Pages

30 de juny 2008


Celebració del 50è aniversari del debut del gran tenor JOSEP CARRERAS al Gran Teatre del Liceu de Bacelona

Quan ja s'ha anat apavaigant l'eufòria de la nit en què en Josep Carreras va cantar a l'escenari del mateix gran teatre d'òpera, el Liceu, que cinquanta anys abans, quan encara era un nen, l'havia vist debutar, a mi em queden les ganes de parlar de tot el que no he dit d'un dels artistes que més va fer, sense saber-ho, perquè el bell cant prengués en mi per sempre. Escoltant la seva clara veu privilegiada, podia percebre com la vida em mostrava un camí més, per gaudir del sentiment i la bellesa.

Així que, procurant no repetir el que ja s'ha dit, recrearé uns quants records que amb plaer i amb dolor despenjaré de la memória on després tornaran:

Jo recordo un Josep Carreras tibat com un paó reial i amb l’altivesa pròpia d’aquesta au tan bella i presumida.

I dèiem :

-És tan maco, i tan jove, i com canta!
-Li heu escoltat el Nessun dorma?
-I tant! I l’Addio a la vita. L’altra nit tenia febre, i tot i així va haver de fer el bis d’en Mario
-Vols dir E lucevan le stelle?
-Sí, és clar que vull dir aquest. Va arrasar. Li heu sentit en Rodolfo?
-I tant! Fa oblidar tots els Rodolfos anteriors. Per cert, s’ha aparellat amb la soprano Katia Ricciarelli.




-Sí, això diuen. És clar, un home atractiu com ell i que no és mai a casa. Què vols? Canten junts, no?
-Fan una Lucia que diuen que és de somni. No els cal fingir l’amor que senten. De totes maneres, la Ricciarelli no és bona de bon tros com ell...
-Ah no?
-Canta molt bé. Té una veu dolça, fràgil, ideal per cantar Mozart, però no és de la talla d'ell. Diuen que quan en Karajan va cridar-lo per enregistrar amb ell, en Carreras vaimposar-la a ella tant si com no i el director austríac va haver d'acceptar la condició. Ei! Això és el que es diu, eh? I no sé si és veritat. Se'n diuen tantes.
-Com la de París.
-Què vols dir? A París també hi té una xicota?
-No, que se sàpiga. Vull dir la botifarra que va fer al públic de París durant l’assaig general de Un ballo in maschera. Ho han publicat els diaris i ho han dit les notícies. Això sí que se sap del cert.
-Aquest home és massa presumit. Ha triomfat tan jove! Li deuen haver pujat els fums al cap. Acostumat a veure com els millors teatres d’òpera del món se li rendeixen, es pot permetre el luxe d’enfadar-se a París i ser groller amb el públic. Vés a saber què el devia molestar...
-Que bé canta per això! Mira, jo li ho perdono tot. Té dret a treure el mal geni si també ho fan els homes i les dones que no saben cantar i a més a més no tenen cap gràcia.
-Vine demà a prendre el cafè. Tinc l’enregistrament de L’Elisir d’amore. Quin Nemorino! Déu meu, quin Nemorino!
-És de la ràdio l’enregistrament?
-És clar, és una cinta. Si vols te la deixo copiar. El so és defectuós però... ell hi canta i com!

I així, com passa sempre, el temps va anar passant. I de la Katia va arribar la Jutta Jaegger, una hostessa d’avió austríaca força més jove que ell amb qui no es va casar, si bé ella sí que ho va fer amb un altre, cansada d'esperar el divordi del tenor, i ara torna a estar amb ell que, de totes maneres, no s'ha quedat mai sol del tot. La Jutta va ser qui va estar al seu costat quan va caure malalt. Casada i amb tres fills, vivia a Àustria fins que va quedar viuda, i va retrobar el tenor i altre cop l'amor. Actualment, la Jutta Jaegger, en Josep Carreras i els tres fills d'ella viuen a Barcelona.



Ell era un noi de barri, del barri de Sants de Barcelona, amb una veu destinada a fer-se escoltar per tot el món, i allà, a Sants, varen quedar-hi la seva dona i els seus dos fills. Agradi o no, és la vida.

L’any 1987 no va ser un bon any ni pel tenor ni per mi. Ambdós vàrem inaugurar l’estiu, i era ara, pels volts de Sant Joan, víctimes de la mateixa malaltia, si bé va afectar-nos punts diferents dels nostres organismes. Mentre en Josep Carreras descobria que estava malalt en l’evidència que li mostrava una analítica de sang, a mi, una mamografia m’obligava d’urgència a visitar el quiròfan i a tractar-me sense dilació amb ràdio de la que no fa música, i amb pastilles d’aquelles tan potents que entre d’altres coses fan caure cabelleres.

Ell ha seguit cantant per tot el món. Ha hagut d’aprendre a dosificar les seves energies. Ha assumit que els bellíssims i romàntics rols que fa vint-i-cinc anys brodava es neguen a ser reproduïts per la seves, en altres temps, prodigioses cordes vocals. Però digueu-me: amb malaltia o sense, ¿sabeu d’algun atleta del cos, de la veu, del que sigui, que no vagi deixant-se les forces a travès de l’indefugible pas dels anys? Per la vida es dóna la vida, deia el meu pare, i no hi falta res. ¿No és meravellós poder mirar endarrere i tenir consciència d'haver estat un dels grans del seu temps, i un referent pels joves d'ara, cantants o simplement, entusiastes de l'òpera? Com li va passar a ell veient la pel·lícula Caruso interpretada pel gran Mario Lanza, més d'un jovincell pot haver descobert ja, escoltant en Carreras, el verí de la música.

A poc a poc, d’en Carreras n’ha nascut el gran senyor que sempre devia haver portat a dins. Ha fet i fa una important labor humanitària entorn de la leucèmia, i la seva fama i gran prestigi han permès que la beneïda Fundació que porta el seu nom es vagi extenent arreu del món i fomenti la investigació i la cura d’aquest mal que a tanta gent arriba, i que ell va poder vèncer.

L’he escoltat molt, l’he vist força vegades. Era grassó com un infant que provoca pessics i pessigolles immediates. Tenia , encara té, un bell rostre d’harmòniques faccions entre les que destaca el nas que, vist de perfil, mostra el cavallet prim i suaument enfilat d’una antiga moneda.

I com que ell és encara aquí, i jo també, i esperem que per a molts anys, invoquem la vida cada nit amb força i diguem o cantem:

AL ALBA VINCERO!
Altres

SAFAREIG D'ANIVERSARI LIRIC

Enviat per glòria  |  11 comentaris


Celebració del 50è aniversari del debut del gran tenor JOSEP CARRERAS al Gran Teatre del Liceu de Bacelona

Quan ja s'ha anat apavaigant l'eufòria de la nit en què en Josep Carreras va cantar a l'escenari del mateix gran teatre d'òpera, el Liceu, que cinquanta anys abans, quan encara era un nen, l'havia vist debutar, a mi em queden les ganes de parlar de tot el que no he dit d'un dels artistes que més va fer, sense saber-ho, perquè el bell cant prengués en mi per sempre. Escoltant la seva clara veu privilegiada, podia percebre com la vida em mostrava un camí més, per gaudir del sentiment i la bellesa.

Així que, procurant no repetir el que ja s'ha dit, recrearé uns quants records que amb plaer i amb dolor despenjaré de la memória on després tornaran:

Jo recordo un Josep Carreras tibat com un paó reial i amb l’altivesa pròpia d’aquesta au tan bella i presumida.

I dèiem :

-És tan maco, i tan jove, i com canta!
-Li heu escoltat el Nessun dorma?
-I tant! I l’Addio a la vita. L’altra nit tenia febre, i tot i així va haver de fer el bis d’en Mario
-Vols dir E lucevan le stelle?
-Sí, és clar que vull dir aquest. Va arrasar. Li heu sentit en Rodolfo?
-I tant! Fa oblidar tots els Rodolfos anteriors. Per cert, s’ha aparellat amb la soprano Katia Ricciarelli.




-Sí, això diuen. És clar, un home atractiu com ell i que no és mai a casa. Què vols? Canten junts, no?
-Fan una Lucia que diuen que és de somni. No els cal fingir l’amor que senten. De totes maneres, la Ricciarelli no és bona de bon tros com ell...
-Ah no?
-Canta molt bé. Té una veu dolça, fràgil, ideal per cantar Mozart, però no és de la talla d'ell. Diuen que quan en Karajan va cridar-lo per enregistrar amb ell, en Carreras vaimposar-la a ella tant si com no i el director austríac va haver d'acceptar la condició. Ei! Això és el que es diu, eh? I no sé si és veritat. Se'n diuen tantes.
-Com la de París.
-Què vols dir? A París també hi té una xicota?
-No, que se sàpiga. Vull dir la botifarra que va fer al públic de París durant l’assaig general de Un ballo in maschera. Ho han publicat els diaris i ho han dit les notícies. Això sí que se sap del cert.
-Aquest home és massa presumit. Ha triomfat tan jove! Li deuen haver pujat els fums al cap. Acostumat a veure com els millors teatres d’òpera del món se li rendeixen, es pot permetre el luxe d’enfadar-se a París i ser groller amb el públic. Vés a saber què el devia molestar...
-Que bé canta per això! Mira, jo li ho perdono tot. Té dret a treure el mal geni si també ho fan els homes i les dones que no saben cantar i a més a més no tenen cap gràcia.
-Vine demà a prendre el cafè. Tinc l’enregistrament de L’Elisir d’amore. Quin Nemorino! Déu meu, quin Nemorino!
-És de la ràdio l’enregistrament?
-És clar, és una cinta. Si vols te la deixo copiar. El so és defectuós però... ell hi canta i com!

I així, com passa sempre, el temps va anar passant. I de la Katia va arribar la Jutta Jaegger, una hostessa d’avió austríaca força més jove que ell amb qui no es va casar, si bé ella sí que ho va fer amb un altre, cansada d'esperar el divordi del tenor, i ara torna a estar amb ell que, de totes maneres, no s'ha quedat mai sol del tot. La Jutta va ser qui va estar al seu costat quan va caure malalt. Casada i amb tres fills, vivia a Àustria fins que va quedar viuda, i va retrobar el tenor i altre cop l'amor. Actualment, la Jutta Jaegger, en Josep Carreras i els tres fills d'ella viuen a Barcelona.



Ell era un noi de barri, del barri de Sants de Barcelona, amb una veu destinada a fer-se escoltar per tot el món, i allà, a Sants, varen quedar-hi la seva dona i els seus dos fills. Agradi o no, és la vida.

L’any 1987 no va ser un bon any ni pel tenor ni per mi. Ambdós vàrem inaugurar l’estiu, i era ara, pels volts de Sant Joan, víctimes de la mateixa malaltia, si bé va afectar-nos punts diferents dels nostres organismes. Mentre en Josep Carreras descobria que estava malalt en l’evidència que li mostrava una analítica de sang, a mi, una mamografia m’obligava d’urgència a visitar el quiròfan i a tractar-me sense dilació amb ràdio de la que no fa música, i amb pastilles d’aquelles tan potents que entre d’altres coses fan caure cabelleres.

Ell ha seguit cantant per tot el món. Ha hagut d’aprendre a dosificar les seves energies. Ha assumit que els bellíssims i romàntics rols que fa vint-i-cinc anys brodava es neguen a ser reproduïts per la seves, en altres temps, prodigioses cordes vocals. Però digueu-me: amb malaltia o sense, ¿sabeu d’algun atleta del cos, de la veu, del que sigui, que no vagi deixant-se les forces a travès de l’indefugible pas dels anys? Per la vida es dóna la vida, deia el meu pare, i no hi falta res. ¿No és meravellós poder mirar endarrere i tenir consciència d'haver estat un dels grans del seu temps, i un referent pels joves d'ara, cantants o simplement, entusiastes de l'òpera? Com li va passar a ell veient la pel·lícula Caruso interpretada pel gran Mario Lanza, més d'un jovincell pot haver descobert ja, escoltant en Carreras, el verí de la música.

A poc a poc, d’en Carreras n’ha nascut el gran senyor que sempre devia haver portat a dins. Ha fet i fa una important labor humanitària entorn de la leucèmia, i la seva fama i gran prestigi han permès que la beneïda Fundació que porta el seu nom es vagi extenent arreu del món i fomenti la investigació i la cura d’aquest mal que a tanta gent arriba, i que ell va poder vèncer.

L’he escoltat molt, l’he vist força vegades. Era grassó com un infant que provoca pessics i pessigolles immediates. Tenia , encara té, un bell rostre d’harmòniques faccions entre les que destaca el nas que, vist de perfil, mostra el cavallet prim i suaument enfilat d’una antiga moneda.

I com que ell és encara aquí, i jo també, i esperem que per a molts anys, invoquem la vida cada nit amb força i diguem o cantem:

AL ALBA VINCERO!

1:38 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

11 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

27 de juny 2008


Tot i que enguany no ha estat un any massa bo per les cireres -parlo de les exquisides cireres de Sant Climent de Llobregat- ja que, segons em va explicar en Joan, a qui sempre els hi compro, les fortes pluges –en aquest cas inoportunes- van malmetre bastant la seva sempre benvinguda collita, just el mateix dia en què vaig veure que a plaça ja n'hi havia, vaig decidir immediatament fer aquest plat, molt popular a la Catalunya Nord, i que a casa ens encanta.

L’ànec que vaig trobar no era massa gros, pel que el quart que vaig calcular per persona el vaig fer sencer. En el cas que, si el voleu fer, trobeu ànec de bona mida, feu-vos tallar els quarts per la meitat ja que els coureu molt millor.


