Pages

28 de gener 2009



A L’ENTORN DE RINALDO

La cèlebre òpera que, com hem apuntat a la primera part d’aquest post, un Händel de 26 anys va escriure per la Reina Anna d’Anglaterra en catorze dies, Rinaldo, ja es va nodrir, com era usual en el gran músic, de melodies que guardava pendents d’executar així com de peces musicals –també s’ha explicat a la primera part- que eren fruit de la inspiració de compositors que Georg-Friedrich Händel havia conegut a Hamburg i a les ciutats d’Itàlia on havia fet estada.

De cap manera voldria donar a entendre que Rinaldo fos un plagi directe d’obra aliena a Händel. D’això no en tinc cap prova i la informació, que aquí transmeto, procedeix sobretot de lectures i dels coneixements que el mestre Harry Bicket posa, amablement , al nostre abast en l’enregistrament en DVD que va fer de Rinaldo la Bayerische Statsoper a través d’ARTHAUS MUSIK l'any 2001, un Rinaldo fet en directe des del Prinzregentheater de Munich que, és clar, recomano amb fervor. Aquest esplèndid DVD dirigit per l’abans esmentat mestre Harry Bicket inclou una edició especial en la que diversos col•laboradors en la realització de l’obra, des del director de l’Òpera de Munich fins al director artístic passant per la figura del contratenor que juga el paper protagonista, el superb
David Daniels, ens fan saber de forma molt planera que és el que en pensen del fenòmen Rinaldo.



El mestre Harry Bicket diu, per exemple, que gran part del material emprat en la composició de Rinaldo prové d’Agrippina, l’òpera que amb tant d’èxit Händel havia estrenat a Venècia. També és Harry Bicket qui ens informa que era costum, dels músics consagrats, prendre melodies d’altres compositors, la majoria anònims, que, segons es creu, agraïen la pirateria handeliana donant per fet que el robatori, venint del lladre que venia, era tot un honor... Ja he explicat aquest fet en el post anterior, i aquí aprofito per donar les fonts de tant curiosa informació.

El mestre Bicket com si ens donès una classe magistral, manifesta també que Händel agradava molt al públic perquè era un mag en la capacitat d’expressar sentiments a través de la música: gelos, enyor, odi, canvis d’estat d’ànim i, en fi, les més variades emocions que es puguin exigir per satisfer al públic.

Alhora que Harry Bicket lloa l' indiscutible do melodístic del geni saxó, ens mostra alguna més de les seves trampetes: Una ària que a l’òpera Berenice és d’amor, a Giulio Cesare in Egitto és de venjança. No he escoltat mai l’ària de Berenice però sí la que serveix a Ptolomeu, germà de la Cleopatra, per clamar una venjança brutal en contra de l’emperador romà: "L'impio, sleale, indegno". Com es pot comprovar, només calia un llibretista avesat i traçut perquè una mateixa tonada reflectís sentiments ben distints. El mestre Bicket ens diu que Händel era considerat una autèntica garsa en el sentit que tota la seva producció era curosament guardada per si de cas havia de tornar a servir.

Rinaldo, que és una història de jueus i cristians, està basada en el poema de Torquato Tasso (1545-1595) Gerusalemme liberata, poema que va ser escrit entre els anys 1559 i 1575, i que està considerat com l’obra mestra del poeta florentí. Quan Händel la va compondre, i malgrat tenir els elements d’un melodrama, ni ell ni el llibretista Aaron Hill se’l varen prendre com a tal. Rinaldo, que com sabem, va ser estrenada a Londres, va tenir un primer llibret escrit en llengua anglesa –era impensable un altra idioma en territori de la corona més poderosa del món- però al cap de poc i per poder ser representada sobretot a Itàlia, en va traduir el llibret en Giacomo Rossi i la va convertir en una òpera seriosa. Rinaldo va ser composta per la veu del castrato
Nicolo Grimaldi, “Nicolini”.
Acaba el mestre Bicket dient-nos que Händel va romandre oblidat durant dos-cents anys però que moltes de les seves àries se seguien cantat fora del context de l’òpera sencera. Cançons com Ombra mai fu, de Serse, o Dove sei amato bene, de Rodelinda, no varen deixar mai de ser cantades.

Bicket afegeix un interessantíssim comentari sobre les àries preferides del geni de Halle. Una d’elles era Ombra cara, de Radamisto i, una altra, Cara Sposa, de Rinaldo, és clar que em complau deixar-vos-la interpretada per l’excel•lent contratenor David Daniels que expressa meravellosament el sofriment, la por de no tornar a veure l’Almirena i, sobretot, el gran amor que sent per la princesa d’
Israel.

Cara Sposa
mereix un punt i a part perquè Georg-Friedrich Händel la va escriure pensant en el seu genial coetani Johan-Sebastian Bach, i el mestre Harry Bicket ens fa veure com aquesta ària bellíssima és una fuga. Inicien la trista melodia quatre violins i la veu de l’intèrpret s’insereix al conjunt com un violí més formant una fuga.


Cara sposa, amante cara
Dove sei?
Deh! Ritorna a’pianti miei!
Dell vostro Erebo sull’ara
Colla face dello sdegno
Io vi sfido, o spirti rei.
(Aaron Hill, traduïda a l’italià per Giacomo Rossi)

HÄNDELHAUS


 
En aquesta casa va néixer al músic que, amb aquest doble post, he pretès homenatjar. Actualment l’edifici que veiem és el Museu de Música de Halle i concentra les seves activitats en tres divisions:

- Museu d’Història de la música de la regió.
- Concerts i Recitals a més dels Festivals Händel celebrats anualment.
- Editorial on es publiquen edicions crítiques de les obres completes de
Händel,
-
i també l'oficina G.F. Händel-Gesellschaft que és una societat internacional, societat que m’ha servit per donar títol a aquest post, un senzill homenatge més dels molts que el mestre anirà rebent sempre.
Música

GEORG-FRIEDRICH HÄNDEL GESELLSCHAFT (i II)

Enviat per glòria  |  11 comentaris



A L’ENTORN DE RINALDO

La cèlebre òpera que, com hem apuntat a la primera part d’aquest post, un Händel de 26 anys va escriure per la Reina Anna d’Anglaterra en catorze dies, Rinaldo, ja es va nodrir, com era usual en el gran músic, de melodies que guardava pendents d’executar així com de peces musicals –també s’ha explicat a la primera part- que eren fruit de la inspiració de compositors que Georg-Friedrich Händel havia conegut a Hamburg i a les ciutats d’Itàlia on havia fet estada.

De cap manera voldria donar a entendre que Rinaldo fos un plagi directe d’obra aliena a Händel. D’això no en tinc cap prova i la informació, que aquí transmeto, procedeix sobretot de lectures i dels coneixements que el mestre Harry Bicket posa, amablement , al nostre abast en l’enregistrament en DVD que va fer de Rinaldo la Bayerische Statsoper a través d’ARTHAUS MUSIK l'any 2001, un Rinaldo fet en directe des del Prinzregentheater de Munich que, és clar, recomano amb fervor. Aquest esplèndid DVD dirigit per l’abans esmentat mestre Harry Bicket inclou una edició especial en la que diversos col•laboradors en la realització de l’obra, des del director de l’Òpera de Munich fins al director artístic passant per la figura del contratenor que juga el paper protagonista, el superb
David Daniels, ens fan saber de forma molt planera que és el que en pensen del fenòmen Rinaldo.



