PAUSA I CANVI DE LOCAL

RECORDARE AMB PLAER EL QUE AQUEST BLOG HA ESTAT PER MI: SOBRETOT VIDA. AGRAEÏXO INFINITAMENT LES VOSTRES INCOMPTABLES ATENCIONS. SI LA SALUT NO EM FALLA, ESPERO RETROBAR-VOS AVIAT.

DE CAP MANERA US VULL DIR ADEU SINÓ A REVEURE'NS O, ENCARA MÉS PRECÍS: A REESCRIURE'NS.

GLÒRIA

12:45 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

L'ADÉU

Amb aquest darrer escrit a la "Samfaina" dono per finalitzat un periode que, després de sospesar-lo, estic convençut que m’ha resultat el suficientment engrescador com per voler començar-ne un altre amb el mateix esperit, però completament nou. Així és, doncs, que, amb un profund agraïment per les vostres nombroses mostres d’afecte durant aquest periode, m’acomiado d’aquest bloc..., però no pas de vosaltres.

Una abraçada, i tingueu la seguretat que ens tornarem a trobar tan aviat com pugui.

Enric.

11:01 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

ELS REMERS DEL VOLGA CANTADA PER BORIS CHRISTOFF

 
Fa uns dies, participant en el concurs mensual que en Joaquim, del bloc In fernem Land, organitza cada mes, buscava a You Tube la preciosa ària de l’òpera Eugene Onegin, de Txaikovski, anomenada "l’ària del príncep Gremin", coneguda així degut a la dificultat que comporta anomenar-la pel títol original en rus (Lyubvi vsye vozrasti pokorni), una ària composta per a baix i que vaig buscar interpretada per un dels cantants d’aquesta corda que des de sempre més m’han agradat: Boris Christoff.

De la mateixa manera que, com suposo, li passa a gairebé tothom quan entra a You Tube, em vaig anar engrescant a escoltar més i més coses, en aquest cas cantades per aquest magnífic baix búlgar, i em vaig trobar amb el que em sembla una joia d’interpretació de la popular cançó russa Els remers del Volga, en el títol de la qual, sigui dit de passada, crec que en català seria molt més encertat utilitzar el mot sirgadors que no pas remers, però això ja serien figues d’un altre paner.

De les moltes versions que se n’han fet arreu, d’aquesta cançó popular russa, les més conegudes són, està clar, les cantades per les corals de l'exèrcit rus, molt efectistes, val a dir-ho, com ho són totes les interpretacions que fan.

No obstant això i malgrat que, com és gairebé sempre sempre habitual, no hi hagi un chor al darrere -encara que sí que hi ha una orquestra-, penso que en aquesta interpretació de Boris Christoff hi ha l’expressió de l’ànima i tot el sentiment d’aquells sirgadors que, de forma tan realista, va pintar Ilià Répin al quadre que duu el mateix nom de la cançó, Els remers del Volga, una pintura que es conserva al Museu Rus de Sant Petersburg i en la que, segons vaig llegir a la magnífica pàgina Museo ruso, aquella pobra gent esparracada que hi apareix no són figures imaginades per l’artista, sinó que són persones amb noms i cognoms que ell va conèixer i va decidir pintar. Si cliqueu aquí hi trobareu tota una interessantíssima informació que ofereix l'esmentada pàgina Museo ruso.

Fixeu-vos, si us ve de gust escoltar i mirar aquesta magnífica interpretació, datada a Londres el 1959, en la postura que, ja des de bon principi, adopta Boris Christoff per cantar-la: Amb el tronc lleugerament inclinat cap endarrere, traient pit i, en un moment determinat i amb vigoria, Boris Christoff clou amb fermesa els punys en un clar i significatiu gest per indicar que ni una engruna de la força que necessita la colla per poder sirgar l’embarcació se’ls pot escapar, i fixeu-vos com, de mica en mica, la veu guanya en potència i tramet convicció per encomanar ànims a la resta de sirgadors, i com, al final, exhaust en haver acabat la feina, d’aquella veuassa només en resta un falset.




De debò us dic que m’emociona moltíssim més aquesta interpretació amb ànima, l’ànima de la pobra gent més desfavorida d’aquella Rússia d’insultants diferències socials, que no pas les efectistes interpretacions que en fan els chors de l’exèrcit rus. Perdre's o, millor dit, passejar per You Tube és com un vici, però tots els vicis fossin com aquest!

