Pages

29 de febrer 2008


Doncs sí: És ella, la Carbó, una noia que ja a primer cop d’ull se la veu molt segura de sí mateixa, però de seguida veus, també, que no pas per això és de les que gasta fums ni de superioritat ni de displicència davant els seus alumnes d’un sol dia (ahir, 28 de febrer, n’érem més de 70!).

D’una forma molt didàctica, el primer que fa és rentar-se les mans davant de tothom i, a partir d’aquell moment, ja va per feina:

Explica, mentre treballa, tot el que fa, com ho fa i per què ho fa així o aixà i no aixà o així, a la vegada que, amb sortides d’un humor fresc i despert, va fent-nos l’ullet de manera que tots els assistents veiem més una amiga que ens dóna un cop de mà que no pas una senyora a qui li han encarregat impartir una classe de cuina per a gent aficionada.

Estic ben segur que, malgrat tal i com és lògic, ja porta un guió per cada classe, cada classe, també, és diferent, i aquí és precisament on rau l’encant d’aquesta noia: li agrada el que fa, ho fa de gust i, el que és més important: ho sap transmetre.

Un detall que m'ha agradat molt ha sigut quan ens ha explicat la manera de tirar els bunyols a l’oli per fregir-los, recordant-se que ho va aprendre a fer d’un pastisser pel que havia treballat d’aprenenta i que utilitzava la tècnica d’untar-se els dits d’una mà amb oli perquè la massa llisqués amb suavitat a la paella… I l'home ho feia d’amagat!!!... I ho feia d'amagat perquè ningú més que ell sabés d’aquella enginyosa i pràctica tècnica.

Vet aquí, doncs, el que caracteritza els bons dels mals ensenyants, sigui quin sigui el seu àmbit: ser el màxim d’esplèndid a l’hora de transmetre els seus coneixements.

Em felicito d’haver anat a aquesta classe i d’haver-ne sortit no només sabent com es fan els tres plats que ens ha explicat, sinó també per haver conegut blocaires i animoses i fixes comentaristes, així com a una excel·lent professora i magnífica persona: la Mireia Carbó, la qual, al final de la classe i sense mirar en cap moment el rellotge, ens ha atès de meravella signant els llibres que li hem portat, i xerrant i retratant-se amb tots nosaltres una, dues, tres vegades… Les que fos!

Tots..., millor dit: Totes, i tot, :)) hem estat d’acord que repetirem.

Gràcies, Mireia!
Articles varis cuina

MIREIA CARBÓ: UNA CLASSE AMB CLASSE

Enviat per enric  |  11 comentaris


Doncs sí: És ella, la Carbó, una noia que ja a primer cop d’ull se la veu molt segura de sí mateixa, però de seguida veus, també, que no pas per això és de les que gasta fums ni de superioritat ni de displicència davant els seus alumnes d’un sol dia (ahir, 28 de febrer, n’érem més de 70!).

D’una forma molt didàctica, el primer que fa és rentar-se les mans davant de tothom i, a partir d’aquell moment, ja va per feina:

Explica, mentre treballa, tot el que fa, com ho fa i per què ho fa així o aixà i no aixà o així, a la vegada que, amb sortides d’un humor fresc i despert, va fent-nos l’ullet de manera que tots els assistents veiem més una amiga que ens dóna un cop de mà que no pas una senyora a qui li han encarregat impartir una classe de cuina per a gent aficionada.

Estic ben segur que, malgrat tal i com és lògic, ja porta un guió per cada classe, cada classe, també, és diferent, i aquí és precisament on rau l’encant d’aquesta noia: li agrada el que fa, ho fa de gust i, el que és més important: ho sap transmetre.

Un detall que m'ha agradat molt ha sigut quan ens ha explicat la manera de tirar els bunyols a l’oli per fregir-los, recordant-se que ho va aprendre a fer d’un pastisser pel que havia treballat d’aprenenta i que utilitzava la tècnica d’untar-se els dits d’una mà amb oli perquè la massa llisqués amb suavitat a la paella… I l'home ho feia d’amagat!!!... I ho feia d'amagat perquè ningú més que ell sabés d’aquella enginyosa i pràctica tècnica.

Vet aquí, doncs, el que caracteritza els bons dels mals ensenyants, sigui quin sigui el seu àmbit: ser el màxim d’esplèndid a l’hora de transmetre els seus coneixements.

Em felicito d’haver anat a aquesta classe i d’haver-ne sortit no només sabent com es fan els tres plats que ens ha explicat, sinó també per haver conegut blocaires i animoses i fixes comentaristes, així com a una excel·lent professora i magnífica persona: la Mireia Carbó, la qual, al final de la classe i sense mirar en cap moment el rellotge, ens ha atès de meravella signant els llibres que li hem portat, i xerrant i retratant-se amb tots nosaltres una, dues, tres vegades… Les que fos!

Tots..., millor dit: Totes, i tot, :)) hem estat d’acord que repetirem.

Gràcies, Mireia!

1:58 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

11 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

28 de febrer 2008


Tot i que l’esclat dels pèsols és en plena primavera, ja hi havia pèsols a plaça i, naturalment, no em vaig poder resistir a comprar-ne, i és que si bé durant tot l’any acostumo a utilitzar sense cap mena de mania els congelats (Findus extrafins), els pèsols naturals, sobretot, com aquests, conreats al Maresme, tenen aquella dolçor especial que resulta una autèntica delícia pel paladar.

Els vaig fer tal i com sempre faig els pèsols naturals. N’érem tres a menjar-ne i en vaig comprar 3 quilos que, un cop desgranats, van resultar suficients perquè en sortissin tres plats com el que es mostra a la fotografia.

Amb poquet oli d’oliva i amb un granet d'all tallat a làmines, vaig sofregir, en una cassola i a foc lent, un parell de cebes tendres tallades en juliana.

A mig coure hi vaig posar sal i, quan la ceba començava a fer-se transparent, l’hi vaig afegir un bon raig de vi blanc sec.

Vaig apujar el gas perquè s’evaporés l’alcohol i, tot seguit, vaig tornar a abaixar el gas quan vaig afegir a la cassola els pèsols ja desgranats.

Amb una cullera de fusta i durant un parell de minuts, vaig anar remenant a dins de la cassola perquè els pèsols s’impregnessin bé del sofregit i, a continuació, hi vaig tirar un cullerot d’aigua calenta, la justa perquè no s’enganxessin.

Vaig tapar la cassola amb un plat fondo amb aigua per poder-la afegir, a la mateixa temperatura de la cocció, en el cas de quedar-me amb poca aigua mentre els pèsols encara no fossin cuits i, quan al cap d'uns 20 minuts vaig comprovar que pràcticament ja estaven al punt de sal i de cocció, vaig afegir-hi tres tallets d’un dit de gruix de botifarra negra per persona, fins que van estar fets del tot.

Molta atenció amb la sal: Hem de pensar que la botifarra negra ja donarà prou gust al suquet, un suquet que, como podreu observar a la fotografia, vaig fer una mica més abundós del que habitualment es fa… I és que…, no ho puc evitar: Sóc un panarra sense remei!
Primers plats

PÈSOLS OFEGATS

Enviat per enric  |  7 comentaris


Tot i que l’esclat dels pèsols és en plena primavera, ja hi havia pèsols a plaça i, naturalment, no em vaig poder resistir a comprar-ne, i és que si bé durant tot l’any acostumo a utilitzar sense cap mena de mania els congelats (Findus extrafins), els pèsols naturals, sobretot, com aquests, conreats al Maresme, tenen aquella dolçor especial que resulta una autèntica delícia pel paladar.

Els vaig fer tal i com sempre faig els pèsols naturals. N’érem tres a menjar-ne i en vaig comprar 3 quilos que, un cop desgranats, van resultar suficients perquè en sortissin tres plats com el que es mostra a la fotografia.

Amb poquet oli d’oliva i amb un granet d'all tallat a làmines, vaig sofregir, en una cassola i a foc lent, un parell de cebes tendres tallades en juliana.

A mig coure hi vaig posar sal i, quan la ceba començava a fer-se transparent, l’hi vaig afegir un bon raig de vi blanc sec.

Vaig apujar el gas perquè s’evaporés l’alcohol i, tot seguit, vaig tornar a abaixar el gas quan vaig afegir a la cassola els pèsols ja desgranats.

Amb una cullera de fusta i durant un parell de minuts, vaig anar remenant a dins de la cassola perquè els pèsols s’impregnessin bé del sofregit i, a continuació, hi vaig tirar un cullerot d’aigua calenta, la justa perquè no s’enganxessin.

Vaig tapar la cassola amb un plat fondo amb aigua per poder-la afegir, a la mateixa temperatura de la cocció, en el cas de quedar-me amb poca aigua mentre els pèsols encara no fossin cuits i, quan al cap d'uns 20 minuts vaig comprovar que pràcticament ja estaven al punt de sal i de cocció, vaig afegir-hi tres tallets d’un dit de gruix de botifarra negra per persona, fins que van estar fets del tot.

Molta atenció amb la sal: Hem de pensar que la botifarra negra ja donarà prou gust al suquet, un suquet que, como podreu observar a la fotografia, vaig fer una mica més abundós del que habitualment es fa… I és que…, no ho puc evitar: Sóc un panarra sense remei!

1:02 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

7 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

26 de febrer 2008


NORA BARNACLE

El dia 16 de juny és conegut a Dublín com el Bloom’s Day i és la data en què Joyce situa l’acció del seu Ulisses l’any 1904. Així, l’esmentada Dublín i altres ciutats del món creuades per un riu recreen en aquest dia la ruta que segueix en Leopold Bloom durant les poques més de vint-i-quatre hores de durada que té el seu periple per la ciutat del Liffey.

Girona i Sevilla, entre d’altres, s’apunten a celebrar la Diada d’en Bloom al marge de si la gent que hi participa han llegit o no l’Ulisses. Es tracta de caminar, menjar, divertir-se perquè en Bloom té una feina que l’obliga a voltar pels carrers, i tot sovint s’atura, primer per esmorzar, més tard per beure un trago o, simplement, per fer-la petar amb els coneguts que va trobant.

En James Joyce no va escollir perquè sí aquest 16 de juny de l’any 1904. Ho va fer per raons sentimentals, ja que aquest va ser el primer dia en què va sortir amb la Nora Barnacle. S’havien conegut sis dies abans, el dia 10, caminant pel carrer. En Joyce havia vist a la noia i li havia somrigut. De seguida li va preguntar el nom i varen concertar una trobada. A partir del dia 16 ja varen ser parella fins que els va separar la mort.

