VLADIMIR VASILIEV: CAMINAR, SALTAR, BALLAR I...VOLAR

Avui sóc feliç de portar al nostre blog una visió només fugaç de l’únic home que ha estat anomenat “el millor ballarí del món” per l’Acadèmia de Dansa de París. Es tracta de l’extraordinari Vladimir Vasiliev, nascut a Moscou l’any 1940.

Vladimir era fill d’un conductor de camions i ja de ben petit va mostrar la seva inclinació pel ballet clàssic: A l’edat de sis anys es va apuntar a una escola, i quan en va tenir divuit va entrar a formar part del mític Bolshoi, on de seguida va esdevenir-hi primer ballarí fent innombrables aportacions als rols masculins.

Fins aquell moment, els dansaires havien estat extremament delicats i quasi femenins. Vladimir Vasiliev, com podreu comprovar si és que no l'heu vist mai, balla amb una aclaparadora virilitat. S’han dit d’ell moltes coses i totes bones que queden resumides en l’opinió d’un crític dels Estats Units quan afirma que Vassiliev balla amb totes i cada una de les cèl•lules del seu cos.

Aquesta magistral figura de les arts és molt menys conegut que Nureyev o Baryshnikov pel fet de no haver deixat mai el seu país d'origen. Es va casar amb la seva primera parella de ball, Ekaterina Maximova, una ballarina del seu mateix nivell si és que això era possible. El seu debut, quan encara eren nòvius, en una actuació del Bolshoi a la ciutat de Nova York l’any 1959 és recordat pels crítics més exigents en la matèria com un fet memorable atesa la conjunció de joventut i geni que la jove parella va fer palesa en cada representació. A part de la seva esposa, Vladimir Vasiliev va ser parella artística de figures com Maya Plisetskaya i Alicia Alonso, sempre com a primer ballarí del Bolshoi moscovita.
 
 
El prestigiós Yuri Grigorovich va crear per Vasiliev bellíssimes coreografies. Es recorden, en especial, les d'Ivan el Terrible, El Trencanous i, sobretot, Spartacus, de la que avui en porto un breu fragment del que no en penso fer cap comentari perquè el ballarí, amb els seus gestos d’alta definició, ja expressa el dramatisme que requereix la tragèdia d’aquell esclau de Tràcia, que es va revelar, junt amb els seus companys, en contra dels tirans que el sotmetien obligant-lo a exercir de gladiador.
Tots recordem l'Spartacus interpretat per un rabiós Kirk Douglas a les ordres del gran director Stanley Kubrick en l'excel·lent pel·lícula que, com el ballet, porta el nom d’aquell valent i malaurat esclau considerat un precedent de l’ideal marxista i, per això mateix, tan valorat per les autoritats soviètiques.

La partitura va ser encomanada al compositor Aram Ilich Khatxaturian (1903-1978), d’origen armeni. Nascut en una humil família, Khatxaturian va manifestar des de molt jove la seva habilitat per la música i va estudiar solfeig, violoncel i composició a Moscou. Va escriure més de quaranta bandes sonores i és també l’autor de la cèlebre Dansa del sabre. Khatxaturian va destacar també com entusiasta simfonista de les músiques populars d’Armènia i de Geòrgia, inspiradores d'infinitat de danses que l'autor va compondre.
 
 
Khatxaturian va discrepar sovint de les normes que li venien imposades per les autoritats del Soviet Suprem. Se’l titllava de “massa músic” el que significava, segons aquells criteris tan austers, una molt reprobable tendència a l’aburgesament. Junt amb ell també varen ser criticats i castigats per la mateixa causa Prokofief i Xostakovitx. Ara tots tres compositors són els més resplendents astres de la música russa del segle XX.

Quan va morir Stalin, Khatxaturian va fer pública la repressió que havia sofert. Va viure encara anys exercint de professor al Conservatori de Moscou i ostentant, al mateix temps, el càrrec de diputat del Soviet Suprem.

Per acabar, i tornant al ballarí que motiva aquest post, afegirem que l’any 1995 l'immens Vladimir Vasiliev va esdevenir director del Bolshoi per designi de Boris Yelsin, i l’any 2000 en va ser cessat per ordre de Putin. L’artista es va assabentar de la notícia per la ràdio. Lliberat de càrrecs i de responsabilitats envers el Bolshoi, va formar companyia i es va donar a conèixer, encara que breument, en alguns paísos europeus.

El ballet Spartacus, compost el 1942, existeix en DVD i, tot i la visió defectuosa, la inversió, que no és excessiva, val la pena, ja que hi sentim i hi veiem divinament ballats l’ “Adagio” o “Duo d’amor”, d'incomparable lirisme, passant pel fragment conegut com “L’orgia”, tan descaradament voluptuós, sense oblidar les embranzides d’aire netament militar que ballen els romans, acarnissats perseguidors del nostre heroi. I sobretot, en aquest DVD, fruïm de Vladimir Vassiliev i descobrim, a través dels seus gestos canònics, el que ja és el ballet modern posant dempeus i fent inclinar el cap d'admiració a molts dels que estan convençuts que el ballet no els agrada.

Aquests dos fragments que podeu veure no necessiten cap aval, però jo n'hi vull afegir un. L’Enric es va rendir entusiasmat amb tota l’obra: La música sempre adequada al moment en què el ballet representa i aquest Vladimir Vassiliev que, més que ballar, vola, rebel i enfurismat, fins a caure i morir capturat pels seus perseguidors com un déu necessari pel seu poble i per a tots aquells pobles que encara són esclaus.

2:25 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...