No sé, perquè mai n’hem parlat, si Boris Christoff és un cantant del gust d’un home que, sense voler jo de cap de les maneres fer-lo envermellir pel que d’ell diré, tinc en gran consideració per la seva senzillesa, amabilitat, bonhomia, i per la quantitat i quantitat de saviesa musical que ha acumulat i que, tot sovint, vessa com a comentarista al bloc In fernem Land que he citat abans. El seu nick és Colbran, com homenatge a la cèlebre mezzo madrilenya Isabel Colbran, la que fou esposa del compositor Gioachino Rossini, i és a tu, benvolgut Colbran, a qui, en agraïment a tot el que de tu he dit, em fa il·lusió dedicar-te aquest post.

8:15 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

L'HOTEL ALGONQUIN , TOT UN CLÀSSIC

 
Diuen que un dels indrets més interessants de Nova York és el conegut “Cercle Viciós” de l’Algonquin Hotel. Durant més de setanta anys el “Cercle Viciós” format, en la seva majoria, per escriptors i periodistes dinava habitualment a l’entorn de la “Taula Rodona” –la “Round Table” del prestigiós i, ja un clàssic, restaurant de l’esmentat hotel.

L’hotel havia estat construït l’any 1902 i, en un principi, estava destinat a ser un conjunt d’apartaments al que, de seguida, varen ser les seves confortables cambres i altres dependències. El fet que l’hotel estés ubicat en el districte dels teatres va atraure una munió d’intel·lectuals que, volent o no, varen fer de l’Algonquin, o “Gonk”, un temple emblemàtic de certs ambients novaiorquesos compostos per artistes de la lletra, de la música o de l’escena, que durant anys es reunien amb freqüència gairebé diària al vol de la “Round Table”.

Cal destacar una de les líders del grup, l’escriptora, poeta i guionista Dorothy Parker, una dama benestant d’idees avançades que, fins i tot, va viatjar a les Espanyes, durant la guerra civil, per ajudar al bàndol republicà. Els seus excel·lents llibres de relats donen fe d’aquesta audaç experiència. La Dorothy Parker era la crítica literària de la revista, avui ja coneguda i editada aquí, Vanity Fair, i va ser una dona enormement implicada amb els fets del seu temps, sempre a favor dels febles.

A la mateixa taula rodona s’hi asseia l’estupenda escriptora Edna Ferber. Edna és autora de novel·les com Magnolia, Cimarrón, o Gigante. De totes elles en varen sortir pel·lícules d’èxit. La primera, Magnolia, va donar lloc a un dels musicals més bells que mai s’hagin escrit amb cançons tan glorioses com Ol' man river, només per posar un sol exemple. L'autor era el famós Jerome Kern, compositor de gran categoria i un dels puntals del musical als Estats Units. També sovintejava aquell selecte i, alhora, bulliciós ambient, el fundador de la cèlebre revista New Yorker, el periodista Harold Ross. 
 
 
Aquesta llarga introducció ha servit solament per presentar un lloc que va molt més enllà d’altres hotels i restaurants famosos pel seus decorats o per la seva cuina trencadora. L'Algonquin, sense dir-ho, ja ens avisa tan punt hi posem els peus que aquell és un lloc especial que s’ ha anat fent el seu segell, a poc a poc, amb la presència espontània de professionals i d'amants de les lletres i del cinema. Des del 1902, quan es va obrir, ningú podia suposar que seria el restaurant fix de firmes prominents de la ciutat i també l’hotel de molts actors, com per exemple en Laurence Olivier, que n’era un fidel parroquià quan recalava a NYC.

És molt curiós saber que per l’Algonquin hi corre sempre un gat. És una de les marques de la casa. És el gat de l’hotel des de temps immemorial. Quan és mascle se li diu Hamlet i quan és femella, obeeix al nom de Matilda. Al gat en qüestió, flonjo, refet i majestuós, té uns ulls asiàtics que, segurs de la seva autoritat, et claven les pupil·les groguenques des de qualsevol dels seus sofàs, mentre un recepcionista et busca taula i al mateix temps, a la barra, ja t’estan oferint el seu refinadíssim assortit d’aperitius. El més sofisticat és un Martini blanc amb un diamant al fons del got llarg de cristall. Com que no va ser l’aperitiu que vaig triar, ignoro si el diamant és adquirible o bé si el preu del Martini, on roman la preciosa pedra, ja hi va comptat el seu preu si te la vols quedar, o bé si algú te la regala, o si per una d'aquelles coses... te l'empasses.

