}

Pages

30 de maig 2009

EL DAVID, DE BERNINI

Enviat per enric  |  8 comentaris

Fotografia d'Irene Spadacini

David (G.L. Bernini). Fotografia d'Irene Spadacini.


L’altre dia, el meu fill gran em va dir que anirien a passar aquest llarg cap de setmana a Roma amb la seva parella, i com que hi van per lliure, em va comentar que ja tenien més o menys feta una ruta, però que li digués què no em deixaria perdre jo si hi anés.

La resposta no es va fer esperar ni dos segons: Li vaig dir que aniria a la Galeria Borghese i, un cop dins, de pet cap a contemplar una de les escultures que des de sempre més m’ha impressionat: El David, de Gian Lorenzo Bernini (Nàpols, 1598Roma, 1680).

És gairebé impossible parlar d’aquesta figura bíblica que ha inspirat tants artistes sense haver de citar el l’excels David de Miquel Àngel, sense cap mena de dubte un dels cims més alts de l’Art de tots els temps i, com és del tot lògic, la joia més preuada que s’exhibeix a la Galeria de l’Acadèmia de Florència. Els més de quatre metres que fa d’alçada l’escultura del David, de Miquel Àngel, permeten adejctivar de colossal la perfecció d’una figura que el geni renaixentista va extreure d’una sola peça de marbre blanc de Carrara.



El posat segur, que res té a veure amb l’altivesa i, tot al contrari, molt amb la confiança de qui es sap vencedor, van fer que el David de Miquel Àngel esdevingués el símbol de la República de Florència del segle XVI.

Tant la figura del David de Miquel Àngel com la de Bernini tenen una marcadíssima influència dels models clàssics grecs (és important destacar que totes dues són obres de joventut, ja que tant Miquel Àngel com Bernini van escolpir el seus respectius David als vint-i-pocs anys), però la diferència entre els d’ambdós no solament rau en la mida (el cos del jove pastor israelita de Bernini és de tamany real), sinó també en l'impressionant pas endavant que va significar en la història de l’art, en aquest cas concret en l’escultura, de saber impregnar d’acció una figura esculpida en marbre allunyant-la, així, de l’estètica renaixentista i defugint, per tant, de la verticalitat i de la serenor tan pròpies del Renaixement.

Tot el pes de l’escultura del David de Bernini es recolza en el gruix del volum que l'artista va donar forma de l’armadura que el rei Saül va oferir al jove pastor per poder enfrontar-se amb al gegant Goliat, armadura que el noi va rebutjar perquè li venia massa grossa i, amb un minuciós realisme, Bernini va aconseguir el que avui en dia anomenaríem un flash: captar just l’instant en què tots i cadascun dels membres del cos de David són a punt per a un sol objectiu: el de llançar, mitjançat una fona i en el moment precís i al lloc certer, un roc contra el cap del gegantí Goliat, expressió de tot el cos, i aquí és on, per a mi, rau precisament tota la força que desprèn aquesta escultura, condensada en el front arrufat i amb el rictus de la boca decidit i mossegant-se, amb ràbia continguda, el llavi inferior.

Com que no sóc cap expert en Art –la veritat és que no sóc expert en res-, crec que no molestaré ningú si dic que l’expressió del rostre del David de Bernini denota clarament la mala bava que devia sentir el noi en aquell instant en què es jugava la llibertat del seu poble amenaçat pels filisteus, ja que a mi em fa l'efecte que talment pensi: "O tu o jo, nano!, però creu-me que si t'engalto aquest roc enmig de la clepsa ja has begut oli."

He triat algunes fotografies més amb diferents detalls d’aquesta genial escultura:


Aquesta primera és la d'un detall del rostre i una part del tors vists des del perfil dret.

La d'aqui sota, és del rostre agafat des del perfil esquerre, i en ella podem comprovar la força que arriba a despendre la concentració de l’esguard fixe en un sol punt: el cap de l’enemic.

  A sota, detall dels peus, on es pot observar l'armadura, volum que serveix com a recolzament de tot el pes de l'escultura, així com, en el primer pla, hi podem veure una lira, l'instrument amb què David apaivagava el nervis del sempre malhumorat rei Saül quan va entrar al seu servei, i amb la que, un cop coronat rei d’Israel, David compondria els seus Salms.

A les dues fotografies següents hi veiem en detall les cames dreta i esquerra de David, i ens serveixen per comprovar el realisme amb què està magníficament plasmada la tensa acció, el moviment que sembla tenir tota l’escultura.


Bernini, a més d’un grandiós escultor, va ser pintor i arquitecte. Algunes de les fonts que hi ha a les places romanes, com la Fontana dels Quatre rius, són obres d’ell, i no oblidem que la meravellosa plaça porticada del Vaticà, que fa l’efecte de dos braços disposats sempre a acollir els fidels és, també, obra seva, però de cap de les maneres voldria acabar aquest post sense una esplèndida fotografia d’una altra de les escultures de Bernini que hi ha, també, a la Galeria Borghese de Roma: És un detall d'El rapte de Proserpina, on podem observar la increïble tècnica del genial artista napolità a l’hora de plasmar en el marbre com les mans del déu Plutó s’enfonsen en la carn de la noia creant, malgrat la violència de l’acte del rapte, una imatge d’una gran sensualitat.

