HEM FET EL CENT!

Doncs, sí, amics: Gràcies al comptador que ens va posar el pacient i bon amic Josep Manel Castel, a qui devem i agraïm un cop més -i totes les vegades que calguin-, les qüestions tècniques i de disseny d’aquest bloc, sabem que aquest és el post número 100 de la "Samfaina": Hem fet el cent!

I quina relació hi ha, segurament us preguntareu, entre aquesta fotografia que il·lustra l’inici del post amb una celebració com aquesta?... Ja veureu que, si us ve de gust continuar llegint fins al final, sí que n'hi ha, sí, de relació.... En fi, continuo:

Malgrat que tant per a la Glòria com per a mi tots i cadascun dels posts dels diferents temes que hi hem anat penjant han estat escrits amb tota la il·lusió que ens agradaria encomanar a la gent que els llegeix, i malgrat, també, que tots i cadascun d’aquests posts han estat, d’una manera o d’una altra, sempre consensuats per tots dos, avui, pel fet de tractar-se d’un post un tant especial, amb la mateixa il·lusió de sempre, però trencant el pacte de consens de què us parlava quan la Glòria i jo vam decidir embarcar-nos –i embrancar-nos!- en la idea i realització d’aquest bloc, em permeto saltar-me les regles i publicar, per celebrar que hem arribat al centenar de posts, un magnífic relat curt que la Glòria va escriure i que em va passar fa ja uns mesos perquè li donés el meu parer, i suposo que te’n recordaràs, Glòria, que gairebé no em sortien les paraules d’elogi que per telèfon t’anava manifestant degut a l’emoció que m’havia causat tot just acabat de llegir-lo.

No t’enfadis amb mi, Glòria, per aquesta "traïció" a l’esperit de consens del bloc perquè estic convençut que seran molts els qui després de llegir aquesta petita joia literària (fora de consens puc fer les definicions que més em plaguin, eh?) m’agrairan aquesta "entremaliadura".

Com que hi ha lectors que utilitzen el traductor de castellà, als quals aprofito per agrair en el nom de la Glòria i en el meu l’esforç que fan a l’hora de visitar-nos, i com que també sabia, perquè la Glòria me n’havia parlat, que ella mateixa havia fet una traducció al castellà d’aquest relat, l’altre dia li vaig dir si em volia deixar llegir-la per veure com li havia quedat, pel que ella em va enviar la traducció sense sospitar res de tot aquest entremat que li estava organitzant. Tal i com us podeu imaginar, va ser una excusa per poder oferir, també, aquest text en una versió castellana, que trobareu al darrere de l’original, una versió escrita per la mateixa Glòria, la qualitat de la qual de cap de les maneres no podria oferir mai el traductor automàtic al castellà de què disposem al bloc.

Fora de consens, també, i degut a un post que va penjar fa uns dies al seu bloc, El cullerot festuc, voldria fer una dedicatòria molt especial a una persona que és molt estimada per la vital i entusiasta Eva Montearriba (pels amics blocaires l’"Eva petunets"). Quan acabeu, si us ve de gust, llegir aquests Jocs en el temps, de la Glòria Abras i Pou, també entendreu el perquè d’aquesta especial dedicatòria.

D’això…, Glòria… Voldràs que fem el 101, oi?… Però si em dius que no, perquè no t’ha fet cap gràcia aquesta "traïció", no t’enfadis també, per favor, amb la Sara Maria, que és l’autora de les magnífiques fotografies que il·lustren aquest bloc, i que em va passar, per unir-se a la conxorxa, després que li deixés llegir el teu text. MOLTÍSSIMES GRÀCIES, Sara Maria!

JOCS EN EL TEMPS

Jo entrava, sigil·lós, pronunciant el teu nom com si el cantés fent una exagerada entonació d’infant inquiet. Et cridava tres o quatre vegades: Clàudia!, mentre et buscava, enjogassat, per la casa petita que per sempre ens hauria de guardar junts. Mirava si aquest cop t’havies amagat darrere alguna porta, també feia una ullada a sota el llit, sempre anomenant-te però sense alçar massa la veu, altra vegada: Clàudia!, Clàudia! Entrava a poc a poc en el petit estudi on teníem els llibres i la música, i desprès a la cuina tan clara i endreçada, i així fins el rebost estret, ombrívol i minúscul, que sempre feia aquelles peculiars sentors d’espígol, blat torrat, camamilla...

Algun cop et trobava, d’altres ho feies tu. I sempre em sorprenies, la mateixa i diferent cada vegada. Un dia eres una Caputxeta amb un cistell de pomes d’un roig lluent. Me n’oferies una i, a sota el nas, s’insinuava l’ombra del teu somriure maliciós. I mostraves la serra afilada de les blanques dents, que et clavaves als llavis com si estiguessis a punt de fer-te sang. Un altra dia eres una princesa. Portaves la camisa de dormir de seda rosa com si fos una vestit de cerimònia. Tirants molt fins de puntes ressaltaven els teus delicats braços i, l’escot, un triangle amb el vèrtex encarat cap al sud. M’oferies, altiva, la mà, perquè te la besés com un servent i jo gaudia amb tu de la comèdia. Altre cop tornaria el teu somriure. Un gest potser premeditat, o tal vegada incontrolat, que et feia sota el nas, un subtil plec que era l’ anunci d’una festa imminent. I un cop vares fer-me el paper de pidolaire! M’esperaves a fora, en una cantonada sense llum i em vares sortir al pas vestida amb quatre parracs vells, descalça i sense joies, la mà parada feia aquest cop l’implorant gest de suplicar una almoina.

