}

Pages

03 d’abril 2009

SALOME, PARAULA I MÚSICA ( i II )

Enviat per glòria  |  12 comentaris

 
Richard Strauss va néixer a Múnic (Baviera) el dia 11 de Juny de 1864. Va iniciar de molt jove els seus estudis musicals i va ser mestre de capella de Meinigen, Múnic i Berlín. L'any 1908 va aconseguir ser nomenat director de la Filharmònica de Berlín, fet que, degut a innombrables gires arreu del món, li va donar fama internacional.

L'any 1919, ja molt cimentat el seu prestigi com a professional de la batuta, va ser nomenat director de l'Òpera de Viena. Amb l'auge i el poder del nazisme, el músic es va mostrar discret quan no clarament complaent. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial va ser adscrit al règim hitelerià. Perduda la guerra pel bàndol alemany i instaurat un govern democràtic, Richard Strauss va ser immediatament rehabilitat.

Strauss va començar com a compositor creant bells poemes simfònics com Aus Italien, del 1886, i Donn Juan, del 1889. Amb l'obra Guntram, del 1894, el músic s'endinsa en el món innovador i complicat de la composició clarament wagneriana.

I ja arribem a quan s'inicia la seva vertadera carrera operística amb l'obra que ens ocupa: Salome, de l'any 1905. Al darrere, l'any 1909, seguiria Elektra i, a poc a poc, l'extraordinari músic bavarès deriva cap als estils del XVIII, és a dir, el nou neoclasicisme mozartià, i és quan compon El cavaller de la rosa, de l'any 1911, Ariadne auf Naxos, del 1912, i La dona sense ombra, de molt difícil interpretació.

Atès que a partir dels anys vint perd els seus llibretistes, la majoria jueus com ara el gran poeta Hug von Hoffmansthal, Richard Strauss va perdent l'originalitat que el va fer tan potent en els seus primers temps.

Retrocedim en la vida del músic i ens situem a l'any 1902, quan Anton Lindner, un poeta austriac considerat menor, va enviar a Richard Straus una còpia de l'obra Salome i una part del possible llibret. Richard Strauss va rebutjar la col·laboració que Lindner li oferia per seguir amb l'escriptura del llibret esmentat. Strauss preferia obertament la traducció a l'alemay del text de l'Oscar Wilde, i com que l'obra li va interessar molt, pel seu compte es va procurar qui pogués fer-n'hi una perfecta adaptació. Malgrat l'homofòbia regnant a Alemanya, el gran director escènic Max Reinhart acabava d'estrenar a Berlín la Salome wildeana amb un gran èxit. D'altra banda, Strauss era un home molt conservador i va ser qüestionat pel seu interès en musicar un text tan transgressor i convertir-lo en la seva millor òpera.

No falten els estudiosos que ens parlen de la traumàtica infantesa d'Strauss, fet que l'havia conduït a comportar-se d'una forma extremament taciturna i secreta. Molts d'aquests estudiosos de l'obra del gran mestre bàvar veuen en la violenta força de la seva Salome l'expressió d'uns sentiments tancats en ell que mai no hauria sabut manifestar d'altra manera que a travès d'una atormentada partitura, que reflecteix un món malalt de vici, en el qual no hi caben les dolces melodies sinó els crits fets notes musicals d'un reduït cercle de personatges presoners de les seves obsessions malaltisses:

Mentre Herodies, dona d'Herodes i mare de Salomé, és sospitosa de la mort del seu primer espòs, germà d'Herodes, aquest últim tetrarca de Galilea, la seva quasi adolescent fillastra i neboda que, entusiasmada per la veu clamorosa d'un tal Jokanaan i que l'Herodes té pres perquè l'acusa d'incestuós, reclama veure'l i s'enamora d'ell, que es diu profeta i segueix al seu cosí reconegut com a Mesies: Jesús. I tant se n'enamora que, aquella nit, sota la lluna constant a l'escenari, intenta, sense èxit, seduir-lo amb les més belles i poètiques paraules d'amorosa passió. Però el vell Herodes, mentrestant, en la festa del seu aniversari que s'escau en la mateixa nit, no perd de vista la nínfula exaltada i li demana que balli davant d'ell la dança dels set vels. A canvi, pot demanar el que vulgui. El que vulgui! La nena balla i el vell en frueix amb els ulls tèrbols i desorbitats. La nena dansa i dansa al ritme d'un aire seductor ple de ressons d'orient, que en la seva bellesa musical no oculta la percussió agressiva, i un estrany so de cròtals que anuncien la tragedia. Quan ha acabat l'excitant ball, Salomé pregunta a Herodies, la seva mare, què pot demanar a Herodes, i la dona d'Herodes respon, segura, sense vacilar: Demana-li el cap de Joan el Baptista.

