"SAMFAINA D'ARTS" FA UN ANY!

Capipota, yu, yuuuuu!... Capipota, yu, yuuuu!... Capipoooota, Capipooooota... Capipoooooota yuuu, YUUUUUUUU!!!

Vet aquí, amics, la lletra de la cançó que quan jo era petit cantàvem a casa –i em consta, perquè ho he preguntat tant a la Glòria com a d'altra gent de si fa o no fa la nostra edat, que també es cantava així a moltes altres cases- durant l’aleshores encara novedós ritual de bufar les espelmes d’un pastís el dia que algú fa anys.

Aquesta lletra era ni més ni menys que la transcripció auditiva a la catalana del Happy brithday que, suposo, ens havia arribat a través de les pel·lícules de Hollywood interpretades per artistes tan populars a casa nostra com ara en Carg-gable, al qual, estranyadíssims, un bon dia vam començar a sentir que no es deia de la manera que li dèiem amb tota naturalitat, sinó que havíem fins i tot de girar una mica la boca -falta d’entrenament- per anomenar-lo com calia: Clark Guèibel.

Tot això m’ha vingut al cap a conseqüència d’haver de fer un post dedicat a un primer anniversari, el d’aquest bloc, el naixement del qual, em refereixo al moment just en què la Glòria i jo vam veure, tots dos connectats al telèfon, com sortia el primer post, m’ha recordat el mateix aire d’il·lusionada innocència que es respirava a casa quan cantàvem el Capipota.

I és amb aquesta mateixa il·lusió que us convidem a bufar de manera virtual amb nosaltres l’espelma d’aquest pastís...

Però espereu, espereu!... Primer s’ha de cantar, eh?:Capipota, yu, yuuuuu!... Capipota, yu, yuuuu!... Capipota, Capipotaaaa... Capipoooooota yu... YUUUUUU!!!

Gràcies per llegir-nos, amics!, i, al proper post, la recepta d’aquest pastís de formatge.

Malgrat que no té res a veure amb aquesta commemoració, em fa moltíssima il·lusió fer-vos saber que la Glòria ha guanyat un concurs de relats que la Pilar, al seu bloc, Pequeño formato, va organitzar sota el lema "La mujer silenciosa". Si us ve de gust llegir-lo, aquí teniu l'enllaç.

2:50 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

BICENTENARI DE LA MORT DE FRANZ JOSEPH HAYDN (I)

Enguany es commemora el bicentenari de la mort d’un dels més grans músics de tota la història i a qui, malgrat ser considerat com el més innovador dels músics de l’època del Classicisme, la posteritat, fins fa relativament pocs anys, no ha tractat amb el reconeixement que es mereixia tot i estar considerat com el pare de la simfonia i del quartet de corda. Ens referim al compositor austríac Franz Joseph Haydn (Rohrau, 1732 – Viena, 1809)

Tal com ja va quedar dit al post publicat a la "Samfaina" dedicat al sublim oratori La Creació, Haydn ens va llegar una de les obres més prolífiques de tota la història de la música, afirmació que es pot reblar afegint-hi que, ja que parlem d’un músic, anirà, com anell al dit, esmentar que Haydn va tocar totes les tecles de la composició musical: Simfonies, quartets, concerts per a instruments solistes, sonates, òperes, oratoris, música sacra..., i si bé aquest gran músic austriac va excel·lir en la composició de simfonies i, sobretot, de quartets de corda, aquest post, el primer dels que dedicarem enguany des de la "Samfaina"a Haydn, és per parlar d’un concert per a un sol instrument, una "tecla", la dels concerts per a un sol instrument, en la qual el compositor autriac no es va prodigar massa però, tot i així, hi va deixar la seva inconfusible empremta de músic sempre inquiet i novedós.

L’any 1796, Haydn ja havia tornat de Londres, on havia compost i estrenat amb grandiosos èxits les dotze grans simfonies que es coneixen, aplegades, amb el nom d’aquesta ciutat. Era, doncs, un Haydn en plena maduresa quan Anton Weidinger, trompetista virtuós de la cort imperial autriaca, havia fet unes revolucionàries modificacions a la trompeta, un instrument aquest que només podia produir, traient i afegint mòduls del tub, els sons harmònics d’una sola nota, pel que en aquella època estava relegat de les orquestres.