La Nora Barnacle havia nascut a Galway, al comtat de Connemara , l’any 1885. Tenia quasi tres anys menys que en Joyce, nascut el 1882. La Nora era filla d’un forner i d’una cosidora. Va fer estudis primaris en una escola religiosa i després va treballar com a portera i també en una bugaderia. Era una noia de caràcter, i quan el seu oncle matern la va pegar amb la corretja del cinturó perquè arribava tard al vespre, va fer el farcell i va pujar en un tren en direcció a Dublín. La Nora Barnacle deixava a Galway un pare ja fora de casa, expulsat per la mare a causa del seu alcoholisme, la mare, una germana i l’oncle Tom, el germà de la mare que ara portava les regnes familiar. La Nora, no estava disposada a rebre les seves violentes envestides. A Galway, la Nora Barnacle hi deixava també un amant, un xicot de salut delicada que no va superar l’absència de la noia. Aquest és el principi de la història que el personatge de la Gretta explica a en Conroy en el relat Els Morts.


Paisatge del comtat de Connemara


A Dublín, la Nora Barnacle es va emprar de cambrera en un cèntric hotel. Diverses fonts coincideixen que era una noia bonica i de caràcter molt obert. El mateix any 1904 va marxar amb en Joyce cap a Trieste que en aquella època era una ciutat austríaca. A Trieste, l’escriptor tenia una plaça de professor d’anglès a l’acadèmia Berlitz i donava també classes particulars a fills de gent adinerada. Allà va néixer a l’any 1905 el seu fill Giorgio i al 1906 va arribar la Lucia.

La família Joyce va adoptar l’idioma italià per parlar en família. En Giorgio Joyce tenia condicions per convertir-se en un distingit tenor, però les constants borratxeres li ho varen impedir Va resultar un gandul que, mentre va poder, va viure dels diners de l’hereva estat unidenca amb qui s’havia casat. Va ser pare d’un nen a qui van posar el nom d’Stephen en memòria d’en Dedalus.

Menys desgraciada no ho va ser la Lucia, que presentava un quadre esquizofrènic que fàcilment podia ser pres per una intel·ligència verbal inusitada que hauria heretat del seu progenitor. La Lucia tenia una enorme habilitat amb el llenguatge i parlava diversos idiomes des de nena. Un mal dia es va enamorar del prestigiós escriptor Samuel Becket, també irlandès i gran admirador de James Joyce. La relació va ser breu i difícil i la Lucia Joyce va haver de rebre seriosos tractaments psiquiàtrics.

En aquells temps començava a brillar la psicoanàlisi, i tot i que Joyce n’era molt contrari, va fer que la Lucia fos visitada a Zuric pel famós doctor Jung. Quan l’escriptor va voler que el metge comprovés el talent que la seva filla tenia amb les paraules, i que creia haver-li transmès ell, en Jung va ser molt dràstic: "On tu nedes, ella s’ofega." L’escriptor va passar a sentir-se responsable de la malaltia de la seva filla. Pensava que degut als seus excessos amb l’alcohol des de ben jove així com a una sífilis atrapada quan de solter freqüentava els bordells, la noia havia nascut amb una tara mental irreversible. La Lucia Joyce va haver de ser internada en un centre psiquiàtric del que només en va sortir per ser enterrada.

Expliquem tot això sota el títol de Nora, i està clar que no ho podem obviar perquè aquesta va ser la seva vida. La Nora Barnacle va suportar un home que bevia massa, un fill que seguia el mateix exemple i una filla boja. Concretament, a la Lucia no va voler veure-la més un cop va ser tancada. Fins on va poder, i va ser molt, va ser una bona mare, una excel·lent esposa, una endreçada mestressa de la casa i, a més, va ser capaç de llegir els textos que el seu home escrivia i donar-ne’n l’opinió amb la puresa del que no porta cap maquillatge intel·lectual, guiada només pel seu sentit comú i la seva franquesa. Així els relats que componen Dublinesos li agradaven molt i a l’Ulisses hi posava moltes objeccions. Sovint deia a en James Joyce, a qui ella anomenava Jim: "Tan bé que escrius quan vols i ves per on fas coses ben estranyes".

La Nora Barnacle va seguir sempre a en James Joyce: Trieste, Roma, Zuric, París... De vegades escrivia a la seva germana, a Galway, i es queixava de les borratxeres del seu home, de les hores i hores que passava tancat fent els seus llibres, de com el deixaria si se sentís capaç. Però no. No el va deixar mai i es va avenir, desinhibida com ho havia estat sempre, a mantenir amb l’escriptor unes relacions sexuals sovint desagradables objectivament perquè en Joyce era un home capriciós i sempre buscava noves sensacions per convertir-les en literatura. D’aquestes relacions res no n’hauríem de saber si no fos per les cartes que en Joyce li enviava a Trieste durant un temps que ell va passar a Irlanda. En aquestes cartes, l’escriptor recrea els records de la seva intimitat i la convida a seguir els seus jocs saltant amb l’imaginació, la distància que els separa.

Hi ha textos plens d’audàcia i tendresa i n’hi ha que podrien ser considerats d’un notable mal gust. No es poden fer judicis morals sobre cap relació consentida per dues persones adultes. L’únic inconvenient és que la intimitat escrita i descrita no està feta perquè hi entrin tercers que, en el millor dels casos, se sentiran espies i, en el pitjor, intrusos. Però la Nora les va publicar quan en Joyce ja era mort, per alleujar problemes econòmics. Algunes es varen subhastar a Sotheby’s a preus exorbitants.

La Nora es va adaptar sempre als mitjans força justos que l’escriptor tenia. Val a dir que ell va treballar tant com va poder per mantenir-la a ella i als seus fills. Quan, per sort, les mestresses de la llibreria Shakesperare and Co, de París, varen resoldre publicar l’Ulisses en un sol volum, i a causa de detractors i d’incondicionals, en Joyce va accedir a la fama, els ingressos varen anar a més.

Com a propina, una senyoreta moderadament rica, Harriet Shaw Weaver, de nacionalitat britànica, es va convertir en mecenes d’en Joyce. Era una dama soltera de més de quaranta anys i s’havia enamorat del Retrat de l’Artista Adolescent. Gaudia d’una herència del seu pare i estimava beatíficament que no li era necessària. Fins a la mort de la Nora, cada mes hi va haver un dipòsit important a favor dels Joyce procedent d’aquella senyoreta que mai no va poder entendre l’Ulisses.

Va ser en aquella època de sobtada alegria quan la noia de Galway es va començar a vantar d’aquell marit que més d’una vegada, i probablement amb raó, havia criticat. La criatura planera de franquesa rural es va cobrir de pells i joies. Si se li preguntava per altres escriptors que li poguessin agradar, responia que ella estava casada amb el millor del món i que cap altre podia despertar el seu interès. El que és cert és que la Nora mai no va ser aficionada a la lectura. A en Joyce li hauria agradat que llegís més però ella ja feia molt amb l’atenció que dispensava als escrits del seu Jim.

En James Joyce i la Nora Barnacle no es varen casar fins a l’any 1931 per evitar que els seus fills fossin considerats il·legítims. Malgrat ser legalment irlandesos des de l’any 1922 en què el país es desvincula de la corona britànica, varen romandre sempre ciutadans del Regne Unit. L’apatia política d’en Joyce era ben coneguda. Des d’infant als anys 80 del segle dinou, havia vist ja massa sang vessada. No creia que valgués la pena comprar la llibertat amb incomptables morts i sempre es va negar a fer cap manifestació de caràcter polític. La seva obra demostra que era irlandès fins al moll dels ossos. Havia estat educat en llengua anglesa quan la gaèlica de la que en tenia coneixements es parlava només en les zones rurals. És més que probable que si en Joyce hagués escrit la seva obra en gaèlic amb la mateixa qualitat, ni el coneixeríem atesa la debilitat de qualsevol llengua minoritària i, sobretot, davant d’un gegant com l’anglès.

L’any 1941 va morir en Joyce d’una úlcera de duodè. La Nora el va sobreviure deu anys. Ella havia estat la gran inspiradora de les dones creades per l’escriptor. La Molly Bloom, esposa del protagonista de l’Ulisses està físicament descrita com la Nora, i també l’Anna Livia Plurabelle del Finnegan’s wake i la Gretta de Els morts. La Nora Barnacle es va escapar sempre dels convencionalismes que regien la vida de les noies del seu temps, senyoretes victorianes i obstinadament catòliques que mai haurien agradat a en James Joyce, irreverent i sexualment alliberat de qualsevol tabú.

La Nora Barnacle va morir l’any 1955 a França, on hi vivia en una casa al camp, a causa d’una medicació mal dosificada. Fins a la fi dels seus dies va seguir essent alegre i divertida. Se la recorda com una persona encantadora, que sempre va tenir amics i és subratllada especialment la seva gran capacitat conversadora.


Bibliografia:

JAMES JOYCE
O’Brien, Edna
Weidenfeld and Nicholson
London 1999

NORA
Maddox, Brenda
Debolsillo-Ave Fénix
Barcelona 2001

CARTAS ESCOGIDAS
Joyce, James
Editorial Lumen

MI HERMANO JAMES JOYCE
Joyce, Stanislaus
Adriana Hidalgo Editora S.A.
Buenos Aires 2000
Literatura

DUBLÍN - JOYCE (i III)

Enviat per glòria  |  2 comentaris


NORA BARNACLE

El dia 16 de juny és conegut a Dublín com el Bloom’s Day i és la data en què Joyce situa l’acció del seu Ulisses l’any 1904. Així, l’esmentada Dublín i altres ciutats del món creuades per un riu recreen en aquest dia la ruta que segueix en Leopold Bloom durant les poques més de vint-i-quatre hores de durada que té el seu periple per la ciutat del Liffey.

Girona i Sevilla, entre d’altres, s’apunten a celebrar la Diada d’en Bloom al marge de si la gent que hi participa han llegit o no l’Ulisses. Es tracta de caminar, menjar, divertir-se perquè en Bloom té una feina que l’obliga a voltar pels carrers, i tot sovint s’atura, primer per esmorzar, més tard per beure un trago o, simplement, per fer-la petar amb els coneguts que va trobant.

En James Joyce no va escollir perquè sí aquest 16 de juny de l’any 1904. Ho va fer per raons sentimentals, ja que aquest va ser el primer dia en què va sortir amb la Nora Barnacle. S’havien conegut sis dies abans, el dia 10, caminant pel carrer. En Joyce havia vist a la noia i li havia somrigut. De seguida li va preguntar el nom i varen concertar una trobada. A partir del dia 16 ja varen ser parella fins que els va separar la mort.

La Nora Barnacle havia nascut a Galway, al comtat de Connemara , l’any 1885. Tenia quasi tres anys menys que en Joyce, nascut el 1882. La Nora era filla d’un forner i d’una cosidora. Va fer estudis primaris en una escola religiosa i després va treballar com a portera i també en una bugaderia. Era una noia de caràcter, i quan el seu oncle matern la va pegar amb la corretja del cinturó perquè arribava tard al vespre, va fer el farcell i va pujar en un tren en direcció a Dublín. La Nora Barnacle deixava a Galway un pare ja fora de casa, expulsat per la mare a causa del seu alcoholisme, la mare, una germana i l’oncle Tom, el germà de la mare que ara portava les regnes familiar. La Nora, no estava disposada a rebre les seves violentes envestides. A Galway, la Nora Barnacle hi deixava també un amant, un xicot de salut delicada que no va superar l’absència de la noia. Aquest és el principi de la història que el personatge de la Gretta explica a en Conroy en el relat Els Morts.