Ingredients (4 persones):

- Un quart d’ànec per persona.
- 1 quilo de cireres.
- 2 talls d’un bon pernil salat tallats gruixuts.
- 1 ceba grossa.
- 3 grans d’all.
- 1 got de malvasia.
- 1 culleradeta de mel.
- 1 cullerada sopera de vinagre de xerès.
- pebre negre.
- oli d’oliva.
- sal.

Escalfeu 1 litre d’aigua amb sal i, quan comenci a bullir, tireu-hi les cireres, ben netes i senceres, i coeu-les durant 10 minuts.

Poseu, mentrestat, a rostir els trossos d’ànec, nets de greixos excessius i salpebrats, en una cassola amb l’oli, la ceba tallada i els alls sencers procurant que els talls s’enrosseixin per tos dos costats.

Un cop al punt, tireu-hi la malvasia i deixeu que es redueixi l'alcohol amb el foc ben alt.

Retireu les peces de l’ànec i, en el mateix suc de la cassola, tot just fregiu-hi durant dos escassos minuts el pernil, que haureu tallat a dauets.

Tot seguit, tireu-hi la culleradeta de mel, feu una bona remenada, afegiu-hi els talls d’ànec rostit, i les cireres amb un parell de cullerots de l’aigua amb què les heu cuit.

Saleu-ho i deixeu que cogui a foc ben baix durant 30 minuts.

10 minuts abans d'acabar la cocció, tireu-hi la cullerada sopera de vinagre.

L’ànec, sobretot a les comarques gironines, és un plat que gairebé mai falla a les taules quan es celebra la Festa Major, així és que cada cop que en mejo, em ve el record de les festes majors i les estades viscudes, de petit, a Llagostera, d’on és el meu pare, a Franciac i a Riudarenes, on també hi tenim famíia.

Aquesta recepta és del llibre Àpats de fonda, de Jaume Carles Font. (Cossetània, Edicions, 2006).


Segons plats

ÀNEC AMB CIRERES

Enviat per enric  |  18 comentaris


Tot i que enguany no ha estat un any massa bo per les cireres -parlo de les exquisides cireres de Sant Climent de Llobregat- ja que, segons em va explicar en Joan, a qui sempre els hi compro, les fortes pluges –en aquest cas inoportunes- van malmetre bastant la seva sempre benvinguda collita, just el mateix dia en què vaig veure que a plaça ja n'hi havia, vaig decidir immediatament fer aquest plat, molt popular a la Catalunya Nord, i que a casa ens encanta.

L’ànec que vaig trobar no era massa gros, pel que el quart que vaig calcular per persona el vaig fer sencer. En el cas que, si el voleu fer, trobeu ànec de bona mida, feu-vos tallar els quarts per la meitat ja que els coureu molt millor.


Ingredients (4 persones):

- Un quart d’ànec per persona.
- 1 quilo de cireres.
- 2 talls d’un bon pernil salat tallats gruixuts.
- 1 ceba grossa.
- 3 grans d’all.
- 1 got de malvasia.
- 1 culleradeta de mel.
- 1 cullerada sopera de vinagre de xerès.
- pebre negre.
- oli d’oliva.
- sal.

Escalfeu 1 litre d’aigua amb sal i, quan comenci a bullir, tireu-hi les cireres, ben netes i senceres, i coeu-les durant 10 minuts.

Poseu, mentrestat, a rostir els trossos d’ànec, nets de greixos excessius i salpebrats, en una cassola amb l’oli, la ceba tallada i els alls sencers procurant que els talls s’enrosseixin per tos dos costats.

Un cop al punt, tireu-hi la malvasia i deixeu que es redueixi l'alcohol amb el foc ben alt.

Retireu les peces de l’ànec i, en el mateix suc de la cassola, tot just fregiu-hi durant dos escassos minuts el pernil, que haureu tallat a dauets.

Tot seguit, tireu-hi la culleradeta de mel, feu una bona remenada, afegiu-hi els talls d’ànec rostit, i les cireres amb un parell de cullerots de l’aigua amb què les heu cuit.

Saleu-ho i deixeu que cogui a foc ben baix durant 30 minuts.

10 minuts abans d'acabar la cocció, tireu-hi la cullerada sopera de vinagre.

L’ànec, sobretot a les comarques gironines, és un plat que gairebé mai falla a les taules quan es celebra la Festa Major, així és que cada cop que en mejo, em ve el record de les festes majors i les estades viscudes, de petit, a Llagostera, d’on és el meu pare, a Franciac i a Riudarenes, on també hi tenim famíia.

Aquesta recepta és del llibre Àpats de fonda, de Jaume Carles Font. (Cossetània, Edicions, 2006).


11:30 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

18 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

25 de juny 2008

A la meva mare, Sara Pou Rosell
In memoriam



Una pel·lícula més. Una història d’amor i de guerra basada en una discreta obra de teatre que portava per títol Everybody comes to Rick’s, de Murray Burnett i Joan Alison. El productor, Hal Wallis, amb el criteri que el caracteritzava, va escollir en William Wyler per realitzar el que encara no existia ni en forma de guió. Però el gran William Wyler, creador d’un munt de joies ben diferents i totes de valor des de Washington Square, coneguda aquí com La Heredera, fins a Ben-Hur i passant per La calumnia –i són només uns quants exemples- va declinar la petició del senyor Wallis, i la futura pel·lícula va quedar adjudicada a Michael Curtiz.

Aquest realitzador era jueu hongarès i ja feia anys que es dedicava al cinema. Se’l tenia per un simple artesà, un home amb ofici, però mancat d’estil. A partir de l’estrena de Casablanca, el públic cinèfil el va començar a apreciar per raons obvies. Força més tard, l’any 1954, va dirigir Mildred Pierce, aquí Alma en suplicio, una obra d’art de principi a final i un recital de registres dramàtics per part de la seva protagonista, la potent
Joan Crawford.

Casablanca
es va estrenar el mateix any en què va ser filmada, el 1942, i va guanyar diversos Oscar a l’any següent, entre ells el concedit a la millor pel·lícula.

Per fer el paper de Rick, el protagonista de Casablanca, amo d’un bar-casino a la ciutat que dóna nom a la pel·lícula, es va pensar en Ronald Reagan, l’ex president dels Estats Units, que, per sort dels espectadors, s’havia allistat a l’exèrcit del seu país. Després es va proposar el rol a George Raft, l’actor que havia fet Bolero i que sempre tenia un peu al marge de la llei, però l’atractiu i excel·lent ballarí de saló va rebutjar el paper.

Aquets dos intents fallits de trobar l'home que havia de ser en Rick, li varen ser la sort a un actor obscur, de veu nasal i escassa talla física: Humphrey Bogart. I així es va descobrir que aquella opacitat era atractiva perquè donava al personatge un necessari aire inaccessible, que aquella vocalització gairebé negligent li donava caràcter al personatge, i que les faccions tosques i la poca alçada no eren impediment perquè el senyor lluïs l’esmoquin amb elegant autoritat i resultés d’una virilitat aclaparadora, que explicava de sobres la passió d’Ilsa Lund, el personatge interpretat per la exquisida Bergman.

El paper de la dolça Ilsa va ser ofert de seguida a la jove actriu sueca que Hollywood havia anat a buscar a la llunyana i freda Escandinàvia. En el seu llibre de memòries titulat Mi vida, la gran actriu ens explica que el full amb el guió els hi era lliurat cada matí, de manera que anaven treballant al dia. La Bergman deia que només sabia que estava casada amb un home, en Victor Laszlo, paper que interpretava l’actor alemany Paul Henreid, a qui estimava, però que en realitat de qui estava de debó enamorada era d’en Rick, i això feia que els mirés a tots dos amb amor.




L'Ingrid Bergman també ens fa saber que, durant el rodatge, la seva relació amb en Bogart va ser quasi bé nul·la. Es veu que l’actor era tan cortès com distant. Diu la Bergman: "Ens besàvem però no ens coneixíem. Sovint jo anava al cinema a veure El falcó maltès, a veure si podia copsar alguna cosa de la tancada personalitat d’aquell home". Déu n'hi do.

S’ha de dir que l’espectador va rebre amb fruïció la química que de manera espontània es produïa entre l’actor i l’actriu. Semblaven estimar-se tant que, amb el que ens explica l'Ingrid Bergman, podem veure almenys dues coses: La primera, que es tractava de grans actors que, obedients, anaven seguint el full de ruta que en Michael Curtiz els anava marcant, i la segona que hi ha alguna cosa que s'escapa a qualsevol control humà, un deus ex machina que el públic percep i, excitat d’emoció, entra en el bell joc de mentides que se li proposa des de la pantalla. Està clar que nosaltres també actuem quan durant dues hores i en el record donem crèdit a l'amor de l'Ilsa i en Rick. La Bergman i en Bogart, qui sap si es varen tornar a veure mai més.

És molt important fer una parada en la figura del fotògraf, Arthur Edeson. Aquest mestre va fer servir un filtre, que els professionals anomenen atrapa-llums, a fi d'obtenir més lluïssor encara dels ulls de l'Ingrid Bergman. La crítica exigent va dir que, mirant-la a ella, el veiem a ell com si l'empresonés amb la seva tendra i profunda mirada. Edeson va retratar l'actriu agafant sempre el seu perfil esquerre, el que ella preferia. I el que va fer millor: Combinar sàviament les ombres del cinema negre amb les llums expressionistes que havia aportat el magnífic cinema alemany.



No es pot obviar tampoc, seria falta greu, la presència en la banda sonora del gran Max Steiner, el músic vienès que, entre d’altres perles, havia compost la brillant i rica partitura d’Allò que el vent s’endugué. Max Steiner, que va estudiar al Conservatori de la seva ciutat, havia fet en un sol curs els quatre que calien per obtenir el títol de Música. Fill d’una família d’empresaris teatrals de prestigi, s’havia manifestat un nen superdotat. Un dels seus mestres a Viena havia estat el mateix director del celebrat Conservatori, un tal Gustav Mahler. Quasi res, vaja.

En Max Steiner va ser l'introductor del leit motif en la música de cinema. Steiner es va inspirar per Casablanca en la cançó As times goes by, de Herman Hupfeld, que ja formava part de l’obra teatral, i també va utilitzar La Marsellesa, ja que hi ha una gloriosa escena en què un grup que forma part dels aliats la canta contra Die Wacht am Rhein, entonada per militars nazis i uns quants seguidors.

El compositor Max Steiner havia rebut 26 nominacions a l’Oscar al llarg de la seva carrera als Estats Units, on la indústria del cinema l'havia reclamat quan era un xicot jove de talent ja provat. Havia nascut l’any 1888, com hem dit, a Viena, i allà hi va morir l’any 1971. Escoltar la seva música i sentir-lo com hereu directe dels grans compositors clàssics de Centre-Europa és un plaer a no oblidar mai.

S’han d’esmentar actors de repartiment que amb els seus talents arrodoneixen la pel·lícula: En Claude Rains com a Capità Renault, en Peter Lorre, amb aquells ulls d’un altre mòn, fent el paper del desgraciat Ugarte, en Sydney Greenstreet, un actor de culte, molt gras i pervers, que a la pel·lícula també regenta un bar, i Conrad Veidt fent de Major Strasser de la Luftwaffe.

No fa falta detallar l’argument. Qui l’hagi vista i fruïda, naturalment, ja sap la història, i els que no s’han donat encara el caprici de mirar-la, se sorprendran amb la seva bellesa visual i dramàtica i en els seus modèlics diàlegs de rèplica incanviable:

- Què vares fer ahir a la nit?
- Uff, d’això ja fa molt temps.
- Què faràs aquesta nit?
- Mai faig projectes amb tanta antelació
.

- Què va venir a fer al desert?
- A prendre les aigües.
- Al desert?
- Em varen informar malament.

I això és només una petita mostra que transcric de memòria. ¿Algú dubta que el cinema conté també literatura i, de vegades, de la bona?

¿Aconseguiré que algú vegi o torni a veure aquesta obra d’art tan reeixida com impremeditada?
Cinema

COSES DE CASABLANCA

Enviat per glòria  |  11 comentaris

A la meva mare, Sara Pou Rosell
In memoriam



Una pel·lícula més. Una història d’amor i de guerra basada en una discreta obra de teatre que portava per títol Everybody comes to Rick’s, de Murray Burnett i Joan Alison. El productor, Hal Wallis, amb el criteri que el caracteritzava, va escollir en William Wyler per realitzar el que encara no existia ni en forma de guió. Però el gran William Wyler, creador d’un munt de joies ben diferents i totes de valor des de Washington Square, coneguda aquí com La Heredera, fins a Ben-Hur i passant per La calumnia –i són només uns quants exemples- va declinar la petició del senyor Wallis, i la futura pel·lícula va quedar adjudicada a Michael Curtiz.

Aquest realitzador era jueu hongarès i ja feia anys que es dedicava al cinema. Se’l tenia per un simple artesà, un home amb ofici, però mancat d’estil. A partir de l’estrena de Casablanca, el públic cinèfil el va començar a apreciar per raons obvies. Força més tard, l’any 1954, va dirigir Mildred Pierce, aquí Alma en suplicio, una obra d’art de principi a final i un recital de registres dramàtics per part de la seva protagonista, la potent
Joan Crawford.

Casablanca
es va estrenar el mateix any en què va ser filmada, el 1942, i va guanyar diversos Oscar a l’any següent, entre ells el concedit a la millor pel·lícula.

Per fer el paper de Rick, el protagonista de Casablanca, amo d’un bar-casino a la ciutat que dóna nom a la pel·lícula, es va pensar en Ronald Reagan, l’ex president dels Estats Units, que, per sort dels espectadors, s’havia allistat a l’exèrcit del seu país. Després es va proposar el rol a George Raft, l’actor que havia fet Bolero i que sempre tenia un peu al marge de la llei, però l’atractiu i excel·lent ballarí de saló va rebutjar el paper.

