}

Pages

10 de novembre 2008

PERDUDA!!!

Enviat per glòria  |  15 comentaris

Metropolitan Opera House (Nova York)
LA TRAVIATA AL MET
Recentment he tingut la joia de veure la representació en el Metropolitan Opera House de Nova York d’una òpera d’aquestes que, al menys per a mi, tenen el do de l’eternitat donat per la sublim història que ens explica i per com el mestre compositor –se sap però cal escriure el seu nom quasi sagrat: Giuseppe Verdi- converteix en música els fets d’una vida trista i breu. Parlo de La Traviata, que en aquesta ocasió ha encarnat amb gran mestria la soprano alemanya Anja Harteros, dona de veu fresca i molt personal, mereixedora d’un cum laude per la seva capacitat, així ho demana el personatge, de passar de l’eufòria més inesperada que l’amor li transmet al dolor més profund quan la seva insòlita bondat la porta a renunciar a l’home que estima creant en ell la falsa sensació d’haver-lo abandonat per tornar als braços del seu antic protector. I finalment el triomf d’una malaltia que la condemna a mort curt termini. Si ell sabés la veritat i entrés a la seva trista cambra! I entra, entra però ...E tardi... e tardi!

D’aquesta sumptuosa representació, produïda per en Franco Zeffirelli, em va entusiasmar també el baríton Andrzej Dobber en el paper de Giorgio Germont, el pare de l’Alfredo, l’enamorat d’aquesta Traviata coneguda amb el nom de Violetta Valery. El baríton Dobber va brodar les seves àries i els duos amb la protagonista eren una lliçó d’harmonia. Va iniciar el Di Provenza, il mare il sol... potser amb massa velocitat, fet que restava lirisme a la bella melodia però se’n devia adonar de seguida perquè d’una forma subtil va anar alentint el ritme i, al final, en va fer una creació que va ser, molt merescudament, aplaudida i bravejada.

Quant al tenor, el napolità Massimo Giordano va fer un rol desigual. Alguns dels seus passatges eren perfectes i els següents sonaven fins i tot desacurats. Té una veu molt bonica i potent però ha de refinar més la vocalització i accentuar el sentit del drama en el fraseig poc reeixit.

Va dirigir l’orquestra el mestre Carignani en un triomfal debut al gran teatre novaiorquès. Hem esmentat a Franco Zeffirelli que no ens va sorprendre gens amb el desplegament de luxes en els que sempre hi ha tingut la mà trencada: Bells mobles, objectes preciosos, cortinatges protectors de teles i colors bellíssims , rics ornaments i vestuari elegant com demana una història com aquesta on la sobrietat queda reservada pel tercer acte d’ambient fosc i solitari, fred i empobrit, en el qual la desgraciada Violetta Valery plora la seva pròpia mort sense altra companyia que la de la seva donzella Annina, el metge que passa a visitar-la i l’inesperada i desitjada tornada de l’Alfredo Germont, l’amor que l’ha trobada ja assenyalada per la mort.

Una representació per guardar en la memòria amb lletres lluminoses i que, inevitablement, em porta sempre el nom de la magnífica Anja Harteros, de la qual us deixo una mostra youtubiana fent un Sempre libera que s’explica per si sol.





PERDRE'S A PARÍS

Tot va començar quan Rose-Alphonsine Plessis, innocent inspiradora d'un personatge que ha donat tant a la literatura i a la música, una jove normanda de quinze anys, va deixar la seva vila natal de Nonant-le-Pin on havia vingut al mon l’any 1824 i va fer cap a París. Allà hi va trobar feina de dependenta d’una botiga de roba femenina.

Diuen que era una noia de proporcions petites i delicades, cara també menuda i molt bonica i sempre mostrant un somriure encantador. Quan va tenir setze anys, la Rose-Alphonsine ja s’havia adonat de com els homes la miraven, sobretot els homes grans de posició acomodada, disposats a oferir-li generoses quantitats de diners a canvi de la seva companyia. Aquells homes rics i poderosos buscaven, òbviament, el plaer sexual en la Rose-Alphonsine, però també desitjaven lluir-la d’acompanyant en els seus cercles socials freqüentats per polítics, artistes, aristòcrates i gent del món dels negocis.
Marie Duplessis, pintura de Viènnot
En poc temps, Rose-Alphonsine Plessis, aquella quasi adolescent de la província, havia passat a ser Marie Duplessis, una dona mundana del París del seu temps. El nom més curt i el cognom amb un “du”, que podia suposar un origen noble. Marie Duplessis va esdevenir una courtisane que, per poder alternar, va aprendre a llegir i a escriure. Vivia en un palauet on hi tenia un saló típicament parisenc, entre frívol i culte, on s’hi reunien els homes i les dones de la societat de la que ja formava part gràcies al seu somriure encantador i, evidentment, a altres prestacions que no ens cal detallar.

