Pages

30 de maig 2008



Podrà semblar que presentant aquest senzill i gustós plat continuo amb la dèria d’intentar convèncer no solament que a la mar hi ha més peixos tan bons com ho són el lluç, el rap i el llenguado, sinó que, a més a més, aquests altres peixos no són forçosament sinònims d’espines.

Aquest és el cas del turbot, o rèmol, un peix pla i de forma esfèrica que es caracteritza, a part de la seva saborosa carn, per no tenir gens de greix i, per tant, fet al vapor o a la planxa, és idoni per a les dietes.

Jo me’l vaig fer tallar a trossos de giarebé dos dits d’ample i el vaig fer amb un suquet amb patates.

Com que també vaig comprar una cua de rap (sí, sí… també en menjo de rap!) i me la vaig fer tallar a filets, vaig aprofitar l’espina de la cua, un parell de caps de lluç (veieu com també en menjo, de lluç?) que tenia al congelador, i amb un manat d’herbes (porro, pastanagues, nap, xirivia i api), una fulla de llorer, unes branquetes de julivert, una ceba amb un clau d’olor punxat i un tomàquet sencer, vaig fer-ne un fumet el dia abans.

Diumenge, doncs, vaig fer el turbot amb patates amb els següents ingredients:

4 talls de turbot.
2 grans d’all.
1 ceba grossa.
2 tomàquets madurs.
2 patates grosses.
1 gotet de vi blanc sec.
1 culleradeta rasa de cafè de pebre vermell dolç.
1 branca de julivert.
Picada feta amb: 2 grans d’all, 10 o 12 avellanes torrades i 1 llesqueta de pa torrat.



Primer de tot vaig salar i enfarinar els talls de turbot i els vaig posar a fregir, en una cassola amb oli d’oliva, costat i costat sense esperar que s’enrossissin.


En el mateix oli i amb el foc ben fluix hi vaig tirar la ceba tallada en juliana fina. Quan es va fer transparent, hi vaig afegir els alls tallats a làmines fines i, al cap d’un parell de minutets, els tomàquets ratllats, amb una mica de sal i de sucre, aquest darrer per matar l’acidesa.
Quan em va semblar que el sofregit ja era al punt, hi vaig afegir el pebre vermell i el gotet de vi blanc. Vaig apujar el foc i vaig deixar que l’alcohol del vi s’evaporés.
En aquest punt, vaig abaixar el foc i vaig tirar a la cassola les patates, que havia pelat i esqueixat prèviament, vaig fer-hi una bona remenadeta perquè s’impregnessin bé del suc, i hi vaig tirar fumet (calent) fins a cobrir-les. Depenent de la classe de patates poden trigar a coure’s de 20 a 25minuts.
Mentrestant vaig fer la picada amb els alls, les avellanes i la llesqueta de pa, que vaig diluir dins el morter amb una mica del suc de la cassola, i quan les patates començaven a estar cuites hi vaig tirar la picada, el julivert trinxat ben fi i ja, per fi, vaig posar-hi els talls fregits del turbot.
Deu minutets més a foc baix, i llestos!

Com que el turbot era molt gros, vaig congelar els talls que em van sobrar, i ja els faré amb un altre suquet diferent, tal i com em va explicar que el feia una peixatera que conec i que és, a més a més, una gran cuinera. Ja us en faré cinc cèntims.
Segons plats

SUQUET DE TURBOT (I)

Enviat per enric  |  14 comentaris



Podrà semblar que presentant aquest senzill i gustós plat continuo amb la dèria d’intentar convèncer no solament que a la mar hi ha més peixos tan bons com ho són el lluç, el rap i el llenguado, sinó que, a més a més, aquests altres peixos no són forçosament sinònims d’espines.

Aquest és el cas del turbot, o rèmol, un peix pla i de forma esfèrica que es caracteritza, a part de la seva saborosa carn, per no tenir gens de greix i, per tant, fet al vapor o a la planxa, és idoni per a les dietes.

Jo me’l vaig fer tallar a trossos de giarebé dos dits d’ample i el vaig fer amb un suquet amb patates.

Com que també vaig comprar una cua de rap (sí, sí… també en menjo de rap!) i me la vaig fer tallar a filets, vaig aprofitar l’espina de la cua, un parell de caps de lluç (veieu com també en menjo, de lluç?) que tenia al congelador, i amb un manat d’herbes (porro, pastanagues, nap, xirivia i api), una fulla de llorer, unes branquetes de julivert, una ceba amb un clau d’olor punxat i un tomàquet sencer, vaig fer-ne un fumet el dia abans.

Diumenge, doncs, vaig fer el turbot amb patates amb els següents ingredients:

4 talls de turbot.
2 grans d’all.
1 ceba grossa.
2 tomàquets madurs.
2 patates grosses.
1 gotet de vi blanc sec.
1 culleradeta rasa de cafè de pebre vermell dolç.
1 branca de julivert.
Picada feta amb: 2 grans d’all, 10 o 12 avellanes torrades i 1 llesqueta de pa torrat.



Primer de tot vaig salar i enfarinar els talls de turbot i els vaig posar a fregir, en una cassola amb oli d’oliva, costat i costat sense esperar que s’enrossissin.


En el mateix oli i amb el foc ben fluix hi vaig tirar la ceba tallada en juliana fina. Quan es va fer transparent, hi vaig afegir els alls tallats a làmines fines i, al cap d’un parell de minutets, els tomàquets ratllats, amb una mica de sal i de sucre, aquest darrer per matar l’acidesa.
Quan em va semblar que el sofregit ja era al punt, hi vaig afegir el pebre vermell i el gotet de vi blanc. Vaig apujar el foc i vaig deixar que l’alcohol del vi s’evaporés.
En aquest punt, vaig abaixar el foc i vaig tirar a la cassola les patates, que havia pelat i esqueixat prèviament, vaig fer-hi una bona remenadeta perquè s’impregnessin bé del suc, i hi vaig tirar fumet (calent) fins a cobrir-les. Depenent de la classe de patates poden trigar a coure’s de 20 a 25minuts.
Mentrestant vaig fer la picada amb els alls, les avellanes i la llesqueta de pa, que vaig diluir dins el morter amb una mica del suc de la cassola, i quan les patates començaven a estar cuites hi vaig tirar la picada, el julivert trinxat ben fi i ja, per fi, vaig posar-hi els talls fregits del turbot.
Deu minutets més a foc baix, i llestos!

Com que el turbot era molt gros, vaig congelar els talls que em van sobrar, i ja els faré amb un altre suquet diferent, tal i com em va explicar que el feia una peixatera que conec i que és, a més a més, una gran cuinera. Ja us en faré cinc cèntims.

2:41 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

14 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

27 de maig 2008


Ahir, dia 26 de maig de 2008, va morir en Sydney Pollack, un director de cinema a recordar amb agraïment i respecte. Pensar en Tal como éramos, Yakuza, Memorias de África o Tootsie ja li valen els homenatges que el món del cine li farà i les dedicatòries que es llançaran a la xarxa honorant el seu record de cineasta compromès i sensible.

En Sydney Pollack va néixer a Laffayette (Indiana), als Estats Units d’Amèrica, el primer de juliol de 1934, fill d’una família d’origen russo-jueva. El seu pare va passar, no sé com, de boxador a farmacèutic, i la seva mare, mestressa de casa, va morir alcoholitzada als 37 anys.

En Sydney Pollack va fer l’ensenyament mitjà (High School) a Indiana, i als 16 anys se'n va anar cap a Nova York, on es va convertir en estudiant d’art dramàtic. Més tard va servir a l’exèrcit del seu país durant dos anys i, finalment, va tornar a Nova York, on va passar a fer de professor d’actors futurs a l’escola on ell s’havia ja graduat.

L’any 1958 es va casar amb una de les seves antigues alumnes, la Claire Griswold, amb la qual va tenir tres fills: L’ Steven, mort d’accident d’aviació a Califòrnia el novembre de 1983; la Rebecca, vicepresidenta de la companyia productora United Artists a finals dels anys 90, i la Rachel, que va néixer l’any 1969 i de la que no podem aportar-ne cap més dada.

En Sydney Pollack va començar la seva carrera com actor de teatre fins a finals dels anys 60, que va entrar a la televisió i es va convertir en director de telefilms. En aquella època va fer la coneixença de dos pesos pesats: John Frankeheimer i Burt Lancaster, i ambdós el varen impulsar a dedicar-se a filmar per la pantalla gran. També va ser en aquest temps tan fructífer quan la seva vida es va creuar amb la d’un actor jove, ros, molt atractiu, anomenat Robert Redford, amb qui va treballar en set pel·lícules i amb el qual va conrear una amistat que els ha durat tota la vida. Avui deu estar trist aquell galant de cabells com el blat que ja apuntava maneres de senyor. Junts, en Sydney i en Robert, varen fer, entre d’altres, Propiedad condenada, basada en una obra de teatre d’en Tennessee Williams i guionitzada per un tal Francis Ford-Coppola, i on la parella d’en Redford va ser la preciosa i malaurada Natalie Wood.

L’any 1973, en Sydney Pollack ens va encisar amb Tal como éramos, una història que succeïa a Hollywood amb el maccarthisme com amenaçant teló de fons. En aquesta pel·lícula, en Robert Redford i la Barbra Streisand s’estimaven com ningú havia vist encara, amb tant bon gust, a les pantalles dels cinemes. La senyora Streisand només cantava quan sortien els títols de crèdit: la melodia també era inoblidable.

Yakuza, un altre tema d’amor, sempre l’amor en Sydney Pollack, ens mostrava un Robert Mitchum perdent l'oremus per una bella japonesa i... ve l’any 1975, i aquest regal pels sentits que va ser, és i serà, Memòries d'Àfrica, basada en l’autobiografia titolada Out of Africa, traduïda Lejos de África, escrita per l'autora danesa d’expressió anglesa, Karen Blixen, coneguda amb el pseudónim d'Isaak Dinesen. En aquesta pel·lícula, la partitura d’en John Williams era gran. En Sydney Pollack va guanyar-hi dos Òscar, de sobres merescuts: un, com a millor director i, l’altre, per la millor pel·lícula. De fet aquets Òscar són sorprenentment coherents.

Sydney Pollack ha estat considerat per la premsa especialitzada el director amb més sensibilitat per filmar escenes d’amor. Tal como eramos ocupa el número sis (6) en el rànquing de les Cent millors pel·lícules dels Estats Units, i Memòries d'Àfrica ostenta el lloc número 13.

En Sydney Pollack ha estat també actor de cinema. L’hem vist treballant amb els seus bons amics Woody Allen i Stanley Kubrick, amb aquest últim, concretament, a Eyes wide shut, al costat de Tom Cruise i de Nicole Kidman.

L’home que se’ns ha mort va fer també incursions en el gènere de la comèdia. Per recordar: Tootsie (1982) amb un increïble Dustin Hoffman disfressat de dona per poder trobar feina a la televisió on, amb el seu aspecte de senyora, caurà rendit pels encants d’una Jessica Lange supersexi.

En Sydney Pollack, tan creatiu, va fer també de productor en dues pel·lícules del director anglès, dissortadament mort fa molt poc temps, Anthony Minghella: The talented Mr. Ripley (1999) i Cold mountain (2003).

Durant l’any 2005, el director va fer un documental sobre l’arquitectura de Frank Gehry, Sketches of Frank Ghery. Aquest fet el va portar a Bilbao, on va poder filmar el museu Guggenheim des dels racons més impensats.

L’anècdota: Quan en Sydney Pollack va versionar Sabrina, l’any 1995, va convidar el creador original, el genial Billy Wilder, a l’estrena. En sortir, el senyor Pollack va preguntar al senyor Wilder: "¿Què?... T’ha agradat?..."

El mestre austríac li va contestar: "Home..., espera trenta anys i ja veuràs què passa quan algú et versioni The way we were."

En Sydney Pollack ha mort de càncer a Pacific Palisades, Los Angeles, Califòrnia, on vivia des de feia molts anys amb la seva família.

Jo li he fet aquest post perquè no li sabria escriure un psalm.
Cinema

SYDNEY POLLACK: Un comiat

Enviat per glòria  |  6 comentaris


Ahir, dia 26 de maig de 2008, va morir en Sydney Pollack, un director de cinema a recordar amb agraïment i respecte. Pensar en Tal como éramos, Yakuza, Memorias de África o Tootsie ja li valen els homenatges que el món del cine li farà i les dedicatòries que es llançaran a la xarxa honorant el seu record de cineasta compromès i sensible.

En Sydney Pollack va néixer a Laffayette (Indiana), als Estats Units d’Amèrica, el primer de juliol de 1934, fill d’una família d’origen russo-jueva. El seu pare va passar, no sé com, de boxador a farmacèutic, i la seva mare, mestressa de casa, va morir alcoholitzada als 37 anys.

En Sydney Pollack va fer l’ensenyament mitjà (High School) a Indiana, i als 16 anys se'n va anar cap a Nova York, on es va convertir en estudiant d’art dramàtic. Més tard va servir a l’exèrcit del seu país durant dos anys i, finalment, va tornar a Nova York, on va passar a fer de professor d’actors futurs a l’escola on ell s’havia ja graduat.

L’any 1958 es va casar amb una de les seves antigues alumnes, la Claire Griswold, amb la qual va tenir tres fills: L’ Steven, mort d’accident d’aviació a Califòrnia el novembre de 1983; la Rebecca, vicepresidenta de la companyia productora United Artists a finals dels anys 90, i la Rachel, que va néixer l’any 1969 i de la que no podem aportar-ne cap més dada.

En Sydney Pollack va començar la seva carrera com actor de teatre fins a finals dels anys 60, que va entrar a la televisió i es va convertir en director de telefilms. En aquella època va fer la coneixença de dos pesos pesats: John Frankeheimer i Burt Lancaster, i ambdós el varen impulsar a dedicar-se a filmar per la pantalla gran. També va ser en aquest temps tan fructífer quan la seva vida es va creuar amb la d’un actor jove, ros, molt atractiu, anomenat Robert Redford, amb qui va treballar en set pel·lícules i amb el qual va conrear una amistat que els ha durat tota la vida. Avui deu estar trist aquell galant de cabells com el blat que ja apuntava maneres de senyor. Junts, en Sydney i en Robert, varen fer, entre d’altres, Propiedad condenada, basada en una obra de teatre d’en Tennessee Williams i guionitzada per un tal Francis Ford-Coppola, i on la parella d’en Redford va ser la preciosa i malaurada Natalie Wood.

L’any 1973, en Sydney Pollack ens va encisar amb Tal como éramos, una història que succeïa a Hollywood amb el maccarthisme com amenaçant teló de fons. En aquesta pel·lícula, en Robert Redford i la Barbra Streisand s’estimaven com ningú havia vist encara, amb tant bon gust, a les pantalles dels cinemes. La senyora Streisand només cantava quan sortien els títols de crèdit: la melodia també era inoblidable.

