}

Pages

17 de desembre 2008

HEM FET EL CENT!

Enviat per enric  |  27 comentaris




Doncs, sí, amics: Gràcies al comptador que ens va posar el pacient i bon amic Josep Manel Castel, a qui devem i agraïm un cop més -i totes les vegades que calguin-, les qüestions tècniques i de disseny d’aquest bloc, sabem que aquest és el post número 100 de la "Samfaina": Hem fet el cent!

I quina relació hi ha, segurament us preguntareu, entre aquesta fotografia que il·lustra l’inici del post amb una celebració com aquesta?... Ja veureu que, si us ve de gust continuar llegint fins al final, sí que n'hi ha, sí, de relació.... En fi, continuo:

Malgrat que tant per a la Glòria com per a mi tots i cadascun dels posts dels diferents temes que hi hem anat penjant han estat escrits amb tota la il·lusió que ens agradaria encomanar a la gent que els llegeix, i malgrat, també, que tots i cadascun d’aquests posts han estat, d’una manera o d’una altra, sempre consensuats per tots dos, avui, pel fet de tractar-se d’un post un tant especial, amb la mateixa il·lusió de sempre, però trencant el pacte de consens de què us parlava quan la Glòria i jo vam decidir embarcar-nos –i embrancar-nos!- en la idea i realització d’aquest bloc, em permeto saltar-me les regles i publicar, per celebrar que hem arribat al centenar de posts, un magnífic relat curt que la Glòria va escriure i que em va passar fa ja uns mesos perquè li donés el meu parer, i suposo que te’n recordaràs, Glòria, que gairebé no em sortien les paraules d’elogi que per telèfon t’anava manifestant degut a l’emoció que m’havia causat tot just acabat de llegir-lo.

No t’enfadis amb mi, Glòria, per aquesta "traïció" a l’esperit de consens del bloc perquè estic convençut que seran molts els qui després de llegir aquesta petita joia literària (fora de consens puc fer les definicions que més em plaguin, eh?) m’agrairan aquesta "entremaliadura".

Com que hi ha lectors que utilitzen el traductor de castellà, als quals aprofito per agrair en el nom de la Glòria i en el meu l’esforç que fan a l’hora de visitar-nos, i com que també sabia, perquè la Glòria me n’havia parlat, que ella mateixa havia fet una traducció al castellà d’aquest relat, l’altre dia li vaig dir si em volia deixar llegir-la per veure com li havia quedat, pel que ella em va enviar la traducció sense sospitar res de tot aquest entremat que li estava organitzant. Tal i com us podeu imaginar, va ser una excusa per poder oferir, també, aquest text en una versió castellana, que trobareu al darrere de l’original, una versió escrita per la mateixa Glòria, la qualitat de la qual de cap de les maneres no podria oferir mai el traductor automàtic al castellà de què disposem al bloc.

Fora de consens, també, i degut a un post que va penjar fa uns dies al seu bloc, El cullerot festuc, voldria fer una dedicatòria molt especial a una persona que és molt estimada per la vital i entusiasta Eva Montearriba (pels amics blocaires l’"Eva petunets"). Quan acabeu, si us ve de gust, llegir aquests Jocs en el temps, de la Glòria Abras i Pou, també entendreu el perquè d’aquesta especial dedicatòria.

D’això…, Glòria… Voldràs que fem el 101, oi?… Però si em dius que no, perquè no t’ha fet cap gràcia aquesta "traïció", no t’enfadis també, per favor, amb la Sara Maria, que és l’autora de les magnífiques fotografies que il·lustren aquest bloc, i que em va passar, per unir-se a la conxorxa, després que li deixés llegir el teu text. MOLTÍSSIMES GRÀCIES, Sara Maria!




JOCS EN EL TEMPS


Jo entrava, sigil·lós, pronunciant el teu nom com si el cantés fent una exagerada entonació d’infant inquiet. Et cridava tres o quatre vegades: Clàudia!, mentre et buscava, enjogassat, per la casa petita que per sempre ens hauria de guardar junts. Mirava si aquest cop t’havies amagat darrere alguna porta, també feia una ullada a sota el llit, sempre anomenant-te però sense alçar massa la veu, altra vegada: Clàudia!, Clàudia! Entrava a poc a poc en el petit estudi on teníem els llibres i la música, i desprès a la cuina tan clara i endreçada, i així fins el rebost estret, ombrívol i minúscul, que sempre feia aquelles peculiars sentors d’espígol, blat torrat, camamilla...