El mestre Harry Bicket diu, per exemple, que gran part del material emprat en la composició de Rinaldo prové d’Agrippina, l’òpera que amb tant d’èxit Händel havia estrenat a Venècia. També és Harry Bicket qui ens informa que era costum, dels músics consagrats, prendre melodies d’altres compositors, la majoria anònims, que, segons es creu, agraïen la pirateria handeliana donant per fet que el robatori, venint del lladre que venia, era tot un honor... Ja he explicat aquest fet en el post anterior, i aquí aprofito per donar les fonts de tant curiosa informació.

El mestre Bicket com si ens donès una classe magistral, manifesta també que Händel agradava molt al públic perquè era un mag en la capacitat d’expressar sentiments a través de la música: gelos, enyor, odi, canvis d’estat d’ànim i, en fi, les més variades emocions que es puguin exigir per satisfer al públic.

Alhora que Harry Bicket lloa l' indiscutible do melodístic del geni saxó, ens mostra alguna més de les seves trampetes: Una ària que a l’òpera Berenice és d’amor, a Giulio Cesare in Egitto és de venjança. No he escoltat mai l’ària de Berenice però sí la que serveix a Ptolomeu, germà de la Cleopatra, per clamar una venjança brutal en contra de l’emperador romà: "L'impio, sleale, indegno". Com es pot comprovar, només calia un llibretista avesat i traçut perquè una mateixa tonada reflectís sentiments ben distints. El mestre Bicket ens diu que Händel era considerat una autèntica garsa en el sentit que tota la seva producció era curosament guardada per si de cas havia de tornar a servir.

Rinaldo, que és una història de jueus i cristians, està basada en el poema de Torquato Tasso (1545-1595) Gerusalemme liberata, poema que va ser escrit entre els anys 1559 i 1575, i que està considerat com l’obra mestra del poeta florentí. Quan Händel la va compondre, i malgrat tenir els elements d’un melodrama, ni ell ni el llibretista Aaron Hill se’l varen prendre com a tal. Rinaldo, que com sabem, va ser estrenada a Londres, va tenir un primer llibret escrit en llengua anglesa –era impensable un altra idioma en territori de la corona més poderosa del món- però al cap de poc i per poder ser representada sobretot a Itàlia, en va traduir el llibret en Giacomo Rossi i la va convertir en una òpera seriosa. Rinaldo va ser composta per la veu del castrato
Nicolo Grimaldi, “Nicolini”.
Acaba el mestre Bicket dient-nos que Händel va romandre oblidat durant dos-cents anys però que moltes de les seves àries se seguien cantat fora del context de l’òpera sencera. Cançons com Ombra mai fu, de Serse, o Dove sei amato bene, de Rodelinda, no varen deixar mai de ser cantades.

Bicket afegeix un interessantíssim comentari sobre les àries preferides del geni de Halle. Una d’elles era Ombra cara, de Radamisto i, una altra, Cara Sposa, de Rinaldo, és clar que em complau deixar-vos-la interpretada per l’excel•lent contratenor David Daniels que expressa meravellosament el sofriment, la por de no tornar a veure l’Almirena i, sobretot, el gran amor que sent per la princesa d’
Israel.

Cara Sposa
mereix un punt i a part perquè Georg-Friedrich Händel la va escriure pensant en el seu genial coetani Johan-Sebastian Bach, i el mestre Harry Bicket ens fa veure com aquesta ària bellíssima és una fuga. Inicien la trista melodia quatre violins i la veu de l’intèrpret s’insereix al conjunt com un violí més formant una fuga.


Cara sposa, amante cara
Dove sei?
Deh! Ritorna a’pianti miei!
Dell vostro Erebo sull’ara
Colla face dello sdegno
Io vi sfido, o spirti rei.
(Aaron Hill, traduïda a l’italià per Giacomo Rossi)

HÄNDELHAUS


 
En aquesta casa va néixer al músic que, amb aquest doble post, he pretès homenatjar. Actualment l’edifici que veiem és el Museu de Música de Halle i concentra les seves activitats en tres divisions:

- Museu d’Història de la música de la regió.
- Concerts i Recitals a més dels Festivals Händel celebrats anualment.
- Editorial on es publiquen edicions crítiques de les obres completes de
Händel,
-
i també l'oficina G.F. Händel-Gesellschaft que és una societat internacional, societat que m’ha servit per donar títol a aquest post, un senzill homenatge més dels molts que el mestre anirà rebent sempre.

10:30 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

11 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

19 de gener 2009



EL JOVE SAXÓ
Quan Georg Friedrich Händel, per encàrrec de la reina Anna d’Anglaterra, compon en catorze dies l’òpera Rinaldo, que s’estrena a Londres el 14 de febrer de 1711 amb un èxit sense precedents, el músic, de només 26 anys, és saludat de seguida pel públic com el jove saxó superdotat per la música que, afortunadament, perviu encara en els nostres dies fent les delícies dels amants de la seva inspiradíssima, quan no excelsa, música.

A causa d’aquest èxit que li reporta l’estrena de Rinaldo a Londres acaba, al cap de molt poc temps, afincat a la ciutat del Tàmesis al servei de la cort i més tard sota la protecció de Lord Chandos. La corona i la noblesa dAnglaterra tenen, finalment, el músic que la seva envergadura els exigeix i troben en ell no només un artista genial sinó que també hi troben un treballador incansable, ràpid i carregat de recursos per fer fàcil el que, d’entrada, podria semblar difícil.

Händel, el jove saxó, sempre té en calaixos, armaris i carpetes, munts de paper pautat en el qual els pentagrames apareixen escrits amb melodies que si convé, i solia convenir, servirien per enllestir en poc temps una òpera, un oratori o, en definitiva, el que pogués fer falta.

De vegades eren partitures originals del jove Händel que, amb retocs o sense, aprofitava per més d’una composició. D’altres, emprava melodies de músics desconeguts que no havien tingut la mateixa sort que ell, músics que havia trobat a Itàlia i a Hannover i que, segons es diu, solien sentir-se afalagats que el gran compositor s’apropiés d’algunes partitures d'ells perquè aquest fet era una prova de qualitat ja que el gran Händel mai no hauria escollit una composició exempta de valor de manera que no hi hagués cap dubte per part dels oïdors de que n’era l’autor.

En Georg-Friedrich Händel va néixer el 21 de Febrer de 1685 a la ciutat saxona de Halle, on el seu pare feia de barber de la Cort. Aquest home, com fan tants pares, ja havia triat el destí del seu fill, que estudiaria Dret a la universitat de Halle, però els plans del barber envers el seu fill de res varen servir ja que, malgrat que en Georg Friedrich va arribar a matricular-se per estudiar lleis, va plegar molt de pressa obeint la força imparable del seu geni musical.

Aquesta mateixa força el va conduir a Itàlia, on es va entusiasmar amb el cant coral de l’església catòlica, del que en va gaudir sobretot a Roma. Händel ja feia un temps que vivia a Florència on havia estrenat la seva primera òpera, Rodrigo, que li havia reportat un gran èxit i la predilecció del Gran Duc. També va recalar a Nàpols, on va ser nomenat primer organista de la Capella Reial. Va deixar Nàpols per Venècia, on hi havia quinze teatres d’òpera. A Venècia va estrenar Agrippina, que va ser enormement lloada.

