A PAUL NEWMAN

EN ELL HI CONVERGIEN ELS TRES PRINCIPIS UNIVERSALS :

LA VERITAT, LA BONDAT, LA BELLESA.



APRÈS TOI, L'INFINI!

7:50 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

UN SECRET INCONFESSABLE

 
El dia 12 d’aquest mes de setembre, a Claremont (Califòrnia), se suïcidava en David Foster Wallace a l’edat de quaranta-sis anys. Feia temps que estava de baixa del taller d’escriptura que dirigia a la universitat de Pomona, en el mateix estat de Califòrnia. En David Foster Wallace s’havia medicat durant vint anys contra una depressió persistent i, últimament, havia decidit deixar els psicofàrmacs en els quals ja no creia. El dia 12, a la nit, la seva esposa el va trobar penjat a l’habitació que compartien i de seguida va avisar del fet a la policia. La notícia va consternar la comunitat universitària de Pomona, on David Foster Wallace era molt apreciat, tant pels seus alumnes de taller d’escriptura com pels seus col·legues, que estimaven molt l’escriptor, que ja des de ben jove s’havia manifestat precoç i trencador.

En David Foster Wallace, nascut el 21 de febrer de 1962 a Ithaca (Nova York), em porta, amb aquest lloc de naixament propi de mite clàssic, a associar-lo als Ulisses que tanta glòria i controvèrsia literària han atorgat a la seva figura, des del grec clàssic embaucat per sirenes seductores a les que burlarà per retornar intacte als braços incansables de la seva muller Penèlope, paradigma de la fidelitat, fins a l’audaç versió que va bastir, ja al segle XX, aquell home obsedit per l'aventura de ser diferent i original, l’irlandès James Joyce.En David Foster Wallace, nascut a Ithaca per atzar tal vegada, fill de professors universitaris: El seu pare liderava un grup de pensadors i la mare ja feia anys que portava també un taller d'escriptura molt ben considerat. Al jove David mai no li va faltar de res, i en la seva família, d’intel·lectuals i de patrícis de lletra impresa de valor en alça, s'hi va sentir sempre com un peix a l'aigua perquè el jove talent n'era un d'ells.

Pocs detalls sé de la vida d'aquest home de quaranta-sis anys que, ja en una ocasió i empès per compulsives obsessions a tenir molt en compte, va suplicar a família i amics que l'ingressessin en un cetre especialitzat a fi de ser capaç de controlar les pulsions suïcides que, de cop, l'envaïen i que temia no poder controlar.

Un parell de vegades vaig adquirir llibres seus: relats que, al meu entendre, podien ser de bon llegir. Recordo el títol del primer volum: Entrevistas breves con hombres repulsivos (Mondadori, 1999). La traducció, molt acurada, era obra de l’escriptor Javier Calvo i, segons els experts, el treball d'aquest traductor era orfebreria atès el virtuosisme verbal de l’autor en el seu idioma. Es tractava d’una col·lecció de narracions curtes, resoltes amb l’envejable estil d’aquell que sap que, a poc a poc, d’una manera o altra anirá fent sentir el so, no necessàriament agradable, però sempre interessant, d’una veu que no volia ser confosa.

Vaig llegir totes i cada una de les narracions amb cert escepticisme: Jo reclamava, sense tenir-hi dret, que aquell talent me'l posès al servei d'altres històries que em fossin grates de llegir, però l'artista, molt encertadament, escrivia el que volia i el seu joc d’instruments expressiu, variat, verbalment virtuós, era tan ric com distants em resultaven les seves originals composicions. M'hauria agradat llegir del malaurat Foster Wallace una historia normal, però el mestre, molt legítimament, componia el que li venia de gust i la seva música sovint m'arribava com una promesa en la distància. Un dia escriuria el millor que guardava, allò que encara estava per venir. Tal vegada, de les memòries dels seus ordinadors, aflorarà aviat el que era d'esperar d'algú tan generosament dotat.

 
Com un secret inconfessable, mai no vaig recomanar a ningú la lectura de l’esplèndida i dúctil prosa del jove escriptor mort per voluntat pròpia fa dues setmanes justes. L’Enric i els escriptors anglòfons -i em sap molt greu– semblen matèries que es repelen. Bé, l’Enric diu que els respecta però que en tolera malament les traduccions, i és que aquesta oïda tan fina que l'Enric té per la música de les paraules fa que, segons quines, li grinyolin. En realitat, si explico aquest detall és perquè m'hauria agradat que l'Enric llegís, ni que fos un sol conte, d'en David Foster Wallace. Potser encara ho farà.

