EL JOVE SAXÓ
Quan Georg Friedrich Händel, per encàrrec de la reina Anna d’Anglaterra, compon en catorze dies l’òpera Rinaldo, que s’estrena a Londres el 14 de febrer de 1711 amb un èxit sense precedents, el músic, de només 26 anys, és saludat de seguida pel públic com el jove saxó superdotat per la música que, afortunadament, perviu encara en els nostres dies fent les delícies dels amants de la seva inspiradíssima, quan no excelsa, música.
A causa d’aquest èxit que li reporta l’estrena de Rinaldo a Londres acaba, al cap de molt poc temps, afincat a la ciutat del Tàmesis al servei de la cort i més tard sota la protecció de Lord Chandos. La corona i la noblesa d’Anglaterra tenen, finalment, el músic que la seva envergadura els exigeix i troben en ell no només un artista genial sinó que també hi troben un treballador incansable, ràpid i carregat de recursos per fer fàcil el que, d’entrada, podria semblar difícil.
Händel, el jove saxó, sempre té en calaixos, armaris i carpetes, munts de paper pautat en el qual els pentagrames apareixen escrits amb melodies que si convé, i solia convenir, servirien per enllestir en poc temps una òpera, un oratori o, en definitiva, el que pogués fer falta.
De vegades eren partitures originals del jove Händel que, amb retocs o sense, aprofitava per més d’una composició. D’altres, emprava melodies de músics desconeguts que no havien tingut la mateixa sort que ell, músics que havia trobat a Itàlia i a Hannover i que, segons es diu, solien sentir-se afalagats que el gran compositor s’apropiés d’algunes partitures d'ells perquè aquest fet era una prova de qualitat ja que el gran Händel mai no hauria escollit una composició exempta de valor de manera que no hi hagués cap dubte per part dels oïdors de que n’era l’autor.
En Georg-Friedrich Händel va néixer el 21 de Febrer de 1685 a la ciutat saxona de Halle, on el seu pare feia de barber de la Cort. Aquest home, com fan tants pares, ja havia triat el destí del seu fill, que estudiaria Dret a la universitat de Halle, però els plans del barber envers el seu fill de res varen servir ja que, malgrat que en Georg Friedrich va arribar a matricular-se per estudiar lleis, va plegar molt de pressa obeint la força imparable del seu geni musical.
Aquesta mateixa força el va conduir a Itàlia, on es va entusiasmar amb el cant coral de l’església catòlica, del que en va gaudir sobretot a Roma. Händel ja feia un temps que vivia a Florència on havia estrenat la seva primera òpera, Rodrigo, que li havia reportat un gran èxit i la predilecció del Gran Duc. També va recalar a Nàpols, on va ser nomenat primer organista de la Capella Reial. Va deixar Nàpols per Venècia, on hi havia quinze teatres d’òpera. A Venècia va estrenar Agrippina, que va ser enormement lloada.
Durant aquesta etapa, per ciutats com Florència, Roma, Nàpols i Venècia, i sempre degut al seu immens talent, va conrear relacions amb l’alta noblesa, la civil i l’eclesiàstica, i va ser molt important també la seva amistat amb els músics Scarlatti, pare i fill, així com la seva amistat amb Arcangelo Corelli, mentre mai no va parar de compondre i compondre. D’aquesta època són les Cantates italianes de les quals, una d’elles, Armida abandonada, va agradar tant a J. S. Bach, l'altre gegant del geni musical, que la va copiar.
Quan Händel va marxar d’Itàlia, es va establir a Hannover i tornem al moment on en un viatge a Londres fa la coneixença de la reina Anna i compon Rinaldo. Era l’any 1711. L’any següent torna a Anglaterra, on escriu unes quantes obres més i, preveient-ho o no, es va distanciant de la cort d’Hannover i se’l va ja considerant el compositor oficial de la Cort londinenca.