Yakuza, un altre tema d’amor, sempre l’amor en Sydney Pollack, ens mostrava un Robert Mitchum perdent l'oremus per una bella japonesa i... ve l’any 1975, i aquest regal pels sentits que va ser, és i serà, Memòries d'Àfrica, basada en l’autobiografia titolada Out of Africa, traduïda Lejos de África, escrita per l'autora danesa d’expressió anglesa, Karen Blixen, coneguda amb el pseudónim d'Isaak Dinesen. En aquesta pel·lícula, la partitura d’en John Williams era gran. En Sydney Pollack va guanyar-hi dos Òscar, de sobres merescuts: un, com a millor director i, l’altre, per la millor pel·lícula. De fet aquets Òscar són sorprenentment coherents.

Sydney Pollack ha estat considerat per la premsa especialitzada el director amb més sensibilitat per filmar escenes d’amor. Tal como eramos ocupa el número sis (6) en el rànquing de les Cent millors pel·lícules dels Estats Units, i Memòries d'Àfrica ostenta el lloc número 13.

En Sydney Pollack ha estat també actor de cinema. L’hem vist treballant amb els seus bons amics Woody Allen i Stanley Kubrick, amb aquest últim, concretament, a Eyes wide shut, al costat de Tom Cruise i de Nicole Kidman.

L’home que se’ns ha mort va fer també incursions en el gènere de la comèdia. Per recordar: Tootsie (1982) amb un increïble Dustin Hoffman disfressat de dona per poder trobar feina a la televisió on, amb el seu aspecte de senyora, caurà rendit pels encants d’una Jessica Lange supersexi.

En Sydney Pollack, tan creatiu, va fer també de productor en dues pel·lícules del director anglès, dissortadament mort fa molt poc temps, Anthony Minghella: The talented Mr. Ripley (1999) i Cold mountain (2003).

Durant l’any 2005, el director va fer un documental sobre l’arquitectura de Frank Gehry, Sketches of Frank Ghery. Aquest fet el va portar a Bilbao, on va poder filmar el museu Guggenheim des dels racons més impensats.

L’anècdota: Quan en Sydney Pollack va versionar Sabrina, l’any 1995, va convidar el creador original, el genial Billy Wilder, a l’estrena. En sortir, el senyor Pollack va preguntar al senyor Wilder: "¿Què?... T’ha agradat?..."

El mestre austríac li va contestar: "Home..., espera trenta anys i ja veuràs què passa quan algú et versioni The way we were."

En Sydney Pollack ha mort de càncer a Pacific Palisades, Los Angeles, Califòrnia, on vivia des de feia molts anys amb la seva família.

Jo li he fet aquest post perquè no li sabria escriure un psalm.

11:51 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

6 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

26 de maig 2008















Antígona
Sofócles
Companyia La Perla 29
Director: Oriol Broggi
BIBLIOTECA DE CATALUNYA
Hospital, 56
Barcelona
Metro: L3 Liceu

La Biblioteca de Catalunya ha habilitat una nau romànica (?) i mitjançant dues grades, l’una al davant de l’altra, creen el suficient espai com perquè els actors facin la seva feina, que no és poca ni fàcil. El terra és de terra en aquesta estilitzada Antígona que actualment ofereix la companyia teatral La Perla 29 que dirigeix l’Oriol Broggi.

Aquesta Antígona, original de Sòfocles i adaptada per en Jeroni Rubió i Redón, té una durada d’una hora i quaranta minuts, que passen a bon ritme i no ens escatimen gens la magnitud de la tragèdia: Antígona, filla d’una mare i un fill, Iocasta i Èdip que, arrossegats per la força del destí, esdevindran matrimoni, torna a Tebes desprès d’acompanyar el seu dissortat pare cec a l’exili, i en aquest retorn a Tebes, l’Antígona es trobarà que els seus germans, Etèocles i Polinices, s’han donat l’un a l’altra la mort en litigi pel tron que han heretat d’Èdip, i que han regnant un any cada un fins al duel mortal.

Creont, el germà de Iocasta i oncle dels morts i d’Ismene i d'Antígona, ordena que solament sigui enterrat l’Etèocles i que el cos d’en Polinices, considerat traïdor segons la llei tebana, quedi abandonat a l’aire lliure a l’albir carronyaire de les aus de rapinya que acabaran amb ell. Antígona es rebel·la contra la llei que imposa el seu oncle Creont i, d’amagat, enterra el seu germà sense el suport de la seva germana Ismene, temorosa del poder de Creont, també oncle, però rei sobretot.

Antígona, descoberta per algú que l’ha vist infringint la llei, és condemnada a ser enterrada viva. Ella cometrà suïcidi igual que ho farà tambè Hemon, el seu amant i cosí, fill de Creont, i la mare del noi, Eurídice, quan veu el que el seu fill s’ha tret la vida.

El discurs és diàfan: la llei o els vincles de sang. La tràgica Antígona escull sense dubtar la opció segona: Polínices és fill dels mateixos pares que ella, Èdip i Iocasta, i aquet sol fet reclama moralment de la seva germana la sepultura digna, i una cerimònia de comiat.

Tant els monòlegs com els diàlegs són d’una agraïda transparència que ens apropa als fets i manté el seu vigor al llarg dels segles. No hi ha ni un mot de franc i és un plaer assaborir el treball dels actors compenetrat i en total equilibri. Corona de fulles d’olivera damunt del podi més alt per a l’actriu Clara Segura, que mai no sembla fer d’Antígona, sinó que ho és en tot moment i de manera intensa. Tota l’audàcia, la dignitat, la dolçor, el crit i el plor en favor de l’amor i l’honor al ser humà que, en aquest cas, li era germà, brollen d’aquesta noia jove amb la solemne naturalitat que exigeix el seu tràgic paper, un d’aquells que només es pot fer des del talent i la sensibilitat dramàtica de la Clara Segura. Costa de creure que aquesta dama pugui ser la mateixa que, necessariament, circula pel carrer potser amb texans. Jo la vaig deixar en Antígona i així la recordo ara i aquí, mentre escric aquest post.

En Pep Cruz ofereix un Creont molt convincent amb la seva habitual eficàcia. Ell és qui clou l’obra amb un monòleg creixent de clímax tràgic i amb un segell inesperat, bellíssim i que no descobriré, en el que hi participen tots els actors, tant els vius com els morts.

El vestuari de Roser Vallvé té un toc oriental que ens porta el record d’en Kurosawa. La música, original de Josh Farrar, és molt adequada a l’esperit de l’obra.

L’anècdota: En un moment determinat, en Pep Cruz va interrompre en sec el seu monòleg i va prendre de sota de la cadira d’un espectador de la primera fila una bossa de paper que cruixia cada vegada, i era molt sovint, que el seu propietari bellugava les cames. L’actor va dir “Permeti’m” i va situar l’embalum sorollós no gaire lluny, al final de la fila. De seguida va continuar impassible el seu Creont. En el moment de les salutacions, el mateix Pep Cruz, amb un delicat somriure, li va tornar a l’espectador la bossa i li va dir “Perdoni”. Es tractava d’un noi molt jove que de ben segur sempre es recordarà d’aquesta elegant lliçó rebuda d’un excel·lent actor que per fe bé la seva feina necessita, de forma imprescindible, silenci i atenció.
Teatre

ANTÍGONA

Enviat per glòria  |  8 comentaris















Antígona
Sofócles
Companyia La Perla 29
Director: Oriol Broggi
BIBLIOTECA DE CATALUNYA
Hospital, 56
Barcelona
Metro: L3 Liceu

La Biblioteca de Catalunya ha habilitat una nau romànica (?) i mitjançant dues grades, l’una al davant de l’altra, creen el suficient espai com perquè els actors facin la seva feina, que no és poca ni fàcil. El terra és de terra en aquesta estilitzada Antígona que actualment ofereix la companyia teatral La Perla 29 que dirigeix l’Oriol Broggi.

Aquesta Antígona, original de Sòfocles i adaptada per en Jeroni Rubió i Redón, té una durada d’una hora i quaranta minuts, que passen a bon ritme i no ens escatimen gens la magnitud de la tragèdia: Antígona, filla d’una mare i un fill, Iocasta i Èdip que, arrossegats per la força del destí, esdevindran matrimoni, torna a Tebes desprès d’acompanyar el seu dissortat pare cec a l’exili, i en aquest retorn a Tebes, l’Antígona es trobarà que els seus germans, Etèocles i Polinices, s’han donat l’un a l’altra la mort en litigi pel tron que han heretat d’Èdip, i que han regnant un any cada un fins al duel mortal.

Creont, el germà de Iocasta i oncle dels morts i d’Ismene i d'Antígona, ordena que solament sigui enterrat l’Etèocles i que el cos d’en Polinices, considerat traïdor segons la llei tebana, quedi abandonat a l’aire lliure a l’albir carronyaire de les aus de rapinya que acabaran amb ell. Antígona es rebel·la contra la llei que imposa el seu oncle Creont i, d’amagat, enterra el seu germà sense el suport de la seva germana Ismene, temorosa del poder de Creont, també oncle, però rei sobretot.

Antígona, descoberta per algú que l’ha vist infringint la llei, és condemnada a ser enterrada viva. Ella cometrà suïcidi igual que ho farà tambè Hemon, el seu amant i cosí, fill de Creont, i la mare del noi, Eurídice, quan veu el que el seu fill s’ha tret la vida.

El discurs és diàfan: la llei o els vincles de sang. La tràgica Antígona escull sense dubtar la opció segona: Polínices és fill dels mateixos pares que ella, Èdip i Iocasta, i aquet sol fet reclama moralment de la seva germana la sepultura digna, i una cerimònia de comiat.

Tant els monòlegs com els diàlegs són d’una agraïda transparència que ens apropa als fets i manté el seu vigor al llarg dels segles. No hi ha ni un mot de franc i és un plaer assaborir el treball dels actors compenetrat i en total equilibri. Corona de fulles d’olivera damunt del podi més alt per a l’actriu Clara Segura, que mai no sembla fer d’Antígona, sinó que ho és en tot moment i de manera intensa. Tota l’audàcia, la dignitat, la dolçor, el crit i el plor en favor de l’amor i l’honor al ser humà que, en aquest cas, li era germà, brollen d’aquesta noia jove amb la solemne naturalitat que exigeix el seu tràgic paper, un d’aquells que només es pot fer des del talent i la sensibilitat dramàtica de la Clara Segura. Costa de creure que aquesta dama pugui ser la mateixa que, necessariament, circula pel carrer potser amb texans. Jo la vaig deixar en Antígona i així la recordo ara i aquí, mentre escric aquest post.

En Pep Cruz ofereix un Creont molt convincent amb la seva habitual eficàcia. Ell és qui clou l’obra amb un monòleg creixent de clímax tràgic i amb un segell inesperat, bellíssim i que no descobriré, en el que hi participen tots els actors, tant els vius com els morts.

El vestuari de Roser Vallvé té un toc oriental que ens porta el record d’en Kurosawa. La música, original de Josh Farrar, és molt adequada a l’esperit de l’obra.

L’anècdota: En un moment determinat, en Pep Cruz va interrompre en sec el seu monòleg i va prendre de sota de la cadira d’un espectador de la primera fila una bossa de paper que cruixia cada vegada, i era molt sovint, que el seu propietari bellugava les cames. L’actor va dir “Permeti’m” i va situar l’embalum sorollós no gaire lluny, al final de la fila. De seguida va continuar impassible el seu Creont. En el moment de les salutacions, el mateix Pep Cruz, amb un delicat somriure, li va tornar a l’espectador la bossa i li va dir “Perdoni”. Es tractava d’un noi molt jove que de ben segur sempre es recordarà d’aquesta elegant lliçó rebuda d’un excel·lent actor que per fe bé la seva feina necessita, de forma imprescindible, silenci i atenció.

1:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

23 de maig 2008







Hem parlat ja del llibre El Guepard i del seu autor, el príncep de Lampedusa. Ara toca parlar de la pel·lícula i del seu vals arquetípic, vals que es marquen un madur i elegant Burt Lancaster de príncep de Salina i una jove i exultantment bella Claudia Cardinale jugant el rol d’Angélica Sedara, promesa de Tancredi, el nebot predilecte del príncep, encarnat per un Alain Delon en absoluta plenitud, quan es deia, amb raó, que l’actor francès era un dels homes mes bells del món.

En el fragment que podeu veure d’aquest vals amb misteri, observareu que el personatge d’en Delon, que s’ha de dir Tancredi i que així s’anomena a la novel·la i a la pel·lícula original en llengua italiana, l’han batejat de nou dient-li Alfonso, un nom bonic però improcedent a part d’inexplicable.

L’escena parla per si sola, però sempre hi puc afegir, pels qui no coneguin ni la novel·la ni la pel·lícula, que el jove Tancredi/Alfonso fins i tot deixa anar unes llàgrimes de dolça gelosia quan contempla la seva bellíssima futura esposa, una noia de família rica però d’origen plebeu, ballant amb el seu oncle Fabrizio, a qui Tancredi tant estima, i que durant el vals viu amb l’Angelica la consciència fugaç d’una passió que mai no podrà ser i que de ben segur hauria estat mútua.

I què podem dir de l’artífex d’una pel·lícula tan perfecte? Ell es deia Luchino Visconti, i era el setè fill del Duc de Modrone, adinerat terratinent afincat a Milà, on havia nascut en Luchino l’any 1906. La seva mare es deia Carla Erba i pertanyia també a la noblesa. La seva família era propietària d’uns importants laboratoris farmacèutics i, avui dia, si aneu a Milà, veureu que a la plaça de la Catedral hi ha encara una farmàcia que porta el nom dels Erba.No em causen impressió ni els orígens ni els títols i propietats d’en Luchino Visconti, però sí que me’n causa el seu geni, i crec que haver nascut en un medi econòmicament tan folgat, li va permetre poder-lo desenvolupar amb més facilitat que si hagués estat fill d’un medi amb menys recursos.

Va rebre una educació exquisida i des de molt jove ja vivia a cavall entre Milà i París. A la capital francesa es va iniciar en el cinema com ajudant de direcció d’en Jean Renoir, fill del pintor Auguste Renoir, amb qui va col·laborar en dues pel·lícules: Partie de Campagne (1937) i La Tosca (1940). A la primera també es va ocupar del disseny del vestuari i a la segona va compartir l’escriptura del guió amb l’esmentat director Jean Renoir i amb Karl Koch.Per raons d’espai i perquè Il maestro Visconti mereix un post a part, salto a la seva pel·lícula número onze: El guepard, sense deixar d’esmentar almenys dos títols per situar-nos en la història, i també, valgui el joc fàcil de paraules, per la història. Un és La terra tremma (1947), filmada a Aci Treza a l’illa de Sicília, amb gent no professional i en el dialecte sicilià, on ens mostra la duríssima vida dels pescadors i les seves famílies És una pel·lícula eixuta, feta sense un guió previ, i on l’acció i els diàlegs tenen només la voluntat de reflectir el dia a dia d’aquells treballadors del mar. L’aspiració d’en Visconti amb aquesta pel·lícula era fer un cinema realista tan pur com fos possible. L’altra seria la innoblidable Rocco i els seus germans (1960) de la qual en va escriure el guió comptant amb quatre col·laboradors, un d’ells la seva quasi habitual Suso Cechi d’Amico, amb qui havia començat a treballar l’any 1951 en la pel·lícula Bellissima.Tant La terra tremma com Rocco i els seus germans varen ser pel·lícules encarregades pel Partit Comunista Italià, al qual en Luchino Visconti estava molt vinculat.