En el record, el monòleg brillant d’un home en fase terminal que, a l’hospital on roman ingressat, rep la visita del seu únic fill, un dramaturg de talent i prestigi. El monòleg silent d’aquell pare que, mentre mor, rememora quins desencadenants li han fet odiar al seu exitós fill des del seu naixement fins que esdevé adult, em varen semblar mestrívols, i més tenint en compte que quan en Foster Wallace va escriure aquest relat, o monòleg per ser més precisos, tenia molt poc més de trenta anys.

El seu estil gens complaent, amant més de la innovació que de reproduir els cànons literaris clàssics, feien d’ell un escriptor volgudament de culte. No li calia aquesta mort que, inevitablement, el mitificarà. Hereu de les tragèdies que, d'uns anys cap aquí, han assolat el seu país poderós i caòtic, en David Foster Wallace les sentia a l’esperit i n’estava malalt.

Guardo el seu llibre en un calaix i, tot i que no és res de mal fet, allà segueix com un secret inconfessable que no m’atreviria a recomanar a ningú. Apunto solament que si alguna ment inquieta s'hi vol incursionar, en tastarà els talents i, com jo, lamentarà que no els emprés en obres menys oblíqües i amb els afanys innovadors i experimentals destinats a ser entesos pels lectors, fet que no sempre aconseguia i que, segurament, li era indiferent.

1:40 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

MANDONGUILLES LLIGADES AMB POMA

No sóc gaire amant de l’all en "estat pur", ja que quan em repeteix –sempre!- tinc una sensació que fa riure quan ho dic, però que no sé definir-la d’altra manera: Em provoca tristesa. Eh quines coses?...

Doncs bé, a casa, quan faig mandonguilles, m’oblido completament de posar-hi a la carn picada all i julivert picats, i hi barrejo a la carn poma ratllada. El resultat és un plat que a tots ens agrada i l’única forma que l’Anna Maria mengi carn.

De carn faig servir sempre la de porc, ja que el porc i la poma, a la cuina, són un matrimoni perfecte, però aquestes mandonguilles també es poden fer amb una barreja –meitat i meitat- de carn de porc i de vedella.


Ingredients (4 persones):

350 gs. de carn picada.
3 pomes golden grosses.
1 ou.
Farina de blat
Farina de galeta, o pa ratllat.
1 gra d’all.
2 cebes de Figueres.
3 tomàquets grossos madurs.
Vi blanc sec.
Oli, sal i pebre.
Si feu servir només carn picada de porc, molta atenció amb la sal, ja que a les cansaladeries amb fabricació pròpia és la mateixa que fan servir per fer les botifarres i acostumen a vendre-la ja salada.

Pelem les pomes i les ratllem per barrejar-les ben barrejades amb la carn picada i salpebrada (atenció, però, amb la sal). Hi afegim un ou deixatat (no massa), i la farina de galeta o el pa ratllat suficient perquè poguem donar a aquesta barreja la forma de les mandonguilles.

En una paella amb oli ben calent, hi tirem les mandonguilles, que haurem enfarinat i espolsat suaument l’excès de farina, perquè tot just s’enrosseixin.

Colem, a través d’un colador de malla fina, part de l’oli que hem utilitzat per fregir les mandonguilles (el suficient per preparar un sofregit) dins d’una cassola. Quan l’oli torni a estar calent, hi tirem el gra d’all picat i, abans no s’enrosseixi, hi aboquem la ceba tallada en juliana.

Tapem la cassola i deixem que es sofregeixi la ceba ben a poc a poc.

Mentrestant, pelem i traiem les llavors dels tomàquets, i els piquem.

Quan la ceba sigui transparent, hi aboquem un bon ragi de vi blanc sec (jo sempre utilitzo un xerès o un fino sense gaires pretensions), apujem el foc i anem controlant amb una cullera de fusta que la ceba no se’ns cremi mentre s’evapora l’alcohol del vi.

Un cop a punt, hi tirem els tomàquets picats, sal i una mica de sucre per evitar l’acidesa del tomàquet.

Ho deixem fer ben a poc a poc fins que veiem que el tomàquet és cuit, i hi tirem ¼ de litre (si fa o no fa) d’aigua calenta (o millor si tenim algun brou de carn o de verdures ja fet) i, a continuació, les mandonguilles. Comprovem el punt de sal, tapem la cassola i deixem que coguin a poc a poc durant un quart d’hora aproximadament.

Si es vol fer un plat més complet, quan posem les mandonguilles a la cassola hi afegirem també mongetes tendres i pastanagues, que anteriorment haurem tallat com si féssim ensaladilla russa i bullit a foc viu durant un quart d’hora amb aigua i sal dins d’una olla destapada.

