Per commemorar durant aquest 2009 l’any Händel (1685-1759), així com el bicentenari de la mort de Franz Joseph Haydn (1732-1809), vam quedar amb la Glòria que, ja que ella és una fan del primer, i jo, del segon (això de fan és una manera de dir, eh?), sense que aquesta mena de definició signifiqui, però, que ni ella ni jo valorem un dels dos músics per sobre de l’altre, cadascun de nosaltres aniríem dedicant espais a la Samfaina a aquests dos grans compositors: ella s’encarregaria d’anar escrivint posts sobre Händel, i jo, sobre Haydn.
El fet, però, de parlar darrerament tot sovint entre nosaltres d’aquests dos músics ens ha servit perquè ambdós hàgim anat descobrint i immergint-nos, a través de les recomancions mútues, en l’obra d’aquests compositors, pel que vam decidir que el proper post que faríem dedicat a cadascun d’ells ens canviaríem les tornes: Ella parlaria de la música de Haydn, i jo de la de Händel.
I aquí em teniu presentant-vos, si és que ja no el coneixíeu, el segon moviment de l’Oda que Händel va dedicar a la reina Anna I, la darrera hereva de la casa dels Estuard i primera reina ja de tota la Gran Bretanya i d'Irlanda, amb motiu del seu anniversari, poc després de l’esclatant èxit que el compositor havia obtingut a Londres amb l’estrena de l’òpera Rinaldo, de la qual la Glòria ja en va parlar en l’anterior post dedicat a Händel.
L’audició d’aquesta Oda a l’anniversari de la reina Anna va complaure tant a la sobirana britànica que aquesta va encarregar a Händel un Te Deum per celebrar la signatura del Tractat d’Utrecht –deixeu-me recordar que de funestes conseqüències per a la nostra història-, i que és la prova més evident de l’altíssima estima que la Cort britànica sentia envers el gran músic alemany, ja que les obres destinades a celebrar aconteixements a nivell nacional, com era el cas d’un Te Deum, no s’havien encarregat mai a cap músic estranger.
El tempo del segon moviment d’aquesta Oda que us proposem escoltar és un largo, és a dir, l’autor apunta que aquest moviment ha d’interpretar-se de forma lenta i amb un cert aire de gravetat. El largo més famós de la història de la música potser sigui el El largo de los cisnes, de Txaikovski... (Que és broma, que és broma!!!, però és que se m’acaba d’ocórrer i m’ha fet gràcia escriure-ho.)
Perdoneu, eh?... No, va!, ara parlant seriosament: Una de les més belles melodies de Händel, la de l’ària Ombra mai fu, de l’òpera Xerxes, és un largo, i és per això que també se la coneix, quan no s’interpreta cantada, amb el nom del tempo -el Largo, de Händel-, de la mateixa manera que, per posar un altre exemple, el cèlebre Minuet, de Boccherini, no és una peça per si sola, sinó que forma part d’un dels quintets per a corda d’aquest excel·lent compositor italià.
I ara al que anàvem ja que, sense adonar-me’n, sempre fujo d’estudi, perquè ara ja us anava a dir que no he acabat d’entendre mai el poc reconeixement de la ciutat de Madrid envers Boccherini, i no solament en vida del compositor, que hi va viure més de trenta anys i hi va morir gairebé oblidat, sinó fins i tot en la posteritat, ja que ni que només fos pel preciosíssim quintet que va compondre titulat Musica notturna della strade di Madrid, el nom de Boccherini hauria de figurar amb lletres d’or al nomenclàtor capitalí...
