DAVID LIENAS O L'AFABILITAT

Si hagués de definir amb un sol mot en David Lienas, el magnífic cuiner i, tot i que soni a molt afalagador, afegeixo que encara millor persona, el qual va fer una classe de cuina a l’Espai de Consum de Bon Preu i a la que tot un grup de blocaires i de comentaristes vam tenir l’oportunitat d’assistir-hi divendres passat, l’adjectiu més adient crec que seria el de afable.

A la gran majoria dels que creiem que la cuina és el lloc de la casa on, a part de la nevera i del micoones, s’hi poden fer moltes més coses que no pas una amanida, o unes patates fregides i un bistec a la planxa, ens agrada veure els espais que programen els diferents canals de televisió dedicats a la cuina, i no cal dir que, agradin més o menys els personatges que els protagonitzen, sempre s’acaba aprenent o descobrint una cosa o una altra interessant, però, com molt bé sabem, a la televisió el temps és or, i de ben segur que si per aquelles coses el cuiner o la cuinera de torn s’ha equivocat, ja sigui dient alguna cosa que no pertocava, o fent un gest poc televisiu o, què sé jo!, pifinat-la just en el moment d’abocar l’oli a la cassola posant-n’hi poca o massa quantitat, el realitzador atura immediatament la presa i tornem-hi que no ha estat res…

És, salvant totes les distàncies, el mateix que passa quan vas a vuere un concert de -o del- que sigui en directe, o bé sents la gravació feta en un estudi del mateix en CD: És en el directe on hi sents -o no- aquelles vibracions úniques que et fan sentir d’una manera absolutament diferent el mateix.

En David és un home pausat i tranquil a qui se li nota a la llegua que és un entusiasta de la feina que fa, però, a la vegada, és un comunicador compulsiu: no fa ni un sol pas sense donar tot un munt d’explicacions del perquè el fa.

A més a més, em va agradar moltíssim, a mi, que no sóc precisament cap entiusiasta del jazz, el sentit de la improvisació que té en David Lienas fugint, cada dos per tres, de la música preescrita.

Posaré un sol exemple, prou aclaridor de tot el que intento explicar a tots aquells lectors que no van assistir a aquella classe:

Un senzill ou dur que va fer, per avançar el que seria el segon plat (el de calamars farcits), va merèixer més de deu minuts d’explicacions: Com saber que un ou és fresc; quina diferència hi ha entre si l’ou es tira quan l’aigua bull o quan l’aigua és encara freda; si l’aigua ha d’estar salada o no; el perquè els rovells, un cop cuits els ous, queden ben centrats o no… i fins i tot, i aquí ja entraríem en el que podríem anomenar com una classe de física i química, quina seria la temperatura adient perquè un ou ens quedés perfectament dur, si no ho recordo malament, al cap de 50 minuts d’una cocció uniforme i controlada.

Que visca, doncs, els concerts, en aquest cas deixeu-me dir que “de CUINA” en directe, ja que ens permeten a tots els que creiem que la cuina va molt més enllà de la funció d’alimentar el cos humà, de gaudir de l’art de grans cuiners que, com en David Lienas, gaudeixen compartint, com a la nostra manera ho fem els blocaires, de les nostres experiències en tots els àmbits.

I ja, per acabar, tres coses:

La primera, agrair a la gent de l’Espai Consum de Bon Preu i, està clar, a en David Lienas, la seva paciència i amabilitat mostrades en tot moment envers nosaltres.

La segona, explicar, com a simpàtiques anècdotes tafaneres, que la Gemma, de La Cuina de casa i l’organitzadora d’aquesta trobada, al carrer i poc abans de pujar a l’”aula” on ens esperava en David, va passar llista de tots els presents.

I la tercera, per a mi l’anècdota més divertida, va ser quan la Glòria, del Cafè de nit, que no va parar de fer més i més fotografies, va acostar-se on era en David que, en aquell moment, explicava com distingir les cloïsses de viver de les que no ho són i quan en David s’imaginava que la Glòria només s’hi acostava per poder comprovar-ho de més a prop, es va sorprendre, com tots, que la Glòria retratés la cloïssa.

I encara que he dit que només em referiria a tres coses, vull fer, des d’aquí, una proposta a tots els blocaires: De la mateixa manera que a l’actor que feia de Sandokan se’l rebia amb pancartes on s’hi llegia “Volem un fill teu”, animem entre tots plegats a l’Eva perquè faci un bloc. Així, doncs, començaré jo: “EVA: VOLEM UN BLOC TEU!”

I permeteu-me, encara, una darrera mostra d’afecte envers la Cristina de Vida culinària: Quina il·lusió ens va fer a tots comprovar que aquell parell de llentietes que ens vas mostrar al teu bloc van creixent.

I ara sí que acabo, no sense, abans, dir-vos que agraeixo a la Gemma la fotografia que m'ha passat per il·lustrar aquesta entrada.

I què us pensàveu?..., que ja estava?... I ca! Ara us convido a sentir una curtíssima però, a la vegada, deliciosa simfonia escrita pel pare de Wolfgang Amadeus Mozart: Leopold Mozart. Es tracta de la brevísima Simfonia de les joguines, una peça deliciosa, que crec del tot adient per il·lustrar aquest "post". No dura ni deu minuts i de ben segur que, si no la coneixeu, us agradarà, i si he pensat en aquesta minúscula i preciosa simfonia és perquè m'ha fet tot l'efecte que tots els assistents a la classe d'en David Lienas érem com les criatures il·lusionades, una mica ganàpies, tot s'ha de dir, que a través dels instruments de percussió Leopold Mozart va retratar de forma tan magistral.

Gràcies, David!

...Ah!... I l'enhorabona, David -qüestions de deformació professional- pel correctíssim català amb què parles!

12:18 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...