Tal i com deia al començament, la carn de porc amb la poma casen a la perfecció i el resultat són unes mandonguilles molt amoroses que, al no portar all, ens poden servir fins i tot per sopar sense cap por que a la nit ens repeteixin... I és que, a mi, el regust de l'all cru em provoca tanta tristesa... Quines coses, oi?

12:00 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

LA CREACIÓ, DE HAYDN

En el món de les Arts hi ha autors que, com Mozart, per exemple i si parlem de música, han estat molt prolífics, mentre que n’hi d’altres, com Juan Rulfo en el camp de la literatura, que no solament no ho han estat tant sinó que, tot al contrari, tenen una obra molt reduïda.

Quan es parla que un autor és o ha estat més o menys prolífic no té perquè ser sinònim de posseir una obra amb més o menys qualitat, i la prova més palpable és que tant Mozart com Juan Rulfo han passat a la història de la música i de la literatura, respectivament, a part de si van bastir una obra més o menys extensa.

En el cas del músic austríac Franz Joseph Haydn (1732-1809) podem parlar d’un dels compositors més prolífics de tota la història de la música. Més de cent simfonies i un mateix nombre aproximat de quartets, així com nombroses sonates, trios, òperes, misses, oratoris i concerts per a instruments solistes ho avalen, i si bé va ser un músic que va poder gaudir d’una gran fama i popularitat mentre visqué, malauradament no és avui un músic amb la popularitat que es mereixeria, ja que podem parlar d’un abans i d’un després de Franz Joseph Haydn pel que fa a les simfonies, als quartets i a les sonates i, a més a més, s’ha de tenir molt en compte la gran influència que d’ell reberen músics contemporanis seus com Mozart, a qui Haydn tan admirava, i Beethoven, de qui Haydn en fou fins i tot professor.

A vegades se m’ha acudit pensar que en el món de les Arts hi ha algunes obres tan magistrals que si els seus autors no n’haguessin creat cap més, o per qualsevol circumstància tota la resta de les obres que van arribar a crear s’hagués perdut, pel sol fet d’haver-nos arribat aquella única obra, el seu nom hagués passat igualment a la posteritat amb lletres d’or.

No és aquest, evidentment, el cas de Haydn, ja que les seves composicions obtingueren d’immediat una gran popularitat i foren interpretades i, per tant, conegudes, arreu de fora de la gran capitalitat musical que en aquella època era Viena, però sí que seria el cas, en el supòsit d’haver-nos arribat només una sola obra del genial compositor austríac, l’oratori La Creació, una de les grans "catedrals" de la música simfònica i choral de tots els temps.

Haydn havia viscut pràcticament tota la seva vida sota el mecenatge dels prínceps Esterházy, i si bé pogué treballar sense problemes econòmics, ja que fins i tot havia arribat a un acord amb el príncep Nicolau Esterházy per publicar les obres no compostes per exprés encàrrec d’aquest, la dedicació total, pràcticament reclòs, al servei dels Esterházy durant gairebé trenta anys, fou la causa que Haydn no rebés cap mena d’influència d’altres músics ni anteriors ni contemporanis seus.


L’any 1790, però, al morir el príncep Nicolau, el successor dels Esterházy, gens amant de la música, va acomiadar Haydn i l’orquestra de què disposava, i aquest acceptà la proposta que li va fer el violinista, compositor i empresari alemany Johan Peter Salomon d’intal·lar-se a Londres, on Haydn hi va descobrir, meravellat, els oratoris de Händel, i va ser el mateix empresari Salomon qui va fer la proposta a Haydn perquè aquest, basant-se en un llibret inspirat en El paradís perdut, de John Milton i que Gottfried van Swieten li va traduir de l’anglès a l’alemany, en compongués un oratori.

Haydn es dedica amb cos i ànima durant dos anys en la composició d’aquest oratori, que s’estrena dirigit per ell mateix a Viena el 1798 amb un clamorós èxit.

La Creació consta de tres parts: La Primera -la creació del món- i la Segona -la creació dels animals i de les plantes- són descriptives, mentre que la Tercera -la creació d’Adam i Eva, i del gran amor que els uneix-, és purament narrativa.

L’esplèndida obertura, que si voleu podeu sentir aquí dirigida per Riccardo Muti, amb la que, allunyant-se de les formes del classicisme, aconsegueix descriure’ns el "desordre" regnant de l’Univers, és l’inici d’un seguit de corals, àries, i duets, un dels quals, i a tall d’exemple, és aquest bellíssim duet de la Tercera Part entre Adam i Eva, introduït per un suggeridor solo d’oboè i reflex de la placidesa i emoció de l’instant en què aquests desperten a la vida i contemplen, admirats, la Creació del món.

