UN FET REVISCUT

Després d’aquest breu parèntesi degut al petit però, com tots, inoportú accident que va patir la Glòria, així com a la seva posterior absència de Badalona per a poder realitzar amb la seva germana un il·lusionat viatge a Xicago i, de passada, a Nova York, un viatge que de ben segur donarà els seus fruits en forma d’interessants posts per part de totes dues, voldria, per inaugurar el nou format del bloc -que gràcies un cop més a la bona voluntat d’en Josep Manuel Castel ha estat possible-, parlar d’un fet que durant aquests dies m’ha retornat a la memòria malgrat que mai m’havia desaparegut del tot d’ella, un fet que l’únic lligam que té, i encara agafant-lo amb pinces, amb la línia d’aquest bloc és el del menjar però, malauradament i tal i com comprovareu si voleu continuar llegint, no té res a veure, precisament, amb la gastronomia.

Fa trenta-cinc anys que em van donar una de les pitjors notícies que a un jove de poc més de vint anys, carregat d’il·lusions i, per què negar-ho, d’ocellets al cap pensant que podia canviar el món, li podien haver donat: Em va tocar fer "la mili" al Sàhara.

Com tots els nois que havíem de fer "la mili" de forma obligatòria –parlo de principis dels anys 70-, temia que en el sorteig em pogués tocar anar a l’Àfrica, però de debò us dic que mai, ni a mi ni a cap dels companys que també els hi va tocar anar al Sàhara i amb qui n’hem parlat moltes vegades, se m’havia ocorregut imaginar que l’Àfrica no s’acabava amb Ceuta o Melilla, sinó que hi havia, a més a més, un territori anomenat Sáhara Español, la capital del qual –segons vaig llegir aquell mateix dia a l’enciclopèdia Monitor- tenia l’estrafalari nom de L’Aaiún.

Va ser, per als meus pares, per a l’Anna Maria, amb qui ja sortia des de feia més de dos anys, i no cal dir que per a mi mateix, que era qui, en definitiva, havia de viure en pròpia pell durant quinze mesos -el temps que m’ha passat més a poc a poc de la meva vida- aquella experiència no desitjada per ningú, un bon tràngol.

No; no patiu, perquè no penso pas parlar-vos de les "batalletes" típiques que es solen sentir explicar en boca d’aquells que, tot i que no van ser més que simples soldats, sembla, quan en parlen, que manessin més que el Capità General, ja que, a vegades i segons qui s’explica, m’ha fet l’efecte que eren els oficials i no pas ells qui, per exemple, feien les inacabables guàrdies.

L’Hilari Joan d’Argila, i en Carles Porta i Fernández van ser dos dels també "afortunats" als qui, amb uns mesos de diferència respecte a mi, els va tocar fer "la mili" allà baix. El primer, l’Hilari, fa un temps que va tenir la iniciativa de crear un bloc perquè els "afortunats" en el sorteig d’aquella lleva hi tinguéssim un punt de trobada per poder explicar-hi les experiències reviscudes al cap de més de trenta anys, i en Carles, amb una passió i constància m’atreviria dir que d’arqueòleg, va anar trobant, mitjançant el telèfon i un darrere l’altre, una bona quantitat d’aquells joves que, molts d’ells ja avis, van haver de viure aquells quinze mesos com si fos un càstig.

Hem fet ja vàries trobades, i la primera va ser a l’Estació de França, que és el lloc des d’on tots vam partir dins el tren "borreguero" que ens va dur fins a Madrid per, al cap d’un parell de dies, embarcar-nos en uns avions, que la feina era d’ells per poder enlairar-se, i amb els que vam arribar, al cap de no sé quantes hores, al campament situat a un indret anomenat Playa del Aaiún on, durant tres mesos, hauríem d’aprendre a... Bé; val més que ho deixem córrer, perquè en realitat l’únic que els importava és que el dia de la jura de bandera desfiléssim sense que ningú perdés el pas.Em podeu ben creure que no només jo, sinó tots els que vam haver d’estar-nos tres mesos en aquell campament, com a mínim una vegada no se’ns hagués escapat una llàgrima d’impotència en algun moment o un altre, ja que el més lleu error era motiu de sanció.
Per començar, gairebé dues setmanes sense poder-nos rentar ni canviar la roba que duiem posada quan vam marxar de casa, i tot per intentar que ens apuntéssim a La Legión, ja que els qui ho feien eren immediatament duts a la seva caserna, on es dutxaven i afaitaven i, impecablement ben uniformats, es passejaven davant nostre, tot cofois, menjant entrepans que, naturalment, anaven a càrrec del Tercio.Se'n reien i humiliaven els pobres nois que amb prou feines sabien escriure el seu nom, quan alguns dels sots-oficials amb prou feines sabien escriure el seu; gaudien veient com alguns dels xicots de constitució gens atlètica queien rendits i rodolaven una vegada rere l’altra abans d’aconseguir arribar, carregats amb tot l'armament, al capdamunt de la duna, i perquè tinguessis ben clar que no eres ningú, just al moment d’entrar a formar part d’aquell campament t’adjudicaven un número, i durant aquells tres inacabables mesos no eres ni l’Enric ni en Bayé: eres el vint-i-quatre.

