}

Pages

12 d’abril 2009

FREDERIC MOMPOU, EL MÚSIC DEL SILENCI

Enviat per glòria  |  7 comentaris



"LA MILLOR PARAULA ÉS LA PARAULA NO DITA, COM TOTS SABEU, SÓC UN HOME DE POQUES PARAULES I UN MÚSIC DE POQUES NOTES."

"LA MÚSICA ESTÀ ESCRITA PER ALLÒ INEXPRESSABLE, VOLDRIA QUE ELLA SEMBLÉS SORTIR DE L’OMBRA PER A TORNAR DE NOU EN ELLA."

"EM TROBO EN L’OBLIGACIÓ DE TROBAR NOVES FORMES, CREC QUE MAI PODRÉ TANCAR LA MEVA MÚSICA EN UN MÓN MASSA CORRECTE."

"AQUESTA MÚSICA NO TÉ AIRE NI LLUM. ÉS UN DÈBIL BATEC DEL COR. NO SE LI DEMANA ARRIBAR MÉS ENLLÀ D’UNS MIL·LÍMETRES EN L’ESPAI, PERÒ SÍ LA MISSIÓ DE PENETRAR EN LES GRANS PROFUNDITATS DE LA NOSTRA ÀNIMA I REGIONS MÉS SECRETES DEL NOSTRE ESPERIT. AQUESTA MÚSICA ÉS CALLADA PERQUÈ LA SEVA AUDICIÓ ÉS INTERNA. CONTENCIÓ I RESERVA. LA SEVA EMOCIÓ ÉS SECRETA I SOLAMENT PREN FORMA SONÒRA EN LES SEVES RESSONANCIES SOTA LA GRAN BÒVEDA FREDA DE LA NOSTRA SOLEDAT. DESITJO QUE A LA MEVA MÚSICA CALLADA, AQUEST NEN ACABAT DE NÉIXER, ENS APROXIMI A UN NOU CALOR DE VIDA I A L’EXPRESSIÓ DEL COR HUMÀ, SEMPRE LA MATEIXA I SEMPRE RENOVANT." 

 
Frederic Mompou va venir al món a Barcelona el més d’abril del 1893 –aquest també pot ser el seu mes- i, ja de molt jove, es va sentir influït per Fauré i Satie. Va estudiar piano al Conservatori de Música del Gran Teatre del Liceu i, en acabar, va sojornar a París on durant anys va aprofundir en la tècnica i el domini d’un instrument –el piano- que no sabem si ell l' havia escollit o a l’ inrevés. O ambdues opcions. Per què no?

Durant un temps, Frederic Mompou, encara a Barcelona, va treballar en una fàbrica de campanes. El seu so el va marcar profundament, tant, que sovint apareixen propers o llunyans els repics d'aquestes dames de bronze que habiten, està clar, els campanars i que, obedients a un codi que els pobles entenem, ens avisen, ens alerten, ens espanten o ens festegen. Més senzill: ens parlen i, quan ho fan, cal escoltar.
La música de Mompou és exquisida, profundament espiritual i en ella hi sona, inqüestionablement, la veu de Catalunya en nombrosos acords, fragments de melodies populars, breus i infinites variacions sobre formes diverses de parlar amb els riquíssims sons que el mestre exigeix al piano i, que en molts casos, ell mateix executa en un acte sublim en el que ens mostra el seu delicadíssim interior d’artista, elegants pauses, com passadissos d’aire, semblen conduir-nos a l’audició del so més pur.

Aquest post està dedicat al meu gran amic i co-blogger Enric Bayé i Blanch en nom d’una amistat segellada fa anys. Em complauria saber que amb les paraules i la música del mestre Mompou li he fet vessar llàgrimes. Seria el més gran dels premis.