El text traduït diu així:

De la teva bondat, Senyor i Déu nostre, plens estan el cel i la terra. El món, tan gran, tan meravellós, és obra de les teves mans.

Al final s’hi afegirà el chor, cantant:

Beneït sigui el poder del Senyor. Que ressoni per sempre la nostra lloança.


Adam és el baix Ernst Jankowitsch; Eva, la soprano Gertraud Schmid. Dirigeix la Symphonieorchester der Wiener Volksoper i els chors Viennensis i el Wiener Saengerknaben (Els petits cantors de Viena), Peter Marschik.

És idoni per escoltar amb un Dry Martini.

12:23 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

BACALLÀ AL PERFUM DELS ALLS CONFITATS

Abans de començar a explicar de què va aquest plat, vull fer-vos saber que tenim la Glòria fotudeta a l’hospital per culpa d’una mala caiguda a ca seva. Res que poguéssim titllar com a greu, però li han hagut d’operar el canell esquerre, i un doble esquinçament a l’engonal fa que hagi de restar completament immòbile (com la donna aquella del Rigoletto) durant un temps al llit. Avui l’he anat a veure i estava molt animada. M’ha donat records per a tots i, amb l’entusiasme que la caracteritza, m’ha dit que us faci saber que, tan bon punt pugui, ja se les enginyerà per escriure, ni que sigui amb una sola mà, nous posts per a la Samfaina.





Si alguna vegada m’han preguntat què és el que més m’agrada per menjar, no he tingut mai ni el més mínim dubte en contestar que és el bacallà.

Vaig llegir no sé on una vegada que a la Península Ibèrica s’hi podria dibuixar un triangle imaginari, els vèrtexs dels quals correspondrien a les ciutats de Lisboa, Bilbao i Barcelona, representant aquestes tres ciutats les zones on més i de forma més variada es consumeix bacallà: Portugal, País Basc i Catalunya.

La forma de preparar aquesta recepta de nom tan pompós és molt senzilla, i el resultat és exquisit. És un plat, a més a més, que malgrat portar all, es pot fer per sopar ja que l’all, a l’haver-lo confitat, perd completament la fortor i no repeteix el seu gust com passa amb l’all-i-oli.

Ingredients:

2 trossos de bacallà, ja dessalats i de la part anomenada morro, per persona.
Salsa de tomàquet, sobretot casolana!, ja que una vegada la vaig fer amb tomàquet de pot i va perdre tota la delicadesa final del plat.
7 ó 8 grans d’all (no us espanteu).
Oli d'oliva.
Farina de blat.
1 ou.


Per fer la salsa de tomàquet, faig servir una cassola de fons gruixut on hi poso a escalfar una mica d’oli d’oliva. Quan és calent hi tiro els tomàquets ben nets i tallats a quaters.

Amb el foc ben baix i sense tapar la cassola perquè el líquid que deixen anar s’evapori millor, deixo que es vagin coent, a poc a poc, remenant-los de tant en tant. Quan veig que els tomàquets estàn pràcticament desfets, hi poso sal, una mica de sucre per matar l’acidesa, i unes fulles d’alfàbrega.

Deixo que s’acabin de coure, i els passo pel passapurés.

Per fer els alls confitats, en un potet o en un cassó no massa gros, hi posarem tot l’oli d’oliva que calculem que necessitarem per fregir el bacallà arrebossat, l’acostem al foc i, poc abans que comenci a bullir, el retirarem del foc i hi tirarem els grans d’all pelats.

Aquests alls s’han de bullir, i no pas de fregir, amb l’oli , de manera que quan veiem que l’oli gairebé no bull, l’acostarem de nou al foc el just perquè agafi la temperatura per tornar a bullir.

Quan veiem que els alls ja s’han confitat en l’oli (no gaire més de sis o set minuts bullint a poc a poc), els apartem i posem l’oli a escalfar en una paella grossa.

Arrebossarem els talls de bacallà dessalat ben secs per la farina i l’ou deixatat, al qual jo sempre hi poso una punteta de canyella en pols, i els anem fregint a la paella quan l’oli ja sigui ben calent (és preferible no possar-hi massa talls de bacallà alhora) i, a mida que estiguin cuits, els posarem sobre paper absorvent.

Al vas del minipímer hi tirem un ou, els grans d’all confitats i l’oli suficient per aconseguir que emulsioni com una maionesa.

En una plàtera que pugui anar al forn, posarem una base de salsa de tomàquet; a sobre, els talls de bacallà arrebossats, i a sobre de cada tall de bacallà hi escamparem una cullerada de l’emulsió que hem fet al minipímer.