Anton Weidinger va incorporar a la trompeta una sèrie de claus, precursors dels futurs pistons de la trompeta actual, i és per això que, per provar-la, va encarregar a Haydn un concert, en el que el compositor austriac hi va abocar tot el seu talent i entusiasme, i que es convertiria en un dels més famosos i apreciats concerts per a trompeta de tots els temps.



Cal dir que el també celebrat Concert per a trompeta, de Johan N. Hummel, el conegut tercer moviment del qual, si us ve de gust, podeu escoltar interpretat per Wynton Marsalis aquí, va ser fruit d’un altre encàrrec que Anton Weidinger va fer a aquest compositor eslovè per poder posar a prova la trompeta de claus que havia desenvolupat.

La interpretació del tercer moviment del Concert per a trompeta en Mi bemoll major, de Franz Joseph Haydn, que trobareu al final i que serveix per il·lustrar aquest post és la d’una joveníssima trompetista noruega, Tine Thing Helseth (Oslo, 1987), i malgrat que és empipador, encara, haver d’apostil·lar sobre la presència de la dona en segons quins camps, com ho és, en aquest cas concret, el de les dones trompetistes, em complau enormement saber que no és, ni molt menys, un cas únic, ja que els sis discs publicats a la prestigiosa casa EMI per la trompetista anglesa Alison Balsom (Hertfordshire, 1978) avalen la qualitat d’aquesta altra excel·lent solista anglesa,

Una mica més a prop, a Santpedor (Bages) hi va néixer, el 1980, Mireia Farrés, l’actual solista de trompeta de l’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), i malgrat no ser, com la Mireia Farrés, la solista, la granadina Nuria Leyva (1970) ocupa des de fa anys una de les quatre places de trompetista de la Real Orquesta Sinfónica de Sevilla.

He marxat una mica d’estudi, però m’ha semblat interessant, ja que parlava de Haydn, tocar, ni que sigui de passada, també altres tecles: l’evolució de la trompeta, així com la plena incorporació de la dona com a solista d’un instrument en el que sempre hi havien excel·lit intèrprets masculins: la trompeta clàssica.

3:10 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

IDEA VILARIÑO : PASSIÓ

Aquestes lletres volen ser un homenatge a la gran poeta uruguaiana Idea Vilariño que va néixer a Montevideo l’any 1920, on viu encara, discreta i allunyada de qualsevol fet literari mundà, actitud aquesta que l’ha caracteritzat tota la vida.

Idea Vilariño és filla d’un poeta anarquista ja oblidat i, des de molt jove, va rebre una densa formació en Llengua i Literatura espanyoles. Va exercir de professora d’aquestes matèries, primer en un institut i desprès a la universitat, alternant aquesta tasca amb la de traductora de castellà a diversos idiomes i viceversa.

Ben aviat, Idea va començar a publicar poesia i té el gran prestigi que es mereix en el món de les Lletres ja que és molt valorada en medis intel·lectuals d’arreu. A Llatinoamèrica, especialment al seu país i a l’Argentina, molts punts de llibre citen els seus poemes, tant els socials com els espirituals, però també, i sobretot, la part de la seva obra dedicada a l’amor que va sentir pel seu compatriota, el famós escriptor Juan Carlos Onetti, amb qui va viure una llarga i abrupta relació –sempre com a amants- durant la qual solament convergien en quan distants i desinteressats estaven l’un de l’altre.

Idea Vilariño i Juan Carlos Onetti –ell es va casar quatre vegades- varen ser una parella que passava de la passió al silenci, als insults i a les llargues absències durant les quals res volia saber l’un de l’altre. Podien romandre reclosos, en intimitat, durant temps i temps i, de cop i volta, l’un deixava la casa de l’altre fins que es produïa un proper reencontre, de vegades buscat, de vegades casual, i que mai no se sabia si era l’últim ni quant podia durar.

