}

Pages

03 de març 2009

PASTÍS DE FORMATGE

Enviat per enric  |  18 comentaris



No, no us espanteu, perquè si bé és cert que el temps passa volant, tampoc han passat vuitanta-vuit anys, tal com ho indiquen les espelmes d’aquest pastís, ja que és el mateix que va servir per il·lustrar el post anterior per celebrar el primer anniversari de la "Samfaina", però en realitat a qui anava destinat era a la meva sogra, que el passat dia 22 de febrer va fer vuitant-vuit anys!

I és que a casa, quan algú fa anys i li pregunto quin pastís vol que li faci, TOTS responen que aquest de formatge, el que jo, en broma, anomeno la joia de la meva corona culinària, i crec que compartir la recepta d’aquest pastís amb tots vosaltres és la millor manera de celebrar el nostre primer anniversari de bloc.

No us espanteu perquè veieu que l’explicació és una mica llarga, però és que, a part que, per escrit, sóc "rollista" de mena, he mirat d’explicar aquesta recepta com si fos un pas a pas i...

... I millor que ja pari de xerrar perquè si no aquest post serà més llarg que l’obra completa d’en Galdós. Anem per feina, doncs!

INGREDIENTS:
Per a la pasta:
125 g. de farina
60 g. de sucre
1 llimona
1 rovell d'ou
125 g. de mantega.

Per a la massa:
1 quilo de formatge Philadelphia
400 g. de sucre
3 cullerades rases (soperes) de farina
1 llimona
5 ous
2 rovells d'ou
6 cullerades soperes de crema de llet.

Necessitareu un motlle rodó, alt, i dels desmuntables.
Començarem a elaborar la pasta:

Passem la farina a través d'un sedàs (un colador gran i fi de malla ens farà el fet), i formem sobre el marbre de la cuina un volcà. Al bell mig hi posem el sucre, el rovell d'ou, la mantega tallada a trossets petits i la pell ratllada de mitja llimona (sobretot penseu que la pasta només s'ha d'aromatitzar, per tant, eviteu ratllar la part blanca de la pell, ja que això provocaria que la massa agafés un gust amargant).

Amb una forquilla metàl·lica comencem a xafar la mantega, barrejant-la, com més ràpid millor, amb la resta dels ingredients fins que veiem, per la textura, que ja es pot treballar amb els mans fins a poder fer-ne una bola, que posarem, embolicada amb paper film, a la nevera durant mitja hora perquè reposi.

Encenem el forn a 180 graus.

Untem la base del motlle amb mantega i, amb el corró enfarinat, estenem, si fa o no fa, la meitat de la massa sobre el marbre de la cuina, també enfarinat, fins a obtenir una fina làmina de pasta de la mateixa circumferència que la base del motlle. La posarem al forn ja calent i la treurem quan la veiem rosseta. (uns deu mintus). La Deixarem refredar del tot.

Anem per la massa:

Encenem el forn a la màxima temperatura que ens arribi.

És convenient que el formatge no el tingueu fins a l'últim moment abans de fer-lo servir a la nevera, ja que us serà molt més fàcil treballar-lo. Amb un parell o tres d'hores a l'estiu, o unes quantes més a l'hivern, fora de la nevera el formatge adquirirà una textura per poder-lo treballar sense cap esforç.

En un bol gran treballem amb una cullera de fusta el formatge i el sucre fins que estiguin ben units.

Afegim, (sobretot d'una a una!) les tres cullerades de farina tot evitant que se'ns facin grumolls.
D'un a un, també, aboquem els cinc ous sencers i els dos rovells (no n'afegiu un altre fins que l'anterior no estigui ben incorporat), aromatitza-ho, després, amb pell la pell d'una llimona no massa grossa i ja, per fi, aboca-hi les sis cullerades de crema de llet.

Muntem el motlle i folrem, amb la pasta que ens ha quedat, les parets, que haurem untat amb mantega.

(Això darrer és el més complicat de tot. Jo, que sóc un manasses, estenc amb el corró petites porcions (un pam, un pam i mig) de l'alçada de les parets del motlle, i les hi vaig enganxant de manera, però, que cobreixi una mica, res, molt poc, també, la base, i més que res ho faig perquè, quan hi tiri la massa a dins, com que és bastant líquida, no em vessi.)

Aboquem la massa a dins el motlle i posem el pastís inmediatament al forn, que ja tindrem a la temperatura màxima. Quan veiem que per sobre es comença a enrossir (un quart d'hora, si fa o no fa), posarem el termòstat a 100 graus i, aproximadament al cap d'una mica més d'una hora, ja estarà cuit, cosa que comprovarem punxant-lo.

El deixarem refredar a temperatura ambient i, un cop fred, el posarem a la nevera. Poc abans de servir-lo el desemotllarem.

Aquest pastís es més bo encara si ha estat, com a mínim, tot un dia sencer a la nevera.

