}

Pages

31 de març 2008

DAVID LIENAS O L'AFABILITAT

Enviat per enric  |  14 comentaris




Si hagués de definir amb un sol mot en David Lienas, el magnífic cuiner i, tot i que soni a molt afalagador, afegeixo que encara millor persona, el qual va fer una classe de cuina a l’Espai de Consum de Bon Preu i a la que tot un grup de blocaires i de comentaristes vam tenir l’oportunitat d’assistir-hi divendres passat, l’adjectiu més adient crec que seria el de afable.

A la gran majoria dels que creiem que la cuina és el lloc de la casa on, a part de la nevera i del micoones, s’hi poden fer moltes més coses que no pas una amanida, o unes patates fregides i un bistec a la planxa, ens agrada veure els espais que programen els diferents canals de televisió dedicats a la cuina, i no cal dir que, agradin més o menys els personatges que els protagonitzen, sempre s’acaba aprenent o descobrint una cosa o una altra interessant, però, com molt bé sabem, a la televisió el temps és or, i de ben segur que si per aquelles coses el cuiner o la cuinera de torn s’ha equivocat, ja sigui dient alguna cosa que no pertocava, o fent un gest poc televisiu o, què sé jo!, pifinat-la just en el moment d’abocar l’oli a la cassola posant-n’hi poca o massa quantitat, el realitzador atura immediatament la presa i tornem-hi que no ha estat res…

És, salvant totes les distàncies, el mateix que passa quan vas a vuere un concert de -o del- que sigui en directe, o bé sents la gravació feta en un estudi del mateix en CD: És en el directe on hi sents -o no- aquelles vibracions úniques que et fan sentir d’una manera absolutament diferent el mateix.

En David és un home pausat i tranquil a qui se li nota a la llegua que és un entusiasta de la feina que fa, però, a la vegada, és un comunicador compulsiu: no fa ni un sol pas sense donar tot un munt d’explicacions del perquè el fa.

A més a més, em va agradar moltíssim, a mi, que no sóc precisament cap entiusiasta del jazz, el sentit de la improvisació que té en David Lienas fugint, cada dos per tres, de la música preescrita.

Posaré un sol exemple, prou aclaridor de tot el que intento explicar a tots aquells lectors que no van assistir a aquella classe:

Un senzill ou dur que va fer, per avançar el que seria el segon plat (el de calamars farcits), va merèixer més de deu minuts d’explicacions: Com saber que un ou és fresc; quina diferència hi ha entre si l’ou es tira quan l’aigua bull o quan l’aigua és encara freda; si l’aigua ha d’estar salada o no; el perquè els rovells, un cop cuits els ous, queden ben centrats o no… i fins i tot, i aquí ja entraríem en el que podríem anomenar com una classe de física i química, quina seria la temperatura adient perquè un ou ens quedés perfectament dur, si no ho recordo malament, al cap de 50 minuts d’una cocció uniforme i controlada.

Que visca, doncs, els concerts, en aquest cas deixeu-me dir que “de CUINA” en directe, ja que ens permeten a tots els que creiem que la cuina va molt més enllà de la funció d’alimentar el cos humà, de gaudir de l’art de grans cuiners que, com en David Lienas, gaudeixen compartint, com a la nostra manera ho fem els blocaires, de les nostres experiències en tots els àmbits.

I ja, per acabar, tres coses:

La primera, agrair a la gent de l’Espai Consum de Bon Preu i, està clar, a en David Lienas, la seva paciència i amabilitat mostrades en tot moment envers nosaltres.

La segona, explicar, com a simpàtiques anècdotes tafaneres, que la Gemma, de La Cuina de casa i l’organitzadora d’aquesta trobada, al carrer i poc abans de pujar a l’”aula” on ens esperava en David, va passar llista de tots els presents.

I la tercera, per a mi l’anècdota més divertida, va ser quan la Glòria, del Cafè de nit, que no va parar de fer més i més fotografies, va acostar-se on era en David que, en aquell moment, explicava com distingir les cloïsses de viver de les que no ho són i quan en David s’imaginava que la Glòria només s’hi acostava per poder comprovar-ho de més a prop, es va sorprendre, com tots, que la Glòria retratés la cloïssa.

I encara que he dit que només em referiria a tres coses, vull fer, des d’aquí, una proposta a tots els blocaires: De la mateixa manera que a l’actor que feia de Sandokan se’l rebia amb pancartes on s’hi llegia “Volem un fill teu”, animem entre tots plegats a l’Eva perquè faci un bloc. Així, doncs, començaré jo: “EVA: VOLEM UN BLOC TEU!”