Aquets dos intents fallits de trobar l'home que havia de ser en Rick, li varen ser la sort a un actor obscur, de veu nasal i escassa talla física: Humphrey Bogart. I així es va descobrir que aquella opacitat era atractiva perquè donava al personatge un necessari aire inaccessible, que aquella vocalització gairebé negligent li donava caràcter al personatge, i que les faccions tosques i la poca alçada no eren impediment perquè el senyor lluïs l’esmoquin amb elegant autoritat i resultés d’una virilitat aclaparadora, que explicava de sobres la passió d’Ilsa Lund, el personatge interpretat per la exquisida Bergman.

El paper de la dolça Ilsa va ser ofert de seguida a la jove actriu sueca que Hollywood havia anat a buscar a la llunyana i freda Escandinàvia. En el seu llibre de memòries titulat Mi vida, la gran actriu ens explica que el full amb el guió els hi era lliurat cada matí, de manera que anaven treballant al dia. La Bergman deia que només sabia que estava casada amb un home, en Victor Laszlo, paper que interpretava l’actor alemany Paul Henreid, a qui estimava, però que en realitat de qui estava de debó enamorada era d’en Rick, i això feia que els mirés a tots dos amb amor.




L'Ingrid Bergman també ens fa saber que, durant el rodatge, la seva relació amb en Bogart va ser quasi bé nul·la. Es veu que l’actor era tan cortès com distant. Diu la Bergman: "Ens besàvem però no ens coneixíem. Sovint jo anava al cinema a veure El falcó maltès, a veure si podia copsar alguna cosa de la tancada personalitat d’aquell home". Déu n'hi do.

S’ha de dir que l’espectador va rebre amb fruïció la química que de manera espontània es produïa entre l’actor i l’actriu. Semblaven estimar-se tant que, amb el que ens explica l'Ingrid Bergman, podem veure almenys dues coses: La primera, que es tractava de grans actors que, obedients, anaven seguint el full de ruta que en Michael Curtiz els anava marcant, i la segona que hi ha alguna cosa que s'escapa a qualsevol control humà, un deus ex machina que el públic percep i, excitat d’emoció, entra en el bell joc de mentides que se li proposa des de la pantalla. Està clar que nosaltres també actuem quan durant dues hores i en el record donem crèdit a l'amor de l'Ilsa i en Rick. La Bergman i en Bogart, qui sap si es varen tornar a veure mai més.

És molt important fer una parada en la figura del fotògraf, Arthur Edeson. Aquest mestre va fer servir un filtre, que els professionals anomenen atrapa-llums, a fi d'obtenir més lluïssor encara dels ulls de l'Ingrid Bergman. La crítica exigent va dir que, mirant-la a ella, el veiem a ell com si l'empresonés amb la seva tendra i profunda mirada. Edeson va retratar l'actriu agafant sempre el seu perfil esquerre, el que ella preferia. I el que va fer millor: Combinar sàviament les ombres del cinema negre amb les llums expressionistes que havia aportat el magnífic cinema alemany.



No es pot obviar tampoc, seria falta greu, la presència en la banda sonora del gran Max Steiner, el músic vienès que, entre d’altres perles, havia compost la brillant i rica partitura d’Allò que el vent s’endugué. Max Steiner, que va estudiar al Conservatori de la seva ciutat, havia fet en un sol curs els quatre que calien per obtenir el títol de Música. Fill d’una família d’empresaris teatrals de prestigi, s’havia manifestat un nen superdotat. Un dels seus mestres a Viena havia estat el mateix director del celebrat Conservatori, un tal Gustav Mahler. Quasi res, vaja.

En Max Steiner va ser l'introductor del leit motif en la música de cinema. Steiner es va inspirar per Casablanca en la cançó As times goes by, de Herman Hupfeld, que ja formava part de l’obra teatral, i també va utilitzar La Marsellesa, ja que hi ha una gloriosa escena en què un grup que forma part dels aliats la canta contra Die Wacht am Rhein, entonada per militars nazis i uns quants seguidors.

El compositor Max Steiner havia rebut 26 nominacions a l’Oscar al llarg de la seva carrera als Estats Units, on la indústria del cinema l'havia reclamat quan era un xicot jove de talent ja provat. Havia nascut l’any 1888, com hem dit, a Viena, i allà hi va morir l’any 1971. Escoltar la seva música i sentir-lo com hereu directe dels grans compositors clàssics de Centre-Europa és un plaer a no oblidar mai.

S’han d’esmentar actors de repartiment que amb els seus talents arrodoneixen la pel·lícula: En Claude Rains com a Capità Renault, en Peter Lorre, amb aquells ulls d’un altre mòn, fent el paper del desgraciat Ugarte, en Sydney Greenstreet, un actor de culte, molt gras i pervers, que a la pel·lícula també regenta un bar, i Conrad Veidt fent de Major Strasser de la Luftwaffe.

No fa falta detallar l’argument. Qui l’hagi vista i fruïda, naturalment, ja sap la història, i els que no s’han donat encara el caprici de mirar-la, se sorprendran amb la seva bellesa visual i dramàtica i en els seus modèlics diàlegs de rèplica incanviable:

- Què vares fer ahir a la nit?
- Uff, d’això ja fa molt temps.
- Què faràs aquesta nit?
- Mai faig projectes amb tanta antelació
.

- Què va venir a fer al desert?
- A prendre les aigües.
- Al desert?
- Em varen informar malament.

I això és només una petita mostra que transcric de memòria. ¿Algú dubta que el cinema conté també literatura i, de vegades, de la bona?

¿Aconseguiré que algú vegi o torni a veure aquesta obra d’art tan reeixida com impremeditada?

12:18 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

11 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

22 de juny 2008


Com que toca crònica, sobretot per als que no vau poder venir per una raó o una altra a la classe d’ahir amb la Mireia Carbó, faré la meva intentant explicar la bona estona que, amb l’estil inconfusible de la "profa", vam poder viure tots els que hi vam assistir.

De debò us dic que l’ambient que hi ha abans de començar la classe sembla talment el d’un col·legi el primer dia després de les llargues vacances d’estiu:

"Ei!!!! Com estàs?…. no t’ho he dit al bloc, però vaig fer aquella salseta i em va sortir boníiiiiiisima! No tenia vinagre de xerès, però en vaig fer servir un de normal, el que hi poso sempre a les amanides, i els convidats es van quedar al·lucinats!"

"Noiiiiiiis, quines fotos!!!!… A mi em surten un "xurro", i mira que m’hi estic estona, eh?..."

"Com va la contractura? (…) Ahhhh!, perquè fas molt bona cara, eh?… Vols dir que aquest camàndules que tens per marit no fa una mica de comèdia perquè li agrada que el cuidin? (…) Mira, mira, com riu, el punyetero!"

"Oh, nena!: Quina panxa fas ja, eh?… Pel setembre, oi, vas dir que et tocava? (…) Oh, sí! Passar els darrers mesos de l’embaràs amb aquesta calor és molt pesat. La qüestió és que et trobis bé, però."

Jo em mirava de reüll, de tant en tant, la gent que no era de la colla, i gairebé tots feien cara com volent dir: "Ui!, sí que són amics!… Sembla que es coneguin de tota la vida… Hauré de venir més sovint."

Va costar una mica, val a dir, que es fes silenci quan la Carbó va posar-se al capdavant dels fogons, però quan es va fer, totes les mirades es van concentrar, i ben concentrades, cap a ella que, sense cap mena de preàmbul, va començar a explicar el primer dels tres plats programats per a aquella classe.

I aquí sí que tria i remena de tot un reguitzell de consells i d’idees.

Amb els ingredients: Per què comprar, per exemple, crema de llet específicament per guisar i no pas per muntar, si la que comprem per muntar tant ens pot servir per una cosa com per a l’altra?…

O amb els materials: Per què trencar-nos el cap buscant motlles específics si, a vegades, un senzill got de plàstic ens pot fer les mateixes funcions que el motlle metàl·lic o de silicona que hem d’anar a buscar a la botiga especialitzada que està a la quinta forca?…

Fa lleig, està clar, si algú ens veu que, en lloc d’utilitzar el pinzell reglamentari de pastisseria, per pintar una massa fem servir els dits, però…, algú s’ha fixat mai que en aquests pinzells és molt difícil, sobretot a la part de la juntura entre el mànec i els pèls, eliminar-ne completament les restes d’ou o de farina que hi queden enganxats cada cop que els fem servir?… Amb les puntes d’un parell o tres de dits de les mans (ben netes, està clar!) podem "pinzellar" perfectament amb ou batut qualsevol massa tan bé com amb un pinzell i amb molta més garantia higiènica.

Hem de deixar de fer un arròs, per exemple com el de verdures que ens va ensenyar a fer a la classe, si no tenim una paella amb dues nances, és a dir, la típica paella valenciana, de la mida que necessitem?… Però si amb una paella normal tenim exactament les mateixes prestacions!

El que més m’admira de la Carbó és que, a part del gran instint natural pedagògic que té i que va mantenint durant tota la classe, sap salpebrar-la amb enginy, bon humor i constants picades d’ullet, i el caliu que s’aconsegueix formar entre ella i els alumnes, fa que tinguis la sensació que tots aquests ingredients es van coent en un plàcid i rítimic xup-xup durant les gairebé dues hores que duren les seves classses, amb un resultat final més que satisfactori.

"Ei!, he de marxar, que ja és molt tard…"

"El pastís de formatge està boníiiiiisim! No l’has tastat?"

"Vinga, va!, que hem de fer les fotografies!"

"Lluíiiiiiiiis!"


(Moltes gràcies, Josep i Glòria per la fotografia que il·lustra aquest post.)
Articles varis cuina

CLASSE AMB LA CARBÓ

Enviat per enric  |  12 comentaris


Com que toca crònica, sobretot per als que no vau poder venir per una raó o una altra a la classe d’ahir amb la Mireia Carbó, faré la meva intentant explicar la bona estona que, amb l’estil inconfusible de la "profa", vam poder viure tots els que hi vam assistir.

De debò us dic que l’ambient que hi ha abans de començar la classe sembla talment el d’un col·legi el primer dia després de les llargues vacances d’estiu:

"Ei!!!! Com estàs?…. no t’ho he dit al bloc, però vaig fer aquella salseta i em va sortir boníiiiiiisima! No tenia vinagre de xerès, però en vaig fer servir un de normal, el que hi poso sempre a les amanides, i els convidats es van quedar al·lucinats!"

"Noiiiiiiis, quines fotos!!!!… A mi em surten un "xurro", i mira que m’hi estic estona, eh?..."

"Com va la contractura? (…) Ahhhh!, perquè fas molt bona cara, eh?… Vols dir que aquest camàndules que tens per marit no fa una mica de comèdia perquè li agrada que el cuidin? (…) Mira, mira, com riu, el punyetero!"

"Oh, nena!: Quina panxa fas ja, eh?… Pel setembre, oi, vas dir que et tocava? (…) Oh, sí! Passar els darrers mesos de l’embaràs amb aquesta calor és molt pesat. La qüestió és que et trobis bé, però."

Jo em mirava de reüll, de tant en tant, la gent que no era de la colla, i gairebé tots feien cara com volent dir: "Ui!, sí que són amics!… Sembla que es coneguin de tota la vida… Hauré de venir més sovint."

Va costar una mica, val a dir, que es fes silenci quan la Carbó va posar-se al capdavant dels fogons, però quan es va fer, totes les mirades es van concentrar, i ben concentrades, cap a ella que, sense cap mena de preàmbul, va començar a explicar el primer dels tres plats programats per a aquella classe.

I aquí sí que tria i remena de tot un reguitzell de consells i d’idees.

Amb els ingredients: Per què comprar, per exemple, crema de llet específicament per guisar i no pas per muntar, si la que comprem per muntar tant ens pot servir per una cosa com per a l’altra?…

O amb els materials: Per què trencar-nos el cap buscant motlles específics si, a vegades, un senzill got de plàstic ens pot fer les mateixes funcions que el motlle metàl·lic o de silicona que hem d’anar a buscar a la botiga especialitzada que està a la quinta forca?…

Fa lleig, està clar, si algú ens veu que, en lloc d’utilitzar el pinzell reglamentari de pastisseria, per pintar una massa fem servir els dits, però…, algú s’ha fixat mai que en aquests pinzells és molt difícil, sobretot a la part de la juntura entre el mànec i els pèls, eliminar-ne completament les restes d’ou o de farina que hi queden enganxats cada cop que els fem servir?… Amb les puntes d’un parell o tres de dits de les mans (ben netes, està clar!) podem "pinzellar" perfectament amb ou batut qualsevol massa tan bé com amb un pinzell i amb molta més garantia higiènica.

Hem de deixar de fer un arròs, per exemple com el de verdures que ens va ensenyar a fer a la classe, si no tenim una paella amb dues nances, és a dir, la típica paella valenciana, de la mida que necessitem?… Però si amb una paella normal tenim exactament les mateixes prestacions!

El que més m’admira de la Carbó és que, a part del gran instint natural pedagògic que té i que va mantenint durant tota la classe, sap salpebrar-la amb enginy, bon humor i constants picades d’ullet, i el caliu que s’aconsegueix formar entre ella i els alumnes, fa que tinguis la sensació que tots aquests ingredients es van coent en un plàcid i rítimic xup-xup durant les gairebé dues hores que duren les seves classses, amb un resultat final més que satisfactori.

"Ei!, he de marxar, que ja és molt tard…"

"El pastís de formatge està boníiiiiisim! No l’has tastat?"

"Vinga, va!, que hem de fer les fotografies!"

"Lluíiiiiiiiis!"


(Moltes gràcies, Josep i Glòria per la fotografia que il·lustra aquest post.)

2:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

12 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

18 de juny 2008




Veieu aquesta fotografia del Gran Teatre del Liceu completament buit?… Doncs bé: Us imagineu que un dissabte al matí i mentre esteu fent cua per comprar la fruita i la verdura a plaça, us truquen pel mòbil i us pregunten si a les 5 de la tarda voleu assistir a aquest teatre a un assaig general, sense públic, d’una òpera que us agrada tant que ja teniu les entrades des de fa gairebé un any?…

Oi que és difícil d’imaginar?… Doncs em va passar! Això mateix és el que em va passar aquest darrer dissabte i, com que em va fer tanta il·lusió poder-ho viure, quan li vaig explicar per telèfon ahir al vespre a la Glòria, em va animar perquè en fes un "post".

Doncs aquí el teniu:

Dissabte passat a la tarda, com deia, vaig tenir l'oportunitat de fruir d'una experiència que mai m'hauria imaginat poder viure, i és que, gràcies a un molt bon amic italià que va treballar durant gairebé quaranta anys com a cap de producció del Teatro Massimo de Palerm, vaig poder assistir a l'assaig general del primer repartiment de la Luisa Miller, l’òpera de Verdi que s’estrenarà el proper dia 19 al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, un assaig general, aquest, que no estava obert al públic i, per tant, el meu amic i jo en seríem els únics assitents aliens a la gent que treballa en la representació d'aquesta òpera.

Així és que, havent canviat tots els plans que tenia previstos de dinars i sopars pel cap de setmana, a les 5 en punt de la tarda un servidor va arribar davant les portes del teatre on, amb el meu amic i acompanyats per l’escenògraf i figurinista William Orlandi, que va fer les primeres passes en el món escènic a Palerm, i d'aquí ve, després de més de vint-i-cinc anys, la gran amistat entre aquesta amic meu i ell, vam entrar per dirigir-nos a la sala on hi ha els camerinos dels cantants protagonistes.

És una sala gran, rectangular i molt espaiosa on, al mig, hi ha unes còmodes butaques encarades a una gran pantalla de plasma per on, a través d’un circuit tancat de televisió, s’hi pot veure tot el que està passant dalt l’escenari i, just a l’altre costat, hi ha tota una sèrie de portes que són l’entrada als diferents camerinos.

Asseguts a aquelles butaques i xerrant de forma distesa, hi havia uns quants empleats de producció del teatre, responsables de la sastreria, perruqueria, maquillatge…, esperant, per si calia, oferir els seus serveis en algun retoc d’última hora.

Allà hi vaig poder veure com es passejava amunt i avall, concentrat i ja vestit per a la representació, Giacomo Prestia -alt com un Sant Pau!- mentre jo, amb el cap ple de cabòries i intentant a la vegada que no se m’escapés ni un sol detall, tot d’una -oh, déus!!!…-, vaig sentir que, a dins d’un dels camerinos, Samuel Ramey exercitava la veu!!!

La cara, barreja de sorpresa, d’incredulitat i, per què negar-ho, d’emoció que, suposo, vaig mostrar en aquell moment, va provocar un somriure al meu amic, que, burleta, amb el seu marcat accent italià del sud em va dir: "Ènric: no te desmayes ahora, por favor, que está a punto de comenssar la fúncsion!"

Deixeu que us digui que, anti-yankee convençut com tocava ser per poder-se allistar a les files dels "progres" durant la meva joventut –igual que molta gent d’aquella mateixa generació, que també hi estaven apuntats malgrat que avui en dia alguns d'ells s’han convertit en agressius executius de grans i petites multinacionals, en advocats de renom i, fins i tot, en polítics que branden banderes de colors molt més esvaïts que els llampants i encesos que hi figuraven en les que brandaven en aquella època…-, ara, de gran, faig broma dient que no em toca cap més remei que purgar-me i inclinar el cap davant aquest pòquer d'asos yankees que han estat Chris Merritt, Rockwell Blake i, naturalment i sobretot, Marilyn Horne i Samuel Ramey, el gran baix estadounidenc, aquest darrer, posseïdor d’una de les veus més boniques i impressionantment dúctils que jo hagi sentit mai a cantants d’aquesta corda.

Els que em coneixeu bé, bé sabeu que, de mena entusiasta com no puc evitar ser, se me’n va la xaveta quan sento interpretar, a Ramey, papers de Rossini (el seu Assur, de Semiramide i el seu Mustafà Bey, de L’italiana in Algeri son, per a mi, insuperables), o papers de Verdi, de Boito, de Gounod, de Donizetti, de Mozart…, pel que bé us podeu imaginar, doncs, quin posat deuria fer en aquell moment perquè el meu amic italià, adonant-se'n, em fes l’ullet amb aquella broma.

Malauradament, quan van avisar per megafonia que l'assaig era a punt de començar, Samuel Ramey encara no havia sortit, pel que em vaig quedar amb les ganes de veure'l, ni que fos de reüll, a menys d'un metre de distància, però el fet d'estar durant una bona estona en aquella sala em va permetre, no obstant, poder conèixer un personatge que em va semblar meravellós: el director d’escena Gilbert Deflo:



En Gilbert Deflo es va acostar a saludar al meu amic, i aquest me'l va presentar. Com si em conegués de tota la vida, amb una barreja de francès, italià, alemany, anglès, castellà i, fins i tot, català, i amb una vitalitat i simpatia fora de mida, va estar-se una bona estona xerrant amb nosaltres sobre les representacións d'aquesta mateixa producció a París, dels lògics i petits problemes d'última hora d'aquesta, així com d’altres produccions que recordava haver fet al Liceu i, d’una manera molt especial, de la de l’Orpheo, amb en Jordi Savall.

En Gilbert (què us sembla quines confiances, eh?) s’expressa amb els ulls, amb les celles, amb el front, amb les espatlles, amb els braços, amb les mans… És un entusiasta de la seva feina i un amant apassionat del teatre i, sobretot, de l’òpera.

Em va fer moltíssima gràcia quan, en un moment determinat, va referir-se a un dels cantants protagonistes, perquè es veu que és d'aquelles persones que hi troba pegues a tot: que si la màniga li venia un pèl massa curta, que si aquella tela li picava una mica darrere el coll, que si les sabates li venien una mica balderes... Fins i tot el gruix d'un clip que li subjectava la perruca que havia de dur es veu que no era del seu gust. "És una persona encantadora, afable i educadíssima...", va acabar dient Gilbert Deflo, però amb un còmplice somriure d'orella a orella va rematar, xiuixiuejant: "ma… e una rompi coglioni!!!", una expressió gairebé calcada a la nostra quan diem que algú és un "torradallonses".

Ja a la platea, i com que érem els únics espectadors, vam poder triar la que ens va semblar que era la millor localitat sense els temors afegits que no ens toqués com a veïns més pròxims ni estossegadors, ni calurosos ventant-se amb el programa de mà, ni sorollosos desembolicadors i paladejadors de caramels…

Quina sensació més estranya i, a la vegada, tan agradable aquella d'imaginar-te per un moment (que ja és imaginar, oi?) que tota aquella representació la faran només per a tu…Bé, també hi havia el meu amic, però com que ell també és del món de la faràndula segur que ho vivia d’una manera completament diferent.

Les llums de la sala es van apagar i l'orquestra, dirigida per Maurizio Benini, que anava amb mànigues de camisa, va interpretar la preciosa obertura i, en acabar, es va alçar el teló...

L'escenografia i el vestuari de William Orlandi em van semblar que complien la funció que haurien de complir sempre: no fer nosa. No vull dir amb això que no m'agradin les escenografies més complexes, però amb l'esquemàtic interior d'una casa pairal amb la finestra oberta on, al fons, pintat sobre tela, hi apareix un esponerós paisatge propi d'alta muntanya, i amb unes columnes que sostenen uns arcs gòtics, jo ja en tinc ben bé prou per ubicar-me als paratges on viuen els Miller, o a les possessions del comte Walter, que són els llocs on transcorren les diferents escenes d’aquesta òpera.



Vaig sentir el chor molt segur i còmode, i em va agradar molt especialment sentir una bona potència en la veu dels baixos.

Pel que fa als cantants, estic segur que cap d'ells va tenir res a veure com quan actuaran en les funcions públiques, ja que ni Krassimira Stoyanova -a qui en aquell tan preciós "Lo vidi e'l primo palpito" inicial gairebé no la vaig sentir-, ni Aquiles Machado van esforçar-se ni una gota.

Em va causar una magnífica impressió, però, Roberto Frontali fent de Miller, que va ser l'únic, a parer meu, està clar, que vivia la representació com si el teatre estigués ple de gom a gom: quina passió i quina entrega!

Obvio dir massa coses sobre què em va semblar el meu admirat Samuel Ramey, perquè els tremolors que surten d'aquella veuassa que tant m'ha fet gaudir, sobretot cantant Rossini, em feien, i no exagero, entristir.

El meu amic i jo, cada cop que acabava alguna de les seves intervencions, ens miràvem a la cara com volent dir: "Mare meva!"… I és que si Samuel Ramey no hagués estat tan, però tan! gran en la seva plenitud, ara no ens faria tant de mal el contrast actual.

En fi..., com totes les coses bones que ens passen, els tres actes d'aquella Luisa Miller van passar-me volant, i com a la Ventafocs quan li van tocar les 12 en punt de la nit, a mi em va tocar l'hora de despertar d'aquell somni viscut amb els ulls oberts de bat a bat, així és que, un cop acabada l'òpera, el meu amic i jo vam acomiadar-nos de William Orlandi i de Gilbert Deflo, i mentre caminàvem per la Rambla camí de la plaça de Catalunya per anar a agafar el tren, vaig encendre'm una cigarreta, i va ser aleshores quan vaig adonar-me... que ni m'havia enrecordat de fumar en cap dels dos entreactes!
Òpera

SOMNIAR AMB ELS ULLS OBERTS

Enviat per enric  |  13 comentaris




Veieu aquesta fotografia del Gran Teatre del Liceu completament buit?… Doncs bé: Us imagineu que un dissabte al matí i mentre esteu fent cua per comprar la fruita i la verdura a plaça, us truquen pel mòbil i us pregunten si a les 5 de la tarda voleu assistir a aquest teatre a un assaig general, sense públic, d’una òpera que us agrada tant que ja teniu les entrades des de fa gairebé un any?…

Oi que és difícil d’imaginar?… Doncs em va passar! Això mateix és el que em va passar aquest darrer dissabte i, com que em va fer tanta il·lusió poder-ho viure, quan li vaig explicar per telèfon ahir al vespre a la Glòria, em va animar perquè en fes un "post".

Doncs aquí el teniu:

Dissabte passat a la tarda, com deia, vaig tenir l'oportunitat de fruir d'una experiència que mai m'hauria imaginat poder viure, i és que, gràcies a un molt bon amic italià que va treballar durant gairebé quaranta anys com a cap de producció del Teatro Massimo de Palerm, vaig poder assistir a l'assaig general del primer repartiment de la Luisa Miller, l’òpera de Verdi que s’estrenarà el proper dia 19 al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, un assaig general, aquest, que no estava obert al públic i, per tant, el meu amic i jo en seríem els únics assitents aliens a la gent que treballa en la representació d'aquesta òpera.

Així és que, havent canviat tots els plans que tenia previstos de dinars i sopars pel cap de setmana, a les 5 en punt de la tarda un servidor va arribar davant les portes del teatre on, amb el meu amic i acompanyats per l’escenògraf i figurinista William Orlandi, que va fer les primeres passes en el món escènic a Palerm, i d'aquí ve, després de més de vint-i-cinc anys, la gran amistat entre aquesta amic meu i ell, vam entrar per dirigir-nos a la sala on hi ha els camerinos dels cantants protagonistes.

És una sala gran, rectangular i molt espaiosa on, al mig, hi ha unes còmodes butaques encarades a una gran pantalla de plasma per on, a través d’un circuit tancat de televisió, s’hi pot veure tot el que està passant dalt l’escenari i, just a l’altre costat, hi ha tota una sèrie de portes que són l’entrada als diferents camerinos.

Asseguts a aquelles butaques i xerrant de forma distesa, hi havia uns quants empleats de producció del teatre, responsables de la sastreria, perruqueria, maquillatge…, esperant, per si calia, oferir els seus serveis en algun retoc d’última hora.

Allà hi vaig poder veure com es passejava amunt i avall, concentrat i ja vestit per a la representació, Giacomo Prestia -alt com un Sant Pau!- mentre jo, amb el cap ple de cabòries i intentant a la vegada que no se m’escapés ni un sol detall, tot d’una -oh, déus!!!…-, vaig sentir que, a dins d’un dels camerinos, Samuel Ramey exercitava la veu!!!

La cara, barreja de sorpresa, d’incredulitat i, per què negar-ho, d’emoció que, suposo, vaig mostrar en aquell moment, va provocar un somriure al meu amic, que, burleta, amb el seu marcat accent italià del sud em va dir: "Ènric: no te desmayes ahora, por favor, que está a punto de comenssar la fúncsion!"

Deixeu que us digui que, anti-yankee convençut com tocava ser per poder-se allistar a les files dels "progres" durant la meva joventut –igual que molta gent d’aquella mateixa generació, que també hi estaven apuntats malgrat que avui en dia alguns d'ells s’han convertit en agressius executius de grans i petites multinacionals, en advocats de renom i, fins i tot, en polítics que branden banderes de colors molt més esvaïts que els llampants i encesos que hi figuraven en les que brandaven en aquella època…-, ara, de gran, faig broma dient que no em toca cap més remei que purgar-me i inclinar el cap davant aquest pòquer d'asos yankees que han estat Chris Merritt, Rockwell Blake i, naturalment i sobretot, Marilyn Horne i Samuel Ramey, el gran baix estadounidenc, aquest darrer, posseïdor d’una de les veus més boniques i impressionantment dúctils que jo hagi sentit mai a cantants d’aquesta corda.