Jo vaig sopar, ja fa uns quants anys, a la “Sala Rosa” de l’Algonquin, on temps enrere hi havia hagut la famosa “Round Table”, que actualment es troba en algun dels molts centres que el “Cercle Viciós” ha anat creant per diverses ciutats d'Estats Units. Recordo les tovalles que vestien les taules en aquell menjador tan deliciosament decadent. Tovalles que, està clar, eren d’un rosa intens que quasi feia olor. Els cambrers, homes de força edat, de negre i amb polits davantals blancs, ens servien platets d'una aromàtica amanida verda que no calia encarregar. Era un “appetizer” de la casa destinat a abreujar l'arribada del menú encomanat. Un d’ aquells cambrers se’ns va acostar per assabentar-nos de l’origen basc dels seus avantpassats. Varem parlar una estona. Ell no mostrava cap senyal que ens recordés Euzkadi. Era tan natural d’Estats Units com el bourbon i el Winston. En un racó discret, un senyor amb smoking teclejava un piano de cua, molt lluent, totalment integrat en l’ambient del sopar. De seguida va aparèixer un xicot elegant i clenxinat i, ara m’escanyo, ara m’ofego, ara quasi ho encerto, ens va oferir un romàntic recital de cançons dels anys 30 des de l’Isn’t it romantic? fins a As time goes by.

El restaurant de l’Algonquin fa plats tan senzills com deliciosos i sempre d’alta qualitat. La carta es podria resumir en bistecs i entrecots, peix fresc, pasta i varietat de pastissos. Aquestes excel·lents matèries bàsiques són cuinades de maneres diverses i sempre creatives. També hi ha, naturalment, varietat de vins i xampanys així com d’aigües minerals.

Tampoc està de més afegir que els dilluns de 18 h 30’ a 20 h hi ha “Sopar amb jazz, i que els diumenges, a la sala “Oak Room”, hi ha jazz en concert refrescat pels innombrables còctels que serveix un dels bars de l’Algonquin, el Blue Bar. A l’“Oak Room” hi solen actuar figures de renom, com la Diana Krall , la Jane Monheit, així com la Laura Fygi, de la que us deixo la seva cadenciosa interpretació d'un tema inoblidable: Dream a little dream.

Fins l’any 1984 les habitacions de l’Algonquin tenien fama d’estar ja molt atrotinades però, com era d’esperar, s’hi varen fer reformes i ara presenten un excel·lent aspecte.

L’Algonquin, o “Gonk”, té també forces referències cinematogràfiques. N’esmentaré dues: És l’hotel on esmorzen Gene Tierney i Clifton Webb a l’excel·lent pel·lícula Laura del director Otto Preminger i, a la deliciosa pel·lícula Ricas y Famosas, el personatge que interpreta la bella Jacqueline Bisset s’hostatja en una cambra de l’Algonquin, hotel que ella escull, com a escriptora que és, a la pel·lícula amb què el gran George Cukor es va acomiadar del cinema.

Fa gràcia saber que l’any 1902, quan es va inaugurar l’hotel, aquest va rebre el nom de The Puritan. Més tard, un propietari posterior que sabia que els indis algonquins havien viscut a Manhattan els va dedicar el nom del seu hotel, hotel que surt a tota bona guia i que figura a la llista de llocs de visita obligada encara que només sigui per fer-li una fotografia.

5:00 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

EL DAVID, DE BERNINI

David (G.L. Bernini). Fotografia d'Irene Spadacini.

L’altre dia, el meu fill gran em va dir que anirien a passar aquest llarg cap de setmana a Roma amb la seva parella, i com que hi van per lliure, em va comentar que ja tenien més o menys feta una ruta, però que li digués què no em deixaria perdre jo si hi anés.

La resposta no es va fer esperar ni dos segons: Li vaig dir que aniria a la Galeria Borghese i, un cop dins, de pet cap a contemplar una de les escultures que des de sempre més m’ha impressionat: El David, de Gian Lorenzo Bernini (Nàpols, 1598 – Roma, 1680).

És gairebé impossible parlar d’aquesta figura bíblica que ha inspirat tants artistes sense haver de citar el l’excels David de Miquel Àngel, sense cap mena de dubte un dels cims més alts de l’Art de tots els temps i, com és del tot lògic, la joia més preuada que s’exhibeix a la Galeria de l’Acadèmia de Florència. Els més de quatre metres que fa d’alçada l’escultura del David, de Miquel Àngel, permeten adejctivar de colossal la perfecció d’una figura que el geni renaixentista va extreure d’una sola peça de marbre blanc de Carrara.