En morir, el 1714, la reina Anna, el seu tro és heretat pel príncep Ernest de Hannover, l’antic patró de Händel, del qual, el músic, per raons òbvies se n’havia distanciat. No obstant i això, el gran compositor es va esmerçar en aconseguir altra cop la simpatia del que ara havia esdevingut el seu monarca. La Música aquàtica va ser escrita amb aquests propòsits i, efectivament, Händel es va tornar a guanyar els favors del rei i de la Cort, pels quals va seguir treballant com a compositor oficial del regne.
En la vida de Georg-Friderich Händel hi va haver també un costat fosc. Havia participat en molts duels i en un d’ells no havia perdut la vida perquè el sabre del seu contrincant s’havia despuntat clavant-se-li en un botó de la casaca. Se li coneixia una gran afició pel joc, sobretot per la borsa i s’havia vist molt perseguit per creditors i altres menes d'enemics no identificats. En un moment de derrota moral i física, el Lord tinent d’Irlanda el convida a visitar l'illa i a dirigir uns concerts a Dublín.
Händel, molt agraït per l’afecte que li estava demostrant la generosa nació d’Irlanda, va compondre, del 23 d’Agost al 14 de Setembre del 1741, el seu imponderable oratori El Messies. Per escriure aquesta obra magna va prescindir pràcticament de dormir i quasi no menjava. Es va estrenar a Dublín el 12 d’Abril de 1742 i, cosa estranya, va tenir un èxit clamorós des de la primera audició.
L’any 1750 torna a la seva terra, Halle on, al cap de poc d'haver-hi arribat, s’assabenta de la mort del seu grandiós contemporani: Bach. L’any 1752, Händel va ser operat de cataractes tres vegades i en viu. Va resistir amb valentia indescriptible però mai més no va recuperar la visió. Poc abans de morir, i cec, encara recordava passatges de El Messies, que interpretava a l’orgue.
Va deixar aquest món, inflamat de fervor religiós cap a Déu, el seu dolç salvador, el dia 14 d’abril de 1759, dia de dissabte sant. Va ser enterrat a l’abadia de Westminster sis dies després: el 20 d’Abril del 1759.
Quan Georg Friedrich Händel, per encàrrec de la reina Anna d’Anglaterra, compon en catorze dies l’òpera Rinaldo, que s’estrena a Londres el 14 de febrer de 1711 amb un èxit sense precedents, el músic, de només 26 anys, és saludat de seguida pel públic com el jove saxó superdotat per la música que, afortunadament, perviu encara en els nostres dies fent les delícies dels amants de la seva inspiradíssima, quan no excelsa, música.
A causa d’aquest èxit que li reporta l’estrena de Rinaldo a Londres acaba, al cap de molt poc temps, afincat a la ciutat del Tàmesis al servei de la cort i més tard sota la protecció de Lord Chandos. La corona i la noblesa d’Anglaterra tenen, finalment, el músic que la seva envergadura els exigeix i troben en ell no només un artista genial sinó que també hi troben un treballador incansable, ràpid i carregat de recursos per fer fàcil el que, d’entrada, podria semblar difícil.
Händel, el jove saxó, sempre té en calaixos, armaris i carpetes, munts de paper pautat en el qual els pentagrames apareixen escrits amb melodies que si convé, i solia convenir, servirien per enllestir en poc temps una òpera, un oratori o, en definitiva, el que pogués fer falta.
De vegades eren partitures originals del jove Händel que, amb retocs o sense, aprofitava per més d’una composició. D’altres, emprava melodies de músics desconeguts que no havien tingut la mateixa sort que ell, músics que havia trobat a Itàlia i a Hannover i que, segons es diu, solien sentir-se afalagats que el gran compositor s’apropiés d’algunes partitures d'ells perquè aquest fet era una prova de qualitat ja que el gran Händel mai no hauria escollit una composició exempta de valor de manera que no hi hagués cap dubte per part dels oïdors de que n’era l’autor.