Durant aquesta etapa, per ciutats com Florència, Roma, Nàpols i Venècia, i sempre degut al seu immens talent, va conrear relacions amb l’alta noblesa, la civil i l’eclesiàstica, i va ser molt important també la seva amistat amb els músics Scarlatti, pare i fill, així com la seva amistat amb Arcangelo Corelli, mentre mai no va parar de compondre i compondre. D’aquesta època són les Cantates italianes de les quals, una d’elles, Armida abandonada, va agradar tant a J. S. Bach, l'altre gegant del geni musical, que la va copiar.

Quan Händel va marxar d’Itàlia, es va establir a Hannover i tornem al moment on en un viatge a Londres fa la coneixença de la reina Anna i compon Rinaldo. Era l’any 1711. L’any següent torna a Anglaterra, on escriu unes quantes obres més i, preveient-ho o no, es va distanciant de la cort d’Hannover i se’l va ja considerant el compositor oficial de la Cort londinenca.

Partitura manuscrita de G. F. HändelEn morir, el 1714, la reina Anna, el seu tro és heretat pel príncep Ernest de Hannover, l’antic patró de Händel, del qual, el músic, per raons òbvies se n’havia distanciat. No obstant i això, el gran compositor es va esmerçar en aconseguir altra cop la simpatia del que ara havia esdevingut el seu monarca. La Música aquàtica va ser escrita amb aquests propòsits i, efectivament, Händel es va tornar a guanyar els favors del rei i de la Cort, pels quals va seguir treballant com a compositor oficial del regne.

En la vida de Georg-Friderich Händel hi va haver també un costat fosc. Havia participat en molts duels i en un d’ells no havia perdut la vida perquè el sabre del seu contrincant s’havia despuntat clavant-se-li en un botó de la casaca. Se li coneixia una gran afició pel joc, sobretot per la borsa i s’havia vist molt perseguit per creditors i altres menes d'enemics no identificats. En un moment de derrota moral i física, el Lord tinent d’Irlanda el convida a visitar l'illa i a dirigir uns concerts a
Dublín.
Händel, molt agraït per l’afecte que li estava demostrant la generosa nació d’Irlanda, va compondre, del 23 d’Agost al 14 de Setembre del 1741, el seu imponderable oratori El Messies. Per escriure aquesta obra magna va prescindir pràcticament de dormir i quasi no menjava. Es va estrenar a Dublín el 12 d’Abril de 1742 i, cosa estranya, va tenir un èxit clamorós des de la primera audició.

L’any 1750 torna a la seva terra, Halle on, al cap de poc d'haver-hi arribat, s’assabenta de la mort del seu grandiós contemporani: Bach. L’any 1752, Händel va ser operat de cataractes tres vegades i en viu. Va resistir amb valentia indescriptible però mai més no va recuperar la visió. Poc abans de morir, i cec, encara recordava passatges de El Messies, que interpretava a l’orgue.

Va deixar aquest món, inflamat de fervor religiós cap a Déu, el seu dolç salvador, el dia 14 d’abril de 1759, dia de dissabte sant. Va ser enterrat a l’abadia de Westminster sis dies després: el 20 d’Abril del 1759.

Música

GEORG-FRIEDRICH HÄNDEL GESELLSCHAFT (I)

Enviat per glòria  |  9 comentaris



EL JOVE SAXÓ
Quan Georg Friedrich Händel, per encàrrec de la reina Anna d’Anglaterra, compon en catorze dies l’òpera Rinaldo, que s’estrena a Londres el 14 de febrer de 1711 amb un èxit sense precedents, el músic, de només 26 anys, és saludat de seguida pel públic com el jove saxó superdotat per la música que, afortunadament, perviu encara en els nostres dies fent les delícies dels amants de la seva inspiradíssima, quan no excelsa, música.

A causa d’aquest èxit que li reporta l’estrena de Rinaldo a Londres acaba, al cap de molt poc temps, afincat a la ciutat del Tàmesis al servei de la cort i més tard sota la protecció de Lord Chandos. La corona i la noblesa dAnglaterra tenen, finalment, el músic que la seva envergadura els exigeix i troben en ell no només un artista genial sinó que també hi troben un treballador incansable, ràpid i carregat de recursos per fer fàcil el que, d’entrada, podria semblar difícil.

Händel, el jove saxó, sempre té en calaixos, armaris i carpetes, munts de paper pautat en el qual els pentagrames apareixen escrits amb melodies que si convé, i solia convenir, servirien per enllestir en poc temps una òpera, un oratori o, en definitiva, el que pogués fer falta.

De vegades eren partitures originals del jove Händel que, amb retocs o sense, aprofitava per més d’una composició. D’altres, emprava melodies de músics desconeguts que no havien tingut la mateixa sort que ell, músics que havia trobat a Itàlia i a Hannover i que, segons es diu, solien sentir-se afalagats que el gran compositor s’apropiés d’algunes partitures d'ells perquè aquest fet era una prova de qualitat ja que el gran Händel mai no hauria escollit una composició exempta de valor de manera que no hi hagués cap dubte per part dels oïdors de que n’era l’autor.

En Georg-Friedrich Händel va néixer el 21 de Febrer de 1685 a la ciutat saxona de Halle, on el seu pare feia de barber de la Cort. Aquest home, com fan tants pares, ja havia triat el destí del seu fill, que estudiaria Dret a la universitat de Halle, però els plans del barber envers el seu fill de res varen servir ja que, malgrat que en Georg Friedrich va arribar a matricular-se per estudiar lleis, va plegar molt de pressa obeint la força imparable del seu geni musical.

Aquesta mateixa força el va conduir a Itàlia, on es va entusiasmar amb el cant coral de l’església catòlica, del que en va gaudir sobretot a Roma. Händel ja feia un temps que vivia a Florència on havia estrenat la seva primera òpera, Rodrigo, que li havia reportat un gran èxit i la predilecció del Gran Duc. També va recalar a Nàpols, on va ser nomenat primer organista de la Capella Reial. Va deixar Nàpols per Venècia, on hi havia quinze teatres d’òpera. A Venècia va estrenar Agrippina, que va ser enormement lloada.

Durant aquesta etapa, per ciutats com Florència, Roma, Nàpols i Venècia, i sempre degut al seu immens talent, va conrear relacions amb l’alta noblesa, la civil i l’eclesiàstica, i va ser molt important també la seva amistat amb els músics Scarlatti, pare i fill, així com la seva amistat amb Arcangelo Corelli, mentre mai no va parar de compondre i compondre. D’aquesta època són les Cantates italianes de les quals, una d’elles, Armida abandonada, va agradar tant a J. S. Bach, l'altre gegant del geni musical, que la va copiar.

Quan Händel va marxar d’Itàlia, es va establir a Hannover i tornem al moment on en un viatge a Londres fa la coneixença de la reina Anna i compon Rinaldo. Era l’any 1711. L’any següent torna a Anglaterra, on escriu unes quantes obres més i, preveient-ho o no, es va distanciant de la cort d’Hannover i se’l va ja considerant el compositor oficial de la Cort londinenca.

Partitura manuscrita de G. F. HändelEn morir, el 1714, la reina Anna, el seu tro és heretat pel príncep Ernest de Hannover, l’antic patró de Händel, del qual, el músic, per raons òbvies se n’havia distanciat. No obstant i això, el gran compositor es va esmerçar en aconseguir altra cop la simpatia del que ara havia esdevingut el seu monarca. La Música aquàtica va ser escrita amb aquests propòsits i, efectivament, Händel es va tornar a guanyar els favors del rei i de la Cort, pels quals va seguir treballant com a compositor oficial del regne.