Algun cop et trobava, d’altres ho feies tu. I sempre em sorprenies, la mateixa i diferent cada vegada. Un dia eres una Caputxeta amb un cistell de pomes d’un roig lluent. Me n’oferies una i, a sota el nas, s’insinuava l’ombra del teu somriure maliciós. I mostraves la serra afilada de les blanques dents, que et clavaves als llavis com si estiguessis a punt de fer-te sang. Un altra dia eres una princesa. Portaves la camisa de dormir de seda rosa com si fos una vestit de cerimònia. Tirants molt fins de puntes ressaltaven els teus delicats braços i, l’escot, un triangle amb el vèrtex encarat cap al sud. M’oferies, altiva, la mà, perquè te la besés com un servent i jo gaudia amb tu de la comèdia. Altre cop tornaria el teu somriure. Un gest potser premeditat, o tal vegada incontrolat, que et feia sota el nas, un subtil plec que era l’ anunci d’una festa imminent. I un cop vares fer-me el paper de pidolaire! M’esperaves a fora, en una cantonada sense llum i em vares sortir al pas vestida amb quatre parracs vells, descalça i sense joies, la mà parada feia aquest cop l’implorant gest de suplicar una almoina.

I així durant molts anys, moltes vegades. I sempre eres la Clàudia darrere qualsevol disfressa, i jo em perdia en la ventura daurada de la mel dels teus ulls, i en els teus llavis vermells, dibuixats com els cors que duien a la boca les nenes pintades en els contes que imitaves per mi. I acabats de trobar, encara en l’abraçada, apareixien, a terra, una dotzena de rajols discrets que ens acollia, o una paret secreta, o una catifa còmplice, un llit d’ amants furtius, o un sofà seductor. La resta no és per explicar. Sobretot som allò que no diem.

Però tu, ara, passats molts anys, t’has arribat a amagar tant que ja no et trobaré mai més. I segueixo pronunciant el teu nom, Clàudia, perquè així em sembla que existeixes més. Recordo com et despullava en el fragor ja antic de la passió, i ara tinc feina per vestir-te i calçar-te i dur-te de la mà fins on, obstinada i muda, em facis parar en sec i jo entengui que un altre cop has acabat les ganes de jugar a estar viva.

I la mel dels teus ulls és ara un tel de boira baixa sobre un llac d’aigües mortes. I em mires però ni em veus ni em coneixes. Qui sap si et coneixes tu? La mort sovint se’ns passeja a la vora i perpetra exterminis parcials de nosaltres mateixos. Ens va desintegrant a trossos i, de repent, un poderós exèrcit de neurones cau en una derrota que ens fa oblidar qui som, qui són els altres, què està passant.

Jo encara sé el teu nom, Clàudia estimada, Caputxeta, princesa, pidolaire que t’has perdut per sempre en el bosc del misteri i ja no en tornaràs.






JUEGOS EN EL TIEMPO


Yo entraba, sigiloso, pronunciando tu nombre como si lo cantara fingiendo la exagerada entonación de un niño inquieto. Te llamaba tres o cuatro veces: ¡Claudia!, mientras, con ganas de jugar, te buscaba por la pequeña casa que para siempre habría der ser refugio de los dos. Miraba si esta vez te habías escondido detrás de alguna puerta, también echaba una mirada debajo de la cama, siempre nombrándote pero sin alzar demasiado la voz, otra vez: ¡Claudia!, ¡Claudia! Entraba poco a poco en el pequeño estudio donde teníamos los libros y la música, y después entraba en la cocina, tan clara y ordenada, y así hasta la despensa estrecha, minúscula y sombría, que despedía siempre aquellos pecualiares aromas a lavanda, a trigo tostado, a manzanilla...

