}

Pages

09 de març 2009

SALOMÉ: PARAULA I MÚSICA ( I )

Enviat per glòria  |  5 comentaris

“Aquell temps, Herodes, el tetrarca, tingué esment de la fama de Jesús i va dir als de la seva cort: Aquest és Joan Baptista; ha ressuscitat d’entre els morts, i per això el poder de fer miracles obra en ell. (...) ”

“... i l’havia encadenat i ficat a la presó per causa d’Herodies, la muller de Felip, el seu germà; ja que Joan li deia: No t’és lícit tenir-la. I volia fer-lo morir, però va témer la multitud, que el tenia per un profeta. (...)"

“... la filla d’Herodies dançà enmig de tothom, i va plaure a Herodes, per això, va prometre amb jurament que li donaria allò que li demanés. Ella, induïda per la seva mare, digué : Dóna’m, aquí
en una safata, el cap de Joan Baptista. (...)"
“... i va fer decapitar Joan a la presó; li dugueren el seu cap en una safata, i el va donar a la noia,
que el portà a la seva mare. (...)"
Mateu 14: 15

A partir d’aquesta breu història mil·lenària que trobem al principi del Nou Testament, escrita per Mateu, i que es limita a ser l’anotació d’uns fets despullats, per part de l’autor, de qualsevol esperit dramàtic o intenció literària, així com d'una segona ressenya d'aquest fet signada per Marc, evangelista com Mateu, Oscar Wilde crea, quasi dos mil anys més tard, una obra teatral tan celebrada com controvertida a causa del seu argument que, amb els anys, s’ha mantingut tan misteriós i tèrbol, com els esmentats Mateu i Marc, discretament, donen a entendre en llurs escuetes cròniques d'un succés on hi campen salvatges passions , incest i sang.

Oscar Wilde confereix vida als personatges bíblics, sense fer concessions a la moral regnant, en un d’aquells actes de valentia artística que sempre varen caracteritzar l’escriptor irlandès.

A causa de problemes personals, Oscar Wilde se’n va anar a París, on va fer de seguida la coneixença del jove i magistral escriptor francès Marcel Proust. Era l’any 1891 i Wilde vivia un moment de triomf absolut ja que tenia èxit com a dramaturg, els seus llibres deixaven estupefacte el públic i era considerat un home de gran atractiu físic. En aquella època, alguns el comparaven a un emperador romà, a un Bacus asiàtic i, fins i tot, a Apol·lo.

Quan dos mesos després, i deixant molt disgustat a Proust, va tornar a Londres, Oscar Wilde duia de cap escriure una obra de teatre sobre el rey Herodes embadocat amb la dança de Salomé i el posterior deliri de la princesa besant la boca del Baptista, en un cap sangonós ja separat del tronc, damunt de la safata on ella havia exigit a Herodes que li fos presentat un cop hagués ballat davant la seva mirada de vell sàtir, llançant set vels del seu sumptuós vestit fins a mostrar, entre transparències, la seva nuesa que ja abandonava les formes infantils i s'anunciava gloriosament sexual.

Oscar Wilde, seduït per l’obscura història que La Bíblia li proporciona en poques línies, va saber el drama que escriuria fascinat per la pintura Salomé, de Gustave Moreau. Per Oscar Wilde, Salomé és una jove innocent, quasi una nena, manipulada per la seva mare, Herodies, dona malvada que utilitzaria a la seva joveníssima filla per obtenir el cap tallat de Joan Baptista, cosí de Jesús, predicador que s'erigeix en fill de déu.

Joan Baptista, Jokanaan, fidel seguidor de la doctrina de Jesús fa constant retret a Herodes el Tetrarca que estigui casat amb Herodies, abans esposa de Felip, germà d'Herodes a qui ella hauria assassinat per tal d'esdevenir reina consort. Herodes té presoner a Jokanaan com a cristià però, alhora, sent pel Baptista una estranya fascinasció. Herodies està sola en aquesta batalla i no li dol utilitzar la seva filla, encara adolescent, per encendre les passions del tetrarca, el seu cunyat i ara marit. Així doncs, Herodies, té el camí pla per venjar-se del Baptista, que la voldria veure repudiada, i del mateix Herodes, que ja poca atenció li presta i, en canvi, perd el senderi darrere de la nena Salomé, la seva neboda, la seva fillastra.