Els que em coneixeu bé, bé sabeu que, de mena entusiasta com no puc evitar ser, se me’n va la xaveta quan sento interpretar, a Ramey, papers de Rossini (el seu Assur, de Semiramide i el seu Mustafà Bey, de L’italiana in Algeri son, per a mi, insuperables), o papers de Verdi, de Boito, de Gounod, de Donizetti, de Mozart…, pel que bé us podeu imaginar, doncs, quin posat deuria fer en aquell moment perquè el meu amic italià, adonant-se'n, em fes l’ullet amb aquella broma.

Malauradament, quan van avisar per megafonia que l'assaig era a punt de començar, Samuel Ramey encara no havia sortit, pel que em vaig quedar amb les ganes de veure'l, ni que fos de reüll, a menys d'un metre de distància, però el fet d'estar durant una bona estona en aquella sala em va permetre, no obstant, poder conèixer un personatge que em va semblar meravellós: el director d’escena Gilbert Deflo:



En Gilbert Deflo es va acostar a saludar al meu amic, i aquest me'l va presentar. Com si em conegués de tota la vida, amb una barreja de francès, italià, alemany, anglès, castellà i, fins i tot, català, i amb una vitalitat i simpatia fora de mida, va estar-se una bona estona xerrant amb nosaltres sobre les representacións d'aquesta mateixa producció a París, dels lògics i petits problemes d'última hora d'aquesta, així com d’altres produccions que recordava haver fet al Liceu i, d’una manera molt especial, de la de l’Orpheo, amb en Jordi Savall.

En Gilbert (què us sembla quines confiances, eh?) s’expressa amb els ulls, amb les celles, amb el front, amb les espatlles, amb els braços, amb les mans… És un entusiasta de la seva feina i un amant apassionat del teatre i, sobretot, de l’òpera.

Em va fer moltíssima gràcia quan, en un moment determinat, va referir-se a un dels cantants protagonistes, perquè es veu que és d'aquelles persones que hi troba pegues a tot: que si la màniga li venia un pèl massa curta, que si aquella tela li picava una mica darrere el coll, que si les sabates li venien una mica balderes... Fins i tot el gruix d'un clip que li subjectava la perruca que havia de dur es veu que no era del seu gust. "És una persona encantadora, afable i educadíssima...", va acabar dient Gilbert Deflo, però amb un còmplice somriure d'orella a orella va rematar, xiuixiuejant: "ma… e una rompi coglioni!!!", una expressió gairebé calcada a la nostra quan diem que algú és un "torradallonses".

Ja a la platea, i com que érem els únics espectadors, vam poder triar la que ens va semblar que era la millor localitat sense els temors afegits que no ens toqués com a veïns més pròxims ni estossegadors, ni calurosos ventant-se amb el programa de mà, ni sorollosos desembolicadors i paladejadors de caramels…

Quina sensació més estranya i, a la vegada, tan agradable aquella d'imaginar-te per un moment (que ja és imaginar, oi?) que tota aquella representació la faran només per a tu…Bé, també hi havia el meu amic, però com que ell també és del món de la faràndula segur que ho vivia d’una manera completament diferent.

Les llums de la sala es van apagar i l'orquestra, dirigida per Maurizio Benini, que anava amb mànigues de camisa, va interpretar la preciosa obertura i, en acabar, es va alçar el teló...

L'escenografia i el vestuari de William Orlandi em van semblar que complien la funció que haurien de complir sempre: no fer nosa. No vull dir amb això que no m'agradin les escenografies més complexes, però amb l'esquemàtic interior d'una casa pairal amb la finestra oberta on, al fons, pintat sobre tela, hi apareix un esponerós paisatge propi d'alta muntanya, i amb unes columnes que sostenen uns arcs gòtics, jo ja en tinc ben bé prou per ubicar-me als paratges on viuen els Miller, o a les possessions del comte Walter, que són els llocs on transcorren les diferents escenes d’aquesta òpera.



Vaig sentir el chor molt segur i còmode, i em va agradar molt especialment sentir una bona potència en la veu dels baixos.

Pel que fa als cantants, estic segur que cap d'ells va tenir res a veure com quan actuaran en les funcions públiques, ja que ni Krassimira Stoyanova -a qui en aquell tan preciós "Lo vidi e'l primo palpito" inicial gairebé no la vaig sentir-, ni Aquiles Machado van esforçar-se ni una gota.

Em va causar una magnífica impressió, però, Roberto Frontali fent de Miller, que va ser l'únic, a parer meu, està clar, que vivia la representació com si el teatre estigués ple de gom a gom: quina passió i quina entrega!

Obvio dir massa coses sobre què em va semblar el meu admirat Samuel Ramey, perquè els tremolors que surten d'aquella veuassa que tant m'ha fet gaudir, sobretot cantant Rossini, em feien, i no exagero, entristir.

El meu amic i jo, cada cop que acabava alguna de les seves intervencions, ens miràvem a la cara com volent dir: "Mare meva!"… I és que si Samuel Ramey no hagués estat tan, però tan! gran en la seva plenitud, ara no ens faria tant de mal el contrast actual.

En fi..., com totes les coses bones que ens passen, els tres actes d'aquella Luisa Miller van passar-me volant, i com a la Ventafocs quan li van tocar les 12 en punt de la nit, a mi em va tocar l'hora de despertar d'aquell somni viscut amb els ulls oberts de bat a bat, així és que, un cop acabada l'òpera, el meu amic i jo vam acomiadar-nos de William Orlandi i de Gilbert Deflo, i mentre caminàvem per la Rambla camí de la plaça de Catalunya per anar a agafar el tren, vaig encendre'm una cigarreta, i va ser aleshores quan vaig adonar-me... que ni m'havia enrecordat de fumar en cap dels dos entreactes!

1:40 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

13 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

13 de juny 2008



Jo vaig descobrir aquest gran escriptor llegint La mancha humana, novel·la que va ser publicada a l’Estat espanyol l’any 2000. Al cap de mesos, seguint una vella i injusta tradició, va sortir la versió en llengua catalana amb un títol tan sofisticat com és La marca de l'home. Val a dir que l’obra en castellà, traduïda per en Jordi Fibla, és molt més fidel a l’original i per tant a la intenció que l’autor li donà en llengua anglesa: The human stain.

Deixant a part les discussions sempre possibles sobre versions, adaptacions o traduccions, a mi La mancha humana em va semblar una novel·la magnífica en la que s’hi plantejaven, de manera brillant i cruenta, els conflictes racials i també el socials dels sempre poderosos Estats Units d’Amèrica. Aquesta agradable descoberta d’un autor, del qual en sabia el prestigi però que mai no havia llegit, em va portar a buscar de forma quasi compulsiva més obra seva i a devorar-la amb depredadora passió lletraferida. He de dir que hi ha uns quants llibres d’en Philip Roth que encara no he llegit. Són com els caves o vins de gran reserva: me'ls guardo i sé que, quan els necessiti, els tindré i m’ajudaran, com sempre, a obrir més els ulls.



A part de l’esmentada La mancha humana, citaré dos llibres més d’aquest autor de primeríssim ordre que em van colpir profondament. El primer és Patrimony, publicat als Estats Units l’any 1991 i guanyador del National Book Critic Circle Award. En aquest llibre, en Philip Roth hi explica la història de la seva família, i molt concretament la del seu pare a qui ret un homenatge que no és res més que un discurs bellíssim i commovedor sobre els amors paternal i filial, també sobre el respecte i sobre la decrepitud que, un mal dia, ens agredeix indefugible i constant, i és un presagi de la fi.

En aquest llibre hi trobem el Philip Roth més tendre i lúcid. Els records de la seva infantesa, la lluita del seus pares per aconseguir donar als fills la rica i adequada formació que els haurà de servir per escapar de feines dures i sempre frontereres amb la precarietat, queden tan meravellosament reflectits, i sonen tan savis i pensats que el llibre va guanyant-nos cap i cor, i ell mateix se situa per si sol a la llista de les nostres lectures cabdals més emotives i clarividents. Actualment Patrimonio es pot adquirir en llengua castellana, i sé de bones fonts que la versió publicada no desmereix ni una mica l’essència sagrada de l’original: l’amor dels pares cap als fills i la voluntat de corresopondre'l.

L’altra llibre que desitjo esmentar és Pastoral Americana, de l’any 1997, any en el qual va guanyar el, si voleu discutible, com tot, però també cobejat Premi Pulitzer. Aquesta és una història de ficció, però a mi cada paraula em va semblar d’un sagnant realisme. El protagonista, un home que aparentment ho té tot, ja que és ric, bona persona i, a més a més, portador d’una bellesa llegendària, s’enfronta al fet que la seva única filla, encara adolescent, sigui una terrorista. El retrat de la societat, a través dels molts personatges que desfilen per aquesta gran obra, és despietat, i tan vàlid ens resulta a Newark (Nova Jersey), com a Terrassa, Manresa o Badalona (Catalunya), per exemple.

El dolor d'un protagonista cridat al martiri hi està tan ben expressat que te n'arribes a fer càrrec i a sentir la tristesa com si el seu mal fos el d'algú que t'és proper i que aprecies molt. I aquest efecte es deu al geni de l’autor, que, com una ventosa, absorbeix el substrat de la naturalesa humana i les seves variants, i transforma, en paraules incanviables que componen una prosa riquíssima en matisos, la seva enorme capacitat de percepció del món i de l'especie humana que, junt amb d'altres, l'habita.

Un apunt biogràfic ens porta a recordar que en Philip Roth va néixer a la ciutat industrial de Newark, al costat de Nova York, el 19 de març de l’any 1933. Nét d’emigrants polonesos d’origen jueu, el seus pares pertanyien, doncs, a la primera generació de jueus nascuts als Estats Units. Mentre la seva mare era mestressa de casa i s’ocupava amb eficiència i calidesa del seu home i dels seus dos fills, el pare de l’escriptor, que no havia pogut acabar l’ensenyament primari , treballava des que era un noiet com a grum en una companyia d’assegurances. Amb els anys va arribar a ser director d’agència, i durant molt de temps va simultaniejar aquesta feina amb la de venedor de congelats, tasca que compartia amb el seu germà, conduïnt a les nits per lliurar les comandes.

L’escriptor Philip Roth va fer els estudis secundaris al seu barri de Weequahic, a Newark. Va ser un excel·lent estudiant, i això li va permetre accedir a la universitat de Bucknell, on hi va començar a estudiar Llengua i Literatura angleses. Finalment, el somni dels seus pares s’acomplia. Més tard, i gràcies a una beca, va fer la llicenciatura de la carrera a la universitat de Chicago, on s’hi va quedar un temps com a professor d'anglès.


També durant molts anys va ensenyar Escriptura Creativa a les universitats d’Iowa i Princeton, i va cloure a Pennsylvania la seva tasca com a docent, impartint classes, sempre a la universitat, de Literatura Comparada. Es va retirar l’any 1992 i se’n va anar a viure a un poble de Connecticut, on va poder lliurar-se a la Literatura a temps complet i a tenir cura del seu cor, que l'ha espantat varies vegades però segueix bategant i per molts anys.

En Philip Roth, que ha estat un home molt atractiu, ha tingut una vida sentimental, amorosa, eròtica d’alt voltatge. La seva obra en dóna compte però, com que és novel·lista, hauríem d’escoltar què en diuen les seves ex parelles.

Hi ha el testimoni escrit de l’actriu Claire Bloom, la noia que en Chaplin va escollir per fer amb ell Candilejas, i no el deixa massa bé. El llibret, que es titula Leaving a Doll’s House (1996), fent clara referència al paper de la Nora ibseniana que tantes vegades i tan bé havia representat la Claire Bloom als escenaris més importants del món anglòfon, va ser cruelment contestat l’any 1998 pel senyor Roth amb la novel·la Me casé con un comunista, on l’autor disfressa lliurement la seva llarga història amb la dama del teatre britànic. És un llibre curiós i distret que no ens dóna l'alçada del Roth habitual ja que està escrit des d’un desagradable sentiment personal de venjança que posa en evidència l’ego doblat i tortuós de l’escriptor.



El dia 19 de març d’aquest any 2008, en Philip Roth va complir setanta-cinc anys, que varen ser celebrats pels medis intel·lectuals estadounidencs amb tota la solemnitat que requereixen l'home i l'edat. Fa cinc anys, quan en va fer setanta, l’ajuntament de Newark el va obsequiar amb una Ruta per la ciutat, que ja ha quedat instituïda, i que es va fer a imatge i semblança de l’itinerari que en James Joyce va inspirar a Dublín.

En Philip Roth es mostra molt afalagat quan se li diu que ell és a Newark allò que en Joyce és a Dublín, i quan fa cinc anys va inaugurar la seva Ruta, va dir que, per ell, aquella festa era el seu Estocolm. I és que ja fa molts anys que es baralla el nom d’en Roth per un Nobel, que no se li dóna mai i que, sovint, el reben noms que conviden al dubte pel que fa a la justícia del desitjat guardó.

Per acabar, unes frases d’ell, que a l’Enric, el meu soci de blog i sempre amic, li varen provocar una dolça onada d’humitat als ulls:

Primer, la paraula.
Segon, la frase.
Tercer,
el paràgraf.Quart, el full escrit.Cinquè, el llibre.
Literatura

PHILIP ROTH - NEWARK: BIGGER THAN LIFE!

Enviat per glòria  |  12 comentaris



Jo vaig descobrir aquest gran escriptor llegint La mancha humana, novel·la que va ser publicada a l’Estat espanyol l’any 2000. Al cap de mesos, seguint una vella i injusta tradició, va sortir la versió en llengua catalana amb un títol tan sofisticat com és La marca de l'home. Val a dir que l’obra en castellà, traduïda per en Jordi Fibla, és molt més fidel a l’original i per tant a la intenció que l’autor li donà en llengua anglesa: The human stain.