Herodes no té ganes de matar el seu pres, es resisteix a dir que sí, però Herodies i Salomé guanyen la cruel batalla. Al cap de pocs moments, tal i com ho ha exigit la nena al seu oncle i padrastre, li és presentat a Salomé, en una safata, el cap de Jokanaan, l'home que aquella nit, sota la lluna, li ha negat el plaer, el deliri d'un bes. I és en aquell moment tan cru que Salomé introdueix la seva jove i fresca boca en la del cap seccionat de l'home mort, i en el petó, enfollida d'amor, es beu a glops la seva sang. Serà ara quan Herodes, fora de si, espantat, ordena la mort de Salomé. I, baixa el teló.

Pel que fa a Oscar Wilde, sempre va considerar Salomé com una nena fràgil en mans d'una mare ferotgement despietada. Per l'autor, Salomé simbolitza la mateixa puresa de les santes.

Aquesta òpera, magnífica i valenta, va reportar a Richard Strauss considerables guanys: Es va poder comprar una finca en el camp bavarès i, atès el tema certament escabrós que s'havia atrevit a musicar, el músic va arrossegar per sempre fama d'oportunista.

 
Salome es va estrenar a Dresden l'any 1905 i, com cabia esperar, va provocar tanta polèmica com escandalosa publicitat. Ja, durant els assajos, els intèrprets es queixaven que la partitura era incantable però varen seguir en l'empeny fins a fer-la veritat malgrat la seva altíssima exigència simfònica i vocal.

El llibret va estar traduït a l'alemany per Hedwig Lachman seguint pràcticament el text de l'obra de teatre que, com podem recordar, Oscar Wilde va escriure en francés perquè l'actriu Sarah Bernhardt representés el rol de Salomé. Posteriorment, Lord Alfred Douglas, parella d'Oscar Wilde, en va fer la traducció a la llengua anglesa sota el vistiplau de l'exitós autor.

"Ah! He besat la teva boca, Jokanaan. He besat la teva boca. Hi havia un gust amarg en els teus llavis. Era el gust de la sang...? Però, potser era el gust de l'amor... Diuen que l'amor té un gust amarg. (...)."

Oscar Wilde,
Salome.

(Trad. Glòria.)

 
El dibuix que il·lustra aquesta crònica és un dels molts que Aubrey Beardley va fer per encàrrec d'Oscar Wilde, i figura en les edicions britàniques d'aquesta peça teatral. El que hem escollit representa a Salomé i Herodies.

Us deixem a la soprano anglesa Maria Ewing traient-se set vestits davant d'Herodes mentre sona la bellíssima dansa. Gaudiu-la!

10:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

12 comentaris:

  1. Glòria, com sempre un magnífic post que ens intrudeix d'una manera total en la vida i obra del gran músic bavarés.
    Per cert, desconeixia que la Maria Ewing, a banda d'una magnífica intèrpret, és mogués amb tanta soltura en el món de la dansa; un altra descobriment.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Gloria lo que no se es porque hay tan poca obra traducida al castellano de von Hoffmansthal, ¿en cantalan se encuentra algo?

    ResponElimina
  3. Extraordinario post, Glòria, sobre una obra absolutamente genial de Strauss de una belleza inigualable. Me ha alegrado especialmente ver la ilustración de Aubrey Beardsley para el Salome de Wilde. Yo tengo la fortuna de contar con un ejemplar de "La Muerte de Arturo" de Sir Thomas Mallory, ilutrado por Aubrey Beardsley, que considero toda una joya.

    ResponElimina
  4. Estimada Glòria, en aquest post amagues molts punt d’interès.
    Jo sempre he cregut que Strauss va ser un aprofitat, tant si parlem de qüestions polítiques com artístiques.
    De les primeres m'estimo més passar de llarg, doncs estic convençut que la seva filiació ideològica era claríssima, si no, no et deixes estimar de la manera que ho va fer ell. Tampoc es coneixen gaires actes d’heroica resistència com si ho coneixem de Clemens Kraus o de tants altres. Ell no, ell va jugar i ningú es va atrevir, un cop acabat el desgavell a condemnar-lo.
    Pel que fa a la qüestió artística, sense negar-li la gran aportació operística que varen suposar aquesta Salomé o l'Elektra, ell mateix va decidir tirar enrere. Sembla com si s'espantés de les seves pròpies possibilitats i va decidir quedar-se en un terreny molt més acomodatici i conservador, que és el que era ell realment, i inventar-se això que tu anomenes "el nou neoclassicisme mozartià", on amb una obra mestre com el Rosenkavalier, va permetre-li viure de la rifeta amb la resta d'un catàleg força mediocre, fins arribar al Capriccio final, on va recuperar part de la genialitat.
    Amb l'obra de Strauss tinc constants enfrontaments interns i tot sovint i cada vegada més, em deixa amb una buidor alarmant. Les emocions que em provoquen les seves obres són efímeres, molt superficials, però això si, acompanyades d'un terrabastall de notes aclaparador.
    És innegable la magistral manera de tractar l'orquestra i sobretot quan va treballar amb un veritable geni de teatre com va ser Hoffmansthal, qui li va saber treure el millor que portava dintre, Strauss va donar el millor de si mateix, però no sempre m'acaba d'emocionar de manera sincera i perenne, com si em passa amb altres musics, no cal dir Wagner, Verdi, Mozart o Puccini, musics que no enganyen i que et parlen directament al cor. Amb Strauss moltes vegades primer has de passar pel cervell o pitjor encara per la seva butxaca i aleshores l'obra esdevé vulgarment superficial (tot allò que va des de Die Frau ohne Schatten fins el Capriccio em sembla fàcilment prescindible, amb alguns fragments estranyament sublims).
    Sé que aquest comentari pot sorprendre, però cada vegada n'estic més convençut.
    Richard Strauss és un music, un gran music, mandrós, penques i massa conservador, fins a límits perillosíssims.
    La seva Salomé m’agrada molt.