A Oscar Wilde li hauria entusiasmat que la mítica actriu de teatre Sarah Bernhardt fos la protagonista d’aquella Salomé, on les passions són portades al límit per tots els personatges. Per aquesta raó, l’escriptor dublinés va escriure Salomé en llengua francesa i va explicar a la Bernhardt que la protagonista real de la tragèdia era la lluna, un element constant en l’atmosfera enrrarida en què es desenvolupa l'acció.

Salomé va començar a assajar-se l’any 1892. S’havia creat una escenenografia plena de misteri, presidida per la llum malaltissa d’una lluna fatal, i també s’havia fet un vestuari teatralment sorprenent per la Sarah Bernhardt que, en aquella època, tenia quaranta-vuit anys. L’obra no es va poder estrenar perquè, ja abans, l’oficina de Lord Chamberlain va intervenir i vetar bruscament la producció al·legant irreverència pels personatges bíblics.

L’autor va dir: “Si Anglaterra rebutja Salomé, me n'aniré a França, on m’hi nacionalitzaré i m’hi establiré. No em puc consentir ser un ciutadà d’un país de mires tan estretes pel que fa a judicis artístics. Jo no sóc anglès, sóc irlandès, que és tota un altra cosa”.
D’aquesta peça teatral “escandalosa” en surt una òpera sensual i violenta composta per Richard Strauss l’any 1905 i que, el mes de juny d’aquest any 2009, es representarà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona a partir del dia 19.


Parlarem d’aquest compositor, un dels més importants del segle XX i, en especial, de la seva prestigiosa i tràgica Salomé wildeana.

No us ho perdeu : Properament en aquesta pantalla!!!

Que estranya sembla la lluna. És com una dona sortint d’una tomba. És com una dona
morta... Té un aspecte estrany. És una princeseta amb un vel groc, i els seus peus són de plata. És com una princesa que, en lloc de peus, té petits coloms blancs. Podries creure que està dançant. (...)”

Fragment de Salomé, d’Oscar Wilde(Traducció, Glòria)

3:50 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

5 comentaris:

  1. Glòra,

    Magnífica la documentació que ens introdueix en l'obra d'Oscar Wilde. Pel que fa a l'òpera, nosaltres la tenim en l'abonament per anar-hi a principis de juliol. Seguirem atents a la pantalla en espera de noves informacions.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Excel•lent post Glòria. És clar que l'obra s'ho mereix i l'òpera també.
    Recordo que fa anys vaig veure una versió signada per Lindsay Kemp, aquell director que durant un temps va tenir una certa fama, però que no ha evolucionat i fa dos estius a Perelada va decebre moltíssim amb uns Contes d'Hoffmann.
    Espero de l'òpera, que sigui un altre punt àlgid de la temporada, la Stemme ho va preveure, tot i que el director escènic, tan important en aquesta òpera fa preveure el pitjor, si atenem al resultats de la ridícula Elektra de la temporada passada.

    ResponElimina
  3. Josep,
    Ja saps que sempre em fa contenta saber que has llegit el meu post i que, a més a més, t'ha complagut. Escriure per persones com tu dona sentit a l'esforç que, gustosa faig, per despertar interès.
    Una abraçada`per a tu i per a la Glòria.

    Joaquim,
    Celebro que el treballet t'hagi agradat. Quines coses! Ahir em preguntava que se'n havia fet d'en Lindsay Kemp i avui tu m'ho expliques...recordo una joveníssima Edipa Maas flipada per aquella Salomé que va fer en Kemp i de la qual tu parles. Tal vegada varen anar al teatre el mateix dia.
    Kisses as always.

    ResponElimina
  4. creo que es uno de los libretos más bellos de toda la historia de la ópera, y bien es cierto que la música no desmerece un ápice.
    haces bien Gloria en recordarla y en animar a tus amigos blogeros, ¡que no se pierdan la función¡ y que lean el libreto

    ResponElimina
  5. Gracias también a tí, Pilar. Pronto saldrá la segunda parte de este todo que conforman la obra teatral, el libreto casi copia literal de la misma si bien en alemán y la neurotizante y sensual música de Strauss.
    Un beso, Pilar.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top