No sé si el meu fill i la seva parella decidiran anar a la Galeria Borghese (hi ha tantes coses per visitar a una ciutat com Roma!), però estic convençut que si hi van quedaran admirats amb les escultures de Gian Lorenzo Bernini.

11:10 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

  1. Enic,
    A la Galeria Borghese no hi hem estat, i per tant no hem tingut el plaer de veure en viu aquestes dues fantàstiques escultures, però prenem nota per a la propera visita a Roma, una de les ciutats que més ens agrada, malgrat que pugui semblar còtica. De Bernini coneixía les meravelloses fonts romanes com la que esnentes de la Piazza Navona o il Baldecchino de la basílica de Sant Pere entre d'altres coses. El què queda clar és què Bernini va ser un geni i agraïm molt que ens l'hagis acostat i fet viure amb aquesta intensitat.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Quina perfecció! Sempre m'ha intrigat com d'un tros de pedra en poden sortir aquestes meravelles.
    El satí del marbre és impressionant i sembla viu.
    Fins la propera..

    ResponElimina
  3. Hola estimat Enric! Com tots els teus post, aquest és una autèntica delícia pels sentits. Apuntades les teves recomanacions.
    T'estimem.

    ResponElimina
  4. No coneixia aquesta escultura. Me l'apunte per a un viatge a Roma que puga ser. M'ha encantat el teu post. Aquell comentari teu del pensament del David i el roc apuntat... d'antologia!!! Per cert, per a "no-ser" expert en art, ho dissimules molt bé. Quins comentaris tan encertats!! No sé com ho faria un especialista, però segur que s'acosta molt al que tu ens has dit. Salutacions.
    P.S. Estic segur que ets expert (i molt) en una cosa: en fer amics.

    ResponElimina
  5. Aquest post, em fa venir més ganes d'anar a Roma, un viatge sempre ajornat, però que segur un dis faré.

    ResponElimina
  6. Renoi quin post més maco!

    Mira jo tampoc la coneixia aquesta i m’ha impressionat. Aquestes cauen segur la propera vegada que vagi a Roma!

    Gràcies per donar-me la excusa perfecte per tornar-hi ¡!!!!!!!!

    ResponElimina
  7. enric, espero que el teu fill no es perdi la galeria borghese, pel david, però sobretot pel rapte de proserpina. no saps les vegades que amb aquesta foto he enganyat la gent fent-li creure que es tractava d'una imatge real i no d'una imatge escolpida en el marbre.
    estic d'acord amb tu que bernini va ser un geni i roma n'és ple de mostres, és una ciutat brutal per tornar-hi mil i una vegades.

    ResponElimina
  8. Josep: Celebro que t’hagi semblat interessant planejar per a una propera estada a Roma una visita a la Galeria Borghese per admirar les meravelles escultòriques que s’hi conserven de Bernini. Ara no recordo si n’hem parlat quan ens hem vist o bé ho has comentat alguna vegada al Cafè de nit, però sí que recordo que has dit que us agrada moltíssim Roma, ciutat on hi heu estat més d’un cop, i de ben segur penso que potser, entre d'altres coses, és perquè es tracta d'una ciutat on Bernini hi és omnipresent

    Maria: L’altre dia, amb uns companys de la feina, en parlàvem d’això: Com és possible que d’un tros de marbre hi hagi qui sigui capaç d’extreure’n no solament una figura, sinó també la perfecció?... I pensar que un servidor és incapaç de fer alguna cosa que s’assembli, posem per cas, a una cara, moldejant un tros de pastelina!

    Parella: Estic molt content sempre que em dieu que trobeu interessant el que intento explicar tan bé com puc en aquest bloc, i veig que aquest "David" no ha estat l’excepció, de la qual cosa me n’alegro moltíssim.

    Francesc: Moltíssimes gràcies pels teus mots ja que, coneixent-te com et conec, sé que no són simples afalacs per allò de quedar bé, i si, com dius, sóc expert en fer amics, creu-me que val la pena aquesta “traça” meva per haver fet dos amics com sento que ho sou l’Oreto i tu (i saps perfectament que aquests mots no són, tampoc, simples afalacs).

    Toni: Moltíssimes gràcies per la teva visita i, tal com vaig dient a tothom, estic molt content d’haver tocat un tema, com ho és el d’aquest "David", que hagi semblat interessant.

    Floria: Ho sento, però no em puc aguantar i t’he de dir el primer que em va passar pel cap quan vaig llegir el teu comentari. Preparada?... Doncs allà va!: No et càpiga cap dubte, Flòria, que aquesta magnífica escultura tindrà una lluïssor encara més resplendent quan rebi la llum que només tenen dels teus ulls al contemplar-la... Veus com era massa bonic per callar-m'ho? Un petó, guapíssima.

    Manel: Doncs s’ho van perdre perquè els dilluns la Borghese roman tancada. De tota manera, però, van tornar meravellats –una mica amb la síndrome d’Stendhal, segons vaig deduir pel com s’explicaven-, i pel que fa a l’essència del post, ja has vist que, per parlar del “David” de Benini, no vaig poder estar-me de fer referència al de Miquel Àngel, i per parlar de Bernini és del tot impossible deixar de parlar d’aquesta meravellosa joia de l’escultura que és el “Rapte de Proserpina”.

    A tots, moltíssimes gràcies pels vostres comentaris perquè és un “post” que vaig fer amb molta il·lusió.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top