Paisatge del comtat de Connemara


A Dublín, la Nora Barnacle es va emprar de cambrera en un cèntric hotel. Diverses fonts coincideixen que era una noia bonica i de caràcter molt obert. El mateix any 1904 va marxar amb en Joyce cap a Trieste que en aquella època era una ciutat austríaca. A Trieste, l’escriptor tenia una plaça de professor d’anglès a l’acadèmia Berlitz i donava també classes particulars a fills de gent adinerada. Allà va néixer a l’any 1905 el seu fill Giorgio i al 1906 va arribar la Lucia.

La família Joyce va adoptar l’idioma italià per parlar en família. En Giorgio Joyce tenia condicions per convertir-se en un distingit tenor, però les constants borratxeres li ho varen impedir Va resultar un gandul que, mentre va poder, va viure dels diners de l’hereva estat unidenca amb qui s’havia casat. Va ser pare d’un nen a qui van posar el nom d’Stephen en memòria d’en Dedalus.

Menys desgraciada no ho va ser la Lucia, que presentava un quadre esquizofrènic que fàcilment podia ser pres per una intel·ligència verbal inusitada que hauria heretat del seu progenitor. La Lucia tenia una enorme habilitat amb el llenguatge i parlava diversos idiomes des de nena. Un mal dia es va enamorar del prestigiós escriptor Samuel Becket, també irlandès i gran admirador de James Joyce. La relació va ser breu i difícil i la Lucia Joyce va haver de rebre seriosos tractaments psiquiàtrics.

En aquells temps començava a brillar la psicoanàlisi, i tot i que Joyce n’era molt contrari, va fer que la Lucia fos visitada a Zuric pel famós doctor Jung. Quan l’escriptor va voler que el metge comprovés el talent que la seva filla tenia amb les paraules, i que creia haver-li transmès ell, en Jung va ser molt dràstic: "On tu nedes, ella s’ofega." L’escriptor va passar a sentir-se responsable de la malaltia de la seva filla. Pensava que degut als seus excessos amb l’alcohol des de ben jove així com a una sífilis atrapada quan de solter freqüentava els bordells, la noia havia nascut amb una tara mental irreversible. La Lucia Joyce va haver de ser internada en un centre psiquiàtric del que només en va sortir per ser enterrada.

Expliquem tot això sota el títol de Nora, i està clar que no ho podem obviar perquè aquesta va ser la seva vida. La Nora Barnacle va suportar un home que bevia massa, un fill que seguia el mateix exemple i una filla boja. Concretament, a la Lucia no va voler veure-la més un cop va ser tancada. Fins on va poder, i va ser molt, va ser una bona mare, una excel·lent esposa, una endreçada mestressa de la casa i, a més, va ser capaç de llegir els textos que el seu home escrivia i donar-ne’n l’opinió amb la puresa del que no porta cap maquillatge intel·lectual, guiada només pel seu sentit comú i la seva franquesa. Així els relats que componen Dublinesos li agradaven molt i a l’Ulisses hi posava moltes objeccions. Sovint deia a en James Joyce, a qui ella anomenava Jim: "Tan bé que escrius quan vols i ves per on fas coses ben estranyes".

La Nora Barnacle va seguir sempre a en James Joyce: Trieste, Roma, Zuric, París... De vegades escrivia a la seva germana, a Galway, i es queixava de les borratxeres del seu home, de les hores i hores que passava tancat fent els seus llibres, de com el deixaria si se sentís capaç. Però no. No el va deixar mai i es va avenir, desinhibida com ho havia estat sempre, a mantenir amb l’escriptor unes relacions sexuals sovint desagradables objectivament perquè en Joyce era un home capriciós i sempre buscava noves sensacions per convertir-les en literatura. D’aquestes relacions res no n’hauríem de saber si no fos per les cartes que en Joyce li enviava a Trieste durant un temps que ell va passar a Irlanda. En aquestes cartes, l’escriptor recrea els records de la seva intimitat i la convida a seguir els seus jocs saltant amb l’imaginació, la distància que els separa.

Hi ha textos plens d’audàcia i tendresa i n’hi ha que podrien ser considerats d’un notable mal gust. No es poden fer judicis morals sobre cap relació consentida per dues persones adultes. L’únic inconvenient és que la intimitat escrita i descrita no està feta perquè hi entrin tercers que, en el millor dels casos, se sentiran espies i, en el pitjor, intrusos. Però la Nora les va publicar quan en Joyce ja era mort, per alleujar problemes econòmics. Algunes es varen subhastar a Sotheby’s a preus exorbitants.

La Nora es va adaptar sempre als mitjans força justos que l’escriptor tenia. Val a dir que ell va treballar tant com va poder per mantenir-la a ella i als seus fills. Quan, per sort, les mestresses de la llibreria Shakesperare and Co, de París, varen resoldre publicar l’Ulisses en un sol volum, i a causa de detractors i d’incondicionals, en Joyce va accedir a la fama, els ingressos varen anar a més.

Com a propina, una senyoreta moderadament rica, Harriet Shaw Weaver, de nacionalitat britànica, es va convertir en mecenes d’en Joyce. Era una dama soltera de més de quaranta anys i s’havia enamorat del Retrat de l’Artista Adolescent. Gaudia d’una herència del seu pare i estimava beatíficament que no li era necessària. Fins a la mort de la Nora, cada mes hi va haver un dipòsit important a favor dels Joyce procedent d’aquella senyoreta que mai no va poder entendre l’Ulisses.

Va ser en aquella època de sobtada alegria quan la noia de Galway es va començar a vantar d’aquell marit que més d’una vegada, i probablement amb raó, havia criticat. La criatura planera de franquesa rural es va cobrir de pells i joies. Si se li preguntava per altres escriptors que li poguessin agradar, responia que ella estava casada amb el millor del món i que cap altre podia despertar el seu interès. El que és cert és que la Nora mai no va ser aficionada a la lectura. A en Joyce li hauria agradat que llegís més però ella ja feia molt amb l’atenció que dispensava als escrits del seu Jim.

En James Joyce i la Nora Barnacle no es varen casar fins a l’any 1931 per evitar que els seus fills fossin considerats il·legítims. Malgrat ser legalment irlandesos des de l’any 1922 en què el país es desvincula de la corona britànica, varen romandre sempre ciutadans del Regne Unit. L’apatia política d’en Joyce era ben coneguda. Des d’infant als anys 80 del segle dinou, havia vist ja massa sang vessada. No creia que valgués la pena comprar la llibertat amb incomptables morts i sempre es va negar a fer cap manifestació de caràcter polític. La seva obra demostra que era irlandès fins al moll dels ossos. Havia estat educat en llengua anglesa quan la gaèlica de la que en tenia coneixements es parlava només en les zones rurals. És més que probable que si en Joyce hagués escrit la seva obra en gaèlic amb la mateixa qualitat, ni el coneixeríem atesa la debilitat de qualsevol llengua minoritària i, sobretot, davant d’un gegant com l’anglès.

L’any 1941 va morir en Joyce d’una úlcera de duodè. La Nora el va sobreviure deu anys. Ella havia estat la gran inspiradora de les dones creades per l’escriptor. La Molly Bloom, esposa del protagonista de l’Ulisses està físicament descrita com la Nora, i també l’Anna Livia Plurabelle del Finnegan’s wake i la Gretta de Els morts. La Nora Barnacle es va escapar sempre dels convencionalismes que regien la vida de les noies del seu temps, senyoretes victorianes i obstinadament catòliques que mai haurien agradat a en James Joyce, irreverent i sexualment alliberat de qualsevol tabú.

La Nora Barnacle va morir l’any 1955 a França, on hi vivia en una casa al camp, a causa d’una medicació mal dosificada. Fins a la fi dels seus dies va seguir essent alegre i divertida. Se la recorda com una persona encantadora, que sempre va tenir amics i és subratllada especialment la seva gran capacitat conversadora.


Bibliografia:

JAMES JOYCE
O’Brien, Edna
Weidenfeld and Nicholson
London 1999

NORA
Maddox, Brenda
Debolsillo-Ave Fénix
Barcelona 2001

CARTAS ESCOGIDAS
Joyce, James
Editorial Lumen

MI HERMANO JAMES JOYCE
Joyce, Stanislaus
Adriana Hidalgo Editora S.A.
Buenos Aires 2000

1:11 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

2 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

25 de febrer 2008


Acabo d’assabentar-me que Josep Palau i Fabre és mort, una mort que, malgrat que des de feia dies que es preveia, no deixa de ser dolorosa perquè amb ell se’n va una figura cabdal de la cultura catalana.

De ben segur que demà, avui per als lectors d’aquest bloc, tots el diaris en parlaran, de Palau i Fabre, així com del ressò que, gràcies a figures com ell, la Cultura -així, en majúscula- catalana pot vantar-se, encara, de tenir un lloc privilegiat.

A Internet hi ha –i a partir de demà segur que encara n'hi haurà més- la suficient informació perquè, si us interessa, busqueu informació sobre Josep Palau i Fabre, però m’agradaria deixar-vos aquests quatre versos que, a manera de concís autorretrat, defineixen perfectament el poeta:

Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?



Traducción castellana:

Verso: sé igual a mí.
Yo me veo en ti si me ves.
¿Somos una o dos voces?
¿Pero cuál es la de quién?


English:

Verse: be like me.
I see myself in you if you see me.
Are we one or two voices?
Which, however, is whose.


Reposi en pau, Josep Palau i Fabre.
Poesia

JOSEP PALAU I FABRE (1917-2008)

Enviat per enric  |  5 comentaris


Acabo d’assabentar-me que Josep Palau i Fabre és mort, una mort que, malgrat que des de feia dies que es preveia, no deixa de ser dolorosa perquè amb ell se’n va una figura cabdal de la cultura catalana.

De ben segur que demà, avui per als lectors d’aquest bloc, tots el diaris en parlaran, de Palau i Fabre, així com del ressò que, gràcies a figures com ell, la Cultura -així, en majúscula- catalana pot vantar-se, encara, de tenir un lloc privilegiat.

A Internet hi ha –i a partir de demà segur que encara n'hi haurà més- la suficient informació perquè, si us interessa, busqueu informació sobre Josep Palau i Fabre, però m’agradaria deixar-vos aquests quatre versos que, a manera de concís autorretrat, defineixen perfectament el poeta:

Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?



Traducción castellana:

Verso: sé igual a mí.
Yo me veo en ti si me ves.
¿Somos una o dos voces?
¿Pero cuál es la de quién?


English:

Verse: be like me.
I see myself in you if you see me.
Are we one or two voices?
Which, however, is whose.


Reposi en pau, Josep Palau i Fabre.