Retornant al bloc, que era d’això del que volia parlar, en Carles Porta va enviar-hi un escrit on hi explicava un fet que a molts ens va tocar viure durant aquells mesos de campament, i va ser molt curiós, tal i com dic en un comentari que hi vaig enviar, que quan vaig llegir aquell escrit em fes el mateix efecte com si, de cop i volta, s’hagués obert una finestra en un racó oblidat de la meva memòria per on hi va entrar la llum que, a l’acte, me’l va fer reviure com si l’hagués viscut el dia abans.
Ho vaig recordar fil per randa tot a l’instant: la mateixa llum, el mateix horitzó, els mateixos colors..., i la mateixa barreja d'incredulitat i d'importència. Mai havia explicat a ningú aquest fet perquè tenia la sensació que ningú em creuria..., o potser no ho vaig explicar mai perquè, al cap i a la fi, era jo qui volia pensar que allò que vaig veure no havia passat mai...

Però aquell fet va passar, i no solament el dia que em va tocar viure’l a mi, o el dia que li va tocar, uns mesos més tard, viure'l a en Carles, i a l’Hilari, i segur que molts mesos abans i molts mesos després els hi va tocar viure a en Vicent, i a en Biel, i a l’Iñaki, i a en Fernando…

Us deixo aquí l’enllaç al bloc de l’Hilari perquè hi llegiu l’escrit d’en Carles Porta de què us parlo (Les deixalles de la cuina del B.I.R., es titula), demanant-vos disculpes per haver trigat tant a arribar al final explicant-vos, entremig i ni que hagi estat de passada, alguna que altra "batalleta" de "la mili".

10:30 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

PER FI, XICAGO!

Sí, amics: La Glòria, després d’aquell inoportú accident que a punt va estar de fer-li anul·lar el viatge que tenia previst fer a Xicago amb la seva germana (la nostra corresponsal Edipaa Mas), i després, també, de fer un munt de gestions, va aconseguir, naturalment pagant uns diners complementaris, posposar el viatge un parell de setmanes, i ahir al matí, via Dublín, totes dues van sortir d’El Prat camí cap a la “Ciutat del vent”, un viatge que havien preparat bàsicament per admirar i gaudir de l’arquitectura urbana de la vitalíssima capital d’Illinois.

Abans d’ahir a la tarda, quan ens vam acomiadar per telèfon, la Glòria em va tornar a repetir que, entre l’accident i ara el viatge, li sabia greu tot plegat perquè tenia la sensació d’haver-me deixat a l’estacada amb la feina del bloc

“Ja tens pensat més material per posts nous, Enric?”, em va preguntar.
“Sí, dona; i per a més d’un. No cal que pateixis”, li vaig mentir.
“De què parlaràs en el proper?”, va preguntar-me, imaginant per on aniria la resposta.
“D’un arròs tardoral de peix”, li vaig contestar, sabent que a continuació em preguntaria:
“I això què és?
“Un arròs que de ben segur no et faran a cap restaurant yankee”, vaig contestar-li, divertit perquè sé que no li agrada que utilitzi el mot yankee per referir-me als nord-americans, però fent veure que no m’havia sentit, va insistir:
“I aquell que em vas dir que faries de…?”
No la vaig deixar acabar:
“Bon viatge i bona estada, Glòria!, i, sobretot, disfruta tant com puguis, segon a segon, d’aquest magnífic viatge!”