El posat segur, que res té a veure amb l’altivesa i, tot al contrari, molt amb la confiança de qui es sap vencedor, van fer que el David de Miquel Àngel esdevingués el símbol de la República de Florència del segle XVI.

Tant la figura del David de Miquel Àngel com la de Bernini tenen una marcadíssima influència dels models clàssics grecs (és important destacar que totes dues són obres de joventut, ja que tant Miquel Àngel com Bernini van escolpir el seus respectius David als vint-i-pocs anys), però la diferència entre els d’ambdós no solament rau en la mida (el cos del jove pastor israelita de Bernini és de tamany real), sinó també en l'impressionant pas endavant que va significar en la història de l’art, en aquest cas concret en l’escultura, de saber impregnar d’acció una figura esculpida en marbre allunyant-la, així, de l’estètica renaixentista i defugint, per tant, de la verticalitat i de la serenor tan pròpies del Renaixement.

Tot el pes de l’escultura del David de Bernini es recolza en el gruix del volum que l'artista va donar forma de l’armadura que el rei Saül va oferir al jove pastor per poder enfrontar-se amb al gegant Goliat, armadura que el noi va rebutjar perquè li venia massa grossa i, amb un minuciós realisme, Bernini va aconseguir el que avui en dia anomenaríem un flash: captar just l’instant en què tots i cadascun dels membres del cos de David són a punt per a un sol objectiu: el de llançar, mitjançat una fona i en el moment precís i al lloc certer, un roc contra el cap del gegantí Goliat, expressió de tot el cos, i aquí és on, per a mi, rau precisament tota la força que desprèn aquesta escultura, condensada en el front arrufat i amb el rictus de la boca decidit i mossegant-se, amb ràbia continguda, el llavi inferior.

Com que no sóc cap expert en Art –la veritat és que no sóc expert en res-, crec que no molestaré ningú si dic que l’expressió del rostre del David de Bernini denota clarament la mala bava que devia sentir el noi en aquell instant en què es jugava la llibertat del seu poble amenaçat pels filisteus, ja que a mi em fa l'efecte que talment pensi: "O tu o jo, nano!, però creu-me que si t'engalto aquest roc enmig de la clepsa ja has begut oli."

He triat algunes fotografies més amb diferents detalls d’aquesta genial escultura:

Aquesta primera és la d'un detall del rostre i una part del tors vists des del perfil dret.

La d'aqui sota, és del rostre agafat des del perfil esquerre, i en ella podem comprovar la força que arriba a despendre la concentració de l’esguard fixe en un sol punt: el cap de l’enemic.
  A sota, detall dels peus, on es pot observar l'armadura, volum que serveix com a recolzament de tot el pes de l'escultura, així com, en el primer pla, hi podem veure una lira, l'instrument amb què David apaivagava el nervis del sempre malhumorat rei Saül quan va entrar al seu servei, i amb la que, un cop coronat rei d’Israel, David compondria els seus Salms.

A les dues fotografies següents hi veiem en detall les cames dreta i esquerra de David, i ens serveixen per comprovar el realisme amb què està magníficament plasmada la tensa acció, el moviment que sembla tenir tota l’escultura.


Bernini, a més d’un grandiós escultor, va ser pintor i arquitecte. Algunes de les fonts que hi ha a les places romanes, com la Fontana dels Quatre rius, són obres d’ell, i no oblidem que la meravellosa plaça porticada del Vaticà, que fa l’efecte de dos braços disposats sempre a acollir els fidels és, també, obra seva, però de cap de les maneres voldria acabar aquest post sense una esplèndida fotografia d’una altra de les escultures de Bernini que hi ha, també, a la Galeria Borghese de Roma: És un detall d'El rapte de Proserpina, on podem observar la increïble tècnica del genial artista napolità a l’hora de plasmar en el marbre com les mans del déu Plutó s’enfonsen en la carn de la noia creant, malgrat la violència de l’acte del rapte, una imatge d’una gran sensualitat.

No sé si el meu fill i la seva parella decidiran anar a la Galeria Borghese (hi ha tantes coses per visitar a una ciutat com Roma!), però estic convençut que si hi van quedaran admirats amb les escultures de Gian Lorenzo Bernini.

11:10 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

JOHN DOWLAND: MELANGIÓS

 
Se saben poques coses de la vida privada d’aquest compositor, poeta i instrumentista de llaüt, nascut aproximadament entre els anys 1562 i 1563. Anglaterra ressenya la figura de Dowland com la d’un artista nascut a Londres, mentre la majoria d’historiadors irlandesos el situen vingut al món a la seva illa, molt a la vora de Dublín, la capital.