2:38 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

5 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

22 de febrer 2008


Dissabte, a plaça, la Rosa Maria, la peixatera a qui gairebé sempre vaig, tenia al cove una tonyina preciosa i, està clar, n'hi vaig comprar, ja que, a part que la tonyina fresca (boeuf du mer, com en diuen tan encertadament els francesos) m'encanta, tenia la necessitat aquell mateix dia, com em passa tots els dissabtes, de fer un segon plat ràpid.

El resultat és aquesta tonyina amb ceba i vinagre, una recepta que fa molts anys va explicar a la meva sogra una peixatera que havia venut de joveneta a la Boqueria, i a qui, segons va dir, a ella li havia explicat una cuinera "de casa bona" de Barcelona.



Posarem oli en una cassola i, abans no s'escalfi del tot, hi tirarem ceba tallada no massa prima amb quantitat suficient per fer una bona base.

Abans que la ceba no comenci a agafar color, la salarem i hi posarem, a sobre, els talls -d'un dit si fa o no fa- de tonyina que ja tindrem salpebrada (jo en poso un per persona) .

Hi escamparem un raig de vinagre, taparem la cassola, i la deixarem a foc suau fins que la tonyina estigui cuita. (Atenció perquè triga molt poc a coure's ja que, si es fa massa, la tonyina queda molt eixuta.)

I ja està!!!

Aquest plat l'he fet amb diferents tipus de vinagre, i el que més m'ha agradat de tots és el de mel o, també, el de cava, ja que cap dels dos treu gens de personalitat a l'exquisit gust de la tonyina.
Segons plats

TONYINA AMB CEBA I VINAGRE

Enviat per enric  |  4 comentaris


Dissabte, a plaça, la Rosa Maria, la peixatera a qui gairebé sempre vaig, tenia al cove una tonyina preciosa i, està clar, n'hi vaig comprar, ja que, a part que la tonyina fresca (boeuf du mer, com en diuen tan encertadament els francesos) m'encanta, tenia la necessitat aquell mateix dia, com em passa tots els dissabtes, de fer un segon plat ràpid.

El resultat és aquesta tonyina amb ceba i vinagre, una recepta que fa molts anys va explicar a la meva sogra una peixatera que havia venut de joveneta a la Boqueria, i a qui, segons va dir, a ella li havia explicat una cuinera "de casa bona" de Barcelona.



Posarem oli en una cassola i, abans no s'escalfi del tot, hi tirarem ceba tallada no massa prima amb quantitat suficient per fer una bona base.

Abans que la ceba no comenci a agafar color, la salarem i hi posarem, a sobre, els talls -d'un dit si fa o no fa- de tonyina que ja tindrem salpebrada (jo en poso un per persona) .

Hi escamparem un raig de vinagre, taparem la cassola, i la deixarem a foc suau fins que la tonyina estigui cuita. (Atenció perquè triga molt poc a coure's ja que, si es fa massa, la tonyina queda molt eixuta.)

I ja està!!!

Aquest plat l'he fet amb diferents tipus de vinagre, i el que més m'ha agradat de tots és el de mel o, també, el de cava, ja que cap dels dos treu gens de personalitat a l'exquisit gust de la tonyina.

12:25 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

4 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

20 de febrer 2008

Per art d’encanteriPer art de màgia

Vet aquí dues expressions ben corrents amb què amb tota naturalitat titllem d’art tot allò que ens sembla irreal però que, amb un cop de vareta, o amb una suau bufada, o amb unes paraules que per a nosaltres, espectadors bocabadats, no tenen cap poder, esdevé real davant mateix dels nostres ulls sorpresos.

Doncs bé, ni per art d’encanteri, ni per art de màgia, sinó darrere una bona feinada i organitzada per l'Ajuntament, Badalona acull, per vuitè any consecutiu el Festival Internacional de Màgia (Memorial Li-Chang), que enguany comptarà amb les figures següents:

El conegudíssim Màgic Andreu, que actuarà com a presentador de tots els espectacles.

El mentalista gironí McFèlix, amb el seu no espectacle Telepàtic.

L’ucraïnès Victor Voitko, Gran Premi a Praga; Primer Premi a Sofia; dues vegades guanyador del Premi Màgic Hands, d’Alemanya; Segon Premi Mundial al Japó, i Premi de Montecarlo.

El nord-americà Christopher Hart, conegut per haver encarnat La Cosa, la mà, a La Família Adams.

Els il·lusionistes francesos Erick Lantin i Valérie, especialistes en aparicions, desparicions i transformacions de persones.

I, com cada any i per rematar aquestes nits de gala, la presència estelar de Juan Tamariz amb el seu espectacle Magia potagia.

El director artístic, i ens atreviríem a dir que l’ànima d’aquest Festival, és el també il·lusionista internacional badaloní Enric Magoo, el qual oferirà un espectacle per als més menuts: L’inventor d’il·lusions.

Però, com tot Festival Internacional, no solament es basarà en les gales, sinó que hi haurà, paral·lels, diferents tallers, actuacions, animacions i, fins i tot, tallers i un concurs de màgia infantil, així com dues exposicions, l’una, al Museu Municipal de Badalona, dedicada a Li Chang, el xinès de Badalona, i l’altre, a l’Espai Betúlia, dedicada al poeta Joan Brossa, un gran aficionat a l’il·lusionisme fins al punt que la màgia va ser una constant en la seva creació artística.

L’Associació Mags per L’Esperança duran una gran activitat amb animacions als mercats municipals, hospitals i a la residència de Can Ruti, així com diferents mags (David Gelong, Selvin i Joaquim Matas), es faran càrrec de tallers de màgia i espectacles a diferents centres cívics de la ciutat.

Com haureu pogut comprovar, un senyor Festival de Màgia que tindrà com a colofó i durant la gala que tindrà lloc el dia 29 al Teatre Zorrilla (al "Surrilla", com en diem a Badalona), l’entrega d’una menció honorífica en forma d’una reproducció de la Venus de Badalona, a una persona, empresa o entitat vinculada al món de la màgia en reconeixement a la seva carrera artística, trajectòria professional o activitat rllevant que hagi afavorit el desenvolupament i la divulgació de la màgia a Catalunya.

No és perquè sí que aquest Festival vagi lligat a Li Chang, el nom veritable del qual era Joan Forns i Jordana (1916-1998), badaloní de naixement i de fet, i la primera gran figura de la màgia a nivell internacional del nostre país.

Per anar fent una miqueta de boca, us deixem un video que hem trobat a You Tube, on en el magnífic però malauradament desaparegut programa de Barcelona TV, "Saló de lectura", va ser entrevistat Juan Tamariz amb motiu de l’aparició d’un dels seus llibres, i on, al final, va sorprendre als presentadors amb una de les seves il·lusions màgiques.




Si desitgeu una informació més completa sobre aquest Festival, podeu enviar-nos un e-mail a samfainadarts.blogspot.com i, molt gustosament, us farem arribar en format PDF una cuidadísima presentació de tota la programació.
Màgia

TATXAAAAAAN!

Enviat per enric  |  4 comentaris

Per art d’encanteriPer art de màgia

Vet aquí dues expressions ben corrents amb què amb tota naturalitat titllem d’art tot allò que ens sembla irreal però que, amb un cop de vareta, o amb una suau bufada, o amb unes paraules que per a nosaltres, espectadors bocabadats, no tenen cap poder, esdevé real davant mateix dels nostres ulls sorpresos.

Doncs bé, ni per art d’encanteri, ni per art de màgia, sinó darrere una bona feinada i organitzada per l'Ajuntament, Badalona acull, per vuitè any consecutiu el Festival Internacional de Màgia (Memorial Li-Chang), que enguany comptarà amb les figures següents:

El conegudíssim Màgic Andreu, que actuarà com a presentador de tots els espectacles.

El mentalista gironí McFèlix, amb el seu no espectacle Telepàtic.

L’ucraïnès Victor Voitko, Gran Premi a Praga; Primer Premi a Sofia; dues vegades guanyador del Premi Màgic Hands, d’Alemanya; Segon Premi Mundial al Japó, i Premi de Montecarlo.

El nord-americà Christopher Hart, conegut per haver encarnat La Cosa, la mà, a La Família Adams.

Els il·lusionistes francesos Erick Lantin i Valérie, especialistes en aparicions, desparicions i transformacions de persones.

I, com cada any i per rematar aquestes nits de gala, la presència estelar de Juan Tamariz amb el seu espectacle Magia potagia.

El director artístic, i ens atreviríem a dir que l’ànima d’aquest Festival, és el també il·lusionista internacional badaloní Enric Magoo, el qual oferirà un espectacle per als més menuts: L’inventor d’il·lusions.

Però, com tot Festival Internacional, no solament es basarà en les gales, sinó que hi haurà, paral·lels, diferents tallers, actuacions, animacions i, fins i tot, tallers i un concurs de màgia infantil, així com dues exposicions, l’una, al Museu Municipal de Badalona, dedicada a Li Chang, el xinès de Badalona, i l’altre, a l’Espai Betúlia, dedicada al poeta Joan Brossa, un gran aficionat a l’il·lusionisme fins al punt que la màgia va ser una constant en la seva creació artística.

L’Associació Mags per L’Esperança duran una gran activitat amb animacions als mercats municipals, hospitals i a la residència de Can Ruti, així com diferents mags (David Gelong, Selvin i Joaquim Matas), es faran càrrec de tallers de màgia i espectacles a diferents centres cívics de la ciutat.

Com haureu pogut comprovar, un senyor Festival de Màgia que tindrà com a colofó i durant la gala que tindrà lloc el dia 29 al Teatre Zorrilla (al "Surrilla", com en diem a Badalona), l’entrega d’una menció honorífica en forma d’una reproducció de la Venus de Badalona, a una persona, empresa o entitat vinculada al món de la màgia en reconeixement a la seva carrera artística, trajectòria professional o activitat rllevant que hagi afavorit el desenvolupament i la divulgació de la màgia a Catalunya.

No és perquè sí que aquest Festival vagi lligat a Li Chang, el nom veritable del qual era Joan Forns i Jordana (1916-1998), badaloní de naixement i de fet, i la primera gran figura de la màgia a nivell internacional del nostre país.

Per anar fent una miqueta de boca, us deixem un video que hem trobat a You Tube, on en el magnífic però malauradament desaparegut programa de Barcelona TV, "Saló de lectura", va ser entrevistat Juan Tamariz amb motiu de l’aparició d’un dels seus llibres, i on, al final, va sorprendre als presentadors amb una de les seves il·lusions màgiques.




Si desitgeu una informació més completa sobre aquest Festival, podeu enviar-nos un e-mail a samfainadarts.blogspot.com i, molt gustosament, us farem arribar en format PDF una cuidadísima presentació de tota la programació.

11:12 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

4 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

19 de febrer 2008

Aquesta entrada no la tenia pas pensada, però és que estic tan content, que m’agradarà compartir l’alegria que sento amb tots vosaltres:

Ahir, el meu fill gran em va telefonar per dir-me que li havien aprovat el projecte de final de carrera!