Es necessari remarcar que en Luchino Visconti no va abandonar mai el luxe en el que havia nascut. La seva vida transcorria en un palazzo a Roma i passava l’estiu en una bella finca de nom La Colombaia, al camp, però es considerava un home progressista, i el seu fervent antifeixisme el va acostar a posicions d’extrema esquerra que probablement no s’haurien donat en altres circumstàncies.

Per filmar El Guepard es va rodejar de qui millor el podia informar de l’època i l’ambient. El modista Piero Tossi, entre d’altres erudits de les arts, va dissenyar-li un vestuari que aconsegueix que la pel·lícula sembli més aviat un documental magistralment filmat d’una família en temps d’en Garibaldi que no pas una pel·lícula amb actors simulant personatges ficticis.

La partitura va ser encomanada al gran músic milanès Nino Rota (1911-1979), que va compondre l’obra durant l’ocupació alemanya. Es tracta d’una simfonia en quatre temps, inacabada, d’una bellesa sublim sempre adequada a l’escenari, de vegades d’una avassalladora grandesa èpica, però també delicadament lírica amb passatges de colpidora emotivitat portadors d’una nostàlgia que sembla fluir de la mirada trista que el príncep de Salina fa al món que ell defuig i el defuig.

Agonitzen les estirps de raça, com la seva, i entren els xacals decidits a emprar la política com un camí cap al poder i l’èxit assolits sense escrúpols.

Per l’escena del ball, que és molt llarga, en Nino Rota va compondre: una masurca, una contradansa, una polca, una quadriglia, un galop i, finalment, el vals. Per què cap al principi he parlat d’un vals amb misteri? Doncs perquè quan la pel·lícula es va estrenar, l’any 1963, s’hi anunciava un vals inèdit d’en Verdi i, efectivament, deu ser algun dels valsos que sona mentre dura la sumptuosa festa, però no aquest que avui ens ballen amb tanta elegància el príncep sicilià i la formosa Angelica, ja que, com queda explicat, és el gran Nino Rota l’autor d’aquesta peça que els actors executen amb precisió professional. Recordem que en Nino Rota va ser un compositor força habitual d’en Visconti, però també ho va ser quasi constant d’en Federico Fellini. Qui ha oblidat La strada o Amarcord? I el gran mestre va acabar la seva carrera en el cinema component les precioses bandes sonores de les tres parts d’El padrí.


Luchino Visconti va morir a Roma l’any 1976. Un dia caldrà parlar de la resta de les seves pel·lícules ja que, si bé desiguals i discutibles com la majoria d’obres artístiques, totes ens deixen veure el talent d’aquest ser creatiu tan complet. No hem d’oblidar que la divina Maria Callas deia que en Luchino, dirigint-la al Teatro alla Scala, era l’home que l’havia ensenyat a actuar. L’havia dirigida a La Vestale, La Sonnambula, La Traviata i a moltes més que un dia esmentarem afegint-hi una mica d’història i algun toc xafarder.


També s’ha de parlar del teatre que il duca va dirigir: Antígona, A porta tancada, Crim i càstig, Un tramvia anomenat desig..., i no acabaríem. Ah! I amb actors com en Vittorio Gassman, en Marcello Mastroianni, en Paolo Stoppa..., i d’ajudant de direcció un jove Franco Zefirelli. Vaja, que quasi res.

Quant li deu a Visconti aquella Itàlia deprimida de la segona guerra! I quant li devem tots! Persones com ell són els mitjancers entre el grans creatius musicals, literaris i plàstics i nosaltres, el públic, que obre embadalit els ulls pensant que amb l’obra que ens deixen mestres de gran talla, com és el cas d’en Luchino Visconti, sempre descobrirem com les nostres intel·ligències i sensibilitats creixen estimulades per la saviesa que ens transmeten.
NoNostàlgia

UN LLIBRE, UNA PEL·LÍCULA I UN VALS ( i II )

Enviat per glòria  |  6 comentaris







Hem parlat ja del llibre El Guepard i del seu autor, el príncep de Lampedusa. Ara toca parlar de la pel·lícula i del seu vals arquetípic, vals que es marquen un madur i elegant Burt Lancaster de príncep de Salina i una jove i exultantment bella Claudia Cardinale jugant el rol d’Angélica Sedara, promesa de Tancredi, el nebot predilecte del príncep, encarnat per un Alain Delon en absoluta plenitud, quan es deia, amb raó, que l’actor francès era un dels homes mes bells del món.

En el fragment que podeu veure d’aquest vals amb misteri, observareu que el personatge d’en Delon, que s’ha de dir Tancredi i que així s’anomena a la novel·la i a la pel·lícula original en llengua italiana, l’han batejat de nou dient-li Alfonso, un nom bonic però improcedent a part d’inexplicable.

L’escena parla per si sola, però sempre hi puc afegir, pels qui no coneguin ni la novel·la ni la pel·lícula, que el jove Tancredi/Alfonso fins i tot deixa anar unes llàgrimes de dolça gelosia quan contempla la seva bellíssima futura esposa, una noia de família rica però d’origen plebeu, ballant amb el seu oncle Fabrizio, a qui Tancredi tant estima, i que durant el vals viu amb l’Angelica la consciència fugaç d’una passió que mai no podrà ser i que de ben segur hauria estat mútua.

I què podem dir de l’artífex d’una pel·lícula tan perfecte? Ell es deia Luchino Visconti, i era el setè fill del Duc de Modrone, adinerat terratinent afincat a Milà, on havia nascut en Luchino l’any 1906. La seva mare es deia Carla Erba i pertanyia també a la noblesa. La seva família era propietària d’uns importants laboratoris farmacèutics i, avui dia, si aneu a Milà, veureu que a la plaça de la Catedral hi ha encara una farmàcia que porta el nom dels Erba.No em causen impressió ni els orígens ni els títols i propietats d’en Luchino Visconti, però sí que me’n causa el seu geni, i crec que haver nascut en un medi econòmicament tan folgat, li va permetre poder-lo desenvolupar amb més facilitat que si hagués estat fill d’un medi amb menys recursos.

Va rebre una educació exquisida i des de molt jove ja vivia a cavall entre Milà i París. A la capital francesa es va iniciar en el cinema com ajudant de direcció d’en Jean Renoir, fill del pintor Auguste Renoir, amb qui va col·laborar en dues pel·lícules: Partie de Campagne (1937) i La Tosca (1940). A la primera també es va ocupar del disseny del vestuari i a la segona va compartir l’escriptura del guió amb l’esmentat director Jean Renoir i amb Karl Koch.Per raons d’espai i perquè Il maestro Visconti mereix un post a part, salto a la seva pel·lícula número onze: El guepard, sense deixar d’esmentar almenys dos títols per situar-nos en la història, i també, valgui el joc fàcil de paraules, per la història. Un és La terra tremma (1947), filmada a Aci Treza a l’illa de Sicília, amb gent no professional i en el dialecte sicilià, on ens mostra la duríssima vida dels pescadors i les seves famílies És una pel·lícula eixuta, feta sense un guió previ, i on l’acció i els diàlegs tenen només la voluntat de reflectir el dia a dia d’aquells treballadors del mar. L’aspiració d’en Visconti amb aquesta pel·lícula era fer un cinema realista tan pur com fos possible. L’altra seria la innoblidable Rocco i els seus germans (1960) de la qual en va escriure el guió comptant amb quatre col·laboradors, un d’ells la seva quasi habitual Suso Cechi d’Amico, amb qui havia començat a treballar l’any 1951 en la pel·lícula Bellissima.Tant La terra tremma com Rocco i els seus germans varen ser pel·lícules encarregades pel Partit Comunista Italià, al qual en Luchino Visconti estava molt vinculat.

Es necessari remarcar que en Luchino Visconti no va abandonar mai el luxe en el que havia nascut. La seva vida transcorria en un palazzo a Roma i passava l’estiu en una bella finca de nom La Colombaia, al camp, però es considerava un home progressista, i el seu fervent antifeixisme el va acostar a posicions d’extrema esquerra que probablement no s’haurien donat en altres circumstàncies.

Per filmar El Guepard es va rodejar de qui millor el podia informar de l’època i l’ambient. El modista Piero Tossi, entre d’altres erudits de les arts, va dissenyar-li un vestuari que aconsegueix que la pel·lícula sembli més aviat un documental magistralment filmat d’una família en temps d’en Garibaldi que no pas una pel·lícula amb actors simulant personatges ficticis.

La partitura va ser encomanada al gran músic milanès Nino Rota (1911-1979), que va compondre l’obra durant l’ocupació alemanya. Es tracta d’una simfonia en quatre temps, inacabada, d’una bellesa sublim sempre adequada a l’escenari, de vegades d’una avassalladora grandesa èpica, però també delicadament lírica amb passatges de colpidora emotivitat portadors d’una nostàlgia que sembla fluir de la mirada trista que el príncep de Salina fa al món que ell defuig i el defuig.

Agonitzen les estirps de raça, com la seva, i entren els xacals decidits a emprar la política com un camí cap al poder i l’èxit assolits sense escrúpols.

Per l’escena del ball, que és molt llarga, en Nino Rota va compondre: una masurca, una contradansa, una polca, una quadriglia, un galop i, finalment, el vals. Per què cap al principi he parlat d’un vals amb misteri? Doncs perquè quan la pel·lícula es va estrenar, l’any 1963, s’hi anunciava un vals inèdit d’en Verdi i, efectivament, deu ser algun dels valsos que sona mentre dura la sumptuosa festa, però no aquest que avui ens ballen amb tanta elegància el príncep sicilià i la formosa Angelica, ja que, com queda explicat, és el gran Nino Rota l’autor d’aquesta peça que els actors executen amb precisió professional. Recordem que en Nino Rota va ser un compositor força habitual d’en Visconti, però també ho va ser quasi constant d’en Federico Fellini. Qui ha oblidat La strada o Amarcord? I el gran mestre va acabar la seva carrera en el cinema component les precioses bandes sonores de les tres parts d’El padrí.


Luchino Visconti va morir a Roma l’any 1976. Un dia caldrà parlar de la resta de les seves pel·lícules ja que, si bé desiguals i discutibles com la majoria d’obres artístiques, totes ens deixen veure el talent d’aquest ser creatiu tan complet. No hem d’oblidar que la divina Maria Callas deia que en Luchino, dirigint-la al Teatro alla Scala, era l’home que l’havia ensenyat a actuar. L’havia dirigida a La Vestale, La Sonnambula, La Traviata i a moltes més que un dia esmentarem afegint-hi una mica d’història i algun toc xafarder.


També s’ha de parlar del teatre que il duca va dirigir: Antígona, A porta tancada, Crim i càstig, Un tramvia anomenat desig..., i no acabaríem. Ah! I amb actors com en Vittorio Gassman, en Marcello Mastroianni, en Paolo Stoppa..., i d’ajudant de direcció un jove Franco Zefirelli. Vaja, que quasi res.

Quant li deu a Visconti aquella Itàlia deprimida de la segona guerra! I quant li devem tots! Persones com ell són els mitjancers entre el grans creatius musicals, literaris i plàstics i nosaltres, el públic, que obre embadalit els ulls pensant que amb l’obra que ens deixen mestres de gran talla, com és el cas d’en Luchino Visconti, sempre descobrirem com les nostres intel·ligències i sensibilitats creixen estimulades per la saviesa que ens transmeten.

1:20 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

6 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

21 de maig 2008




Em passa tot sovint que els dissabtes vaig a plaça amb una idea més o menys prefixada de què fer per dinar diumenge (els dissabtes i els diumenges són els únics dies que dino a casa), i quan passo pel peix canvio a l’acte de plans.

Això mateix és el que em va passar dissabte passat, que no recordo ja què volia fer, però quan vaig veure que al cove de la “meva” peixetera hi havia uns calamars preciosos, i que no estaven gens malament de preu, vaig decidir que faria una de les receptes que vaig aprendre del llibre Àpats de fonda, de Jaume Carles Font, publicat per Cossetània Edicions, de Valls, un llibre del que en tinc pensat fer-ne un post ja que és una de les millors adquisicions que he fet de llibres de cuina.

El calamar que vaig comprar feia 650 grams (n’érem 3 a dinar), i me’l vaig fer tallar com si l’hagués de fer a la romana, però amb les rodelles un pèl més gruixudes.

Ingredients:

El calamar.
1 ceba mitjana.
3 tomàquets madurs.
1 gotet de vi blanc.
1 got d’aigua.
1 cullerada (de cafè) de pebre vermell dolç.
3 grans d’all.
1 bitxo (més gros o més petit, depenent de com us agradi de picant).
10 ametlles torrades.
6 grans de pebre, blanc o negre.
uns brins de safrà.
1 branca de julivert.
oli d’oliva.
sal.

En primer lloc, vaig netejar les rodelles i la resta del calamar, i vaig tallar les aletes i els tentacles a trossos regulars.

Vaig tallar la ceba ben fina, ratllar els tomàquets (sense les llavors), i picar, també ben fi, el julivert.

En una cassola amb oli ja calent, hi vaig fer sofregir a foc ben baix la ceba, i quan aquesta es va començar a fer transparent, hi vaig afegir el tomàquet ratllat, una mica de sal, i un polsim de sucre per treure l’acidesa del tomàquet.

Amb el foc encara ben baix, ho vaig anar coent fins que el tomàquet va estar al punt.

A aquest sofregit hi vaig tirar el calamar, el julivert picat, el pebre vermell dolç, i vaig anar remenant-ho tot durant un parell de minuts.

Passat aquest temps, vaig afegir-hi el gotet de vi blanc i l’aigua del got que em va semblar suficient.

Amb la cassola tapada, ho vaig deixar coure durant 10 minuts.

Mentrestant, vaig fer la picada amb els alls, les ametlles torrades, els grans de pebre, una mica de sal, els brins de safrà i el bitxo, la qual vaig abocar dins la cassola havent-la diluït dins el morter amb una mica de suc de la mateixa cuita.

Ben remenat, vaig deixar que s’acabés de coure tot plegat, amb la cassola tapada i a foc moderat.

Tinc el costum quan faig sípa o calamar guisats, d’estofar-los prèviament en un cassó que hi càpiguen bé però que no quedin tampoc massa folgats, amb una mica d’aigua –tot just la suficient perquè no se’ns enganxi- i un rajolinet d’oli durant vint o vint-i-cinc minuts amb el foc ben baix, ja que cuits prèviament d’aquesta manera tant la sípia com el calamar queden molt més tous que si es couen a la cassola amb el suc.

Per servir-lo, el vaig acompanyar amb un flamet d’arròs blanc.