El fet de que John Dowland s’hagués convertit al catolicisme el va fet antipàtic a la cort britànica a la qual va tardar molt a fer-s’hi un lloc. El 1588, John Dowland va obtenir una graduació en arts al Christ Church College d’Òxford. Atès que no trobava ocupació a Anglaterra, John Dowland va fer estada com a músic a les corts de Brunswik i de Hesse. Més tard va viatjar a Venècia i a Florència.

Malgrat que l’any 1597 Dowland es va graduar per la universitat de Cambridge, el músic va seguir privat de feina a les Illes Britàniques però va tenir la sort de ser contractat per la cort danesa a la qual hi regnava el rei Cristià IV per qui va treballar des del 1598 fins el 1607. John Dowland va haver de deixar Dinamarca acomiadat, aparentment, a causa de treballar de forma insatisfactoria. Va retornar a Angleterra on, sembla que la seva renúncia a la fe catòlica, li va obrir moltes portes que fins aquell moment havien romàs tancades per a ell. Va treballar al servei de Lord Walden fins que, finalment, el 1612 va ser cridat per la cort de Jaume I d’Anglaterra com a Music del Rei per la secció de llaüts. Va mantenir aquesta posició fins l’any 1626 i va ser substituït pel seu fill Robert.

Les quatre col·leccions de cançons de John Dowland mostren la seva mestria en un nou llenguatge musical d’harmonies directes que tallen les velles complexitats polifòniques. El seu maneig de les cançons era enormement sensible i excepcionalment dotat per les més belles i expressives melodies. Algunes de les seves cançons com Come again, sweet love i Lady if you so spite me mostren la vena alegre del compositor mentre d’altres peces ens porten a una cara diametralment oposada, per la que és més conegut, i on manifesta el seu art immers en la melancolia més profunda. En són exemple cançons com Sorrow stay o I saw my lady weep i també i sobretot la que portem avui aquí, Flow my tears interpretada pel gran contratenor alemany Andreas Scholl. El lema d’en John Dowland era: “Semper Dowland, semper dolens”, és a dir. “Sempre Dowland, sempre patint”.

John Dowland ha estat un compositor molt imitat i ha viscut un auge inesperat gràcies als estudis del professor australià Percy Grainger, historiador interessat en la música anterior a J.S. Bach. Grainged va transcriure determinades obres de John Dowland que varen donar lloc als primers enregistraments de la seva música. A partir d’aquest fet, John Dowland esdevé compositor de referència pels amants de la música antiga.

Els cantants de música moderna han mostrat la seva admiració per John Dowland tal com ho proven el treball de l’Sting, que engloba diverses àries, o una sola cançó que l’Elvis Costello inclou en un dels seus discos. La literatura tampoc no l’ha oblidat ja que el gran novel·lista Philip K. Dick, autor, entre moltes grans obres, de la famosa Blade Runner, escriptor de ciència ficció considerat per molts experts com una figura de força joyciana, va titular una de les seves obres: Flow my tears, the Policeman said. Philip K. Dick signava, de vegades, amb el pseudònim “J. Dowland”.

Fonts d’aquest text: http://www.answers.com/topic/john-dowland, amb esment especial al resum de la biografia de John Dowland publicada per Diana Poulton:

John Dowland,
Berkeley, Calif.University of California Press 1982.

Fluïu llàgrimes meves, brolleu de les vostres fonts!
Exiliat per sempre, permeteu-me plorar
On l’ocell negre de la nit canta la seva dolça infàmia.
Allà, jo podré viure abandonat i trist.

Atureu-vos llums vanes, no brilleu més!
No hi ha cap nit prou negre per aquells
Que, desesperats, enyoren la seva sort perduda.
La llum només descobreix la vergonya.

Les meves penes mai no seran calmades
Ja que ha fugit la pietat.
Llàgrimes i sospirs i laments
Han privat els meus dies de tota alegria.

Escolteu! Ombres que habiteu la foscor
Apreneu a menysprear la llum.
Feliços, feliços aquells que, a l’infern,
No han de sofrir els ultratges d’aquest món.

Flow my tears, by John Dowland.(Adaptació de Glòria A. sobre l’original anglès i una traducció al castellà d’Antonio Torralba, del bloc Experiencias musicales y otras...)