En la vida de Georg-Friderich Händel hi va haver també un costat fosc. Havia participat en molts duels i en un d’ells no havia perdut la vida perquè el sabre del seu contrincant s’havia despuntat clavant-se-li en un botó de la casaca. Se li coneixia una gran afició pel joc, sobretot per la borsa i s’havia vist molt perseguit per creditors i altres menes d'enemics no identificats. En un moment de derrota moral i física, el Lord tinent d’Irlanda el convida a visitar l'illa i a dirigir uns concerts a
Dublín.
Händel, molt agraït per l’afecte que li estava demostrant la generosa nació d’Irlanda, va compondre, del 23 d’Agost al 14 de Setembre del 1741, el seu imponderable oratori El Messies. Per escriure aquesta obra magna va prescindir pràcticament de dormir i quasi no menjava. Es va estrenar a Dublín el 12 d’Abril de 1742 i, cosa estranya, va tenir un èxit clamorós des de la primera audició.

L’any 1750 torna a la seva terra, Halle on, al cap de poc d'haver-hi arribat, s’assabenta de la mort del seu grandiós contemporani: Bach. L’any 1752, Händel va ser operat de cataractes tres vegades i en viu. Va resistir amb valentia indescriptible però mai més no va recuperar la visió. Poc abans de morir, i cec, encara recordava passatges de El Messies, que interpretava a l’orgue.

Va deixar aquest món, inflamat de fervor religiós cap a Déu, el seu dolç salvador, el dia 14 d’abril de 1759, dia de dissabte sant. Va ser enterrat a l’abadia de Westminster sis dies després: el 20 d’Abril del 1759.

11:50 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

9 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

15 de gener 2009

 
Hi ha menges que les tenim associades a uns dies determinats com, per exemple, la crema, amb el dia de Sant Josep; els bunyols, amb la Quaresma; la coca, amb el dia de San Joan, etc., etc..., i, a casa, el pollastre farcit el tenim de manera inexorable associat amb el dia de Nadal.

Des de fa molts anys, però, a casa, el dia de Nadal es fan dos pollastres farcits: l'un amb prunes, pinyons i orellanes, i l'altre, tal i com ve anunciat al títol d'aquest post, amb mongetes del ganxet.

Sí, sí: amb mongetes del ganxet cuites, passades una mica per la paella amb salsitxetes, un farciment que resulta, pel meu gust, una de les més grans exqusiteses que, des de la primera vegada que el vaig provar fet per la meva sogra, la qual el feia segons ja el feia la seva mare i, aquesta, segons la seva, jo hagi tastat mai.

A més a més, tot i que és un plat que a casa no falta mai el dia de Nadal després de l’escudella, com que sembla que no sigui tan típicament nadalenc com ho és el pollastre farcit amb prunes, pinyons i orellanes, és del tot adient per fer-lo qualsevol diumenge, o amb motiu d’un bon dinar amb convidats per fer una bona celebració i, sobretot, que ve de gust en qualsevol època de l’any.

El pollastre que surt a la fotografia (un Mestre Esteve, no cal dir-ho) feia, si fa o no fa, una mica més de tres quilos i me’l van vendre completament buit de dins i de manera que, ja sense el coll, hi quedés prou pell en aquella part de dalt per, un cop farcit, poder-lo cosir.

La nit abans, vaig deixar en remull un quart de quilo de mongetes del ganxet i, l’endemà al matí, vaig llençar aquella aigua, vaig cobrir les mongetes amb aigua freda i vaig posar directament l’olla a foc viu.

Tan bon punt van arrancar el bull les mongetes, vaig treure del foc l’olla i vaig llençar aquella aigua per posar-n’hi de nova i freda (d’això se’n diu "espantar-les"). Vaig posar-hi una cabeça d’alls i, a mig foc (no han de bullir massa, massa de pressa), les vaig coure fins que van estar llestes (en aquest cas, no massa, massa fetes. Tampoc crues, eh?) Molt poc abans de quan em van semblar que estaven al punt desitjat, vaig tirar-hi una mica (tampoc no massa) de sal.

Un cop fetes, aquestes mongetes les deixarem escórrer. Penseu que amb el suc de les mongetes es poden fer meravelles. Prometo un dia parlar-ne.

En una paella amb MOLT POC OLI saltejeu salsitxetes (jo en vaig fer servir un quart de quilo llarg, si fa o no fa, i, en el cas que no trobeu salsitxetes, podeu fer salsitxes a trossets d’uns 5 centímetres), a les quals, quan ja estiguin pràcticament cuites però no torrades, hi afegireu les mongetes del ganxet escorregudes.

Amb molta cura, doneu unes quantes voltes a tot plegat amb una cullera de fusta perquè s’integrin bé els ingredients (penseu que les mongetes del ganxet es desfan de seguida), traieu-ho del foc, deixeu-ho refredar una mica, i ja tindreu a punt el farciment.

Farciu el pollastre, cosiu-lo i poseu-lo dins una safata que pugui anar al forn, que ja tindreu encès a 200º. Cobriu el pollastre amb unes llenques ben primes de cansalada perquè la pell quedi torrada però no resseca, abaixeu el forn a 180º i calculeu, aproximadament, una hora per cada quilo de pollastre.

El resultat, us ho puc ben assegurar, és un pollastre que combina de meravella amb el senzill farciment que, a la vegada, li dóna una melositat extraordinària.

No us espanteu perquè l’explicació m’hagi sortit un pèl llarga, perquè no té cap complicació.

Dedico aquest post a en Xavi, el Mestre Esteve, com agraïment per haver-me tornat al paladar l'autèntic gust del pollastre.
Segons plats

POLLASTRE FARCIT AMB MONGETES DEL GANXET

Enviat per enric  |  19 comentaris

 
Hi ha menges que les tenim associades a uns dies determinats com, per exemple, la crema, amb el dia de Sant Josep; els bunyols, amb la Quaresma; la coca, amb el dia de San Joan, etc., etc..., i, a casa, el pollastre farcit el tenim de manera inexorable associat amb el dia de Nadal.

Des de fa molts anys, però, a casa, el dia de Nadal es fan dos pollastres farcits: l'un amb prunes, pinyons i orellanes, i l'altre, tal i com ve anunciat al títol d'aquest post, amb mongetes del ganxet.

Sí, sí: amb mongetes del ganxet cuites, passades una mica per la paella amb salsitxetes, un farciment que resulta, pel meu gust, una de les més grans exqusiteses que, des de la primera vegada que el vaig provar fet per la meva sogra, la qual el feia segons ja el feia la seva mare i, aquesta, segons la seva, jo hagi tastat mai.

A més a més, tot i que és un plat que a casa no falta mai el dia de Nadal després de l’escudella, com que sembla que no sigui tan típicament nadalenc com ho és el pollastre farcit amb prunes, pinyons i orellanes, és del tot adient per fer-lo qualsevol diumenge, o amb motiu d’un bon dinar amb convidats per fer una bona celebració i, sobretot, que ve de gust en qualsevol època de l’any.

El pollastre que surt a la fotografia (un Mestre Esteve, no cal dir-ho) feia, si fa o no fa, una mica més de tres quilos i me’l van vendre completament buit de dins i de manera que, ja sense el coll, hi quedés prou pell en aquella part de dalt per, un cop farcit, poder-lo cosir.