De debò que trobo que és un plat que resulta exquisit.
Segons plats

CALAMAR AMB SALSA PICANT

Enviat per enric  |  10 comentaris




Em passa tot sovint que els dissabtes vaig a plaça amb una idea més o menys prefixada de què fer per dinar diumenge (els dissabtes i els diumenges són els únics dies que dino a casa), i quan passo pel peix canvio a l’acte de plans.

Això mateix és el que em va passar dissabte passat, que no recordo ja què volia fer, però quan vaig veure que al cove de la “meva” peixetera hi havia uns calamars preciosos, i que no estaven gens malament de preu, vaig decidir que faria una de les receptes que vaig aprendre del llibre Àpats de fonda, de Jaume Carles Font, publicat per Cossetània Edicions, de Valls, un llibre del que en tinc pensat fer-ne un post ja que és una de les millors adquisicions que he fet de llibres de cuina.

El calamar que vaig comprar feia 650 grams (n’érem 3 a dinar), i me’l vaig fer tallar com si l’hagués de fer a la romana, però amb les rodelles un pèl més gruixudes.

Ingredients:

El calamar.
1 ceba mitjana.
3 tomàquets madurs.
1 gotet de vi blanc.
1 got d’aigua.
1 cullerada (de cafè) de pebre vermell dolç.
3 grans d’all.
1 bitxo (més gros o més petit, depenent de com us agradi de picant).
10 ametlles torrades.
6 grans de pebre, blanc o negre.
uns brins de safrà.
1 branca de julivert.
oli d’oliva.
sal.

En primer lloc, vaig netejar les rodelles i la resta del calamar, i vaig tallar les aletes i els tentacles a trossos regulars.

Vaig tallar la ceba ben fina, ratllar els tomàquets (sense les llavors), i picar, també ben fi, el julivert.

En una cassola amb oli ja calent, hi vaig fer sofregir a foc ben baix la ceba, i quan aquesta es va començar a fer transparent, hi vaig afegir el tomàquet ratllat, una mica de sal, i un polsim de sucre per treure l’acidesa del tomàquet.

Amb el foc encara ben baix, ho vaig anar coent fins que el tomàquet va estar al punt.

A aquest sofregit hi vaig tirar el calamar, el julivert picat, el pebre vermell dolç, i vaig anar remenant-ho tot durant un parell de minuts.

Passat aquest temps, vaig afegir-hi el gotet de vi blanc i l’aigua del got que em va semblar suficient.

Amb la cassola tapada, ho vaig deixar coure durant 10 minuts.

Mentrestant, vaig fer la picada amb els alls, les ametlles torrades, els grans de pebre, una mica de sal, els brins de safrà i el bitxo, la qual vaig abocar dins la cassola havent-la diluït dins el morter amb una mica de suc de la mateixa cuita.

Ben remenat, vaig deixar que s’acabés de coure tot plegat, amb la cassola tapada i a foc moderat.

Tinc el costum quan faig sípa o calamar guisats, d’estofar-los prèviament en un cassó que hi càpiguen bé però que no quedin tampoc massa folgats, amb una mica d’aigua –tot just la suficient perquè no se’ns enganxi- i un rajolinet d’oli durant vint o vint-i-cinc minuts amb el foc ben baix, ja que cuits prèviament d’aquesta manera tant la sípia com el calamar queden molt més tous que si es couen a la cassola amb el suc.

Per servir-lo, el vaig acompanyar amb un flamet d’arròs blanc.

De debò que trobo que és un plat que resulta exquisit.

10:05 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

10 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

19 de maig 2008



El dia 23 de desembre de 1896 venia al món, a Palerm (Sicília - Itàlia), un nen que va ser batejat amb el nom de Giuseppe Tomasi, fill del príncep de Lampedusa i duc de Palma di Montechiario, i de la seva muller, la princesa de Mastrogiovanni Tasca di Cutò.

Amb aquests ingredients, el nounat jugava amb avantatges importants de les que, com tots els infants, n’era innocent. De moment no podia haver rebut un nom més regi: Giuseppe Tomasi di Lampedusa.
El jove aristòcrata va rebre una educació exquisida com convenia a un noi de noble estirp. Va estar molt influït per la sensibilitat i la cultura de la seva mare que, entre d’altres coses, li va ensenyar l’idioma francès. Va tenir també una institutriu a temps complert fins que va arribar l’hora d'acabar els seus estudis secundaris a Roma i a Palerm. A la Universitat de Roma va fer estudis de dret i quan va tornar a Palerm es va dedicar als estudis de lletres i de llengües estrangeres.


Durant la Primera Guerra va ser cridat a files, va caure presoner dels austríacs i va ser internat en un camp de concentració a Hongria del qual es va poder escapar. Va abandonar l’exèrcit amb el grau de tinent i va tornar a la antiga i vetusta Casa Lampedusa, a Palerm, on la família, i en especial la seva mare, l’acolliren amb immensa alegria. A Palerm, el jove senyoret de Lampedusa va alternar els viatges i el descans. Sempre anava acompanyat de la mare, que mai no el deixaria. També conreava l’estudi de la Literatura Universal.

L’any 1932 es va casar a Riga amb la Licy, noia, naturalment de casa noble, i estudiosa de la psicoanàlisi. Es deia Alexandra Wolff Stomersee i era letona. Mai no es va entendre amb la princesa de Mastrogiovanni, la seva sogra, que vivia amb ella i amb el signorino Giuseppe. La incompatibilitat de caràcters, no sé sí amb la princesa o amb el seu marit, va provocar una separació brusca però no definitiva.

L’any 1934, mor el príncep Giulio Tomasi, i el seu únic fill hereta els títols de noblesa: Príncep de Lampedusa i Duc de Palma de Montechiario, i tanta solemnitat comporta bons feixos d’escriptures de grandioses i fèrtils propietats agrícoles de la família. L’any 1940, el nou príncep es cridat a files però... el deixen tornar a Sicília perquè ha de regentar les propietats. Ell, la seva mare i la Licy, que ha tornat amb ell, es refugien en una propietat a la població siciliana de Capo d’Orlando.

Quan s’ha acabat la guerra, el príncep de Lampedusa comença a freqüentar cenacles literaris i cultiva l’amistat d’un seu cosí, poeta de cert renom a Sicília, Luccio Piccolo. Ambdós assisteixen a concessions de premis literaris i diuen que del frec amb aquestes atmosferes de pal lletraferit li ve el rampell d’escriure El guepard, que és, en gran manera, la història de la seva família.

La novel·la és de les que hauria de llegir tothom qui valorés l’escriptura com el que és: un art. El príncep de Lampedusa ens fa una meravellosa narració on s’hi reflecteix de forma quasi dolorosa el canvi dels temps. El protagonista és un aristòcrata a l’antiga que donant una lliçó d’intel·ligència viu com espectador el cisma social que s’està produïnt, l’enderrocament d’una classe, la seva, que està cridada a dil·luir-se en el gruix del poder entrant, representat per una burgesia tan adinerada com ordinària.

Així, el personatge de ficció protagonista d’El guepard, Fabrizio Corvera, príncep de Salina, segurament un alter ego de l’autor, contempla com el seu nebot predilecte, en Tancredi, s’uneix als garibaldins i s’enamora d’una noia tan formosa com rica, però d’ascendència popular, d’aquesta capa social inculta i poderosa, la burgesa, que a Sicília, en aquells temps, se la coneix com maffia. "És necessari que tot canvii perquè tot segueixi igual" és una de les frases lapidàries que l'autor fa dir al príncep de Salina i que ha quedat com un savi aforisme.

















La novel·la està, naturalment, editada en llengua castellana, però la tenim també en català, traduïda per un intèrpret d’excepció, l’excel·lent escriptor mallorquí Llorenç de Villalonga, esplèndid autor de Bearn i de tantes altres apreciables obres, que és com un germà espiritual del propi Lampedusa, nascuts ambdós en illes banyades per la Mediterrània, i en societats econòmicament afavorides.
Giuseppe Tomasi di Lampedusa va enviar El guepard a diverses editorials que el varen rebutjar, fet que el va deixar, lògicament, desanimat. Tot i així va escriure encara un altre llibre, aquest de relats i per desgràcia breu, conegut com El professor i la sirena, en el qual, malgrat la brevetat, s’albira perfectament quin talent ens escatimava aquest príncep que és definia solitari i més amant de les coses que de les persones.

L’any 1957 se li va detectar un tumor pulmonar i va morir sense saber que, un any més tard, l’editor Giorgio Bassani, autor de la cèlebre novela basada en fets reals, El jardí dels Finzi Contini, tindria El Guepard davant dels seus ulls de notable home de lletres i escriptor valorat, i el faria sortir a la llum, l’any 1958, editat per la prestigiosa casa Feltrinelli, que l’esmentat Giorgio Bassani regentava. S’ha dit, i amb raó, que Bassani va fer, almenys, dues coses importants per la història: La seva pròpia novel·la ja citada, un esfereïdor testimoni, un més, de l’holocaust comès pels nazis contra els jueus, i donar a conèixer al món una obra cabdal de la literatura italiana i universal que hauria pogut anar-se convertint en pols, abandonada en el fons d’un calaix d’alguna taula que ningú no obriria mai més.

L’any 1959, El guepard va guanyar el premi Stregga, un dels més importants d’Itàlia.

Quants secrets ens oculten les capricioses ironies de la vida...
Literatura

UN LLIBRE, UNA PEL·LÍCULA I UN VALS ( I )

Enviat per glòria  |  14 comentaris



El dia 23 de desembre de 1896 venia al món, a Palerm (Sicília - Itàlia), un nen que va ser batejat amb el nom de Giuseppe Tomasi, fill del príncep de Lampedusa i duc de Palma di Montechiario, i de la seva muller, la princesa de Mastrogiovanni Tasca di Cutò.

Amb aquests ingredients, el nounat jugava amb avantatges importants de les que, com tots els infants, n’era innocent. De moment no podia haver rebut un nom més regi: Giuseppe Tomasi di Lampedusa.
El jove aristòcrata va rebre una educació exquisida com convenia a un noi de noble estirp. Va estar molt influït per la sensibilitat i la cultura de la seva mare que, entre d’altres coses, li va ensenyar l’idioma francès. Va tenir també una institutriu a temps complert fins que va arribar l’hora d'acabar els seus estudis secundaris a Roma i a Palerm. A la Universitat de Roma va fer estudis de dret i quan va tornar a Palerm es va dedicar als estudis de lletres i de llengües estrangeres.


Durant la Primera Guerra va ser cridat a files, va caure presoner dels austríacs i va ser internat en un camp de concentració a Hongria del qual es va poder escapar. Va abandonar l’exèrcit amb el grau de tinent i va tornar a la antiga i vetusta Casa Lampedusa, a Palerm, on la família, i en especial la seva mare, l’acolliren amb immensa alegria. A Palerm, el jove senyoret de Lampedusa va alternar els viatges i el descans. Sempre anava acompanyat de la mare, que mai no el deixaria. També conreava l’estudi de la Literatura Universal.

L’any 1932 es va casar a Riga amb la Licy, noia, naturalment de casa noble, i estudiosa de la psicoanàlisi. Es deia Alexandra Wolff Stomersee i era letona. Mai no es va entendre amb la princesa de Mastrogiovanni, la seva sogra, que vivia amb ella i amb el signorino Giuseppe. La incompatibilitat de caràcters, no sé sí amb la princesa o amb el seu marit, va provocar una separació brusca però no definitiva.

L’any 1934, mor el príncep Giulio Tomasi, i el seu únic fill hereta els títols de noblesa: Príncep de Lampedusa i Duc de Palma de Montechiario, i tanta solemnitat comporta bons feixos d’escriptures de grandioses i fèrtils propietats agrícoles de la família. L’any 1940, el nou príncep es cridat a files però... el deixen tornar a Sicília perquè ha de regentar les propietats. Ell, la seva mare i la Licy, que ha tornat amb ell, es refugien en una propietat a la població siciliana de Capo d’Orlando.

Quan s’ha acabat la guerra, el príncep de Lampedusa comença a freqüentar cenacles literaris i cultiva l’amistat d’un seu cosí, poeta de cert renom a Sicília, Luccio Piccolo. Ambdós assisteixen a concessions de premis literaris i diuen que del frec amb aquestes atmosferes de pal lletraferit li ve el rampell d’escriure El guepard, que és, en gran manera, la història de la seva família.

La novel·la és de les que hauria de llegir tothom qui valorés l’escriptura com el que és: un art. El príncep de Lampedusa ens fa una meravellosa narració on s’hi reflecteix de forma quasi dolorosa el canvi dels temps. El protagonista és un aristòcrata a l’antiga que donant una lliçó d’intel·ligència viu com espectador el cisma social que s’està produïnt, l’enderrocament d’una classe, la seva, que està cridada a dil·luir-se en el gruix del poder entrant, representat per una burgesia tan adinerada com ordinària.

Així, el personatge de ficció protagonista d’El guepard, Fabrizio Corvera, príncep de Salina, segurament un alter ego de l’autor, contempla com el seu nebot predilecte, en Tancredi, s’uneix als garibaldins i s’enamora d’una noia tan formosa com rica, però d’ascendència popular, d’aquesta capa social inculta i poderosa, la burgesa, que a Sicília, en aquells temps, se la coneix com maffia. "És necessari que tot canvii perquè tot segueixi igual" és una de les frases lapidàries que l'autor fa dir al príncep de Salina i que ha quedat com un savi aforisme.

















La novel·la està, naturalment, editada en llengua castellana, però la tenim també en català, traduïda per un intèrpret d’excepció, l’excel·lent escriptor mallorquí Llorenç de Villalonga, esplèndid autor de Bearn i de tantes altres apreciables obres, que és com un germà espiritual del propi Lampedusa, nascuts ambdós en illes banyades per la Mediterrània, i en societats econòmicament afavorides.
Giuseppe Tomasi di Lampedusa va enviar El guepard a diverses editorials que el varen rebutjar, fet que el va deixar, lògicament, desanimat. Tot i així va escriure encara un altre llibre, aquest de relats i per desgràcia breu, conegut com El professor i la sirena, en el qual, malgrat la brevetat, s’albira perfectament quin talent ens escatimava aquest príncep que és definia solitari i més amant de les coses que de les persones.

L’any 1957 se li va detectar un tumor pulmonar i va morir sense saber que, un any més tard, l’editor Giorgio Bassani, autor de la cèlebre novela basada en fets reals, El jardí dels Finzi Contini, tindria El Guepard davant dels seus ulls de notable home de lletres i escriptor valorat, i el faria sortir a la llum, l’any 1958, editat per la prestigiosa casa Feltrinelli, que l’esmentat Giorgio Bassani regentava. S’ha dit, i amb raó, que Bassani va fer, almenys, dues coses importants per la història: La seva pròpia novel·la ja citada, un esfereïdor testimoni, un més, de l’holocaust comès pels nazis contra els jueus, i donar a conèixer al món una obra cabdal de la literatura italiana i universal que hauria pogut anar-se convertint en pols, abandonada en el fons d’un calaix d’alguna taula que ningú no obriria mai més.