En Georg-Friedrich Händel va néixer el 21 de Febrer de 1685 a la ciutat saxona de Halle, on el seu pare feia de barber de la Cort. Aquest home, com fan tants pares, ja havia triat el destí del seu fill, que estudiaria Dret a la universitat de Halle, però els plans del barber envers el seu fill de res varen servir ja que, malgrat que en Georg Friedrich va arribar a matricular-se per estudiar lleis, va plegar molt de pressa obeint la força imparable del seu geni musical.
Aquesta mateixa força el va conduir a Itàlia, on es va entusiasmar amb el cant coral de l’església catòlica, del que en va gaudir sobretot a Roma. Händel ja feia un temps que vivia a Florència on havia estrenat la seva primera òpera, Rodrigo, que li havia reportat un gran èxit i la predilecció del Gran Duc. També va recalar a Nàpols, on va ser nomenat primer organista de la Capella Reial. Va deixar Nàpols per Venècia, on hi havia quinze teatres d’òpera. A Venècia va estrenar Agrippina, que va ser enormement lloada.
Durant aquesta etapa, per ciutats com Florència, Roma, Nàpols i Venècia, i sempre degut al seu immens talent, va conrear relacions amb l’alta noblesa, la civil i l’eclesiàstica, i va ser molt important també la seva amistat amb els músics Scarlatti, pare i fill, així com la seva amistat amb Arcangelo Corelli, mentre mai no va parar de compondre i compondre. D’aquesta època són les Cantates italianes de les quals, una d’elles, Armida abandonada, va agradar tant a J. S. Bach, l'altre gegant del geni musical, que la va copiar.
Quan Händel va marxar d’Itàlia, es va establir a Hannover i tornem al moment on en un viatge a Londres fa la coneixença de la reina Anna i compon Rinaldo. Era l’any 1711. L’any següent torna a Anglaterra, on escriu unes quantes obres més i, preveient-ho o no, es va distanciant de la cort d’Hannover i se’l va ja considerant el compositor oficial de la Cort londinenca.
En morir, el 1714, la reina Anna, el seu tro és heretat pel príncep Ernest de Hannover, l’antic patró de Händel, del qual, el músic, per raons òbvies se n’havia distanciat. No obstant i això, el gran compositor es va esmerçar en aconseguir altra cop la simpatia del que ara havia esdevingut el seu monarca. La Música aquàtica va ser escrita amb aquests propòsits i, efectivament, Händel es va tornar a guanyar els favors del rei i de la Cort, pels quals va seguir treballant com a compositor oficial del regne.En la vida de Georg-Friderich Händel hi va haver també un costat fosc. Havia participat en molts duels i en un d’ells no havia perdut la vida perquè el sabre del seu contrincant s’havia despuntat clavant-se-li en un botó de la casaca. Se li coneixia una gran afició pel joc, sobretot per la borsa i s’havia vist molt perseguit per creditors i altres menes d'enemics no identificats. En un moment de derrota moral i física, el Lord tinent d’Irlanda el convida a visitar l'illa i a dirigir uns concerts a Dublín.
Händel, molt agraït per l’afecte que li estava demostrant la generosa nació d’Irlanda, va compondre, del 23 d’Agost al 14 de Setembre del 1741, el seu imponderable oratori El Messies. Per escriure aquesta obra magna va prescindir pràcticament de dormir i quasi no menjava. Es va estrenar a Dublín el 12 d’Abril de 1742 i, cosa estranya, va tenir un èxit clamorós des de la primera audició.
L’any 1750 torna a la seva terra, Halle on, al cap de poc d'haver-hi arribat, s’assabenta de la mort del seu grandiós contemporani: Bach. L’any 1752, Händel va ser operat de cataractes tres vegades i en viu. Va resistir amb valentia indescriptible però mai més no va recuperar la visió. Poc abans de morir, i cec, encara recordava passatges de El Messies, que interpretava a l’orgue.
Va deixar aquest món, inflamat de fervor religiós cap a Déu, el seu dolç salvador, el dia 14 d’abril de 1759, dia de dissabte sant. Va ser enterrat a l’abadia de Westminster sis dies després: el 20 d’Abril del 1759.
11:50 a. m.