Només cal posar la plàtera al forn i gratinar-ho. Molta atenció i no badeu perquè, quan comença a agafar color, amb pocs segons més es crema (us ho dic per pròpia experiència d’un dia que, a més a més, tenia convidats a sopar).

Si es vol, els alls es poden escalivar al forn en lloc de bullir-los amb l’oli, però fent-ho com ha quedat explicat abans, l’oli per fregir el bacallà queda delicadament perfumat.

La salsa de tomàquet jo sempre la faig el dia abans, de manera que, a part dels sis o set minuts que es triga a confitar els alls, aquest plat porta la mateixa feina que quan fem el bacallà només arrebossat, i us asseguro que és d’aquells plats per quedar rebé.

1:30 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

HISTÒRIES DE LA DOLÇA TERRA

Tenim un recull de cinc narracions que l’escriptor E.L. Doctorow pren del dia a dia de l’Illinois rural i que ens són explicades amb la perícia del mestre polidor, que d’un senzill bocí de mineral n’obté aquell brillant mai pressentit que guarda a dintre seu la pedra en brut.

El llibre, publicat per l'autor l'any 2004, ha estat traduit per l'excel·lent escriptor badaloní Julià de Jòdar, i Edicions de 1984 l'ha posat a les llibreries. Aprofitem per assenyalar que la mateixa editorial ha publicat una de les obres més celebrades de Doctorow: La gran marxa , a cura del mateix traductor.

Aquest autor, nascut a Nova York l’any 1931 en una família d’origen jueu rus, ens fa fàcil, i també obligatori, esmentar la mil·lenària tradició de narradors hebreus –vegeu La Bíblia-, que encara dura, i entre els quals cal comptar-lo a ell , sense oblidar –quina heretgia- els genis russos tan dotats per la creació de grans novel·les i de modèliques narracions breus. Entre molts, més o menys coneguts, s’ha d’ esmentar el mestre Txèkhov.E.L. Doctorow ens presenta, en la majoria de contes d’aquest llibre, criatures deixades de la mà de Déu i que, tanmateix, gaudeixen de la sort de ni saber-ho. Intenten, a les dures palpentes, d'anar-se buscant el seu lloc a la vida. Sers que vaguen sense un destí fixat, la majoria obtusos per distingir, encara que sigui amb mínims, la línia que separa el bé del mal. Els personatges d’ E.L. Doctorow podrien ser perfectament fills del tità Faulkner, però sí així hagués estat -per ells, millor que no–, el gran escriptor del Sud dels Estats Units n’hauria fet persones desgraciades, devorats per consciències captives del turment i la tortura, empesos per furibunds monòlegs interiors exempts de punts i de comes, i així, amb aquest sistema de verb bolcat directament de l’ànima malalta, transmetre al lector una angoixa realista, donada pel simple fet de sentir-se pecador, i per tant, condemnat a viure per patir.

Per sort d’ells, aquestes criatures, tendres i no tant tendres, han anat a raure a les mans del mestre Doctorow que, a través d’una veu narradora o en primera persona, els concedeix veus innocents que guarden un bon grau d’ironia sobre una música de fons que no és altra cosa que solitud i desarrelament.

Per exemple, el protagonista de la primera narració parla de fets esfereïdors en els que hi ha pres part. I, tot i així, jo, almenys, no el voldria jutjar. Em produeix un somriure compassiu. Li ha tocat una determinada vida en un determinat país i el noiet tira a curt de gambals.

En el conte següent, el narrador ens fa saber que la noia que estima no hi és ben bé tota –un altre- i que sovint és prou entremaliada com per pispar alguna andròmina sense massa importància fins el dia que entra en un hospital i decideix pispar un nadó, i les notícies de seguida en parlen, de manera que la jove parella i l’infant han de guillar com sigui. Com s’ho faran?

La Jolene, la noia que protagonitza el tercer conte, explicat en tercera persona, és una nena maltractada que, en edat escolar, s’arreplega amb un pobre xicot, no gaire llarg tampoc, que viu amb els seus oncles. Aquest fet la precipitarà a una roda de relacions cridades al fracàs i a la tragèdia, sense que ella, la Jolene, sembli adonar-se’n mai ni faci res per redreçar la seva nòmada existència, com tampoc no és conscient del seu do pel dibuix que la seva falta de senderi no li permet de desenvolupar i que hauria pogut fer-la accedir a un mòn més digne.

En una quarta història sabrem quin pa s’hi dona quan es pertany a una secta amb un líder molt peculiar, un líder ritualista, amant d’estranyes cerimònies, cegament deïficat pels seus devots. Finalment, l’autor tanca amb un breu relat policiac, que segueix premeditadament i amb gran destresa les pautes que caracteritzen les novel·les d’aquest gènere.