I així durant molts anys, moltes vegades. I sempre eres la Clàudia darrere qualsevol disfressa, i jo em perdia en la ventura daurada de la mel dels teus ulls, i en els teus llavis vermells, dibuixats com els cors que duien a la boca les nenes pintades en els contes que imitaves per mi. I acabats de trobar, encara en l’abraçada, apareixien, a terra, una dotzena de rajols discrets que ens acollia, o una paret secreta, o una catifa còmplice, un llit d’ amants furtius, o un sofà seductor. La resta no és per explicar. Sobretot som allò que no diem.

Però tu, ara, passats molts anys, t’has arribat a amagar tant que ja no et trobaré mai més. I segueixo pronunciant el teu nom, Clàudia, perquè així em sembla que existeixes més. Recordo com et despullava en el fragor ja antic de la passió, i ara tinc feina per vestir-te i calçar-te i dur-te de la mà fins on, obstinada i muda, em facis parar en sec i jo entengui que un altre cop has acabat les ganes de jugar a estar viva.

I la mel dels teus ulls és ara un tel de boira baixa sobre un llac d’aigües mortes. I em mires però ni em veus ni em coneixes. Qui sap si et coneixes tu? La mort sovint se’ns passeja a la vora i perpetra exterminis parcials de nosaltres mateixos. Ens va desintegrant a trossos i, de repent, un poderós exèrcit de neurones cau en una derrota que ens fa oblidar qui som, qui són els altres, què està passant.

Jo encara sé el teu nom, Clàudia estimada, Caputxeta, princesa, pidolaire que t’has perdut per sempre en el bosc del misteri i ja no en tornaràs.

JUEGOS EN EL TIEMPO

Yo entraba, sigiloso, pronunciando tu nombre como si lo cantara fingiendo la exagerada entonación de un niño inquieto. Te llamaba tres o cuatro veces: ¡Claudia!, mientras, con ganas de jugar, te buscaba por la pequeña casa que para siempre habría der ser refugio de los dos. Miraba si esta vez te habías escondido detrás de alguna puerta, también echaba una mirada debajo de la cama, siempre nombrándote pero sin alzar demasiado la voz, otra vez: ¡Claudia!, ¡Claudia! Entraba poco a poco en el pequeño estudio donde teníamos los libros y la música, y después entraba en la cocina, tan clara y ordenada, y así hasta la despensa estrecha, minúscula y sombría, que despedía siempre aquellos pecualiares aromas a lavanda, a trigo tostado, a manzanilla...

Alguna vez te encontraba, otras lo hacías tú. Y siempre me sorprendías, la misma y diferente cada vez. Un día eras una Caperucita con tu cesto de rojas manzanas relucientes. Me ofrecías una y, por debajo de tu nariz, se insinuaba la sombra de tu sonisa maliciosa. Y mostrabas la afilada sierra de los blancos dientes que, como si estuvieras a punto de morderte hasta la sangre, clavabas en tus labios. Otro día eras una princesa. Llevabas el camisón de seda rosa como si se tratara de un traje destinado a una ceremonia. Finos tirantes de puntilla resaltaban tus delicados brazos y, el escote, un triángulo con el vértice encarado hacia el sur. Me ofrecías, altiva, la mano para que yo, como un sirviente, te la besara y yo disfrutaba contigo de la comedia. Otra vez volvería tu sonrisa. Tal vez un gesto premeditado, tal vez incontrolado que, bajo la nariz, dibujaba un pliegue que era el anuncio de una fiesta inminente. ¡Y una vez me regalaste con el papel de pedigüeña! Me esperabas fuera, en una esquina sin luz y saliste a mi paso vestida con cuatro harapos viejos, sin joyas y descalza, la mano tendida hacia, esta vez, el implorante gesto de suplicar una limosna.

Y así durante muchos años, muchas veces. Y siempre eras Claudia detrás del disfraz que llevaras, y yo me perdía en la ventura dorada de la miel de tus ojos y en tus rojos labios, dibujados como los corazones que tenían por boca las niñas pintadas en los cuentos que, para mi, imitabas. Y recién encontrados, aún en el abrazo, aparecían en el suelo una docena de discretas piezas de mosaico que nos acogía, o una pared secreta, o una alfombra cómplice, una cama para amantes furtivos, un sofá seductor... No sé contar el resto. Somos, por encima de todo, aquello que callamos.

Pero tú, ahora, pasados muchos años has llegado a esconderte tanto que ya nunca más te encontraré. Y sigo pronunciando tu nombre, Claudia, porque así me parece que existes más. Recuerdo cómo te desnudaba en el fragor ya antiguo de la pasión, y ahora trabajo me cuesta vestirte y ponerte los zapatos y llevarte de la mano hasta donde, obstinada y muda, me obligues a detenerme en seco y yo entienda que otra vez has terminado las ganas de jugar a estar viva.

Y la miel de tus ojos es ahora un velo de niebla baja sobre un estanque de aguas muertas. Y me miras pero ni me ves ni me conoces. ¿Quién sabe si tú te reconoces? A menudo la muerte pasea cerca de nosotros y perpetra exterminios parciales de nosotros mismos. A fragmentos nos va desintegrando y, de repente, un poderoso ejército de neuronas cae abatido en una derrota que nos hace olvidar quiénes somos, quiénes son los demás, qué está pasando.

Yo aún sé tu nombre, Claudia querida, Caperucita y princesa, mendiga perdida para siempre en el bosque del misterio del que no volverás.

8:00 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...