Compartiu a:
Continueu llegint...
Enric,
ResponEliminaJa m'estava jo esperant un post d'aquests que fas amb i que enganxen de principi a fi (ara recordo el que fa uns dies vas fer sobre L.Braille).
Tornant a Händel, va ser una tipus peculiar pel que expliques a la part final, però del que no hi ha cap dubte és que ha estat un dels genis de la història de la música i com a tal l'hem de recordar sempre, però especialment enguany amb la celebració del 250è aniversari de la seva mort. Felicitats per apropar-nos a ell.
Josep,
ResponEliminaHo sento molt però mai no m'he dit Enric -i no em faria res- però em dic com la teva Cara Sposa.
he he he !
Josep: Quan he llegit el teu comentari, m’ha passat exactament el mateix que els passava als músics als qui, com explica la Glòria en aquest “post”, Händel se’ls va apropiar d’alguna de les seves composicions: m’he sentit afalagat, ja que, com molt bé sap la Glòria, sóc un “fan” de la seva prosa, i moltes vegades li dic que m’agradaria expressar-me per escrit tal i com ho fa ella.
ResponEliminaUna abraçada!
Be, gràcies Glòria!!! De fet es bó que us compenetreu tant que un ja no sàpiga qui escriu que... Molt interessant aquest post, com tots, i ademés no engreixa!!, ja,ja
ResponEliminaEs el primer gran maestro de la música basada en la técnica de la homofonía (textura musical donde dos o más partes musicales se mueven simultáneamente desde el punto de vista armónico) y el más grande dentro del ámbito de los géneros de la ópera seria italiana y el oratorio. Para terminar un elogio célebre:
ResponElimina“Händel es el compositor más grande que ha existido jamás, me descubro ante él y me arrodillaría ante su tumba”.
Ludwig van Beethoven, 1824.
¡Viva Händel y la madre que lo parió!
SEBAS
Hay una obra de Händel que la tengo yo muy sobada "Dixit Dominus" me acompañó durante un viaje digamos complicado.
ResponEliminaQuiero decir con esto, que además de toda la que nos cuentas Gloria, Händel es muy buen compañero de viaje.
Besos Gloria, y a tí también Enric...
Quins posts que fas, nena! M'ha encantat del principi al final. Aquestes vides de músics tan atzaroses són un goig. Qui li havia de dir al Händel que es trobaria de nou amb el Hannover!!! Coses de les monarquies, rèmores del passat que encara hem de subvencionar, vulgues no vulgues. Salutacions
ResponEliminaGlòria,
ResponEliminaSorry!!!
Vaig començar a llegir i estava convençut que era l'Enric l'autor. Naturalment i exceptuant el comentari sobre L.Braille, tot el que dic ho mantinc, o sigui que moltes gràcies per aquest primer acostament a Händel, n'esperem més i més, i no em tinguis en compte l'error, anem un pel atabalats darrerament.
Molts petons
Josep i Enric,
ResponEliminaJa ha qu4dat tot aclarit. Rima i tot!
Gràcies, de totes maneres, Josep perquè confondre'm amb l'Enric és un afalag.
Quant a la resposta de l'Enric, dir-li per enéssima vegada que és un exagerat.
Petons!
Maria Teresa,
Ets molt ocurrent i tens tota la raó. Händel és d'aquells plaers que no ens engreixen.
Amb afecte.
Sebas:
Vaya entrada más castiza y llena de pasión. Bienvenido al blog. Añado todos los "vivas" que hagan falta hacia mamá Händel.
Francesc,
No podia ser un altra que m'animés tant i amb accent valencià. Tens raó sobre les rèmores del passat que encara hem de subvencionar. Però, tu saps si els Borbons protegeien algú com en Händel o similar?.
Besades per tu i Oreto.
Pilar:
Tomo nota de tu recomendación de Händel como compañero de viaje porque supo componer siempre la música adecuada: Místico cuado así lo necesitamos y festivo cuando el ánimo nos permite disfrutar de sus "allegri".
Un cariñoso abrazo.