La nit abans, vaig deixar en remull un quart de quilo de mongetes del ganxet i, l’endemà al matí, vaig llençar aquella aigua, vaig cobrir les mongetes amb aigua freda i vaig posar directament l’olla a foc viu.

Tan bon punt van arrancar el bull les mongetes, vaig treure del foc l’olla i vaig llençar aquella aigua per posar-n’hi de nova i freda (d’això se’n diu "espantar-les"). Vaig posar-hi una cabeça d’alls i, a mig foc (no han de bullir massa, massa de pressa), les vaig coure fins que van estar llestes (en aquest cas, no massa, massa fetes. Tampoc crues, eh?) Molt poc abans de quan em van semblar que estaven al punt desitjat, vaig tirar-hi una mica (tampoc no massa) de sal.

Un cop fetes, aquestes mongetes les deixarem escórrer. Penseu que amb el suc de les mongetes es poden fer meravelles. Prometo un dia parlar-ne.

En una paella amb MOLT POC OLI saltejeu salsitxetes (jo en vaig fer servir un quart de quilo llarg, si fa o no fa, i, en el cas que no trobeu salsitxetes, podeu fer salsitxes a trossets d’uns 5 centímetres), a les quals, quan ja estiguin pràcticament cuites però no torrades, hi afegireu les mongetes del ganxet escorregudes.

Amb molta cura, doneu unes quantes voltes a tot plegat amb una cullera de fusta perquè s’integrin bé els ingredients (penseu que les mongetes del ganxet es desfan de seguida), traieu-ho del foc, deixeu-ho refredar una mica, i ja tindreu a punt el farciment.

Farciu el pollastre, cosiu-lo i poseu-lo dins una safata que pugui anar al forn, que ja tindreu encès a 200º. Cobriu el pollastre amb unes llenques ben primes de cansalada perquè la pell quedi torrada però no resseca, abaixeu el forn a 180º i calculeu, aproximadament, una hora per cada quilo de pollastre.

El resultat, us ho puc ben assegurar, és un pollastre que combina de meravella amb el senzill farciment que, a la vegada, li dóna una melositat extraordinària.

No us espanteu perquè l’explicació m’hagi sortit un pèl llarga, perquè no té cap complicació.

Dedico aquest post a en Xavi, el Mestre Esteve, com agraïment per haver-me tornat al paladar l'autèntic gust del pollastre.

3:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

19 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

08 de gener 2009

 
Segurament que molts de vosaltres, lectors empedreïts, ja coneixeu la ferma trajectòria que està seguint la GEMMA GORGA, una dona jove que escriu poemes sense edat, clarament destinats a ser llegits i rellegits en veu alta i molt clara. Si encara no ho heu fet, us convido des d’aquesta pàgina a escoltar la veu de Gemma Gorga a través de la vostra de veu.

Un s’ha de voler sentir sense escoltar-se massa, però sí fent-hi atenció i així assaborir la bellesa de la forma i el fons que la poeta fusiona amb evident mestria, perquè la Gemma Gorga és de les que escull cada mot i en sap la causa que sigui aquell i no un altre el que encaixa en un fragment determinat de text, igual que el músic sap quina nota hi convé en un passatge concret perquè la melodia sigui reeixida i única.

Nosaltres , suggereixo, podem escoltar la música que notem a través del so de les paraules d'un poema, sense oblidar que a l’interior d'aquest poema hi batega un ritme no expressat en paraules. És el ritme interior, el ritme que, en un moment donat, ens haurà produït un canvi en la mirada, un gest imperceptible que ens haurà imprès per sempre el nom brillant i fàcil de l’autora: Gemma Gorga.

Serà a partir d’aquests instants que, sense adonar-nos-en, la buscarem amb paciència i passió a les taules de les llibreries per, en veure els seus llibres, endur-nos-els a casa per col·locar-los en aquell càlid racó del prestatge que fa temps que els espera junt amb tants altres llibres estimats que sempre cal tenir a mà. O bè a la llibreria preguntarem per ella, amb els ulls molt oberts, pensant en la invisible amiga que ens escriu breus missatges que hem de cantar en veu alta a l'empar de parets familiars. És tan fàcil voler llegir un poema!
Gemma Gorga i López va venir al món a Barcelona l’any 1968. És doctora en Filologia Hispànica, i actualment treballa com a professora. Les literatures medieval i renaixentista són l’eix de la seva tasca investigadora i docent.

El LLIBRE DEL MINUTS, (Premi Miquel de Palol 2006), OCELLANIA (1997), EL DESORDRE DE LES MANS (2002) i INSTRUMENTS ÒPTICS (2005), són una rica mostra del que la Gemma Gorga ens ofereix invitant-nos a prendre l’hàbit de pronunciar el seu nom sabent de qui parlem i no permetent mai que, del nostre camí, se’ns esborrin aquestes poderoses marques que són els seus poemes.


LLIBRE DELS MINUTS

Número 7

Quan era petita li agradava tapar el vidre de la
llanterna amb la mà i mirar a contraclaror el
perfil borrós dels dits, d’un vermell aigualit, els
ossets quiescents com crisàlides, la seda blanca
de la pell. Constantment aquell desig que la
llum li travessés la carn u li arribés ben endins

del cor, com si tota ella fos un fanalet xinés de
paper fi. Amb els anys va entendre, però, que al
centre de la rosa sempre és de nit.


Número 7

Cuando era niña le gustaba cubrir con la mano
el cristal de la linterna y mirar a contraluz el
borroso perfil de los dedos, de un rojo acuoso, los
quietos huesecillos como crisálidas, la seda blanca
de la piel. Constantemente aquel deseo de que la
luz atravesara su carne y le llegara muy adentro
del corazón, como si ella, toda entera, fuera un farolillo chino de

suave papel. Con los años entendió, sin embargo, que
siempre es de noche en el centro de la rosa.



Número 23

Aixeco la persiana perquè pugui entrar la llum.
Enretiro la cortina perquè pugui entrar la llum.

Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum.

Número 23

Levanto la persiana para que pueda entrar la luz.Aparto la cortina para que pueda entrar la luz.
Cierro los ojos para que pueda entrar la luz.


Número 45

Quants quilòmetres queden encara per arribar
a l’oblit, a la terra promesa on ja no hi siguis per
sempre mai? Et mous de nit, avances secretament
per les arrels dels objectes, aprofitant la con-
nivència de les ombres. Avances sense aixecar
sospites, com els boscos quan dormen els ocells i
les aigües. Eres al lloc d’on he fugit aquest
matí, seràs al lloc on arribaré aquest vespre.

Número 45

¿Cuántos quilómetros quedan aún para llegar
al olvido, a la tierra prometida donde ya no estés para
siempre jamás ? De noche te mueves, secretamente avanzas
por las raíces de los objetos, aprovechando la con-
nivencia de las sombras. Avanzas sin levantar
sospechas, como los bosques cuando duermen los pájaros y
las aguas. Estabas en el lugar del que he huido
esta mañana, estarás en el lugar al que esta noche llegaré.



BIBLIOGRAFIA de Gemma Gorga:

Ocellania. Parsifal Edicions, Barcelona, 1997.
El desordre de les mans. Pagès Editors, Lleida, 2003
Instruments òptics. Brosquil Edicions, València, 2005.
Llibre dels minuts. Editorial Columna, 2006.
Poesia

GEMMA GORGA, POETA

Enviat per glòria  |  3 comentaris

 
Segurament que molts de vosaltres, lectors empedreïts, ja coneixeu la ferma trajectòria que està seguint la GEMMA GORGA, una dona jove que escriu poemes sense edat, clarament destinats a ser llegits i rellegits en veu alta i molt clara. Si encara no ho heu fet, us convido des d’aquesta pàgina a escoltar la veu de Gemma Gorga a través de la vostra de veu.