Òndia, ja he tornat a fugir d’estudi!... I és que no tinc remei! Va, vinga!, centrem-nos d’una vegada:
Parlàvem de l’Oda que Händel va dedicar a l’anniversari de la reina Anna, i més concretament ens estàvem referint al segon moviment, un largo que va ser escrit perquè l’interpretés un contratenor, les lloances cantades pel qual són seguides, com un eco, per la diàfana solemnitat que pot arribar a adquirir el so de la trompeta. En aquest cas, però, com podreu veure i escoltar, la interpretació vocal corre a càrrec d’una soprano, Kate Royal. El solista de trompeta (fantàstic!!!) utilitza l’anomenada trompeta barroca o natural, que, tal com va quedar dit al darrer post dedicat al Concert per a trompeta de Haydn, només podia produir els sons harmònics d’una sola nota.
I ja, i per acabar, només voldria comentar que és deliciós sentir la veu de la soprano bressolada pel dolcíssim so de fons del chitarrone, aquest imponent instrument de doble màstil, considerat el precursor del llaüt, i idoni per acompanyar, gairebé amanyagant-lo, el cant.
Òndia!... Us podeu imaginar l’efecte que us faria si el dia del vostre anniversari, en havent dinat i quan s’apaguen les llums del menjador de casa perquè ha arribat l’hora en què heu de bufar les espelmes del pastís que teniu al davant, en lloc que la família comenci a cantar-vos el Capipota, o el Anys i anys per molts anys, o el Feliz, feliz en tu día..., us trobeu que la iaia comença a puntejar el chitarrone, la vostra parella es prepara per tocar la trompeta –una de barroca, naturalment-, i el vostre nebodet, amb veu angelical, us mira a la cara i comença a cantar-vos "Fonts eternes de llum divina!..."?... Com us quedaríeu, eh?... I és que no hi ha com ser rei perquè et trobin totes les gràcies, oi?
De tota manera, val a dir que, pel que m’he anat enterant mentre preparava aquest post, no tot van ser flors i violes per a la reina Anna: Va morir sense descendència, ja que va tenir dinou fills (inclosos dos abortaments), i cap dels nounats va arribar a l’edat de dos anys.
Però, en fi, això ja són figues d’un altre paner, perquè ara ja me les tindria amb la reialesa, i és que llegint la relació dels fills que va anar tenint aquesta sobirana, per les dates es pot comprovar que entre l’un i l’altre, gairebé tots es portaven... nou mesos!
Però val més que ho deixem córrer, tot això. Ara, si ja heu arribat a llegir fins aquí, escolteu, si us plau, aquest preciós Eternal sources of light divine!, de l'Ode for The Birthday Of Queen Anne, de Georg Friedrich Händel.
Jo de Handel ho desconeixia gairebé tot, fins que al NEN li va donar per publicar-ne un disc, ves quines coses! I ara aquest interessant post, i la preciosa cançò....em sembla que ja son handeliana convençuda!
ResponEliminaDoncs mira Teresa, ja en som dues! Sembla que l’any Handel al menys em farà profit.
ResponEliminaPer cert, m’apunto a la idea de celebrar el meu aniversari com dius Enric i és que a qui no li agradaria ser “Reina por un dia” ( això em sona a antic concurs de la tele !) si t’han de regalar una musica com aquesta ?
Enric,
ResponEliminaCom sempre una elecció encvertadíssima. Jo, sense ser un Händelià incondicional, si que m'agrada (i molt) la seva música. Esperem seguir llegint històries com aquesta al llarg d'aquest any, i seguir coneixent al gran músic. Per cert, fugint també d'estudi, penso que a Boccherini l'haurien de tenir en un pedestal a Madrid, perquè és molt díficil trobar peces tan meravelloses com la Musica notturna della strade di Madrid.
Una abraçada i fins els propers "cinc minuts..."
Aquí els vermells,
ResponEliminagràcies amic per aquests cinc minuts de coneixement i tocs de murrieria que sempre ens regales.
Ja saps que no som uns grans coneixedors de la música clàssica (Per cert, que poc ens agrada aquest apel·latiu. De tota manera ben mirat pitjor és el de "música popular"...això de les capsetes amb nom per la cultura no ens fan el pes) però, ves per on una de les nostres peces preferides és el largo de Xerxes d'en Händel que menciones en el post, d'una inspiració que posa la pell de gallina.