L’any 1959, El guepard va guanyar el premi Stregga, un dels més importants d’Itàlia.

Quants secrets ens oculten les capricioses ironies de la vida...

12:55 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

14 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

16 de maig 2008

Ens fa molta il·lusió dir-vos que comptem amb una nova corresponsal, la Marina Soprano, la qual, segons ens ha dit, molt gustosament ha accedit a redactar-nos una petita crònica que ella mateixa ha titulat Petita ruta operística, on ens hi explica el seu recent viatge a Milà per seguir una ruta dedicada a Verdi i assistir, al Teatro alla Scala, a la representació de l’òpera 1984, de Lorin Maazel, basada en la novel·la del mateix títol de George Orwell.

Moltíssimes gràcies, Marina, i esperem que als lectors de la "Samfaina" aquesta crònica els resulti tan interessant com ens ha resultat a nosaltres:


A l’entorn de Milà, i en un radi de ben pocs quilòmetres, podem fer una magnífica ruta Verdi, ben coneguda, d’altra banda, i molt ben il·lustrada en aquella sèrie emesa per televisió ja fa uns quants anys, que ens obsequiava, al final de cada episodi, amb el quartet de Rigoletto, "Bella figlia dell’amore".

Una expressió mínima d’aquesta ruta comprèn la visita a l’antiga botiga i hostatgeria de Roncole, on va néixer Giuseppe Verdi, un edifici amb forma de masia, d’aspecte rústic però molt restaurada i força diferent de la imatge que me n’havien donat els llibres que jo coneixia, editats ja fa uns quants anys. A més, davant del cantó dret de la façana, s’hi ha col·locat, elevat sobre una peanya, un bust del mestre, tan desafortunat com desproporcionat i tan ben intencionat com poc digne d’una Itàlia que continua essent capdavantera en el bon gust.



Ben a prop, podem passejar per Busseto, la ciutat de l’adolescència i primera joventut de Verdi. A la Via Roma, on el dia 6 de maig hi havia mercat, no hi falta el restaurant amb aparadors que exhibeixen fotografies signades per grans cantants de la lírica, com Carlo Bergonzi o Plácido Domingo, i la plaça Giuseppe Verdi ens ofereix, davant de l’església i col·legiata de San Bartolomeo, el teatre, també de nom Giuseppe Verdi i, com no podia ser d’altra manera, una estàtua del músic, en aquest cas sedent i prou ben integrada al conjunt.



A continuació, cal acostar-se a Sant’Agata o Vil·la Verdi, on es poden veure, amb els mobles originals, les habitacions del mestre i la seva companya i després esposa Giuseppina Strepponi, el seu estudi, l’habitació on va morir (traslladada des del Grand Hotel de Milà, on s’apagà la vida del mestre el 1901), el celler, el garatge, ple de calesses i landós, i una part de l’extens jardí romàntic de la finca.



I, ja per acabar, anem a Milà, la gran ciutat que va permetre a Verdi desenvolupar-se professionalment, malgrat que li va negar l’accés al Conservatori a causa de la posició errònia de les mans a l’hora de tocar el piano, ja incorregible atesa la seva edat. El Teatro alla Scala, aleshores com ara un temple de l’òpera, va ser l’escenari d’algun fracàs, però sobretot dels grans èxits de Giuseppe. Per això ens hagués agradat molt veure-hi, per exemple, un bon Nabucco i rememorar l’estrena esclatant d’aquesta peça que va comptar amb la veu de la Strepponi, gran soprano i futura parella del mestre. Però el calendari mana i aquesta vegada l’il·lustre teatre ens va situar lluny de l’univers verdià per abocar-nos de ple en el món contemporani, amb la representació de l’òpera 1984, composta i dirigida per Lorin Maazel, amb llibret de J.D. McClatchy i Thomas Meehan, a partir de la novel·la de George Orwell, del mateix títol. Tot un canvi, certament, però no pas una experiència per deixar-se perdre.

Dividida en tres actes, 1984 és una òpera expressiva, en què tant la música com la interpretació han estat concebudes justament en funció de l’argument i del missatge que aporta el text original. Si l’ús de la llengua anglesa contribueix a donar una certa impressió de comèdia musical, aquest gènere (sigui dit amb tots els respectes) queda clarament superat per una orquestració molt complexa, unes majors exigències vocals i un clar distanciament de les melodies seductores, que aquí també hi són presents i ens atrauen, però que no es volen acabar de mostrar ni es recreen mai en elles mateixes, com si temessin abusar de la seva bellesa.

De la interpretació, en conjunt excel·lent, destaca sobretot l’intens i meritori treball del baríton Julian Tovey, protagonista indiscutible, mentre que la soprano, Nancy Gustafson, també va ser molt aplaudida. Com a anècdota, esmentarem la veu en off enregistrada del famosíssim i ja clàssic actor britànic Jeremy Irons. Cal al·ludir també a la posada en escena, amb uns decorats i una il·luminació en veritat brillants i diria que també rigorosos pel fet de ser molt coherents amb la trama i amb l’ambient d’aquell món opressiu i vigilat sense treva pel Big Brother, que George Orwell va voler imaginar per a un futur que ja és passat.

Vam poder gaudir, doncs, d’una peça capaç de mantenir l’atenció del públic no iniciat, sense caure en la pedanteria ni en el kitsch; una òpera plenament contemporània dirigida pel seu propi autor en una experiència no tan diferent, al capdavall, de la que es podia tenir fa més d’un segle, quan era Verdi qui presentava les seves òperes al teatre milanès.

Finalment, la nostra petita volta pel nord d’Itàlia encara ens guardava una sorpresa molt agradable, una mena d’inesperat valor afegit amb què ens va obsequiar la ciutat de Verona: just al costat d’una de les entrades de l’Arena vam poder veure uns decorats, probablement de Rigoletto (Verdi, per fi!) i, ja a dins del recinte, vam coincidir amb un assaig d’Aida (Verdi un altre cop!), l’òpera que s’hi estrenarà el proper mes de juny. Sense cap obstacle ni impediment, vam poder veure el decorat i sentir un triomfant "Gloria all’Egitto" enregistrat, mentre una bona colla de figurants, vestits de carrer però portant un tron, un carro i tota mena d’estendards, es distribuïen per l’escenari, que acollia també alguns genets muntant a cavall. A la nit, aquest cop espiant l’Arena des de fora, vam sentir que ja era un piano qui entonava la melodia, mentre el cor i els figurants anaven entrant i sortint, deixant-nos participar, sense saber-ho, de la preparació del que sens dubte serà un dels grans espectacles de la temporada.


Text i fotografies: Marina Soprano.
Òpera

PETITA RUTA OPERÍSTICA

Enviat per enric  |  8 comentaris

Ens fa molta il·lusió dir-vos que comptem amb una nova corresponsal, la Marina Soprano, la qual, segons ens ha dit, molt gustosament ha accedit a redactar-nos una petita crònica que ella mateixa ha titulat Petita ruta operística, on ens hi explica el seu recent viatge a Milà per seguir una ruta dedicada a Verdi i assistir, al Teatro alla Scala, a la representació de l’òpera 1984, de Lorin Maazel, basada en la novel·la del mateix títol de George Orwell.

Moltíssimes gràcies, Marina, i esperem que als lectors de la "Samfaina" aquesta crònica els resulti tan interessant com ens ha resultat a nosaltres:


A l’entorn de Milà, i en un radi de ben pocs quilòmetres, podem fer una magnífica ruta Verdi, ben coneguda, d’altra banda, i molt ben il·lustrada en aquella sèrie emesa per televisió ja fa uns quants anys, que ens obsequiava, al final de cada episodi, amb el quartet de Rigoletto, "Bella figlia dell’amore".

Una expressió mínima d’aquesta ruta comprèn la visita a l’antiga botiga i hostatgeria de Roncole, on va néixer Giuseppe Verdi, un edifici amb forma de masia, d’aspecte rústic però molt restaurada i força diferent de la imatge que me n’havien donat els llibres que jo coneixia, editats ja fa uns quants anys. A més, davant del cantó dret de la façana, s’hi ha col·locat, elevat sobre una peanya, un bust del mestre, tan desafortunat com desproporcionat i tan ben intencionat com poc digne d’una Itàlia que continua essent capdavantera en el bon gust.



Ben a prop, podem passejar per Busseto, la ciutat de l’adolescència i primera joventut de Verdi. A la Via Roma, on el dia 6 de maig hi havia mercat, no hi falta el restaurant amb aparadors que exhibeixen fotografies signades per grans cantants de la lírica, com Carlo Bergonzi o Plácido Domingo, i la plaça Giuseppe Verdi ens ofereix, davant de l’església i col·legiata de San Bartolomeo, el teatre, també de nom Giuseppe Verdi i, com no podia ser d’altra manera, una estàtua del músic, en aquest cas sedent i prou ben integrada al conjunt.



A continuació, cal acostar-se a Sant’Agata o Vil·la Verdi, on es poden veure, amb els mobles originals, les habitacions del mestre i la seva companya i després esposa Giuseppina Strepponi, el seu estudi, l’habitació on va morir (traslladada des del Grand Hotel de Milà, on s’apagà la vida del mestre el 1901), el celler, el garatge, ple de calesses i landós, i una part de l’extens jardí romàntic de la finca.



I, ja per acabar, anem a Milà, la gran ciutat que va permetre a Verdi desenvolupar-se professionalment, malgrat que li va negar l’accés al Conservatori a causa de la posició errònia de les mans a l’hora de tocar el piano, ja incorregible atesa la seva edat. El Teatro alla Scala, aleshores com ara un temple de l’òpera, va ser l’escenari d’algun fracàs, però sobretot dels grans èxits de Giuseppe. Per això ens hagués agradat molt veure-hi, per exemple, un bon Nabucco i rememorar l’estrena esclatant d’aquesta peça que va comptar amb la veu de la Strepponi, gran soprano i futura parella del mestre. Però el calendari mana i aquesta vegada l’il·lustre teatre ens va situar lluny de l’univers verdià per abocar-nos de ple en el món contemporani, amb la representació de l’òpera 1984, composta i dirigida per Lorin Maazel, amb llibret de J.D. McClatchy i Thomas Meehan, a partir de la novel·la de George Orwell, del mateix títol. Tot un canvi, certament, però no pas una experiència per deixar-se perdre.

Dividida en tres actes, 1984 és una òpera expressiva, en què tant la música com la interpretació han estat concebudes justament en funció de l’argument i del missatge que aporta el text original. Si l’ús de la llengua anglesa contribueix a donar una certa impressió de comèdia musical, aquest gènere (sigui dit amb tots els respectes) queda clarament superat per una orquestració molt complexa, unes majors exigències vocals i un clar distanciament de les melodies seductores, que aquí també hi són presents i ens atrauen, però que no es volen acabar de mostrar ni es recreen mai en elles mateixes, com si temessin abusar de la seva bellesa.

De la interpretació, en conjunt excel·lent, destaca sobretot l’intens i meritori treball del baríton Julian Tovey, protagonista indiscutible, mentre que la soprano, Nancy Gustafson, també va ser molt aplaudida. Com a anècdota, esmentarem la veu en off enregistrada del famosíssim i ja clàssic actor britànic Jeremy Irons. Cal al·ludir també a la posada en escena, amb uns decorats i una il·luminació en veritat brillants i diria que també rigorosos pel fet de ser molt coherents amb la trama i amb l’ambient d’aquell món opressiu i vigilat sense treva pel Big Brother, que George Orwell va voler imaginar per a un futur que ja és passat.

Vam poder gaudir, doncs, d’una peça capaç de mantenir l’atenció del públic no iniciat, sense caure en la pedanteria ni en el kitsch; una òpera plenament contemporània dirigida pel seu propi autor en una experiència no tan diferent, al capdavall, de la que es podia tenir fa més d’un segle, quan era Verdi qui presentava les seves òperes al teatre milanès.

Finalment, la nostra petita volta pel nord d’Itàlia encara ens guardava una sorpresa molt agradable, una mena d’inesperat valor afegit amb què ens va obsequiar la ciutat de Verona: just al costat d’una de les entrades de l’Arena vam poder veure uns decorats, probablement de Rigoletto (Verdi, per fi!) i, ja a dins del recinte, vam coincidir amb un assaig d’Aida (Verdi un altre cop!), l’òpera que s’hi estrenarà el proper mes de juny. Sense cap obstacle ni impediment, vam poder veure el decorat i sentir un triomfant "Gloria all’Egitto" enregistrat, mentre una bona colla de figurants, vestits de carrer però portant un tron, un carro i tota mena d’estendards, es distribuïen per l’escenari, que acollia també alguns genets muntant a cavall. A la nit, aquest cop espiant l’Arena des de fora, vam sentir que ja era un piano qui entonava la melodia, mentre el cor i els figurants anaven entrant i sortint, deixant-nos participar, sense saber-ho, de la preparació del que sens dubte serà un dels grans espectacles de la temporada.


Text i fotografies: Marina Soprano.

2:25 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

14 de maig 2008



Afortunadament, la mar ens ofereix un gran ventall de productes que, pel que fa als peixos, va molt més enllà del rap i del lluç, peixos aquests, exquisits, però no els únics.

Aquest és el cas de la lluerna, un peix de pell vermellosa i brillant, de carn compacte però melosa i d’un gust exquisit que tant pot fer-se amb suquet o, en el cas que avui presento, al forn.

El peix al forn vol molt poques "mandangues", ja que si és fresc i de bona qualitat és un error disfraçar el seu gust amb el d’altres sabors afegits.

De la mateixa manera que vaig preparar aquesta preciosa lluerna, és com normalment preparo altres peixos que també són idonis per fer al forn, com ara el besuc o el llobarro. L’única pega que té el besuc per a mi és que són molt més gustosos els que tenen una bona mida, i a casa només en som tres a menjar-ne.

Va, anem per la recepta:

Ingredients:

1 lluerna.
1 parell de patates.
2 cebes.
El suc de mitja llimona (no massa grossa).
1 bona branca de julivert.
2 grans d’all.
1 got de vi blanc sec.
1 parell de cullerots de fumet suau (o de brou de verdures)
Primer que res, vaig escalfar el forn a 200º.


Vaig posar un bon raig d’oli d’oliva a una plàtera que pot anar al forn, i a sobre hi vaig posar les patates, pelades i tallades a rodelles no massa fines però tampoc massa gruixudes, així com les cebes tallades també no masa primes, i una mica de sal (no massa).

Tot això ho vaig regar amb els dos cullerots de fumet, i vaig posar la plàtera al forn durant vint minuts. (El temps és aproximat ja que segons quines patates triguen una mica més a coure’s. )

Mentrestant, vaig netejar una mica el peix i el vaig salar. (Al peix mai hi poso pebre.)