És per això que m’ha semblat del tot adient celebrar-ho virtualment amb un festiu "Libiamo…" de La Traviata.

Vinga, doncs! Brindem i... PER MOLTS ANYS, Pepe!

LIBIAMO

Enviat per enric  |  9 comentaris

Aquesta entrada no la tenia pas pensada, però és que estic tan content, que m’agradarà compartir l’alegria que sento amb tots vosaltres:

Ahir, el meu fill gran em va telefonar per dir-me que li havien aprovat el projecte de final de carrera!

És per això que m’ha semblat del tot adient celebrar-ho virtualment amb un festiu "Libiamo…" de La Traviata.

Vinga, doncs! Brindem i... PER MOLTS ANYS, Pepe!

11:10 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

9 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

17 de febrer 2008




ALTRES LLIBRES

Abans d’escriure l’Ulisses que tant per bé com per mal va fer famós al seu autor, en James Joyce ja havia escrit almenys dos llibres que mereixen ser comentats a part: Retrat de l’artista adolescent, publicat primer com a serial entre els anys 1914 i 1915, i Dublinesos, que malgrat estar a punt d’impremta l’any 1905, quan l’autor tenia només vint-i-tres anys, no va veure la llum fins gairebé deu anys més tard.

Comencem doncs pel Retrat..., ja que va ser el primer en sortir i que està escrit en l’estil conegut amb el nom de “monòleg interior”: El jove Stephen Dedalus, alter ego de Joyce, deixa fluir el seu pensament seguint l’ordre cronològic de la seva memòria racional i, amb veus diverses i sempre adequades que ja ens fan presagiar la seva reeixida voluntat d’innovació estilística, ens condueix, en un viatge dens i sovint torturat, pels difícils camins que van des de la seva més remota infància fins a l’esclat sublim de la primera, incipient joventut.

Dos moments ben concrets manifesten l’essencia d’aquest llibre i en fan imprescindible la lectura:

Primer: L’Stephen Dedalus recorda els seus anys d’ internat als jesuïtes. La veu és la d’un jove que ens fa sentir el dolor del nen que havia estat fins encara no feia massa temps. Passem per l’opressió soferta, una opressió basada en la implacable aplicació per part dels frares ensenyants, d’un catolicisme entès i transmès amb inhumana ferotgia. El món, la vida són presentats pels germans a en Dedalus i als seus companys d’escola com un catàleg d’amenaces. Cal obeir. Cal obeir sempre perquè si no fem allò que els monjos diuen que Nostre Senyor mana, anirem a l’infern, i els turments que ens hi esperen, segueixen predicant els jesuïtes, són esfereïdors, escabrosos. I compte! Són eterns. Per sempre. Dir que la recreació d’aquests records per part de l’autor és una lliçó de literatura seria una obvietat. Però s’ha de dir.

Segon: El delicat passatge en què el protagonista -ara la veu ja és la de l'adolescent- recorda, amb exquisit detall, una noia molt bella que ha vist en una platja de Dublín. La descripció de la noia admirada ens fa sentir de manera vibrant com en Dedalus descobreix el nou ésser que hi ha en ell. Està creixent. La bellesa de la noia el colpeix en un sentit estrictament estètic. Les sensacions que li desperta la visió són del tot innocents. El sexe encara no ha aflorat en l’Stephen en aquell dia gran en el que pren plena consciència que la seva vida de debò és a punt d’iniciar-se. Ja no tornarà als frares, tal vegada deixarà el seu país. També interpretarà el perquè del seu nom: Dedalus. Un nom que potser indiqui el seu destí. Cal assenyalar que, probablement i sense por d’exagerar, aquest fragment del Retrat... sigui un dels més bonics que mai s’hagin escrit. L’autor, com el més refinat dels orfebres, celebra, sol i joiós davant del mar, l’entrada indefugible de la joventut. És un cant íntim manifestat en un sublim llenguatge poètic que ens invita a llegir i a rellegir per atrapar-nos en el plaer de la seva constant, indescriptible melodia.

Aquesta és l’obra més autobiogràfica d’en James Joyce. En ella hi sentim els esdeveniments a través del fil del pensament del narrador que ens presenta un Dublín convuls i ofegat com ho està en aquell moment tota Irlanda, castigada per l'ocupació, les rebel•lions i les religions. El poder de pocs i la gana de molts assolen una terra estimada que Joyce deixarà. En Dedalus ja ens n’anuncia l’èxode. En Joyce, que quasi no va viure mai a Dublín, va convertir en llibres les múltiples facetes de la seva ciutat.

Dublinesos comptava amb dotze històries o relats quan l’any 1905 l’autor el va enviar a una editorial. De seguida se li va fer saber que el contingut del llibre seria considerat altament immoral. En James Joyce que, com hem dit abans, només tenia vint-i-tres anys en aquell moment, en va esperar deu més per veure el llibre publicat. Aquest període tan dilatat li va servir, no obstant, per afegir al recull tres relats més. Tot plegat quinze contes a ser tinguts en compte si se’m permet el fàcil joc de mots.

Llegir Dublinesos és una vegada més entrar a la ciutat d’en Joyce. Quantes vegades hem escrit la paraula Dublín? Algunes històries són quasi mínimes perquè parlen del senzill dia a dia que tan meravellosament sap conrear l’autor, i ho fan amb una economía narrativa insòlita a l’any 1905. En més d’un dels relats, l’autor gairebé prescindeix del narrador. A través dels diàlegs dels personatges ens assabentarem dels fets. De vegades només es tracta de mostrar una disbauxa tavernària que no passa d’anècdota però és tan divertida i vibrant i, sobretot, tan al marge del temps que podria haver estat escrita avui mateix.

Val la pena llegir tots el contes. Des del més aparentment senzill fins al més ambiciós, tenim davant dels ulls un aplec de models literaris:

L’ Eveline té cura del seu vell pare però ara te l'ocasió de fugir amb l’home que estima, un mariner que la durà a Buenos Aires. Està molt il•lusionada malgrat saber que la criticaran. A més, el pare sovint li clava roncs. A l’Argentina es casarà amb el mariner. Demà es trobaran al port. Què farà l’Eveline? Marxarà? O es quedarà?

Argila ens introdueix en el món de la Maria, una dona soltera de mitjana edat que treballa en una empresa fent de bugadera. Aquell dia té festa i se sent molt feliç perquè anirà a veure els seus nebots. Ells són encara criatures i els comprarà pastissos. Tan de bo els dos germans de la Maria fessin les paus d’una vegada. Ja fa temps que no es parlen. Ella els estima tant a tots! És la seva família.

Els morts és el més llargs dels relats i diuen que el millor del recull. Per la seva complexitat és quasi una novel•la. En Joyce ens hi explica el sopar i ball que celebren cada any les senyoretes Corkan, tietes d’en Conroy, el protagonista de la història. Aquest Conroy no n’és d’altra que el propi autor. Tornem a estar a davant d’un text autobiogràfic. Al sopar i ball hi assisteixen familiars i amistats de les encantadores dames Corkan, professores de música jubilades. De seguida creix en l’ambient l’atmosfera de festa i es riu i es canta però també es discuteix de política i de religió. Quan ja de matinada la gent va retirant, un cantant interpreta una bella cançó irlandesa. La Gretta, esposa de Conroy, s’emociona en sentir-la. Quan ella i en Conroy arriben a la cambra de l’hotel on s’hostatgen, ell li pregunta el perquè de les seves llàgrimes i ella li’n explica el motiu mentre en Conroy l’escolta inquiet i commogut.

I això només per començar. No em dol fer-me pesada insistint en com n’és d’agradable llegir aquests relats. Tots quinze. L’autor, tan jove, ja té una importantíssima percepció psicològica i hem de subratllar quin talent que tenia tant per la narració com pels diàlegs. Recordem per si cal que totes les històries tenen per escenari la ciutat de Dublín. De fet Dublinesos ja prefigura l'Ulisses, si bé d'una manera racional i clàssica. Si els comparem, Dublinesos seria una pintura figurativa de la ciutat mentre que l'Ulisses, amb el seu ímpetu experimental, es podria equiparar a l'obra dels pintors de l'abstracte.

Dóna gust veure com l’Eveline, un personatge tan comú, esdevé, en mans de l’artista, un ésser individualitzat que brilla a través de la seva falsa insignificança. La protagonista d’Argila, la Maria, el podria haver creat la Mercè Rodoreda ja que sembla cosina germana de la tendra i polida Colometa. Els estudiosos diuen que el personatge és parent de la Felicité, un ésser de la collita d’en Gustave Flaubert, protagonista del seu magnífic conte Un coeur si simple. Cal remarcar que Joyce, lector molt selectiu, era un entusiasta de l’escriptor francès.

Els morts, per si no la teníem, és l’evidència del geni. Ens trobem en els càlids salons de les tietes Corkan per divertir-nos, però també hi escoltem interessants converses on queda reflectida la situació d’Irlanda en aquells anys, així com la posició d’en James Joyce amagat darrere d’en Conroy al final de la cançó The Lass of Aughrim i el posterior relat de Gretta al seu marit.

John Huston va fer de Els morts una molt bona adaptació cinematogràfica amb el nom de Dubliners. En ella hi sentim la cançó. Però la visió de la pel•lícula no ens ha d’excloure de la lectura del relat. Més aviat ens hi ha d’acostar, ja que funciona més la forma literària en què va ser concebuda que no pas les imatges que ens ofereix John Huston, per impecablement fidels que siguin. Aquí en James Joyce fa el que és conegut com una “obra coral”, ja que a la festa de les tietes Corkan hi ha força convidats i, en graus diferenciats, cadascú hi diu la seva. L’autor actua en aquesta història tan segur i afinat com el millor mestre d’orquestra.

I encara hi ha altres llibres. Però ja ens hem allargat massa. Esmentarem Finnegan’s Wake en el que l’escriptor va invertir disset anys quasi a temps complert i que, per variar, transcorre a Dublín. La protagonista, l'esposa de Finnegan es diu Ana Livia Plurabelle. Aquest "Livia" fa al·lusió al riu Liffey, que creua la ciutat. Els que han llegit i estudiat aquest llibre coincideixen en el seu virtuosisme lingüístic i també en el fet que és de mal llegir. Hi ha l’obra de teatre Exiliats, que no ha fet mai fortuna, i Giacomo Joyce, una novel•la massa breu que recrea fets de la vida de l'escriptor a Trieste, on hi exercia de professor d’anglès. També havia escrit poemes molt bells influït per Lord Byron...

Força més de mil paraules, massa, per transmetre el meu entusiasme per l’escriptor irlandès. I tant és l’entusiasme, que ni amb el doble de paraules sentiria que li he fet prou justícia.

Literatura

DUBLÍN - JOYCE (II)

Enviat per glòria  |  2 comentaris




ALTRES LLIBRES

Abans d’escriure l’Ulisses que tant per bé com per mal va fer famós al seu autor, en James Joyce ja havia escrit almenys dos llibres que mereixen ser comentats a part: Retrat de l’artista adolescent, publicat primer com a serial entre els anys 1914 i 1915, i Dublinesos, que malgrat estar a punt d’impremta l’any 1905, quan l’autor tenia només vint-i-tres anys, no va veure la llum fins gairebé deu anys més tard.