I permeteu-me, encara, una darrera mostra d’afecte envers la Cristina de Vida culinària: Quina il·lusió ens va fer a tots comprovar que aquell parell de llentietes que ens vas mostrar al teu bloc van creixent.

I ara sí que acabo, no sense, abans, dir-vos que agraeixo a la Gemma la fotografia que m'ha passat per il·lustrar aquesta entrada.

I què us pensàveu?..., que ja estava?... I ca! Ara us convido a sentir una curtíssima però, a la vegada, deliciosa simfonia escrita pel pare de Wolfgang Amadeus Mozart: Leopold Mozart. Es tracta de la brevísima Simfonia de les joguines, una peça deliciosa, que crec del tot adient per il·lustrar aquest "post". No dura ni deu minuts i de ben segur que, si no la coneixeu, us agradarà, i si he pensat en aquesta minúscula i preciosa simfonia és perquè m'ha fet tot l'efecte que tots els assistents a la classe d'en David Lienas érem com les criatures il·lusionades, una mica ganàpies, tot s'ha de dir, que a través dels instruments de percussió Leopold Mozart va retratar de forma tan magistral.


Gràcies, David!

...Ah!... I l'enhorabona, David -qüestions de deformació professional- pel correctíssim català amb què parles!

12:18 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

14 comentaris:

  1. Bona crònica. Però un dubte, segur que són 50 minuts per coure un ou dur? Una vegada vaig llegir o escoltat no recordo bé, que la cocció havia de ser de pocs mínuts no recordo quants, però el problema era que si es cou massa, el rovell precissament es rovella i surt una pel.licula de color verd al voltant del rovell cuit. Quan surt aquest verdet que segur que tothom ho ha vist algun cop, ja ens em passat de cocció.
    Bona audició també per començar el dilluns amb bon humor

    ResponElimina
  2. Molt bona la crònica Enric!

    ResponElimina
  3. Molt bona crònica, transmet el teu entusiasme i el de tots nosaltres.
    A mi, especialment, suposo que també per deformació professional, em van agradar molt els apunts "científics" que va incorporar en David a les seves explicacions. Es notava que hi havia una bona formació al darrera i que els bons cuiners a part de remenar cassoles, també han de saber el perquè per exemple, l'ou és millor bullir-lo amb sal o perquè els calamars perquè quedin tendres s'han de coure un moment de res o bé coure'ls durant molta estona.
    Vam disfrutar molt i espero que la propera no trigui en arribar.
    Per cert, m'afegeixo a la demana:
    EVA, VOLEM UN BLOG TEU!
    Ester

    ResponElimina
  4. Enric, com ja ens tens acostumats, has fet una crònica genial! (i jo tampoc sóc "pilotes", eh?)
    És veritat això que comenteu de la vessant científica del David: al curs que vaig anar del gener, on va fer el tortell de Reis, va explicar detalladament des d'un punt de vista científic tot el funcionament del llevat, en què consisteix i perquè ha d'actuar a unes temperatures determinades... va ser apassionant!
    Vaig disfrutar molt tornant a compartir una classe de cuina amb tota la colla. Es nota que ens apassiona aquest món, oi?
    I per acabar, trobo que has fet molt bona elecció amb la música que representa la trobada de divendres, la comparació és genial! (ostres, em pensava que era de Mozart fill, i és de Mozart pare! No ho sabia...)

    ResponElimina
  5. Molt bona la crònica. Ja m'havia llegit les de la Gemma i naturalment, la de la Glòria, i m'havia entrat el cuquet d'anar a la propera classe-trobada (les dues coses son importants), però ha estat llegint la teva de crònica i les comparacións que fas amb la música, que m'he decidit de totes totes. Per tant, si m'hi voleu, la propera vegada, per poc que pugui, també assistiré al "concert".

    ResponElimina
  6. Hola Enric!

    No sabem si ens va agradar més el directe que va executar magistralment en David Lienas o com tu ho has explicat. Estem embadalits amb lo bé que has narrat l’esdeveniment i la banda sonora que hi has posat.

    Que els deus ens conservin per sempre l’espontaneïtat de les criatures.

    Gràcies amic!

    Txell i Kike

    ResponElimina
  7. Molt bona crònica. Sens dubte, quan la llegeixo, revisc la bona estona que varem passar tots junts. Pel que fa a la foto de la cloïssa, no et sembla que va valer la pena?. Així tothom pot "tocar" les rugositats amb la foto. Es veuen bé les ratlles, eh?.

    Ah!, per a plugim de sal, completo la teva transcripció de l'explicació del David de com coure un ou dur: crec que s'havia de coure a 85º, durant una hora.