Un s’ha de voler sentir sense escoltar-se massa, però sí fent-hi atenció i així assaborir la bellesa de la forma i el fons que la poeta fusiona amb evident mestria, perquè la Gemma Gorga és de les que escull cada mot i en sap la causa que sigui aquell i no un altre el que encaixa en un fragment determinat de text, igual que el músic sap quina nota hi convé en un passatge concret perquè la melodia sigui reeixida i única.

Nosaltres , suggereixo, podem escoltar la música que notem a través del so de les paraules d'un poema, sense oblidar que a l’interior d'aquest poema hi batega un ritme no expressat en paraules. És el ritme interior, el ritme que, en un moment donat, ens haurà produït un canvi en la mirada, un gest imperceptible que ens haurà imprès per sempre el nom brillant i fàcil de l’autora: Gemma Gorga.

Serà a partir d’aquests instants que, sense adonar-nos-en, la buscarem amb paciència i passió a les taules de les llibreries per, en veure els seus llibres, endur-nos-els a casa per col·locar-los en aquell càlid racó del prestatge que fa temps que els espera junt amb tants altres llibres estimats que sempre cal tenir a mà. O bè a la llibreria preguntarem per ella, amb els ulls molt oberts, pensant en la invisible amiga que ens escriu breus missatges que hem de cantar en veu alta a l'empar de parets familiars. És tan fàcil voler llegir un poema!
Gemma Gorga i López va venir al món a Barcelona l’any 1968. És doctora en Filologia Hispànica, i actualment treballa com a professora. Les literatures medieval i renaixentista són l’eix de la seva tasca investigadora i docent.

El LLIBRE DEL MINUTS, (Premi Miquel de Palol 2006), OCELLANIA (1997), EL DESORDRE DE LES MANS (2002) i INSTRUMENTS ÒPTICS (2005), són una rica mostra del que la Gemma Gorga ens ofereix invitant-nos a prendre l’hàbit de pronunciar el seu nom sabent de qui parlem i no permetent mai que, del nostre camí, se’ns esborrin aquestes poderoses marques que són els seus poemes.


LLIBRE DELS MINUTS

Número 7

Quan era petita li agradava tapar el vidre de la
llanterna amb la mà i mirar a contraclaror el
perfil borrós dels dits, d’un vermell aigualit, els
ossets quiescents com crisàlides, la seda blanca
de la pell. Constantment aquell desig que la
llum li travessés la carn u li arribés ben endins

del cor, com si tota ella fos un fanalet xinés de
paper fi. Amb els anys va entendre, però, que al
centre de la rosa sempre és de nit.


Número 7

Cuando era niña le gustaba cubrir con la mano
el cristal de la linterna y mirar a contraluz el
borroso perfil de los dedos, de un rojo acuoso, los
quietos huesecillos como crisálidas, la seda blanca
de la piel. Constantemente aquel deseo de que la
luz atravesara su carne y le llegara muy adentro
del corazón, como si ella, toda entera, fuera un farolillo chino de

suave papel. Con los años entendió, sin embargo, que
siempre es de noche en el centro de la rosa.



Número 23

Aixeco la persiana perquè pugui entrar la llum.
Enretiro la cortina perquè pugui entrar la llum.

Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum.

Número 23

Levanto la persiana para que pueda entrar la luz.Aparto la cortina para que pueda entrar la luz.
Cierro los ojos para que pueda entrar la luz.


Número 45

Quants quilòmetres queden encara per arribar
a l’oblit, a la terra promesa on ja no hi siguis per
sempre mai? Et mous de nit, avances secretament
per les arrels dels objectes, aprofitant la con-
nivència de les ombres. Avances sense aixecar
sospites, com els boscos quan dormen els ocells i
les aigües. Eres al lloc d’on he fugit aquest
matí, seràs al lloc on arribaré aquest vespre.

Número 45

¿Cuántos quilómetros quedan aún para llegar
al olvido, a la tierra prometida donde ya no estés para
siempre jamás ? De noche te mueves, secretamente avanzas
por las raíces de los objetos, aprovechando la con-
nivencia de las sombras. Avanzas sin levantar
sospechas, como los bosques cuando duermen los pájaros y
las aguas. Estabas en el lugar del que he huido
esta mañana, estarás en el lugar al que esta noche llegaré.



BIBLIOGRAFIA de Gemma Gorga:

Ocellania. Parsifal Edicions, Barcelona, 1997.
El desordre de les mans. Pagès Editors, Lleida, 2003
Instruments òptics. Brosquil Edicions, València, 2005.
Llibre dels minuts. Editorial Columna, 2006.

10:50 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

3 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

02 de gener 2009

Durant tot aquest 2009 es commemorarà arreu del món el segon centenari del naixement d’un personatge que, com ha passat a d’altres personatges al llarg de la història, no va ser fins després de la seva mort que li va ser reconeguda la important tasca a la qual va dedicar pràcticament tota la vida.

Ens referim al cec francès Louis Braille (Coupvray, 1809 - París, 1852), el creador del sistema de lecto-escriptura tàctil que duu el seu nom, un sistema gràcies al qual els cecs van tenir accés al món de la cultura per si mateixos, el que els va significar el gran pas que necessitaven per poder-se integrar dins d’una societat que si bé és cert que els planyia, també ho és que els tenia postergats fins al punt que la gran majoria havien de malviure gràcies a l’almoina.

Louis Braille va quedar cec per culpa d’un desgraciat accident al clavar-se-li en un ull, quan era un nen de tres anys, una alena al taller del seu pare, que era talabarder, i malgrat que va ser atès amb prontitud, no es va poder evitar la pèrdua total de visió d'aquell ull accidentat. Amb el temps, la infecció interna que havia quedat a l'interior d'aquell ull va passar-li, per l'efecte simpatia, a l'altre, provocant-li, als cinc anys d’edat, la ceguesa total.

Louis Braille va mostrar ja des de ben jovenet una gran intel·ligència així com una notabilíssima destresa amb les mans, i si bé va assistir a l’escola del seu poble com qualsevol noi de la seva edat i anava seguint tots els cursos sense cap dificultat però, això sí, només d’oïda, el mestre de l’escola i els seus pares, conscients que la intel·ligència de Louis acabaria malbaratant-se, van començar a bellugar fils fins que van poder aconseguir una beca perquè el noi pogués anar a l’Institut Nacional de Joves Cecs de París, una institució fundada a finals del segle XVIII pel filàntrop francès Valentin Haüy, on Louis hi va entrar amb onze anys i als dinou ja n'era professor.

En aquell Institut s’ensenyava als nens oficis que requerissin habilitat manual, així com també se’ls ensenyava a llegir amb un sistema, ideat pel mateix Haüy, que consistia en un alt relleu de les lletres de l’alfabet impreses en un paper molt gruixut mitjançant unes planxes elaborades amb plom, un sistema, aquest, molt costós i voluminós, ja que cada llibre pesava uns nou quilos, i el fet d’haver d’anar seguint amb el tacte el relleu de totes i cadascuna de les lletres de totes i cadascuna de les paraules el feia lent i farragós, amb l’afegit que servia perquè els cecs poguessin aprendre a llegir, però no pas a escriure. Quan Louis Braille va entrar a l’Institut, tot el fons de la la biblioteca consistia en catorze (!) llibres.

