}

Pages

22 d’abril 2009

NO-NOVETATS SANT JORDI 2009 (i II)

Enviat per enric  |  5 comentaris



Doncs bé, continuant amb el que ahir va publicar la Glòria, us diré que he pensat en tres llibres escrits, cadascun d’ells, per un autor de les tres grans àrees lingüítiques del català: Les Illes, el País Valencià i el Principat.
 
Carme Riera 

A Palma de Mallorca va néixer Carme Riera, doctora en Filologia Hispànica i professora universitària de llengua castellana, es va fer conèixer com a escriptora amb un conte extraordinari, Te deix, amor, la mar com a penyora, amb el qual va guanyar, el 1974, el premi de narració Francesc Puig i Llensa de la revista Recull, de Blanes, i és l’autora posterior de grans èxits editorials, un dels quals és, sense cap mena de dubte, la novel·la Dins el darrer blau, que va aconseguir, el 1994, el premi Josep Pla de narrativa, el mateix any en què Rosa Regàs guanyava, aquell mateix dia, el premio Nadal amb una novel·la que, curiosament, es deia Azul.

Basada en la persecució, a finals del segle XVII, dels jueus mallorquins per part de la Inquisició, Dins el darrer blau està emmarcada dins una escrupulosa i afinada documentació que afegeix a la trama narrativa l’interès històric per una època i, sobretot, per uns fets esgarrifosos que, després del fallit intent de fugida d’un nombrós grup de jueus en un vaixell anglès que, a causa d’una terrible tempesta, va haver de tornar al port de Palma, d’on havia salpat, van culminar amb l’empresonament, judici i posterior condemna a la foguera.

El fil narratiu d’aquesta novel·la es basa en els esmentats fets, que l’autora ens fa viure a través de la psicologia d’un polièdric entramat de nombrosos i distints personatges, aconseguint, així, que sigui el gaudi amb la Literatura –escrit així, en majúscules- i no pas, i només, el relat dels fets històrics el que manté l’interès per part del lector durant tota l’obra.

Una novel·la excel·lent, que es llegeix paladejant-la pàgina a pàgina sense sentir aquella mena de neguit causat per la intriga de saber què passarà a la pàgina següent. Una novel·la excel·lent, repeteixo, que no va passar gens desapercebuda, i la prova és que va obtenir, a part del premi Josep Pla, tot un seguit de prestigiosos premis literaris: El Premio Nacional de Narrativa 1995 del Ministeri de Cultura, que per primera vegada s’atorgava a una obra no escrita en castellà; el Premi Crexells 1995; el Premi Lletra d'Or de la Crítica al millor llibre de l'any 1995, i el Premi Elio Vittorini 2000 al millor llibre estranger traduït a l'italià.

Un llibre que va ser una sonada novetat en el Sant Jordi de 1995, però que, a diferència de moltes anteriors i posteriors sonades novetats d’aquesta Diada, sempre el trobareu col·locat als prestatges de les bones llibreries.


Martí DomínguezMartí Domínguez i Romero va néixer, el 1966, a Madrid, on hi passà els primers cinc anys de la seva vida degut a la feina del seu pare en aquella ciutat.
A València, doncs, als cinc anys –les arrels de la famíla són d’Algemesí-, Martí Domínguez estudià a l’Escola Francesa, i posteriorment es doctorà en Ciències Biològiques. Fou professor al Departament de Biologia Animal de la Universitat de València, i en l’actualitat n’és de Periodisme.

En l'obra literària de Martí Domínguez es conjunten les facetes de científic i d’escriptor, amanides amb l’interès i el coneixement de l’Art, de la Música i de la Cultura en general.

D’ell ja en vam parlar, precisament en aquestes dates properes a Sant Jordi de l’any passat, i ho vam fer amb la intenció de fer conèixer el seu llibre Bestiari (Edicions Tres i Quatre, València), un recull dels articles que va publicar a la revista valenciana El Temps, on Martí Domínguez hi combina, de forma plaent i pedagògica, el seu interès naturalista amb les Arts i el Pensament.

L’any 1997, Martí Domínguez guanyava, amb la seva primera novel·la, Les confidències del comte de Buffon (Edicions Tres i Quatre, València), el premi Andròmina de Narrativa, la primera d’una trilogia sobre la Il·ustració francesa, una novel·la aquesta que, com els seus articles escrits a la revista El Temps, té la gran virtut de despertar l’interès per la Natura amb l’afegit de despertar, també, l’interès per un periode tan important per a la humanitat com ho fou l’anomenat Segle de les llums, un periode en què l’esperit d’avenç cap al coneixement per part dels científics confronta amb la inexpugnalble posició creacionista d’una Església amb el suficient poder per decidir què és veritat i què no ho és.