Un dia, la batalla va ser tan transcendent que Idea, en una manifestació d’amor desesperat, va lliurar a l'escriptor els poemes que li havia dedicat i dels quals ell n’ignorava l’existència. Va ser un dia en què ella va voler anar a l’enterrament d’un professor, col·lega seu, assassinat per foscos motius polítics. L’escriptor no hi volia anar, a aquell enterrament, ni volia tampoc que Idea hi anés, però ella, ferma en la seva decisió, va sortir de la casa i va anar al cementiri a acomiadar el difunt. El seu amant li havia dit, amb molta serietat i convicció, que quan tornés ja no el trobaria. I així va ser: “Al vespre –diu Idea- vaig veure el llum encès i vaig pensar: no ha marxat...”

Però la veritat és que l’escriptor era fora i s’havia endut l’equipatge. Els poemes d’amor que li havien estat destinats estaven escampats per terra, clarament maltractats. Sobre la taula hi havia una nota de l'absent on no estalviava insults cap a la seva amant. Va passar l’any 1961: la història s’havia acabat per sempre.

Per motius de censura, l’any 1974 el govern uruguaià va fer empresonar Juan Carlos Onetti durant tres mesos, en els quals l'escriptor va patir irreparables vexacions. Un cop lliure, la seva antiga amant el va anar a veure. En diverses entrevistes, fetes per separat, ambdós manifesten haver sentit un gran amor per l’altre, però ni ell ni ella varen ser mai conscients de ser estimats. Idea manifesta que l’escriptor era un home intransigent i possessiu, molt abocat al desig, mentre Juan Carlos Onetti explica que es tornava boig per la poeta, que sentia per ella una enorme tendresa i que , tal vegada, ella l’estimava molt però ell mai no ho va sentir així.

Alguns dels fruits de la passió de Idea Vilariño, fruits de foc i d’enyor:

EL FUEGOSin él
aquí
sin él.
Su fuego susurrando.

COMPARACIÓNComo en la playa virgen
dobla el viento
el leve junco verde
que dibuja
un delicado círculo en la arena
así en mí
tu recuerdo.
 

BUSCAMOSBuscamos
cada noche
con esfuerzo
entre tierras pesadas y asfixiantes
ese liviano pájaro de luz
que arde y se nos escapa.
en un gemido.

DÓNDEDónde el sueño cumplido
y dónde el loco amor
que todos
o que algunos
siempre
tras la serena máscara
pedimos de rodillas.

4:15 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NÀPOLS I RODALIES

Uns quants dies després de tornar de Chicago, un viatge del qual ja ens en va parlar a la "Samfaina" en aquest post, l’Edipa Maas va tornar a fer les maletes, que ni tan sols havia desat a l’altell, i cap a Nàpols s’ha dit!

Poc abans de marxar, vam quedar amb ella i la Glòria un matí per fer un cafè i, està clar, va sortir a la conversa l’imminent viatge al sud d’Itàlia, i no sé com, però sé que m’ho vaig fer venir bé, com aquell qui no vol la cosa, vaig venir a dir que els posts que parlen de viatges, sobretot quan els viatges tenen una finalitat bàsicament cultural, acostumen a agradar força a la gent que ens visita al bloc.

L’Edipa va agafar al vol la insinuació i, sol·lícit com és el seu tarannà, es va oferir a fer-nos una nova col·laboració per a la "Samfaina" dedicada a l’experiència que en traiés del viatge que, pocs dies després, havia de fer a Nàpols.

No recordo si va ser la Glòria o jo qui va pagar els cafès, però l’Edipa, com és de suposar, estava convidada, i aquí teniu la seva nova col·laboració.

Gràcies, Edipa!


Un viatge a Nàpols és, camorra i gomorra a part, una experiència molt recomanable. La ciutat mateixa, malgrat ser força deixada i no obstant tenir una circulació difícil i caòtica a causa de la intensitat i el desordre del trànsit, resulta molt interessant.

Fortaleses i palaus, avui decadents però grandiosos, testimonien el seu passat –recordem que al segle XV Nàpols va estar lligat a la Corona d’Aragó-, el meravellós Museu Nacional,


que conserva peces d’època romana de bellesa extraordinària –incloent-hi el gabinet secret, amb obres de contingut eròtic-; el Teatro di San Carlo, el més antic d’Europa dedicat a l’òpera, ara sota la batuta del director anglès -abans cirurgià ocular- Jeffrey Tate, són alguns dels punts a visitar, sense oblidar un sorprenent pàrquing situat a l’interior d’una muntanya que es va foradar perquè servís com a refugi durant la Segona Guerra Mundial.