Louis Braille va aprendre a l’Institut a tocar el violoncel i l’orgue, instrument, aquest darrer, del qual en fou un magnífic intèrpret, tal i com ho demostra el fet que va ser l’organista de l’església parisenca de Saint Nicolas des Champs.

L’any 1821, Charles Barbier, un capità ja retirat de l’arma d’artilleria, va presentar un sistema de lectura tàctil fet a base de les diferents combinacions de dotze punts en relleu distribuïts en dues fileres verticals, un sistema que ell havia inventat perquè els soldats poguessin comunicar-se a la nit en silenci i sense llum.

El jove Louis Braille –tenia aleshores només tretze anys- va mostrar un gran interès per aquest codi tàctil, ja que permetia una lectura molt més ràpida que la del sistema ideat per Haüy, però va trobar-li dos grans inconvenients: que les combinacions fetes amb dotze punts s'havien de resseguir amb el tacte d'una a una i de dalt a baix per poder-les percebre, i que el sistema era sonogràfic, és a dir, que reproduïa sons i no pas les lletres d’una a una, pel que no hi havia cap diferència entre les lletres majúscules i les minúscules, ni tampoc hi havia accents, ni cap mena de puntuació.

Louis Braille, basant-se en aquest sistema de punts en relleu, va treballar incansablement fins aconseguir, amb les diferents combinacions de només sis punts i que, per tant, es podien percebre amb el tacte del dit índex com una figura sencera, que fos possible no solament confeccionar les lletres de l’alfabet, sinó també, mitjançant signes generadors, tota mena de signografies, com ara la matemàtica o la musical.

L’any 1825, amb només disset anys d'edat, Louis Braille va presentar el seu primer projecte d’alfabet, elaborat encara amb punts i línies, però malgrat l’èxit que va tenir entre els seus companys cecs de l’Institut, les autoritats de la Institució a què pertanyia, a excepció del director del Centre, el doctor Pignier, van refusar-lo arguïnt, sobretot, que les formes de les lletres fetes amb punts i línies no s’assemblaven gens a les escrites en tinta, i que això podria ser causa d’un allunyament encara més considerable entre els cecs i els vidents.

No obstant això, Louis Braille va continuar treballant en aquest projecte, i l’any 1829 va editar el Mètode per escriure les paraules, la música i les cançons senzilles mitjançant punts, per a l'ús de cecs, on encara utilitzava punts i línies, però l’any 1837 va publicar un segon Mètode en el que, ja des de 1834, l’alfabet braille es feia només amb punts, tal i com avui el coneixem:

Alfabet braille bàsic
L’any 1837 es va publicar el primer llibre imprès en sistema braille: una Història de França, que va ocupar tres volums, però, al cap d’un parell d’anys, a l’abandonar el càrrec que ostentava de director el doctor Pignier, el nou director va reimplantar el mètode de Haüy, prohibint, a la vegada, la utilització del sistema braille amb els mateixos arguments que s’han explicat més amunt.

Els alumnes de l'Institut, però, continuaven utilitzant aquest sistema d’amagat fins que, arrel de la inauguració del nou edifici de l’Institut, l’any 1844, i a causa de les fortes pressions per part de l’alumnat, el sistema braille va ser restituït malgrat que, fins el 1854, dos anys després de la mort de Louis Braille, no va ser adoptat de forma oficial.

Les condicions de salubritat d’aquell Institut eren més que deficients, pel que, i és important assenyalar aquí que gràcies a la intervenció, l’any 1838, del poeta Alphonse de Lamartine a la Càmara de Diputats, l’Estat francès va llegar uns terrenys al boulevard des Invalides, a París, per a la construcció d’un nou edifici, que es va obrir el 1843 i va ser inaugurat oficialment el 22 de febrer de 1844. Un edifici que avui en dia encara és la seu de l’Institut de Joves Cecs de París, que s’enorgulleix d’una manera molt particular d’haver estat la primera escola de virtuosos organistes al llarg de la tradició històrica de grans intèrprets francesos d’aquest instrument, entre els que cal destacar el compositor i intèrpret cec Louis Vierne, alumne posteriorment de César Franck, que essent ja l’organista titular a l’església de Saint Sulpice, va guanyar, d’entre cinquanta candidats més que s'hi van presentar per obtenir-la, la plaça d’organista de la catedral de Nôtre Dame, càrrec que va mantenir des de l’any 1900 fins al de la seva mort, ocorreguda el 1937, durant un concert que Vierne estava oferint en aquesta catedral.

Gravat de la seu de l'Institut de Jeunes Aveugles, a París (1844)
Louis Braille, però, com molts altres alumnes que havien viscut interns a l’antiga seu de l’Institut, havia contret una tuberculosi, que va començar a manifestar-se-li als vint-i-sis anys, i que va ser la causa de la seva prematura mort, el dia 6 de gener de 1852, quan només tenia quarant-tres anys i dos dies.

Per expressa decisió de la seva família, Louis Braille va ser enterrat al cementiri de Coupvray, la petita localitat propera a París on havia nascut. Cent anys després, però, el 1952, França va voler homenatjar-lo traslladant les seves despulles al Panteó de París, on reposen al costat d’altres grans glòries franceses, just al costat de l'eximi escriptor Victor Hugo.

L’any 1878, en un Congrés Internacional, a París, el sistema braille va ser declarat el mètode universal per a l'ensenyament a persones cegues degut a la comprovada eficacia didàctica experimentada en alumnes cecs, i creiem important remarcar aquí, també, que el sistema braille va ser introduït per primera vegada a l’Estat espanyol l’any 1840 per Jaume Bruno i Berenguer, professor de l’Escola Municipal de Cecs de Barcelona.

Fins aquí aquest primer post del 2009 amb què hem volgut retre un petit però sentit homenatge a la important figura de Louis Braille, l’home que va fer possible que els cecs tinguessin accés per si mateixos al món de la cultura, i de qui enguany es commemora el segon centenari del seu naixement.


Monument a Louis Braille a Coupvray
Altres

LOUIS BRAILLE

Enviat per enric  |  14 comentaris

Durant tot aquest 2009 es commemorarà arreu del món el segon centenari del naixement d’un personatge que, com ha passat a d’altres personatges al llarg de la història, no va ser fins després de la seva mort que li va ser reconeguda la important tasca a la qual va dedicar pràcticament tota la vida.

Ens referim al cec francès Louis Braille (Coupvray, 1809 - París, 1852), el creador del sistema de lecto-escriptura tàctil que duu el seu nom, un sistema gràcies al qual els cecs van tenir accés al món de la cultura per si mateixos, el que els va significar el gran pas que necessitaven per poder-se integrar dins d’una societat que si bé és cert que els planyia, també ho és que els tenia postergats fins al punt que la gran majoria havien de malviure gràcies a l’almoina.

Louis Braille va quedar cec per culpa d’un desgraciat accident al clavar-se-li en un ull, quan era un nen de tres anys, una alena al taller del seu pare, que era talabarder, i malgrat que va ser atès amb prontitud, no es va poder evitar la pèrdua total de visió d'aquell ull accidentat. Amb el temps, la infecció interna que havia quedat a l'interior d'aquell ull va passar-li, per l'efecte simpatia, a l'altre, provocant-li, als cinc anys d’edat, la ceguesa total.