Comencem doncs pel Retrat..., ja que va ser el primer en sortir i que està escrit en l’estil conegut amb el nom de “monòleg interior”: El jove Stephen Dedalus, alter ego de Joyce, deixa fluir el seu pensament seguint l’ordre cronològic de la seva memòria racional i, amb veus diverses i sempre adequades que ja ens fan presagiar la seva reeixida voluntat d’innovació estilística, ens condueix, en un viatge dens i sovint torturat, pels difícils camins que van des de la seva més remota infància fins a l’esclat sublim de la primera, incipient joventut.

Dos moments ben concrets manifesten l’essencia d’aquest llibre i en fan imprescindible la lectura:

Primer: L’Stephen Dedalus recorda els seus anys d’ internat als jesuïtes. La veu és la d’un jove que ens fa sentir el dolor del nen que havia estat fins encara no feia massa temps. Passem per l’opressió soferta, una opressió basada en la implacable aplicació per part dels frares ensenyants, d’un catolicisme entès i transmès amb inhumana ferotgia. El món, la vida són presentats pels germans a en Dedalus i als seus companys d’escola com un catàleg d’amenaces. Cal obeir. Cal obeir sempre perquè si no fem allò que els monjos diuen que Nostre Senyor mana, anirem a l’infern, i els turments que ens hi esperen, segueixen predicant els jesuïtes, són esfereïdors, escabrosos. I compte! Són eterns. Per sempre. Dir que la recreació d’aquests records per part de l’autor és una lliçó de literatura seria una obvietat. Però s’ha de dir.

Segon: El delicat passatge en què el protagonista -ara la veu ja és la de l'adolescent- recorda, amb exquisit detall, una noia molt bella que ha vist en una platja de Dublín. La descripció de la noia admirada ens fa sentir de manera vibrant com en Dedalus descobreix el nou ésser que hi ha en ell. Està creixent. La bellesa de la noia el colpeix en un sentit estrictament estètic. Les sensacions que li desperta la visió són del tot innocents. El sexe encara no ha aflorat en l’Stephen en aquell dia gran en el que pren plena consciència que la seva vida de debò és a punt d’iniciar-se. Ja no tornarà als frares, tal vegada deixarà el seu país. També interpretarà el perquè del seu nom: Dedalus. Un nom que potser indiqui el seu destí. Cal assenyalar que, probablement i sense por d’exagerar, aquest fragment del Retrat... sigui un dels més bonics que mai s’hagin escrit. L’autor, com el més refinat dels orfebres, celebra, sol i joiós davant del mar, l’entrada indefugible de la joventut. És un cant íntim manifestat en un sublim llenguatge poètic que ens invita a llegir i a rellegir per atrapar-nos en el plaer de la seva constant, indescriptible melodia.

Aquesta és l’obra més autobiogràfica d’en James Joyce. En ella hi sentim els esdeveniments a través del fil del pensament del narrador que ens presenta un Dublín convuls i ofegat com ho està en aquell moment tota Irlanda, castigada per l'ocupació, les rebel•lions i les religions. El poder de pocs i la gana de molts assolen una terra estimada que Joyce deixarà. En Dedalus ja ens n’anuncia l’èxode. En Joyce, que quasi no va viure mai a Dublín, va convertir en llibres les múltiples facetes de la seva ciutat.

Dublinesos comptava amb dotze històries o relats quan l’any 1905 l’autor el va enviar a una editorial. De seguida se li va fer saber que el contingut del llibre seria considerat altament immoral. En James Joyce que, com hem dit abans, només tenia vint-i-tres anys en aquell moment, en va esperar deu més per veure el llibre publicat. Aquest període tan dilatat li va servir, no obstant, per afegir al recull tres relats més. Tot plegat quinze contes a ser tinguts en compte si se’m permet el fàcil joc de mots.

Llegir Dublinesos és una vegada més entrar a la ciutat d’en Joyce. Quantes vegades hem escrit la paraula Dublín? Algunes històries són quasi mínimes perquè parlen del senzill dia a dia que tan meravellosament sap conrear l’autor, i ho fan amb una economía narrativa insòlita a l’any 1905. En més d’un dels relats, l’autor gairebé prescindeix del narrador. A través dels diàlegs dels personatges ens assabentarem dels fets. De vegades només es tracta de mostrar una disbauxa tavernària que no passa d’anècdota però és tan divertida i vibrant i, sobretot, tan al marge del temps que podria haver estat escrita avui mateix.

Val la pena llegir tots el contes. Des del més aparentment senzill fins al més ambiciós, tenim davant dels ulls un aplec de models literaris:

L’ Eveline té cura del seu vell pare però ara te l'ocasió de fugir amb l’home que estima, un mariner que la durà a Buenos Aires. Està molt il•lusionada malgrat saber que la criticaran. A més, el pare sovint li clava roncs. A l’Argentina es casarà amb el mariner. Demà es trobaran al port. Què farà l’Eveline? Marxarà? O es quedarà?

Argila ens introdueix en el món de la Maria, una dona soltera de mitjana edat que treballa en una empresa fent de bugadera. Aquell dia té festa i se sent molt feliç perquè anirà a veure els seus nebots. Ells són encara criatures i els comprarà pastissos. Tan de bo els dos germans de la Maria fessin les paus d’una vegada. Ja fa temps que no es parlen. Ella els estima tant a tots! És la seva família.

Els morts és el més llargs dels relats i diuen que el millor del recull. Per la seva complexitat és quasi una novel•la. En Joyce ens hi explica el sopar i ball que celebren cada any les senyoretes Corkan, tietes d’en Conroy, el protagonista de la història. Aquest Conroy no n’és d’altra que el propi autor. Tornem a estar a davant d’un text autobiogràfic. Al sopar i ball hi assisteixen familiars i amistats de les encantadores dames Corkan, professores de música jubilades. De seguida creix en l’ambient l’atmosfera de festa i es riu i es canta però també es discuteix de política i de religió. Quan ja de matinada la gent va retirant, un cantant interpreta una bella cançó irlandesa. La Gretta, esposa de Conroy, s’emociona en sentir-la. Quan ella i en Conroy arriben a la cambra de l’hotel on s’hostatgen, ell li pregunta el perquè de les seves llàgrimes i ella li’n explica el motiu mentre en Conroy l’escolta inquiet i commogut.

I això només per començar. No em dol fer-me pesada insistint en com n’és d’agradable llegir aquests relats. Tots quinze. L’autor, tan jove, ja té una importantíssima percepció psicològica i hem de subratllar quin talent que tenia tant per la narració com pels diàlegs. Recordem per si cal que totes les històries tenen per escenari la ciutat de Dublín. De fet Dublinesos ja prefigura l'Ulisses, si bé d'una manera racional i clàssica. Si els comparem, Dublinesos seria una pintura figurativa de la ciutat mentre que l'Ulisses, amb el seu ímpetu experimental, es podria equiparar a l'obra dels pintors de l'abstracte.

Dóna gust veure com l’Eveline, un personatge tan comú, esdevé, en mans de l’artista, un ésser individualitzat que brilla a través de la seva falsa insignificança. La protagonista d’Argila, la Maria, el podria haver creat la Mercè Rodoreda ja que sembla cosina germana de la tendra i polida Colometa. Els estudiosos diuen que el personatge és parent de la Felicité, un ésser de la collita d’en Gustave Flaubert, protagonista del seu magnífic conte Un coeur si simple. Cal remarcar que Joyce, lector molt selectiu, era un entusiasta de l’escriptor francès.

Els morts, per si no la teníem, és l’evidència del geni. Ens trobem en els càlids salons de les tietes Corkan per divertir-nos, però també hi escoltem interessants converses on queda reflectida la situació d’Irlanda en aquells anys, així com la posició d’en James Joyce amagat darrere d’en Conroy al final de la cançó The Lass of Aughrim i el posterior relat de Gretta al seu marit.

John Huston va fer de Els morts una molt bona adaptació cinematogràfica amb el nom de Dubliners. En ella hi sentim la cançó. Però la visió de la pel•lícula no ens ha d’excloure de la lectura del relat. Més aviat ens hi ha d’acostar, ja que funciona més la forma literària en què va ser concebuda que no pas les imatges que ens ofereix John Huston, per impecablement fidels que siguin. Aquí en James Joyce fa el que és conegut com una “obra coral”, ja que a la festa de les tietes Corkan hi ha força convidats i, en graus diferenciats, cadascú hi diu la seva. L’autor actua en aquesta història tan segur i afinat com el millor mestre d’orquestra.

I encara hi ha altres llibres. Però ja ens hem allargat massa. Esmentarem Finnegan’s Wake en el que l’escriptor va invertir disset anys quasi a temps complert i que, per variar, transcorre a Dublín. La protagonista, l'esposa de Finnegan es diu Ana Livia Plurabelle. Aquest "Livia" fa al·lusió al riu Liffey, que creua la ciutat. Els que han llegit i estudiat aquest llibre coincideixen en el seu virtuosisme lingüístic i també en el fet que és de mal llegir. Hi ha l’obra de teatre Exiliats, que no ha fet mai fortuna, i Giacomo Joyce, una novel•la massa breu que recrea fets de la vida de l'escriptor a Trieste, on hi exercia de professor d’anglès. També havia escrit poemes molt bells influït per Lord Byron...

Força més de mil paraules, massa, per transmetre el meu entusiasme per l’escriptor irlandès. I tant és l’entusiasme, que ni amb el doble de paraules sentiria que li he fet prou justícia.

1:38 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

2 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

15 de febrer 2008


Us proposo un pa de pessic deliciosament esponjós, un pa de pessic d’aquells que fan que sigui del tot encertat quan es diu allò que "es fon a la boca", ja que porta molt poca farina i no li cal cap tipus de gasificant perquè pugi, perquè tot l’aire que necessita per pujar l’hi introduïm batent ben batuts els rovells amb el sucre i quan, al final, l’hi afegim les clares a punt de neu.


Hem de treballar, això sí, molt ràpid perquè la massa perdi el mínim d'aire abans no la posem al forn. Així, doncs, el primer que farem serà, una bona estona abans, encendre el forn a 180°, i tindrem la precaució, també, d’untar amb mantega el motlle que farem servir abans de començar a fer la massa.
Els ingredients per a un motlle rectangular d'aproximadament 30 x 20 cm. són els seguents:
  • 6 ous.
  • 75 gs. de farina.
  • 30 gs. de Maizena

  • 200 gs. de sucre.

  • el suc d'una llimona.

  • un pessic de sal.