Amb la plàtera fora del forn, vaig posar sobre el llit de patates i cebes el peix, que vaig arruixar amb una mica de suc de llimona, i vaig tornar a posar la plàtera, ja amb el peix, al forn, que vaig abaixar a 180º, durant 15 minuts, passats els quals hi vaig tirar una picada feta amb el julivert i els alls, diluïda dins del morter amb el gotet de vi blanc sec.

Al cap de 15 minuts més, el peix estava al punt.

Senzill, ràpid i, pel meu gust, exquisit.
Segons plats

LLUERNA AL FORN

Enviat per enric  |  8 comentaris



Afortunadament, la mar ens ofereix un gran ventall de productes que, pel que fa als peixos, va molt més enllà del rap i del lluç, peixos aquests, exquisits, però no els únics.

Aquest és el cas de la lluerna, un peix de pell vermellosa i brillant, de carn compacte però melosa i d’un gust exquisit que tant pot fer-se amb suquet o, en el cas que avui presento, al forn.

El peix al forn vol molt poques "mandangues", ja que si és fresc i de bona qualitat és un error disfraçar el seu gust amb el d’altres sabors afegits.

De la mateixa manera que vaig preparar aquesta preciosa lluerna, és com normalment preparo altres peixos que també són idonis per fer al forn, com ara el besuc o el llobarro. L’única pega que té el besuc per a mi és que són molt més gustosos els que tenen una bona mida, i a casa només en som tres a menjar-ne.

Va, anem per la recepta:

Ingredients:

1 lluerna.
1 parell de patates.
2 cebes.
El suc de mitja llimona (no massa grossa).
1 bona branca de julivert.
2 grans d’all.
1 got de vi blanc sec.
1 parell de cullerots de fumet suau (o de brou de verdures)
Primer que res, vaig escalfar el forn a 200º.


Vaig posar un bon raig d’oli d’oliva a una plàtera que pot anar al forn, i a sobre hi vaig posar les patates, pelades i tallades a rodelles no massa fines però tampoc massa gruixudes, així com les cebes tallades també no masa primes, i una mica de sal (no massa).

Tot això ho vaig regar amb els dos cullerots de fumet, i vaig posar la plàtera al forn durant vint minuts. (El temps és aproximat ja que segons quines patates triguen una mica més a coure’s. )

Mentrestant, vaig netejar una mica el peix i el vaig salar. (Al peix mai hi poso pebre.)

Amb la plàtera fora del forn, vaig posar sobre el llit de patates i cebes el peix, que vaig arruixar amb una mica de suc de llimona, i vaig tornar a posar la plàtera, ja amb el peix, al forn, que vaig abaixar a 180º, durant 15 minuts, passats els quals hi vaig tirar una picada feta amb el julivert i els alls, diluïda dins del morter amb el gotet de vi blanc sec.

Al cap de 15 minuts més, el peix estava al punt.

Senzill, ràpid i, pel meu gust, exquisit.

11:02 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

12 de maig 2008











Els meus pares parlaven de Rebeca, la pel·lícula, pronunciant-ne el nom en català com feien, d’altra banda, amb tots els noms estrangers que poguessin saber, que entre el d’algun polític, científic o inventor n’eren forces, i més quan hi afegien els dels artistes de cine, que així se’ls anomenava amb absoluta naturalitat, mentre que els mots actor i actriu s’utilitzaven menys i més aviat quedaven per ús de la premsa i del sector intel·lectual.

El bell títol d’artista, fos de cinema, fos de teatre i també de circ, naixia, com tantes altres coses bones, directament del poble.

Rebeca, o la Rebeca, va ser una fita històrica en la jove vida del bon cinema i, sobretot per als espectadors que el 1940, en la dura postguerra que es vivia aquí i tot just començada la segona guerra mundial, freqüentaven aquelles sales fosques on el silenci era prescriptiu i on per pocs diners se’ls projectava una narració: imatges en una pantalla.

Se’n va dir la fàbrica dels somnis perquè segons quins temes ajudaven a evadir-se per una estona llarga de la crueltat regnant al món.

La projecció sortia de darrere la sala on, dins una cabina feta expressament, hi romania la màquina de fer cine, les bobines de la pel·lícula i, és clar, el maquinista, que havia de ser prou hàbil com per saber treure i posar les bobines en el moment i ordre precisos, no fos cas que la trama es muntés a l’inrevés i el tema, l’Argument, no tingués ni cap ni peus.

Però no, no solia passar perquè, a més d’un maquinista eficient, es tenia la precaució de numerar les bobines. Tot això ho deu saber molta gent, però hi ha jovent que es posa les mans al cap quan els expliques tot aquest enrenou que no deixava pressentir l’aparició d’una ciència nova i revolucionària que es diria informàtica.

L’acte gloriós de projectar quedava poèticament manifestat per un faig de llum recte, espès i quasi blanc, que travessava la sala des de darrere la finestreta, que la cabina ja tenia destinada a aquesta fi, fins al davant on hi havia la pantalla, com una via làctia menuda que passava pel sostre sobre els hipnotitzats espectadors i, que per art de la tècnica, esdevenia imatge, mòbil però muda, fins l’any 1927 quan ja s’hi va poder afegir el so amb la primera pel·lícula reconeguda oficialment com a sonora, coneguda amb el títol de El cantor de jazz.

Una introducció potser massa llarga però que no he volgut evitar per deixar situat tretze anys després, el 1940, un senyor nascut a Leytonstone, Londres, l’any 1899, de nom Alfred Hitchcock que va dirigir Rebeca a demanda del magnat del cinema als Estats Units, David Oliver Selznick, un gegant de la indústria que havia produït, per exemple, Allò que el vent s’endugué, que la nostra gent gran anomena pel títol castellà que tan bé sona: Lo que el viento se llevó.

Alfred Hitchcock va néixer al si d’una família de botiguers humils. La prematura mort del seu pare, a l’any 1915, el va obligar a deixar els estudis i va entrar a treballar a la companyia telegràfica Hanley, on hi va fer labors d’enginyeria. L’any 1920 va començar a fer rètols per pel·lícules mudes. En aquest jove món del cinema, l’Alfred Hitchcock va conèixer l’Alma Reville, amb la que es va casar sis anys més tard. L’Alma Reville era muntadora de pel·lícules, i quan el seu marit va emprendre l’ofici de director de cinema, va col·laborar amb ell en diversos guions.

Quan aquell director anglès, de encara no quaranta anys, es va desplaçar de Londres als Estats Units era ja un home prestigiós a Europa i especialment al seu país. Cal anotar també que el seu talent l’havia convertit feia ja temps en el que es diu un home ric. El gran productor D.O. Selznick sabia molt bé el que es feia quan el va convidar a dirigir Rebeca, la versió d’una novel·la de gran èxit que duia el mateix títol. L’única condició en principi va ser que es traslladés als Estats Units amb la família –en Hitchcock i l’ Alma Reville tenien una nena de dotze anys, Patricia.

No podem parlar de Rebeca, la Rebeca, sense aturar-nos en Daphne du Maurier, la seva autora, també anglesa com el director, i nascuda l’any 1907 en un medi refinat i artístic ja que els seus pares eren actors teatrals de fama al Regne Unit. Daphne du Maurier va començar a escriure de molt jove. Ella era una gran lectora a qui li agradava molt la Charlotte Brönte i, en especial, la seva novel·la Jane Eyre, per la qual, autora i obra, es va veure sempre molt influïda.

La Daphne du Maurier va escriure molt, i alguns la consideren un precedent de la Patricia Highsmith. Rebeca es deixa llegir plàcidament, jo ho vaig fer de molt jove gràcies al prèstec que del llibre me’n va fer una companya de col·legi, i em va agradar especialment perquè, a part de sorprendre’m amb una història molt treballada, tenia la originalitat de portar com a títol el nom d’una noia que mai, mai sortia com a personatge en el text:

Quan comencem a llegir la novel·la, la Rebeca ja és morta..., però d’alguna manera perviu a través de les empremtes que ha deixat i que no descobrirem aquí. Potser cal dir que l’element transmissor, de la vida de la morta Rebeca, és aquella majordoma canònica, severa, fosca i amb monyo a la nuca que n’ha estat clarament enamorada i que utilitza el seu sentiment de ressentida viuda emocional per fer mal a la segona esposa del seu senyor, el senyor Max de Winter, primer marit de la Rebeca. La història està explicada en primera persona per aquesta segona muller de qui mai no en sabrem el nom.

La Daphne du Maurier es va casar amb un militar, heroi més tard, de la segona guerra. Malgrat que ambdós eren homosexuals, varen tenir tres fills. Vivien folgadament en un castell a la costa de Cornualles i aparentaven ser una família sense rerafons. Incideixo en aquest fet perquè tant la novel·la com la pel·lícula Rebecca -ho saben els que l’han vist, o llegit, o totes dues coses– traspuen perfectament els sentiments homofílics de la sinistra senyora Danvers, la majordoma, envers la seva difunta mestressa, bellíssima i desapareguda de forma misteriosa.

Hitchcock, una de les càmeres i, per tant, uns dels ulls més brillants del cinema, la mirada genialment escrutadora que quan ens filma una cortina fa que, d’immediat, l’espectador s’inquieti pensant què hi deu haver al darrere, va fer una adaptació, com no podia ser de cap altra manera, memorable, comptant, això sí, amb dos guionistes de raça, Robert E. Sherwood i Joan Harrison, noms que no poden ser obviats ja que amb el material que ofereix la novel·la, refan la història fent viure els personatges, recreant els ambients i, en definitiva, passant-la a una altre llenguatge sense trair, ans al contrari, l’esperit i la lletra de l’original. Agafar el devedé de la Rebeca i passar-se’l és comparable al luxe i al plaer que ens fa sentir la bona música. Si el magnífic guió i la direcció són impecables, no ho és menys la partitura del gran compositor Franz Waxman, considerada una verdadera simfonia.

I arribem als actors, tan encertats que seria quasi un delicte pensar en uns altres, tan ajustats estan en els seus rols.

Comencem pels protagonistes, que són en Lawrence Olivier en el paper de viudo de la Rebeca, un senyor distingit que porta a sobre la seguretat que li han donat moltes generacions d’ancestres poderosos. Li fa de parella la narradora de la pel·lícula, la Joan Fontaine, fent el paper de la segona esposa, la tímida i dolça ex dama de companyia de qui no en sabrem mai el nom, la que se sent dominada per la figura de la difunta Rebeca, a qui només veurem pintada en un quadre, i de lluny, la que viu presa del pànic que malèvolament li fa sentir la Danvers, la que creu que el seu home no ha deixat d’estimar aquella dona divina ja enterrada.

Ambdós formen una perfecta parella al mig de la qual interfereix amb sanya la senyora Danvers, alta, distant, malvada. És antològica la seqüència en quÈ mostra a la nouvinguda l’habitació de la seva antiga i bellíssima senyora. Terror en un indret secret de la solitària, imponent mansió de Manderley mentre el mar brama com una endimoniada ànima en pena. La gran actriu Judith Anderson va ser un dels encerts més importants de la pel·lícula. El gran Hitchcock en va fer una icona universal de la maldat, fent mostrar a l'actriu el verí que alimenta el seu dolgut cervell, augmentat per una sexualitat considerada anòmala, que li prohibeix donar forma patent a la seva passió. No oblidem que la creadora del personatge va ser la Daphne du Maurier, però sense el cinema, sense una pel·lícula així, el personatge mai no hauria arribat a tanta gent.



No ens podem descuidar del gran actor George Sanders, algú tèrbol ancorat en la vida de la morta. En Sanders era una garantia. La seva intel·ligentíssima manera d’actuar es sempre una lliçó de gran talent. El cinema no ha conegut cínic millor.

Les diverses atmosferes són recreades pel mestre Hitch amb la màgia a la que sempre ens ha tingut tan mal acostumats. La seva filmografia és molt discutible, però els ambients, les sensacions, l’art de generar inquietud sedueixen totalment l’espectador. No se li deia en va que era el mag del suspens.

De la Rebeca ho diria tot i bo. La fotografia en blanc i negre d’en George Barnes es considera modèlica. El seu art ens fa enyorar que ja quasi no es film amb aquells tons que fan negres els llavis de les dones sobre les seves pells de perla, que totes aquelles gradacions del gris ens facin tan suggeridores les marees que, furioses, espeteguen sota els penya-segats que envolten Manderley, que les tasses de plata brillin com la plata i l’aire sembli pols de cendra.

Recordem que la rebeca va ser una jaqueta de dona que es va posar de moda en aquells anys i que encara avui es porta. És de disseny ajustat, molt femení, i arriba fins a la cintura, cobrint-la. A la pel·lícula la llueix, naturalment, la narradora, la segona senyora de Winter, que ens explica la seva història amb la veu de l’actriu de doblatge Rosa Guiñón obrint l’acció amb una frase cèlebre: Anoche soñé que volvía a Manderley. La sentim en off mentre travessem la llarga avinguda vorejada d’arbres centenaris que ens conduirà a la gòtica mansió, escenari dels fets que evoca la dolça narradora de qui, ja ho hem dit, mai en sabrem el nom. Voluntàries i originals omissións de l'autora que en proposa l'absència física de la Rebeca i la presencia d'una narradora que no sabrem mai com se diu.
Cinema

REBECA

Enviat per glòria  |  11 comentaris











Els meus pares parlaven de Rebeca, la pel·lícula, pronunciant-ne el nom en català com feien, d’altra banda, amb tots els noms estrangers que poguessin saber, que entre el d’algun polític, científic o inventor n’eren forces, i més quan hi afegien els dels artistes de cine, que així se’ls anomenava amb absoluta naturalitat, mentre que els mots actor i actriu s’utilitzaven menys i més aviat quedaven per ús de la premsa i del sector intel·lectual.

El bell títol d’artista, fos de cinema, fos de teatre i també de circ, naixia, com tantes altres coses bones, directament del poble.

Rebeca, o la Rebeca, va ser una fita històrica en la jove vida del bon cinema i, sobretot per als espectadors que el 1940, en la dura postguerra que es vivia aquí i tot just començada la segona guerra mundial, freqüentaven aquelles sales fosques on el silenci era prescriptiu i on per pocs diners se’ls projectava una narració: imatges en una pantalla.

Se’n va dir la fàbrica dels somnis perquè segons quins temes ajudaven a evadir-se per una estona llarga de la crueltat regnant al món.

La projecció sortia de darrere la sala on, dins una cabina feta expressament, hi romania la màquina de fer cine, les bobines de la pel·lícula i, és clar, el maquinista, que havia de ser prou hàbil com per saber treure i posar les bobines en el moment i ordre precisos, no fos cas que la trama es muntés a l’inrevés i el tema, l’Argument, no tingués ni cap ni peus.

Però no, no solia passar perquè, a més d’un maquinista eficient, es tenia la precaució de numerar les bobines. Tot això ho deu saber molta gent, però hi ha jovent que es posa les mans al cap quan els expliques tot aquest enrenou que no deixava pressentir l’aparició d’una ciència nova i revolucionària que es diria informàtica.