I d’aquella “novel·lada” conversa em va venir la idea de fer aquest post:

Aprofitant l’estada a Xicago, la Glòria i l’Edipaa van agafar entrades per assistir a la representació de dues òperes: Manon, de Massenet, i Els pescadors de perles, de Bizet, al Lyric Opera d’aquella ciutat. Sé que a la Glòria li fa una especial il·lusió tornar a veure Manon, la mateixa producció de la qual ja es va viure l’any passat al Liceu amb la Natalie Dessay com a Manon però, a Xicago, amb el tenor alemany Jonas Kaufman en el paper de Des Grieux, en lloc del seu admiradíssim Rolando Villazón, que va ser qui va protagonitzar-la al Liceu.

Manon és una bellíssima òpera que tots dos ja coneixíem però que tots dos vam “redescobrir” i convertir-la en una de les nostres òperes predilectes, tant és així que a tots dos ens va passar el mateix: que durant una temporada ens vam “viciar” a escoltar-la una vegada darrere una altra com si no n’eixstís cap més, fins a tal punt que era el nostre gairebé únic tema de conversa.

Basada en la novel·la Manon Lescaut, de l’abat Prévost -tot un personatge del segle XVIII francès-, Manon relata la història d’una joveneta de poble a qui la seva família ha destinat a un convent, però que en una parada del viatge coneix a Des Grieux, un jove destinat a ser cavaller de l’Ordre de Malta. Tots dos s’enamoren a l’acte i decideixen fugir a París, on viuen un apassionat amor. Manon, però, a París coneix i es deleix pel luxe que des Grieux no li podrà oferir, i malgrat el gran amor que la noia sent pel jove, decideix abandonar-lo.

Manon es converteix així en la cortesana més desitjada de tot París. En un passeig per l’elegant Cours-la-Reine, Manon sent la conversa entre dos homes, un dels quals és el pare de Des Grieux, que està explicant a l'altre que el seu fill és a punt d’acabar els estudis de seminarista a Saint Sulpice. Manon corre a agafar un cotxe per dirigir-se a Saint Sulpice, deixant plantat a Guillot, un dels seus admiradors que, amb la pretensió de fer-la seva, li havia preparat una festa.

A Saint Sulpice, Manon, arrepentida del seu comportament amb Des Grieux i en una de les escenes més carregades d’erotisme de tota la història de l’òpera (penseu que va ser estrenada l’any 1884) aconsegueix que el noi torni amb ella i junts comencen una nova vida.



Un dia, però, Manon porta a una sala de jocs a Des Grieux i el convenç perquè provi la sort. La fortuna somriu al xicot, però el que no sap és que qui ha perdut amb ell a les cartes és Guillot, el ric pretendent de Manon, el qual, per venjar-se de l’antic desdeny de la noia, acusa a des Grieux de fer trampes i ordena empresonar els dos amants.

Gràcies a la intervenció del seu pare, Des Grieux és alliberat de la presó, però Manon, és jutjada per prostituta i condemnada a la deportació. Des Grieux intenta, en va, assaltar el comboi que duu les deportades camí de l’Havre, però aconsegueix, subornant a un sergent, que li deixi parlar amb Manon. Aquesta, greument malalta, sap que totes les promeses que li fa Des Grieux per salvar-la seran inútils ja que és conscient que està a les portes de la mort, i l’únic que desitja és penedir-se de tot el mal que li ha fet i poder morir rememorant els feliços dies passats. Des Grieux i Manon tornen a entonar la seductora melodia amb què la noia va aconseguir fer retornar a des Grieux al seu costat, fins que Manon, ja sense forces, mor davant la impotència i la desesperació del noi.



Fa plorar, oi?…

Doncs que ho tornis a plorar de gust, Glòria!