Alguna vez te encontraba, otras lo hacías tú. Y siempre me sorprendías, la misma y diferente cada vez. Un día eras una Caperucita con tu cesto de rojas manzanas relucientes. Me ofrecías una y, por debajo de tu nariz, se insinuaba la sombra de tu sonisa maliciosa. Y mostrabas la afilada sierra de los blancos dientes que, como si estuvieras a punto de morderte hasta la sangre, clavabas en tus labios. Otro día eras una princesa. Llevabas el camisón de seda rosa como si se tratara de un traje destinado a una ceremonia. Finos tirantes de puntilla resaltaban tus delicados brazos y, el escote, un triángulo con el vértice encarado hacia el sur. Me ofrecías, altiva, la mano para que yo, como un sirviente, te la besara y yo disfrutaba contigo de la comedia. Otra vez volvería tu sonrisa. Tal vez un gesto premeditado, tal vez incontrolado que, bajo la nariz, dibujaba un pliegue que era el anuncio de una fiesta inminente. ¡Y una vez me regalaste con el papel de pedigüeña! Me esperabas fuera, en una esquina sin luz y saliste a mi paso vestida con cuatro harapos viejos, sin joyas y descalza, la mano tendida hacia, esta vez, el implorante gesto de suplicar una limosna.

Y así durante muchos años, muchas veces. Y siempre eras Claudia detrás del disfraz que llevaras, y yo me perdía en la ventura dorada de la miel de tus ojos y en tus rojos labios, dibujados como los corazones que tenían por boca las niñas pintadas en los cuentos que, para mi, imitabas. Y recién encontrados, aún en el abrazo, aparecían en el suelo una docena de discretas piezas de mosaico que nos acogía, o una pared secreta, o una alfombra cómplice, una cama para amantes furtivos, un sofá seductor... No sé contar el resto. Somos, por encima de todo, aquello que callamos.

Pero tú, ahora, pasados muchos años has llegado a esconderte tanto que ya nunca más te encontraré. Y sigo pronunciando tu nombre, Claudia, porque así me parece que existes más. Recuerdo cómo te desnudaba en el fragor ya antiguo de la pasión, y ahora trabajo me cuesta vestirte y ponerte los zapatos y llevarte de la mano hasta donde, obstinada y muda, me obligues a detenerme en seco y yo entienda que otra vez has terminado las ganas de jugar a estar viva.

Y la miel de tus ojos es ahora un velo de niebla baja sobre un estanque de aguas muertas. Y me miras pero ni me ves ni me conoces. ¿Quién sabe si tú te reconoces? A menudo la muerte pasea cerca de nosotros y perpetra exterminios parciales de nosotros mismos. A fragmentos nos va desintegrando y, de repente, un poderoso ejército de neuronas cae abatido en una derrota que nos hace olvidar quiénes somos, quiénes son los demás, qué está pasando.

Yo aún sé tu nombre, Claudia querida, Caperucita y princesa, mendiga perdida para siempre en el bosque del misterio del que no volverás.

8:00 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

27 comentaris:

  1. Enric, gràcies per compartir amb nosaltres aquest relat meravellós que ha escrit la Glòria. Just en aquest moment escric amb el ulls plens de llàgrimes...perque aquest mes de Juliol vam perdre per segona vegada a la meva iaia. La primera quan va deixar de recordar-nos...De veritat que m'ha semblat una manera molt abellidora forma d'explicar que succeis a les persones que ho pateixen i a la gent del voltant.
    Em quedo amb aquest fragment meravellós que ho describeix tot:

    La mort sovint se’ns passeja a la vora i perpetra exterminis parcials de nosaltres mateixos. Ens va desintegrant a trossos i, de repent, un poderós exèrcit de neurones cau en una derrota que ens fa oblidar qui som, qui són els altres, què està passant.

    ...preciós...

    Núria

    ResponElimina
  2. Enric,

    Tot i córrer el risc que la Glòria et pugui "renyar" una miqueta, crec que aquesta és una molt bona manera de "fer el cent". Ens has acostat aquest relat de la Glòria, escrit amb molta sensibilitat i amb molta tendresa, en el qual retrata una situació que reconeixem els que hem viscut una experiència similar.