Així se’m va acabar l’últim agost, acompanyada d’aquest llibre tan dolç de llegir com ho és la terra que li dona el títol, dolça perquè els seus personatges així ho consideren, conformats com estan amb el tot el que els pugui succeir.

E.L. Doctorow, a l'escola secundària, se’l va considerar especialment dotat per les matemàtiques però, a la universitat, ell va estudiar filosofia. Un cop adult i per mantenir la seva família, va treballar molts anys com a editor. Fent aquesta tasca va publicar obres de Ian Fleming i Norman Mailer entre d’altres notables escriptors.



Més endavant va donar classes de literatura com a Professor Convidat a diverses universitats del seu país. Uns quants llibres signats amb el seu nom n’havien fet ja l’autor de prestigi que encara és. Destacarem Ragtime (1975) i La cançó de Billy Bathgate (1989), ambdues portades amb èxit al cinema: la primera per en Milos Forman, i la segona per en Robert Benton amb el títol Billy Bathgate i que, en realitat, procedia d'un relat breu.

També han estat ben valorades pel públic i la crítica, Welcome to the hard times (1960), una brillant paròdia de les novel·les de l’Oest a les quals Doctorow és molt aficionat, i El Llibre de Daniel (1971), on ficcionalitza la vida del matrimoni Rosenberg, executats sota l'acusació d'exercir d'espies pro-soviètics.

11:41 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NI INVASIÓ NI SUBTIL

Un dels contes que més m'agrada de Pere Calders és Invasió subtil, i una bona prova del que dic podria ser que, desmemoriat com sóc, d’aquest conte me’n recordo fins i tot del lloc on passen els fets: a l'Hostal Punta Marina, de Tossa:

"A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals."

Així, amb aquesta absoluta naturalitat, comença la primera narració pertanyent al recull de contes publicat per Edicions 62 amb el mateix títol d’aquest relat: Invasió subtil i altres contes.

I si m’ha vingut al cap aquesta narració tan caldersiana és perquè qui la protagonitza és un bon home a qui, en el menjador de l' hostal on s'està amb la seva dona, un dia que dinava tot sol, un altre home li demana permís per seure a la mateixa taula que ell a dinar, i un cop tots dos comparteixen taula, el primer s’"adona" que qui acaba d’asseure’s davant seu és un japonès.

Al protagonista d'aquesta història li estranya molt que el seu veí de taula japonès no tingui, emperò, cap ni un dels trets físics que caracteritzen les races orientals ja que "no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc."

Encuriosit per saber quins plats poc corrents o quines combinacions exòtiques encarregaria per dinar, no solament es sorprèn perquè aquell japonès demani "amanida -`amb força ceba´, digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.", sinó també perquè en lloc de menjar "amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria", es faci servir "del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques."

"D'altra banda –observa, capficat- parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa."

Però no acaben aquí les constants contrarietats amb què el protagonista de la història ha d’enfrontar-se per poder aconseguir, per minsa que sigui, una prova que corrobori la seva incontestable i contundent teoria que qui s’havia assegut a la seva taula era un japonès, ja que si bé ell creia "que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades...", el protagonista torna a quedar, un cop més, fora de joc quan el "japonès" li fa saber que es dedicava, com a representant, a vendre sants d’Olot "a la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent."-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció.
"-Viviu al nostre país?
"-I doncs? On voleu que visqui?

"Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa."

L'agudíssim sentit de l'humor d'en Pere Calders, que, amb una aparent afabilitat i senzillesa, utilitza una pulcrísima prosa per crear les situacions més absurdes que tenen com a protagonistes a personatges que les viuen amb tota naturalitat, queda palès en aquest magnífic relat on, al final, l’home que el protagonitza, convençudíssim que els japonesos han començat a invair-nos, es fa aquesta preocupada reflexió: "Mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina."

I tot això ve a tomb perquè, a part que la Glòria no em calla dient-me que quan ens vam engrescar a fer aquest bloc no vam pas quedar, segons les seves paraules, que jo només em dedicaria a "explicar sofregits, picades al morter i que si la carn queda més o menys eixareïda...", l’altre dia, mirant a You Tube ja sabeu què passa: que buscant alguna cosa en concret et trobes amb videos que no tenen res, o gairebé res, a veure amb el que buscaves i sempre tens una sorpresa o una altra que, en aquest cas, va ser el video que trobareu més avall.