L’acte gloriós de projectar quedava poèticament manifestat per un faig de llum recte, espès i quasi blanc, que travessava la sala des de darrere la finestreta, que la cabina ja tenia destinada a aquesta fi, fins al davant on hi havia la pantalla, com una via làctia menuda que passava pel sostre sobre els hipnotitzats espectadors i, que per art de la tècnica, esdevenia imatge, mòbil però muda, fins l’any 1927 quan ja s’hi va poder afegir el so amb la primera pel·lícula reconeguda oficialment com a sonora, coneguda amb el títol de El cantor de jazz.

Una introducció potser massa llarga però que no he volgut evitar per deixar situat tretze anys després, el 1940, un senyor nascut a Leytonstone, Londres, l’any 1899, de nom Alfred Hitchcock que va dirigir Rebeca a demanda del magnat del cinema als Estats Units, David Oliver Selznick, un gegant de la indústria que havia produït, per exemple, Allò que el vent s’endugué, que la nostra gent gran anomena pel títol castellà que tan bé sona: Lo que el viento se llevó.

Alfred Hitchcock va néixer al si d’una família de botiguers humils. La prematura mort del seu pare, a l’any 1915, el va obligar a deixar els estudis i va entrar a treballar a la companyia telegràfica Hanley, on hi va fer labors d’enginyeria. L’any 1920 va començar a fer rètols per pel·lícules mudes. En aquest jove món del cinema, l’Alfred Hitchcock va conèixer l’Alma Reville, amb la que es va casar sis anys més tard. L’Alma Reville era muntadora de pel·lícules, i quan el seu marit va emprendre l’ofici de director de cinema, va col·laborar amb ell en diversos guions.

Quan aquell director anglès, de encara no quaranta anys, es va desplaçar de Londres als Estats Units era ja un home prestigiós a Europa i especialment al seu país. Cal anotar també que el seu talent l’havia convertit feia ja temps en el que es diu un home ric. El gran productor D.O. Selznick sabia molt bé el que es feia quan el va convidar a dirigir Rebeca, la versió d’una novel·la de gran èxit que duia el mateix títol. L’única condició en principi va ser que es traslladés als Estats Units amb la família –en Hitchcock i l’ Alma Reville tenien una nena de dotze anys, Patricia.

No podem parlar de Rebeca, la Rebeca, sense aturar-nos en Daphne du Maurier, la seva autora, també anglesa com el director, i nascuda l’any 1907 en un medi refinat i artístic ja que els seus pares eren actors teatrals de fama al Regne Unit. Daphne du Maurier va començar a escriure de molt jove. Ella era una gran lectora a qui li agradava molt la Charlotte Brönte i, en especial, la seva novel·la Jane Eyre, per la qual, autora i obra, es va veure sempre molt influïda.

La Daphne du Maurier va escriure molt, i alguns la consideren un precedent de la Patricia Highsmith. Rebeca es deixa llegir plàcidament, jo ho vaig fer de molt jove gràcies al prèstec que del llibre me’n va fer una companya de col·legi, i em va agradar especialment perquè, a part de sorprendre’m amb una història molt treballada, tenia la originalitat de portar com a títol el nom d’una noia que mai, mai sortia com a personatge en el text:

Quan comencem a llegir la novel·la, la Rebeca ja és morta..., però d’alguna manera perviu a través de les empremtes que ha deixat i que no descobrirem aquí. Potser cal dir que l’element transmissor, de la vida de la morta Rebeca, és aquella majordoma canònica, severa, fosca i amb monyo a la nuca que n’ha estat clarament enamorada i que utilitza el seu sentiment de ressentida viuda emocional per fer mal a la segona esposa del seu senyor, el senyor Max de Winter, primer marit de la Rebeca. La història està explicada en primera persona per aquesta segona muller de qui mai no en sabrem el nom.

La Daphne du Maurier es va casar amb un militar, heroi més tard, de la segona guerra. Malgrat que ambdós eren homosexuals, varen tenir tres fills. Vivien folgadament en un castell a la costa de Cornualles i aparentaven ser una família sense rerafons. Incideixo en aquest fet perquè tant la novel·la com la pel·lícula Rebecca -ho saben els que l’han vist, o llegit, o totes dues coses– traspuen perfectament els sentiments homofílics de la sinistra senyora Danvers, la majordoma, envers la seva difunta mestressa, bellíssima i desapareguda de forma misteriosa.

Hitchcock, una de les càmeres i, per tant, uns dels ulls més brillants del cinema, la mirada genialment escrutadora que quan ens filma una cortina fa que, d’immediat, l’espectador s’inquieti pensant què hi deu haver al darrere, va fer una adaptació, com no podia ser de cap altra manera, memorable, comptant, això sí, amb dos guionistes de raça, Robert E. Sherwood i Joan Harrison, noms que no poden ser obviats ja que amb el material que ofereix la novel·la, refan la història fent viure els personatges, recreant els ambients i, en definitiva, passant-la a una altre llenguatge sense trair, ans al contrari, l’esperit i la lletra de l’original. Agafar el devedé de la Rebeca i passar-se’l és comparable al luxe i al plaer que ens fa sentir la bona música. Si el magnífic guió i la direcció són impecables, no ho és menys la partitura del gran compositor Franz Waxman, considerada una verdadera simfonia.

I arribem als actors, tan encertats que seria quasi un delicte pensar en uns altres, tan ajustats estan en els seus rols.

Comencem pels protagonistes, que són en Lawrence Olivier en el paper de viudo de la Rebeca, un senyor distingit que porta a sobre la seguretat que li han donat moltes generacions d’ancestres poderosos. Li fa de parella la narradora de la pel·lícula, la Joan Fontaine, fent el paper de la segona esposa, la tímida i dolça ex dama de companyia de qui no en sabrem mai el nom, la que se sent dominada per la figura de la difunta Rebeca, a qui només veurem pintada en un quadre, i de lluny, la que viu presa del pànic que malèvolament li fa sentir la Danvers, la que creu que el seu home no ha deixat d’estimar aquella dona divina ja enterrada.

Ambdós formen una perfecta parella al mig de la qual interfereix amb sanya la senyora Danvers, alta, distant, malvada. És antològica la seqüència en quÈ mostra a la nouvinguda l’habitació de la seva antiga i bellíssima senyora. Terror en un indret secret de la solitària, imponent mansió de Manderley mentre el mar brama com una endimoniada ànima en pena. La gran actriu Judith Anderson va ser un dels encerts més importants de la pel·lícula. El gran Hitchcock en va fer una icona universal de la maldat, fent mostrar a l'actriu el verí que alimenta el seu dolgut cervell, augmentat per una sexualitat considerada anòmala, que li prohibeix donar forma patent a la seva passió. No oblidem que la creadora del personatge va ser la Daphne du Maurier, però sense el cinema, sense una pel·lícula així, el personatge mai no hauria arribat a tanta gent.



No ens podem descuidar del gran actor George Sanders, algú tèrbol ancorat en la vida de la morta. En Sanders era una garantia. La seva intel·ligentíssima manera d’actuar es sempre una lliçó de gran talent. El cinema no ha conegut cínic millor.

Les diverses atmosferes són recreades pel mestre Hitch amb la màgia a la que sempre ens ha tingut tan mal acostumats. La seva filmografia és molt discutible, però els ambients, les sensacions, l’art de generar inquietud sedueixen totalment l’espectador. No se li deia en va que era el mag del suspens.

De la Rebeca ho diria tot i bo. La fotografia en blanc i negre d’en George Barnes es considera modèlica. El seu art ens fa enyorar que ja quasi no es film amb aquells tons que fan negres els llavis de les dones sobre les seves pells de perla, que totes aquelles gradacions del gris ens facin tan suggeridores les marees que, furioses, espeteguen sota els penya-segats que envolten Manderley, que les tasses de plata brillin com la plata i l’aire sembli pols de cendra.

Recordem que la rebeca va ser una jaqueta de dona que es va posar de moda en aquells anys i que encara avui es porta. És de disseny ajustat, molt femení, i arriba fins a la cintura, cobrint-la. A la pel·lícula la llueix, naturalment, la narradora, la segona senyora de Winter, que ens explica la seva història amb la veu de l’actriu de doblatge Rosa Guiñón obrint l’acció amb una frase cèlebre: Anoche soñé que volvía a Manderley. La sentim en off mentre travessem la llarga avinguda vorejada d’arbres centenaris que ens conduirà a la gòtica mansió, escenari dels fets que evoca la dolça narradora de qui, ja ho hem dit, mai en sabrem el nom. Voluntàries i originals omissións de l'autora que en proposa l'absència física de la Rebeca i la presencia d'una narradora que no sabrem mai com se diu.

12:10 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

11 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

09 de maig 2008



Diuen que qui menja sopes se les pensa totes, però crec que seria de justícia també afegir que la saviesa popular se les ha pensat totes a l’hora de fer sopes i convertir-les en autèntiques delícies gastronòmiques.

Aquest seria, si més no, el cas de les sopes de peix, una sopa que tant pot fer-se utilitzant aquelles espècies de peix que degut a la gran quantitat d’espines que tenen els fan giarebé inmenjables (serrans, cintes, pixots, rates, penegals…), així com amb les parts d'altres peixos rebutjades a l’hora de guisar-los com ara els caps (els del rap són idonis) o les espines (les del llenguado quan ens el fem tallar a filets, per exemple).

L’aroma de la sopa de peix, sense poder evitar-ho, em fa pensar en les flaires que cap al migdia, segons he sentit explicar, es bressolaven per l’aire de la Badalona marinera de principis del segle passat provinents dels humils fogons de les cases dels pescadors, i em recorda a casa, de petit, ja que la meva mare en feia tot sovint perquè era, i ho continua sent, val a dir-ho, un plat molt econòmic.


L’altre dia, per exemple, a plaça, la peixatera em va dir si volia aprofitar els caps d’unes gambes no massa grosses que una senyora es va fer treure perquè es veu que les volia per fer-ne un còctel. Quan vaig veure aquell bé de déu roig, encès i brillant, que em mostrava, vaig obrir uns ulls com unes taronges i immediatament vaig canviar els plans que tenia pel dinar de diumenge ja que vaig decidir just en aquell instant que, de primer plat, diumenge faria sopa amb els caps d’aquelles gambes.

A primera hora del matí de diumenge, doncs, amb el davantal posat vaig embarcar-me a la cuina de casa a preparar aquesta sopa amb els següents ingredients:

1 branca d’api .
1 nap grosset.
1 xirivia grossa.
2 pastanagues.
1 porro gros i 1 de mitjà.
1 tomàquet madur i gros.
2 bones branques de julivert.
1 fulla de llorer.
3 cebes de Figueres grosses.
1 patata.
1 culleradeta (de les de cafè amb llet) de pebre vermell dolç.
1 cullerada de tomàquet fregit.
1 clau d’espècie.
6 grans de pebre negre (o blanc).
1 didalet d’absenta.
I, està clar, els caps de les gambes (n’hi havia 450 gs.)




Vaig omplir d’aigua freda una olla, que vaig posar a escalfar al foc i a la qual hi vaig anar abocant el nap, la xirivia, les pastanagues i la patata (tot pelat i sencer); la branca d’api i el porro gros, ben nets per evitar trobar-hi la sorra que a vegades hi ha entre les fulles; el julivert, la fulla de llorer, els grans de pebre, una ceba pelada sencera i amb el clau d’olor clavat, i el tomàquet també ben net i sense pelar.

Mentrestant, en una altra olla de la mateixa mida i amb un rajolí d’oli d’oliva vaig fer sofregir, amb el foc ben baix i l’olla tapada, la ceba tallada en juliana i només la part blanca de l’altre porro tallat a rodelles de la mateixa mida que la ceba.

A mitja cocció, vaig tirar-hi una mica de sal.

Quan la ceba va fer-se transparent, vaig apujar el gas, vaig tirar dins l’olla un bon raig de vi blanc sec (un gotet, si fa o no fa, de xerès amontillat), i vaig anar remenant-ho amb una cullera de fusta fins que, per l’olor, vaig notar que l’alcohol del vi ja s’havia evaporat.

Amb el foc altra vegada abaixat, vaig afegir a la ceba i al porro una culleradeta de pebre vermell dolç, remenant-ho bé perquè el pebre no es cremés i, tot seguit i sense deixar-ho de remenar, la cullerada de tomàquet fregit. Al cap d’un minutet, el sofregit estava al punt…

…I en quest punt vaig abocar dins de l’olla els caps de les gambes que, amb la cullera de fusta anava aixafant perquè traguessin tota la substància a mida que s’anaven impregnat del gust del sofregit (uns dos o tres minuts).

El brou de les verdures ja estava força calent, pel que vaig traspassar-lo, amb les verdures incloses, a l’altra olla. Vaig tirar-hi una mica de sal i vaig apujar el gas perquè arrenqués el bull.


Mentre ho controlava, vaig anar escumant les impureses que pugen dalt de l’olla i quan aquesta va començar a bullir, vaig abaixar el fogó fins a mig gas perquè l’olla fes xup-xup durant una horeta amb la tapadora posada però deixant una obertura perquè el brou respirés.

Un quart d’hora abans, vaig tirar-hi el didalet d’absenta (jo utilitzo com a mida el mateix tap de rosca de l’ampolla), i deu minuts abans vaig rectificar-ho de sal.

Un cop el brou va estar al punt, vaig passsar-ho tot a l’altra olla a través d’un colador xinès.

Aquesta sopa la vaig servir com a primer plat amb, simplement, quatre granets d’arròs, i mentre me la menjava no exagero gens ni gota si dic que pel meu paladar s’hi passejava tota la vella Badalona menestral.



Les dues fotografies que il·lustren aquest post son:

Arribada de les barques a la platja de Badalona (1900). Arxiu Històric de la Ciutat.
Sargint xarxes a la Rambla de Badalona (1950). Fotografia de Josep Cortinas.
Primers plats

UNA DE SOPA DE PEIX

Enviat per enric  |  10 comentaris



Diuen que qui menja sopes se les pensa totes, però crec que seria de justícia també afegir que la saviesa popular se les ha pensat totes a l’hora de fer sopes i convertir-les en autèntiques delícies gastronòmiques.

Aquest seria, si més no, el cas de les sopes de peix, una sopa que tant pot fer-se utilitzant aquelles espècies de peix que degut a la gran quantitat d’espines que tenen els fan giarebé inmenjables (serrans, cintes, pixots, rates, penegals…), així com amb les parts d'altres peixos rebutjades a l’hora de guisar-los com ara els caps (els del rap són idonis) o les espines (les del llenguado quan ens el fem tallar a filets, per exemple).

L’aroma de la sopa de peix, sense poder evitar-ho, em fa pensar en les flaires que cap al migdia, segons he sentit explicar, es bressolaven per l’aire de la Badalona marinera de principis del segle passat provinents dels humils fogons de les cases dels pescadors, i em recorda a casa, de petit, ja que la meva mare en feia tot sovint perquè era, i ho continua sent, val a dir-ho, un plat molt econòmic.