11:06 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

TROBADA AL MUSEU EGIPCI

A l’hora de buscar adjectius que compleixin amb la seva funció, que no és altra, en aquest cas, que la de, simplement, qualificar una experiència com va ser la de la Trobada que vam viure divendres passat al vespre un bon grup de blocaires al Museu Egipci de Barcelona, me’n ronden pel cap tot un seguit, que sí bé poden semblar, més que qualificatius, afalagadors o autocomplaents, la veritat és que les més de tres hores que vam passas junts -al carrer, entre que vam anar arribant, abans de les 9, i ens vam saludar i fent conèixer els que no ens havíem vist encara mai; la visita a les interessantíssimes sales del museu; el distès ambient que es va formar al tast en l’espaiosa, agradable i tan barcelonina terrassa a l’illa interior de l’edifici, així com el llarg comiat altre cop al carrer-, només poden ser descrites amb adjectius que poden semblar afalagadors o autocomplaents, perquè tant l’Anna Maria com jo, tornant amb taxi cap a casa, ens sentíem més que satisfets d’haver assistit a aquella Trobada, completament afalagats pel magnífic ambient que hi va haver durant aquelles més de tres hores, un ambient del qual ens autocomplaïem d’haver-ne formar part.

Interessantíssima –i no exagero gens ni gota el qualificatiu- va resultar la visita al Museu, guiada per l’entusiasta egiptòloga Núria Castro, especialitzada en vida quotidiana a l’Antic Egipte, una guia que, atenent a la nostra gairebé i generalitzada ignorància en egiptologia, va saber transmetre’ns amb una afabilitat fora de mida -i aquí torno a remarcar que no exagero gens ni gota- els seus coneixements, fent que cap moment del recorregut se’ns fes àrid a causa de la nomenclatura utilitzada o d’unes explicacions, per a nosaltres, farragosament llargues.

Des d’un bon principi vam saber, per exemple, i a mi això em va semblar una dada molt destacable, que la dona, a l’Antic Egipte, tenia la mateixa consideració social, com a persona que sempre ha sigut, que l’home. Heròdot (484-425 A.C.), considerat com el pare de la història, va deixar remarcada en la seva obra aquesta significativa dada, de tal manera que fins i tot li va servir per deixar escrit que a l’Antic Egipte tot anava a l’inrevés de la resta del món conegut fins aleshores, i la prova més evident la tenim en el fet que algunes dones van arribar a l’estatus de faraones.

Com que la visita estava basada en la importància de l’alimentació a l’Antic Egipte, vam haver de passar per alt algunes de les seccions, sense cap mena de dubte també interessantíssimes, però vam anar coneixent el grau de refinament que, degut a la summa importància que donaven a la alimentació i la qual ja relacionaven amb la salut, aquesta antiquíssima civilització va arribar, malgrat el desconeixement en aquella època de productes tan bàsics com avui en dia ho són el sucre (per endolcir utilitzaven mel, garrofes o dàtils) o els cítrics.

La seva dieta estava fonamentada en els cereals (durant la dominació romana Egipte era considerat el graner del seu imperi), llegums, fruites i verdures. Menjaven, també, carn d’oca, de guatlla i de tota mena d’ocells, i només les altes esferes tenien a l’abast poder menjar carn de bou, ja que les vaques eren utilitzades sobretot per a l’obtenció de la llet i dels seus derivats. També s’alimentaven de peixos, però només de riu, ja que consideraven la mar com un niu de problemes. La cervesa i el pa, dels quals se’n sap que en feien de molts i variats tipus, eren, sense cap mena de dubte, dos dels pilars de la seva alimentació.



De debò que la visita, només d’una hora de duració, es va fer curtíssima, com curtíssima, també, es va fer l’hora en què, ja entaulats per degustar el tast preparat per intentar acostar-nos a paladejar els costums alimenticis de l’Antic Egipte, ens va passar, xerrant els uns amb els altres, volant, tant és així que jo, ensumant-me que la Txell i en Kike no ens cantarien el duet que van dir que assajaven cada matí, se’m va ocórrer escriure a corre-cuita un brindis per a tal ocasió, però que no vaig gosar ja llegir quan, ja prou tard i també a corre-cuita, ens vam fer les fotografies de grup abans de marxar.

Tant li fa, però, perquè la intenció ja hi era, i així aquest brindis fet a base de rodolins (i que em perdonin els poetes de debò, com en Josep Carner i en Pere Quart, oi, "Senyu" i Francesc?) em servirà per acabar el post:


Ra, Amon, Isis, Tutankamon, Osiris…i tota la rastellera
d’il·lustres divinitats:
Com que som d’una altra era,
esperem ser perdonats
per no saber la manera
de com heu de ser invocats.

Al Google, on tot ho trobes,
vam buscar-ho…, però en va!
i per no pifiar-la amb proves
que us podrien fer enfadar,
ens deixarem ja d’històries
i anirem de cap al gra:

Sota aquest mantell clement
de deïtats tan distingides
per fi ha arribat el moment
de fer el brindis, amics i amigues.