"Mira que bé!", vaig dir-me tot satisfet, "Mataré dos ocells d'un tret: Faré un post que parlarà d'un conte i d'una música que m'encanten", i com que del conte ja n'he parlat, ara ho faré del video que vaig trobar a You Tube. (Contenta, "mi sargenta?"... Però el proper post serà de cuina, eh?, que tinc un bacallanet que em deleixo per explicar.)

Es tracta, el video de You Tube, d’una gravació feta l’any 2003 de l’actuació d’un dels guanyadors del prestigiós concurs internacional de cant Neuen Stimmen: el baríton sudcoreà Tae-Joong Yang, una gravació amb la qual i sense poder-ho evitar, em va semblar per un moment que a mi em passava el mateix que al protagonista del conte d'en Pere Calders..., però completament a l’inrevés.

Ni cal dir que no és, ni molt menys, el primer cas en què cantants d’òpera interpreten papers on, per lògica, els seus protagonistes haurien de ser blancs, i ells, en canvi, són d’altres races. Leontyne Price (1927), per exemple, va ser la primera soprano negra que va cantar en un gran teatre, l’any 1955, concretament el paper protagonista de Tosca, de Puccini, i a partir d’alehores seria reclamada a tots els grans teatres del món per acabar sent considerada unànimement una de les grans intèrprets del repertori verdià del passat segle XX.


No; el que em va passar amb aquest video la primera vegada que el vaig veure és que m’ha demostrat si n’és, de difícil, superar tots els tòpics que per un motiu o un altre tots conservem en l’inconscient, ja que a mi, a l’inrevés del que li passa al protagonista del conte d’en Pere Calders, confesso que se'm va fer estrany, tot just vaig començar a mirar-me aquest video, que un joveníssim xicot sudcoreà i, per tant, de marcats trets físics orientals i amb una cara, sigui dit amb tots els respectes, de xitxarel·lo més que evident, pogués esdevenir un esplèndid Fígaro, un dels rols més característics i desitjats per qualsevol baríton.

De tota manera, però, puc assegurar que vaig "superar" -si se’n pot dir així- immediatament aquesta tòpica impressió inicial, i la prova és que m’encantaria, si tingués uns quants calerons més dels que no tinc, assistir, el dia 14 d’abril de l’any vinent, a l’Staatsoper de Viena per poder veure'l cantar en directe en un Barbiere di Siviglia, la Rosina del qual serà, ni més ni menys, que la gran Joyce DiDonato.




Han passat cinc anys d’aquesta interpretació gravada i, pel que he anat veient a Internet, Tae-Joong Yang, del qual i per cert a You Tube només he trobat un altre video corresponent, també, a la mateixa gala, ha guanyat altres prestigiosos concursos internacionals de cant, entre ells l’Operalia 2007, pel que suposo que en aquest transcurs de temps la veu li haurà madurat una mica més, i les lògiques i petites inseguretats que encara demostra en aquest video les tindrà ja molt superades.

1:30 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

DE LONDRES JA FA DIES

De Londres vaig tornar fa molts dies, tants, que ja m’està renaixent la sensació que fa massa temps que no hi he anat i que, abans de final d’any, comptant amb la salut imprescindible, hi haig de tornar a aterrar i reviure la impressió que ja he tingut altres vegades que he visitat la gran ciutat illenca: I és que sempre la trobo més o menys igual.

Xops els carrers per les dosis diàries d’aquella pluja, sovint prima, que manté verds els parcs, sota un cel que més aviat sembla un tendal tèrbol on grisos aigualits i desiguals saben que, tard o aviat, rebentaran a sobre els vianants que, impertèrrits, amb paraigües o sense, acolliran la pluja com en altres indrets rebem fornades de calor roent amb absoluta naturalitat. En un moment o altre, però, el solet traurà l’ull a la ciutat del Tàmesi. Gairebé no hi ha dia que hi falli i, com el focus que és, ens mostri els encants del gran assentament augmentats sota la seva llum de far del nord, perquè els colors, més uniformes i tristois sota núvols i pluges, s’aviven imponents gràcies al sol, i els parcs prenen un aire entre sinistre i màgic i ens mostren, seductors, llargs corriols que ens conviden a entrar sense saber si al final ens hi espera la Caputxeta o el Llop suposant que sapiguem com distingir-los, i els carrers, els edificis, tot el que és asfalt, ciment i d’altres materials que em costaria d’identificar sense esmerçar-hi temps i estudi, llueïxen el seu poder inqüestionablement capitalí, poderós, de proporcions augustes a vegades i, sorprenentment, minúscules i delicades en altres.