Els salons de París del segle XIX, on s’hi reuneixen la flor i nata de la intel·lectualitat francesa i on, ja bé de forma física o en esperit, hi regnen els pensaments de Voltaire, de Rosseau, o de Diderot, són evocats, a través d’unes fictíces memòries trobades per Martí Domínguez en el decurs d’una investigació al Museu d’Història Natural de París, unes memòries en les que el naturalista francès Georges-Louis Lecrec, comte de Buffon, hi recrea l’ambient i els personatges amb qui va conviure, un ambient i uns personatges d’una època, la del Segle de les llums, que es podrien resumir amb els mots que Martí Domínguez posa en boca de Buffon quan, al final d’una conversa que el comte manté amb la seva jove esposa, li diu:

 
"
El profund desig per conèixer l’autèntica realitat de les coses, per desvelar totes les impostures i falsedats, per descobrir la veritat impersonal i objectiva."

Jaume Cabré 

Els qui em coneixeu sabeu de sobres l’admiració que sento envers l’escriptor Jaume Cabré, i si bé d’ell podria parlar, amb profunda admiració, de qualsevol dels seus llibres, em referiré a Senyoria, una novel·la que va publicar a Proa el 1991 i que molts, i amb molts més sòlids coneixements literaris que no pas els meus, qualifiquen com l’entrada a la plena maduresa literària de l’autor barceloní, amb la qual cosa no hi puc estar d’acord ja que, amb afirmacions d’aquesta contundència, sembla que es vingui a dir que ni La teranyina ni -i sobretot!-, Fra Junoy o l’agonia dels sons, són obres menors del mateix autor, quan a mi no em cap ni el més mínim dubte –sé que se’m podrà titllar de fanàtic- que ambdues novel·les són d’una maduresa literària total i absoluta.

Ambientada en la Barcelona de finals del segle XVIII, a Senyoria hi ha l’estil inconfusible de Cabré, un estil fluïd i influït, com ell mateix explica tan bon punt comença el seu assaig El sentit de la ficció. Itinerari privat (Editorial Proa. Col·lecció La Mirada), per l’escriptor rus Andrei Platonov, una forma de narrar amb què, com diu Cabré "... es pot parlar de dues coses a la vegada; es poden emetre silencis; es pot mostrar el sentiment nu...".

El protagonista central de Senyoria és don Rafael Massó i Pujades, jutge de l’Audiència de Barcelona, un home que representa el paradigma d’un món, el de l’Antic Règim, un món que s’està acabant just quan és a punt de néixer un nou segle, en una Barcelona grisa encara pels efectes del Decret de Nova Planta.

Un home, don Rafael Massó i Pujades, suficientment poderós per actuar sense escrúpols de cap mena fins al punt d’enviar a la forca un jove poeta –símbol inequívoc de l’incipient romanticisme- innocent d'un crim en el que s'ha vist involucrat, però serà a través d’una magnífica trama, que m’atreviria a dir pròpia d’una novel·la policiaca, que Rafael Massó haurà de veure la seva fi humiliant.

Trama, personatges, ambientació, lèxic... Sense cap mena de dubte, per a mi, Senyoria és una de les gran novel·les del segle XX de la literatura catalana.

2:39 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

5 comentaris:

  1. Un avis als possibles lector, hi ha dos Martí Domínguez escriptors valencians, aquest de la foto i el seu avi, ja finat, del seu avi jo recomanaria la novel·la "Els Horts" (Bromera) i el llibre de records d'infantesa "Els Ullals" (Tres i quatre).

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per aqustes recomenacions que ens feu la Glòria i tu per la Diada de demà! Que passeu un fantàstic dia!!!
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  3. Enric,

    Gràcies per les recomanacions. Espero que passis un bon Sant Jordi. Suposo que després del gran recital de la Ceci, amb ànims "rossinians" renovats. Una abraçada

    ResponElimina
  4. moltes gràcies per les recomanacions, amics enric i glòria. algunes ja les coneixia (però agrada que et refermin el criteri quan un llibre t'ha agradat) i de la resta en prenc bona perquè per aquests mateixos autors que conec i valoro, veig que teniu un criteri molt fiable.

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies, Manel, per la teva aportació. No et càpiga dubte que tindré en compte els dos títols que recomanes.

    Eva: Una forta abraçada de part de la Glòria i, naturalment, meva. Ets un sol.

    Josep: Moltes gràcies a tu. Ja he llegit la teva crònica sobre la “Ceci”, i hi estic pràcticament d’acord amb tot el que hi dius. Ja en parlarem amb més tranquil·litat.

    Manel: Celebro que estiguem d’acord, i esperem, tant la Glòria com jo, que si et fas amb els llibres que no has llegit, en gaudeixis tant com ho vam fer nosaltres. Una abraçada.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top