    ResponElimina
  5. Un post magnífic. Com sempre. Teniu un nivell que sempre sorprén. Enhorabona.

    ResponElimina
  6. Ay, Olympia que me vas a matar! Mi primera intervención en vuestro extraordinario blog y es para rectificarte!

    Maria Ewing no es inglesa.Nació en Detroit el 27 de marzo de 1950 y hace un cierto tiempo que ya no se oye hablar de ella en las temporadas de ópera.

    Es una soprano que nunca me ha entusiasmado porque canta ópera de forma sincopada como si fuera jazz. Su "Barbiere" es de lo peor que he escuchado en mi vida.

    Tu post, Olympia, me gusta mucho y me alegra saber que has profundizado en "Salome", una obra que se te resistía un poco.

    A mí Richard Strauss me gusta mucho. Indudablemente lo prefiero como operista y liederista, pero su música sinfónica, pese a sus detractores, me entusiasma.

    Hoy en día es obligatorio aceptar a Mahler como un grandísimo, pero ha tardado muchos años en conseguir esta admiración. Evidentemente, la música de Mahler es extraordinaria, pero en sus sinfonías, por ejemplo, la banalidad se alterna con la profundidad y nadie se rasga las vestiduras.

    La música de Strauss no será profunda, quizás, aunque habría mucho que discutir al respecto, pero su desarollo melódico y riqueza orquestal son incomparables. Ya quisieran muchos de los compositores contemporáneos tener la invención melódica del bávaro!

    En cuanto a su comportamiento con los nazis, digamos que flirteó un poco con ellos, pero no creo que se afiliara, de lo contrario no se lo habrían perdonado. Por otra parte una pequeña filigrama operística como es "Die schweigsame Frau", creada en 1935, tiene como libretista al célebre escritor judío Stefan Zweig, a quien no recurrió de nuevo, no porque se lo prohibieran los nazis (que se lo insinuaron), sino porque no dió de sí lo que se esperaba de él, dada su calidad de escritor.

    A mí me gusta mucho "Daphne", aparte de las óperas mencionadas por Joaquim, e incluso "Arabella" y "Die Liebe der Danae" y no soporto "Intermezzo".

    Pero volviendo a la ópera que nos ocupa, "Salome" es un "capolavoro" total, con una partitura tremendamente voluptuosa y descriptiva, sólo superada en atrevimiento musical por la increíble "Elektra".

    COLBRAN

    Enhorabuena por este post!

    ResponElimina
  7. Josep,
    Jo també desconeixia que la Maria Ewing se'n sortia tan bé del ball de Salome. La vaig escollir per elegant ja que d'altres sopranos canten més bé el rol però no saven que fer a l'hora de la dança i acaba semblant una classe d'aerobic.
    Petons per a tu i la Glòria.

    Pilar,
    La editorial llamada Igitur tiene poesía de von Hoffmanstahl editada pero, hecha una rápida búsqueda, no aparece en lista de vendas. En Cataluña, Quaderns Crema tiene una edición de la "Carta de Lord Chandos a Francis Bacon" seguida de otra obra que tampoco es poética. Tendremos que esperar.
    Un abrazo muy fuerte!

    Atticus,
    Agradezco que valores mi modesto trabajo y que te haya complacido especialmente el dibujo de Aubrey Beardsley. Me compré las obras completas de Wilde por poco más de una libra esterlina y ahí están sus maravillosas ilustraciones para esta Salome de treinta páginas.
    Es una òpera tan atractiva como problemática para mí y en la que, sin embargo, voy hurgando y de la que percibo su trágica grandeza.
    Con mucho afecto, Atticus!