A la Marie li agradava cavalcar pel Bosc de Bolònia, llegir i assitir a l’òpera. Molt més que una amant sempre luxosament mantinguda per un o per un altre va ser, sobretot, una dona estimada per molts dels seus admiradors amb els que va conservar llaços d’amistat, més enllà de les seves relacions de parella, fins al final de la seva vida, per desgràcia, tan breu. Va viure, està documentat, amb el gran músic hongarés Franz Lizst, que la va descriure com un ser incorruptible, d’una puresa de sentiments impossible d’embrutir.

L’any 1844 va conèixer el fill del cèlebre escriptor Alexandre Dumas, nascut de la relació d’aquest amb una amant i, per tant, considerat il·legítim. La Marie i l’Alexandre Dumas fill varen ser amants des del setembre de 1844 fins a l’agost de 1845. Tot i que la seva història va ser molt curta, Alexandre Dumas fill, colpit per la fascinant personalitat de Marie Duplessis, es va sentir empès a escriure la novel·la La dama de les camèlies, on la protagonista pren el nom de Marguerite Gautier i l’autor es fa dir Armand Duval, novel·la que esdevindria famosíssima.

Alexandre Dumas, fill Més tard, Dumas fill va adaptar pel teatre la seva novel·la amb el nom de Camille. L’obra va ser representada per les més grans actrius de l’època com Sara Bernhanrdt i Eleonora Duse. He pogut contrastar una altra font on se’ns diu que Alexandre Dumas fill va escriure primer l’obra teatral i que desprès en va fer la novel·la.

Aquest no és, afortunadament, un treball d’erudició. És senzillament un intent de trobar el naixement d’una figura, encara viva en el nostre imaginari, i que simbolitza la virtut i la puresa com a atributs insòlits en una senyora pública. Quan es va inaugurar aquest bloc, l’Enric va fer una
bella i sensible introducció en la que hi sonava l’obertura de La Traviata mentre hi comentava la hipocresia social d’aquells temps.

És clar que aquesta hipocresia persisteix encara, però ha pres altres formes. Al segle XX hem pogut veure La dama de les camèlies al cinema i cal destacar-ne la versió del gran realitzador George Cukor a les ordres del qual Greta Garbo va fer una Marguerite esplèndida i un bell Robert Taylor va ser un perfecte Armand Duval. Cukor va transmetre a la perfecció l’esperit bondadós d’aquella dona tan bonica així com del temps que li va tocar viure.

La mort de Marguerite (fotograma de `La Dama de les Camèlies´, de George Cukor)Però tornem als teatres de París, ciutat on vivia el mestre Verdi en aquella època amb la seva amant, la soprano Giuseppina Strepponi. Diuen que el músic no va anar a veure l’obra però si que ho va fer el seu llibretista, en Francesco Maria Piave que, entusiasmat, la va explicar a Verdi. Existeix la teoria que el músic de Bussetto va fer un paral·lelisme entre Marguerite i Giuseppina, una dona aquesta última que havia deixat els seus fills haguts en altres relacions per ell i que, amb la seva veu, feia anys que mantenia a tota la família. Visc amb un ser lliure i pur”. Verdi havia escrit aquestes paraules referint-se a la seva amant i serveix clarament aquesta definició que fa de Giuseppina per la de Marie-Marguerite-Camille, abans Rose Alphonsine. Ambdues eren bones persones mal vistes per la societat benpensant i que, malgrat això, no desistien de seguir amb les vides que, lliurement, havien escollit.

Retrat de Giuseppina StrepponiD’aquesta manera sorgeix el llibret on ja coneixem a Marie com Violetta Valery i a l’Alexandre com a Alfredo Germont, llibret que Francesco Maria Piave escriu un cop ha aconseguit, sense gaire esforç, mostrar a Verdi la força de la història.