    Que aquest cent sigui el primer de molts més cents que vindran. Felicitats, Enric i Glòria!.

    Una forta abraçada

    ResponElimina
  3. Amics Samfainers,

    Un relat realment emocionant i que retrata perfectament moments i vivencies que molts hem viscut. Glòria una vegada més fas gala d'una sensibilitat extraordinària, que deixa sense paraules i amb un nus a la gola.

    Felicitats a tots dos pel centenar de posts i ara cap a la centena següent.

    Una abraçada i fins aviat.

    ResponElimina
  4. Amic Enric,

    Ets un sol, una de les millors persones que hem conegut i, creiem, li has fet un regal molt bonic a la Glòria amb la teva sensible murrieria. A més a més, ens has fet un regal a tots els vostres lectors amb aquest relat, de gran qualitat literària. Que se’n podia esperar de l’estimada i sensible Glòria? Doncs una creació a l’alçada de la seva humanitat que, discreta com és, difícilment haguéssim pogut tastar.

    El tema del relat és la més terrible de les maldats del capriciós fat. Els humans som capaços d’acceptar, tot i que a contracor i amb mala llet, l’aparició de les conseqüències físiques del pas del temps. La gran por d’aquets indefensos bípedes que som es que, en vida, el nostre jo ens abandoni i que el nostre tresor més preuat: qui som, marxi mentre les nostres misèries i engrunes fan nosa a qui ens estima.

    Amics gràcies a tots dos per aquets cent trossets de vida que ens heu regalat, i els cent següents que ja esperem amb candeletes.

    Els vostres amics incondicionals i vermells

    ResponElimina
  5. Ah i per cert!! Amb l'emoció del moment...he oblidat felicitar-vos...

    Una abraçada molt forta
    núria

    ResponElimina
  6. Enhorabona a tots dos! pels cent, pel bloc, pel relat, per la traducció, per tot plegat ! MUAKS, MUAKS !

    ResponElimina
  7. Bueno Glòria, pues ya sabes lo que te toca.. ir preparando otro magnífico relato, pero no para el post 200, no, lo queremos antes !

    ¡Felicidades y gracias a los dos !

    ResponElimina
  8. Queridos amigos:
    Creo que la decisión de Enric para celebrar este post 100 ha sido extraordinaria. Glòria, mil felicidades por regalarnos este relato excepcional, lleno de hermosura. Eres fantástica y tenéis un sensibilidad extraordinaria.
    De nuevo gracias por acordaros de los que entramos a leeros con muy buena intención y muy mal catalán. A mi desde luego me compensa con creces, poco a poco voy leyendo mejor, y aunque hay mil cosas de las que no me entero, creo que la esencia de las cosas, la logro captar. Además creo que es importante que no nos separe una lengua, sino que nos enriquezca.
    Eva y su familia son muy queridos para mi, y su abuela bien orgullosa puede estar de ella y de todos.
    Glòria, Enric, a por los siguientes 100 post.

    Se despide una conquense medio cocinera que estará para leeros cocina, música o arte. Lo que sea.

    Con mucho cariño

    ResponElimina
  9. Enric i Glòria, felicitats pels 100! Espero amb gust poder-ne llegir 100 elevat a 100 més!

    Enric, veient la qualitat de l'escrit, estic segura que la Glòria sabrà perdonar-te aquesta petita traïció que li has fet... donar-la a compartir a tothom és el millor homenatge que li podies fer a la teva companya d'aventures blocaires!

    La sensibilitat que respira la història té el punt just d'agredolç, ni massa ni poc, i això en temes tan delicats com aquest costa d'aconseguir... Felicitats a l'autora!

    I m'encanta el tripijoc que t'has muntat per aconseguir la traducció al castellà, el que no puguis aconseguir tu no ho aconseguirà ningú, je je je...

    ResponElimina
  10. Moltes felcicitat veïns. Comencem a fer camí cap al mil
    Una abraçada
    Ester

    ResponElimina
  11. Amics, mil felicitats per aquests 100 post, i tota la meva admiració per la Glòria, només dir que m'ha fet emocionar fins l'ànima, les llàgrimes ho demostren, un relat preciós i ple de sensibilitat per aquesta dura malaltia.
    I a tu Enric, mil gràcies per pensar amb la meva iaia, m'ha arribat al cor...
    I jo em quedo amb "Jo encara sé el teu nom, Clàudia estimada, Caputxeta, princesa, pidolaire que t’has perdut per sempre en el bosc del misteri i ja no en tornaràs."