Passarem, primer, TRES vegades per un sedàs la farina i la Maizena per tal que quedin ben integrades l’una amb l’altre.
Separem i posarem en bols diferents les clares dels rovells.
Afegim el pessic de sal, el sucre i el suc de la llimona als rovells i ho batem amb la batedora elèctrica, o bé, manualment, amb l'enganyamarits, fins que veiem que la massa ens queda blanquinosa i que quan la deixem caure sobre ella mateixa li costa tornar-se a integrar. És el que se’n diu "punt d’empremta".
A continuació, netegem de pressa les barnilles de la batedora i montem, a l’altre bol, les clares a punt de neu fort.
Afegim, i per evitar grumolls ho farem a través del sedàs, la farina a la massa dels rovells i, amb una cullera metàl·lica i amb moviments molt suaus de dalt a baix, anirem integrant la barreja de farines a la massa.
Amb la mateixa cura i també amb moviments de dalt a baix, anirem integrant les clares muntades a punt de neu a la massa, la qual passarem al motlle que ja teníem untat i el posarem ràpidament al forn que ja tenim ben calent.
El temps de cocció és aproximadament de 25 a 30 minuts.
Comprovarem si ja és cuit amb un ganxet metàl·lic, i si veieu que el pa de pessic encara no està cuit del tot però que s’està enrossint massa de sobre, cobriu-lo amb un full de paper d’alumini i torneu a tancar el forn fins que s'acabi de coure.
És molt important no obrir el forn abans dels primers 20 minuts de cocció, ja que l’entrada d’aire fred de l’exterior faria que la massa no ens pugés.
Un cop fet i el traiem del forn, deixeu caure el motlle ben pla sobre el marbre de la cuina des d’una alçada d’un parell de pams per tal que expulsi tot l’aire i, un cop s’hagi refredat una miqueta, desmotlleu-lo sobre una reixeta perquè acabi de refredar-se del tot.
Quan sigui fred, empolseu-lo per sobre amb sucre en pols.
És exquisit per esmorzar, o per pessigar, a mitja tarda, amb un te preparat com déu mana.




hemc 19 - bizcocho
Rebosteria

PA DE PESSIC

Enviat per enric  |  17 comentaris


Us proposo un pa de pessic deliciosament esponjós, un pa de pessic d’aquells que fan que sigui del tot encertat quan es diu allò que "es fon a la boca", ja que porta molt poca farina i no li cal cap tipus de gasificant perquè pugi, perquè tot l’aire que necessita per pujar l’hi introduïm batent ben batuts els rovells amb el sucre i quan, al final, l’hi afegim les clares a punt de neu.


Hem de treballar, això sí, molt ràpid perquè la massa perdi el mínim d'aire abans no la posem al forn. Així, doncs, el primer que farem serà, una bona estona abans, encendre el forn a 180°, i tindrem la precaució, també, d’untar amb mantega el motlle que farem servir abans de començar a fer la massa.
Els ingredients per a un motlle rectangular d'aproximadament 30 x 20 cm. són els seguents:
  • 6 ous.
  • 75 gs. de farina.
  • 30 gs. de Maizena

  • 200 gs. de sucre.

  • el suc d'una llimona.

  • un pessic de sal.

Passarem, primer, TRES vegades per un sedàs la farina i la Maizena per tal que quedin ben integrades l’una amb l’altre.
Separem i posarem en bols diferents les clares dels rovells.
Afegim el pessic de sal, el sucre i el suc de la llimona als rovells i ho batem amb la batedora elèctrica, o bé, manualment, amb l'enganyamarits, fins que veiem que la massa ens queda blanquinosa i que quan la deixem caure sobre ella mateixa li costa tornar-se a integrar. És el que se’n diu "punt d’empremta".
A continuació, netegem de pressa les barnilles de la batedora i montem, a l’altre bol, les clares a punt de neu fort.
Afegim, i per evitar grumolls ho farem a través del sedàs, la farina a la massa dels rovells i, amb una cullera metàl·lica i amb moviments molt suaus de dalt a baix, anirem integrant la barreja de farines a la massa.
Amb la mateixa cura i també amb moviments de dalt a baix, anirem integrant les clares muntades a punt de neu a la massa, la qual passarem al motlle que ja teníem untat i el posarem ràpidament al forn que ja tenim ben calent.
El temps de cocció és aproximadament de 25 a 30 minuts.
Comprovarem si ja és cuit amb un ganxet metàl·lic, i si veieu que el pa de pessic encara no està cuit del tot però que s’està enrossint massa de sobre, cobriu-lo amb un full de paper d’alumini i torneu a tancar el forn fins que s'acabi de coure.
És molt important no obrir el forn abans dels primers 20 minuts de cocció, ja que l’entrada d’aire fred de l’exterior faria que la massa no ens pugés.
Un cop fet i el traiem del forn, deixeu caure el motlle ben pla sobre el marbre de la cuina des d’una alçada d’un parell de pams per tal que expulsi tot l’aire i, un cop s’hagi refredat una miqueta, desmotlleu-lo sobre una reixeta perquè acabi de refredar-se del tot.
Quan sigui fred, empolseu-lo per sobre amb sucre en pols.
És exquisit per esmorzar, o per pessigar, a mitja tarda, amb un te preparat com déu mana.




hemc 19 - bizcocho

12:20 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

17 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

13 de febrer 2008


Primer, ja fa molts anys, per mi Dublin era la capital d’Irlanda. Després, quan em vaig descobrir lletraferida, vaig saber que tant la ciutat com tota la República eren, i són, un fèrtil jaciment d’importants escriptors.
No podem parlar de la literatura en llengua anglesa sense passar per en James Joyce, que segons els experts va revolucionar l’ idioma fins al punt que, a partir de la publicació del seu famós Ulisses, ja no es va escriure com abans. Aquell home, especialment dotat per jugar amb les paraules, i a través d’una obra tant controvertida com és l' Ulisses, va immortalitzar des del continent europeu on vivia, la petita, compacta i vibrant, ciutat illenca, més propera a les inquietants boires escandinaves que no pas als nostres territoris marcats a foc per Roma.

Tothom ha sentit a parlar de l’Ulisses, un llibre tan famós com poc llegit, i tanmateix trobem l’empremta del seu estil intencionadament innovador, en forma i fons, en gran part de la literatura posterior de tot Europa així com a la dels Estats Units. Cada llengua anhelava un Ulisses pel que significava de revolucionari en llur literatura.

Alemanya va tenir en l’escriptor Alfred Döblin i el seu Berlín Alexanderplatz una obra comparable, si bé l’autor germànic va negar sempre l’influencia de l’escriptor irlandès, i es va remetre als antics i molt elaborats clàssics del seu país per explicar l’origen i l’estil, tan poc convencional i, per tant, innovador també, de la seva novel·la.

Als Estats Units, el celebrat William Faulkner s’autoerigeix com el legítim hereu de James Joyce. Llibres com Llum d’Agost o Mentre agonitzo ho evidencien, si bé cal remarcar que l’escriptor del Sud d’Estats Units, distant i críptic, és home de geni per dret propi. A saber què hauria escrit de no haver llegit mai Joyce. Segur que una obra de la mateixa magnitud que la que ens ha deixat i que jo trobo dura i pedregosa, sense poder ignorar mai la força del talent del seu autor.

Algú va escriure un llibre titulat Ulisses no és una novel·la . És veritat, perquè l ’Ulisses té el defecte i la virtut d’allò que és inclassificable. El seu format és el d’un llibre, però qualsevol incursió total o parcial en el seu contingut ens fa sentir fàcilment que en realitat el que tenim davant dels ulls és una ciutat.

L’autor vol inventar una forma d’escriure i, per tant, de llegir i potser de parlar. El seu importantíssim coneixement de l’ idioma anglès i el seu do per compondre tenint en compte no només el sentit de les paraules sinó també el seu so, l’indueixen a omplir uns quants centenars de pàgines que, amb narrador o sense, vibren, criden, ploren, riuen, dormen, xerren i fan soroll, o parlen en veu baixa sota la pluja intermitent o en el refugi tèrbol i protector dels bars, i de les cases, i dels bordells, i de les biblioteques..., sense oblidar-nos de la Torre Marcello i de la universitat. I del riu Liffey, que persistent i pacífic va seguint el seu curs sense saber que algú va escriure el seu nom moltes vegades.

Quan un visita la ciutat, com em va passar a mi, sense conèixer ni una línia del famós Ulisses, però conscient que aquella i no cap altra és la ciutat que en Joyce va immortalitzar, ja pressent en l’atmosfera humida, en l’intens color plom que mostra el cel, en els carrers i els edificis que per causa de la pluja constant brillen com bronze i coure, la presència de l’home que va viure a Dublín poc més dels seus primers vint anys però que es va endur la ciutat i la va escriure per fer-la existir més.

En James Joyce, jove, inquiet i molt cansat de les convencions que li exigia la política i la força clerical que el seu país tenia, va escriure el seu Ulisses des de les llunyanes Trieste, Roma o París. Així va anar creant un llibre tant o més important per la seva influència que no pas per les coses que ens hi explica, tan quotidianes i tan poc lineals que inevitablement esdevenen un calc de les vides anònimes que dia a dia vaguen per oficines, restaurants i carrers.

La grandesa de l’Ulisses radica en el fet que l’heroi és un home comú, de nom Leopold Bloom, que durant una mica més d’un dia viu la seva particular odissea a imatge i semblança de la que va viure el clàssic, però en una versió urbana, obscura i modesta, despullada de qualsevol intenció èpica. En Leopold Bloom és un de tants, un ser inofensiu que surt cada matí d’Ítaca per retornar-hi quan ha fet la jornada i trobar-hi una Penélope abstreta i deslleial, la Molly Bloom, que fa veure que dorm mentre escolta com el seu pensament va recreant moments de la seva vida en un magistral soliloqui que sembla néixer sol, és a dir, no s'hi percep la mà de l’escriptor, i que entre racional i somniador, lineal i dispers la va portant a la son desitjada.

El seu marit, en Leopold Bloom, sap que ha estat enganyat per la seva muller. Ho lamenta però no ho pot arreglar. Aquell dia en Leopold ha tingut un incident a la platja. Una noia bonica i ell no han creuat cap paraula. Ell només la mirava. Ella l’ha castigat. Per què? També ha conegut el jove Stephan Dedalus. S’ha recordat del fill que ell i la Molly varen perdre fa anys. Això els va distanciar tant!

És una nit com una altra i un bon home de nom Leopold Bloom, jueu convers d’origen hongarès que, sense pretensions, podria simbolitzar la unió de les cultures i de les creences, dorm, com té per costum, capiculat al costat de la Molly a la que tant estima.
Literatura

DUBLIN - JOYCE (I)

Enviat per glòria  |  4 comentaris


Primer, ja fa molts anys, per mi Dublin era la capital d’Irlanda. Després, quan em vaig descobrir lletraferida, vaig saber que tant la ciutat com tota la República eren, i són, un fèrtil jaciment d’importants escriptors.
No podem parlar de la literatura en llengua anglesa sense passar per en James Joyce, que segons els experts va revolucionar l’ idioma fins al punt que, a partir de la publicació del seu famós Ulisses, ja no es va escriure com abans. Aquell home, especialment dotat per jugar amb les paraules, i a través d’una obra tant controvertida com és l' Ulisses, va immortalitzar des del continent europeu on vivia, la petita, compacta i vibrant, ciutat illenca, més propera a les inquietants boires escandinaves que no pas als nostres territoris marcats a foc per Roma.