Fa molts anys que el faig, aquest pastís, tant és així que recordo que quan aquí no es comercialitzava el formatge mascarpone vaig encarregar, per provar-lo, un quilo d'aquest formatge que els hi portaven, i només per encàrrec, a una xarcuteria de la "jet-set" que hi ha a Badalona.
A part que em va costar un ull de la cara, el resultat no va ser, ni de bon tros!, tan exquisit com ho és fet amb Philadelphia. Sempre més, doncs, l'he fet amb aquest formatge.

11:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

18 comentaris:

  1. Amb el que m'agrada el pastí de formatge... Sort de la nota amb vermell, no m'agrada el Philadelphia i l'hagues fet amb Mascarpone... L'has provat amb mató? El poso a la llista!

    ResponElimina
  2. Sara Maria: L'he fet també amb Quark i amb mató, i, pel meu gust, com el Philadelphia, cap, i tant el mató com el mascarpone m'agraden MOLT més que no pas el Philadelphia, però aquí aquest formatge hi troba, per a mi, el seu motiu d'existir.

    ResponElimina
  3. enric, gràcies per compartir aquesta joia de la teva cuina, jo també sóc molt de formatge, i trobo que el philadelphia és molt versàtil i útil en moltíssimes preparacions. si en aquest, com dius, troba el seu motiu d'existir, deu ser massa!

    ResponElimina
  4. Enric, la teva sogra i el meu avi Vicenç son de la mateixa quinta!!! Es porten 1 meset!!! ;)
    Ja tenia ganes d'una recepta de cuina!! Aquest pastís de formatge ha de ser de vici...xo 1 kg de philadelphia???? Ai senyor, la roba minvarà a un ritme vertiginós!!! jejeje!!
    El probaré de fer...el més complicat com tu dius és folrar els laterals del motlle...a tu t'ha quedat perfecte!!!
    Felicitats a tots 2!!
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  5. Felicitats a la teva sogra, felicitats a tots nosaltres per tenir en el nostre receptari el teu pastís de formatge! en el post anterior, vaig pensar que era de gemma cremada! és fantàstic que al Samfaina hi tornin les receptes!!!
    Enric, enhorabona, la teva joia ara és un bé preuat per tots.

    ResponElimina
  6. Un molt bon pastís, si senyor, amb fonament perquè 1 kilo de formatge i la resta... dona per molta gent a celebrar..
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Per molts anys, 88 és una edat molt bonica de fer. Felicitats a la teva sogra!
    No m'estranya que sempre et demanin aquet pastís de formatge, amb la pràctica que hi tens segur que et queda deliciós. I qui pot dir que no a un bon tall de pastís de formatge?
    Moltes gràcies per compartir amb tots nosaltres la joia de la teva corona culinària. Pels qui anem a la recerca de la millor recepta de pastís de formatge del món, la teva aportació té molt de valor!
    Jo també faig el truc de baixar la temperatura del forn al cap d'una estona de ser dins, així evites que s'esquerdi tot per la superfície ;)

    ResponElimina
  8. Home, si en tinguessis 88, realmet et conserves molt bé, deus ser cosa d'aquest fantàstic pastís de formatge.
    Moltes felicitats per la part que et toca
    Ester

    ResponElimina
  9. Enric,
    Felicitats per a la teva sogra i felicitats per a tu per aquest magnífic pastís de formatge. Ja veig que el Philadelphia dona moltes vegades millors resultats que la vuitena meravella formatgera del món.
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Últimamente llego tarde a todo, hasta a mi propio ser. Felicidades atrasadísimas por vuestro primer año de blog, y muchas gracias por el enlace al libro. Gracias sentidas y verdaderas, no cumplidos sociales, y subrayadas por un abrazo.
    Y con respecto a la receta de hoy: acabo de ponerme a dieta. He descubierto que las cámaras engordan una burrada, y quiero pasar por mi warholiano minuto de fama como una sílfide ;-)

    ResponElimina
  11. ... goita ara ho veig... la teva sogra -la Paquita- va neixa la vigilia del cop d'estat...
    Aquest pastís és un gustàs, jo l'he fet en un parell d'ocasions i realment és molt i molt bo¡¡ Felicitacions per aquest primer aniversari del bloc, i també per aquest pastís... ah¡ i també per la teva sogra Paquita. Josepb -menja de bacallà-

    ResponElimina
  12. Enric, felicitats a la teva sogra i felicitats per aquest pastís!! Però, 1 kg de Philadelphia??
    Gràcies per compartir amb nosaltres la teva joia a la cuina!
    Jo aquest cap de setmana vaig fer-ne un a l'estil de NY... aquest vespre el penjaré! Visca els pastissos de formatge!
    Petons!

    ResponElimina
  13. Mola!!! a la suegra siempre a tratarla bien!!!

    Un besote

    ResponElimina
  14. Enric! La teva sogra deu estar encantada! Felicitats a ella i a tu pel primer aniversa del bloc!