    Petunets de la vostra amiga,
    Eva.

    ResponElimina
  12. Felicitats!!! Magnífic relat, gràcies Glòria, i gràcies Enric, per ser tant "traidor". Petons

    ResponElimina
  13. Amic Enric i Glòria, senzillament PRECIÓS!!!
    Quanta tendresa, sensibilitat i amor hi ha en aquest relat.
    Felicitats i gràcies per tot, per aquests 100 posts, per les fotos i per l'estimació que demostres a la meva filla Eva en els teus comentaris que són boníssims.
    Petons,
    Maribel.

    ResponElimina
  14. Felicidades por las 100 entradas... y a por otras cien! Y gracias por el relato, o mejor dicho, gracias por la traducción, porque el relato lo que merece es una sonora felicitación también... Que conste que lo he leído primero en catalán (trabajosamente), por cogerle el puntillo, la sonoridad, el ritmo y el sentido, y luego la cuidadosa traducción de Enric. Un texto muy bonito, Glòria, muy sentido y dulce. Besos a ambos.

    ResponElimina
  15. Emocionant relat Glòria i emotiva celebració.

    Felicitats a tots dos, Glòria i Enric, per la vostre qualitat humana, que sense cap mena de dubte es transmet en cada racó d'aquest bloc, d'aquesta samfaina d'arts, però sobretot de bons sentiments.

    Us heu fet imprescindibles.

    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  16. amigos sanfaineros FELICIDADES, como Joaquim os digo "amigos ya imprescindibles".
    Gloria tú relato sencillamente EXTRAORDINARIO.
    Besos a los dos

    ResponElimina
  17. !Felicidades! Qué relato tan maravillosamente bien escrito y cuántos sentimientos emana y despierta... Gracias a vosotros me siento muy acompañada y siempre sorprendida por todo lo que sois capaces de transmitir. Besos a los dos.
    Josefina.

    ResponElimina
  18. Moltes, moltes i remoltes felicitats per aquests 100 post que ens heu regalat. N'hem disfrutat i n'hem après.
    I que en siguin molts més !!!
    Petons..

    ResponElimina
  19. enric, moltes felicitats pel postaniversari. i moltes gràcies pel regal d'aquest narració. fes-li un petó a la glòria de part meva. i una abraçada forta per a tots dos.

    ResponElimina
  20. Qué cuento tan bonito!!! Enhorabuena, Glòria.

    Muchas felicidades a los dos por vuestros 100 post, espero que sean muchísimos más y que nos sigais ofreciendo cosas deliciosas para el gusto y el resto de los sentidos.

    Un beso muy fuerte :-))))))

    ResponElimina
  21. Nosaltres estem molt contents d'haver-vos conegut i passem molts bons moments llegint-vos. Enhorabona pels cent i a Glòria per l'emotiu relat. Una abraçada afectuosa.

    ResponElimina
  22. L'Oreto m'havia dit: "T'has llegit el post del "Samfaina d'arts?", així, com és ella quan posa ullets de gata riallera que amaga alguna cosa darrere. De seguida que he pogut m'he llegit el vostre post. Enhorabona pels cent posts. No mentiré si dic que sóc un lector fidel del vostre plat músico-literari (i tantes coses més!). Igual que Oreto, us dic que estem contents d'haver-vos conegut. Bé, més a l'Enric, a qui hem conegut en conegut en persona. Tu, Glòria, ets eixa veu amiga que hem escoltat per telèfon. Més misteriosa, per tant. Ara, però, hem descobert una Glòria que s'escola pels rierols de la sensibilitat que traspuen les paraules.
    Enric, gràcies per ser tan entremaliat i fer eixes "bromes" d'infant enjogassat. Ens has posat a l'abast un text preciós. Segur que la Glòria n'estarà contenta. I la Sara Maria, com sempre, amb eixes arts fotogràfiques a què ens té acostumats.
    Gràcies a tots plegats per les estones que ens feu passar. Francesc

    ResponElimina
  23. Temia que l'Enric fos un traïdor per allò de que no em podia creure un amic tan perfecte...i la traïció és feu real i va habitar aquest blog i els seus parroquians varen aprofitar per ser molt generosos amb l'autora del text publicat que mai no s'haguès pogut imaginar un CENT així.
    A vosaltres, amics: gràcies a tots. Mil gràcies.
    A la Sara Msria: Unes fotografies tant boniques com adequades a la història.