Deixant a part les discussions sempre possibles sobre versions, adaptacions o traduccions, a mi La mancha humana em va semblar una novel·la magnífica en la que s’hi plantejaven, de manera brillant i cruenta, els conflictes racials i també el socials dels sempre poderosos Estats Units d’Amèrica. Aquesta agradable descoberta d’un autor, del qual en sabia el prestigi però que mai no havia llegit, em va portar a buscar de forma quasi compulsiva més obra seva i a devorar-la amb depredadora passió lletraferida. He de dir que hi ha uns quants llibres d’en Philip Roth que encara no he llegit. Són com els caves o vins de gran reserva: me'ls guardo i sé que, quan els necessiti, els tindré i m’ajudaran, com sempre, a obrir més els ulls.



A part de l’esmentada La mancha humana, citaré dos llibres més d’aquest autor de primeríssim ordre que em van colpir profondament. El primer és Patrimony, publicat als Estats Units l’any 1991 i guanyador del National Book Critic Circle Award. En aquest llibre, en Philip Roth hi explica la història de la seva família, i molt concretament la del seu pare a qui ret un homenatge que no és res més que un discurs bellíssim i commovedor sobre els amors paternal i filial, també sobre el respecte i sobre la decrepitud que, un mal dia, ens agredeix indefugible i constant, i és un presagi de la fi.

En aquest llibre hi trobem el Philip Roth més tendre i lúcid. Els records de la seva infantesa, la lluita del seus pares per aconseguir donar als fills la rica i adequada formació que els haurà de servir per escapar de feines dures i sempre frontereres amb la precarietat, queden tan meravellosament reflectits, i sonen tan savis i pensats que el llibre va guanyant-nos cap i cor, i ell mateix se situa per si sol a la llista de les nostres lectures cabdals més emotives i clarividents. Actualment Patrimonio es pot adquirir en llengua castellana, i sé de bones fonts que la versió publicada no desmereix ni una mica l’essència sagrada de l’original: l’amor dels pares cap als fills i la voluntat de corresopondre'l.

L’altra llibre que desitjo esmentar és Pastoral Americana, de l’any 1997, any en el qual va guanyar el, si voleu discutible, com tot, però també cobejat Premi Pulitzer. Aquesta és una història de ficció, però a mi cada paraula em va semblar d’un sagnant realisme. El protagonista, un home que aparentment ho té tot, ja que és ric, bona persona i, a més a més, portador d’una bellesa llegendària, s’enfronta al fet que la seva única filla, encara adolescent, sigui una terrorista. El retrat de la societat, a través dels molts personatges que desfilen per aquesta gran obra, és despietat, i tan vàlid ens resulta a Newark (Nova Jersey), com a Terrassa, Manresa o Badalona (Catalunya), per exemple.

El dolor d'un protagonista cridat al martiri hi està tan ben expressat que te n'arribes a fer càrrec i a sentir la tristesa com si el seu mal fos el d'algú que t'és proper i que aprecies molt. I aquest efecte es deu al geni de l’autor, que, com una ventosa, absorbeix el substrat de la naturalesa humana i les seves variants, i transforma, en paraules incanviables que componen una prosa riquíssima en matisos, la seva enorme capacitat de percepció del món i de l'especie humana que, junt amb d'altres, l'habita.

Un apunt biogràfic ens porta a recordar que en Philip Roth va néixer a la ciutat industrial de Newark, al costat de Nova York, el 19 de març de l’any 1933. Nét d’emigrants polonesos d’origen jueu, el seus pares pertanyien, doncs, a la primera generació de jueus nascuts als Estats Units. Mentre la seva mare era mestressa de casa i s’ocupava amb eficiència i calidesa del seu home i dels seus dos fills, el pare de l’escriptor, que no havia pogut acabar l’ensenyament primari , treballava des que era un noiet com a grum en una companyia d’assegurances. Amb els anys va arribar a ser director d’agència, i durant molt de temps va simultaniejar aquesta feina amb la de venedor de congelats, tasca que compartia amb el seu germà, conduïnt a les nits per lliurar les comandes.

L’escriptor Philip Roth va fer els estudis secundaris al seu barri de Weequahic, a Newark. Va ser un excel·lent estudiant, i això li va permetre accedir a la universitat de Bucknell, on hi va començar a estudiar Llengua i Literatura angleses. Finalment, el somni dels seus pares s’acomplia. Més tard, i gràcies a una beca, va fer la llicenciatura de la carrera a la universitat de Chicago, on s’hi va quedar un temps com a professor d'anglès.


També durant molts anys va ensenyar Escriptura Creativa a les universitats d’Iowa i Princeton, i va cloure a Pennsylvania la seva tasca com a docent, impartint classes, sempre a la universitat, de Literatura Comparada. Es va retirar l’any 1992 i se’n va anar a viure a un poble de Connecticut, on va poder lliurar-se a la Literatura a temps complet i a tenir cura del seu cor, que l'ha espantat varies vegades però segueix bategant i per molts anys.

En Philip Roth, que ha estat un home molt atractiu, ha tingut una vida sentimental, amorosa, eròtica d’alt voltatge. La seva obra en dóna compte però, com que és novel·lista, hauríem d’escoltar què en diuen les seves ex parelles.

Hi ha el testimoni escrit de l’actriu Claire Bloom, la noia que en Chaplin va escollir per fer amb ell Candilejas, i no el deixa massa bé. El llibret, que es titula Leaving a Doll’s House (1996), fent clara referència al paper de la Nora ibseniana que tantes vegades i tan bé havia representat la Claire Bloom als escenaris més importants del món anglòfon, va ser cruelment contestat l’any 1998 pel senyor Roth amb la novel·la Me casé con un comunista, on l’autor disfressa lliurement la seva llarga història amb la dama del teatre britànic. És un llibre curiós i distret que no ens dóna l'alçada del Roth habitual ja que està escrit des d’un desagradable sentiment personal de venjança que posa en evidència l’ego doblat i tortuós de l’escriptor.



El dia 19 de març d’aquest any 2008, en Philip Roth va complir setanta-cinc anys, que varen ser celebrats pels medis intel·lectuals estadounidencs amb tota la solemnitat que requereixen l'home i l'edat. Fa cinc anys, quan en va fer setanta, l’ajuntament de Newark el va obsequiar amb una Ruta per la ciutat, que ja ha quedat instituïda, i que es va fer a imatge i semblança de l’itinerari que en James Joyce va inspirar a Dublín.

En Philip Roth es mostra molt afalagat quan se li diu que ell és a Newark allò que en Joyce és a Dublín, i quan fa cinc anys va inaugurar la seva Ruta, va dir que, per ell, aquella festa era el seu Estocolm. I és que ja fa molts anys que es baralla el nom d’en Roth per un Nobel, que no se li dóna mai i que, sovint, el reben noms que conviden al dubte pel que fa a la justícia del desitjat guardó.

Per acabar, unes frases d’ell, que a l’Enric, el meu soci de blog i sempre amic, li varen provocar una dolça onada d’humitat als ulls:

Primer, la paraula.
Segon, la frase.
Tercer,
el paràgraf.Quart, el full escrit.Cinquè, el llibre.

1:15 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

12 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

10 de juny 2008





Actualització (17-VII-08)

Els amics blocaires que encara no tingueu bloc podeu enviar les vostres receptes amb la corresponent fotografia a un d’aquests dos e-mails:

enricbaye@gmail.com

josepcolet@gigamail.cat

i les vostres receptes seran publicades al bloc que han creat especialment per a aquest efecte en Josep i la Glòria, d’El Cafè de nit, amb el nom de EL BLOC DELS SENSE BLOC.

Actualització (09-VII-08):

Com que tampoc vindrà d'aquí, el fet d'haver rebut uns quants correus dient-nos que s'han enterat massa tard per participar en aquest meme, creiem que ampliar el termini d'admissió de receptes fins al dia 31 d'aquest mes de juliol farà que hi pugui haver més participació. Això sí: No hi haurà cap més ampliació, eh?

Benvolguts:

Tant en els posts que escriuen molts dels blocaires gastronòmics, així com en els diferents comentaris que hi reben, s'hi observa que som molts i molts els que hem utilitzat el llibre Cuinar és senzill (Cocinar es fácil, en l'edició en castellà), de la cuinera i professora de cuina Montserat Seguí de Queralt, tant per fer les nostres primeres i tímides passes per posar-nos davant els fogons casolans, com per quan hem tingut ja el valor i la confiança suficients d'embrancar-nos a l'hora de fer receptes més complexes.

Cuinar és senzill és tot un clàssic, ja que fa més de trenta anys des de la seva primera edició, i les receptes, totes elles comprovades i explicades de forma clara, sense utilitzar mots aliens i entrevessats propis de professionals, ni ingredients estranys a la nostra cuina, són, a més a més, vigents avui en dia al cent per cent.

És per tot això que, a partir d'un comentari enviat al bloc Cafè de nit, es va suggerir la idea de fer un MEME dedicat a la Montserrat Seguí i a aquest llibre que tant ens ha ajudat, on tothom que hi vulgui participar haurà de penjar al seu bloc una de les receptes que figuren en el llibre, amb la corresponent fotografia, deixant constància que és per participar en el MEME Cuinar és senzill, i enviar a aquest post un comentari on hi figuri l'enllaç al seu bloc.

Per tal que el MEME no s'eternitzi, el darrer dia per enviar les receptes serà el proper 11 de juliol.

Un cop rebudes totes les receptes dels qui hi hagiu volgut participar, es pot intentar fer un llibre en format PDF, ja bé sigui per tenir-lo a l'ordinador o, qui així ho desitgi, fer-se'l imprimir i relligar per tenir-lo com a record físic i, fins i tot, per exemple, si ens anem trobant o coneixent algun dia, ens els podrem anar signant els uns als altres, perquè nosaltres en serem els autors.

Però d'això ja en parlarem més endavant, ja que tot dependrà de l'èxit que tingui aquest MEME.

Què?… Ens animem?… Vinga, va! Comenceu a pensar, a fer, i a enviar les vostres receptes!

Podeu anunciar aquesta convocatòria penjant aquest logo al vostre bloc si copieu l'enllaç d'aquí sota:



Totes aquelles persones que vulgueu participar en aquest MEME però que no tingueu bloc, podeu fer-ho posant-vos d’acord amb algú que sí que en tingui i publicar les vostres receptes al seu, de bloc. Per descomptat que, aquí, a Samfaina d’Arts, si hi envieu les vostres receptes i fotografies via mail (enricbaye@gmail.com) hi tindran el "post" corresponent, i no cal dir tampoc que les receptes poden estar redactades en la llengua amb què us sigui més còmode escriure.

Tant la Glòria com jo volem agrair infinitament a en Josep Manuel Castel la seva valuosíssima i entusiasta col·laboració en aquest bloc, ja que a ell li devem el disseny i és qui sempre ens resòl tots els problemes tècnics.

Han publicat la seva col·laboració:

Manel, de Cuinar és generós
Eva, d'El cullerot festuc (I) - (II) - (III)
Glòria, d'El cafè de nit (I) - (II) - (III)
Carme, de Cocina con sabor

Francesc, de A la taula i al llit...
Ester, de Cuinar per fer feliç (I) - (II) - (III)

Tere, de Boston 1955

Mª Jesús, de Sabores dulces
Xaro, de Cuinetes (I) - (II)
Txell i Kike, de La cuina vermella

Gemma, de La cuina de casa
Núria, de CocinArt (I) - (II) - (III) - (IV)
Manduca, de De La Habana vino un barco cargado de...

Ramon, d'El bloc dels sense bloc (I) - (II)
Eva Urbano, d'El bloc dels sense bloc (I) - (II)
Josep Bayé, d'El bloc dels sense bloc (I) - (II) - (III) - (IV) - (V) - (VI) - (VII)
Enric, de Samfaina d'Arts (I) - (II)
- (III)
Maria, d'El bloc dels sense bloc

Anna Moreno, d'El bloc dels sense bloc

Articles varis cuina

MEME CUINAR ÉS SENZILL

Enviat per enric  |  94 comentaris





Actualització (17-VII-08)

Els amics blocaires que encara no tingueu bloc podeu enviar les vostres receptes amb la corresponent fotografia a un d’aquests dos e-mails:

enricbaye@gmail.com

josepcolet@gigamail.cat

i les vostres receptes seran publicades al bloc que han creat especialment per a aquest efecte en Josep i la Glòria, d’El Cafè de nit, amb el nom de EL BLOC DELS SENSE BLOC.

Actualització (09-VII-08):

Com que tampoc vindrà d'aquí, el fet d'haver rebut uns quants correus dient-nos que s'han enterat massa tard per participar en aquest meme, creiem que ampliar el termini d'admissió de receptes fins al dia 31 d'aquest mes de juliol farà que hi pugui haver més participació. Això sí: No hi haurà cap més ampliació, eh?

Benvolguts:

Tant en els posts que escriuen molts dels blocaires gastronòmics, així com en els diferents comentaris que hi reben, s'hi observa que som molts i molts els que hem utilitzat el llibre Cuinar és senzill (Cocinar es fácil, en l'edició en castellà), de la cuinera i professora de cuina Montserat Seguí de Queralt, tant per fer les nostres primeres i tímides passes per posar-nos davant els fogons casolans, com per quan hem tingut ja el valor i la confiança suficients d'embrancar-nos a l'hora de fer receptes més complexes.

Cuinar és senzill és tot un clàssic, ja que fa més de trenta anys des de la seva primera edició, i les receptes, totes elles comprovades i explicades de forma clara, sense utilitzar mots aliens i entrevessats propis de professionals, ni ingredients estranys a la nostra cuina, són, a més a més, vigents avui en dia al cent per cent.