De Londres jo agraeixo el que guarda de vila. Aquelles cantonades presidides per pubs personalíssims, graciosament acolorits i de noms ben curiosos, amb bancs i taules per beure i menjar a peu de carrer, sense oblidar-me mai dels poms de flors que pengen dels fanals, ni de les cabines de color vermell, que es van conservant com també ho fan els tramvies de dos pisos d’aquell roig cridaner, i no parlem dels taxis de cinc places i dels seus conductors considerats els més amables d'aquest món.



Aquests detalls i molts d’altres, que per força em deixo, fan que el nom de Londres em dispari determinats sensors i senti que no acabo de transmetre l’estrany -sí, estrany- encís que té per mi una ciutat que d'immediat em fa pensar en teatre musical, en òpera, en galeries d’art i en sales de concert i carrers bulliciosos propis de la gran urb, però... també en crims: Sir Conan Doyle, Agatha Christie, P.D. James i Ruth Rendell no en són els únics culpables. Més aviat crec que els escenaris londinencs i una atmosfera especial que escapa a la raó, han propiciat aquesta gernació de creadors on quasi mai el majordom és l’assassí i, de cop i volta, en la vida real, apareix un jardí d’aspecte inofensiu que guarda més de cent cadàvers, persones desaperagudes segons la policia, fins que la mà innocent d'un paleta en descobreix el cementiri secret i esfereïdor. No em deixo l’Alfred Hitchcock ja que parlo de Londres i dels crims. Un londinenc il·lustre que, en lloc d’escriure'ls o el que seria pitjor: de cometre'ls, va preferir, per sort dels que ens agrada el seu art, ensenyar-nos l’ansietat projectada a la pantalla.

D’aquells dies que em queden en la memòria com en un bucle brevíssim de temps, vull recordar especialment un concert a l’esglèsia de Saint Martin in the Fields, on dotzena i mitja de músics interpretaven Händel i Mozart amb la força, la cohesió i el sentiment que els compositors demandarien i que moltes orquestres d'immerescuda fama n’haurien de prendre model. La sobrietat d’aquell local sagrat, el públic respectuós i la llum crua, prehivernal de la tarda, que a través d’un vitrall molt senzill entrava decreixent cap a una nova nit, varen proporcionar-me una pau interior que és el que més recordaré d’una vetllada prou remarcable per si sola.

Tampoc em puc deixar un concert de les proms o Promenades que cada estiu se celebren al Royal Albert Hall. Tocava l’Orquestra de la BBC, que va iniciar la sessió amb un concert de jazz on un pianista que, no ho dubto, en devia saber, va teclejar durant una primera part més llarga que un dia sense pa. O a mi se m'hi va fer. No em desagrada el jazz, si bé és un gènere en el que tan sols hi he tret el cap tímidament, però aquell concert semblava la cançó enfadosa. Escales i escales, o semblants o idèntiques, que sempre em conduïen a la mateixa porta closa de l'avorriment.



La segona part ja va ser tota un altra cosa: Un americà a París. Res de nou però era Gershwin molt ben interpretat. La sala va vibrar de valent, cosa que abans, amb el pianista escalador, no havia succeït. Aprofito l’avinentesa per publicar que el Royal Albert Hall, tot i mantenir-se aparentment sòlid, necessita un tractament de salut i bellesa immediats. Tots sabem que no és el mateix ser antic que ser vell i atrotinat. Estic segura que l’Ajuntament de Londres tindrà en compte el meu suggeriment. Em consta que hi tenim molts addictes al bloc, especialment admiradors de les receptes de l’Enric, que, allà a l’illa on la cultura gastronòmica no pesa massa, s’estan gourmetitzant i ja es plantegen fer un solàrium amb oliveres i deixar de coure els ous ferrats amb aigua de l’aixeta.

Vaig visitar la vivenda del gran Dickens, una bonica casa amb planta baixa, pis i soterrani. No. No la vull vendre. Bromes a part, va ser una incursió interessantíssima en el món d’aquest pioner de periodistes i mestre d’escriptors que va ser en Charles Dickens. Parlar de la seva vida i dels seus personatges seria un punt i a part molt llarg: Un post a part, és clar. No es poden descriure les coses amb el seu propi nom –la paraula definida no ha de figurar mai en la definició- això ens deien a escola, però, com que han passat prou anys i tothom sap de què parlo, resumiré aquella visita amb un adjectiu fàcil però universal:

dickensiana.

L’ús del temps va condir-me tant que podria seguir, però prefereixo , mal que mal, que se’m trobi a faltar a que se’m digui o se'm calli que sóc una pesada. Això últim si no ho heu pensat ja força abans d’acabar la lectura.

Vosaltres: Una bona manera de defugir melancolies pròpies del setembre.

2:15 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...