3:25 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

7 comentaris:

  1. Glòria; -cobloquera de l'Enric a Samfaina d'arts- Frederic Mompou tenia molta mà esquerra...
    Es passava moltes hores escrivint i tots els sentiments a Catalunya -la dança de Castellterçol per exemple- ho feia amb la mà esquerra, escrivint, ho feia amb l'altre mà. Josepb -menja de bacallà-

    ResponElimina
  2. Glòria,

    Gràcies una vegada més per l'apropament que ens fas a un gran músic. En aquesta ocasió, a més, un músic de casa nostra. Per cert, m'encantes les pinzellades curioses que sempre aportes, com en aquest cas, el fet de que Mompou treballés en una fàbrica de campanes, ofici que, imagino, deu haver desaparegut.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Benvolguda Glòria:

    Saps de sobres que sóc home, diem-ne i per entendre’ns, d’”emoció fàcil”, però em coneixes el suficinet per saber també si n’arribo a ser, de perepunyetes, amb el que llegeixo, miro, escolto, menjo, bec... i fins i tot fumo (si no tinc Lark sóc home perdut)... És per tot això, doncs, que també saps que si et dono les gràcies per aquesta delicada dedicatòria és amb el cor a la mà que ho faig, i que em surt des d’aquest sentiment de reblada amistat que envers tu sento i que va sorgir, ja fa anys, immediatament i de forma espontània, després d’haver-nos conegut a la mitja part (tu encara fumaves) d’aquell concert dedicat a Bach.

    És un autèntic plaer escoltar Mompou, i encara ho será més per a mi després de llegir el que mitjançant la paraula escrita has transmès referent a les sensacions que provoca una música en la que (copio els teus descriptius mots) “les elegants pauses, com passadissos d’aire, semblen conduir-nos a l’audició del so més pur”.

    M’has fet emocionar amb la música de Mompou..., i amb les teves paraules.

    ResponElimina
  4. Glória; dins aquest silenci de la música de Frederic Mompou, rep unes campanades de felicitat per el dia del teu sant. Per molts anys Glória¡¡ Josepb-menja de bacallà-

    ResponElimina
  5. Glòria, tens una sensibilitat que no només emociona l'Enric. M'han encantat especialment les paraules que ressalta l'Enric: "les elegants pauses, com passadissos d’aire, semblen conduir-nos a l’audició del so més pur"... fas randes precioses amb les paraules. Salutacions

    ResponElimina
  6. Molt bona crònica que m'ha fet conéixer una mica aquest músic.
    Molt bons els fragments, gràcies

    ResponElimina
  7. Josepb.,
    Gràcies per la teva aportació sobre la mà esquerra del mestre Mompou. Aquesta pràctica l'han d'emprar molts músics que anoten el que componen d'immediat i desprès ho elaboren.
    Gràcies també per felicitar-me el sant però jo sóc Maria Glòria a la partida de neixement i per tant haig de celebrar la festa el dia de la Gloriosa Assumpció de la Verge Maria, el 15 d'Agost.

    Josep,
    Efectivament, en Mompou és un músic de casa nostra i les seves composicions així ens ho fan notar. Penso que la seva música tan propera al silenci harmonitza amb la teva delicada sensibilitat.
    Una abraçada, amic!

    Enric,
    Estàs content pel post que t'he dedicat. T'agrada en Mompou. Lloes amb exageració un passatge que he escrit parlant de la música del mestre...Decididament ets un amic per conservar. No és que ho dubtés eh? Espero que aquest piano quasi callat t'acompany sempre que tinguis ganes d'escoltar-l'ho.
    Una abraçada, Enric.

    Francesc,
    Quines floretes que em tires! I pensar que les paraules que he escrit i que t'han agradat m'han vingut pràcticament dictades per la serena música del mestre...gràcies un cop més i besades per tu i per Oreto.

    Xaro,
    Quina il·lusió veure't i saber que t'ha agradat la crònica i els fragments musicals. No puc demanar res més!
    Un afectuós petó.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top