Louis Braille va mostrar ja des de ben jovenet una gran intel·ligència així com una notabilíssima destresa amb les mans, i si bé va assistir a l’escola del seu poble com qualsevol noi de la seva edat i anava seguint tots els cursos sense cap dificultat però, això sí, només d’oïda, el mestre de l’escola i els seus pares, conscients que la intel·ligència de Louis acabaria malbaratant-se, van començar a bellugar fils fins que van poder aconseguir una beca perquè el noi pogués anar a l’Institut Nacional de Joves Cecs de París, una institució fundada a finals del segle XVIII pel filàntrop francès Valentin Haüy, on Louis hi va entrar amb onze anys i als dinou ja n'era professor.

En aquell Institut s’ensenyava als nens oficis que requerissin habilitat manual, així com també se’ls ensenyava a llegir amb un sistema, ideat pel mateix Haüy, que consistia en un alt relleu de les lletres de l’alfabet impreses en un paper molt gruixut mitjançant unes planxes elaborades amb plom, un sistema, aquest, molt costós i voluminós, ja que cada llibre pesava uns nou quilos, i el fet d’haver d’anar seguint amb el tacte el relleu de totes i cadascuna de les lletres de totes i cadascuna de les paraules el feia lent i farragós, amb l’afegit que servia perquè els cecs poguessin aprendre a llegir, però no pas a escriure. Quan Louis Braille va entrar a l’Institut, tot el fons de la la biblioteca consistia en catorze (!) llibres.

Louis Braille va aprendre a l’Institut a tocar el violoncel i l’orgue, instrument, aquest darrer, del qual en fou un magnífic intèrpret, tal i com ho demostra el fet que va ser l’organista de l’església parisenca de Saint Nicolas des Champs.

L’any 1821, Charles Barbier, un capità ja retirat de l’arma d’artilleria, va presentar un sistema de lectura tàctil fet a base de les diferents combinacions de dotze punts en relleu distribuïts en dues fileres verticals, un sistema que ell havia inventat perquè els soldats poguessin comunicar-se a la nit en silenci i sense llum.

El jove Louis Braille –tenia aleshores només tretze anys- va mostrar un gran interès per aquest codi tàctil, ja que permetia una lectura molt més ràpida que la del sistema ideat per Haüy, però va trobar-li dos grans inconvenients: que les combinacions fetes amb dotze punts s'havien de resseguir amb el tacte d'una a una i de dalt a baix per poder-les percebre, i que el sistema era sonogràfic, és a dir, que reproduïa sons i no pas les lletres d’una a una, pel que no hi havia cap diferència entre les lletres majúscules i les minúscules, ni tampoc hi havia accents, ni cap mena de puntuació.

Louis Braille, basant-se en aquest sistema de punts en relleu, va treballar incansablement fins aconseguir, amb les diferents combinacions de només sis punts i que, per tant, es podien percebre amb el tacte del dit índex com una figura sencera, que fos possible no solament confeccionar les lletres de l’alfabet, sinó també, mitjançant signes generadors, tota mena de signografies, com ara la matemàtica o la musical.

L’any 1825, amb només disset anys d'edat, Louis Braille va presentar el seu primer projecte d’alfabet, elaborat encara amb punts i línies, però malgrat l’èxit que va tenir entre els seus companys cecs de l’Institut, les autoritats de la Institució a què pertanyia, a excepció del director del Centre, el doctor Pignier, van refusar-lo arguïnt, sobretot, que les formes de les lletres fetes amb punts i línies no s’assemblaven gens a les escrites en tinta, i que això podria ser causa d’un allunyament encara més considerable entre els cecs i els vidents.

No obstant això, Louis Braille va continuar treballant en aquest projecte, i l’any 1829 va editar el Mètode per escriure les paraules, la música i les cançons senzilles mitjançant punts, per a l'ús de cecs, on encara utilitzava punts i línies, però l’any 1837 va publicar un segon Mètode en el que, ja des de 1834, l’alfabet braille es feia només amb punts, tal i com avui el coneixem:

Alfabet braille bàsic
L’any 1837 es va publicar el primer llibre imprès en sistema braille: una Història de França, que va ocupar tres volums, però, al cap d’un parell d’anys, a l’abandonar el càrrec que ostentava de director el doctor Pignier, el nou director va reimplantar el mètode de Haüy, prohibint, a la vegada, la utilització del sistema braille amb els mateixos arguments que s’han explicat més amunt.

Els alumnes de l'Institut, però, continuaven utilitzant aquest sistema d’amagat fins que, arrel de la inauguració del nou edifici de l’Institut, l’any 1844, i a causa de les fortes pressions per part de l’alumnat, el sistema braille va ser restituït malgrat que, fins el 1854, dos anys després de la mort de Louis Braille, no va ser adoptat de forma oficial.

Les condicions de salubritat d’aquell Institut eren més que deficients, pel que, i és important assenyalar aquí que gràcies a la intervenció, l’any 1838, del poeta Alphonse de Lamartine a la Càmara de Diputats, l’Estat francès va llegar uns terrenys al boulevard des Invalides, a París, per a la construcció d’un nou edifici, que es va obrir el 1843 i va ser inaugurat oficialment el 22 de febrer de 1844. Un edifici que avui en dia encara és la seu de l’Institut de Joves Cecs de París, que s’enorgulleix d’una manera molt particular d’haver estat la primera escola de virtuosos organistes al llarg de la tradició històrica de grans intèrprets francesos d’aquest instrument, entre els que cal destacar el compositor i intèrpret cec Louis Vierne, alumne posteriorment de César Franck, que essent ja l’organista titular a l’església de Saint Sulpice, va guanyar, d’entre cinquanta candidats més que s'hi van presentar per obtenir-la, la plaça d’organista de la catedral de Nôtre Dame, càrrec que va mantenir des de l’any 1900 fins al de la seva mort, ocorreguda el 1937, durant un concert que Vierne estava oferint en aquesta catedral.

Gravat de la seu de l'Institut de Jeunes Aveugles, a París (1844)
Louis Braille, però, com molts altres alumnes que havien viscut interns a l’antiga seu de l’Institut, havia contret una tuberculosi, que va començar a manifestar-se-li als vint-i-sis anys, i que va ser la causa de la seva prematura mort, el dia 6 de gener de 1852, quan només tenia quarant-tres anys i dos dies.

Per expressa decisió de la seva família, Louis Braille va ser enterrat al cementiri de Coupvray, la petita localitat propera a París on havia nascut. Cent anys després, però, el 1952, França va voler homenatjar-lo traslladant les seves despulles al Panteó de París, on reposen al costat d’altres grans glòries franceses, just al costat de l'eximi escriptor Victor Hugo.

L’any 1878, en un Congrés Internacional, a París, el sistema braille va ser declarat el mètode universal per a l'ensenyament a persones cegues degut a la comprovada eficacia didàctica experimentada en alumnes cecs, i creiem important remarcar aquí, també, que el sistema braille va ser introduït per primera vegada a l’Estat espanyol l’any 1840 per Jaume Bruno i Berenguer, professor de l’Escola Municipal de Cecs de Barcelona.

Fins aquí aquest primer post del 2009 amb què hem volgut retre un petit però sentit homenatge a la important figura de Louis Braille, l’home que va fer possible que els cecs tinguessin accés per si mateixos al món de la cultura, i de qui enguany es commemora el segon centenari del seu naixement.


Monument a Louis Braille a Coupvray

2:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

14 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top