reencarnació, assoliré el nivell necessari.

    ResponElimina
  11. Edipa m'has convençut!!! Jo que vaig anar una vegada a NY i vaig dir que per aquelles llars ja m'havien vist prou, veien això ho retiro tot i deixo el viatge com a pendent..

    ResponElimina
  12. Gràcies per aquest post tan increïble. Les fotografies són meravelloses i el relat encissador, de nou gràcies i felicitats.
    Petons!

    ResponElimina
  13. Gràcies a tots per llegir el post i també per la generositat dels vostres comentaris.
    Maria: coincidim en la nostra admiració pel genial F.L.W., certament un artista complet.
    Glòria: gràcies per la teva defensa de la meva autoria. No cal aclarir que el vídeo de la cançó no és meu, encara que sí la idea de fer l'enllaç. Sí que cal aclarir, però, que sense tu, Glòria, i sense l'Enric no hi hauria post ni res de res. Gràcies, doncs, a tots dos per deixar-me entrar a la vostra Samfaina.
    Francesc: m'agrada saber que compartim el gust per l'arquitectura contemporània.
    Josep: efectivament, la cançó és de l'àlbum "Bridge over troubled water". En la versió de vinil, sortien les lletres de les cançons a la contraportada de l'estoig. Quines èpoques!
    Pilar: me alegra saber que, con lo de la canción, te he aportado algo. Yo, siempre que puedo, me asomo a tu pequeño, gran, formato. Besos.
    Delfica: trobo, com tu, que la casa de la "cascada" és una obra mestra. Espero que algun dia puguem visitar-la.
    Cuiners Vermells: gràcies al vostre comentari, he après això de la Via Laietana. Ho trobo molt interessant i miraré d'aprofundir-hi. Salut!
    Joaquim: em sembla que si no ets arquitecte és perquè realment no ho has volgut ser. Jo ni m'ho he plantejat, però almenys m'ho passo bé, com en la música o la literatura, amb les obres dels altres. Em consta que tu també saps gaudir-ne, i molt, i això ja és una sort.
    Xaro: benvinguda al "club". Espero que si vas a Chicago, no et decebi. Ja ens ho explicaràs.
    Delicias: estic molt contenta que el post us hagi interessant. Seguirem en contacte.
    Edipa Maas

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top