    ResponElimina
  15. Estimat Enric, felicitats a la teva sogra pel seu aniversari i a tú per aquest magnífic pastís de formatge. No m'extranya gens que tothom t'el demani...!! Es veu molt bó...

    Núria
    Una abraçada

    ResponElimina
  16. A Fe de Déu que el pastís és una autèntica delicadesa.
    Encara em llepo els dits.
    La sogra viurà molts i molts anys, amb un pastís així no cal anar al cel.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  17. Manel: Jo sóc molt poc “formatger”, ja que els formatges massa forts, només amb l’olor, em fan caure d’esquena. Ara bé, els pastissos de formatge, com que normalment es fan amb formatges molt suaus, sempre m’han agradat molt. El sabor del Philadelphia, segons el meu gust, està clar, trobo li va com anell al dit a aquest pastís.

    Eva: No t’exagero gens si et dic que fa més de vint anys que faig aquest pastís, i un dia que em decideixo a aprofitar de fer-lo per poder-lo retratar, se’m va enganxar dels costats!!! I sí: el teu avi i la meva sogra són de la mateixa “quinta” i, pel que es veu, la “remesa” d’aquell any va sortir amb molta força, oi?

    Parella: Per a mi és un autèntic plaer compartir aquesta “joia” amb tots vosaltres, i us dic de debò que em faria moltíssima il·lusió que si algú el fes no quedés decebut dels elogis que li he dedicat, però és que agrada sempre, i molt, a tothom. La meva mare tenia una gran amiga seva que era la propietària del que potser era un dels millor restaurants de Badalona. Doncs bé, com que era una dona que tenia de tot, un any, a la meva mare se li va ocórrer regalar-li aquest pastís pel seu sant, i sempre més me’l encarregava ja que la bona dona, segons li deia, cada any ja l’esperava.

    Maria: No et pensis que, malgrat que hi ha un quilo de formatge, n’hi hagi per massa gent, ja que ahir, precisament, vam anar convidats a casa d’una amiga: N’érem sis, vam menjar canelons de peix, un suquet de vedella amb bolets deliciós i, de postres, vaig portar un pastís com aquest...i tothom va repetir!

    Gemma: El “truquet”, per dir-ho d’alguna manera, d’abaixar a la temperatura mínima el forn és, segons s’explicava a la recepta que vaig llegir, la gràcia perquè quedi ben cuit i, tal com dius tu, no s’esberli la superfície. Recordo que, un dia, el vaig fer a la nit i em vaig quedar adormit. Es va “coure” gairebé dues hores, i quan em pensava que el trobaria carbonitzat, no va ser així. Havia quedat perfecte.

    Ester: Ja m’agradaria, ja, tenir vuitant-vuit anys i estar com la “madame” a qui li vaig fer el pastís ja que, a part que els anys hi són, és fantàstic arribar-hi amb aquesta empenta.

    Josep: Confesso que no sé a què et refereixes quan anomenes la “vuitena meravella formatgera” del món... Serà el mascarpone?... Si és el cas, pel meu gust –sempre hi insisteixo-, el Philadelphia, en aquest cas, el guanya.

    Salarino: ¡Si fueras (o fueses) tú el único tardón!, ya que el que te contesta está acostumbrado a enviar comentarios a los “posts” cuando ya está todo dicho y, a veces, cuando ya ni el mismo autor se acuerda ya de lo que escribió. Muchas gracias por tus buenos deseos, que sabemos –no hacía falta que lo aclarases- que son sinceros, y por lo que respecta a tu dieta, no me hagas reír, que te he visto en la foto de la contracubierta del libro, y aunque sólo se te vea la cara intuyo que no te sobran kilos en demasía. A ver si por Sant Jordi venís a firmar libros (el día 23 de abril, precisamente, canta Ceci en el Palau de la Música).

    Joseeeeeep, no siguis dolent! ;)

    Mercè: Visca, visca!!! Sí, sí: és un quilo de formatge el que hi va i, està clar, queda molt alt i, un cop cuit, fa més de dos quilos, però et ben asseguro que sis persones se l’acaben amb allò de: “Un trosset més... però petit, eh?”... I quan senyales amb el ganivet el tros: “Home... Una mica més gran!”

    Su: No creo que, al menos culinariamente, tenga motivos para quejarse del yerno, no...

    Ruben: Moltíssimes gràcies, de part de la meva sogra, que no s’acaba de creure que la puguin felicitar “per ordinador”, i en nom de la Glòria i meu.

    Núria: Moltíssimes gràcies, guapíssima!!! Espero que estiguis millor... Però ja passaré pel teu bloc, i en parlarem. Petons per a la meva amiga Nati!

    Joaquim: Em va fer gràcia mentre en Fede i tu el menjàveu, perquè semblava que estiguéssiu escoltant en Plàssido i en BBagner, respectivament. “Ei!!! –vaig pensar- els ha agradat de debò!”

    ResponElimina
  18. O no has pensat que podia ben bé ser com en Plàssido cantant BBagner?
    El pastís és veritablement orgàsmic

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top