SO LONG, CHICAGO

Un cop més, la nostra corresponsal Edipaa Mas ens ha fet arribar un magnífic i interessant document, que aquesta vegada tracta de la importància de l'arquitectura a la ciutat de Chicago, i un cop més li agraïm la il·lusió amb què ha volgut compartir amb tots nosaltres els fruits d'un dels seus viatges, aquesta vegada a la capital d'Illinois. Les fotografies són també de l'autora.

Un tràgic incendi esdevingut el 1871, els mitjans materials adequats i el talent d’uns quants professionals, van portar a la construcció dels primers gratacels, una forma arquitectònica que naixia al segle XIX carregada de possibilitats i de futur, gràcies a l’ús de materials com l’acer, el formigó i el vidre, i gràcies a l’invent de l’ascensor. L’escenari dels fets, Chicago, conserva encara algunes mostres d’aquells primers edificis aleshores tan elevats, mentre que uns altres han estat destruïts pel creixement imparable de la metròpolis i ens han arribat només a través d’imatges fotogràfiques i d’algun testimoni material –reixes, vidres decorats de finestres- que es pot veure al magnífic Institut d’Art de la ciutat.

És obligat aquí citar alguns dels pares d’aquesta nova arquitectura: H.H. Richardson, un dels precursors; William Le Baron Jenney, l’enginyer considerat l’inventor del gratacels; Daniel Burnham, un dels arquitectes amb més ambició, autor també del pla d’eixample de Chicago, que amb el temps va evolucionar cap a posicions classicistes i, sobretot,
  
Louis H. Sullivan, potser el més significatiu de l’anomenada escola de Chicago, capaç de fer compatible la funcionalitat de les seves elevades construccions amb una refinada profusió decorativa en la línia art nouveau, l’estil compartit per tota la cultura occidental en aquell pas del segle XIX al XX.Precisament un dels seus deixebles, Frank Lloyd Wright, acabaria essent un dels arquitectes més brillants i reconeguts de la història.
Encara que Wright va construir en diferents ciutats i països –pensem en la famosa Casa Kaufman, situada en un salt d’aigua a prop de Pittsburgh (Pensilvània), o en el museu Guggenheim de Nova York- va ser a Chicago on, inspirat per l’arquitectura japonesa, va formular un nou model de casa unifamiliar aïllada, que es caracteritza per una acusada horitzontalitat, la creació de grans espais sense portes, el disseny integral dels elements interiors –mobiliari, il·luminació-, l’aplicació, sòbria i mesurada, de motius decoratius sempre geomètrics, i una relació molt subtil amb la naturalesa dels jardins circumdants. La població d’Oak Park, a tocar de Chicago, conserva molt bones mostres de l’art del senyor Wright, incloent-hi la seva pròpia casa i estudi, de sostres molt baixos, sales de magnitud variable gràcies a l’ús de cortines, mobiliari de conjunt i bellíssimes decoracions que, en algun cas, són autèntics homenatges al seu mestre Sullivan. Dins la pròpia ciutat de Chicago, en el barri universitari, la Robie House se’ns presenta com un dels millors exemples d’aquest nou tipus de casa que l’arquitecte va crear.



Perquè Wright era un artista gran i genial i alhora una persona agosarada i de fort caràcter, que va escandalitzar la societat quan va deixar dona i fills perquè es va enamorar de la dona d’un client. Diuen que ell va inspirar el protagonista de la novel·la El manantial d’Ayn Rand (1943), portada després al cine per King Vidor (1949), on Gary Cooper encarna el paper d’un arquitecte extremadament individualista que viu una intensa història d’amor amb una apassionada Patricia Neal. Wright n’havia de fer els projectes arquitectònics, però no va ser possible a causa de l’elevat cost que representava. No obstant això, la seva relació amb el cine no acaba aquí: d’una banda algunes de les seves construccions han estat escenari de pel·lícules (com la residència Walker, de Carmel, en el film A Summer Place) i, finalment, va ser l’avi de l’excel·lent actriu Anne Baxter. Tot això sense oblidar l’homenatge musical que li van retre Simon & Garfunkel amb la seva cançó So long, Frank, Lloyd Wright, de nostàlgica i malenconiosa melodia.


Els elements esmentats fins ara ja justifiquen un viatge a Chicago, però resulta que les seves meravelles arquitectòniques no s’aturen aquí, perquè la ciutat, plenament conscient de la seva riquesa en aquest camp, ha fet tot el possible per atreure bons arquitectes d’arreu. Així, va acollir el gran mestre exiliat de l’Alemanya nazi Mies van der Rohe, que hi va construir alguns edificis i va crear-hi escola. I mentre la pròpia ciutat no ha deixat de tenir figures brillants, tampoc no ha parat de cridar destacats arquitectes de tot el món perquè hi construeixin. En el primer apartat, cal citar Skidmore, Owings & Merrill, autors de les torres Sears –la més alta de tot Chicago i durant molt temps del món sencer- i Hancock, que ofereixen vistes fabuloses des dels seus pisos

més elevats; mentre que en l’àmbit dels artistes convidats, podem parlar del català Ricardo Bofill –autor del luxós R.R. Donnelley Building, de clares ressonàncies clàssiques-, Pei Com Freed & Partners, Rem Koolhaas, Frank O. Gehry o, més recentment, Santiago Calatrava que hi està construint una torre en forma d’espiral.


També són excel·lències de la ciutat les obres d’art al carrer d’autors com Pablo Picasso, Joan Miró, Marc Chagall, Alexander Calder, Jean Dubuffet o Richard Serra o, en un altre ordre de coses, les zones verdes i ajardinades, els grans parcs, naturalment, i un mobiliari urbà sempre discret, ben construït i elegant.

En la seva bellesa, el centre de Chicago pot arribar a resultar una mica fred, però també té un cert component d’utopia feta realitat en la mesura que reflecteix un món presidit per un estètica feta d’harmonia i bons materials, que constitueix un entorn molt adequat per al desenvolupament d’una humanitat intel·ligent i civilitzada, filla d’aquella Il·lustració que, ja fa més de dos segles, va donar lloc a la societat contemporània, que, massa sovint, oblida aquests orígens tan nobles.

Edipa Maas

1:30 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...