És per tot això que, a partir d'un comentari enviat al bloc Cafè de nit, es va suggerir la idea de fer un MEME dedicat a la Montserrat Seguí i a aquest llibre que tant ens ha ajudat, on tothom que hi vulgui participar haurà de penjar al seu bloc una de les receptes que figuren en el llibre, amb la corresponent fotografia, deixant constància que és per participar en el MEME Cuinar és senzill, i enviar a aquest post un comentari on hi figuri l'enllaç al seu bloc.

Per tal que el MEME no s'eternitzi, el darrer dia per enviar les receptes serà el proper 11 de juliol.

Un cop rebudes totes les receptes dels qui hi hagiu volgut participar, es pot intentar fer un llibre en format PDF, ja bé sigui per tenir-lo a l'ordinador o, qui així ho desitgi, fer-se'l imprimir i relligar per tenir-lo com a record físic i, fins i tot, per exemple, si ens anem trobant o coneixent algun dia, ens els podrem anar signant els uns als altres, perquè nosaltres en serem els autors.

Però d'això ja en parlarem més endavant, ja que tot dependrà de l'èxit que tingui aquest MEME.

Què?… Ens animem?… Vinga, va! Comenceu a pensar, a fer, i a enviar les vostres receptes!

Podeu anunciar aquesta convocatòria penjant aquest logo al vostre bloc si copieu l'enllaç d'aquí sota:



Totes aquelles persones que vulgueu participar en aquest MEME però que no tingueu bloc, podeu fer-ho posant-vos d’acord amb algú que sí que en tingui i publicar les vostres receptes al seu, de bloc. Per descomptat que, aquí, a Samfaina d’Arts, si hi envieu les vostres receptes i fotografies via mail (enricbaye@gmail.com) hi tindran el "post" corresponent, i no cal dir tampoc que les receptes poden estar redactades en la llengua amb què us sigui més còmode escriure.

Tant la Glòria com jo volem agrair infinitament a en Josep Manuel Castel la seva valuosíssima i entusiasta col·laboració en aquest bloc, ja que a ell li devem el disseny i és qui sempre ens resòl tots els problemes tècnics.

Han publicat la seva col·laboració:

Manel, de Cuinar és generós
Eva, d'El cullerot festuc (I) - (II) - (III)
Glòria, d'El cafè de nit (I) - (II) - (III)
Carme, de Cocina con sabor

Francesc, de A la taula i al llit...
Ester, de Cuinar per fer feliç (I) - (II) - (III)

Tere, de Boston 1955

Mª Jesús, de Sabores dulces
Xaro, de Cuinetes (I) - (II)
Txell i Kike, de La cuina vermella

Gemma, de La cuina de casa
Núria, de CocinArt (I) - (II) - (III) - (IV)
Manduca, de De La Habana vino un barco cargado de...

Ramon, d'El bloc dels sense bloc (I) - (II)
Eva Urbano, d'El bloc dels sense bloc (I) - (II)
Josep Bayé, d'El bloc dels sense bloc (I) - (II) - (III) - (IV) - (V) - (VI) - (VII)
Enric, de Samfaina d'Arts (I) - (II)
- (III)
Maria, d'El bloc dels sense bloc

Anna Moreno, d'El bloc dels sense bloc

8:42 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

94 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

09 de juny 2008





L’home que dona títol a aquesta crònica va néixer a Buenos Aires (Argentina) l’any 1874 i va morir a la mateixa ciutat l’any 1952.


En Macedonio Fernández era fill d’un militar terratinent i des de molt jove va destacar escrivint poesies i històries fantàstiques.


Va fer estudis de dret a la universitat de la seva ciutat de naixement. Es va casar l’any 1904 amb Elena de Obieta amb la qual va tenir-hi quatre fills. Va exercir com advocat fins que la seva esposa va morir el 1920.


En aquella època junt amb el gran escriptor Jorge Luis Borges va co-dirigir la prestigiosa revista PROA fins l’any 1925. La seva amistat amb en Borges s’havia iniciat a través del pare del gran poeta cec, catedràtic de psicologia, amb qui en Macedonio va estudiar el pensament de Schopenhauer.

El poeta Macedonio Fernández pertany a la generació anomenada martinfierrista i és contemporani de l’altra gran autor argentí, Leopoldo Lugones. En Macedonio era un amant de la filosofia. Li agradava la silenciosa solitud del pensador, i tenia idees molt escèptiques a l’hora de debatre sobre la variada i complexa història del pensament humà. En Jorge Luis Borges tenia gran estimació per la persona i l’obra d’en Macedonio, i en valorava la capacitat que tenía d' expressar-se amb brillant intel·ligència i alhora amb una naturalitat que defugia l’artifici i l’erudició.






En Macedonio té molta obra poètica i novel·lística, tota de valor literari important. En ell hi trobem el ressò dels clàssics, però també l’instint innovador propi del temps que li va tocar viure quan les modernes ombres d’en Joyce, de la Woolf i d’en Kafka, per esmentar-ne uns quants, eren tan allargades que arribaven també al Río de la Plata. Destaquen d’en Macedonio: No toda es vigilia la de los ojos abiertos de l’any 1928, Papeles de recienvenido del 1929, i Novela de Eterna del 1938.

Per mostra, transcrivim dues joies. La primera de verb complicat i de caire teresià, i la segona, molt curta, resolta amb la senzillesa dels genis, ambdues tan difícils de compondre com impossibles d’oblidar-ne l’essència, un cop les hem llegides en veu alta:


No a todo alcanza Amor, pues que no puedoromper el gajo con que Muerte toca.
Mas poco Muerte puede

si en corazón de Amor su miedo muere.
Mas poco Muerte puede, pues no puede
Entrar su miedo en pecho donde Amor.
Que muerte rige a Vida;
Amor a Muerte.

I aquesta que no es pot dir més clara essent tan breu com és:

Amor se fue; mientras duró de todo hizo placer.
Cuando se fue nada quedó que no doliera.


Gaudiu!
Literatura

EL POETA MACEDONIO FERNÁNDEZ

Enviat per glòria  |  6 comentaris





L’home que dona títol a aquesta crònica va néixer a Buenos Aires (Argentina) l’any 1874 i va morir a la mateixa ciutat l’any 1952.


En Macedonio Fernández era fill d’un militar terratinent i des de molt jove va destacar escrivint poesies i històries fantàstiques.


Va fer estudis de dret a la universitat de la seva ciutat de naixement. Es va casar l’any 1904 amb Elena de Obieta amb la qual va tenir-hi quatre fills. Va exercir com advocat fins que la seva esposa va morir el 1920.


En aquella època junt amb el gran escriptor Jorge Luis Borges va co-dirigir la prestigiosa revista PROA fins l’any 1925. La seva amistat amb en Borges s’havia iniciat a través del pare del gran poeta cec, catedràtic de psicologia, amb qui en Macedonio va estudiar el pensament de Schopenhauer.

El poeta Macedonio Fernández pertany a la generació anomenada martinfierrista i és contemporani de l’altra gran autor argentí, Leopoldo Lugones. En Macedonio era un amant de la filosofia. Li agradava la silenciosa solitud del pensador, i tenia idees molt escèptiques a l’hora de debatre sobre la variada i complexa història del pensament humà. En Jorge Luis Borges tenia gran estimació per la persona i l’obra d’en Macedonio, i en valorava la capacitat que tenía d' expressar-se amb brillant intel·ligència i alhora amb una naturalitat que defugia l’artifici i l’erudició.






En Macedonio té molta obra poètica i novel·lística, tota de valor literari important. En ell hi trobem el ressò dels clàssics, però també l’instint innovador propi del temps que li va tocar viure quan les modernes ombres d’en Joyce, de la Woolf i d’en Kafka, per esmentar-ne uns quants, eren tan allargades que arribaven també al Río de la Plata. Destaquen d’en Macedonio: No toda es vigilia la de los ojos abiertos de l’any 1928, Papeles de recienvenido del 1929, i Novela de Eterna del 1938.

Per mostra, transcrivim dues joies. La primera de verb complicat i de caire teresià, i la segona, molt curta, resolta amb la senzillesa dels genis, ambdues tan difícils de compondre com impossibles d’oblidar-ne l’essència, un cop les hem llegides en veu alta:


No a todo alcanza Amor, pues que no puedoromper el gajo con que Muerte toca.
Mas poco Muerte puede

si en corazón de Amor su miedo muere.
Mas poco Muerte puede, pues no puede
Entrar su miedo en pecho donde Amor.
Que muerte rige a Vida;
Amor a Muerte.

I aquesta que no es pot dir més clara essent tan breu com és:

Amor se fue; mientras duró de todo hizo placer.
Cuando se fue nada quedó que no doliera.


Gaudiu!

12:35 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

6 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

07 de juny 2008


La recepta que proposo avui no es mereix ni tan sols l’ostentós títol de recepta, ja que és un d’aquells plats, tan senzills!, que fins i tot fa mitja vergonya dedicar-li un post, però si m’he decidit a fer-lo és perquè crec que pot ser-vos útil, ja que és idoni pels dies que, o no tens massa temps per entretenir-te fent massa "virgueries" a la cuina o, senzillament, perquè no en tens ganes però vols defugir de la socorreguda planxa (que després s’ha de netejar, i netejar els esquitxos escampats per tota la cuina)

Per no tenir, la pobra recepta -o com li volgueu dir- no té ni nom, però atent als consells de la Carbó, me n’he empescat un que crec del tot adient: Pollastre de masia a l’estragó, un nom que no sona gens ampul·lós, però que pel fet d’haver-hi substituït el clàssic "pollastre de pagès" per "pollastre de masia" trobo que li dóna un toc elegant i novedós.

Necessitem:


1 quart de pollastre per persona (jo els vaig fer amb la part de la cuixa, però dono fe que el pit fet d’aquesta manera no queda gens eixarreït).
Vi blanc sec.
1 rodanxa fina fina de llimona per cada peça.
Estragó.
Mantega.
Oli d’oliva.
Sal i pebre.

Com que és un plat que es fa al forn, el primer que farem serà encendre’l a 180º.

Rentem, eixuguem i salpebrem els trossos de pollastre.

Apartem, sense acabar de separar, la pell del pollastre i posem en contacte amb la carn la rodanxa fina fina de llimona -només és per aromatitzar i no pas per donar gust- i uns talls ben finets de mantega.

Ho tapem amb la pell altre cop i col·loquem el pollastre dins una plàtera que pugui anar al forn.

Tot seguit, el ruixem amb una mica de vi blanc sec, un rajolinet d’oli d’oliva, i l’empolsimem amb estragó.

Tapem la plàtera amb paper d’alumini tot procurant que quedi ben segellada pels quatre costats perquè no s’escapi gens d’aire, i la posem al forn, que abaixarem a 160º.

Depenent de si són més o menys grossos els talls de pollastre, calculeu, aproximadament, de 30 a 40 minuts al forn.

No traieu el paper de plata fins que porteu el pollastre a la taula ja per servir-lo.

Amb unes patates xip, que podeu anar aixafant dins el suquet, hi trobareu el que per a mi és l’acompanyament idoni.


La Glòria, la meva companya de fatigues del bloc, sempre em diu que amb el menjar sóc un "pijo", perquè sóc capaç d’anar a buscar a la quinta forca, per exemple, només una botifarra perquè la trobo molt més bona que no pas la que venen al costat de casa…

Doncs sí; m’ho reconec, i aquest és el cas del pollastre amb què vaig fer aquesta recepta:

Hi ha, al carrer del Canonge Baranera, de Badalona (en badaloní Carrer d’en Cueta), una tenda on venen, a part de delicatessen i productes ecològics, un pollastre que a casa ens ha fet recuperar el gust de menjar-ne.

És molt més car, val a dir-ho, però val la pena. Són pollastres criats a l’aire lliure per un tal Mestre Esteve. Si d’allà on sou en veieu en alguna tenda i decidiu comprar-ne, us passarà com a mi amb la Glòria, que quan em diu "pijo"… m’entra per una orella i em surt per l’altra… I és que quin pollastre!!!

Bon cap de setmana!
Segons plats

POLLASTRE DE MASIA A L'ESTRAGÓ

Enviat per enric  |  12 comentaris


La recepta que proposo avui no es mereix ni tan sols l’ostentós títol de recepta, ja que és un d’aquells plats, tan senzills!, que fins i tot fa mitja vergonya dedicar-li un post, però si m’he decidit a fer-lo és perquè crec que pot ser-vos útil, ja que és idoni pels dies que, o no tens massa temps per entretenir-te fent massa "virgueries" a la cuina o, senzillament, perquè no en tens ganes però vols defugir de la socorreguda planxa (que després s’ha de netejar, i netejar els esquitxos escampats per tota la cuina)

Per no tenir, la pobra recepta -o com li volgueu dir- no té ni nom, però atent als consells de la Carbó, me n’he empescat un que crec del tot adient: Pollastre de masia a l’estragó, un nom que no sona gens ampul·lós, però que pel fet d’haver-hi substituït el clàssic "pollastre de pagès" per "pollastre de masia" trobo que li dóna un toc elegant i novedós.

Necessitem:


1 quart de pollastre per persona (jo els vaig fer amb la part de la cuixa, però dono fe que el pit fet d’aquesta manera no queda gens eixarreït).
Vi blanc sec.
1 rodanxa fina fina de llimona per cada peça.
Estragó.
Mantega.
Oli d’oliva.
Sal i pebre.

Com que és un plat que es fa al forn, el primer que farem serà encendre’l a 180º.

Rentem, eixuguem i salpebrem els trossos de pollastre.

Apartem, sense acabar de separar, la pell del pollastre i posem en contacte amb la carn la rodanxa fina fina de llimona -només és per aromatitzar i no pas per donar gust- i uns talls ben finets de mantega.