El dia 5 de febrer de 1947, temps de carnestoltes, Marie Duplessis va morir tuberculosa a la seva casa de París envoltada per dos dels seus ex-marits. Només tenia vint-i-tres anys. Les seves possessions varen anar a subhasta, atès que Maria havia fet molts deutes en els últims temps. “Una dona discreta, intel·ligent i afectuosa amant”, així se la descriu en el record. El seu enterrament va ser seguit per centenars de persones fins a la seva tomba, al cementiri de Montmartre, on diuen que cada dia algú hi llença camèlies fresques.

Giuseppe Verdi, retrat de Giovanni BoldiniTot i que La Traviata no es va estrenar amb èxit, amb el temps ha esdevingut un paradigma. Alguns estudiosos afirmen que és una de les òperes on cada ària reflecteix exactament el sentiment exigit per la situació. La soprano ens ha de mostrar l’eufòria en el primer acte, el dolor per la renúncia i el dol de ser humiliada pel seu ja ex-amant en el segon i, finalment, en el tercer trobem la criatura agònica que, destrossada, recorda altres temps d’esplendor, somnia amb la possibilitat de repetir-los si l’Alfredo retorna i, finalment, al costat d’aquest home que tant estima i que de sobte es presenta al seu capçal de mort, en una falsa revifalla, la malaltia venç a la pobra Violetta: un blanc cadàver inerme com un sac que ha dit adéu al seu passat quan, a través del mirall, hores abans, ha vist com de la seva cara han fugit ja per sempre les roses de l'amor.


2:01 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

15 comentaris:

  1. Glòria, quanta passió hi ha en aquest text, l'he llegit amb el cor en un puny... gràcies per escriure tant i tant bé.
    petons ben dolços.

    ResponElimina
  2. Glòria, després de llegir això encara tinc més ganes de veure a l'Harteros com a Violeta d'aquí un parell de mesos...

    Me n'alegro que t'agradés... :-)

    ResponElimina
  3. Glòria: saps prou bé que conec la versió de La Traviata de què parles, però la veritat és que la teva fa plorar més. Marina Soprano

    ResponElimina
  4. Després de llegir el teu post m'han vingut unes ganes boges de veure aquesta òpera. Has fet un post magnífic. Et mereixes un aplaudiment operístic, d'aquells que semblen que no s'acabaran mai perquè el públic està entusiasmat amb el que acaba d'escoltar. Besades des del País Valencià

    ResponElimina
  5. Magnífic post Glòria.
    La Traviata és eterna. La història commou i la música trasbalsa.
    La versió de Salzburg, amb la Netrebko i en Villazón, tan despullada, aconsegueix arribar al cor sense els excessos d'en Zeffirelli.
    No li escauen.
    Zeffirelli sembla que no acabi d'entendre que la veritable història és intimista i que els luxes poden arribar a molestar.

    És estrany que el MET hagi apostat per Giordano. Al Liceu (Cavaradossi) em va semblar que estava per fer, molt verd.
    De la Harteros ja en tenia constància videogràfica de la seva excel•lència, en una Elettra (Idomeneo) salzburguesa, di "tutto rispetto".

    ResponElimina
  6. Glòria, estic emocionada, molt emocionada. No sé dir quan de temps he passat fora de la realitat del moment al qual he retornat, per força... L´història és preciosa i encara que mai he pogut veure aquesta ópera, he escoltat fragments meravellosos... Sento una gran atracció per aquesta intimitat tant lluminosa i colpida d´admiració per el teu post...

    Josefina

    ResponElimina
  7. molt bonic, molt bonic, molt bonic Pilar

    ResponElimina
  8. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Glòria,

    Abans he començat a escriure i m'he quedat a mitges, per això he esborrat el comentari.
    Passant al teu post, haig de dir que és realment conmovedora la història de Marie Duplessis i explicada de la manera que ho has fet encara molt més.
    Pel que fa a La Traviata del MET, fantàstica la Harteros. Llàstima que el "Di Provenza.." no fos com s'espera que sigui (a mi és una de les àries que més m'agraden). La Traviata, va ser una de les primeres òperes que vaig escoltar sencera i em va enganxar totalment a aquest món. El meu etern agraïment a Don Giuseppe.