2:20 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

MARIO BENEDETTI: CIAO POETA!

La Samfaina no pot deixar passar per alt la mort de l’excel·lent escriptor uruguaià Mario Benedetti, nascut a Tucuarembó (Uruguai) l’any 1920 i mort el 17 de maig de 2009 a Montevideo a l’edat de 88 anys. Com que la seva trajectòria personal i creativa és llarga i densa em limitaré a resumir-la tan bé com sàpiga:
En Mario Benedetti, per problemes econòmics, no va poder acabar els estudis secundaris però, no obstant i això, va anar seguint-los lliurement. A l’edat de catorze anys ja treballava en una empresa de recanvis per automòbils.

De l’any 1945 al 1974 es va integrar a l’equip de redacció del diari Marcha. L’any 1954 va ser anomenat director del suplement literari de l’esmentat periòdic. L’any 1946 es casa amb Luz López Alegre, la seva companya per sempre. Tenint en compte que l’Uruguai pateix la dictadura de Juan María Bordaberry, el diari Marcha es clausurat. Benedetti és un home compromés i lluitador que l’any 1949 ja es manifesta com a militant fervent en contra del tractat del seu país amb els Estats Units.

Mario Benedetti ha escrit de tot i sobre tot: prosa i poesia, treballs periodístics, humor i crítica de cinema. Benedetti va fundar l’any 1971 el Movimiento de Independientes 26 de Marzo juntament amb membres del Movimiento de Liberación Nacional-Tupamaros. Benedetti va ser representant del Movimiento 26 de Marzo des del 1971 fins el 1973. També va ser nomenat director del Departamento de Literatura Hispanoamericana a la Facultad de Humanidades y Ciencias de la Universidad de la República, de Montevideo.

El cop d’estat del 27 de juny del 1973 el fa renunciar al seu càrrec a la universitat, malgrat ser escollit per integrar el claustre. Les seves posicions polítiques el porten a abandonar Uruguai. Viu a Buenos Aires (Argentina), passa al Perú, on es detingut, deportat i, finalment, amnistiat. L’any 1976 s’instal·la a Cuba. L’any següent recala a Madrid on s’hi queda deu anys, lluny de la seva pàtria i de la seva esposa que té cura de les mares d’ambdós.

A partir dels anys 80 fa una col·laboració setmanal al diari El País però l’any 1983 torna a l'Uruguai per a donar continuïtat al diari Marcha, com ja hem dit, interromput l’any 1974.

 
 
Benedetti rep quantitat de premis que reconeixen la seva valentia expressada tant en les seves posicions polítiques com en la seva obra literària, que conjuga un llenguatge proper i entenedor sostingut per una inqüestionable qualitat literària. Això fa que Mario Benedetti hagi estat sempre un escriptor de gran èxit al qual li han estat encarregats treballs poètics per artistes com en Joan Manuel Serrat per qui va escriure El Sur también existe i per la completíssima actriu i cantant argentina Nacha Guevara, a qui el seu marit en aquells dies, Alberto Favero, va musicar-li bells poemes, també encarregats a Benedetti.Com a mostra portem un video de l'actor cubà Hector Quintero interpretant un dels meus poemes preferits: Un Padrenuestro Latinoamericano. És interessant remarcar que el títol d'aquest poema era, en un principi: Un Padrenuestros Hispanoamericano. Curiosament la paraula "Hispano" ha quedat substituïda per la paraula "Latino" que és la que hi correspon. Si no el coneixeu, no us el perdeu. És una obra dramàtica, escrita fa trenta anys o més i, desgraciadament, tan actual com si el poeta, ara mort, l'hagués escrit ahir.

Mario Benedetti va rebre les més altes condecoracions literàries dels països de parla hispana. Ha publicat 40 llibres. Se l’ha traduït a 20 idiomes.

Aquest és un treball redactat de pressa amb l’esperança que no perdi força i quan el llegiu ja sigui vell. Els blocs són el periodisme domèstic que beu, inevitablement, del que els professionals ens ofereixen. És la nostra personal aportació a la notícia i també una manera de compartir-la amb els blocaires que visitem i que ens visiten i és, sobretot en aquest cas concret, un homenatge al poeta uruguaià de més ampli ressó.

Us deixo amb aquest colpidor Un Padrenuestro Latinoamericano que he escoltat desenes de vegades i que segueix parant-me la respiració. La seva lletra fa molt mal. I qui podria posar remei a aquest mal, de moment, no té intenció de fer-ho.

11:15 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...