La proximitat també recomana una excursió per la costa, a la famosa ciutat de Sorrento; una escapada a l’illa de Capri i, naturalment, una visita a les ciutats romanes de Pompeia i Herculà, molt ben conservades a causa, paradoxalment, d’un fet molt destructiu: l’erupció del Vesubi, volcà omnipresent en el paisatge de la zona.

Com que són llocs ja prou coneguts, només voldria cridar l’atenció sobre un centre recentment inaugurat, el Museu Arqueològic Virtual d’Herculà. Situat a prop de les ruïnes, es tracta d’un museu que no conserva peces ni restes de cap mena –i que, per tant, no és pròpiament un museu-, però que gira a l’entorn de les restes romanes sepultades pel volcà a partir de l’ús de noves tecnologies, com les reconstruccions virtuals, algunes força espectaculars; els efectes especials –aigua, fum- o els elements interactius que, mitjançant sensors, permeten que el visitant visqui l’experiència de descobrir què hi ha sota les cendres, talment com si fos un arqueòleg. És, en definitiva, un lloc on passar una bona estona, apta per a adults i molt excitant per a la canalla. Criticable, sens dubte, ja que s’hi ha invertit una muntanya de diners mentre que algunes de les restes autèntiques s’estan malmetent, però també apreciable, ni que sigui per la divulgació que porta a terme del món romà i per la consegüent sensibilització respecte al patrimoni que ens ha llegat aquesta civilització.

Finalment, voldria esmentar un espai menys conegut, però en veritat apassionant: Oplontis -avui terme municipal de Torre Annunziata-, on es conserven dues grans vil·les romanes: un centre agrícola i ramader amb funcions productives, que no està obert a la visita del públic, i un conjunt residencial destinat a l’oci, luxós i amb totes les comoditats, que va pertànyer ni més ni menys que a la famosa Popea Sabina, segona esposa de Neró, present en més d’una òpera, com L'incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, que ara ens ofereix el Liceu -de la qual ja en va parlar en aquest post la Glòria-; o Agrippina, de G.F. Haendel, i de la qual us recomano que, si us ve de gust, escolteu l’ària Per punir chi m'ha ingannata, que trobareu al You Tube que hi ha al final d’aquest article, tal com la va interpretar, el 2004 a París, Miah Persson, la mateixa soprano sueca que durant aquests dies protagonitza al Liceu L'incoronazzione di Poppea. (Faig aquest petit parèntesi per recomanar-vos aquesta ària de Haendel fins i tot als qui us agrada la bona música rock.)

Val molt la pena de visitar el conjunt, declarat per la Unesco Patrimoni de la Humanitat, que permet fer un recorregut per estances molt diverses: des de zones domèstiques, com la cuina, que encara conserva els fogons, fins al triclini, els menjadors d’estiu, els salons, els dormitoris, les zones destinades als convidats, les termes privades, les latrines, el peristil o una piscina a l’aire lliure de 61x17 m.
Les pintures són espectaculars, en general ben conservades i totes d’una gran qualitat. Algunes són especialment sorprenents, com les que decoren les parets dels jardins interiors, que representen imatges de plantes i sortidors per crear una il·lusió de continuïtat entre la vegetació real i la pintada.

Després de la mort de Neró (68 dC), la vil·la, que és una de les més grans i sumptuoses de les que han arribat als nostres dies, probablement havia canviat de propietaris, i quan el 23 d’agost de l’any 79 dC el Vesubi va entrar en erupció, s’hi estaven fent obres de reforma que s’han pogut detectar perquè encara hi havia alguns elements desmuntats, com una sèrie de columnes.
En fi... una part més d’aquest país meravellós que és Itàlia, on natura i cultura es donen la mà per oferir-nos paratges de bellesa excepcional, que sempre ens estan convidant a tornar-hi.

Edippa Mas

11:50 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...