L’altre dia, per exemple, a plaça, la peixatera em va dir si volia aprofitar els caps d’unes gambes no massa grosses que una senyora es va fer treure perquè es veu que les volia per fer-ne un còctel. Quan vaig veure aquell bé de déu roig, encès i brillant, que em mostrava, vaig obrir uns ulls com unes taronges i immediatament vaig canviar els plans que tenia pel dinar de diumenge ja que vaig decidir just en aquell instant que, de primer plat, diumenge faria sopa amb els caps d’aquelles gambes.

A primera hora del matí de diumenge, doncs, amb el davantal posat vaig embarcar-me a la cuina de casa a preparar aquesta sopa amb els següents ingredients:

1 branca d’api .
1 nap grosset.
1 xirivia grossa.
2 pastanagues.
1 porro gros i 1 de mitjà.
1 tomàquet madur i gros.
2 bones branques de julivert.
1 fulla de llorer.
3 cebes de Figueres grosses.
1 patata.
1 culleradeta (de les de cafè amb llet) de pebre vermell dolç.
1 cullerada de tomàquet fregit.
1 clau d’espècie.
6 grans de pebre negre (o blanc).
1 didalet d’absenta.
I, està clar, els caps de les gambes (n’hi havia 450 gs.)




Vaig omplir d’aigua freda una olla, que vaig posar a escalfar al foc i a la qual hi vaig anar abocant el nap, la xirivia, les pastanagues i la patata (tot pelat i sencer); la branca d’api i el porro gros, ben nets per evitar trobar-hi la sorra que a vegades hi ha entre les fulles; el julivert, la fulla de llorer, els grans de pebre, una ceba pelada sencera i amb el clau d’olor clavat, i el tomàquet també ben net i sense pelar.

Mentrestant, en una altra olla de la mateixa mida i amb un rajolí d’oli d’oliva vaig fer sofregir, amb el foc ben baix i l’olla tapada, la ceba tallada en juliana i només la part blanca de l’altre porro tallat a rodelles de la mateixa mida que la ceba.

A mitja cocció, vaig tirar-hi una mica de sal.

Quan la ceba va fer-se transparent, vaig apujar el gas, vaig tirar dins l’olla un bon raig de vi blanc sec (un gotet, si fa o no fa, de xerès amontillat), i vaig anar remenant-ho amb una cullera de fusta fins que, per l’olor, vaig notar que l’alcohol del vi ja s’havia evaporat.

Amb el foc altra vegada abaixat, vaig afegir a la ceba i al porro una culleradeta de pebre vermell dolç, remenant-ho bé perquè el pebre no es cremés i, tot seguit i sense deixar-ho de remenar, la cullerada de tomàquet fregit. Al cap d’un minutet, el sofregit estava al punt…

…I en quest punt vaig abocar dins de l’olla els caps de les gambes que, amb la cullera de fusta anava aixafant perquè traguessin tota la substància a mida que s’anaven impregnat del gust del sofregit (uns dos o tres minuts).

El brou de les verdures ja estava força calent, pel que vaig traspassar-lo, amb les verdures incloses, a l’altra olla. Vaig tirar-hi una mica de sal i vaig apujar el gas perquè arrenqués el bull.


Mentre ho controlava, vaig anar escumant les impureses que pugen dalt de l’olla i quan aquesta va començar a bullir, vaig abaixar el fogó fins a mig gas perquè l’olla fes xup-xup durant una horeta amb la tapadora posada però deixant una obertura perquè el brou respirés.

Un quart d’hora abans, vaig tirar-hi el didalet d’absenta (jo utilitzo com a mida el mateix tap de rosca de l’ampolla), i deu minuts abans vaig rectificar-ho de sal.

Un cop el brou va estar al punt, vaig passsar-ho tot a l’altra olla a través d’un colador xinès.

Aquesta sopa la vaig servir com a primer plat amb, simplement, quatre granets d’arròs, i mentre me la menjava no exagero gens ni gota si dic que pel meu paladar s’hi passejava tota la vella Badalona menestral.



Les dues fotografies que il·lustren aquest post son:

Arribada de les barques a la platja de Badalona (1900). Arxiu Històric de la Ciutat.
Sargint xarxes a la Rambla de Badalona (1950). Fotografia de Josep Cortinas.

11:40 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

10 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

06 de maig 2008



Dilluns, dia 28 d’abril, vaig tenir el plaer de ser a Madrid per assistir al recital que el tenor mexicà Rolando Villazón oferia al Teatro de la Zarzuela d’aquella capital.

En Rolando Villazón canta sempre empès per la passió. En ell no hi trobem el so potser trampós d’un disc compacte perquè, pel damunt de la seva important dotació vocal i dels estudis que deu haver anat fent sense parar per gestionar el seu envejable raig de veu d’infinites facetes, hi ha la força de la seva sang jove traduïda en una sensibilitat camaleònica que li permet cantar des d’una frívola i simpàtica Canción Guajira, accent andalús inclòs, fins a una Cielo e Mare de vegades massa sincopat, però dramàticament colpidor a causa d’aquella veritat que el tenor mexicà sap posar en cada nota quan totes les cèl·lules del seu organisme vibren apassionades al servei de la música.

En Rolando Villazón és sobretot un ser emocional que, de vegades, ha de lluitar perquè el seu prodigiós instrument vocal no se li independitzi amb inesperades rebel·lies, causa de sons de vegades obscurs, de flemes que amenacen la puresa de la seves inqüestionables virtuts mel·lòdiques, o bé de la irrupció de la seva deliciosa tosseta d’arcàngel delicat, tan propens als cops d’aire.

Duia en Rolando un vestit que podia ser gris fosc però que els retrats el mostren ben marró. La seva esprimatxada i sempre inquieta figura, el tarannà que a base de ganyotes i salts ens recorda el Chaplin que enamora, li donaven l’aire desenfadat i natural que li és inherent i que reforça tant el seu carisma escènic. En Rolando Villazón no es treu el somriure quasi mai, excepte, està clar, si la romança o l’ària que interpreta el requereix seriós quan no tràgic. Una vegada més cal remarcar la ductilitat interpretativa d’aquest jove tenor que canta amb facilitat i lleugeresa la "Madrileña Bonita", de La del manojo de rosas, i acaba el recital amb un sentit "No puede ser", de La Tabernera del puerto.

En tot l’espectacle només li hem pogut escoltar vuit cançons, més les escasses propines. Algú que li vol bé li deu dir allò de a poc a poc i bona lletra. No es pot jugar amb la veu, i menys quan aquesta ja assoleix el pes d’un do com és el cas d’aquest intèrpret, a hores d’ara ja, aclamat als principals escenaris operístics del món.

Va fer tres bisos i, si hagués volgut escoltar al públic, encara seríem a l’emblemàtic teatre del carrer Jovellanos de Madrid. Ressalto un "Quando le sere al placido", que em va agradar tant com fa més de vint anys m’ havia captivat el d’en Josep Maria Carreras, la llegenda de Sants, barri de Barcelona. En Rolando Villazón va estar sempre com calia quan a interpretació dramàtica, però en aquesta ària demostrava, si és que hi feia falta, tots els colors que la passió i la gelosia d'amor fan que la seva veu resulti tan completa que no ens deixi enyorar res mentre el sentim bocabadats. S’ha d’escoltar com diu cantant les sublims lletres de les àries, com fa ús d'una dicció gairebé subjugant. Les mans del públic han d’estar controlades perquè espetegarien pel seu compte en pluges d’ovacions inacabables.

No puc obviar el treball de la Orquesta de la Comunidad de Madrid a les ordres del director Daniele Callegari. En general varen sonar molt bé i, en especial, tocant l'"Intermedio", de La boda de Luis Alonso, on es podia gaudir perfectament de la riquesa sonora dels diferents grups de músics coronada per les obligades i alegres castanyoles, que ens feien desitjar la visió de, al menys, un parell de ballarins. Però això ja és demanar massa i el desig ve inspirat per la mateixa música festiva i balladora.

També va ser molt notable l’acompanyament que varen fer a Rolando Villazón de la romança "Ya mis horas felices" de la sarsuela La del soto del parral, on els violins hi tenen tant paper com la veu i, per acabar, també vull esmentar el preludi de El Tambor de Granaderos tocat amb la precisió que la peça exigeix.

Tant pel que fa al tenor Rolando Villazón com a l’orquestra, el Teatro de la Zarzuela no és el millor teatre que se’ls podia assignar. No és un teatre petit, però sí ho és per el nombre de músics que tocaven i, sobretot, per la veu d’en Rolando Villazón que de tan poderosa semblava que xoqués amb les parets, massa properes, i feia que el so es distorsionés a les notes més altes.

Celebro molt que en Rolando Villazón s’hagi recuperat després de l’ensurt que el gener passat ens va donar al Liceu, i espero que segueixi triomfalment la seva carrera però amb la veu... piano, piano per andare lontano. N’hem de gaudir molts anys d’aquesta joia.

Quan es va acabar l’espectacle, una pluja de pètals queia amorosa i mansa des d’un extrem del segon pis, quasi al damunt del cap del gran tenor. Va ser un bell final. La Teresa, la seva jove filla, la Tosca, la Judit, la Carme, la Fedora, totes elles fans d’en Rolando Villazón, com jo, i que vaig tenir el gust de saludar en el teatre, són les responsables d’aquest detall tan delicat i, d’altra banda, únic aquell dia i en aquella sala.

La Teresa m'ha fet arribar les fotografies que il·lustren aquest post.
















Espero tenir ocasió de tornar a gaudir del tenor mexicà, i compartir el seu art amb tothom, però especialment amb "les Villazonianes" que he esmentat. Inclosa jo, és clar.
Òpera

L'EFECTE VILLAZÓN

Enviat per glòria  |  17 comentaris



Dilluns, dia 28 d’abril, vaig tenir el plaer de ser a Madrid per assistir al recital que el tenor mexicà Rolando Villazón oferia al Teatro de la Zarzuela d’aquella capital.

En Rolando Villazón canta sempre empès per la passió. En ell no hi trobem el so potser trampós d’un disc compacte perquè, pel damunt de la seva important dotació vocal i dels estudis que deu haver anat fent sense parar per gestionar el seu envejable raig de veu d’infinites facetes, hi ha la força de la seva sang jove traduïda en una sensibilitat camaleònica que li permet cantar des d’una frívola i simpàtica Canción Guajira, accent andalús inclòs, fins a una Cielo e Mare de vegades massa sincopat, però dramàticament colpidor a causa d’aquella veritat que el tenor mexicà sap posar en cada nota quan totes les cèl·lules del seu organisme vibren apassionades al servei de la música.

En Rolando Villazón és sobretot un ser emocional que, de vegades, ha de lluitar perquè el seu prodigiós instrument vocal no se li independitzi amb inesperades rebel·lies, causa de sons de vegades obscurs, de flemes que amenacen la puresa de la seves inqüestionables virtuts mel·lòdiques, o bé de la irrupció de la seva deliciosa tosseta d’arcàngel delicat, tan propens als cops d’aire.

Duia en Rolando un vestit que podia ser gris fosc però que els retrats el mostren ben marró. La seva esprimatxada i sempre inquieta figura, el tarannà que a base de ganyotes i salts ens recorda el Chaplin que enamora, li donaven l’aire desenfadat i natural que li és inherent i que reforça tant el seu carisma escènic. En Rolando Villazón no es treu el somriure quasi mai, excepte, està clar, si la romança o l’ària que interpreta el requereix seriós quan no tràgic. Una vegada més cal remarcar la ductilitat interpretativa d’aquest jove tenor que canta amb facilitat i lleugeresa la "Madrileña Bonita", de La del manojo de rosas, i acaba el recital amb un sentit "No puede ser", de La Tabernera del puerto.

En tot l’espectacle només li hem pogut escoltar vuit cançons, més les escasses propines. Algú que li vol bé li deu dir allò de a poc a poc i bona lletra. No es pot jugar amb la veu, i menys quan aquesta ja assoleix el pes d’un do com és el cas d’aquest intèrpret, a hores d’ara ja, aclamat als principals escenaris operístics del món.

Va fer tres bisos i, si hagués volgut escoltar al públic, encara seríem a l’emblemàtic teatre del carrer Jovellanos de Madrid. Ressalto un "Quando le sere al placido", que em va agradar tant com fa més de vint anys m’ havia captivat el d’en Josep Maria Carreras, la llegenda de Sants, barri de Barcelona. En Rolando Villazón va estar sempre com calia quan a interpretació dramàtica, però en aquesta ària demostrava, si és que hi feia falta, tots els colors que la passió i la gelosia d'amor fan que la seva veu resulti tan completa que no ens deixi enyorar res mentre el sentim bocabadats. S’ha d’escoltar com diu cantant les sublims lletres de les àries, com fa ús d'una dicció gairebé subjugant. Les mans del públic han d’estar controlades perquè espetegarien pel seu compte en pluges d’ovacions inacabables.

No puc obviar el treball de la Orquesta de la Comunidad de Madrid a les ordres del director Daniele Callegari. En general varen sonar molt bé i, en especial, tocant l'"Intermedio", de La boda de Luis Alonso, on es podia gaudir perfectament de la riquesa sonora dels diferents grups de músics coronada per les obligades i alegres castanyoles, que ens feien desitjar la visió de, al menys, un parell de ballarins. Però això ja és demanar massa i el desig ve inspirat per la mateixa música festiva i balladora.

També va ser molt notable l’acompanyament que varen fer a Rolando Villazón de la romança "Ya mis horas felices" de la sarsuela La del soto del parral, on els violins hi tenen tant paper com la veu i, per acabar, també vull esmentar el preludi de El Tambor de Granaderos tocat amb la precisió que la peça exigeix.

Tant pel que fa al tenor Rolando Villazón com a l’orquestra, el Teatro de la Zarzuela no és el millor teatre que se’ls podia assignar. No és un teatre petit, però sí ho és per el nombre de músics que tocaven i, sobretot, per la veu d’en Rolando Villazón que de tan poderosa semblava que xoqués amb les parets, massa properes, i feia que el so es distorsionés a les notes més altes.

Celebro molt que en Rolando Villazón s’hagi recuperat després de l’ensurt que el gener passat ens va donar al Liceu, i espero que segueixi triomfalment la seva carrera però amb la veu... piano, piano per andare lontano. N’hem de gaudir molts anys d’aquesta joia.

Quan es va acabar l’espectacle, una pluja de pètals queia amorosa i mansa des d’un extrem del segon pis, quasi al damunt del cap del gran tenor. Va ser un bell final. La Teresa, la seva jove filla, la Tosca, la Judit, la Carme, la Fedora, totes elles fans d’en Rolando Villazón, com jo, i que vaig tenir el gust de saludar en el teatre, són les responsables d’aquest detall tan delicat i, d’altra banda, únic aquell dia i en aquella sala.

La Teresa m'ha fet arribar les fotografies que il·lustren aquest post.
















Espero tenir ocasió de tornar a gaudir del tenor mexicà, i compartir el seu art amb tothom, però especialment amb "les Villazonianes" que he esmentat. Inclosa jo, és clar.

1:50 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

17 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top