Ho tapem amb la pell altre cop i col·loquem el pollastre dins una plàtera que pugui anar al forn.

Tot seguit, el ruixem amb una mica de vi blanc sec, un rajolinet d’oli d’oliva, i l’empolsimem amb estragó.

Tapem la plàtera amb paper d’alumini tot procurant que quedi ben segellada pels quatre costats perquè no s’escapi gens d’aire, i la posem al forn, que abaixarem a 160º.

Depenent de si són més o menys grossos els talls de pollastre, calculeu, aproximadament, de 30 a 40 minuts al forn.

No traieu el paper de plata fins que porteu el pollastre a la taula ja per servir-lo.

Amb unes patates xip, que podeu anar aixafant dins el suquet, hi trobareu el que per a mi és l’acompanyament idoni.


La Glòria, la meva companya de fatigues del bloc, sempre em diu que amb el menjar sóc un "pijo", perquè sóc capaç d’anar a buscar a la quinta forca, per exemple, només una botifarra perquè la trobo molt més bona que no pas la que venen al costat de casa…

Doncs sí; m’ho reconec, i aquest és el cas del pollastre amb què vaig fer aquesta recepta:

Hi ha, al carrer del Canonge Baranera, de Badalona (en badaloní Carrer d’en Cueta), una tenda on venen, a part de delicatessen i productes ecològics, un pollastre que a casa ens ha fet recuperar el gust de menjar-ne.

És molt més car, val a dir-ho, però val la pena. Són pollastres criats a l’aire lliure per un tal Mestre Esteve. Si d’allà on sou en veieu en alguna tenda i decidiu comprar-ne, us passarà com a mi amb la Glòria, que quan em diu "pijo"… m’entra per una orella i em surt per l’altra… I és que quin pollastre!!!

Bon cap de setmana!

12:18 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

12 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

04 de juny 2008


















UN ALTRE COMIAT

Ara ha estat la mort d’un mestre de la moda: Yves Saint Laurent, que durant molts anys va ser conegut en els ambients més selectes de l'alta costura com “El Príncep”. El cèlebre modista va morir a París diumenge, dia primer de juny, a l’edat de setanta-dos anys.

Saint-Laurent, nascut a Orà (Algèria) l’any 1936, va arribar a París als disset anys amb una pila de dissenys a sota el braç. Era un xicot miop i molt tímid, però va saber com donar-se a conèixer mostrant als mestres del moment la destresa i creativitat que el farien famós.

El testament del mític Christian Dior el designa com a successor seu a “la maison”. Més tard, el 1965 obre la seva pròpia casa junt amb el seu amic i mentor Pierre Bergé.

A l’Yves Saint-Laurent la moda li deu innovacions que tots tenim presents encara que, conscientment, no en recordem cap de concreta. Moltes perviuen i duraran lluïdes per actrius, models i munions d'anònimes senyores amb suficient poder adquisitiu. D’altra banda, com passa amb tots els clàssics, les creacions d'en Saint-Laurent han estat molt encertadament baixades al carrer per mor d’un nombre infinit d’imitacions digníssimes, i molt més assequibles que les originals que ell va saber crear, i a les quals va enganxar l’etiqueta amb el logo de les seves inicials, col·locades seguint una estètica que les ha fet reconeixibles arreu del món.




L’Yves Saint Laurent ens va posar saharianes, i ens va estampar els vestits amb línies de Pop Art i formes geomètriques tretes directament de les pintures d’en Mondrian. La seva peça estrella, tanmateix, va ser, de totes totes, l’smoking femení, que ell va re-interpretar adequant-lo a les formes femenines, i que es porta amb pantalons masculins i brusa transparent. L’invent data del 1966 i la seva conseqüència immediata en va ser el vestit-pantaló, que quasi totes hem portat, portem i portarem, i que segons el modista donava a les dones un aire de poder. Veritat o no, va ser un conjunt tan exitós que, per sort, no li veurem la fi. Probablement un o altre modista hauria refet el vestit d'home pensant-lo per a les dones, però en Saint-Laurent va ser el primer en arribar al que, en aquell moment, semblava una audàcia, i que no era res més que una necessitat social que el modista va copsar i realitzar.












El senyor Saint-Laurent havia patit a l’any 1960 una forta depressió nerviosa que l’ha tornat a acompanyar en els últims dies de la seva vida. Dels dies feliços, el mestre ha vist com paulatinament la gran industria engolia les cases d’alta costura que, com la seva, passaven a formar part de grups empresarials on el creatiu podia ser molt fàcilment substituït per joves nouvinguts. Ell, en Saint-Laurent, que havia estat un artista, entusiasta de l’òpera, del teatre i del cinema i que havia col·laborat amb autors de la talla d'en Rostand, la Duras, en Cocteau i en Petit fent vestuaris per espectacles d'aquets autors, havia caigut, des que s’havia retirat l’any 2002, en l’oblit, en la solitud, en els estupefaents i en els ingressos en hospitals psiquiàtrics.

Li agradaven els vestits negres de línies depurades i deia que per vestir “el negre era un refugi”.

Lamentava no haver estat l’inventor dels texans.















Tothom recorda, mal sigui vagament, fortes empremtes del seu estil renovador i elegant. I si no, penseu en qui ha estat la seva musa durant anys: Catherine Deneuve, la imatge de la marca.

YSL. Sigles pel segle.
Altres

YVES SAINT- LAURENT

Enviat per glòria  |  5 comentaris


















UN ALTRE COMIAT

Ara ha estat la mort d’un mestre de la moda: Yves Saint Laurent, que durant molts anys va ser conegut en els ambients més selectes de l'alta costura com “El Príncep”. El cèlebre modista va morir a París diumenge, dia primer de juny, a l’edat de setanta-dos anys.

Saint-Laurent, nascut a Orà (Algèria) l’any 1936, va arribar a París als disset anys amb una pila de dissenys a sota el braç. Era un xicot miop i molt tímid, però va saber com donar-se a conèixer mostrant als mestres del moment la destresa i creativitat que el farien famós.

El testament del mític Christian Dior el designa com a successor seu a “la maison”. Més tard, el 1965 obre la seva pròpia casa junt amb el seu amic i mentor Pierre Bergé.

A l’Yves Saint-Laurent la moda li deu innovacions que tots tenim presents encara que, conscientment, no en recordem cap de concreta. Moltes perviuen i duraran lluïdes per actrius, models i munions d'anònimes senyores amb suficient poder adquisitiu. D’altra banda, com passa amb tots els clàssics, les creacions d'en Saint-Laurent han estat molt encertadament baixades al carrer per mor d’un nombre infinit d’imitacions digníssimes, i molt més assequibles que les originals que ell va saber crear, i a les quals va enganxar l’etiqueta amb el logo de les seves inicials, col·locades seguint una estètica que les ha fet reconeixibles arreu del món.




L’Yves Saint Laurent ens va posar saharianes, i ens va estampar els vestits amb línies de Pop Art i formes geomètriques tretes directament de les pintures d’en Mondrian. La seva peça estrella, tanmateix, va ser, de totes totes, l’smoking femení, que ell va re-interpretar adequant-lo a les formes femenines, i que es porta amb pantalons masculins i brusa transparent. L’invent data del 1966 i la seva conseqüència immediata en va ser el vestit-pantaló, que quasi totes hem portat, portem i portarem, i que segons el modista donava a les dones un aire de poder. Veritat o no, va ser un conjunt tan exitós que, per sort, no li veurem la fi. Probablement un o altre modista hauria refet el vestit d'home pensant-lo per a les dones, però en Saint-Laurent va ser el primer en arribar al que, en aquell moment, semblava una audàcia, i que no era res més que una necessitat social que el modista va copsar i realitzar.












El senyor Saint-Laurent havia patit a l’any 1960 una forta depressió nerviosa que l’ha tornat a acompanyar en els últims dies de la seva vida. Dels dies feliços, el mestre ha vist com paulatinament la gran industria engolia les cases d’alta costura que, com la seva, passaven a formar part de grups empresarials on el creatiu podia ser molt fàcilment substituït per joves nouvinguts. Ell, en Saint-Laurent, que havia estat un artista, entusiasta de l’òpera, del teatre i del cinema i que havia col·laborat amb autors de la talla d'en Rostand, la Duras, en Cocteau i en Petit fent vestuaris per espectacles d'aquets autors, havia caigut, des que s’havia retirat l’any 2002, en l’oblit, en la solitud, en els estupefaents i en els ingressos en hospitals psiquiàtrics.

Li agradaven els vestits negres de línies depurades i deia que per vestir “el negre era un refugi”.

Lamentava no haver estat l’inventor dels texans.















Tothom recorda, mal sigui vagament, fortes empremtes del seu estil renovador i elegant. I si no, penseu en qui ha estat la seva musa durant anys: Catherine Deneuve, la imatge de la marca.

YSL. Sigles pel segle.

4:53 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

5 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

01 de juny 2008

La campanellaLa campaneta, com ho diríem en català-, és el nom del Segon concert per a violí i orquestra, del compositor, violinista i guitarrista genovès Niccolò Paganini (1782–1840), el rondó del 3er moviment del qual va utilitzar el compositor i pianista hongarès Franz Liszt (1811-1886) per fer-ne un estudi per a piano d’una gran dificultat, ja que el pianista s’ha d’enfrontar amb la rapidesa de l’execució, amb grans i ràpids salts d’ambdues mans sobre el teclat, i amb l’afegit que suposa haver de fer una sèrie de trinos, per imitar el dringar d'una campaneta, amb els dits menys àgils de les mans: l’anular i el petit.

Totes aquestes dificultats, pròpies per altra banda d'un estudi –no oblidem que tant Liszt com Paganini estan considerats com dos dels més grans virtuosos, del piano i del violí respectivament, de tota la història de la música-, fan que La Campanella sigui una peça que suposa un gran repte per a qualsevol pianista i que el públic es deixi endur des d’un bon començament pel vibrant esclat de les notes que conformen l’enjogassada melodia d’aquest estudi, admirant, a la vegada, una execució molt efectista que comporta una gran tècnica gens renyida, però, amb la sensibilitat amb què l’intèrpret ha de saber retransmetre tota la gracilitat d’una composició que, si se’m permet la comparació, el resultat final ve a ser el mateix que el de l’expert vidrier quan arriba a crear una delicada copa de fi cristall.

La interpretació de La Campanella d’aquest video no és la millor que he trobat a YouTube, ja que, pel meu gust, l'excel·lent pianista rus Andrei Gavrilov aquí va massa accelerat (tinguem en compte, però, que es tracta d'una "propina", segurament la darrera després d'un concert) i es perden molts dels petits matissos que fan que el mot gràcil sigui el qualificatiu que potser millor definiexi aquesta petita joia musical (si teniu cinc minutets més i cliqueu
aquí podreu escoltar, per exemple, la impecable interpretació que, en estudi, va gravar el prodigiós pianista que va ser Arthur Rubinstein), però si he triat precisament aquest video és perquè el regidor, amb molt d’encert, va fer enfocar en primer pla les mans del pianista, de manera que poguem observar l’extrema habilitat amb què l’intèrpret ha de fer anar els dits a través de les tecles del piano, a vegades tot just acaronant-les.



Una d'aquelles peces que , de tant en tant, agrada escoltar i que no cansen mai.

Teniu cinc minuts?

LA CAMPANELLA

Enviat per enric  |  8 comentaris

La campanellaLa campaneta, com ho diríem en català-, és el nom del Segon concert per a violí i orquestra, del compositor, violinista i guitarrista genovès Niccolò Paganini (1782–1840), el rondó del 3er moviment del qual va utilitzar el compositor i pianista hongarès Franz Liszt (1811-1886) per fer-ne un estudi per a piano d’una gran dificultat, ja que el pianista s’ha d’enfrontar amb la rapidesa de l’execució, amb grans i ràpids salts d’ambdues mans sobre el teclat, i amb l’afegit que suposa haver de fer una sèrie de trinos, per imitar el dringar d'una campaneta, amb els dits menys àgils de les mans: l’anular i el petit.

Totes aquestes dificultats, pròpies per altra banda d'un estudi –no oblidem que tant Liszt com Paganini estan considerats com dos dels més grans virtuosos, del piano i del violí respectivament, de tota la història de la música-, fan que La Campanella sigui una peça que suposa un gran repte per a qualsevol pianista i que el públic es deixi endur des d’un bon començament pel vibrant esclat de les notes que conformen l’enjogassada melodia d’aquest estudi, admirant, a la vegada, una execució molt efectista que comporta una gran tècnica gens renyida, però, amb la sensibilitat amb què l’intèrpret ha de saber retransmetre tota la gracilitat d’una composició que, si se’m permet la comparació, el resultat final ve a ser el mateix que el de l’expert vidrier quan arriba a crear una delicada copa de fi cristall.

La interpretació de La Campanella d’aquest video no és la millor que he trobat a YouTube, ja que, pel meu gust, l'excel·lent pianista rus Andrei Gavrilov aquí va massa accelerat (tinguem en compte, però, que es tracta d'una "propina", segurament la darrera després d'un concert) i es perden molts dels petits matissos que fan que el mot gràcil sigui el qualificatiu que potser millor definiexi aquesta petita joia musical (si teniu cinc minutets més i cliqueu
aquí podreu escoltar, per exemple, la impecable interpretació que, en estudi, va gravar el prodigiós pianista que va ser Arthur Rubinstein), però si he triat precisament aquest video és perquè el regidor, amb molt d’encert, va fer enfocar en primer pla les mans del pianista, de manera que poguem observar l’extrema habilitat amb què l’intèrpret ha de fer anar els dits a través de les tecles del piano, a vegades tot just acaronant-les.



Una d'aquelles peces que , de tant en tant, agrada escoltar i que no cansen mai.

11:55 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top