    Enric,
    La venjança, diuen, és un plat per ser servit en fred i l'hivern tot just acaba de començar, de manera que tinc temps. Ja veuràs el dia que el títol del meu post vingui a ser més o menys: "Algunes veritats sobre l'Enric". Que sona a premsa groga?, Ho serà.
    A tu també, Enric traïdor, t'haig d'agrair, entre altres coses, que hagis escullit el meu contet "Jocs en el temps" per aquest post número 100 d'aquest blog que espero compartir molt temps amb tu.

    ResponElimina
  24. Preciós, preciós, preciós...!!!
    Enhorabona, de tot cor!
    Anna.

    ResponElimina
  25. Un bon relat tant en la forma com en el contingut, ple de sentiment; però també molt trist, per a un aniversari que espero i desitjo que sigui molt feliç. Que tingueu -que ens doneu- un futur amb milers i milers de posts d'aquesta samfaina d'arts tan ben adobada.
    Edipa Maas

    ResponElimina
  26. Béeeeeee! Hem fet el cent i, el que és més important: farem el cent un!!!

    Amics: Oi que valia la pena córrer el risc? A més a més, estava cantat que el relat “Jocs en el temps” tenia la suficient calitat perquè ningú es sentís decepcionat després de llegir-lo, sobretot per tot l’”intríngulis” que vaig muntar.

    Estic molt content de la favorable acollida que ha tingut la lectura d’aquest relat, i en contra del que la Glòria pensa (és tossuda com una mula!!!), sé que no hi ha ni un sol mot d’afalagament per part vostra sinó que, tot al contrari –i disculpeu la petulància-, ja que fa més de trenta anys que em dedico a llegir i a corregir textos de tota mena, i crec tenir, ni que sigui una mica, de criteri a l'hora de saber copsar quan s’escriu per quedar bé o per mostrar el que realitat es sent.

    Vull agrair d’una manera molt especial a la Sara Maria la seva immediata predisposició a l’hora de passar-me les magnífiques fotografies que em va enviar perquè jo pugués triar i remenar les que em semblessin més adients per il·lustrar aquest “post”, i tot i que us agraeixo de tot cor TOTS els vostres comentaris, deixeu-me, si us plau, que remarqui unes quantes frases que la lectura d’aquest text han suscitat:

    “... perquè aquest mes de juliol vam perdre per segona vegada a la meva iaia. La primera quan va deixar de recordar ...”

    “... escrit amb molta sensibilitat i amb molta tendresa, en el qual retrata una situació que reconeixem els que hem viscut una experiència similar ...”

    “... La gran por d’aquets indefensos bípedes que som és que, en vida, el nostre jo ens abandoni i que el nostre tresor més preuat: qui som, marxi mentre les nostres misèries i engrunes fan nosa a qui ens estima ...”

    “... La sensibilitat que respira la història té el punt just d'agredolç, ni massa ni poc, i això en temes tan delicats com aquest costa d'aconseguir ...”

    “... hem descobert una Glòria que s'escola pels rierols de la sensibilitat que traspuen les paraules ...”

    Sí, sí: semblen aquells fragments d’algunes crítiques literàries retallades de diferents diaris que acostumen a anar com a text a la part del darrere de la coberta dels llibres i que serveixen d’esquer perquè ens decidim a comprar-los, però no: són comentaris de gent que formem part d’aquest món entusiasta dels blocs, on no hi ha línies de cap mena marcades per ser seguides, i on tots ens sentim tan a gust compartint les nostres il·lusions en completa llibertat.

    ENS RETROBEM AL CENT UN, AMICS!

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top