I farem dringar ben fort
les nostres copes alçades
agraïnt al fat la sort
que ens permet fer les trobades
de bona gent que, en un bloc,
un –o set!- cops per setmana
es transmuta i fa de coc,
i a canvi res no demana,
però que rep, i no és poc,
amistat a carretades.

I a vosaltres, déus insignes,
ja que us tenim invocats
us farem una darrera
pregària entre tots plegats:

Som blocaires dels que mengen,
i és ben trista realitat
que els quilets no se’ns despengen
a menys que no fem bondat…

No tindríeu pas la forma
de poder-nos concedir
menjar sense que fos norma
després haver de patir?

I és que notem, a vegades,
que la roba ens ha minvat. (Vers dedicat a la Txell i a en Kike)
No ho voldríem!, i és debades
voler atribuir-ho al fat!

Si llegir és un plaer
i ballar, i anar al cinema
ara digueu-nos per què
el menjar és anatema,

Si hi ha qui gaudeix escalant (vers dedicat a la "Senyu")
i hi ha qui ho fa anant amb bici, (vers dedicat a en Manel)
per què els que gaudim menjant
se’ns diu que tenim un vici,
i ja ens tens de tant en tant,
havent de fer el sacrifici
de menjar fulles d'enciam?

Si el menjar és germanor,
entaular-se no és cap vici,
no seria, doncs, millor
poder menjar a desfici
estofats, suquets de peix,
i postres de tota mena,
i que en lloc de criar greix
criéssim... amor a balquena?

Vinga! Alcem les notres copes,
blocaires vinguts d’arreu
i, agermanats, tots i totes
diguem a una sola veu:

Brindem pels blocs que mostren
de la seva cuina el millor,
i si les peces de roba minven,
és problema de la roba: Nostre, no!!!

La darrera estrofa (per dir-ho d’alguna manera), la vam confegir entre en Manel i jo a partir d’uns versos enviats per la Txell i en Kike, de “La cuina vermella” al bloc d’en Manel, “Cuinar és generós”. (Et vam trobar a faltar, Manel, així com a l’Ester de “Cuinar per fer feliç”, i a tu, Boston, i a tu, Gemma “de les trenes”, però com que hi ha més dies que llangonisses, de ben segur que ens veurem en una propera trobada, oi que sí?)

I no voldira acabar aquest post sense fer una especial referència a l’Oreto i a en Francesc, que es van desplaçar expressament des del País Valencià i a qui tantes ganes teníem tots de poder-vos conèixer i, està clar, donar les gràcies més efusives a la Glòria i a en Josep (els cafeters noctàmbuls) per la magnífica organització d’aquesta Trobada de Blocaires.


Però acabem amb música, i cap de més adient per a l'ocasió que aquest fragment de La corte del faraón, una sarsuela censurada durant molts anys del franquisme (no us podeu imaginar, els que sou molt joves, les bajanades que en nom de la "moral" van arribar a dictar els censors de torn) i que penso que serà un bon remat fina, i més tenint en compte que qui la interpreta és ni més ni menys que la guapíssima soprano romanesa Angela Gheorghiu.

10:40 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

ÀPATS DE FONDA

Des de que vam prendre la decisió d’endegar aquest bloc, ja tenia pensat dedicar un post a aquest llibre que Cossetània Edicions, de Valls, va publicar fa només un parell d’anys en la seva col·lecció “El cullerot”, una magnífica col·lecció de llibres on la gastronomia catalana n’és la protagonista, i on les signatures d’autors, entre d’altres, com ara l’historiador, crític d’art i assessor gastronòmic Jaume Fàbrega, o del cuiner i professor de cuina Pep Nogué -prou conegut pels amics blocaires que hem anat a les seves classes-, o de la cuinera, nutricionista i professora nord-catalana Eliana Thibaut i Comalada, impulsora, a la Catalunya Nord, dels Tallers de Cuina Catalana Tradicional, són prou significatives per albirar el rigor i la seriositat d’aquesta col·lecció.