    ResponElimina
  8. Ai Enric!!! Ets un sol!!!!...Moltes gràcies per animar-me a fer un Bloc...al finalper "pressió" popular m'ho hauré de pensar...ara bé...no accepto reclamacions, eh???...jajaja...que elnivell està altíssim!!!!!
    Per no anar gaire lluny...vaia crònica que has fet!!!...Quina expressivitat i quina manera de relatar...Enhorabona!!!!
    Sempre un plaer passar per "casa teva"...
    Petunets,
    Eva (Terrassa)

    ResponElimina
  9. Plugim: No; no és que els ous durs s’hagin de coure tanta estona. El que en David va explicar és que si es pogués disposar d’un foc que escalfés a temperatura constant, ell va dir, com molt bé indica la Glòria del “Cafè de nit”, que a 85º constants i durant una hora l’ou es couria d’una manera perfecte.

    Moltes gràcies, Sara Maria, i un cop més et demano disculpes per la confusió que, sent com sóc de poble, vaig tenir a l’hora de fer-me el “barceloní” i fent-te equivocar en la direcció del Metro.

    Moltes gràcies, Ester, pels teus mots i per fer cas a la crida en pro del bloc de l’Eva. Jo, a la classe, li vaig fer “ple de” bromes per veure si s’animava. Crec que, entre tots, ho aconseguirem, ja ho veuràs.

    Moltes gràcies, Gemma: ja sé que no ets una “pilotes”, ni de bon tros! Doncs sí, la Simfonia de les joguines és del pare de Mozart, tot i que durant molt de temps aquesta simfonia va ser atribuïda a Joseph Haydn. No fa pas massa anys que es va demostrar l’autoria de Leopold Mozart. Oi que és molt i molt bonica?

    Josep: Com diria la Cristina, de “Vida culinària”: quin niveeeeeell! M’encanta l’avatar que us heu fet la Glòria i tu, i celebro que la música t’hagi animat a voler venir en una propera classe. Et ben asseguro que t’ho passaràs rebé.

    Txell i Kike: No descobreixo res a ningú perquè segur que tots estan d’acord amb mi que sou una parella, de debò de debò ENCANTADORA!

    Glòria: La foto de la cloïssa, va ser el moment més divertit de tots. Com van riure davant la cara de sorpresa que va fer en David, que no s’ho esperava!


    (Ara faré veure que no he reconegut a l’Eva en el seu comentari eh?):

    D’això… Moltes gràcies, anònima comentarista, pels seus mots… Diu vostè que vol fer un bloc, oi? Doncs, animi’s, dona!, que ja veurà vostè que, malgrat la feina que suposa fer-lo, és molt gratificant rebre-hi bons amics, i fins i tot, anònims comentaristes com és el seu cas.

    Miri, precisament, nosaltres tenim una amiga que es diu Eva (de Terrassa) que sembla que es vulgui animar a fer-ne un, de bloc, però no hi ha manera, i li ben asseguro que tots plegats li donaríem un cop de mà amb el que fos. O sigui que, si vostè també s’anima i el fa, li agraïríem que en el seu primer post hi posés: EVA: VOLEM UN BLOC TEU!!!

    ResponElimina
  10. (Faré veure que sóc un anònim comentarsita)
    Benvolgut Enric...del que estic segura és que l'Eva encara que no faci un bloc seu...ja ha guanyat moltes més coses del que s'imaginava al començar a llegir tots els vostres blocs...conéixer tota una colla increible de persones!!!...Així doncs...ha valgut la pena tots els seus comentaris...
    Petunets,
    Una anònima no tan anònima...jejeje!!!

    ResponElimina
  11. De debó, quan t'anomenem amic Enric, ho diem de tot cor i no és pas un eufemisme. No és només per aquest motiu que és indespensable que visiteu la cuina vermella de seguida (perdona el misteri).

    ResponElimina
  12. Senyora (o senyoreta) anònima comentarista: Ens ha emocionat moltíssim el seu comentari, de debò li diem, i ens pot ben creure que, es decideixi o no a fer un bloc, en aquesta casa sempre serà MOLT ben rebuda.

    Ai, parella!… Ara mateix passem per casa vostra… Quina n’estareu tramant?…

    ResponElimina
  13. Enric,

    Fantàstica la crònica i la classe! El David se'm va ficar a la butxaca en només 5 minuts de classe :-)

    Ens veiem a la pròxima trobada, oi?

    ResponElimina
  14. Gràcies, Gemma! La classe, efectivament, va ser magistral, però crec que la vam disfrutar més encara, i ell també, pel "bon rotllo" que tots duiem. Faré els impossibles per anar a la propera.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top