    ResponElimina
  10. Gloria, quizás porque Traviata es una de mis óperas favoritas, de las primeras que escuché, a la que vuelvo siempre periodicamente porque no puedo pasar mucho tiempo sin ella, tu post me ha llegado muy adentro.
    Siempre me ha fascinado el argumento, la dignidad de una mujer libre que gana la partida a una sociedad hipócrita y mezquina. Llámese Marguerite, Violeta o Marie, es una mujer fascinante y Verdi supo hacernosla llegar así y mantenerla viva y presente con su música. Gracias por este precioso post.

    p.d. Me sumo a aquellos que prefieren una puesta en escena exenta de lujos, excesos y oropel. Un voto a favor de la versión de Salzburgo!!

    ResponElimina
  11. Amics, sou molt generosos!

    Txell,
    Més passió de la que he posat en aquest post la poso en el meu desig de que tinguis tota la sort del món. També em fa feliç que l'escrit t'hagi agradat.
    Molts petons.

    Mei,
    A veure, Mei, si t'agradarà tant com a mi. Ja espero el teu post que, com sempre, serà tan breu com encertat.
    Afectuosament.

    Marina,
    Té molt mèrit que diguis que el que dic fa plorar més que la representació i el té perquè ve de tu que des de que se't va morir un rossinyol de cançó ni has tornat a deixar anar una llàgrima. I mira que ha plogut des d'aquells temps.
    Un petó a cada galta.

    Francesc,
    Els teus comentaris, tan afalagadors, m'obligaran a fer una cura d'humilitat. Accepto aquest aplaudiment tan exagerat que dius que em mereixo -jo no ho veig així- a canvi de que et facis amb un bon devedè de La Traviaata i en frueïxis. Corre més d'una bona versió d'aquesta preciosa i trista història.
    Besades per a tu i Oreto.

    Joaquim,
    Què contenta estic de coincidir amb tu pel que fa a les condicions de l'Anja Harteros, als excessos decoratius d'en Zeffirelli i a Giordano que és un tenor d'aquells que pot anar cap a bé o no.
    Una abraçada.

    Josefina,
    Tu també em faries fer cures d'humilitat amb aquestes lloances que de cap manera em mereixo. La teva sensibilitat t'ha fet veure en el post més del que jo hi he posat. Em fa feliç haver-te complagut i trobo precios que, per moments, el temps no hagi existit per a tu.
    Amb molt d'afecte.

    Pilar:
    Gràcies, gracias, danke, grazie y thank you, baby.

    Josep,
    Ja m'imaginava que l'Harteros t'agradaria i veig també que t'ha agradat saber de la vida real de Marie Duplessis.
    És veritat això del "Di Provenza" però alhora, tu saps que és una de les gràcies i riscos del directe. Repeteixo, no obstant i això, que l'excel·lent intèrpret va anar adreçant el "tempo" de la bella cançò i va ser aplaudit i bravejat.
    El "Di Provenza", com dius molt bé, és un ària o cavalletta o no sé què que enganxa a l'innocent oïdor i pot fer-li descobrir que l'òpera li agrada.
    Quan diguem Don Giuseppe hauriem de fer una reverència. Cuànta joia no ens ha proporcionat amb la seva divina inspiració?

    Flòria,
    Feliç de dir-te gràcies, de que Traviata és també una de les meves òperes predilectes, de que la hipocresia social -que no desapareixarà- ha de ser sempre combatuda.
    Cal que et digui que en Zefirelli seria un excel·lent interiorista o un aparadorista de prestigi per famílies i comerços amb una gran necessitat d'aparentar? De vegades es confon el bon gust amb l'horterada.
    Me'n recordo del te o del cafè. T'escriure.
    Mille baci signorina Toschetta.

    ResponElimina
  12. Quina maravella de post, amb tu i els cafeters estic aprenent un munt de coses sobre òpera.
    Jo també em vaig enganxar a l’òpera amb la Traviata, doncs avia sentit algunes arias a la Caballe, la Callas etc. però la primera que vaig sentir sencera va ser aquesta.
    He quedat emocionada amb la historia de la Marie Duplessis.
    Gràcies!!

    ResponElimina
  13. Gràcies a tu, Xaro. Què tindrà La traviata que a tots ens ha colpit en iniciar-nos i ha seguit siguent una òpera modèlica més enlla`del temps?

    ResponElimina
  14. Fou estrenada en el teatre favorit de Pavarotti;La Fenice de Venecia, amb un fracàs molt elevat, doncs marcava la societat d'aquell temps, i aixó no agradava a la "gente bien".

    ResponElimina
  15. Gràcies per la teva aportació, Josepb.
    Amb afecte.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top