Tothom ha sentit a parlar de l’Ulisses, un llibre tan famós com poc llegit, i tanmateix trobem l’empremta del seu estil intencionadament innovador, en forma i fons, en gran part de la literatura posterior de tot Europa així com a la dels Estats Units. Cada llengua anhelava un Ulisses pel que significava de revolucionari en llur literatura.

Alemanya va tenir en l’escriptor Alfred Döblin i el seu Berlín Alexanderplatz una obra comparable, si bé l’autor germànic va negar sempre l’influencia de l’escriptor irlandès, i es va remetre als antics i molt elaborats clàssics del seu país per explicar l’origen i l’estil, tan poc convencional i, per tant, innovador també, de la seva novel·la.

Als Estats Units, el celebrat William Faulkner s’autoerigeix com el legítim hereu de James Joyce. Llibres com Llum d’Agost o Mentre agonitzo ho evidencien, si bé cal remarcar que l’escriptor del Sud d’Estats Units, distant i críptic, és home de geni per dret propi. A saber què hauria escrit de no haver llegit mai Joyce. Segur que una obra de la mateixa magnitud que la que ens ha deixat i que jo trobo dura i pedregosa, sense poder ignorar mai la força del talent del seu autor.

Algú va escriure un llibre titulat Ulisses no és una novel·la . És veritat, perquè l ’Ulisses té el defecte i la virtut d’allò que és inclassificable. El seu format és el d’un llibre, però qualsevol incursió total o parcial en el seu contingut ens fa sentir fàcilment que en realitat el que tenim davant dels ulls és una ciutat.

L’autor vol inventar una forma d’escriure i, per tant, de llegir i potser de parlar. El seu importantíssim coneixement de l’ idioma anglès i el seu do per compondre tenint en compte no només el sentit de les paraules sinó també el seu so, l’indueixen a omplir uns quants centenars de pàgines que, amb narrador o sense, vibren, criden, ploren, riuen, dormen, xerren i fan soroll, o parlen en veu baixa sota la pluja intermitent o en el refugi tèrbol i protector dels bars, i de les cases, i dels bordells, i de les biblioteques..., sense oblidar-nos de la Torre Marcello i de la universitat. I del riu Liffey, que persistent i pacífic va seguint el seu curs sense saber que algú va escriure el seu nom moltes vegades.

Quan un visita la ciutat, com em va passar a mi, sense conèixer ni una línia del famós Ulisses, però conscient que aquella i no cap altra és la ciutat que en Joyce va immortalitzar, ja pressent en l’atmosfera humida, en l’intens color plom que mostra el cel, en els carrers i els edificis que per causa de la pluja constant brillen com bronze i coure, la presència de l’home que va viure a Dublín poc més dels seus primers vint anys però que es va endur la ciutat i la va escriure per fer-la existir més.

En James Joyce, jove, inquiet i molt cansat de les convencions que li exigia la política i la força clerical que el seu país tenia, va escriure el seu Ulisses des de les llunyanes Trieste, Roma o París. Així va anar creant un llibre tant o més important per la seva influència que no pas per les coses que ens hi explica, tan quotidianes i tan poc lineals que inevitablement esdevenen un calc de les vides anònimes que dia a dia vaguen per oficines, restaurants i carrers.

La grandesa de l’Ulisses radica en el fet que l’heroi és un home comú, de nom Leopold Bloom, que durant una mica més d’un dia viu la seva particular odissea a imatge i semblança de la que va viure el clàssic, però en una versió urbana, obscura i modesta, despullada de qualsevol intenció èpica. En Leopold Bloom és un de tants, un ser inofensiu que surt cada matí d’Ítaca per retornar-hi quan ha fet la jornada i trobar-hi una Penélope abstreta i deslleial, la Molly Bloom, que fa veure que dorm mentre escolta com el seu pensament va recreant moments de la seva vida en un magistral soliloqui que sembla néixer sol, és a dir, no s'hi percep la mà de l’escriptor, i que entre racional i somniador, lineal i dispers la va portant a la son desitjada.

El seu marit, en Leopold Bloom, sap que ha estat enganyat per la seva muller. Ho lamenta però no ho pot arreglar. Aquell dia en Leopold ha tingut un incident a la platja. Una noia bonica i ell no han creuat cap paraula. Ell només la mirava. Ella l’ha castigat. Per què? També ha conegut el jove Stephan Dedalus. S’ha recordat del fill que ell i la Molly varen perdre fa anys. Això els va distanciar tant!

És una nit com una altra i un bon home de nom Leopold Bloom, jueu convers d’origen hongarès que, sense pretensions, podria simbolitzar la unió de les cultures i de les creences, dorm, com té per costum, capiculat al costat de la Molly a la que tant estima.

10:45 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

4 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

11 de febrer 2008

Tant ens fa ser la Glòria i l’Enric com l’Enric i la Glòria, i som tots dos qui, amb les lògiques inseguretats davant els problemes de tipus "informàtic" que els són propis a maldestres i gairebé llecs en aquesta matèria com ho som nosaltres, però també amb el desig que els comentaris que hi escriurem tinguin prou interès, comencem, il·lusionats, aquesta Samfaina d’Arts, un bloc que, malgrat haver decidit iniciar-lo sense cap mena de preàmbul, hem cregut que era del tot adient començar-lo amb un, de preàmbul, però, en aquest cas, musical: el suggeridor Preludi del primer acte de l’òpera La Traviata, de Giuseppe Verdi:



Ja s’han apagat totes les bombetes de les esplèndides làmpades que il·luminaven la sala on, rebut pels aplaudiments del públic, hi entra el director. Des del fossat orquestral, lleument visible pel que per als espectadors és l’escadussera claror que tot just enfoca els faristols dels músics, emergeixen, com un suavíssim, gairebé inaudible, xiuxiueig, les primeres notes amb què Verdi va vestir amb música una trama inspirada en la novel·la La Dama de les Camèlies, d’Alexandre Dumas (fill).

L'ambient que propicia aquest intrigant murmuri musical amb què s'inicia tota l'obra ens predisposa perquè comencem a immergir-nos en el que succeirà darrere el teló, on és a punt de començar una història, una història, però, que aquestes mateixes primeres notes ja pressagien que esdevindrà intricada i tortuosa per als dos futurs enamorats, Violeta i Alfredo, que en seran els protagonistes i que els durà, com és ben sabut, fins al límit del drama final.

Com si no ens volgués avançar aconteixements, però, Verdi canvia el nebulós ambient que tot just ha creat i l'il·lumina amb les notes esplendents d'un vals per introduir-nos al benestant món on es desenvoluparà la història que és a punt de començar: En l’acomodada societat burgesa del XIX, una societat, aquesta, que brandava la bandera del respecte i de la moral, si bé ella mateixa ni tan sols es plantejava la immoralitat que suposava tancar completament els ulls davant el nul respecte que li mereixien les penoses condicions de vida dels obrers fabrils i camperols -homes, dones, nens i nenes- als qui explotava amb absolut menyspreu per tal de continuar enriquint-se i poder seguir vivint, immersa i cofoia, en les torres d’ivori que s'havien creat, on hi regnaven, això sí i sobretot!, el "respecte" i la "moral".

Però potser ja estem fugint d'estudi, i més valdrà que ens centrem en la música que hem triat per començar aquest nou bloc –un més!- i que, com tots, neix carregat d’il·lusions per compartir tot allò que ens agrada de les arts en general: la música, la literatura, el cinema, la pintura..., i on hi trobareu, fins i tot, receptes de cuina casolanes. Tot plegat pot semblar una samfaina però, tal i com indica el nom que hem triat pel bloc, intentarem que sigui una gustosa Samfaina d'arts.

A MANERA DE PREÀMBUL

Enviat per enric  |  12 comentaris

Tant ens fa ser la Glòria i l’Enric com l’Enric i la Glòria, i som tots dos qui, amb les lògiques inseguretats davant els problemes de tipus "informàtic" que els són propis a maldestres i gairebé llecs en aquesta matèria com ho som nosaltres, però també amb el desig que els comentaris que hi escriurem tinguin prou interès, comencem, il·lusionats, aquesta Samfaina d’Arts, un bloc que, malgrat haver decidit iniciar-lo sense cap mena de preàmbul, hem cregut que era del tot adient començar-lo amb un, de preàmbul, però, en aquest cas, musical: el suggeridor Preludi del primer acte de l’òpera La Traviata, de Giuseppe Verdi:



Ja s’han apagat totes les bombetes de les esplèndides làmpades que il·luminaven la sala on, rebut pels aplaudiments del públic, hi entra el director. Des del fossat orquestral, lleument visible pel que per als espectadors és l’escadussera claror que tot just enfoca els faristols dels músics, emergeixen, com un suavíssim, gairebé inaudible, xiuxiueig, les primeres notes amb què Verdi va vestir amb música una trama inspirada en la novel·la La Dama de les Camèlies, d’Alexandre Dumas (fill).

L'ambient que propicia aquest intrigant murmuri musical amb què s'inicia tota l'obra ens predisposa perquè comencem a immergir-nos en el que succeirà darrere el teló, on és a punt de començar una història, una història, però, que aquestes mateixes primeres notes ja pressagien que esdevindrà intricada i tortuosa per als dos futurs enamorats, Violeta i Alfredo, que en seran els protagonistes i que els durà, com és ben sabut, fins al límit del drama final.

Com si no ens volgués avançar aconteixements, però, Verdi canvia el nebulós ambient que tot just ha creat i l'il·lumina amb les notes esplendents d'un vals per introduir-nos al benestant món on es desenvoluparà la història que és a punt de començar: En l’acomodada societat burgesa del XIX, una societat, aquesta, que brandava la bandera del respecte i de la moral, si bé ella mateixa ni tan sols es plantejava la immoralitat que suposava tancar completament els ulls davant el nul respecte que li mereixien les penoses condicions de vida dels obrers fabrils i camperols -homes, dones, nens i nenes- als qui explotava amb absolut menyspreu per tal de continuar enriquint-se i poder seguir vivint, immersa i cofoia, en les torres d’ivori que s'havien creat, on hi regnaven, això sí i sobretot!, el "respecte" i la "moral".

Però potser ja estem fugint d'estudi, i més valdrà que ens centrem en la música que hem triat per començar aquest nou bloc –un més!- i que, com tots, neix carregat d’il·lusions per compartir tot allò que ens agrada de les arts en general: la música, la literatura, el cinema, la pintura..., i on hi trobareu, fins i tot, receptes de cuina casolanes. Tot plegat pot semblar una samfaina però, tal i com indica el nom que hem triat pel bloc, intentarem que sigui una gustosa Samfaina d'arts.

4:19 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

12 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top