L'autor, Jaume Carles Font va començar a publicar llibres basats en els bolets: Els bolets del Maresme (Caixa d’Estalvis Laietana, 1982), i Anem a buscar bolets (Altafulla, 1988). Aquesta passió per la micologia el va portar més endavant a introduir-se en el món de la cuina i a publicar Cuinem els bolets (Aixernador d’Argentona, 1989), La cuina tradicional dels bolets (Cossetània Edicions, 2002) i, en castellà, Recetas tradicionales con setas (Austral Media – Cossetània, 2004).

A Àpats de fonda, Jaume Carles Font ens aporta "165 receptes per menjar –segons ens fa saber en el subtítol del llibre- com a les fondes”, entenent com a fondes aquelles cases de menjar on s’hi serveixen indefectiblement plats elaborats segons les formes tradicionals i depenent dels ingredients que aporten les diferents estacions de l’any.

L’autor, segons explica en el Pròleg del llibre, va anar recollint receptes que li van ser facilitades d’una forma completament desinteressada per persones relacionades amb el món de les fondes, alguna de les quals ja havien abaixat per sempre les portes, i és interessant constatar que totes i cadascuna de les receptes d’aquest llibre han estat provades -algunes fins i tot més d’una vegada- pel mateix autor abans no va donar per bona la transcripció que en va fer al llibre.

Amb una interessant introducció formada pel Pròleg, els Agraïments, la Introducció en sí, així com per dos apunts titulats “La cuina de les fondes a través de les estacions” i “Un exemple d’un àpat d’una família rural”, el llibre està dividit en els següents capítols:

Les salses i els brous base.
L’arròs.
El bacallà.
Els brous i les sopes.
Les carns.
El conill i l’aviran
Les hortalisses i els llegums.
Els ous.
La pasta.
El peix i el marisc.

A totes i a cada una de les receptes s’hi indica el nombre de comensals (4, 6 ó 8 persones) amb què haurem de comptar segons la quantitat dels ingredients indicada, i a tots els capítols totes les receptes van per ordre alfabétic de l’ingredient principal. També és important remarcar que no hi ha ni un sol ingredient que no poguem trobar a la plaça, a la botiga de queviures o al supermercat.

He estat repassant les receptes d’aquest llibre que recordo haver fet alguna vegada, i el llistat és el següent:

Arròs amb bacallà; Bacallà al forn; Bunyols de bacallà; Galtes de porc al forn; Llaminera guisada; Mandonguilles amb mongetes; Ànec amb cireres; Conill amb castanyes i bolets; Pollastre amb escamarlans; Mongetes amb cloïsses; Fideus de peix; Calamars amb salsa picant; Llobarro amb patates al forn; Musclos a la marinera; Tonyina estofada.

M’agradaria remarcar que en aquest llibre no solament no m’he trobat amb cap error de redactat –cosa, malauradament, cada vegada bastant més habitual en el món editorial d’avui-, sinó que he observat que a totes les receptes l’autor no dóna per suposat cap pas perquè ja hagi estat explicat anteriorment, pel que cada una d’elles pot fer-se pas a pas i seguint, a més a més, les instruccions per l’ordre en què han estat redactades.

El fet que m’agradi llegir i l’afició que tinc per la cuina, han provocat que m’hagi comprat bastants llibres d’aquesta matèria, que m’hagi embrancat a començar interminables col·leccións per fascicles, i que m’hagin obsequiat pel meu sant o pel meu anniversari o per les festes de Nadal o de Reis amb llibres de cuina, alguns d’ells en edicions m’atreviria a dir que luxoses, molts dels quals, però, ocupen el seu lloc a la prestatgeria sense que els hagi pràcticament consultat. Aquest dels àpats, tal i com jo l’anomeno, encara que sí que té, com és natural, el seu lloc a la prestatgeria, ronda tot sovint per la cuina, per la taula de l’estudi, i s’ha fet un bon tip de viatjar amb mi fent-me companyia en el tediós trajecte amb tren i Metro que he de fer per anar i venir cada dia de la feina a casa i de casa a la feina.

En definitiva, i ja per acabar, dir que moltes vegades he pensat, al consultar-lo, que els 15 euros que em va costar han estat una de les “inversions” més afortunades que he fet mai amb llibres, siguin de cuina o del que siguin.

Jaume Carles Font.
Àpats de fonda. 165 receptes per menjar com a les fondes.
Cossetània Edicions (Valls).
Col·lecció “El cullerot”, núm. 41.
Primera edició: octubre del 2006.

4:38 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...