Pel que veiem aquest gran músic era una mica el iPod de la monarquia britànica. Que s'han de fer focs d'artifici: aviseu a en Händel que m'hi posi música. Ara, que vull sortir a veure la font del pati, digueu-li a aquell alamanot (coneixent com les gasten els anglesos segurament el devien anomenar així en la intimitat) que composi alguna cosa alegre. En fi la veritat, com be dius, que et composin una música així pel teu aniversari no està gens malament.
Gràcies amic per aquesta bona estona i per la musica.
eres la pera Enric¡¡¡, me he reido un montón, pásame cuando puedas la partitura que se la voy a dar a la familia, que vayan ensayando para el próximo cumple.
ResponEliminaMolt bona entrada. Lo de "El largo de los cisnes" m'ho apunte, és boníssim.
ResponEliminaTeresa: T’he de confessar que uns anys enrere, més enrere encara de quan de l’òpera només m’interessaven quatre àries mal comptades i set o vuit obertures, Händel era per a mi un músic brillant, però amb massa "parafernàlia", i va ser precisament gràcies a les seves òperes, i darrerament a la Glòria, que he anat descobrint un geni sense fi.
ResponEliminaFlòria: Llàstima que jo tinc la veu de “baix-catacumba” (i també, i sobretot, que desentoni tant quan canto), perquè si no em brindava a cantar-te, amb molt de gust, aquest “largo” el dia del teu anniversari. I sí, sí: les commemoracions serveixen per incentivar a endinsar-nos, com és el cas d’enguany que es celebra l’”Any Händel”, en l’obra d’aquest gran compositor.
Josep: Tal com explicava a la Teresa, jo tampoc era un gran “fan” de Händel, però a mida que m’he anat endinsant en la seva obra vaig descobrint el gran geni, i pel que fa a Boccherini, ja veus que estem completament d’acord, i crec que és una llàstima el poc reconeixement per part de Madrid envers aquest compositor, les despulles del qual, Mussolini, sense trobar cap mena d’oposició, va reclamar per enterrar-les al panteó d’homes il·lustres a Lucca, on reposen amb les de Puccini. En fi...
Parella: Si us heu fixat, jo mai parlo de música “clàssica”, sinó de música “simfònica”, o “de cambra”, o “instrumental”, ja que el terme “clàssica”, com molt bé dieu, no té per què abarcar només aquests tipus de música.
No us podeu imaginar si me’n feu, de feliç, quan dieu, com en aquest cas, que us ha agradat la música del “post”, i com celebro, també, que copseu, tal com dieu vosaltres, la “murrieria” amb què intento escriure sobre música defugint sempre de tecnicismes que, per altra banda, desconec, ja que la música, sigui quina sigui, agradi més o menys un tipus que un altre, és un llenguatge universal que avui, gràcies a la tecnologia, està a l’abast de tothom.
Una abraçada!
Pilar: Si t’ho canten, EXIGEIXO que m’ho gravis i m’ho passis, eh?... T’ho imagines???... A més a més en són tres: el teu marit i els dos fills!!!:
“EteeeeeEEEEeeeEEeeeeEEEEEEeeeeEEEEeeeeternal SOURCE!!!” Fantàstic!!! Fins i tot ja veig com et llisca, galta avall, una llàgrima d’emoció... Grava’m-ho, eh???
Titus: Això, per quedar-te amb la gent, ho hauries de dir, per exemple, tot seriós en alguna botiga tipus can “Castelló”...
Ara que, no fa pas massa, a Barcelona –llàstima de no haver-ho retratat-, Promoconcert van enganxar uns cartells pels carrers on s’hi anunciava, al Palau de la Müsica, la interpretació d'una suite del “célebre ballet” “Romero i Julieta”. :))