    Joaquim,
    Quin "xorreig" noi! Ja sé que he amagat moltes coses del gran Strauss i, entre elles, n'he amagat de molt maques: Va imposar a l'Stephan Zweig com a llibretista de la seva òpera "Die schweigsame Frau" malgrat les protestes del propi Goebbels. El preciós llibre de memòries "El món d'ahir " de l'esmentat Zweig dòna testimoni de amb quina amabilitat va discorrer el seu tracte amb el mestre i, fins i tot, existeix una carta de l'Strauss a l'Zweig on li fa constar que mai el discriminaria, que ell mateix, Strauss, no sabia quin era el seu origen...ja veus. I per no fer-me més pesada et recordo que el bell Concert per ovoe el va compondre per un militar d'Estats Units quan els aliats ja havien guanyat la guerra. Aquest militar era ovoista de la Philadelphia Orchestra i el concert d'Strauss mostrava tal dificultat que el mateix músic li va permetre fer-ne una modificació que fes més fàcil interpretar-lo. Segur que això ho sabies com quasi tot.
    Si en Richard Strauss haguès estat implicat d'una manera bruta amb el nazisme hauria hagut de passar per Nüremberg. Es va salvar pels pels, ho reconec, Joaquim, però es va salvar i disculpa el discurs.
    Un petonet.

    Francesc,
    Val la pena treballar una mica si tu i l'Oreto m'ho agraïu amb tan bones paraules.
    Rebeu una abraçada!

    Colbran,
    Jo vivia molt tranquil·la perquè com que no acostumes a entrar al blogs o, al menys, no hi deixes missatge, mai em sortien correctors...T'agraeïxo molt la puntualització sobre la nacionalitat de la Maria Ewing. He fet malfet de no comprovar-ho i m'ha despistat recordar-la casada amb l'anglès Peter Hall i fent de Carmen a la ROH sota les ordres de Madame Espert.
    Gràcies per totes les aportacions que fas que enriqueixen molt aquesta pàgina. Sobre el tema de l'Zweig jo tenia entés que la fugida a Brasil de l'escriptor havia tallat el contacte amb el músic i, a més, com ja saps, l'Zweig es va suicidar a Brasil l'any 1942. Era el seu tercer intent i aquest cop va guanyar la partida.
    Em queda molta feina per penetrar el riquíssim món simfonic de l'Strauss però sóc insistent i tinc fe. M'agrada molt El cavaller de la rosa i trobo sublims les "Quatre últimes cançons" cantades per la divina Elizabeth.
    Ha estat un plaer tenir-te a aquesta casa que és la teva.

    ResponElimina
  8. Amiga Glòria, la llista de "il•lustre col•laboracionistes" (en l’àmbit musical)que haguessin hagut de seure a les banquetes de Nuremberg és bastant gran. Des de Karajan a Karl Böhm, a qui vulguis. Con que ni havia tants i de ben notoris, tots aquells que tenien el dubtós privilegi del flirteig, varen ser "oblidats" pels tribunals. D’aquesta manera varen romandre nets per a gaudi del món musical de després de la guerra.
    En cap moment he tingut la intenció de fer un "xorreig". Lamento que ho hagis vist així.

    ResponElimina
  9. Manel,
    Celebro que el ball de la Maria Ewing-Salomé t'hagi causat plaer. Ella no és una gran cantant però d'aquesta dança se'n surt prou bé.
    Amb afecte!

    Joaquim,
    Tens raó però jo no pretenia fer un judici del comportament d'Strauss durant el nazisme. També saps que en aquest banc d'acusats que senyales hi hauries de posar en Furtwangler i el Nobel Thomas Mann...Però del que es tracta és que d'un artista, jo, em quedo amb la seva obra. Si no fos per l'herència que ens deixa ni el coneixeríem. Penso i escric en veu alta perquè sé que no et dic res de nou.
    La qüestio de "xorreig" era una forma de dir-ho. En broma, naturalment.
    Kisses!

    ResponElimina
  10. Gloria, tengo la carta de LOrd Chandos, en castellano editada por Alianza Editorial, y nada más si, tendremos que esperar a la poesía, donde podriamos reclarmar... tantos libros que editan ...
    Voy a comenzar con Mompou, casi un desconocido para mí, que tengo tan poco hábito de escuchar música, con un poco de rigor.
    Te mando un abrazo y las gracias como siempre.

    ResponElimina
  11. Pilar,
    Enric, siempre eficiente, encontró una editorial que tiene poesía de von Hoffmanstahl en catalán.No obstante yo no lo veo en la lista de sus ediciones ni tampoco en Iberlibro que tienen casi de todo. Sigo investigando y te tendré al día.
    Un beso!

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top